Visitant una vila fantasma

Ahir us parlava del soroll de les ciutats, i tenia molt present la notícia que sortia del carrer de Tuset de Barcelona, i avui us parlaré del silenci. Us parlava de la contaminació acústica i de les dificultats de compaginar la gresca i alegria d'uns amb la pau i tranquil·litat a la llar, dels altres. Només aquelles persones que viuen en un carrer estret o una plaça plena de bars i terrasses poden explicar-nos què és viure i conviure amb visitants ocasionals que han decidit passar la vetllada a la fresca tot bevent una cervesa i fent-la petar.

Avui us parlaré de pobles i ciutats que durant uns mesos esdevenen ciutats fantasma, sense gairebé moviment de persones. Hotels, restaurants i botigues tancades esperant la temporada i la visita dels forasters, la majoria turistes estrangers. Pobles i ciutats que potser només els trenca el silenci un grup de jubilats de l'Imserso. Res a veure amb la gresca i la disbauxa de la temporada d'estiu.

Segur que tots hem visitat un poble turístic a l'hivern, i ens ha sorprès gratament la tranquil·litat que es respira. La pregunta que em faig és què en pensa la gent que hi viu tot l'any? Les persones que es troben desbordades de cop i volta, transformant el poble com aquell que gira el mitjó?

Probablement, les persones que tenen una certa edat valoren positivament aquests mesos de calma i solitud. Són persones que no acostumen a sortir al carrer quan aquest està ple de forasters. Els mateixos botiguers i empresaris de la restauració segurament que tampoc hi són. Els treballadors acostumen a venir de fora i, per tant, desconeixen com és el poble quan està tot tancat. 

Si em feu triar entre un extrem i l'altre m'ho posareu molt difícil. És allò que els extrems no són mai prou bons, però si insistiu us haig de dir que els pobles buits em deprimeixen i que malgrat els problemes de convivència amb què ens podem trobar, no hi ha res millor que trobar-te amb la gent i aprendre a conviure, respectant els altres i fer-los la vida fàcil.

La contaminació acústica a la ciutat

Aquests dies ha estat notícia el moviment impulsat per veïns de Barcelona per a la creació de "la xarxa veïnal contra el soroll" amb l'objectiu de crear un observatori que deixi en evidència els problemes del soroll a la ciutat de Barcelona. Els problemes de conviure amb el soroll no són cap novetat, però cada vegada es van agreujant i cal trobar solucions, que no són gens fàcils.

Abans, quan no hi havia zones de vianants ni tantes terrasses pels carrers i places, el soroll et venia dels cotxes i motocicletes que circulaven a més velocitat del normal, o amb el tub d'escapament avariat o trucat. Avui, sense que aquests sorolls hagin desaparegut, els problemes més aviat venen originats per les terrasses i llocs d'esbarjo de vilatans que no controlen els crits ni la disbauxa. Els perjudicats en un cas i l'altre són els residents.

Aconseguir acontentar tothom és el més complicat de tot. És bo que els vilatans puguin gaudir de moments de joia i alegria amb els seus amics, però no podem oblidar aquelles altres persones que viuen en aquests carrers que s'han popularitzat tant, amb terrasses i locals de lleure. És evident que si tots fóssim conscients de tot allò que generem i que no vivim sols, els problemes serien menors, però aconseguir aquesta consciència és gairebé una quimera. Quan estàs engrescat penses poc en els altres.

Els governs locals han de procurar reglamentar bé la contaminació acústica fixant els màxims i mínims, tant de la potència com dels horaris, però al mateix temps han de controlar que es respectin aquestes ordenances. Ho he dit moltes vegades que no n'hi ha prou amb reglamentar, sinó que cal fer-ho complir i, si cal, denunciar qui no faci cas dels advertiments.

M'agradarà veure el procés d'aquesta iniciativa ciutadana de l'observatori i sobretot el cas que en pugui fer el govern municipal de Barcelona dels resultats que se'n derivin de l'estudi. És important tenir en compte tots els elements i, sobretot, les persones i els seus maldecaps.

Les terrasses brutegen

No sé si us hi heu fixat, però darrerament les terrasses d'Arenys, no pas totes, brutegen. Arribes a una terrassa per prendre alguna cosa i t'adones que si no totes, la gran majoria de les taules han estat ocupades i no s'han netejat. T'asseus com més bé saps, intentant no posar les mans sobre la taula. La cadira, abans d'asseure-t'hi l'has espolsat, i esperes que vingui el cambrer.

Aquest arriba i et demana què desitges. Ho fa amb amabilitat, no sempre, però sense cap mena d'intenció de netejar-te la taula. Penses, ara no porta el drap a sobre, però ho vindrà a fer tan bon punt arribi a la barra. 

La sorpresa és que torna el cambrer, al cap d'una estoneta, amb la comanda per servir-te. Ni rastre de drap, ni tampoc cap intenció de netejar la taula. Llavors és quan goses demanar-li que, si li plau, ens netegi la taula abans de posar-hi el menjar i la beguda. La cara de sorpresa del cambrer és impressionant! Què li hem demanat? Que netegi la taula que han embrutat els anteriors comensals? Quina cosa més estranya!

Què toca fer? Enfadar-t'hi? No!, demanar el llibre de reclamacions? Qui sap on para! Escriure a l'encarregat o propietari perquè els expliqui que després de buidar-se una taula cal anar-la a netejar?

Se'm fa estrany. No em considero un perepunyetes, però crec que hi ha un mínim que no es pot deixar de fer. No estem parlant de taules enganxifoses. Potser només es tracta de raspallar la tovalla i fer fora les engrunes. No crec que sigui demanar molt. On és el problema? Poca formació dels treballadors? Poc interès dels propietaris? Mala retribució? Massa feina? Que cadascú hi busqui la resposta.

Pensant en la gent gran i persones amb diversitat funcional

Hi ha moltes coses per endreçar i molts temes a desencallar que no s'han prioritzat. Ahir parlava de millores a la via urbana que els vilatans ens reclamen. Elements que per algunes persones poden no tenir importància, com els bancs adequats perquè la gent gran i amb dificultats ho tingui més fàcil per asseure-s'hi i descansar, o el compliment de normatives que dictaminen on es pot col·locar el mobiliari urbà, o els elements publicitaris dels comerços, que ben regulat poden fer més agradable la mobilitat de les persones pels carrers i places de la nostra vila.

Tenim una població envellida i la tendència és que vagi en augment, i això ens ha de fer veure que no podem ignorar tots aquells obstacles i barreres arquitectòniques que impedeixen la normal circulació de les persones. Hem millorat en carrers de preferència per als vianants, però encara hi ha molta feina a fer.

Regulem les terrasses de la Riera. És molt important que la restauració pugui oferir un bon servei a peu de carrer, però no a qualsevol preu. No posant obstacles a la circulació de les persones a la principal artèria comercial de la vila. Hem de fer possible la complementarietat del negoci amb l'oci. 

I hem de treballar per millorar l'accessibilitat a zones de la vila, on hi ha residents, però també serveis d'ús general i en algun cas de certa freqüència, com podria ser el Centre d'Atenció Primària (CAP), on no tothom ho té fàcil per arribar-hi. Penso en els pisos de Sant Telm, o del Pla dels Frares, dos nuclis de població que es troben al capdamunt d'una carena. No poden passar quatre anys més sense que s'hagi trobat la solució. Tothom en parla, però no s'acaba de concretar en res.

També es parla de la gent gran que viu sola. Persones que corren el risc de l'exclusió social. Han sorgit iniciatives i projectes, com el programa RADARS, però el més calent és a l'aigüera. La col·laboració ciutadana és bàsica per fer possible la integració de tothom a la vida social de la vila, però cal un acompanyament i planificació de l'administració local. La gent gran no només vol festes i berenars a la Riera. També necessita que se'ls tingui en compte el dia a dia. Hi ha moltes persones a la vila disposades a col·laborar-hi. Posem-nos-hi seriosament i coordinem un bon treball al respecte.

Ahir parlava de sensibilitat, perquè és bàsic si volem aconseguir una bona convivència on tothom i tingui cabuda, pensant sobretot en les persones que per les circumstàncies que siguin ho tenen més complicat. Podem pensar en grans inversions i projectes, però si no posem per davant de tot les persones a qui diem que volem servir, ens equivocarem. 

La CUP volem entrar amb força a l'Ajuntament perquè som joves i volem treballar per a ells i amb ells, però estem alhora molt sensibilitzats amb les problemàtiques que afecten a la gent gran i les persones amb diversitat funcional.

Sensibilitat a les inquietuds dels vilatans

De la gent aprens, i per això és tan important escoltar el que et diuen, posar-te a la seva pell i analitzar què pots fer perquè les inquietuds dels altres tinguin una resposta. No tot és possible, però l'esforç per trobar solucions sempre és valorat. Tancar les portes a la incomoditat, a la crítica, a les persones que no pensen com tu, és el pitjor que pots fer a la vida, i en la política passa massa sovint.

Aquests dies que estem més en contacte amb els conciutadans t'adones que les persones no demanen impossibles. Els seus raonaments són creïbles, encara que no sempre tinguis solucions per a tot, però és cert que hi ha sortides a moltes de les demandes que et fan, la majoria de les quals són més qüestió de voluntat i ganes de fer més fàcil la vida dels altres. 

Que la gent gran pugui asseure's als bancs que hi ha a la via pública, sense la por de no poder-se aixecar, perquè són bancs massa baixos, sense recolzabraços. Que les façanes dels carrers estiguin lliures d'obstacles, perquè les persones amb visió reduïda no s'hi entrebanquin. Que les terrasses que et permet asseure't a prendre algun refresc, no siguin un impediment per a la lliure circulació dels vianants... Tot això està previst, però a la nostra vila no es cuida. No hi ha voluntat política.

Que et puguis dirigir als regidors i alcaldes i rebis una resposta a temps, encara que no sigui allò que voldries, però que et sentis escoltada i atesa. Que les normatives establertes es revisin, però sobretot que es facin complir, perquè la vida pública al nostre municipi no esdevingui xauxa. Tot això no és tan difícil de regular, però no hi ha voluntat política.

Que es vetlli perquè la gent recicli correctament les seves deixalles, però sobretot que els comerços, bars i restaurants siguin els primers de donar exemple. O el propi Ajuntament, a l'hora de netejar els carrers i amuntonar les bosses de brossa que a vegades s'eternitzen. Es tracta només de sensibilitat, de vetllar perquè la nostra vila estigui neta i endreçada, però no hi ha voluntat política.

Que la gent se senti segura caminant pels nostres carrers, sense necessitat de contractar més policies ni col·locar més càmeres a la via pública, sinó canviant el model policial, més proper a la gent. Que s'interrelacionin amb la gent, amb els botiguers. Que no representin una amenaça, sinó un recurs amb qui confiar perquè saps que estan amb tu i per a tu. Tampoc no és tan difícil. Es tracta de proposar-t'ho i canviar el xip. Es tracta de tenir voluntat política per canviar un model que s'ha demostrat que no funciona.

És per tot això i molt més que la CUP vol entrar a l'Ajuntament amb força per poder ser decisius a l'hora de canviar la manera de governar la nostra vila. Volem un govern on tothom s'hi senti representat i implicat.

La resposta dels restauradors

Aquesta mateixa setmana parlava de la reunió a l'Ajuntament de la vila de representants dels restaurants del passeig Xifré per tal d'organitzar una mica millor les terrasses, i permetre que els vilatans puguin passejar sense haver de fer una cursa d'obstacles. Segons llegia la notícia a què em referia, la voluntat dels propietaris era d'endreçar-ho i facilitar el pas de vianants.

Ahir vaig tenir l'ocasió d'anar al passeig Xifré i vaig tenir la impressió que es circulava molt millor. Les terrasses ja començaven a estar plenes i aparentment les taules i cadires ocupaven una part de l'espai, sense bloquejar el pas de vianants com passava dies enrere. Crec, doncs, que la reunió amb l'alcaldessa va ser profitosa i que els responsables dels restaurants han decidit posar-hi ordre. Ara només cal que això no sigui fruit d'un sol dia, i que continuï durant tot l'estiu.

L'exemple ens hauria de servir per a moltes més coses. Hi ha comportaments a la via pública que s'haurien de corregir, i tots hi hem de col·laborar, amb els nostres representants polítics al capdavant. La neteja de la vila encara no ha assolit uns nivells acceptables i, tal com ja he dit en moltes ocasions, això és cosa de tots. Tant a l'hora de treure la brossa i col·locar-la correctament, com a l'hora de recollir-la i netejar la via pública.

Fa uns dies que una veïna es queixava d'un vici massa freqüent de treure trastos al carrer quan no toca i el lloc que no correspon. Aquesta pràctica l'hauríem d'evitar i castigar quan no es practica correctament. És trist parlar d'amenaces i càstigs, però dissortadament al final és el que acaba funcionant perquè uns pocs, però suficients, es comportin de la manera adequada.

El proper cap de setmana Arenys de Mar s'omplirà de flors i plantes, si més no aquesta és la intenció. Tinc una mica de por que no es tracti de flors de paper i plàstic i material no reciclable, com ha passat altres vegades. Seria d'agrair un esforç perquè els vilatans i els nostres polítics tiressin de les plantes originals, i no ens enganyéssim amb reproduccions en cartró i altres materials més degradants. Però el més important és aconseguir que aquestes flors i plantes no hagin de compartir espai amb brossa i deixalles mal recollides, que fan que la nostra vila no sigui de les més ben cuidades del país.

Les dificultats de no veure-hi

Avui s'ha de dir que escric el post per aproximació. Aquest matí he visitat l'oftalmòleg i les gotes que m'ha posat als ulls fa que no acabi de veure bé tot el que escric. Espero que no se m'escapi res estrany i que el redactat sigui entenedor.

És precisament de la importància de la vista que vull escriure. En situacions com la d'avui t'adones de què ha de representar per a les persones que tenen dificultats amb la vista, o simplement que no hi veuen. Sovint actuem inconscients de quina és la realitat per a moltes persones, i no parem atenció en elements que, aparentment, ens poden semblar insignificants.

Per un moment imagineu-vos passejar per la Riera de la nostra vila, amb dificultats de visió. Fixeu-vos en la quantitat de paranys que hi ha, i que dificulten, per no dir que impossibiliten el pas de persones amb dèficit de visió. A vegades són obstacles puntuals, però n'hi ha d'altres que tenen un caràcter permanent, i aquí caldria posar tot l'esforç per evitar fer inviable la passejada de persones amb dificultats de visió.

No sempre es tenen en compte els requisits per ocupar la via pública, ni es pensa en el perill que suposa per a qui no hi veu prou. No sé si les terrasses dels bars que podem trobar a la Riera, o al passeig Xifré, compleixen normativa, i si aquesta és respectuosa per a les persones amb problemes a la vista.

Seria bo fer una repassada ben feta i corregir aquells elements que dificulten la mobilitat per les voreres de la nostra vila. Ja no parlo dels carrers que es converteixen en rials, i que tenen les voreres molt altes i estretes. En aquests punts la mobilitat és gairebé impossible per aquestes persones, però sí que convindria que els llocs que tenen voreres amples, es procurés no posar-ho difícil per a les persones amb visió reduïda. A tot aquest col·lectiu caldria afegir-hi també els que es desplacen amb cadira de rodes, amb crosses o que ja tenen una certa edat, com per anar torejant els obstacles.

Les meves dificultats temporals de visió, m'han fet reflexionar sobre una realitat que afecta a més persones de les que ens pensem, i que no sempre ho tenim present.

Terrasses buides

Avui estem pendents de si el govern de l'Estat permetrà que la nostra regió sanitària entri a la fase 0,5 una barreja de fases 0 i 1. Com acostuma a passar, no s'entén que una població es trobi en una fase diferent de la població del costat, a vegades separades per un carrer, però per algun lloc o altre s'ha de separar.

Arenys de Mar va canviar d'hospital de referència ara fa deu anys, passant de l'hospital de Calella al de Mataró, i en aquests moments la línia de separació entre Canet i Arenys de Mar ja no coincideix amb les dels bisbats, com havia estat abans. 

Si, com demana el nostre govern, l'estatal accepta aquesta proposta de fase intermèdia, els petits comerços podran obrir sense necessitat que els seus clients facin cita prèvia, i la biblioteca podrà reprendre el préstec de llibres. Els bars i restaurants, però no podran obrir les seves terrasses i hauran d'esperar a arribar a la fase 1.

Els barruts viuen a costa dels altres

Vivim un temps on qui vol aconseguir alguna cosa ha de cridar. Si no et queixes ningú no et fa cas. Hem creat una societat que només hi viuen bé els barruts, o si més no se'ls permet fer el que volen sense tenir en compte els altres.

Els passejadors de gossos reclamen platja per banyar-los, però no aconseguim eliminar les cagarades i pixades al carrer i a les nostres façanes. Les terrasses ocupen les voreres i si vols passar els hi has de demanar per favor i agrair-los si ho aconsegueixes. Els okupes entren als pisos i els propietaris tenen totes les de perdre i no els recuperen després de molts esforços, diners i temps. I podria continuar.

Ja no parlo de cedir el pas a les persones més grans, ni evitar posar obstacles a la vorera perquè no hagin de baixar. D'això ja se n'ha perdut el costum! Si et queixes ets un rondinaire, i si no ho fas, vius a remolc dels descarats.

El que s'ha convertit en costum, la manca de civisme, el no pensar en els altres, té solucions, o si més no es pot moderar, sempre i quan les nostres autoritats tinguin ganes d'aconseguir una vila més habitable i respectuosa. Això no es porta! La prova en són les primeres veus que gosen alçar-se per recriminar els comportaments incívics.

Senyors del govern els demanem més dedicació per aconseguir una vila més agradable, també més pròspera i amb futur. Més dedicació i idees. Les coses no se solucionen amb paraules boniques i promeses de bones intencions. Les coses s'arreglen posant-hi el coll i dedicant totes les hores del dia per trobar solucions, avançant-se a les queixes i escoltant els que menys remor fan.

La seva tasca no és fàcil, però això no els hi va prometre ningú. Si no s'hi veuen en cor, haver-ho pensat dues vegades. Probablement hauran de deixar-ho a d'altres perquè ho facin millor.

Arran del tancament de Can Badosa

Aquests dies ens han anunciat que Can Badosa tancava les portes, per jubilació de la seva propietària, la Roser. Can Badosa ha estat l'única botiga on hi podies trobar joguines educatives, aquelles que surten poc per la televisió, però que desitjaves per als teus fills, perquè entenies el joc molt més que un entreteniment o una distracció. És per això que, a casa, sempre hem valorat el mèrit de la Roser, la seva professionalitat i el seu amor vers el producte que oferia a les famílies de la vila. El seu tancament, doncs, lluny de voler provocar-li cap sentiment de culpa, és un gran pèrdua per Arenys, que ens agradaria pensar que algú pugui prendre-li el relleu.

Si bé vull felicitar la Roser pels cinquanta anys al capdavant de l'establiment, i desitjar-li una feliç i llarga jubilació, no hi ha dubte que el tancament de la seva botiga no és una bona notícia per al comerç arenyenc ni per Arenys en general. La nostra vila pateix des de fa temps un empobriment comercial, amb el tancament de molts negocis, i el que encara és pitjor, desapareixent la diversitat comercial, concentrant el mercat en uns pocs productes que, com en el cas de Can Badosa, obliga a desplaçar-te fora de la vila si els vols obtenir.

El tancament de Can Badosa coincideix amb l'entrada en vigor de la llei d'actualització dels arrendaments antics, la qual cosa pot provocar encara més portes avall, de manera que la nostra estimada i emblemàtica Riera, pràcticament l'única via comercial de la vila, es converteixi en un seguit de persianes avall, únicament animada per les terrasses i bars.

Fa molts anys que ens queixem de l'obsolet que s'ha convertit el nostre Mercat municipal, però ens hem oblidat de preocupar-nos perquè no passés el mateix amb la xarxa comercial. No voldria pensar que en un futur no molt llunyà Arenys, com un poblet mig perdut a la muntanya, basés el seu comerç únicament en les visites setmanals dels marxants. Demano al govern municipal, els grups polítics, els botiguers i tots els arenyencs que treballin perquè els pensaments més pessimistes no es converteixin en realitat.