Compromís amb la societat

Una de les coses que més satisfaccions m'ha donat és el meu compromís amb la societat. Saber que ets útil i pots ajudar els altres. Que poses el teu gra de sorra per millorar l'entorn. Sempre he pensat que si tots partíssim d'aquest pensament el món funcionaria d'una altra manera. És una voluntat de col·laborar, compartir i ajudar, tenint molt present que ens falta molt per aprendre, que no tenim sempre la raó, i que no ens podem cansar de sentir l'altre.

Els egoismes, l'excés d'ego i l'orgull són unes armes molt perilloses que s'utilitzen massa sovint. Si això li sumes capacitat de manar, el desastre està assegurat. Només cal fer una ullada a tot el que està passant, observant qui són els personatges, com són i com actuen. Hi ha qui es creu que tenir poder, sobretot si aquest és expressat per voluntat popular, vol dir poder fer allò que vols sense tenir en compte a l'altre, quan els veritables valors es troben en la humilitat, l'esperit de servei i la capacitat d'escoltar i estimar.

Tot això no és teoria, és molt pràctic, i si som capaços d'entendre-ho i practicar-ho, com a mínim al nostre voltant es respirarà un aire millor. Si ho incentivem segurament que el premi l'obtindrem a l'acte. El premi de sentir-te útil, positiu i acceptat pels altres.

No hem de fer grans coses. De fet, tampoc tenim grans oportunitats. És el dia a dia, pensant que no vivim sols, que hi ha qui s'ho passa pitjor i que nosaltres, sense gaire esforç els ho podem fer més fàcil. Compromís, solidaritat, servei.

Recordant Salvador Espriu

Avui, quaranta-un anys de la mort de Salvador Espriu, he assistit a la presentació del llibre d’en Pep Quintana i l’Ignasi Massaguer, Salvador Espriu i els seus veïns, una guia del cementiri de Sinera, a l’Ateneu arenyenc. La sala feia goig i els participants a l’acte ens han fet gaudir d’una bona estona. Música, recitats, records i anècdotes s’han intercalat durant una hora llarga.

Haig de dir que en moments així m’adono que m’he fet gran i que el temps vola. Sembla que era ahir que em trobava cantant al cementiri de Sinera, en l’últim adéu al poeta.

Es respirava un aire de satisfacció i, per què no, d’orgull arenyenc. De sentir-nos covilatans de l’insigne poeta.

Sebastià Bonet, filòleg lingüista i poeta català, ens ha retratat el seu avi oncle, amb anècdotes i referències que només un familiar proper pot guardar i estimar, apropant-nos una mica més a un personatge referent d’una època, un país i una cultura significativa.

No cal dir que hem d’agrair l’Ateneu l’organització d’aquest acte, i naturalment a tots els que es trobaven dalt l’escenari. Breu recital de violins, molt ben interpretat, i una lectura fresca de fragments de la Tereseta-que-baixava-les-escales. En guardarem un bon record i en llegirem el llibre, i segur que en gaudirem.

Quan no hi ha voluntat de dialogar...

Hi ha coses que són molt evidents, encara que es dissimulin. Quan una persona sap que té el poder de fer i desfer, ja pot dir el que vulgui per fer-se simpàtic, obert i dialogant, que al final tanca qualsevol porta a contrastar idees i opinions. Potser s'imagina que nosaltres ens creiem que ho ha intentat, però que li exigim massa i que no es pot asseure a parlar-ne. D'aquestes persones n'hi ha moltes i no fan cap favor a la governança i el bon funcionament d'un país, d'una població.

L'actitud de Putin amb relació a la guerra declarada a Ucraïna és execrable. Va allargant la situació com si fossin els altres que no volen aturar-ho. Diu que té la solució per acabar amb la guerra, però aquesta només passa per donar-li la raó i que els altres claudiquin. Això no és voluntat de diàleg, això són ganes de mantenir-se a dalt a costa dels altres, sense importar-li les morts de l'adversari, però tampoc dels seus soldats.

És una llàstima que la prepotència d'alguns causi tanta desolació. El cas de Putin i la guerra amb Ucraïna és un extrem, com també ho és el genocidi de Gaza. Parlar-ne junt amb altres temes menys transcendents fa mal, però cal no oblidar que en el dia a dia, a les nostres institucions, també les més properes, hi ha actituds prepotents que no ens fan cap bé. Ningú pot actuar a l'esquena dels altres, per més legitimitat que pugui tenir la seva actuació. El diàleg i la capacitat d'escoltar els altres és una virtut que està en hores baixes. Normalment, la història posa tothom al seu lloc. La llàstima, però, és que acostuma a ser massa tard i quan el mal ja està fet.

Si ens respectéssim una mica més i volguéssim de veritat que se'ns recordi en positiu, segur que actuaríem diferent. Escoltaríem més els altres i entendríem que la seva opinió també ens pot fer millorar les nostres propostes.

Hi ha fets, situacions i actituds que no es poden considerar simplement fruit de l'orgull, sinó que hi ha maldat al darrere. D'altres són més fruit de la manca de sensibilitat i humilitat, dos valors que són massa importants per prescindir-ne.

Reivindicar el teu barri

Fa uns dies vàrem poder veure la importància que pot tenir un gest fet per una persona reconeguda i que, d'alguna manera, està servint d'exemple i model de molts joves. Em refereixo al jove jugador de futbol del Barça, que ha valorat ser d'un barri de Mataró, Rocafonda, molt desprestigiat, i que gairebé ningú hi voldria viure. En aquests casos, el més fàcil és marxar-ne a la primera que pots, i deixar-lo per impossible.

Lamine Yamal ha parlat del seu barri i l'ha reivindicat. I això és el millor que es pot fer de l'entorn on t'ha vist néixer o créixer. Defensar allò que et pertany, amb tots els seus defectes i inconvenients, però que és el que has vist i segur que en guardes bons records. Mai res és totalment negatiu, per malament que estigui la situació i el lloc.

Tots podem fer aquest exercici de parlar en positiu, encara que ho acompanyis d'instàncies als nostres dirigents perquè hi inverteixin i ho millorin. La diferència està, però, si qui ho fa té un reconeixement públic, del tipus que sigui. En aquest cas es tracta d'un jove talent del futbol que està fent meravelles i aconseguint que molts joves, i no tan joves, gaudeixin d'un esport, d'un club, d'un país. I tot això gràcies a una persona que col·locaríem al sac dels més desprestigiats, de les famílies migrants, amb el que això significa.

No sabem fins on arribarà la jove estrella del futbol. Confiem que no sigui un èxit efímer, com ha passat altres vegades. En tot cas, però, mai li podrem agrair prou el seu gest. Sobretot les persones que viuen al barri de Rocafonda, però també totes aquelles que fàcilment li hem penjat l'etiqueta de lloc infernal on no cal anar.

Encara que no segueixo gaire els partits de futbol, sí que he pogut veure, a través de les xarxes socials, algun gest d'en Lamine, que et fa entendre per què ha actuat d'aquesta manera. No és un simple gest, sinó una manera de ser i de viure que fa feliç als que té al seu voltant. Ens hem de felicitar d'haver-lo conegut i tingut ben a prop, i sobretot, de la lliçó apresa d'empatia i orgull de pertinença. 

La ciència i el dia a dia

Llegint notícies com la de l'allunatge d'una nau de l'Índia se'm generen molts dubtes i em faig moltes preguntes. És evident que l'evolució científica és important i estimulant, i que és bo que no tot quedi a mans dels de sempre. De totes maneres, quan veus aquests èxits, i t'imagines el cost que deu haver tingut, i llavors mires com viu la gran majoria de la població del seu país, no ho acabes de veure clar.

D'acord que hem d'anar endavant i fer més que menjar i dormir cada dia, però no hi ha manera d'eradicar la pobresa? No es podrien fer més esforços perquè la gent visqués dignament? Mires el que t'arriba d'aquell país i hi veus molta misèria. També molta injustícia, on uns pocs viuen molt bé i la gran majoria amb prou feines pot sobreviure.

També és cert que als Estats Units d'Amèrica, que han liderat les exploracions a l'espai, també hi ha misèria, i per tant també podem criticar la despesa per arribar a l'espai mentre hi ha gent del seu país que no en té prou per viure. Amb aquestes reflexions, probablement la ciència no hauria avançat gaire, però humanament què? No seria un gran èxit que ningú patís fam, guerra ni misèria?

Ja he dit al començament que se'm desperten dubtes i preguntes. No és clar i sempre hi ha el risc de moralitzar-ho tot, però és molt preocupant com vivim, a esquenes de la misèria i els problemes d'una gran part de la població mundial.

L'Índia ha aplaudit l'èxit de l'allunatge i es sentirà orgullosa de ser una de les quatre potències que han aconseguit arribar-hi. De ben segur que el treball que ara puguin realitzar serà en benefici de tots, i no només del seu país. Rússia, una vegada més, haurà de claudicar i entendre que les coses tenen sempre un perquè. A Putin li hauria anat molt bé l'èxit ara fa unes setmanes, per fer oblidar, encara que només sigui per uns moments, tot el mal que està causant a Ucraïna des de fa un any i mig. L'Índia probablement també aprofitarà l'avinentesa per amagar una realitat que no voldríem a casa nostra.

En tot cas celebro l'èxit de l'Índia, però els hi demano que no oblidin que aquí a la Terra, tenen encara molta feina a fer per tal de sentir-se orgullosos com a poble. Han de resoldre els problemes mundans i aconseguir que tots els seus habitants puguin gaudir dels èxits, sobretot si tenen prou diners per viure, i fer-ho d'una manera digna.

Sant Roc, una festa viscuda plenament

Acabada la festa de Sant Roc a la vila, cal fer una menció especial de totes les persones que han fet possible cadascuna de les activitats que hi han tingut lloc. Sabem que les coses no surten soles, ni surten bé per elles mateixes. Al darrere de cada activitat hi ha un munt de gent treballant durant molts dies, assajant i preveient totes les casuístiques, sempre amb un ai al cor per si alguna cosa no acaba de funcionar.

Fa goig veure que cada any els organitzadors dels diferents actes de Sant Roc se superen, amb sorpreses, però sobretot amb il·lusió i bona feina. El seu treball, el seu enginy, els seus esforços i el saber fer, permet que els vilatans i totes les persones que ens venen a veure, puguem gaudir de la festa. 

Macips, geganters, actors i actrius de la Pesta, dansaires, i totes les persones implicades en la preparació de totes les actuacions, han fet possible que una vegada més la tradició cultural de la nostra vila surti enfortida i ens sentim orgullosos de pertànyer a la vila d'Arenys de Mar.

Tenim molta feina a fer. Hem de resoldre temes que no ens agraden i que arrosseguem de fa temps. Necessitem recuperar valors que se'ns han perdut pel camí, i posen difícil la convivència. La precarietat laboral, les dificultats per trobar un habitatge assequible, una feina que resolgui la vida i t'ompli com a persona. Uns ingressos que et permetin viure dignament i sortir d'una pobresa que esdevé persistent i estructural. Malgrat tot, no podem deixar de gaudir de la vida, i una bona manera és participar de la tradició, de la cultura, la música, la dansa, la festa.

Sempre he cregut en la importància de la cultura. Massa vegades els polítics, els d'alta volada, se n'obliden, i així ens van les coses. Vivim en una població rica culturalment, a través de la història, però també ara, amb la insistència de joves i no tan joves, que volen sortir al carrer a proclamar que som vius i plens d'alegria, i moltes ganes de compartir les tradicions.

Vull felicitar a totes les persones que han fet possible que la festa de Sant Roc l'haguem pogut viure plenament, gaudint de tots els actes que ens han preparat, i fer-nos sentir membres i participants d'aquest col·lectiu que vol vèncer totes les contrarietats.

El conflicte sanitari de Madrid

Fa molt temps que la presidenta de la Comunitat de Madrid ens vol fer creure que la seva manera de gestionar la cosa pública és la millor. De fet el seu plantejament es basa en aprimar la capacitat econòmica i d'actuació de l'administració pública reduint els ingressos via impostos i fent que sigui la inèrcia de l'àmbit privat qui marqui la pauta. 

S'ha vist, amb la manifestació d'aquest diumenge, que el sistema sanitari madrileny trontolla, i que hi ha molts problemes que la seva presidenta vol amagar perquè no li tirin en cara la seva manera de fer política. És un pensar en la classe rica que es pot pagar els serveis, en detriment de la classe treballadora que no rep els serveis mínims necessaris per tenir una qualitat de vida decent.

Al llarg de la història hem vist revoltes motivades per un malestar general de la població, que han superat els governs de torn provocant un canvi de persones o de sistema. També hem vist que la tendència és recuperar la situació incial, a base de retallar serveis i prestacions, a l'espera que es repeteixen noves protestes per aconseguir una vegada més recuperar uns drets que ens semblaria que no haurien d'haver desaparegut mai.

La tendència actual al món occidental està més a favor de postures com les de la presidenta madrilenya que no pas de les exigències d'una població que considera que no rep els serveis que caldria. Això fa que la presidenta Ayuso respiri més tranquil·la del que caldria suposar davant d'una manifestació massiva com la d'ahir a Madrid.

Dubto força de l'èxit de la manifestació i de la pressió que el personal sanitari està exercint des de fa setmanes. En un altre moment creuria que tenen les de guanyar, però avui el vent no bufa a favor, i hi ha una força misteriosa que ajuda a tapar tota aquesta problemàtica, la titlla de revolucionària sense sentit, i ho excusa en la picabaralla política d'una món en situació preelectoral permanent.

És trist que calgui sortir al carrer per reclamar allò que per sentit comú semblaria que és just i necessari. En un sistema democràtic amb eleccions continuades faria l'efecte que accions com les d'aquest diumenge a Madrid haurien de tenir repercussions immediates i fer canviar d'estratègia al govern de torn. L'orgull en excés que ha demostrat la presidenta madrilenya em fa pensar que buscarà la manera per sortir triomfant de la baralla, menystenint els que se li enfronten, amb qualsevol excusa de mal pagador. Al darrere hi té el PP i Vox que li fan coixí. El PSOE haurà de demostrar que no està en hores baixes i que és capaç d'aguantar la pressió de la dreta, per aconseguir una continuïtat en el govern de la nació.

Demanen contenidors per evitar la visita del senglar

El nostre govern municipal està de pega. Ja no recordo quants mesos fa que estan al darrere d'una nova concessió administrativa per millorar la recollida selectiva de la brossa, amb el sistema porta a porta, a tot el municipi, i ara es troben que els senglars ho aprofiten per alimentar-se.

L'equip de govern, tot i els consells perquè en les zones on baixen a menjar els senglars, instal·lin contenidors, s'hi resisteix, perquè vol aplicar només el porta a porta, i ja la tenim armada. Sabem, per experiència que els nostres governants locals són molt tossuts, i per això no baixaran del burro. Ho hem patit en altres coses que ja ni tinc ganes de recordar.

El problema de tot és ser massa savi i no voler escoltar ningú. Tot i que està demostrat que el sistema porta a porta és la millor garantia per fer una bona selecció de la brossa, s'està comprovant que en municipis veïns es busquen alternatives que també garanteixin un bon percentatge de recollida selectiva, sense haver d'aplicar el porta a porta d'una manera generalitzada a tot el municipi.

Els vilatans que som obedients i seguim el sistema porta a porta, estem a l'expectativa de veure si finalment es posa en marxa el nou sistema a tota la vila, i els fruits que se'n treuen. Ens preocupa les visites dels senglars, i creiem que amb les batudes no n'hi ha prou. 

La pagesia fa molt temps que pateix la invasió nocturna del senglar, però ara ja ha arribat al nucli urbà, i això afecta a més gent. El fet de deixar la bossa a l'intempèrie, facilita que els animals baixin a menjar. Rebentar una bossa de plàstic els és molt fàcil, i ja s'hi han acostumat.

Considero que l'equip de govern municipal hauria de valorar totes les alternatives per tal de reduir l'impacte de la invasió de senglars a la vila, i no demostrar tant d'orgull a l'hora de prendre decisions que ens afecten a tots. De moment la vila continua bruta i poc cuidada. A veure si es posen les piles i demostren que són capaços de servir bé els vilatans que els varen confiar el govern.

Preocupats per Europa

Les trifulgues dins del PP ens han fet oblidar massa estona el greu problema que travessa Europa, amb un president rus molt decidit a protegir els seus interessos més enllà de les seves fronteres. Cada minut que passa és un minut més d'angoixa per al futur del poble ucraïnès. La decisió del Senat rus de permetre la invasió d'estats estrangers, en aquest cas Ucraïna, agreuja la situació d'aquest país i la pau del continent europeu.

Tot el que podem dir en un moment donat pot quedar obsolet al cap d'uns minuts. La tensió és màxima i la decisió final d'envair Ucraïna està penjant d'un fil. El reconeixement de les repúbliques autoproclamades independents, de l'est d'Ucraïna, per part de Rússia, és una bona excusa per envair el país. Qualsevol mentida és bona per iniciar l'atac, i en això els països de l'OTAN estan molt a l'aguait.

Han començat a sonar les sancions que Europa i els EUA volen aplicar a Rússia, més que res per intentar evitar aquesta invasió temuda. Putin, però, se sent molt valent i amenaça amb represàlies encara més dures. 

És per això que la distracció dels assumptes interns del PP, que certament tenen repercussió de cara a fora, impedeix mantenir tota l'atenció a uns fets crucials per a la pau a Europa, i la possible desestabilització econòmica de tots els països occidentals.

La situació de crisi amb ambient prebèl·lic, ha fet que se'ns recordi la història que va des de la caiguda del mur de Berlín, amb la provocació d'unes ferides que no han cicatritzat. Putin d'alguna manera pretén recuperar l'orgull perdut amb la claudicació gairebé humiliant de la Unió Soviètica, i no vol que amb Ucraïna passi el mateix que va passar amb les repúbliques bàltiques.

El serial del PP no ha acabat, malgrat sembla que Casado ja no té els avals necessaris per continuar al capdavant del partit, però la nostra vista i preocupacions estan posades en el desenllaç de la situació de l'est europeu, amb la por al cos per l'esclat d'una guerra que no tindria guanyadors.

Ens despertem tard

Em pregunto, per què els ex són més racionals que no pas els que estan en actiu? Ho veiem en jutges que han format part del Tribunal Constitucional, i també ho veiem en polítics que han deixat la política. En concret, avui llegia l'entrevista a dos polítics bascos que varen patir la violència d'ETA, i que ara ja no estan en política. Eduardo Medina i Borja Sémper, del PSOE i PP respectivament. Han escrit un llibre i els han entrevistat.

Hi pots estar més o menys d'acord, però tenen una lògica que expliquen i que seria bo que tinguessin present els que ara governen o estan a l'oposició. Hi ha una pregunta important, i és què en pensen de l'acostament dels presos a Euskadi. Ambdós hi són favorables. No té sentit, ara que ETA ha deixat les armes, mantenir els presos lluny del País Basc.

T'adones que els polítics en actiu viuen obsessionats i només veuen allò seu. Són incapaços de pensar que potser hi ha coses que els altres tenen raó, i que ho haurien de valorar. Quan escoltes Pablo Casado, per exemple, amb aquell orgull i menyspreu cap a l'adversari, et fan venir ganes de vomitar. O la prepotència de Pedro Sánchez, que es creu que tot ho fa bé.

Falta molta humilitat, perquè es confon amb feblesa. Hem constituït un món que els dubtes o les concessions no són ben vistes, i això treu molta confiança i respecte cap a els que governen o pretenen fer-ho. És per això que quan escoltem d'algú que té paraules d'elogi cap a un altre ens sorprèn molt. No ens acabem de creure que sigui possible.

I al final resulta que cal esperar quan es jubilen, perquè reconeguin els mèrits dels altres o els propis enganys. Llavors ja és tard, perquè han estat substituïts per uns altres que tampoc acceptaran els dubtes, tampoc escoltaran els altres i molt menys acceptaran que puguin tenir raó en alguna cosa.

Els presos polítics han abandonat la presó

Avui els nostres presos polítics han sortit en llibertat després de l'indult aprovat pel Consell de Ministres espanyol, però això no vol dir que se'ls hi hagi acabat els problemes. La pressió hi continuarà essent, i la revenja de l'Estat anirà trobant camins per fer-los la vida impossible.

Puc entendre que el president del govern espanyol no acabi d'entendre les paraules dels presos polítics acabat de sortir de la presó, perquè el problema és que no ens acaba d'entendre. No veu que la voluntat d'una part important de catalans és poder decidir el nostre futur, i això passa per la convocatòria d'un referèndum legal i autoritzat. Que no es pensi que tot això ha estat obra d'un rampell d'uns quants. Que no ens tracti com a desagraïts, després de la seva acció. El poble català vol amnistia i dialogar políticament el futur del nostre poble.

Avui també hem llegit la resposta del Consell General de Poder Judicial a l'aprovació de l'informe del Consell d'Europa sobre el tracte als independentistes catalans. No podia ser altra cosa que mantenir l'orgull espanyol de ser diferents. No ens entenen! No entenen que l'Estat espanyol encara viu del franquisme i que no ha acabat de fer el tomb democràtic que s'esperava.

Avui tenim les presons sense els nou empresonats injustament, però continuem tenint persones a l'exili, i alts càrrecs polítics condemnats o a punt de ser sentenciats per la seva participació en el procés català. És precisament per això que no podem acceptar la situació ni admetre que es pot passar pàgina. Cal l'amnistia i oblidar el desencert de l'Estat en castigar la iniciativa política de convocar el referèndum. 

Tal com ja deia ahir, el camí a la llibertat serà llarg, i caldrà moltes més resolucions que acostin el posicionament d'uns i altres, deixant que sigui el diàleg el que imperi, i no les sentències d'uns jutges parcials i nostàlgics d'un règim predemocràtic.

Més pressió per a Espanya

L'exconseller Mas-Colell ha reaccionat dient que no és només ell qui pateix la pressió del Tribunal de Comptes per embargar-li béns i diners, per la seva responsabilitat política més enllà del procés democràtic. La seva reputació mundial ha fet que moltes personalitats d'arreu sortissin a reclamar justícia i que no se'l condemnés a la lleugera.

L'actuació del Tribunal de Comptes és un episodi més d'aquest procés de venjança i persecució de totes les persones que han tingut algun paper destacat en la política catalana. Ha consistit a buscar qualsevol declaració a favor del procés català per encolomar totes les despeses dels viatges a l'estranger, encara que fossin per promocionar l'economia local.

Aquesta persecució no ha vingut de nou, perquè tots sabem com actuen les institucions de l'Estat espanyol contra els independentistes, però també contra els polítics catalans, al marge de la seva ideologia particular.

No sé si el carisma de l'exconseller li servirà per alliberar-lo d'aquesta aberrant actuació del Tribunal de Comptes, ja que l'orgull espanyol és molt fort i acostuma a enrocar-se quan es veu atacat per forasters, que no li han d'ensenyar res. Sí que haurà servit per tacar encara més la imatge de l'Estat espanyol, que ara també està pendent de l'Assemblea del Consell d'Europa sobre l'informe que s'ha presentat exigint l'alliberament dels presos polítics i la retirada de les euroordres. Tot això el mateix dia que el president espanyol ha actuat al Liceu barceloní, anunciant l'aprovació dels indults pel consell de ministres que tindrà lloc demà dimarts.

Una encaixada de mans i a passeig!

S'esperava molt de la trobada entre els presidents espanyol i nord-americà, però finalment ha consistit en una encaixada de mans i 30 segons de cortesia. És això un fracàs? En tot cas si realment el govern espanyol desitjava l'encontre, l'equip de protocol ha fallat, o bé el president Biden els ha clavat una bufetada.

Els comentaris previs parlaven d'un Trump que no sabia situar Espanya al mapa, i un Biden que coneixia molt bé on érem. Potser ha fallat en no preveure que Espanya no és prou interessant com perquè el president nord-americà li dediqui cinc minuts.

Per contra, el president espanyol sí que es trobarà amb el president turc. De què parlaran? De democràcia? De drets humans? De llibertat d'expressió? Darrerament hi ha força punts de connexió entre ambdós països, i no pas gaire positius. És amb Turquia que Espanya s'ha d'acontentar en parlar?

Fets com aquest ajuden a rebaixar l'orgull propi del nostre país, on ens creiem els reis, i la realitat ens fa veure que som l'últim mono. Potser caldria una reflexió i pensar què estem fent bé. Esclar que la lectura que el govern socialista farà del desencontre serà una excusa més per tirar pilotes fora. Ja hi estem acostumats.

Manuel Valls se'n va

Diuen que l'atac és la millor defensa i Manuel Valls, davant del fracàs del seu aterratge a Barcelona, se'n va carregant-se l'independentisme com a font de tots els mals. Ha fracassat estrepitosament perquè va voler arribar com el gran triomfador, qui havia de solucionar tots els problemes de Catalunya a través de l'alcaldia de la seva capital. El resultat no va ser el que s'esperava ni la seva actuació va rebre el suport que podia imaginar.

Va aconseguir que ERC no obtingués l'alcaldia, encara que fos donant el seu suport a Ada Colau, qui es trobava lluny del seu món. Ara ha vist com ERC es feia amb la presidència del país, i manifesta que no se sent català, sinó francès. Torna a la França per fer política, encara que no sap des d'on. Ha tingut molts enemics i no sé si encara hi ha algú que l'espera amb els braços oberts.

Manuel Valls ha tingut una obsessió des del primer dia i és la de combatre l'independentisme. En això és molt francès. Totalment centralista i gens amant de la divisió territorial. A França es trobarà com peix a l'aigua. Aquí no podria suportar una recuperació de l'aire del govern català.

Celebro que desaparegui del mapa, tot i que fa molt temps que no compta per a res. Va ser donar el seu vot a Colau i deixar de fer-se notar. La prepotència i excés d'orgull l'ha portat a fracassar en el seu intent de donar lliçons als barcelonins i els catalans en general. Personatges com ell no ens convenen. Ja en tenim prou i ens calen més braços per treballar amb esperit de servei i sense tant egoisme. 

La jugada del Marroc

Tot fa pensar que l'entrada de 6.000 marroquins en 24 hores a la ciutat de Ceuta és una jugada del Marroc per deixar en entredit el govern de Madrid, que se'l veu feble davant les urgències. Què passarà? No passarà res més del que estem veient, un desgavell i una incapacitat per improvisar jugades del nostre veí, germà de sang del rei espanyol. Bé, molt profundament germans. 

És bo llegir els comentaris a les xarxes socials. N'hi ha de molt enginyosos, i d'altres que ens recorden la història de les relacions entre el Marroc i Espanya, amb una menció especial a la marxa verda. Per cert, no va agradar que Espanya acollís el malalt de càncer del Front Polisario, i això també hi pot haver ajudat.

Sembla com si el govern espanyol tingués més capacitat de reacció davant de fets interns que d'externs. Caldrà que tingui molt clar que Europa el vigila, ja que Ceuta és una porta europea que Espanya té l'encàrrec de custodiar.

La llàstima de tot plegat és que s'estigui jugant amb les persones com a víctimes, la seva situació i problemes de subsistència. El govern de Madrid no s'atreveix a culpar el rei marroquí, perquè hi ha massa por a les reaccions internacionals. Caldria dir les coses pel seu nom i no veure's humiliat per qui s'atreveix a atemorir un govern feble. No es tracta d'orgulls i prepotències, sinó de coherència i resolució. 

Seguirem de prop com acaba tot plegat, però el problema no és d'avui ni dels estrangers que s'han colat a Ceuta, sinó per una mala política d'estrangeria, amb una llei que no té sentit i que no encara la realitat amb coherència i saviesa. Mentre visquem en la provisionalitat i el tapar forats, aniran sorgint problemes difícils de solucionar. Espanya canvia els governs, però és incapaç de redactar lleis valentes i de fàcil compliment.

Una sortida intel·ligent a l'impàs actual

Crec que la proposta de Germà Bel que fa a JxCat, de votar favorablement a la investidura de Pere Aragonès i quedar-se fora del govern, seria una proposta intel·ligent, políticament. L'altra cosa és si realment són prou intel·ligents, o millor dit, si són prou responsables políticament parlant, per prendre una decisió com aquesta. Tinc clar que JxCat encara no ha paït haver quedat pel darrere d'ERC i que per això va donant llargues al pacte.

Si realment pensen que el president ha de ser Pere Aragonès, i això s'entendria pel fet d'haver acceptat la presidència del Parlament, ara haurien de deixar de fastiguejar tota la població, i si no veuen clar el pacte amb ERC per governar durant quatre anys, quedar-ne fora i, com diu Germà Bel, recomposar-se i organitzar-se com a partit polític.

Penso que deu ser veritat que les dues forces polítiques no estan en disposició de formar un govern amb garanties de continuïtat, però entenc que el país no es mereix que la situació actual s'allargui en el temps. És hora de caminar endavant i una bona solució seria la proposta de Bel.

Malauradament hi ha massa orgull ferit i això és el que ens porta a perdre'ns com a poble. No crec que sigui demanar massa que es comportin com a adults i que vetllin per l'interès del país i no dels seus interessos partidistes. Ja està bé d'encallar-ho tot i ser la riota de tothom. Vivim uns temps prou difícils com per continuar amb aquestes baralles que no porten enlloc. Han de veure que, si no s'han posat d'acord fins ara, tampoc s'hi posaran en els propers dies, encara que endarrereixin la presa de possessió del president. Doncs, sisplau, cediu i des de fora del govern ja hi haurà prou elements com per controlar que no es facin disbarats, però almenys permetran que es governi.

Hongria no s'ha pogut esperar

Havien quedat que tothom començaria demà, tots a l'hora per demostrar que estem i anem junts, però ni en això ha estat possible. Fa molt temps que la Unió Europea no acaba de rutllar, i una mostra en seria el fet que la Gran Bretanya n'hagi sortit. De fet mai han estat del tot integrats, se'ls nota que els agrada anar a la seva. Però no són els únics.

De fet la Unió Europea s'ha quedat a mitges. No acaba de ser una unió i, tot i que cal trobar-hi fets positius, no acaba de quallar. Hi ha molts països que no accepten la dependència d'un exterior. Espanya n'ha tret molts beneficis, però l'orgull espanyol és molt fort i en més d'una ocasió ha demostrat que preferiria ser-ne fora.

Hongria ja fa temps que dona la nota. Ha estat, junt amb Polònia, qui ha posat en perill l'ajut Europeu per a reactivar l'economia de països com Espanya, que anem justets. Ho ha fet perquè s'ha qüestionat la llibertat de drets dels seus ciutadans. És evident que la democràcia hongaresa té moltes mancances i que Europa no sap com fer-ho per condemnar-ho, sense que passi res. 

Ara, tampoc Hongria ha volgut ser solidària amb la resta de països de la Unió Europea, suposo per demostrar que ningú de fora els ha de dir quan i com han de fer les coses. En això se senten forts i saben que no els pot passar res, perquè en coses més importants s'hi han posat d'esquena i qui dia passa any empeny.

Demà començarà la campanya de vacunació a la resta de països de la Unió Europea, i veurem com s'allargarà. Tothom confia que amb la vacuna tornarem a la normalitat, si més no a una normalitat més suportable, però som conscients que no serà d'un dia a l'altre. Jo em pregunto... Podrem celebrar Sant Joan?

Unanimitat al Suprem contra Otegi

Deixeu-me que faci la meva interpretació de la decisió del Tribunal Suprem de tornar a jutjar el senyor Otegi, després que el Tribunal Europeu de Drets Humans condemnés Espanya per no haver-li ofert un judici just, i haver passat més de sis anys a la presó. És l'orgull espanyol de dir que nosaltres tenim la darrera paraula, i si dieu que ho hem fet malament, hi tornem per poder-lo castigar com nosaltres creiem que es mereix. No sé què hauria passat en un altre país, però aquí és molt normal, sobretot després d'haver donat tant d'impuls al Tribunal Suprem, que es creu senyor i amo de tot.

Comença de nou el judici i la sentència ja es pot pressuposar. A Espanya només es perdona haver estat del règim feixista, però la resta no té possibilitats de reinserció, si no és per esgotament, després de molts anys de presó. Ho hem vist amb el Procés, que molt probablement també Europa haurà de demanar que es rectifiqui.

És una llàstima que passi tot això i entretant els nostres polítics s'estiguin tirant els trastos pel cap, sense avançar en res positiu, ara només pensant en les eleccions del mes de febrer per veure qui guanya i pot dominar els altres. Mala peça al teler!

M Rajoy demostrant quin personatge és

Les imatges de M. Rajoy fent exercicis a la via pública desafiant el confinament total demostren la categoria d'aquest personatge. No és l'únic que s'haurà saltat el confinament, però es tracta d'una persona que va dirigir el país i que com a mínim hauria de donar exemple als que no tenen la seva formació, ni recursos ni poder com ell.

També un altre expresident del govern espanyol va fer cas omís del confinament i se'n va anar a la segona residència, amb la seva dona, que va ser alcaldessa de Madrid. Aznar i Botella també haurien de donar exemple d'obediència, però en aquest cas, Aznar ja no és la primera vegada que se salta les normes.

Tot plegat demostra en quin país vivim i amb quines persones compartim la vida en societat. No és estrany que la imatge d'Espanya sigui tan fosca als ulls dels països occidentals. No ens ha de venir de nou que no es fiïn de nosaltres i ens tinguin per gent amb qui no es pot confiar.

Tot aquell orgull que ens predica la ultradreta i els militars, de sentir-nos espanyols, no és sinó una manera de dissimular i ignorar cridant més fort, el baix concepte que ens tenen els nostres veïns europeus. No cauré en la trampa de dir que nosaltres els catalans som millors. Jo només puc respondre de mi mateix i esforçar-me per donar exemple, encara que la meva influència és ben escassa, però mai m'he sentit orgullós de ser espanyol, perquè això vol dir acceptar moltes actituds que em provoquen fàstic i vergonya aliena.

Per què la unanimitat és sospitosa?

La informació sobre els arguments dels jutges díscols del Tribunal Constitucional et fa veure que a Espanya la Justícia està en perill, perquè no actua de manera ponderada i democràtica, sinó que està totalment prostituïda segons la manera de pensar personal dels jutges, la majoria dels quals són de tarannà conservador i alguns amb ideologia franquista.

Els tres jutges que varen discrepar de la resta, tenen molt clar que el Tribunal Suprem no va actuar correctament quan no va permetre que Junqueras sortís de la presó i exercís el seu càrrec polític fora de la presó, primer com a Diputat i després com a Parlamentari, estant en presó preventiva, i ho consideren una vulneració dels drets polítics d'Oriol Junqueras.

Com acostuma a passar, sempre surten les coses quan ja és massa tard, i això que ja ho pressentíem. Aquesta lentitud judicial permet que decisions errònies no puguin corregir-se perquè les circumstàncies ja han canviat. Ara estem a l'expectativa de què diu el Tribunal Europeu de Justícia sobre la immunitat o no d'Oriol Junqueras i en conseqüència de Puigdemont i Comín. 

En situació normal, el Poder judicial espanyol hauria d'estar molt nerviós per conèixer la decisió del Tribunal Europeu, però no és així. Aquí, a l'Estat espanyol, hi ha massa orgull en tot i a tot arreu, com per arribar a pensar que les coses es fan malament, i en tot cas són els altres els que s'equivoquen.

Borrell és l'exemple perfecte del mascle alfa espanyol, que ho fa tot bé i pot criticar a tothom, sigui del tema que sigui. No entenc com encara hi ha gent que creu en ell. Una persona que ha demostrat des del primer dia que no és un polític transparent i net, però sí que és cert que obté molts encàrrecs. Potser per això va tan malament tot plegat!