Carregar les culpes al més dèbil

Uns dels errors més freqüents són la generalització i els tòpics. Acostumem a parlar amb molt poca propietat, molt a la lleugera, fent generalitzacions i utilitzant tòpics sense pensar gens. És molt fàcil dir que els espanyols són així, que els catalans són aixà, i que els immigrants són l'esca del pecat. Tan difícil és parar a pensar què estem dient quan parlem de col·lectius formats per milers de persones, totes elles diferents? Es tracta de simplificar, però reduint-ho a una imatge totalment falsa. Si al mateix temps ho aprofitem per criticar, insultar o inculpar aquests col·lectius caiem en un doble error. I això passa cada dia i arreu.

    La immigració és un tema molt delicat de parlar pel perill d'abocar-hi conceptes i idees que desconeixem, però que ens arriben, sovint per interessos concrets, i que no tenim la decència d'analitzar i matisar. Tampoc pensem en la història del segle passat quan espanyols i catalans eren emigrants a Europa per guanyar prou diners per enviar als familiars que es quedaven. Algú intenta entendre què vol dir emigrar?

    Si a tot això hi afegeixes que la legislació sobre immigració és totalment injusta i deixa fora de la llei a la gran majoria de persones que arriben al nostre país, el problema encara s'agreuja, i condiciona la manera de ser i de viure d'aquest col·lectiu, afavorint l'estigmatització. I si hi afegim els interessos partidistes per guanyar vots, la immigració esdevé un mercadeig inhumà.

    Fins ara semblava que el tema no tenia res a veure amb nosaltres. Tot i que els immigrants arribats al nostre país fa anys i panys que tenen dificultats per poder-se integrar laboralment i legalment, potser no ho utilitzàvem per generar divergències. Des de fa un temps, però, els nostres partits polítics s'hi han agafat i utilitzen la immigració per tirar-se els plats pel cap. Uns els culpen de totes les desgràcies, i d'altres es queden en la superficialitat, sense entrar a fons a canviar les regles que dificulten la seva integració.

    La llei d'estrangeria, que sembla ser que es vol modificar, fa massa anys que castiga les persones immigrants a malviure perquè no tenen ni permís de residència ni de treball. Obliga a treballar en negre i també a delinquir per subsistir. No voler afrontar la realitat esdevé un bufetada a la convivència. 

    Les xarxes socials van plenes de comentaris xenòfobs, que se sustenten en una deficient legislació que contempli la realitat i doni oportunitats de viure dignament a totes les persones del país, hi hagin nascut o arribat d'altres països. Parlar d'immigració incomoda, però és un fet real que s'ha de tractar, i els nostres polítics tenen el deure i l'obligació de posar-hi remei. 

No ens oblidem dels immigrants!

Es fa difícil aquests dies escriure i no parlar del conflicte obert entre israelians i palestins. De fet el conflicte no és d'ara, sinó que s'arrossega de fa una bona colla d'anys, però aquests dies, després de l'atac de Hamàs el dissabte passat i la brutal resposta del govern israelià, s'ha fet més que evident, o si més no, nosaltres en prenem més consciència perquè ho veiem a totes hores del dia.

Es fa difícil no parlar del tema de la guerra oberta i els centenars de morts, però hi ha prou temes que hem de tenir presents i pensar-hi. Temes com la immigració i les morts que també se succeeixen en els intents per arribar a Europa. Avui mateix s'ha intervingut vuit embarcacions amb més de 450 persones a bord. Un fet, la immigració, que no té l'empara legal que caldria.

He escrit moltes vegades en aquest blog que la llei d'estrangeria a Espanya és un peix que es mossega la cua. Els estrangers que aconsegueixen arribar al país, si no són comunitaris o bé rics, no tenen cap possibilitat de viure de manera legal. No poden accedir al treball i en molts municipis els és molt complicat poder-s'hi empadronar i tenir accés a l'educació i a la sanitat.

Ja sé que estem molt preocupats per la negociació de la investidura del nou president del govern espanyol, i no dic que no sigui important. El problema és que quan no és un all és una ceba, i mai trobem el moment de resoldre temes, com la immigració, que es troben deixats de la mà de Déu, pagant-ne les conseqüències els menys afavorits, els més vulnerables, com sempre.

Puc entendre que la dreta espanyola, quan ha estat al govern, no hagi fet res per trobar una solució definitiva a la integració de la immigració, evitant que malvisquin i hagin de treballar en negre o delinquir, per pura subsistència. El que no s'entén és que l'esquerra progressista tampoc hagi mogut un dit per resoldre-ho. On és el progressisme? On és la mirada als més febles?

He aparcat per uns moments la guerra a Gaza, sense deixar de mirar-hi a reüll, pel mal de cor que provoca, per parlar d'un altre tema que no és nou, però com que ningú fa res per solucionar-ho, n'hem d'anar parlant sovint. Sisplau, que algú faci alguna cosa per trobar una resposta a una situació anòmala que no té cap mena de sentit i que fa viure malament a moltes persones. Persones que no han tingut la sort de molts, de poder viure dignament al nostre país de naixement.

Que Internet no ens torni insensibles

Internet ens permet seguir des de casa, còmodament, el transcurs de la guerra entre Gaza i Israel, com si es tractés d'una pel·lícula, un documental, i no d'un fet real on estan morint persones constantment, engreixant el nombre de víctimes d'ambdós costats. Aquesta facilitat per viure al moment tot el que succeeix sota l'impacte de les bombes no ens ajuda a desenvolupar la nostra sensibilitat. Ens tornem persones amb un cor dur que no té pietat de ningú.

No és estrany que et trobis amb proclames al carrer que t'avergonyeixen, perquè la gent pren partit sense patir directament el problema. S'analitza en la distància, encara que sàpigues què està passant en el mateix moment que la bomba fa impacte a un habitatge, on probablement hi ha persones que ho perden tot, fins i tot la vida, però no et pots fer el càrrec de tota la intensitat del drama. Un drama inhumà que ningú es mereix suportar.

Vaig llegir l'article de la Najat El Hachmi, que avui ha tret en paper el diari ARA, que em va agradar i crec que molts exaltats l'haurien de llegir i comprendre'n el fons. Ho intentava dir jo mateix en aquest blog, dissabte passat, encara que no tan ben dit com la Najat, que matar no es justifica en res. El dolor injust que pateix el poble palestí necessita una solució definitiva, i no es pot permetre el seu malviure i l'incompliment dels acords. S'ha d'exigir a Israel un tracte humà a les persones, i deixar de contribuir en el genocidi més flagrant. Dit això, no queda justificada la matança de Hamàs de dissabte, on víctimes innocents varen pagar per una culpa que no tenien.

He llegit afirmacions molt estranyes que no acabo d'entendre, com les que venen del Regne Unit amenaçant qui enarbori una bandera de Palestina, o de la mateixa Alemanya amb un sentit semblant. Tothom és lliure d'expressar la seva opinió i ningú ha de poder-ho evitar. Defensar els drets del poble palestí no és cap crim, sí que em sembla perillós i rebutjable lloar la matança de Hamàs. Una cosa no treu l'altra.

Hem de ser molt curosos si volem viure en una societat tolerant que treballi per la justícia i l'alliberament dels pobles. Matar no t'allibera, sinó que t'esclavitza i et posa a la roda de la criminalitat d'on resulta molt difícil sortir-ne.

Els problemes d'habitatge, el pa nostre de cada dia

En temes d'habitatge el nostre país té tanta feina a fer, si realment vol respectar el dret a l'habitatge que consagra la Constitució, que per més esforços que pugui fer l'administració pública, sigui l'estatal, l'autonòmica o la local, la situació serà precària durant molts anys. El pitjor de tot, però, és que no s'està avançant gens ni mica, i totes les actuacions que s'arriben a fer representen un percentatge tan baix que ratlla el ridícul.

Falten habitatges de protecció oficial, i veiem com formacions d'esquerra, que en principi haurien d'estar treballant fort per intentar resoldre el tema, estan posant pals a la roda. El PSC a Barcelona, amb l'excusa que la mesura no ha obtingut els resultats esperats, vol fer marxa enrere en l'obligatorietat de reservar un 30% per a habitatge protegit.

Tampoc ha donat bons resultats la limitació de preus i declaració de zones de mercat residencial tensionat que els Comuns i altres formacions polítiques han volgut adoptar, provocant més un problema a famílies propietàries d'habitatges, que tenen com a complement de renda el lloguer d'un pis, que no pas aconseguir més oferta de lloguer. 

Molt d'enrenou, però l'administració pública no construeix habitatge social, i la comparativa amb altres estats europeus ens fa caure la cara de vergonya. Els successius governs han estat incapaços de protegir, i valgui la redundància, l'habitatge de protecció oficial, de manera que al cap dels anys s'han posat al mercat lliure, agreujant el problema i reduint encara més el percentatge d'habitatges protegits.

Pensant en l'habitatge em ve al cap un tema totalment diferent, però que al nostre país no hi ha hagut cap govern capaç de posar-hi remei, com és la llei d'estrangeria. Una llei que obliga els immigrants a malviure  i a treballar il·legalment. Tant difícil és fer bé les coses?

No hi ha dia que no surti una notícia respecte a problemes d'habitatge, essent el més corrent els desnonaments, la majoria de les vegades contra famílies vulnerables que no tenen cap alternativa digna per viure. 

En el darrer Ple municipal, la CUP va fer notar que durant els mesos d'estius l'alcalde de la vila havia signat tres decrets d'incoació d'expedient sancionador per acampar il·legalment a la platja. No podem només fixar-nos en la normativa quan aquesta es contravé per raó de precarietat i vulnerabilitat. Si les persones a sancionar no tenen un lloc on viure, no hi ha una manera més digna de trobar-hi una solució? 

Qatar i la nostra llei d'estrangeria

He llegit d'esquitllada les declaracions del president de la FIFA defensant la celebració del Mundial de Futbol a Qatar, davant les crítiques per no respectar el drets humans de molts treballadors que han contribuït en la construcció de les instal·lacions esportives.

Haig de dir que té raó quan comenta el que estan fent els estats europeus amb els immigrants i això ens hauria de servir de lliçó. Podem estar en contra de la política que se segueix a Qatar i criticar-ho amb veu alta, però no podem oblidar què passa a la resta del món. El tracte inhumà cap als immigrants és clar i injust, i tot i que fa molts anys que en parlem, no hi ha cap pais democràtic que intenti solucionar-ho.

A casa nostra, per exemple, hi ha molts immigrants que malviuen per culpa d'una legislació que no els considera com a persones amb tots els drets. La llei d'estrangeria, que tant hem criticat, no fa res per resoldre el problema de les persones que viuen al país i no tenen permís ni de residència ni de treball.

Aquest peix que es mossega la cua entre residència i treball, fa temps que dura i cap govern, ni tan sols el més progressista de la història d'Espanya, ha fet res per posar-hi remei. Què esperem d'unes persones que no poden treballar? Com ho han de fer per subsistir? Si se'ls permet viure il·legalment, per què no es troba la manera de que es puguin guanyar la vida sense necessitat d'haver de demanar almoina o delinquir?

Algú deia que si no deixes treballar ni residir il·legalment unes persones, hauries d'esforçar-te a fer-los sortir del país. Això sona molt dur, però té tot el sentit del món. Si no els deixes treballar ni els dones papers perquè puguin considerar-se legals, el més coherent és el que facis marxar. Si no ho fas, cosa que jo no demano pas que es faci, has de solucionar-los la vida perquè siguin legals i amb possibilitats de treball.

Hi ha molts immigrants que treballen il·legalment, i això és culpa de la legislació i els polítics que s'han d'encarregar de redactar les lleis i reformar-les. No és culpa dels immigrants ni de les persones que els donen feina. Si treballen tenen menys possibilitats d'haver de delinquir o malviure pels carrers dels pobles i les ciutats.

Està molt bé que critiquem el règim de Qatar com també hauríem de fer-ho d'altres països amb poc respecte a les persones, però no podem oblidar el que passa a casa nostra. Siguem també crítics amb els nostres governants i exigim una reforma de la llei d'estrangeria que humanitzi la situació i permeti que tots plegats respectem els drets de les persones, hagin nascut on ho hagin fet.