Me'l vaig perdre!

No tinc el poder de la ubiqüitat i ahir a la tarda-vespre vaig estar pendent del Ple municipal, gairebé sis hores, i em vaig perdre el concert que va tenir lloc a l'església parroquial, a càrrec de l'Ensemble Praetorius, un conjunt instrumental de cambra, format per joves músics de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Me n'han parlat molt bé.

Sembla ser, doncs, que em vaig perdre un bonic concert, molt ben interpretat i, al mateix temps, ben explicat. Un costum que va arrelant i que, aquí a Arenys, ens hi tenen acostumats els nostres amics de Nexus Piano Duo. És bo que els intèrprets acompanyin la seva música amb explicacions sobre les obres, els compositors i els instruments.

Cal agrair l'oportunitat de gaudir de bons concerts on, a part del gust d'escoltar-los, tens l'ocasió d'eixamplar coneixements i també, cosa molt important, valorar i apreciar l'esforç, el treball i els valors de joves intèrprets que t'animen a pensar que no tot està perdut. Sovint ens mostrem pessimistes en veure com va tot plegat, però a vegades tens la sort d'observar que no tot està perdut. Que hi ha persones, i si són joves encara millor, que treballen per aprendre i ensenyar-nos que un món millor és possible.

En lloc del concert, em vaig entretenir escoltant els nostres representants com defensaven o fiscalitzaven l'obra de govern, amb una bona pila de punts a decidir, la majoria aprovats per unanimitat, i una secció de precs i preguntes que a vegades es fa molt feixuga. Pensava que seria bo que els nostres regidors i regidores repesquessin l'enregistrament de la sessió plenària i els servís per aprendre i rectificar en allò que vegin que no ho han acabat de fer prou bé. La veritat és que hi ha intervencions penoses que, estic segur, als seus autors els serviria per millorar. Han de tenir en compte que són els nostres representants, siguin a l'equip de govern o a l'oposició.

Però em quedo amb el concert d'ahir, que no en vaig gaudir, amb l'esperança que en vinguin d'altres i que hi pugui assistir. Però sobretot em quedo amb la impressió de les persones que hi varen assistir: Hi ha joves que treballen i s'esforcen molt per fer-nos gaudir de la bona música i dels bons moments.

Podem respirar tranquils?

Aquest dilluns, vigília de Tots Sants, ens trobem amb la respiració continguda després de conèixer els resultats electorals a la presidència del Brasil. Un empat tècnic, amb avantatge per l'expresident Lula da Silva, però amb l'actual president Jair Bolsonaro sense que digui res, no ens acaba de deixar tranquils.

L'actitud de l'expresident nord-americà Donald Trump ara fa dos anys, ens va deixar amb l'ai al cor, i durant moltes setmanes vàrem témer el pitjor, en detriment de la democràcia de la primera potència mundial. L'exemple a seguir de l'expresident Donald Trump fa patir també a hores d'ara, ja que el president brasilè no té gens de ganes de plegar.

Durant el recompte d'ahir diumenge ningú veia clar què acabaria passant. El fet que les notícies fossin d'un frec a frec entre les dues candidatures feia témer el pitjor. Ens havien parlat de moltes trampes per evitar el vot a l'expresident, i coneixent l'actual president ens ho vàrem creure, i fins i tot pensàvem que aconseguiria capgirar els resultats. El seu silenci no és bo, i fins que no s'hagi acabat tot el procés, no crec que estiguem en condicions de cantar victòria.

Sap molt de greu que podent fer bé les coses estiguem sempre patint pensant que el pitjor encara ha d'arribar. Tots plegats hem posat massa fàcil les coses perquè la ultradreta aconsegueixi bons resultats electorals. Ho hem vist molt a prop de casa nostra, i l'any vinent ho tindrem a sobre. Què podem fer per evitar-ho?

És evident que la manca de confiança vers els nostres polítics no és la millor manera per fer fora el perill del populisme que practica la ultradreta. L'esquerra hauria de ser més intel·ligent i aprofitar el seu discurs per intentar resoldre aquells problemes reals que la població pateix i que no hi ha manera que els afronti.

Si finalment Lula da Silva aconsegueix la presidència, no ho tindrà fàcil. La cambra de diputats està dominada pels conservadors de Jair Bolsonaro, i faran tot el possible per entrebancar-lo. No permetran grans canvis, ni recuperar la situació anterior a la presidència dretana. Potser serà la manera de no adormir-se, ja que a vegades un es deixa portar per la victòria i s'oblida dels seus compromisos. Sigui com sigui, però, tenim ganes de tornar a respirar normalment, i és per això que volem sentir el president Jair Bolsonaro reconèixer la derrota. 

Quaranta-quatre dies després...

S'acaba de saber que la primera ministra britànica Liz Truss abandona el càrrec quaranta-quatre dies després de ser escollida. Truss havia substituït el dimitit Boris Johnson també pressionat per diputats del seu mateix partit polític, la qual cosa ens fa pensar.

A casa nostra aquesta situació és impensable, i en canvi segur que seria una bona solució a moments de disbauxa i de paràlisi de govern. El sistema polític britànic fa possible que els diputats d'un partit polític siguin crítics amb la seva pròpia gent, i no actuïn com un bloc irrompible, defensant-se els uns als altres.

Sempre he admirat el sistema britànic i m'agradaria que es pogués aplicar al nostre país. Una altra cosa és la situació actual d'aquell país, que sembla ser que no aixeca el cap des del Brexit. El que havia de ser la salvació dels britànics està comportant més problemes dels imaginats. Sí que és cert que la situació econòmica mundial és complicada i afavoreix crisis com la que està vivint la Gran Bretanya, i també tots nosaltres.

Avui, abans de conèixer la notícia de la dimissió de la primera ministra britànica estava pensant escriure sobre ella i la situació que estava passant. Ahir la seva intervenció a la Cambra dels Comuns va ser molt accidentada i malgrat haver manifestat que era una lluitadora i que no abandonava el vaixell, tot feia preveure canvis importants en el govern, fins i tot el que ha acabat passant.

Em sorprèn com hi poden haver aquests canvis tan dràstics. Suposo que és degut a que a casa nostra les dimissions són tan escasses, que ja ni ens ho plantegem. La dimissió del seu antecessor Boris Johnson ja va ser molt sonada, i ara aquesta també sembla que trenca molts esquemes. Tot i això, des del primer dia s'ha vist que la primera ministra no estava gaire centrada i ha hagut de rectificar massa i prou de pressa.

He llegit que Boris Johnson va pressionar perquè fos ella qui el substituís, amb l'esperança que durés poc, i ell mateix recuperés el lloc de primer ministre. Potser ha plegat abans del que s'hauria imaginat, i és massa aviat per tornar a ocupar Downing Street. 

Des de sempre m'he sentit atret per les illes, on ja fa molts anys que no hi he tornat, però també haig de dir que no s'han fet estimar gaire. A vegades l'atracció no ve acompanyada de l'empatia necessària. Tot i així acostumo a seguir de prop el que hi passa, i faig els possibles per conservar els meus coneixements de la seva llengua, encara que no en tingui gaires oportunitats per practicar-la. Ara veurem qui ocuparà el lloc de la dimissionària, i si ho farà amb una mica més d'humilitat, que potser és el que li ha faltat a la senyora Liz Truss.

Més que traslladar el Senat el que s'ha de fer és donar-li sentit o liquidar-lo

La preocupació dels catalans no és si el Senat es troba a Madrid o en algun altre lloc, sinó la utilitat que té i el sentit que continuï existint. No sé quantes legislatures fa que sento a dir que el Senat ha de ser la Cambra de representació territorial de les Corts Generals, i ens quedem amb aquesta musiqueta. Per a què serveix el Senat? De què en traiem de tenir dues cambres si la segona és la repetició de la primera i per tant totalment inútil?

La ciutadania demana sentit comú, eficiència i transparència. Un Senat, que és incapaç de donar comptes amb què es gasten els diners els seus senadors, no aporta res a la qualitat democràtica del sistema polític. Un Senat que s'utilitza per col·locar-hi polítics descartats de la primera línia política, abans d'enviar-los a Brussel·les, ja que retornats al món privat no sabrien què fer, no aporta res profitós i només despesa pública.

Si el govern de l'Estat vol fer operatiu el Senat que el reformi i li doni el sentit que preveu aquesta Constitució que tant defensen, o bé que el liquidi, però que no ens l'enviï a Catalunya, que no aconseguirà fer-nos més contents. Esclar que... si tinguéssim el Senat a Barcelona, Rajoy ja sabria on anar quan ens visita i no hauria de quedar en el local de la seva sucursal catalana. 

Puc entendre que mantinguin el Senat perquè hi ha molts polítics dels dos grans partits que no saben on posar-los ni com agrair-los la seva abnegació, però...  si arriba Podemos ja en saltarà una bona colla. Aquesta és la por que tenen de Podemos, i aquesta pot ser també l'oportunitat de renovar el personal i no haver-los d'aguantar 37 anys com al senyor Guerra, perquè de regeneració... cada dia que passa veig menys clar el seu missatge. Avui ERC els demanava que es posicionessin, però això no ho faran, perquè ja n'han après dels partits polítics tradicionals.