La manipulació de la premsa

Ens queixem de les xarxes socials perquè estan plenes de falsedats i es manipula la gent. Es menteix i s'actua sota l'anonimat, provocant opinió enganyosa. És cert que s'ha d'estar molt alerta per no empassar-te tot allò que veus i llegeixes, i és lògic que més d'un s'ho cregui. Contrastar les informacions no és fàcil i molta gent ni s'ho planteja.

Però més greu és la manipulació de la premsa formada per professionals de la informació i la notícia. Potser abans hi havia el perill de la intencionalitat o les dificultats d'accedir al fons de tot allò que passa més enllà. Avui, però podem titllar de manipuladors, mentiders i corruptes moltes de les persones que escriuen als diaris. Uns diaris que només tenen raó de ser per desacreditar els que no agraden i amagar les vergonyes dels que aporten diners i prebendes.

Es fa difícil catalogar les diferents empreses periodístiques. No sempre la manera d'obrar és del tot descarada. N'hi ha que no se n'amaguen i els podem titllar de falsos i manipuladors sense por d'equivocar-nos. D'altres ho dissimulen millor i ens poden arribar a enganyar sense que en siguem conscients.

Davant d'aquesta situació no és estrany que l'opinió pública sigui cada vegada més dirigida per unes forces que no tenen necessitat de presentar-se a les eleccions fent promeses i engrescant a la gent. Ells són sempre al darrere i tenen prou força i mitjans per fer arribar el missatge que els interessa, fent-lo passar per verídic quan és una mentida flagrant.

I el problema concloent és que no passa res. Havíem sentit a parlar del codi deontològic, però això ara és aigua passada. Ningú el té en compte i el fet de saltar-s'ho no comporta ni penes ni escarment. És per això que hem hagut a aprendre a desconfiar de tothom. Escoltar, reflexionar i actuar segons el nostre sentit comú. 

No és estrany, doncs, que a Espanya arribi la informació totalment desvirtuada i interessada i que l'opinió que es crea sigui totalment errònia. Ho tenim magra si volem que la gent tingui a mà tota la informació neta i lliure d'enganys. Sempre havia dit que els periodistes no tenien l'obligació de ser objectius, però sí de ser honestos, i això cada vegada ho hem de posar més en dubte.

I tu més!

Avui hem conegut que s'està investigant per imputar-li casos de corrupció a qui fou ministre d'Hisenda, el senyor Montoro. Això és un no parar, i una manera de posar en boca de tots els partits polítics que ens han governat o governen: i tu més!

Quin exemple ens donen aquells que promulguen lleis d'obligat compliment? Aquells que vigilen que no els enganyem i no deixem de pagar impostos, perquè ells s'ho puguin embutxacar? Segons el que ens expliquen d'aquest darrer cas, que no serà l'últim, l'exministre, quan exercia, ideava lleis que beneficiaven a empreses, estalviant-los molts milions de diners, a canvi d'embutxacar-se'n un feix, pels bons serveis.

No hi ha un pam de net! Això ho hem dit i ho haurem de continuar dient. El PP, que s'esquinça les vestidures davant dels casos de corrupció de membres del PSOE, és qui ens ha de donar lliçons de bon comportament. De qui ens hem de refiar? De ningú.

El senyor Montoro el recordem molt bé per tot el que va fer i com ho explicava, sentenciant i burlant-se de tothom. No ens pensàvem que la seva burla anés més enllà de la manera de dir les coses, amb sorna, sinó que a més tenia molt ben estudiada la manera d'enriquir-se i beneficiar els seus amics. Ja no és un tema de portes giratòries, sinó de sucar diners a costa de tots els contribuents. Què més hem de veure?

Fa molta ràbia que ara estarem mesos i mesos parlant del tema, però l'exministre ha viscut com un rei i no li passarà res. Ens faran veure que està preocupat buscant la seva defensa. Simplement, s'ha esborrat del partit, no sé si per no danyar la imatge, prou maldestre, o com a estratègia que algú ens explicarà de seguida.

N'estic fart de tota aquesta colla i el pitjor de tot és que no ho coneixem tot, i que encara sortiran més coses que ja no sé si ens sorprendran més, perquè més sorpresos ja no podem estar. És un fàstic i no confiem en la Justícia d'aquest país, perquè ja ens han demostrat quins elements tenim per jutges. Ves que no n'hi hagi una bona colla que també hi suquessin. Només podem tenir l'esperança en algun jutge perdut en alguna província espanyola que, per lliure i bona fe, es dediqui a treure els draps bruts d'aquestes mal polítics, corruptes i deslleials.

La participació i la xocolata del lloro

Qui es creu la participació? Tothom en parla, però ningú la vol. Per quedar bé, algú s’inventa la xocolata del lloro, però per a coses importants tenen molt clar que el nostre sistema és de democràcia representativa. La participació ho maquilla i fa patxoca!

Després de llegir la notícia de l’alcalde que mossega un mosso, he vist que a Moià l’alcalde té problemes amb un grup de persones que li demana una consulta, li demana poder opinar, i té por de perdre-la. Molt democràtic! Ja ha avisat que si l’acaba convocant, aquesta no serà vinculant, i ells, el govern, decidiran quin cas en fan. Democràcia representativa!

El tema és conceptual. Hi ha qui creu que una vegada guanyades les eleccions pot fer el que vulgui, sense escoltar a ningú. Oi que l’han votat? Doncs ara a callar i ja en parlarem d’aquí a quatre anys. I si no fixeu-vos en Trump. És un bon exemple d’aquesta interpretació de la democràcia.

És per això que donar la veu a la ciutadania perquè opini es fa tan poc. Què en saben ells per poder opinar? Llavors el que es fa és donar les engrunes i enganyar el personal fent-los creure que els tenen en compte. És cert que hi ha temes complexos que no tots tenim opinió, però per això hi ha la comunicació, la informació i la pedagogia.

Un procés participatiu no es pot limitar a demanar el vot a favor o en contra. Cal una explicació prèvia que permeti conèixer els pros i contres d’una presa de decisió. Cal que la gent pugui opinar amb coneixement de causa, i això requereix temps i esforç amb el perill que el resultat sigui desfavorable per a qui convoca la consulta. I és aquí on el govern de torn treu la pinzellada participativa i es queda per a ell el gros del pastís.

Conversa de sords

O diàleg de sords, que és el que en castellà ens havien ensenyat a dir: "diálogo de besugos". Doncs això és com hauríem de definir el que passa al Congrés de Diputats de Madrid amb les intervencions dels diferents dirigents polítics. Uns pregunten una cosa i els altres responen el que volen, encara que no tingui res a veure amb la qüestió.

Això passava aquest matí en sessió parlamentària i llavors volen que la gent els escolti, els aplaudeixi i els acabi votant. El president del govern defensant-se atacant i no responent la pregunta que li fan, o el representant d'ERC aprofitant l'avinentesa per atacar els seus enemics, Junts, sense importar-li gens el que li pogués respondre el president del govern espanyol, que també ha marxat d'estudis.

Aquest és el panorama mentre una bona part de la població està passant penúries de tota mena. Aquest és l'exemple que ens donen els nostres polítics, que no responen el que se'ls demanen, ni solucionen els principals problemes de la ciutadania. Perquè no en saben més o potser perquè ni tan sols els interessa.

La veritat és que se m'ha posat malament l'esmorzar. Per vergonya. I és una llàstima perquè us haig de dir que hi ha gent que es fica a la política perquè té realment ganes de resoldre els temes que preocupen a la ciutadania. Que ho fa de cor, amb ganes de treballar i no pas d'enriquir-se o tenir un sou que li permeti viure tranquil. I aquestes persones honestes les posem al mateix sac, perquè el que es veu és el pitjor de tot.

El president del govern més progressista de la història no s'adona que la gran inversió en l'AVE és vergonyosa tenint en compte com funciona el transport públic adreçat a la majoria treballadora. Queda tranquil manifestant que entén la preocupació i neguit dels afectats pel desastre de Rodalies, però ho diu ara després de no sé quants anys governant. Ara que necessita els vots dels catalans, que són els més afectats pel mal funcionament i la manca d'inversió pública per part de l'Estat. 

Llavors que no es queixin que vinguin uns populistes, xenòfobs i feixistes que enganyant a la gent els prenguin els escons dels parlaments. Si no resolen els problemes val més que es quedin a casa.

Intoxicant amb la immigració

D'abominables podríem qualificar les declaracions tòxiques de partits polítics per fer mal l'adversari. Tothom té dret a intentar aconseguir el govern de la nació per desenvolupar el seu projecte polític dins del marc ideològic que es defensi. El que no hi ha dret és intoxicar, mentir i falsejar la realitat per provocar la derrota de l'adversari. En democràcia no tot s'hi val, i hauríem de trobar la manera de sancionar les falsedats i fer fora de la política aquells líders que fan el que sigui per aconseguir el poder, fins i tot mentint descaradament.

El fet migratori ha estat des de sempre una excusa per posicionar-se políticament, per la transcendència que té. La diversitat és una riquesa, però tots sabem que no és fàcil de gestionar. Aprofitar-se de les febleses per confondre la població i fer decantar el vot, utilitzant les persones més vulnerables, és d'una gran mesquinesa que no hauríem de permetre.

Espanya necessita immigrants. Qualsevol persona que ho negui és un ignorant o un enganyat. Regular la immigració és una necessitat prioritària que, malauradament, s'ha deixat molt de banda i quan s'ha fet alguna cosa, no s'ha encertat. En aquests moments, com ja he dit moltes vegades, estem permetent l'entrada d'immigrants, i no em refereixo concretament als que arriben amb pasteres, i, en canvi, els ho posem molt difícil, per no dir impossible, accedir a un lloc de treball i un permís de residència.

No tinc informació exacta de les gestions que el president espanyol està fent per països africans, però el que és denunciable és el conjunt de declaracions del líder de l'oposició, el senyor Feijóo, intoxicant l'ambient només per desgastar el govern. Contractar en origen seria l'opció més assenyada per regular la immigració i satisfer les necessitats laborals, de les empreses espanyoles i dels estrangers que venen a treballar. 

No podem acceptar aquest joc brut de segons quins partits polítics perquè fan mal a la convivència, culpabilitzant unes persones que reben totes les patacades, només per interessos polítics i de poder. No puc posar les mans al foc assegurant que el govern socialista està fent bé les coses. Ja fa temps que s'haurien d'haver resolt moltes circumstàncies impresentables, però espero que tots plegats siguem honestos i valorem la realitat tal com és i no tal com ens interessaria que fos.

I ho deixo aquí, encara que el tema dona per a molt més. Si fem fàcil la vida de tots, potser aconseguirem millorar el civisme, la convivència i el respecte mutu. Culpabilitzant les persones no ens porta enlloc. 

L'insult covard de l'anonimat

Ahir va ser notícia la penjada d'uns cartells amb la imatge de qui fou president de la Generalitat i també alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, que no podem titllar de mal gust, sinó de vergonyants i inadmissibles. No sé si podrem saber-ne els autors, però en tot cas hem de concloure que no es poden acceptar de cap de les maneres.

Estem molt acostumats als insults dirigits als polítics de tots els colors, però això no ens ha de privar de reflexionar-hi i intentar lluitar-hi amb totes les forces. Cal diferenciar la crítica de l'insult. No podem deixar d'opinar contra tot allò que considerem que no es fa prou bé, ja sigui per incapacitat dels polítics o fins i tot per actuacions de corrupció i engany. El que no es pot fer és insultar com a pràctica per desprestigiar-los, perquè només aconseguirem demostrar com som, i augmentar la desafecció vers la política d'una gran majoria de ciutadans.

La crítica és saludable si es fa amb cura i argumentant-la. És bona perquè ajuda a reflexionar sobre el que s'està fent i pensar en millorar-ho. És cert que hi ha un costum de maquillar les coses i fer creure a la gent allò que no és, sobretot quan hi ha unes eleccions properes i el que interessa és perpetuar-se en el govern, o fer veure que tens la solució a tot, per aconseguir-lo.

Darrerament hem pogut llegir algunes notícies de persones que han dedicat temps a la política i que estan cansades de rebre insults de tot tipus, fins a extrems que no vull ni tan sols reproduir. Totes les persones que hem entrat en política hem experimentat què és rebre insults gratuïts, i només quan t'ha passat pots arribar a entendre què representa. Sempre, però, i vull insistir-hi per la importància que té, cal diferenciar l'insult de la crítica. Quan assumeixes una responsabilitat política has d'acceptar que rebràs molta crítica, ja sigui perquè no ho acabes de fer prou bé, o simplement perquè hi ha gent que pensa diferent i voldria que actuessis d'una altra manera.

No és estrany que hi hagi poca gent engrescada en entrar en política. Ni els sous són el que algú es pensa, ni la pèrdua de l'anonimat i la tranquil·litat no es veuen prou compensades per la satisfacció de ser útil al poble que estimes.

És per això que demanaria un esforç a tothom per aparcar qualsevol tipus d'insult i sí, en canvi, afinar bé la crítica a actuacions poc afortunades o plantejaments sense prou arguments de les persones que han decidit presentar-se a les properes eleccions municipals. Tots ens devem al municipi que hem escollit per viure-hi, i una manera altruista és acceptar assumir la responsabilitat de governar-lo. Que ningú no hagi de fer-se enrere per culpa de l'insult gratuït, la majoria de vegades sota l'empara de l'anonimat més covard.

La solidaritat a les xarxes socials

Sovint critiquem les xarxes socials perquè d'alguna manera han esdevingut una vàlvula d'escapament a la pressió que rebem, i que no sempre s'utilitzen de manera raonada. Massa vegades l'anonimat permet insults contra les persones sense cap mica de respecte, o bé s'aprofiten per enganyar amagant la realitat. 

Malgrat tot jo sempre penso que la gent és bona, fins que no es demostra el contrari. No m'agrada partir de la base que les persones actuen de mala fe, però això no treu que al cap del dia et puguis trobar amb algunes d'elles que, de manera descarada, no diuen la veritat, sent-ne conscients.

Tot i així, a les xarxes socials també podem veure-hi mostres de solidaritat, i probablement seria bo entretenir-nos-hi una mica i valorar-ho positivament. Com totes les coses, en pots fer un bon ús o no, i per això és bo reconèixer els casos en què el seu ús pot resultar beneficiós per a la gent.

Aquests dies a Arenys i el Maresme en general, s'ha publicat la desaparició d'una noia, sense que se'n coneguin les causes. La família ha demanat publicitat de la notícia per intentar trobar-la sana i estàlvia el més aviat possible. L'escampada ha estat espectacular i t'ha arribat per multitud de bandes, ocupant bona part de les pàgines web i xarxes socials per on et bellugues.

En el moment d'escriure aquest post la Carla encara no ha aparegut, malgrat que ja han passat un parell de dies, i tothom desitja que tot pugui acabar bé. Aquest neguit que es respira entre la població que la coneix i la que ha rebut la notícia, fa evident la bondat de la gent, i les ganes que el sofriment de la família sigui el menor possible.

No sabem com han succeït els fets i en el fons desitjaries que es tractés d'una decisió personal, sense la intervenció de cap altra persona que li hagi pogut ocasionar cap mal. T'entra el dubte sobre la llibertat personal de moviments i de prendre decisions, i la precaució de no intervenir en els fets de les altres persones, però davant la possibilitat que la Carla hagi pogut patir alguna agressió, segrest, o accident fortuït, deixes de banda els prejudicis, i en tot cas ja seràs a temps de valorar si la teva actuació ha estat l'apropiada o no.

Des del meu racó virtual desitjo el millor per a la Carla i la seva família, i m'agradaria que no tingués ni temps de penjar aquest escrit a la xarxa, que ja es conegués la seva troballa en perfectes condicions de salut.

Correm-hi tots que arriben les eleccions!

Acostuma a passar que els mesos previs a unes eleccions siguin els més productius de tot el mandat. Quan necessiten els vots de la gent tots s'arremanguen per quedar bé i d'aquesta manera obtenir els vots que d'una altra manera potser deixarien de rebre, fruit del desencís per la inactivitat de quatre anys.

Ens ho podem agafar en positiu i celebrar que hi hagi eleccions cada quatre anys, perquè d'aquesta manera es troben solucions a problemes que han estat aturats durant la resta del temps. És una llàstima que el ritme de treball no sigui igual durant tot el mandat, però aprofitant-se que la memòria és escassa, i que sempre recordes el que ha passat darrerament, actuar amb contundència els darrers sis mesos pot portar un rèdit electoral important.

Això està passant a casa nostra, en un mandat que tots voldríem oblidar. La feina que s'ha fet ha estat molt escassa, amb moltes excuses de mal pagador, però ara hi ha pressa, i allò que fins ara era impossible, resulta que es pot fer. Es pinten carrers, es reparen maquinàries que semblaven inservibles, es constitueixen consells de participació, i es redacten ordenances fins ara aturades. 

Tot no es podrà fer, però la imatge d'un govern feble, però molt actiu i resolutiu, pot intentar salvar els mobles. És una manera d'enganyar la gent, però fent-la contenta. Ja ningú no es mira el Programa d'Actuació Municipal, ni analitza el grau de compliment ni com s'argumenta o justifica. Ara és el moment de fer coses, que no sembli que estan aturats veient-les passar. 

En allò que no hi ha competències no s'hi pot arribar, però d'alguna manera es poden convocar reunions i, si fa el cas, donar la culpa a les altres administracions. Ara no és el moment de gaires paraules buides, sinó que convé veure resultats, i és per això que tindrem uns mesos molt agitats, amb canvis que no s'han produït en més de tres anys. 

I continuant en positiu, benvingudes siguin les eleccions, que ens faran avançar en alguns aspectes i aconseguir algunes millores. Seria bo, però no badar, i intentar pensar en què s'ha fet fins ara, i si ens convé tornar a caure en el mateix parany, de les promeses incomplertes, de l'engany més flagrant, per una incapacitat de liderar un projecte municipal engrescador.

Cs, l'endemà de les eleccions

Ahir m'hi referia d'esquitllada quan parlava dels resultats electorals a Andalusia. La desaparició de Cs al Parlament andalús és una nota destacada dels resultats electorals d'aquest passat diumenge i se suma a la davallada que ha protagonitzat el partit polític des de les darreres eleccions generals. La notícia tampoc no va sorprendre gaire, doncs era la tendència dels darrers anys i tot feia pensar que aniria d'aquesta manera. En tot cas es podia dubtar si desapareixerien del tot o bé obtindrien una important davallada. 

No és la primera vegada que en el meu blog parlo de Ciutadans, i qui em segueix sap que acostumo a criticar-los sempre. Una cosa és discrepar d'una ideologia o partit polític i l'altra considerar que es tracta d'un projecte rancorós i ple d'odi sense res de positiu que l'avali. El partit polític va néixer a Catalunya per anar en contra la llengua i el país, i realment ha fet molt mal. Al començament no prevèiem el ressò que podria tenir, i va arribar a ser el partit polític més votat en unes eleccions al Parlament català. 

Cs ha fet molt mal a Catalunya, però al meu entendre ho ha estès a la resta d'Espanya. Volia ser un partit nou que acabés amb el bipartidisme espanyol, i va fer mans i mànigues per pactar amb qui fos per tal de guanyar adeptes i poder. Crec sincerament que quan les coses es fan malament i no hi ha una base positiva per tirar endavant un projecte, difícilment s'obté l'èxit, encara que a curt termini pugui semblar el contrari. El seu líder Albert Rivera i també l'actual Inés Arrimades, han ocupat posicions polítiques de pes en el panorama català i espanyol, però en pocs anys s'han desinflat. El mal ja està fet.

Ara Inés Arrimades anuncia reformes importants i m'ho crec. Poden arribar a reformar els seus principis ideològics, si és que mai n'han tingut. Amb la dimissió d'Albert Rivera ja es va voler canviar la tendència, però tampoc ha reeixit. No sé quin serà el nou discurs, però estic segur que s'enfocarà a tornar a enganyar tothom per tal de recuperar seients als parlaments autonòmics, que hauran d'escollir nous diputats l'any vinent, i intentar recuperar-ne també al Congrés i Senat espanyols, a finals de l'any vinent.

Es juguen el sou públic si no volen haver de buscar-se la vida al món privat, i per això no estalviaran esforços a costa dels militants de base que en última instància són els que acaben pagant el plats trencats. De moment els càrrecs electes han anat reduint-se, i amb ells tot el conjunt de càrrecs de confiança que viuen de la política. Malgrat que alguns no podem estar contents amb els resultats andalusos, sí que és un bon senyal el fracàs de Cs, un partit que només ha buscat la bronca per fer mal als que no pensen com ells. No som adversaris polítics, sinó enemics, i això és el que no hauria de ser en un sistema realment democràtic.

Confiar en la policia

Si alguna cosa cal esperar de la policia és que et mereixi tota la confiança. Que no tinguis cap dubte que és aquí per ajudar-te i protegir-te de qui no fa els deures. Quan es perd la confiança en la policia, ets sents desprotegit.

Aquests dies han sortit a la llum diferents actuacions dels mossos d'esquadra que no han estat a l'alçada del que cal esperar de la policia. No es pot aprofitar l'avinentesa de formar part del cos de policia, per enganyar la Justícia acusant els detinguts.

Reconec que no ha de ser fàcil actuar davant de manifestacions i actituds violentes, sense caure en el parany de no respectar la presumpció d'innocència. Acusar els altres amb engany, però, no té cap justificació.

S'ha creat una comissió per treballar la manera que ha d'actuar la policia catalana. No sé si hi haurà resultats que vagin més enllà del codi ètic de qualsevol policia del món. La policia s'ha de fer respectar, però aquest respecte només s'obté si el ciutadà li té confiança. I si algun policia no ha actuat com calia, se l'ha de sancionar. No pot ser que una mala actuació quedi impune, perquè llavors afavoreix la manca de confiança i facilita que els policies no tinguin tants miraments a l'hora d'actuar.

Ha costat molts anys disposar d'una policia pròpia a Catalunya i és convenient que la considerem justa i propera. Ara, doncs, convindria que la nostra policia fos transparent, que entenguéssim perquè i com actua i, com deia al començament, hi confiéssim totalment.

Com aturar l'abandonament de l'Afganistan

He llegit unes declaracions d'un líder talibà a mitjans televisius occidentals on es demana que no s'incentivi els afganesos a deixar el país, perquè els necessiten. Jo entenc que abandonar un país no és una bona solució, i no ha d'agradar a cap tipus de règim, però s'ha d'entendre també que quan les expectatives no són favorables, la gent prioritzi la seva seguretat, encara que sigui sortint del país.

És trist haver d'abandonar un país per por a represàlies o a la pèrdua de drets civils. El cas de l'Afganistan és traumàtic sobretot per a les dones, que veuen l'amenaça del retrocés en la cultura i la vida social. No es pot esperar ser rebut amb els braços oberts quan arribes amb proclames sobre reducció de drets i llibertat. Prohibir la feina i l'escolarització a les dones no és la millor manera de fer amics.

L'experiència del règim dels talibans no els deixa gaire ben parats, i encara que s'han dedicat a dir que ara no serà com abans, algunes de les declaracions i també actuacions només arribar, no aporten gaire confiança. 

Cada dia podem seguir les informacions que arriben des de l'Afganistan i com són tractats els afganesos que volen sortir del país. No hi ha declaracions d'intencions que valguin quan es veu quina és l'actuació dels dirigents, i tampoc es pot confiar gaire en la capacitat d'aquests dirigents de controlar la massa fanàtica que ha permès fer-se amb el poder del país.

Tindrem temps de valorar la part de responsabilitat d'Occident en la situació actual de l'Afganistan. També la responsabilitat d'Espanya que, a remolc dels EUA, ha afavorit un govern irrellevant incapaç d'enfrontar-se als talibans i a la seva repressió cultural, religiosa i política.

Pedro Sánchez té la possibilitat de trobar solucions a les peticions d'asil dels afganesos que volen arribar a Espanya, però això no servirà per excusar la mala praxi exercida a partir de la invasió d'Occident, i el foment d'un govern corrupte que ha enganyat el seu poble.

I el CIS insisteix

Mai havia vist tant de suport a un partit polític català des de l'aparell de l'Estat. Avui podíem llegir més estadístiques del CIS insistint que el PSC guanyarà i que l'exministre de Salut serà el nou president de la Generalitat. És allò de publicar-ho d'anada i tornada per veure si així és més creïble. Sempre he pensat que les estadístiques electorals servien per decantar el vot cap als partits que es donaven per guanyadors, i aquesta és la pràctica que es porta a terme.

No sabem com acabarà, i si els independentistes tornaran a vèncer, malgrat els hi posin tot en contra. S'ha venut Salvador Illa com el nou Messies, el salvador. Hem oblidat el seu paper dins del PSC abans de ser nomenat ministre, el seu to agre i sempre insultant contra els seus adversaris, i ara ens el volen vendre com la solució de tots els mals del país.

Caldrà veure fins on arriben els vots dels socialistes, i també la possibilitat que tenen de formar aliances per aconseguir el govern. Si tots els partits polítics respecten les seves promeses, el PSC ho té molt difícil de poder pactar amb ningú més que no sigui els Comuns, que és a l'única cosa que aspiren. De totes maneres ja estem prou acostumats a què els polítics ens enganyin, i allò que han dit que no ho farien mai, ho acabin fent.

Inés Arrimadas va guanyar les eleccions, però no va tenir cap possibilitat de pactar, perquè el seu discurs, que els seus hereus no han canviat, feia impossible un pacte de govern. Ara acceptarien els vots de Vox per governar. Ja ho han fet a altres comunitats autònomes. Passa, però que les expectatives de resultats són tan dolentes, que no hi ha perill que tinguin cap tipus de possibilitat de sumar. 

Illa podria governar, si els independentistes fracassen, però hauria de ser gràcies al suport de la resta de partits espanyolistes, i ara ens han dit que no li volen donar suport. Mantindran la promesa? Canviaran per interessos partidistes? Aquest és el panorama que se'ns presenta. 

Polítics que et provoquen vergonya aliena

Llegia avui l'entrevista que el diari ARA fa al secretari general d'Units per Avançar, el senyor Ramon Espadaler, i m'anava tornant vermell de cara. És realment allò que diem vergonya aliena. Amb respostes com les d'Espadaler és quan t'adones de la falsedat de la majoria de polítics. Costa d'imaginar la capacitat que tenen per mentir descaradament, sabent, perquè són espavilats, que ningú no se'ls creu.

Les preguntes anaven al voltant de la seva inclusió com a número 3 a les llistes del PSC, per Barcelona, com la darrera vegada, i les respostes no podien ser més cíniques i falses. Els polítics, que s'hi dediquen professionalment, són incapaços d'acceptar que es presenten en unes llistes per conveniència personal. Hi ha alguna resposta sincera, com per exemple en manifestar que s'hi troba bé, sense el concurs de Lliures i la Lliga.

També contesta interessadament, contrari al que realment pensa, quan li demanen sobre el possible ajornament de les eleccions catalanes. Tots sabem que al PSC li interessa fer-les ara per aprofitar l'efecte ministre de Sanitat, però ell, com els mateixos socialistes, ho justifiquen per la necessitat de comptar amb un nou govern. Si us haig de ser franc, tampoc m'agrada l'actual govern, però s'ha de ser sincer, també en les entrevistes.

Aquesta manera d'actuar i de respondre les preguntes compromeses és el que marca distància entre polítics i ciutadania. Estem molt cansats de la seva falsedat, de que ens enganyin i menteixin contínuament, que ens tractin com a babaus. Tenim un sistema polític molt feble, que no ha acabat de sortir-se'n històricament, i amb uns polítics actuals molt mediocres i poc transparents ni sincers. Tots desitgem les eleccions, i ho desitgem sense pensar en qui hi surt guanyant, més enllà del poble que clama per un govern amb cara i ulls, un govern que ens tregui de la misèria política actual.

Una col·lecta per a Juan Carlos I

Cada dia que passa ens assabentem de novetats que mai no ens ho hauríem imaginat. Ja només faltava que una colla d'empresaris fidels a Juan Carlos I facin una col·lecta per recollir diners per si el fan fora de la Zarzuela. No ha robat prou diners com perquè ara se n'hagi de recollir més per comprar-li una casa i tot el servei inclòs.

Ridícul i perillós a l'hora. Com pot ser que les coses vagin d'aquest color? Cal caure tan avall? Em pregunto si aquests empresaris samaritans tenen clar a qui volen ajudar i tenen present tot el que l'emèrit ha fet valent-se de la inviolabilitat de què gaudeix, o si més no gaudia mentre era rei. 

La notícia no em fa pena, sinó ràbia, en pensar com hi pot haver persones com aquests empresaris que donin suport públicament a un corrupte, per més rei que sigui, o precisament per això. Només es pot entendre per la corrupció que és innata al nostre país i domina tot el món empresarial, polític i judicial. No ens ha de venir de nou que tinguem un rei corrupte, veient com va el país. Qui pot, enganya la resta, per no perdre l'ocasió!

Per un moment he pensat que la notícia no era real, i que ens estaven aixecant la camisa, però a casa nostra, arriba un moment que tot és possible, per més inversemblant que pugui semblar. Se'ns rifen a la cara, i ja no els cal dissimular. És creïble que això passi a Espanya, i que tingui la complicitat directa o indirecta dels poders públics. Uns es perdonen la vida als altres, i d'aquest manera es va fent una bola. 

Seguirem la notícia i el fet de si finalment fan fora de la Zarzuela el rei emèrit, per salvar els mobles a la monarquia espanyola, amb un rei, el Felip VI, que no té ni empatia ni carisma per ser rei de tots els espanyols. El seu dia va marcar territori i ara no pot fer marxa enrere. Com es diu per casa nostra, nosaltres no tenim rei!

El record d'Auschwitz no evita caure en els mateixos errors

Dels 75 anys d'Auschwitz que commemorem aquests dies hi ha una cosa que em preocupa i dol al mateix temps, i és la inconsciència en què vivim i el fet que puguin existir partits que bategem com a democràtics, com és el cas de Vox. Semblaria que l'experiència europea serviria per evitar un auge de l'extrema dreta i ens adonem que no és així. Europa, els estats europeus, tenen uns partits polítics que juguen amb la democràcia i que són autoritaris i nostàlgics del nazisme, i a Espanya, del franquisme.

¿Com és possible que les persones siguem tan imbècils i ens deixem enganyar per aquests populismes que només porten al desastre i al patiment de les classes més humils? Fa ràbia llegir referències dels camps d'extermini nazis i adonar-nos que tenim asseguts als escons del Congrés de Diputats uns fanàtics que encaixen perfectament en el model feixista del segle passat.

Sense dubte que tots plegats en tenim una mica la culpa, i mirant-nos el melic, podem observar que la corrupció i la inacció política dels principals partits espanyols han ajudat a fer créixer aquesta nostàlgia de l'autoritarisme, com si ens fes por la nostra implicació en la governabilitat, com si necessitéssim unes persones que ens ordenessin i dictessin el nostre futur, la nostra manera de ser. 

Hi ha encara massa gent que trigarà anys en adonar-se que els resultats electorals de les darreres eleccions generals varen ser dramàtics i ens varen fer recular molts anys el nostre model democràtic de societat. Mentre hi hagi partits polítics com Vox, i la influència que provoquen a PP i C's, l'Estat espanyol es trobarà molt lluny del model de democràcia representativa que caldria esperar, i el respecte als nostres drets més elementals serà deficitari.

Pendents de les decisions judicials

Mai no m'hauria imaginat que estaria tan pendent de les decisions judicials dels diferents tribunals, no només estatals, sinó també europeus. Avui coneixíem el fraccionament de la unanimitat en les sentències relacionades amb el procés, i també les picabaralles entre l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, en el judici al cap dels Mossos d'Esquadra, el senyor Trapero.

Una cosa que ningú pot negar, encara que no li pugui afavorir, que el món judicial ha patit un terrabastall i qui sap si a partir d'ara començaran a formar-se les esquerdes. El gran error de la política espanyola, incapaç de gestionar políticament el país, va ser judicialitzar-ho, i els jutges s'hi han posat bé. Tots sabem el tarannà de la majoria de jutges espanyols, la seva procedència i ideologia. Els hi han posat com anell al dit. Sabem que la història donarà la raó als que ara els toca perdre. La llàstima és, com he dit moltes vegades, que la Justícia és molt lenta i entretant es condemnen moltes víctimes innocents. 

Espanya ha votat fa pocs dies i ha donat un impuls important a l'extrema dreta. Les coses no apareixen del no-res, sinó que existeixen en somort fins que no troben l'escletxa que els permet donar-se a conèixer. Els canvis són lents i Vox ha vingut per quedar-s'hi. El seu recorregut no serà com el de C's, que es troba en vies d'extinció. El seu discurs és coherent i no necessiten enganyar ningú. El populisme està molt arrelat i el terreny molt abonat. La dreta espanyola s'ha encarregat de deixar-ho a punt i el PSOE ha estat incapaç de mantenir el seu pols, cedint en un terreny que no li correspondria. Tenim debat per molts anys.

El govern no es posa d'acord en unes noves eleccions

Continuen les discussions entre JxCat i ERC sobre la conveniència o no de convocar eleccions. Al darrere de tot això només hi ha interessos partidistes. Uns tenen por de perdre-les i els altres estan convençuts que les podran guanyar, per primera vegada.

És molt trist que ens vulguin enganyar disfressant la seves preferències com a conveniència per al país. Mentida! només es mouen per interès propi, per poder mantenir-se al poder, uns, i aconseguir-lo, els altres.

Tot plegat molt indignant i a pocs dies de l'onze de setembre on, una vegada més, ens conviden a participar a la manifestació. El problema que hi veig és l'interès que hi siguem, per a què? Per a qui?

Necessitem uns polítics transparents, que no ens enganyin, i que de veritat lluitin per al nostre país, per als interessos de tots, i no només dels seus. El govern actual, amb els dos partits independentistes, no ha funcionat i difícilment aconsegueixi alguna cosa de bo. El president només es dedica a fer discursos incendiaris, sense argumentacions ni concrecions. És evident que es tracta d'un president de circumstàncies, però el problema és que ja fa massa temps que duren.

En aquests moments, el conseller Aragonès sembla ser l'únic interessat en aprovar els pressupostos. Els altres, amb el president Torra, sembla que no els interessi. Tot aquest desgavell ens portarà encara més enrere i queda clar que s'ha de fer un canvi de timó immediat. Aquesta podria ser la veritable raó per defensar unes eleccions abans d'acabar l'any.

Parats i avorrits perillosament

D'avui destacaria les baralles entre ERC i JxCat d'aquests darrers dies i la petició del govern perquè el ministre Borrell dimiteixi. Una petició absurda perquè tots sabem que, si hi ha un ministre que no dimitirà mai si li demana l'oposició, aquest és Borrell.

He llegit un tertulià de les xarxes socials dient que ERC no vol noves eleccions perquè sap que perdria tot el que va guanyar en les últimes. Segons aquesta persona, ERC va enganyar la gent dient-los que era un partit independentista quan s'ha confirmat que no ho és.

No conec els arguments per dir que ERC no és independentista. Sí és cert que la febre ha baixat, però algú podria dir que és estratègia, vista la situació actual, no prevista en el seu moment. La reacció del govern espanyol que molts creien incapaç d'aturar l'empenta independentista de tants catalans, manifestant-se cada any pels carrers i ciutats de Catalunya.

També seria curiós que ara el patit independentista fos l'hereu de Jordi Pujol, un partit que encara no acabem de conèixer quin és el nom verdader i qui l'acaba dirigint. Amb un president a l'exili actuant, aparentment, a soles, i un altre embolicat amb els seus propis paranys, el partit ha reaccionat a estirabots i enfrontat amb ERC, que ha tingut com a principal objectiu ser el virtual guanyador.

Més històries per anar repetint que estem aturats, que el govern no fa res. Avui llegint la contraportada de l'ARA, l'escrit de Josep Ramoneda, es recrea amb molts bones paraules en aquesta paralització perillosa del nostre govern i Parlament.

El pacte postelectoral per assolir l’alcaldia

Com deia l'altre dia, la llei electoral permet que no sigui la llista més votada qui ostenti l'alcaldia d'un municipi, com també passa amb la presidència d'un govern en unes eleccions autonòmiques o generals. El pacte fa que, malgrat siguin els resultats electorals els que condueixen a l'elecció del nou alcalde o president, la capacitat de negociació entre partits i l'estira i arronsa decideixi finalment qui ostentarà el càrrec.

En les negociacions per arribar a un pacte hi ha l'habilitat dels polítics, però també hi podem observar la coherència i la mentida, depèn de què tinguem en compte. Podem veure aquells que es mantenen ferms en els seus principis, encara que això els faci perdre l'alcaldia; aquells que saben negociar i que s'emporten una part del pastís, encara que no sencer, però també aquells que canvien els principis amb l'única finalitat de quedar-se amb el càrrec, aquells que enganyen els electors perquè tot allò que han defensat i predicat durant la campanya s'ho passen pel forro.

A Arenys tot fa pensar que la llista guanyadora no obtindrà l'alcaldia, sinó que aquesta recaurà en la segona força política gràcies al pacte amb altres partits polítics, però quins? Hi seran tots? En descartaran algun més?

Des de fora i sense haver seguit les negociacions ni tenir-ne notícies, podria pensar que el pacte a quatre és difícil, si la CUP es manté ferm en no pactar amb el PSC, per la seva defensa de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Per altra banda vull pensar que el PSC s'avindria a pactar amb qui sigui amb la intenció d'estar en el govern i poder quedar-se, entre altres, la regidoria d'Esports. Segur que Muñiz té més coses a dir-hi. 

És el cas de la CUP on podrem observar què pesa més, si les ganes de ser en el nou govern municipal o la defensa de les seves línies vermelles. No els veig pactant a qualsevol preu i això, que pot suposar més obstacles per a ERC, els pot conduir a quedar fora del govern. Els votants de la CUP on els volen? a l'oposició o al govern? Pensar en aquesta resposta serà la clau del desenllaç final.

Finalment, tenint en compte la situació dels dos darrers partits, Arenys en comú, que ja ha governat amb ERC, pot acabant sent la cirereta del nou govern si la CUP hi té reticències. Ho anirem veient.

La ultradreta més enllà de VOX

Els senyors i senyores de C's, i d'una manera molt especial el senyor Albert Rivera, tenen molt après el paper del camaleó. Són oportunistes quan cal confondre la gent i en aquests moments han adoptat totes les regles d'un bon partit d'ultradreta, aprofitant que està de moda, a Espanya, però també a Europa.

Sabem que C's va néixer a Catalunya amb l'únic objectiu de fer mal al país, fer mal a la cultura, la llengua, la tradició, el dret, els costums catalans, i va sorgir de la mà d'uns intel·lectuals fanàtics i fins llavors dissimuladors d'una filosofia antidemocràtica, totalment autoritaris i repressius. Mostres del seu tarannà les hem pogut anar veient al llarg d'aquests anys. La més recent són les declaracions del senyor Arcadi Espada en un programa televisiu. Repulsiu!

Amb el temps C's ha anat conquerint poder, tant a Catalunya com a Espanya, sobretot gràcies a la davallada dels grans partits espanyols, el PP i el PSOE. Una postura populista, demagògica i enganyant la ciutadania amb falses promeses el va portar a quotes imprevistes.

Amb la sortida de VOX que té un discurs molt més populista i radical que el discurs fins ara ofert per C's, arriba la por a perdre posicions i la necessitat d'extremar les declaracions i els objectius. És per això que C's entra de ple a l'espai de l'extrema dreta per competir amb VOX i també amb el PP de Casado, que havent mamat de José M. Aznar, no es queda enrere.

Durant molts anys l'extrema dreta havia estat més o menys controlada dins del PP, però finalment s'ha fet gran i ha explotat. Alumnes avantatjats d'Aznar lideren posicions idèntiques que poden determinar el futur d'Espanya. Ens acostem perillosament al retrocés de 40 anys de somnis democràtics sense l'empara d'una Europa prou conscient i democràticament saludable.