Males sensacions

Sempre havia pensat i fins i tot comentat que quan surts de viatge tens una sensació d’inseguretat que fa que estiguis pendent de tots els teus moviments, molt més que quan ets per Catalunya. Que vigilis a qui tens al voltant i agafis amb fermesa les teves pertinences.

Us haig de dir que en el meu darrer viatge a Jordània res d’això m’ha passat. M’he sentit segur en tot moment, tant a l'hora de visitar monuments i paratges turístics, que és cert que hi havia policia, com caminant per les ciutats. Ha estat, en arribar al meu país, que tot ha canviat.

La sensació que a l’aeroport de la meva capital havies de vigilar que no m’estiressin la cartera, o que algú no se m’endugués una maleta, han estat les primeres sensacions d’inseguretat i por. Què passa al nostre país? En què s’ha convertit?

El fet que els delinqüents, si arriben a ser detinguts, surtin de comissaria després de ser fitxats, una vegada i una altra, sense que els passi res, és molt habitual. D’aquí la reincidència, amb centenars de casos com si es tractés de col·leccionistes.

No es tracta de posar més policies al carrer, sinó d’actuar amb contundència amb aquells que no es comporten correctament. No sé si és qüestió de bonisme o deixadesa, però el cas és que patim males sensacions, i això no és bo ni per a la nostra salut ni per a una bona convivència.

Hem d'aconseguir que caminar pels nostres carrers no generi por ni desconfiança. Que quan tanquem la porta de casa no passem l'angúnia de pensar si algú ens hi entrarà. De no haver de portar amagades la cartera i la documentació, o tenir por que no t'estirin el collaret o et robin el rellotge. Això no ens ha passat durant la nostra estada a Jordània. Per què no pot ser igual a casa nostra?

Per què el corc?

Ahir, sense cap introducció, vaig penjar el meu escrit del taller ‘escrivim’ de la Biblioteca d’Arenys de Mar. No sé si el vàreu llegir i si us va sorprendre perquè no és el tipus d’escrit que acostumo a penjar al blog. La intenció era precisament sorprendre els meus fidels lectors. Sortir  de la crònica diària, fent-me ressò del que passa al món i incorporar un text creatiu.

L’exercici consistia a definir un espai amb un parell de paràgrafs com a màxim. Després havíem de redactar un text més extens, d’una pàgina, incorporant-hi un personatge.

Com que l’espai escollit havia estat un calaix d’una calaixera de la ditada, que es mig encallava quan intentaves obrir-lo, no se’m va ocórrer res més que escollir el corc com a protagonista del relat.

Per imaginar-me l’episodi vaig pensar en l’oncle capellà de la meva mare, que varen empresonar els republicans, a la presó vigatana on ara hi ha l’ambulatori. El meu pare, que el va anar a visitar, se li va endur el rellotge de butxaca perquè no se li quedessin els carcellers.

També vaig pensar en el meu pare i l’homenatge que li varen fer per tants anys de voluntariat visitant els malalts de la plana. I amb la mare, que tenia sempre a punt una petita agenda on anava anotant tot el que feia. Les tinc guardades, pendents de classificar.

Aquests objectes són els que es troba el corc quan s’allibera de l’amagatall. Uns objectes que l’acompanyaran poca estona perquè el terrabastall provocat per l’obertura del calaix l’alliberarà definitivament i podrà encarar el final de la seva vida amb tota llibertat.

La natura diligent

Han estat molts mesos d’excavació continuada, dibuixant unes galeries plenes de giragonses al llarg d’aquest habitacle fosc i humit, sense contacte amb l’exterior, alimentant-se de les engrunes que es desprenien a mesura que anava avançant. Una vida en silenci sense compartir amb ningú més, a l’espera de trobar el moment oportú per transformar-se i socialitzar.

Ha arribat l’hora de fer el pas, de superar aquesta etapa monòtona i esclavitzada. Cal trencar barreres i sortir d’aquella presó i poder sentir-se lliure! El seu esforç final l’ha de permetre sortir d’entremig de les parets i veure la llum. Respirar un aire nou i buscar la parella ideal per reproduir-se.

El seu desengany és gran. Si bé és cert que ha aconseguit obrir forat i entrar en un espai molt més gran, la foscor persisteix i res fa pensar que aquell sigui l’indret ideal per poder-se realitzar. Probablement no ha encertat la direcció correcta. L’instint li ha fallat.

No només són quatre parets. Podrà compartir espai amb un rellotge de butxaca daurat, una medalla honorífica platejada, i una agenda de pell negra lligada amb una goma elàstica. Recorda, però, amb tristesa, el temps que ha estat vaguejant pels passadissos que anava construint, amb el menjar assegurat. Una fusta vella de qualitat, res a veure amb el que es fa ara. Res del que observa en aquests moments li traurà el ventre de pena.

Tot d’una, mentre dona voltes sobre què ha pogut fallar, un sisme inesperat ho ha fet trontollar tot, i ha esfondrat la muntanya de polsim, mig ocult per la tela esgroguida, que la seva dèria per sortir de l’amagatall havia originat. 

Aquella forta sacsejada, com si es tractés de la força emprada per a aconseguir fer lliscar un calaix qualsevol d’una calaixera mig oblidada, i l’enlluernada conseqüent, l’han il·lusionat: s’adona que finalment podrà complir els seus desitjos tant de temps somiats.

No és conscient, però, que aquesta llibertat aconseguida, després de mesos d’un incansable treball, d’un desengany momentani, i d’una alegria sobrevinguda, és efímera. Molt probablement trobarà la parella que li permetrà perpetuar la seva espècie, però la seva vida té els dies comptats. De què hauran servit aquests anys de feina ininterrompuda?

Preparant les eleccions plebiscitàries del 27-S

A contra rellotge els diferents fronts polítics s'estan posicionant i intentant construir coalicions per ser més forts. Alguns, com ICV, per evitar desaparèixer, d'altres, per ser alguna cosa per primera vegada. En aquesta pugna hi són tots, les dretes i les esquerres, amb un PP immobilista, com si ja hagués llançat la tovallola.

A Catalunya, la primera prova de foc electoral, Podemos pretén fer un bon forat, unint-se a ICV, els quals ho cediran en tot per tal de no quedar al marge. Els dubtes són en el paper de la CUP, i què serà del Procés Constituent. El que sembla evident és que Teresa Forcades no agrada a Podemos i, per tant, s'haurà de sacrificar si finalment es presenten junts. Herrera ja ni s'ho planteja.

A la dreta hi tenim Unió, que cada vegada està més trencada, a punt d'expulsar el sector crític que ja s'ha posicionat defensant Mas davant les plebiscitàries del 27-S. La reducció d'Unió a la mínima expressió, pot compensar-se amb algun dissident del PP que, amb el ruptura de la Federació de CIU, veu bé votar Duran i els seus amics.

Caldrà veure quin mal li pot fer Podemos a ERC, que afrontarà sol les eleccions autonòmiques, convençut que encara està en fase ascendent, i a la CUP que no sembla interessar-li fer front comú amb la llista de les esquerres, probablement perquè no s'han compromès amb el sobiranisme, aspecte bàsic per donar-li a les eleccions un sentit plebiscitari.

El cas d'Unió Democràtica a Arenys de Mar mereixeria un capítol a part. Desconec en quin sector del partit es posicionen. Benet Maimí és de l'aparell del partit, però el regidor electe se l'ha vist amb el sector crític. Es tracta de pur safareig ja que després dels darrers resultats, Unió Democràtica ha passat a ser testimonial, encara que una mica més present que Convergència Democràtica.