Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Religió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Religió. Mostrar tots els missatges

divendres, 1 de maig del 2026

La religió com a excusa

Avui el diari ARA se'n feia ressò en un article que signa Roger Palós i que considero important que se'n parli. El títol no sé si és del tot encertat (L'Església es divorcia de l'extrema dreta), però en tot cas és bona l'actitud de bisbes i el mateix papa a l'hora de distanciar-se del discurs xenòfob de l'extrema dreta arreu del món. 

Tradicionalment, la jerarquia eclesiàstica espanyola ha estat molt ancorada a la dreta, ocupant l'espai més extremista, i per això resulta agradable adonar-te que potser alguna cosa ha canviat. No sé si el canvi ha estat dins de la jerarquia o bé es tracta del gir tan extremista de la dreta actual, que no té límits. Emparar-se en creences religioses per arraconar la població més vulnerable no és només un error, sinó també una immoralitat que s'ha de denunciar.

Els catalans, per aquells més joves que no ho han viscut, han de saber que l'Església catòlica catalana no va actuar de la mateixa manera que l'espanyola i en moments difícils per al nostre país varen donar suport a les reivindicacions a favor dels nostres drets, la nostra llengua, la nostra cultura. En general, però, la institució catòlica s'ha bellugat millor al costat del poder i si aquest era conservador, encara millor.

L'auge de l'extrema dreta al món occidental ens ha trasbalsat a tots, i l'església no n'ha quedat al marge. Aquelles persones que, amb la mort del papa Francesc, temien un retrocés democràtic, veuen que l'actual papa no és indiferent a les actituds injustes, i és capaç de plantar cara al polític més poderós del món, però també un dels més perillosos per a la pau i la llibertat dels pobles.

Caldrà veure com reaccionen els partits polítics d'extrema dreta que donaven per fet que l'Església catòlica, amb tot el seu poder, estaria al seu costat. Es tracta, doncs, de fer costat a qui respecta les persones i enfrontar-se a qui les maltracta i menysté, amb l'excusa dels seus orígens, raça, cultura, llengua i religió.

dimecres, 24 de desembre del 2025

El respecte a les persones i a les opinions

Hi ha una idea força escampada i repetida, però que no sempre tenim en compte ni tothom n'és coneixedor: Totes les persones es mereixen el respecte, però no totes les opinions són respectables. Una cosa tan senzilla pot portar molts conflictes i confondre els termes. No tot el que es diu mereix ser respectat, sobretot darrerament que hi ha tot un discurs discriminatori i violent contra segons quins col·lectius.

Faltem al respecte a les persones i això és greu. En una societat el respecte és la clau de la convivència. Som diversos i pensem molt diferent, però això no impedeix que ens hàgim de respectar. Una altra cosa, i aquí hi ha la clau, és que totes les opinions mereixin ser respectades, ja que n'hi ha que són clarament ofensives i no es poden acceptar. 

L'extrema dreta acostuma a proclamar idees que són contràries als drets de les persones diferents, les persones que acostumen a ser més vulnerables, ja sigui per la seva situació econòmica, política, religiosa o social, i aquí no podem abaixar la guàrdia. Hem de ser prou forts per fer veure i defensar que la diversitat és una riquesa i que no podem posar tothom al mateix sac tenint només en compte la raça, la procedència, l'arrelament. 

Els nostres dirigents polítics es mouen per ideologies que podem trobar més o menys encertades, i tots han de poder dir la seva, però això no vol dir que s'hagi de respectar tot allò que diuen, i hem d'estar alerta per combatre totes aquelles idees i plantejaments que són contraris al dret de les persones.

Les tertúlies televisives, per no parlar de les xarxes socials, acostumen a recollir un bon grapat d'opinions, algunes de les quals són clarament malintencionades, i també en trobem d'inacceptables. Evitar segons quines afirmacions es fa difícil, i tampoc no es tracta de només convidar experts en la matèria que es tracti. Escoltar quantes més opinions també ens enriqueix, però convé tenir ben obertes les orelles, i valorar allò que ens diuen i discernir entre el que és simplement una opinió i el que podem prendre com idea de raonament. 

dijous, 23 d’octubre del 2025

Contundents contra l'odi

Arran dels fets provocats per Vox al Parlament de Catalunya, penjant cartells amb la imatge de l'expresident Lluís Companys titllant-lo d'assassí, la resta de grups parlamentaris s'han unit per recriminar l'acció i exigir mesures en contra d'aquest fet, però també de la proliferació de declaracions feixistes i xenòfobes, no només dels diputats de Vox, sinó també d'Aliança Catalana.

És clar que, veient com està evolucionant el món occidental, amb l'auge de l'extrema dreta a les institucions, cal omplir de contingut els reglaments que les regulen, per condemnar i rebutjar segons quines afirmacions que són ofensives i irrespectuoses amb els drets humans de tota la població, sigui quina sigui la seva condició i procedència.

Aquests reglaments han de preveure que no es poden fer manifestacions d'odi en sessió plenària i autoritzar el seu president o presidenta a expulsar de la sala qui no s'atengui a les normes de comportament i expressió. Avui és una necessitat, veient com les formacions ultradretanes acostumen a utilitzar expressions d'odi, disposar d'aquests articles per no haver de suportar l'ofensa de sentir segons quines declaracions.

La diversitat d'opinió sempre serà rica i beneficiosa si es respecta l'altre i no es fa un judici ideològic interessat, insultant per raó de religió, raça, sexe o procedència. Els parlaments o consistoris municipals han de servir per expressar les idees, defensar els programes i propostes, però mai s'han de convertir en una claveguera on s'escoltin discursos carregats d'odi, que no se sustenten en res més que la ràbia interna per no acceptar la diversitat. No acceptar l'altre com a persona amb tots els seus drets democràtics.

No es pot insultar l'adversari o el diferent, ni tampoc embrutar la imatge dels que no hi són, amb calúmnies sense cap més raó que la voluntat d'ofendre els que pensen diferent. Des d'aquí tot el meu suport a les forces democràtiques per combatre aquesta xacra que cada vegada es fa més gran.

divendres, 18 d’abril del 2025

El Divendres Sant, avui

Avui és dia de processons, funcions litúrgiques a les esglésies i música a tot drap als bars i a la televisió. I em fa recordar quan era jove que un dia com avui la música lleugera estava prohibida. Predominava el silenci perquè és el dia que es recorda la mort en creu de Jesucrist. Un fet que avui moltes persones no et sabrien respondre, encara que estiguessin contemplant els passos de la processó de la seva població.

El cas és que ens serveixen les festes i actes de tota mena sense gaire esforç, per la nostra part, i és per això que acabem sense saber què caram estem celebrant. I a la nostra cultura la majoria de les festes tenen un fons religiós, que la tradició i la laïcitat s’ha encarregat de transformar. No és estrany que per Nadal ens dediquem a anar de compres i per Setmana Santa a contemplar processons, sense que ens preguntem per què s’organitzen.

No és que abans fóssim millors que ara, simplement que ens havien ensenyat per què treien el Crist o la Dolorosa a passejar, ja que abans o després havíem entrat a l’església a pregar. Ara, mentre passa per davant nostre la processó, estem observant el nostre mòbil, xatejant amb el nostre amic, o penjant una fotografia a l’Instagram.

Potser hem de continuar així, i és això el que toca ara, però no passaria res si al mateix temps procuréssim entendre cada cosa perquè es fa, i ser una mica coherents. Això ja costa més.

dissabte, 21 de desembre del 2024

Qui hi ha darrere l'atropellament de Magdeburg?

Aquest cap de setmana hem conegut un nou atropellament mortal en una fira de Nadal, a Alemanya, amb el resultat provisional de cinc persones mortes, però gairebé dues-centes de ferides, algunes de les quals es troben en estat crític i perilla la seva vida. Com sempre ha passat, el primer que ens ve al cap és un islamista intentant desestabilitzar la pau al continent. Elon Musk ha reaccionat acusant els governs europeus de la permissivitat amb la immigració de musulmans, que els considera els causants de tots els mals. A Elon Musk sembla que li ha sortit el tret per la culata. L'autor dels crims no és un islamista, sinó que precisament ha renegat de la seva religió i és un fidel seguidor dels postulats de l'extrema dreta. 

L'atropellament al mercat de Nadal de Magdeburg ens fa veure que les conclusions precipitades i interessades són perilloses, i poden ser totalment equivocades. Fa massa temps que ens hem acostumat a donar totes les culpes a la immigració, i en concret a les persones immigrades, sense valorar què estem fent malament perquè aquells que han de marxar del seu país, sigui per trobar feina, sortir de la guerra o de la repressió, no puguin integrar-se al país d'acollida. 

La manca d'una legislació actualitzada i justa, que tingui en compte la realitat de les persones immigrades i la necessitat d'ajudar-les en la seva nova situació, fa que malvisquin. Hem de ser capaços d'acompanyar-los en el respecte als seus drets i també a les seves obligacions.

Però el cas que ens ocupa és totalment diferent. Es tracta d'una persona manipulada per l'extrema dreta, amb un discurs d'odi que el confon i l'ha conduït a cometre un crim sense sentit, assassinant víctimes innocents. Tant de bo que els fets de Magdeburg servissin per fer reflexionar els dirigents de l'extrema dreta, els seus militants i simpatitzants, perquè s'adonessin del seu error. Temo molt, però, que el seu discurs negarà l'evidència i voldrà treure pit per continuar enganyant i culpant els altres de tots aquests crims inútils.

Tots n'hem de treure conclusions, però hem d'evitar continuar equivocant-nos d'on està el problema i qui permet que ànimes desaprensives puguin acabar realitzant actes execrables com el d'aquest cap de setmana.

diumenge, 10 de desembre del 2023

Drets humans, setanta-cinc anys!

Avui es commemoren els 75 anys de la declaració universal dels drets humans. Un fet que ens recorda l'obligació de respectar-los i fer-los complir, ja que parlem molt de drets, fins i tot els recordem, però a l'hora de la veritat no tothom hi queda inclòs, ni tots els drets reconeguts es respecten.

    No hi ha dubte que hi ha uns drets que són vulnerats sistemàticament arreu on hi ha conflictes bèl·lics. Quan veiem el que està passant a Ucraïna o a Gaza, sobretot, sense oblidar-nos que hi ha més països en guerra, encara que no se'n parli als telenotícies, hi ha drets que estan per sobre de qualssevol altres, que afecten unes persones que han tingut la dissort de néixer i viure en el lloc i el moment més inoportú, i que per culpa d'una lluita d'interessos són víctimes directes de la injustícia.

    Hi ha un segon nivell de drets que queda molt bé de parlar-ne, però que estem anys lluny perquè es tinguin en compte i que els humans, tots, els tinguem a l'abast. Només per posar un exemple tenim el dret a l'habitatge i a una vida digna que hauria de ser l'objectiu de qualsevol governant, i que no hi ha manera de fer-ho realitat. Al nostre país, d'una manera exagerada, l'habitatge digne resulta una quimera per a molts ciutadans. Sembla que tothom té clar com s'hauria de resoldre, però ningú no és capaç de posar en marxa la maquinària per fer-ho possible.

    És per això que quan arriba el dia 10 de desembre no saps si alegrar-te o entristir-te. Després de la greu experiència de la segona guerra mundial semblava que no hi havia cap altra possibilitat que asseure's per redactar aquesta declaració universal, que posés les bases d'una societat que no tornés a caure en els mateixos paranys. Una societat que havia de ser justa i respectuosa, posant l'accent en la igualtat i no discriminació entre els humans, amb respecte a la diversitat. Han passat els anys, i ens adonem que som molt lluny d'aconseguir fer realitat el respecte als drets humans i, el que encara és més greu, és la sensació que estem fent els passos per arribar a una situació semblant a la d'ara fa un segle. Amb un creixement de les ideologies feixistes, amb una extrema dreta carregada de vicis, discriminant per raó de raça, cultura, religió i procedència.

    Com a recordatori de com hauríem d'actuar i encaminar la política a seguir en els nostres països és bo, però no podem deixar de treballar i insistir perquè els drets humans no siguin només un llistat de bones intencions, sinó una pràctica habitual que presideixin totes les nostres actuacions, i siguin d'obligat compliment per als nostres governants.


dissabte, 25 de novembre del 2023

Copèrnic, 550 anys del seu naixement

“De revoltes amb Copèrnic” va ser el títol de la xerrada que va tenir lloc aquest divendres a la sala d’actes de la Biblioteca Pare Fidel Fita, i que va anar a càrrec del professor de l’Institut Els Tres Turons, Pere Novell, coordinador d’astronomia. Era la mateixa hora que a l’Ateneu Arenyenc tancaven un cicle de conferències i actes commemoratius del centenari de la mort de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Com que no es pot ser a dos llocs a l’hora, vàrem haver d’escollir.

Amb un format molt didàctic, Pere Novell ens va presentar Copèrnic, el seu pensament, la seva biografia i història, i també els interrogants que se’n desprenen i que han fet que no tothom pensi el mateix sobre les seves teories, el grau d’inventiva, i fins i tot el seu argumentari.

Durant les explicacions del conferenciant vaig tenir molt present les classes de filosofia de l’Ateneu, sobretot en relació al pensament i teories aristotèliques. De fet, és una bona experiència arribar a uns mateixos punts accedint-hi des de diferents perspectives i interessos. La importància de conèixer d’on venim, després de tants segles d’història, aporta una riquesa que no té preu. Massa sovint penso que si tots plegats ens interesséssim més per la cultura i el coneixement, de ben segur que viuríem més feliços i ens estalviaríem situacions dramàtiques com les que estan succeint no gaire lluny d’aquí.

La història del pròleg d’Andreas Osiander, a l’obra “De Revolutionibus Orbium Coelestium”, incorporat sense permís de l’autor, mereix un comentari a part. La Ciència i la Religió tenien les seves divergències, ho hem vist al llarg de tota la història, i posar en dubte creences gairebé dogmàtiques comportava els seus perills. En el aquest pròleg que Copèrnic no va autoritzar, però que sembla que sí va arribar a llegir abans de morir, Osiander afirma que el llibre tracta un conjunt d’hipòtesis útils per desenvolupar càlculs més precisos per fer prediccions, però que no se n’ha de fer gaire cas perquè no tenen res a veure amb la realitat. 

La veritat és que la xerrada m’ha despertat les ganes de conèixer més a fons l’obra de Copèrnic, emmarcant-la al seu temps i entendre millor l’evolució de l’astronomia fins als nostres dies. Un món, per a mi, força desconegut per no dir totalment. Segurament que em vaig perdre una conferència interessant, la de l’Ateneu, però estic molt content d’haver escollit Copèrnic en aquesta ocasió. La història ens brinda personatges amb una formació molt completa, i a vegades m'entren el dubtes si l'especialització, tan extrema amb que basem la nostra vida, és beneficiosa per al conjunt de la societat, si no ajuda a potenciar l'individualisme que ens comporta tants problemes a l'hora de conviure i entendre'ns. Però això seria un altre debat, per a un altre post.

diumenge, 9 d’abril del 2023

El dolor a l’Afganistan

He vist que el diari ARA, de la mà de la Mònica Bernabé, publica un extens reportatge sobre l’Afganistan que resulta depriment, més que tot perquè no veus que des de fora es pugui fer res, o sí. Quan a les grans potències occidentals els ha interessat bé que s’han buscat solucions. Quan hi havia interessos econòmics sí que s’ha actuat, però ara només, i això és el més trist i frustrant, només es tracta de vides humanes, bàsicament les dones, les que estan en perill i viuen sota la repressió d’uns fanàtics fastigosos.

Els humans ens hauríem d’avergonyir en veure de què som capaços. Com pot ser que hi hagi gent tan malvada que castigui i destrueixi la vida dels altres sota qualsevol excusa injustificable. Però la vida ens ha ensenyat que la injustícia i el mal ha estat present arreu i al llarg dels temps.

Encara que ho podem observar a molts llocs, també al costat de casa, hi ha pobles que de manera sistemàtica i permanent ho han patit. La història de l’Afganistan és de repressió i dolor des d’abans dels talibans, però aquests han aconseguit el poder gràcies a l’abandonament de diferents estats, els darrers els Estats Units.

És d’agrair el testimoni i la valentia de persones com la Mònica, que ens permeten conèixer una realitat colpidora, i que ens fa més sensibles. Tant de bo els que poden fer-hi alguna cosa per treure el sofriment del poble afganès fossin capaços de sentir sota la seva pell aquest dolor i ràbia, i trobessin la manera de recuperar els drets usurpats a la població en general i les dones en particular. 

Avui he connectat amb el món amb aquesta realitat que ens hauria d’interpel·lar molt més del que ho fa, i me’n vaig a dormir amb l’esperança que el mal de l’Afganistan sigui passatger i que la Justícia retorni a aquest poble oprimit en nom d’una religió falsejada per una gent que només busca el poder i el domini absolut i denigrant sobre la seva població.

dijous, 4 d’agost del 2022

Les xarxes socials bullen

Ara li ha tocat el rebre a Lluís Llach. Segons m'ha semblat entendre, si vaig errat en demano disculpes, tot va començar amb una piulada del cantant català on reproduïa una fotografia d'una parella musulmana, ell amb banyador i ella totalment tapada. Desconec si hi havia algun comentari que mereixés la reprovació de la gent. En tot cas el que he entès és que s'ha aprofitat una imatge que posa en dubte el dret de les dones musulmanes a vestir com volen, per criticar en Llach, tenint en compte que ERC té musulmans a les seves llistes.

En el fons jo hi he vist una baralla política entre simpatitzants de JuntsXCat i d'ERC, que s'ha de sumar a tot el que està apareixent a les xarxes socials. No només hi ha apunyalades entre els polítics d'un i l'altre partit, sinó que els simpatitzants i militants d'ambdós partits polítics no deixen passar cap oportunitat per criticar-se entre ells.

De tot plegat s'ha de concloure que l'estiu no està sent gens tranquil i que els assidus a les xarxes socials no fan vacances, sinó que estan més actius que mai. El més trist de tot plegat és que no ens estem fent cap favor, sinó tot el contrari. Estem provocant cada vegada més uns enfrontaments que no ens ajudaran gens a resoldre els nostres problemes. No ens calen enemics, perquè entre nosaltres ja cobrim tot els llocs vacants.

L'exemple que ens donen els nostres polítics no és gens exemplificant, però nosaltres no quedem pas curts. Estem sempre a punt de veure la palla a l'ull de l'altre, sense adonar-nos de la biga que hi portem nosaltres. 

Arran de la polèmica ha sorgit el tema dels banys a la piscina i la platja amb la roba posada. Hi ha qui ha parlat de la higiene i de la necessitat que tothom, sigui de la confessió religiosa que sigui, es comporti de la mateixa manera. El tema és complexe i no es pot discutir a base de tuits. La diversitat ofereix moltes oportunitats, si ho sabem aprofitar, però també provoca conflictes. Conviure no és fàcil, sobretot quan som tan diferents. Aquí hi resideix la clau del saber viure amb pau junt amb persones ben diferents a nosaltres. 

És lògic que segons quines situacions provoquin polèmica i discussions, i amb les facilitats que ofereixen les xarxes socials per fer una crítica, a vegades desenfrenada i en l'anonimat, no es fa estrany situacions com la que comento. La llàstima és que al darrere hi hagi uns interessos polítics que no fan més que embrutar les relacions humanes que estan tan deteriorades avui dia al nostre país.

dimecres, 9 de març del 2022

La maldat de Putin

És molt difícil trobar res de positiu en una guerra, més enllà de la solidaritat que desperta quan veus les imatges de les destrosses. La impotència que sents és tan gran, que no hi ha paraules per poder-la expressar. La ràbia que t'entra quan veus tanta maldat...

Avui es veien imatges de l'atac a un hospital infantil i la maternitat de Mariúpol, sembla ser mentre hi havia decretat un alto al foc per deixar sortir la societat civil. És posar més llenya al foc, i només et surt la paraula criminal, i venjança. No hi ha res que ho pugui justificar, per més malament que s'hagin fet les coses. Només ho pots definir com a crueltat i criminalitat.

No sabem el final de tot això, però sí que voldríem un càstig molt fort a qui ha començat la guerra. No és una guerra on s'ataquin les infraestructures militars, sinó que s'està atacant la gent, les persones que són víctimes innocents. Això no té nom. Mai una guerra és justa, però quan s'ataca directament la societat civil, que està indefensa, s'arriba a un límit que no té nom.

Voldrem viure més anys per poder comprovar com la Justícia cau sobre la persona de Putin. Ell ha de rebre el càstig de la seva insolència, la seva ràbia i els seus actes criminals. El poble rus ha de poder obrir els ulls, malgrat la molta repressió en què viuen. Han de poder conèixer la veritat. Putin ha declarat la guerra i no pararà fins a destruir Ucraïna, els seus habitants, tinguin les idees que tinguin, la religió, la llengua, la cultura.

En moments com aquests, les persones creients ens costa molt veure la mà de Déu. Ens entren molts dubtes i ens fem moltes preguntes. Què hem estat fent malament, com perquè s'hagi generat una situació com l'actual? Com és possible que una persona sigui capaç de crear tanta destrucció i matar tantes persones innocents? És la fe que ens fa creure que al final hi haurà justícia, i el mal serà vençut i la seva ànima destruïda per sempre. Entretant, però, moltes persones perdran la vida, i moltes altres sofriran l'exili, la misèria, la incomprensió. Només podem demanar que tot això s'acabi aviat.

dimarts, 24 d’agost del 2021

Com aturar l'abandonament de l'Afganistan

He llegit unes declaracions d'un líder talibà a mitjans televisius occidentals on es demana que no s'incentivi els afganesos a deixar el país, perquè els necessiten. Jo entenc que abandonar un país no és una bona solució, i no ha d'agradar a cap tipus de règim, però s'ha d'entendre també que quan les expectatives no són favorables, la gent prioritzi la seva seguretat, encara que sigui sortint del país.

És trist haver d'abandonar un país per por a represàlies o a la pèrdua de drets civils. El cas de l'Afganistan és traumàtic sobretot per a les dones, que veuen l'amenaça del retrocés en la cultura i la vida social. No es pot esperar ser rebut amb els braços oberts quan arribes amb proclames sobre reducció de drets i llibertat. Prohibir la feina i l'escolarització a les dones no és la millor manera de fer amics.

L'experiència del règim dels talibans no els deixa gaire ben parats, i encara que s'han dedicat a dir que ara no serà com abans, algunes de les declaracions i també actuacions només arribar, no aporten gaire confiança. 

Cada dia podem seguir les informacions que arriben des de l'Afganistan i com són tractats els afganesos que volen sortir del país. No hi ha declaracions d'intencions que valguin quan es veu quina és l'actuació dels dirigents, i tampoc es pot confiar gaire en la capacitat d'aquests dirigents de controlar la massa fanàtica que ha permès fer-se amb el poder del país.

Tindrem temps de valorar la part de responsabilitat d'Occident en la situació actual de l'Afganistan. També la responsabilitat d'Espanya que, a remolc dels EUA, ha afavorit un govern irrellevant incapaç d'enfrontar-se als talibans i a la seva repressió cultural, religiosa i política.

Pedro Sánchez té la possibilitat de trobar solucions a les peticions d'asil dels afganesos que volen arribar a Espanya, però això no servirà per excusar la mala praxi exercida a partir de la invasió d'Occident, i el foment d'un govern corrupte que ha enganyat el seu poble.

divendres, 5 de juliol del 2019

Tenim l'ultra més a prop del que ens pensem

Arran dels fets del Masnou d'ahir vespre-nit, amb una persona detinguda i uns quants ferits, voldria recordar que la xenofòbia i el racisme no és cosa d'ara, sinó que es troba latent des de sempre, amb la diferència que ara entre tots hem obert les portes a grups d'extrema dreta que es troben més valents manifestant-se i actuant contra les persones migrants, en aquest cas els menors no acompanyats que la Generalitat tutela a diferents poblacions del país.
Hauríem d'aprofitar l'avinentesa per fer visibles aquests xenòfobs, que tothom els hi posés cara perquè sapiguem qui tenim al nostre costat. Hem de fer molta pedagogia entre la població, perquè en el fons de cadascú hi ha uns elements distorsionadors que tenen molts punts per caure en la xenofòbia, però amb els delinqüents, amb els que ataquen els immigrants o els homosexuals, no hi ha més pedagogia que tancar-los per fer-los fora de la nostra societat i que entre reixes aprenguin la lliçó.
Aprofitem cada ocasió per proclamar el dret de tota persona a viure lliurement, al marge de quina sigui la seva raça, religió, cultura i color de la pell. No podem girar-nos d'esquena d'aquells que no han tingut la sort de néixer en situacions més favorables i que han hagut de renunciar a tot el que tenien per anar a buscar fortuna a terres llunyanes, aparentment riques i prometedores, però que són víctimes de la xenofòbia i el racisme despectiu injustificable.

dilluns, 23 d’abril del 2018

Recordem els jordis i tots els membres del govern empresonats

Avui, diada de Sant Jordi, no seré gens original si parlo dels jordis empresonats injustament i de la resta de persones que pateixen la repressió i venjança dels responsables de l'estat espanyol. Se'm fa molt estrany que hi pugui haver persones assenyades que vegin bé que els mantinguin a la presó, fins i tot persones que no volen ser independentistes i no han vist mai bé allò que el govern de la Generalitat ha fet fins ara.
Una cosa és defensar uns principis, unes opinions, unes raons... i una altra molt diferent és estar d'acord en l'empresonament sense judici, sobretot en un país en què hi ha persones declarades culpables i que estan lliures. És això tan difícil d'entendre i saber apreciar?
Puc comprendre que fanàtics a cada banda n'hi ha, i que aquests defensin l'empresonament dels jordis i dels membres del govern català, però no m'entra pel cap que hi pugui haver persones de bona fe que hi estiguin d'acord. Encara menys persones que diuen creure en Déu i practicar la religió catòlica. És una contradicció!
No es tracta de perdonar, perquè encara no se'ls ha declarat culpables. Encara s'està buscant sota les pedres com aconseguir les penes més grosses. La injustícia s'ha apoderat de les nostres institucions. Els jutges prevariquen, i també ho fan els polítics, que alhora s'ha demostrat que són corruptes. Ens vénen a donar lliçons de moral i bon comportament ministres que han cobrat doble sou i no el retornen, ni tenen cap tipus de vergonya per haver-ho fet.
Avui, diada de Catalunya, recordem especialment aquelles persones que estan empresonades lluny de casa, sense haver estat jutjats, sinó simplement per venjança, ja que a Catalunya hi va haver urnes, i referèndum, i no-violència, malgrat el senyor M. Rajoy proclami que no hi va haver referèndum i sí violència. S'oblida de matisar que la violència la varen protagonitzar els seus policies, i que la malversació la va exercir el govern de l'estat, enviant els policies a Catalunya.

diumenge, 11 de febrer del 2018

Pere Casaldàliga, una persona santa que complirà 90 anys

L'ARA ens recorda aquest cap de setmana Pere Casaldàliga, per a molts un sant en vida, un testimoni del sentit que té creure en Déu, molt lluny de l'Església, la seva història i la seva jerarquia. Molt lluny de Roma.
La seva figura és força més coneguda a casa arran de la pel·lícula que es va rodar sobre la seva persona i la seva obra al Mato Grosso brasiler, però per a uns quants fa molts anys que l'hem tingut al cap i hem venerat la seva actitud en aquest món, sobretot perquè ens ha servit per justificar i entendre el sentit de la fe catòlica, molt desvirtuada per l'exemple que ens ha arribat des del Vaticà i de la Conferència Episcopal Espanyola.
Constatar l'existència de persones com Pere Casaldàliga ens ajuda a continuar creient en la paraula de Jesús i oblidar-nos d'aquells bisbes i papes que l'han embrutat i continuen donant exemple del que no predicava Jesús, sinó que s'han servit de la institució per compartir poder terrenal, al costat dels pitjors governants del món.
Pere Casaldàliga ha tingut enemics que han pretès fins i tot llevar-li la vida. Enemics poderosos que veien perillar la seva situació econòmica i de poder, perquè s'ha posat al costat dels humils i esclaus. Ha tingut, però també, molts enemics dins la mateixa Església. Sacerdots, bisbes i papes que no han estat capaços de viure la senzillesa i la pobresa de les persones més humils i han preferit arrecerar-se en el poder del diner, proclamant una religió que no han entès ni practicat. Aquesta ha estat la gran desgràcia de la història de la religió, i la que ha provocat que sorgissin persones com Pere Casaldàliga que han sacsejat la consciència de molta gent, no han revolucionat el món, però han sabut estimar aquelles persones mancades d'estima i desarrelades injustament de les seves terres.


diumenge, 5 de febrer del 2017

Solidaritat enganyosa

Les mostres de solidaritat que aquests dies ens mobilitzen a signar en defensa dels refugiats que no deixen entrar, ens humanitzen, competeixen amb la individualitat, la fredor i a vegades menyspreu cap els altres, però malgrat tot sempre tinc els meus recels sobre el veritable sentit, el veritable valor de les nostres signatures i, sobretot, els meus dubtes d'unes contradiccions que intentem dissimular.
A algunes de les persones que aquests dies manifesten aquesta solidaritat als refugiats els preguntaria si saben què representa acceptar que vinguin a casa nostra aquests refugiats, si saben quina cultura tenen i quina religió practiquen, i si no tornarien a mobilitzar-se per tal d'evitar tenir una mesquita al costat de casa.
Perquè això ha passat i encara passa, és més, coincideix en el temps. Probablement persones que hauran signat el manifest a favor dels refugiats hauran assistit a una reunió a l'Ajuntament per pressionar l'alcaldessa perquè no permeti l'establiment d'una mesquita al seu barri.
M'agradaria que hi reflexionéssim i actuéssim d'acord amb els valors que diem defensar, i no fóssim hipòcrites per quedar bé davant dels altres.

dimarts, 11 d’agost del 2015

Dolor i aldarulls avui a Salou

El tràgic succés d'aquest matí a Salou, amb la mort d'un home quan intentava escapolir-se dels Mossos d'Esquadra, ens hauria de fer pensar, a tots, que no ho estem fent prou bé. Si la versió que ens ha arribat dels fets és certa, la mort hauria ocorregut per la desesperació de la víctima, quan s'ha vist acorralat per la policia. 
Quin era el motiu de la persecució? El top manta. Quin problema hi ha amb el top manta? Que es produeix una transacció econòmica il·legal, que provoca la competència a comerciants que tenen els papers en regla i paguen els seus impostos. És això?
En qualsevol societat hi ha d'haver unes normes que s'han de seguir per ordenar la vida de la comunitat i permetre que tothom tingui les mateixes facilitats per viure amb dignitat. Ho estem aconseguint?
Es pot fer molta demagògia en un sentit i l'altre. Podem arribar a justificar-ho tot, però ens equivocaríem. Tampoc podem pensar que sigui una tasca fàcil, ni que arribem a tenir la solució ideal. Sí, però que cal asseure'ns i no deixar-nos portar per la indignació, encara que situacions com la d'avui siguin molt complicades d'assimilar.
Vivim un món amb una diversitat cultural i social important, i això fa que no puguem actuar com abans. Tots plegats, però les persones que tenen una responsabilitat política més, hem d'intentar construir una societat justa on hi tinguin cabuda totes les persones, al marge del seu origen, cultura, religió i costums. Hem de ser conscients, uns i altres, que vivim junts i que hem de continuar junts.
Crec que les persones que venen en l'espai públic, ho han de poder fer, però s'ha de regular de manera que ningú en surti perjudicar, més enllà de la competència justa. Ho hem d'entendre els autòctons i també els que han vingut d'altres cultures. Mentre convisquem hem d'escriure les regles de funcionament, les quals han de ser prou flexibles com per satisfer tothom, i adaptables a cada moment i circumstàncies. 

diumenge, 11 de gener del 2015

Tancament la setmana de París, però queda molta feina a fer

La manifestació de París amb l'assistència de caps d'estat i govern de diferents països ha liderat el rànquing de les notícies del dia. Després d'una setmana alterats pels fets de París, avui ha estat la cloenda, però amb moltes preguntes pendents de resposta i molts dubtes.
Avui mateix l'holandès Bernard Willem Holtrop, caricaturista de Charlie Hebdo que no era present a la redacció en el moment de l'atac terrorista, rebutjava el suport dels caps d'estat del món, i a casa nostra Mohammed Chaib, exdiputat del PSC al Parlament català, qüestionava la idoneïtat de publicar caricatures que ofenen els musulmans. Com podem veure, doncs, hi ha diferents opinions i moltes coses a resoldre.
Arran dels fets hem pogut llegir molts comentaris, alguns d'ells de professionals especialistes en el món dels jihadistes, que ens ajuden a conèixer més a fons la realitat que sovint s'analitza o critica de manera molt superficial, massa.
Els problemes socials ocupen un espai molt important en l'entramat d'estira i arronsa, i no es poden ometre a l'hora d'analitzar els problemes amb la immigració i també amb accions terroristes, la qual cosa no justificarà mai l'assassinat. Que quedi clar.
Al marge de l'instint assassí que puguin tenir unes persones, que també caldria saber-ne els motius, hi ha elements molt més comuns que caldria reflexionar-hi. El laïcisme d'Occident, sobretot en el cas de França, i el domini absolut de la religió sobre la política en el món musulmà, són una característica que dificulta la comprensió entre ambdues cultures. Les dificultats perquè una gran quantitat de musulmans, que són europeus, puguin trobar feina i veure un futur a les seves vides, també és un element important i preocupant que provoca la desestabilització de la nostra societat.
I en tots aquests elements i molts més que afecten la nostra vida i les nostres relacions, ha de treballar-se amb la concurrència de tothom. Tots som responsables de que la nostra societat funcioni, i no s'hi val culpar únicament els altres.
M'agradaria que les entitats musulmanes del nostre país col·laboressin en la vida civil i laica de la societat, sense que això signifiqui cap renúncia a la religiositat individual. En els municipis que hi estem treballant ja es veuen alguns resultats. S'ha d'intensificar i estendre a la resta de municipis.


dissabte, 23 d’agost del 2014

El mal ús de la barbàrie de l'Estat Islàmic pot afectar la nostra convivència

La informació que ens arriba de l'Estat Islàmic és esgarrifant i et fa posar de molt mal humor. Et vénen mal pensaments. Desitjaries que els assassins morissin tots, i només hi veus maldat. Es fa molt difícil entendre què està passant, però per sobre de tot el que no es pot admetre són els crims, tinguin o no justificació, que no en tenen.
Per més que ens poséssim a la pell dels jihadistes no podríem admetre els assassinats massius que estan realitzant, en nom d'un Déu que no existeix, perquè Déu és bo i mai avalarà la guerra ni les morts indiscriminades per culpables d'atrocitats que haguessin fet, que no és el cas.
El Papa Francesc va dir que calia aturar els assassinats de l'Estat Islàmic, però sense bombardejar-los, però com es pot fer? Entenc la intencionalitat de les paraules de Francesc, però amb l'Estat Islàmic no hi ha paraules ni consensos per aturar la maldat. Tan de bo fossin capaços d'asseure's en una taula per dialogar, però si tinguessin aquesta capacitat ja no estarien matant com ho estan fent.
La pregunta que em faig aquests dies és sobre la repercussió als nostres països. Som molt propensos a simplificar les coses i aquestes actuacions de l'Estat Islàmic faciliten opinions simplistes. Ajuden a que hi hagi qui posi en el mateix sac totes les persones que professen la religió de l'Islam, i això és un greu error.
És un problema perquè moltes persones de bona fe poden caure en el parany de culpar tots els islamistes, i també una excusa per a uns partits xenòfobs, per enganyar els ciutadans i fer-los creure que tots són iguals. De la mateixa manera que la majoria no combreguem amb idees xenòfobes de partits com PxC i PP, tampoc tots els islamistes combreguen amb la manera de pensar i d'obrar de l'Estat Islàmic. Precisament són la immensa majoria d'islamistes les principals víctimes d'aquesta barbàrie indesxifrable. Una lectura interessada dels fets de Síria i l'Iraq pot complicar la convivència a casa nostra.
És per tot això que els dono tot el meu suport i empenta per superar aquesta situació tan complicada que uns assassins els han posat a prova. 


dissabte, 3 d’agost del 2013

A Arenys, amb mantellina al DNI

Més en veurem i no ens ho creurem. Si vols, la vida et pot sorprendre cada dia, però tot plegat és una opció personal. L'alternativa passa per no deixar-te sorprendre de res. Tot és possible a la vinya del Senyor, i encara ha de néixer qui la dirà més grossa.

Em permetreu la llicència que avui m'aturi amb aquesta notícia del DNI o equivalent de Txèquia, amb la fotografia de la persona amb una escorredora al cap. Sembla ser que la seva religió, la pastafari, l'obliga a portar sempre l'escorredora al cap i Txèquia, que és un país molt respectuós amb les creences religioses dels seus ciutadans, li ha permès que a la fotografia hi surti amb l'escorredora al cap. De fet, si la seva religió l'obliga a portar-la sempre, no hi haurà cap problema en identificar-lo, sempre que ens el trobem pel carrer.

La pregunta que em faig és quantes persones segueixen l'esmentada religió. Seria interessant disposar d'aquestes dades i també on es troben les esglésies o locals, si és que en tenen, per celebrar les seves cerimònies i pregàries.
No fa tants anys que les nostres dones havien de dur mantellines per anar a l'església, i jo encara recordo com un capellà va negar la comunió perquè la dona en qüestió no duia la mantellina posada. Si els papes haguessin seguit la tradició del futur Sant Joan Pau II, i amb els canvis que es preveuen a casa nostra, potser recuperaríem la tradició de les mantellines i, de ben segur, amb el PP governant a Madrid, es podrien treure el DNI amb la mantellina posada.

dimarts, 25 de juny del 2013

La Religió, víctima o botxí de la política

En podia haver parlat ahir, perquè durant el dinar de Sant Joan vàrem estar parlant de l'Església, els nous capellans, els joves i l'herència que han rebut... En Martí hi era present, encara que només fos el seu esperit. Més d'una vegada, mentre xerràvem, em va venir a la memòria, i el plorava internament, i pensava com l'havia de trobar a faltar en Pepe, no només per l'amistat de molts anys, sinó per combatre junts la inèrcia d'una Església involucionista, preconciliar, que batejava jo.
La Religió ha estat una eina utilitzada per polítics de tots colors, tendències i sistemes. En dictadures i democràcies, per la dreta i l'esquerra. I l'Església s'ha deixat manipular, a canvi de prebendes. Fixeu-vos en la situació actual a Espanya. Mireu la relació Gallardón-Rouco Varela. Què passa als països islàmics avui? Quin pes té la Religió, o quin pes li donen a la Religió? És l'opi del poble?
L'Església de base va viure una època d'esplendor coincidint amb la meva adolescència. Una generació de clergues compartien la vida dels joves, els seus problemes i les seves aficions. No amenaçaven amb el càstig, ni jutjaven. Era una Església amiga, receptiva i compromesa. Això no passava arreu, i ara, després de tants anys, hem perdut bous i esquelles. Ha predominat l'Església fiscalitzadora, la que imposa, la que no permet iniciatives diferents a les de l'estructura enrocada.
Els principals enemics de l'Església són a dins. És la pròpia organització que s'autodestrueix, a partir d'un discurs dogmàtic i allunyat de la realitat. No es tracta de deixar-se portar ni lle
nçar la tovallola, sinó d'adaptar-se a la societat des dels valors i principis que justifiquen l'essència pròpia.
No és estrany, doncs, que l'actuació del Papa Francesc creï sorpresa i, per alguns, temor. Serà capaç de capgirar la institució? recuperarà el camí perdut? ho aconseguirà o defallirà? No sé si Francesc serà qui hi posarà ordre, però el cert és que en aquests moments la institució, a casa nostra, amb el camí que ha pres, no té futur.