Avui podrem dormir

Mentre escric aquest post el partit de futbol entre el Barça i el Madrid està en joc i, per tant, no sé quin serà el desenllaç final. En tot cas hi ha una cosa que es pot afirmar: avui podrem dormir!

Fa pocs dies el Barça va perdre la semifinal de la Champions al camp de l'Inter. Va ser un partit molt ajustat i emocionant. Això diuen, perquè jo no el vaig veure, però el vaig poder seguir. Els veïns, que sí que se'l miraven, eren prou explícits amb els seus crits i cantades. Aquell dia jugaven de nit, un dia de cada dia. L'endemà hi havia persones que s'havien de llevar d'hora per anar a treballar. 

Avui juguen en horari de tarda i, per sort, no ens destorbarà el son. Atès el fracàs de la Champions, guanyar el clàssic és una obligació. No es farà el triplet, però cal assegurar que el Madrid no guanya la lliga i que, per tant, es queda en blanc.

No sé si les normes escrites són prou clares i precises davant de fets com el de dimarts passat. Si hi ha uns veïns que fan més xivarri del compte, encara que sigui per l'emoció de guanyar una eliminatòria de futbol, impedint que puguis descansar, no sé si pots anar a reclamar res. Ells són a casa seva i s'ha de suposar que les cases estan ben aïllades. No es tracta de posar la música massa alta, o el televisor. Simplement, són els crits i esglais davant de jugades polèmiques i gols.

Sigui, però, el que sigui el que està escrit, hi ha el sentit comú que hauria de prevaldre. Malauradament, el sentit comú s'ha perdut, i cada vegada som més individualistes i pensem només en nosaltres. Algú podrà pensar que no ets conscient que està molestant uns veïns, però si aquests t'ho fan saber... Quina excusa tens per no afluixar el volum i procurar no ser tan sorollós? Que és una semifinal de la Champions? Que fa massa temps que el Barça no té la possibilitat d'anar a una final?

Per sort, per als veïns afectats, el Barça va quedar eliminat i ja no hauran de suportar una altra nit de Champions, si més no fins a l'any vinent. I encara més sort que avui el clàssic es jugui en horari de tarda.

El partit encara continua i veig que el Barça domina el marcador.

Donants d'òrgans vitals

Cada vegada estic més convençut de la importància de la salut a la nostra vida. Tot i que sovint ho deixem en segon terme, quan tenim problemes de salut, nosaltres o persones del nostre entorn, t'adones que ni diners, ni amors ni res d'allò que puguis somiar són tan valuosos com tenir salut.

Llegia avui les dificultats d'aconseguir donants de ronyó, que és un dels òrgans més trasplantats al nostre país. Ens diuen que som dels llocs amb un percentatge més alt de donants i trasplantaments, però sembla que hem frenat el ritme. I ho llegia avui, precisament, quan m'he assabentat que un veí de casa està a la llista d'espera per aconseguir un nou ronyó. No és la primera vegada que s'hi troba, després d'anys de diàlisi i d'un trasplantament fallit. 

Vivim força adelerats i probablement poc atents a què passa al nostre entorn. Coneixem els fets quan els vivim de prop, però ens passen de llarg moltes circumstàncies que afecta persones que no tenim tan lluny, però que formen part dels saludats, aquells que no en coneixem gairebé res de la seva vida. Individualistes? Insolidaris?, potser distrets, sense mala intenció. Tampoc es tracta de flagel·lar-nos, però sí que fora bo estar una mica més pendents dels altres, per si necessiten res de nosaltres.

Entenc que ser donant en vida d'un òrgan com pot ser el ronyó, no és senzill, i que ens pugui fer por. És per això que cal aplaudir aquelles persones que es presten al trasplantament i continuar vivint amb un sol ronyó, sobretot si no hi ha un vincle directe, sigui familiar o d'amistat, amb el receptor. Seria bo que es fessin més campanyes de donants després de la mort, quan ja no et calen i pots fer feliç una altra persona, que la seva vida pot dependre de la teva decisió.

Ara, doncs, que tots diem que cadascú va a la seva, potser seria el millor moment per donar a conèixer aquesta possibilitat, escampar-la entre els més joves, i animar-los a ser donants, després de la vida, per compensar l'allargament de la vida, amb el consegüent deteriorament dels nostres òrgans. 

Desitjo que el meu veí aconsegueixi aviat el ronyó que l'ha de permetre continuar vivint a prop nostre.

Com encarar les dificultats del coronavirus

Darrerament i en més d'una ocasió he escoltat la frase que el coronavirus ha tret el pitjor de la gent. Jo sempre defenso la bondat de la gent, contra qualsevol opinió contrària. Em resisteixo a pensar que la gent no és bona d'entrada, sinó que en tot cas les circumstàncies els canvia, ens canvia. Ja sé que estan passant moltes coses, que hi ha violència al carrer i a les cases, però això no ha de condemnar inicialment les persones.

Davant els problemes provocats pel coronavirus, accentuats en temps de confinament total, s'ha pogut observar comportaments si més no molt egoistes i individualistes. Ha posat a prova la capacitat de les persones a col·laborar amb els altres, a manifestar-se solidaris.

He intentat posar en relleu l'esperit de voluntariat que s'ha manifestat respecte a persones més vulnerables, i crec que ha valgut la pena tenir-ho en compte. No podem sempre mirar només la part negativa, que no vol dir ignorar-la, sinó en tot cas procurar millorar-la.

Malgrat tot hi ha exemples que poden portar-te a concloure que les dificultats provoquen un tancament en les persones i una actitud més egocèntrica. És per això que han sorgit aquestes expressions de ressorgiment del pitjor que portem a dins.

L'epidèmia no s'ha acabat i caldrà continuar treballant per evitar que s'eternitzi i col·lapsi novament la nostra societat. És per això que haurem de procurar millorar en el nostre comportament, conscients que és una situació temporal, més o menys llarga, però que entre tots l'hem de superar. I la millor manera de fer-ho és col·laborant. Pensar en conjunt, en comunitat, i intentar ajudar aquelles persones que per les circumstàncies que siguin tenen més problemes per encarar les dificultats. A veure si podem deixar de sentir la frase inicial, perquè acabem assumint que només junts vencerem les dificultats.

No fem prou per al futur del nostre món

No acostumo a parlar del canvi climàtic perquè us haig de confessar que no hi entenc gaire, però crec en els perjudicis ocasionats per l'home i que cal conscienciar-nos més del problema per al futur del planeta. 

Avui sentia que, encara que el comportament dels estats fos el pactat a París, ja no podrem evitar l'escalfament de la terra per sobre dels 3 graus. Ho hem fet, doncs, molt malament, i qui més poder té més ho empitjora.

Encara recordo els comentaris de qui va ser president del govern espanyol, el senyor M. Rajoy, parlant del seu cosí que li havia dit que això del canvi climàtic era una collonada. De fet la trajectòria de Rajoy no ha estat massa brillant. Ja en vàrem tenir proves amb el "xapapote" quan era ministre.

Tornant a la conscienciació, haig de dir que sóc molt pessimista. La nostra societat és molt individualista i no fem cap sacrifici per millorar el nostre entorn. Això sense entrar a parlar dels interessos de les multinacionals i els poders econòmics. No som ni capaços de reciclar bé els nostres residus, una acció que només exigeix bona voluntat i interès per al medi ambient...

L'individualisme fa que només pensem en nosaltres i en el nostre anar bé, encara que en rebin les conseqüències els nostres descendents. Penso, i m'agradaria equivocar-me, que no hi ha res a fer, i que el futur serà el que serà, sense que la humanitat hi faci res per millorar-lo.

Calen quinze dies de campanya electoral?

Ahir preguntava si ens llegíem els programes electorals. Suposo que algú ho fa, però majoritàriament no. També s'ha de dir que hi ha partits polítics que ja no els editen, probablement perquè ja saben que la majoria dels electors no s'ho llegirà i els que sí ho fan tampoc s'ho acaben de creure.

Si repasseu l'Agenda d'aquest mes, on entrevisten els sis candidats i quatre candidates, veureu que hi ha algú que, entre altres coses, promet una construcció que també figurava a la campanya de l'any 2007. Llavors no es va poder fer, però ara...

Què passa amb les promeses incomplertes? Passen factura? No, a l'hora d'anar a votar, com tampoc passa factura la corrupció. En tot cas és a base de temps i de deteriorament dels partits que aquests cauen en el desprestigi.

Llavors com s'entén la gran davallada del PSC a Catalunya? Si no són els incompliments ni la corrupció, què és? És el sobiranisme a qui la direcció del partit li ha donat l'esquena? O potser són les picabaralles internes que l'han fet inestable i poc engrescador?

A Barcelona no ho havia fet bé el PSC? o a Girona? o a Mataró?

Es tracta potser del relleu de polítics que no s'ha fet prou bé? Que no ha arribat gent nova prou interessant? Els polítics d'avui no engresquen tant com ho havien fet Maragall, Nadal...? La gent està cansada dels polítics? 

Ara tothom parla de participació, però... de veritat que la gent vol participar? No és més aviat que la gent vol que li solucionin els seus problemes visqui a Arenys o a Barcelona? Qui ha estat el culpable que siguem cada vegada més individualistes i per tant menys interessats en el comú?

Els polítics s'han equivocat molt, però no només ells són els culpables d'on hem arribat. És cert que personatges com Wert o Jorge Fernández Díaz provoquen rebuig i fàstics, però nosaltres hi posem alguna cosa de la nostra part?

A la majoria de poblacions hi ha enguany més llistes que mai, i per tant més candidats i candidates que en cap altra convocatòria municipal. Això per què passa? Som més solidaris i tenim més ganes de treballar per a la nostra vila? És, doncs, engrescador? Podem esperar grans canvis i transformacions?

Cal que tots aquests candidats i candidates dediquin quinze dies de la seva vida a fer mítings prometent allò que difícilment podran realitzar? De moment podem agrair la reducció de despeses, sobretot si considerem que diguin el que diguin no ens faran canviar de vot.

De la calçotada a la constitució catalana

A casa nostra no menjàvem calçots. Ho vèiem a la televisió i ho situàvem a Valls, Vilanova i la Geltrú... a l'altra banda de Barcelona, dèiem. Nosaltres fèiem la matança del porc i anàvem a berenar a la font del faig el dia de la tornaboda. La calçotada s'ha popularitzat i la pots organitzar arreu, com també les arrossades, les graellades de carn...

Els castellers també els situàvem a la Catalunya nova, al Tarragonès. A tots ens sonaven els xiquets de Valls. Per cert, una ciutat que hi vaig anar per primera vegada amb la Coral Canigó. Hi vàrem interpretar "El pagès del llamp", del senyor Sanahuja, compositor de la ciutat.

Ara et trobes castellers a Vic, a Mataró, a la mateixa Barcelona. També s'ha popularitzat i ha substituït les ballades de sardanes que, tot i que encara se'n celebren, cada vegada escassegen més. I tot plegat no és una crítica, sinó la meva constatació, que potser vaig errat.

La nova moda és redactar constitucions. Mentre a Espanya no es pot canviar ni una coma, a casa nostra tothom vol redactar constitucions. Qui en dóna més! Va començar el jutge Vidal, i ara ja li ha sortit competidors. Avui llegia que s'ha constituït una entitat anomenada Grup Promotor per la Convenció Constitucional Catalana, que pretén impulsar un procés d'interacció entre la societat civil i càrrecs electes, per tal de debatre quins són els pilars fonamentals sobre els que s'ha de recolzar la Catalunya independent.

Com que queda bé, la base és un procés participatiu perquè tothom hi digui la seva. On s'és vist que un jutge i uns quants experts redactin la Constitució, decidint que serem una república, sense senat i no sé quantes coses més! Això ho hem de redactar entre tots. Sobretot ara que ja es publiquen llibres compartits amb diferents autors.

Jo, mireu, penso que potser vaig equivocat, però tinc la mania que no acabem d'afinar massa. Ens compliquem massa l'existència i potser som massa savis. Com a mínim, el que sí som, és una colla d'individualistes, cadascú pel seu cantó, amb massa ego i ganes de protagonisme. Algú hi pot posar ordre?