L’expresident Jordi Pujol a Madrid

Aquest dilluns, si no vaig mal fixat, l’expresident Jordi Pujol serà a Madrid a declarar en el judici que s’està duent a terme després de molts anys d’estudi, i que estan acusats diferents membres de la família. La veritat és que vaig una mica perdut.

Sempre he defensat allò de qui la fa la paga. La llàstima és que no sempre és així i hi ha qui sempre se n’escapa. No seré jo qui defensi que no s’hagi de jutjar l’expresident malgrat els seus 95 anys, però sí que penso que ha faltat una mica d’humanitat. També és cert que avui no s'estila i els jutges estan molt envalentits, sobretot contra Catalunya i les persones vulnerables. Diria que avui és possible fer judicis en línia sense adulterar el contingut d'aquests, i tampoc no seria la primera vegada que es produís, tenint en compte l’edat i els informes mèdics sobre la salut de l’expresident.

Sap greu que la reputació de la Justícia a Espanya sigui tan negativa i que la manera com s’imparteix tingui un nivell de confiança tan baix. Ja em perdonareu, però no crec en l’objectivitat dels tribunals de justícia d’aquest país i res del que puguin sentenciar em mereix confiança. 

Crec en la necessitat de confiar en la Justícia, i de respectar les sentències, però avui dia m’han de demostrar que la seva tasca és realment justa i benintencionada, sense interessos polítics ni ideològics que ho manipulin. 

Intento no fer cas dels comentaris de les xarxes socials, perquè tampoc ens hem de creure tot el que es diu, però entenc les emprenyades de molta gent, quan veus que les decisions es prenen en funció dels acusats. No hi ha imparcialitat i això és greu.

Comentava al començament que hi havia trobat a faltar humanitat. Crec que és evident. No calia que l'expresident s'hagués de desplaçar a Madrid. Tot es pot fer més fàcilment, sense perdre seriositat ni sentit democràtic.

Formació i treball

Fa uns dies la síndica de greuges de Catalunya va presentar un informe que va ser molt criticat a les xarxes socials. Crec que el problema estava en els titulars, que a vegades és l'única cosa que es mira i no es llegeix el contingut. Sovint els diaris busquen titulars que cridin l'atenció i això deforma les notícies. Cal, doncs, entrar al detall i, abans de criticar res i opinar, haver-te llegit tota la informació.

L'informe parlava de l'edat dels joves per poder votar, per ser encausats, per estudiar... i exposava una sèrie de contradiccions, de manera que marcava les edats que considerava adients per a cada cosa. Fins i tot l'edat límit per ser tractat sanitàriament pel pediatre.

Em vaig fixar en l'edat d'escolarització obligatòria, que l'allargava fins als 18 anys. D'entrada em va semblar una mica estrany i discutible. Ahir parlava en aquest blog de la formació contínua. Entenc que durant tota la vida hauríem de fer l'esforç de formar-nos i no acontentar-nos amb el que sabem. Fins i tot els que ja estem jubilats. Allargar l'edat d'escolarització obligatòria a 18 anys, però, caldria matisar-ho i, en tot cas, i sempre segons el meu parer, acompanyar-ho amb l'experiència laboral.

A casa comentàvem que potser hauria de ser obligatori treballar a partir dels 16 anys. L'experiència que s'assoleix treballant és molt important i pot marcar el futur d'una persona. Lligar formació i treball és bàsic per a la formació completa d'una persona. La teoria, que s'adquireix a l'escola o institut, i la pràctica que s'experimenta i exerceix a la feina, han d'anar de bracet. 

Les crítiques a allargar fins als 18 d'anys l'ensenyament obligatori es referien bàsicament a les poques ganes que hi ha entre molts joves, de 16 anys, de continuar estudiant. Si això s'ampliés a 18 anys encara serien més els joves descontents. Aparcar els joves als instituts no és una bona idea, però fer l'acompanyament de formació i treball, per introduir-los a la realitat d'aquest món és una altra cosa.

No sé si podem arribar a conclusions al respecte, però una cosa sí que tinc clar i és que ens hem d'organitzar millor. Acompanyar els joves al treball és bàsic, i si això va acompanyat d'una bona formació, segur que tots hi sortirem guanyant.

I encara la llei d'amnistia

Avui s'ha conegut l'informe de l'advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la llei d'amnistia a favor dels implicats en el Procés català, en què avala la llei i no considera que afecti els interessos financers de la Unió Europea.

Com en totes les coses, no tothom ho veu de la mateixa manera i mentre el govern socialista i tots els polítics afectats per la no aplicació d'una llei que es va aprovar i que els jutges es resisteixen a acceptar-la, es feliciten per aquesta resolució, el PP interpreta que el dictamen apunta que la llei d'amnistia és contrària a la legislació europea al restringir a dos mesos el termini màxim perquè el Tribunal de Comptes analitzi la sol·licitud d'amnistia d'un encausat. Sincerament, crec que es tracta de buscar cinc potes al gat i no voler baixar del burro.

El següent pas és veure què sentencia el TJUE, ja que l'informe de l'advocat no és resolutiu. Si, com acostuma a ser habitual, el Tribunal es posa del costat de l'advocat general, caldrà veure com actua el Tribunal Constitucional per forçar al Tribunal Suprem l'aplicació de la llei d'amnistia.

Sense entendre quasi res de temes judicials, fent un repàs a com ha anat tot, és molt fàcil afirmar, sense possibilitat d'error, que els jutges estan actuant políticament i no pas jurídicament. I aquí rau tot el problema de l'Estat espanyol. Quan no governa la dreta, totes les institucions de l'Estat es tanquen en banda posant bastons a les rodes perquè no es pugui avançar democràticament. La conclusió més evident és que la transició democràtica espanyola és un frau que ens hem empassat tots, amb més o menys consciència.

Som a la cua

Recomano la lectura de l’entrevista del diari ARA a l'educador i filòsof Gregorio Luri, arran dels resultats del darrer informe PISA, que han fet trontollar i posar en dubte el sistema educatiu del nostre país i amb ell els responsables polítics que han anat passant pel govern sense ser capaços de millorar-lo.

Si bé no es podia esperar gaire res de bo, el fet de deixar Catalunya a la cua de tothom ha generat una alarma accentuada, potser perquè ens creiem que som els que ho fem tot bé i ara ens deixen en evidència.

L’ensenyament al nostre país té moltes mancances, des dels recursos que el govern no hi aporta, passant per la formació que reben els mestres, per acabar amb el model educatiu que, per més canvis que li facin, no acaba de funcionar ni genera la confiança necessària per portar-hi els nostres fills. Dit això, però, estic d’acord que el problema el tenim a la nostra societat. 

Veient com funciona la nostra societat catalana, què esperem que passi al sistema educatiu? Ni els governants, que ens representen, ni la societat en general podem estar gaire satisfets de com estem funcionant, i el futur el tenim força negre. 

L’entrevista, al meu entendre, toca tots els elements importants. No se centra només en l’escola, o en el professorat, o en els responsables polítics que decideixen el model educatiu, sinó que també parla de la responsabilitat dels pares, i aquí hi entrem una mica tots. Podem criticar la manca de recursos, la sobreprotecció dels alumnes, la pèrdua de la cultura de l’esforç, però no ens podem oblidar de la responsabilitat dels pares, que sobreprotegeixen els fills i han abandonat la seva implicació en l’educació dels fills, cedint tot el protagonisme a l’escola.

No cal tornar al passat, quan la por de l’alumne davant del professor es basava en una pràctica poc recomanable i i fins i tot violent, però tampoc no es pot permetre tot, i en això no hi podem deixar els mestres sols. Els pares els han de fer costat. Una cosa que no acostuma a passar per irresponsabilitat dels pares i mares.

La consellera diu que hi estan treballant i que necessiten temps, però estem cansats d'aquests discursos ambigus que no porten enlloc. Fa massa temps que anem de baixa i ningú ha fet res per evitar arribar on som en aquests moments. Però insisteixo que sí no hi col·laborem, ells sols ni sabran ni podran millorar la situació, i els grans perjudicats seran els nostres fills, que són el futur del nostre país.

El "cas Dalmases"

El "cas Dalmases", com se l'ha denominat, ha deixat en evidència un problema que afecta una part dels polítics electes que tenen mal entès de què es tracta quan una persona decideix presentar-se a les eleccions, sigui per formar part del parlament d'un país, o del consistori del seu municipi. Sortosament aquest mal no afecta a tothom, i jo voldria pensar que ni tan sols a la majoria dels càrrecs electes, però el cas és que quan es detecta i surt a la llum pública produeix esquerdes.

Puc entendre que a una persona que ha estat elegida per formar part d'una cambra legislativa li puguin arribar ànims de grandesa. La vanitat és un mal al qual estem tots exposats, i no podem adormir-nos-hi si no volem caure en el parany i actuar de manera prepotent.

Semblaria que el senyor Dalmases va tenir un mal moment, tot i que algú diu que no ha estat pas la primera vegada que el seu comportament no era el més adequat per un servidor públic. Tots hem de tenir una segona oportunitat si manifestem la nostra voluntat d'esmena, però el cas que tractem sembla que sortiria del guió i és de difícil solució.

El fet que la presidenta suspesa del Parlament català hagi actuat d'una manera impulsiva a la defensa de qui sembla ser la seva mà dreta, intentat pressionar perquè els fets succeïts fossin emmascarats, ha agreujat la situació, i ha empastifat la transparència i netedat que hauria de predominar en la política.

Ja sabem que els polítics d'una mateixa corda acostumen a defensar-se entre ells, i això podria haver estat la causa de la reacció de Francesc de Dalmases als estudis de TV3, i de Laura Borràs davant l'informe de l'advocada Magda Oranich, però quan això passa i es fa tan evident, la gent reacciona rebutjant la classe política. Si a més et trobes en un període ja massa llarg d'estancament i picabaralles continuades, sense que tinguem uns líders amb prou solera per fer-nos sortir de l'atzucac, la situació arriba a un punt que es fa insostenible.

Com que jo crec que ningú no és indispensable per fer rotllar un país, allò del pas al costat i deixar que siguin uns altres els que agafin el relleu, hauria de posar-se més en pràctica, i en situacions com aquesta seria bo veure com els polítics implicats accepten marxar cap a casa i no estirar més la corda.

No podem posar en perill tot un país per la defensa d'un prestigi que ha anat a la deriva. Potser no cal sancions, però sí el camí cap als vestidors. JuntsXCat està passant per uns moments molt difícils, i no crec que actuacions com la de Laura Borràs o Francesc de Dalmases els ajudin gaire per sobreviure a la crisi.

L’informe que no agrada a Laura Borràs

Desconec la veritat del cas Dalmases al programa FAQS de TV3, i tampoc conec el text de l'informe que ha elaborat l'advocada Magda Oranich al respecte, per tant tot el que jo avui pugui dir es basa en les informacions que han transcendit i a la meva opinió sobre els personatges implicats, que resumeixo en Magda Oranich, Laura Borràs i Francesc de Dalmases.

Dit això crec que JuntsXCat té un problema greu amb els seus dirigents implicats en aquest cas i caldria resoldre'l el més aviat possible si no volen que vagi a pitjor. De la mateixa manera que una fruita podrida et pot fer malbé tot el cistell, l'actitud de Dalmases i Borràs no fa cap favor al partit polític, que està en hores baixes, però que pot anar encara més avall.

Laura Borràs s'ha pensat que està per sobre del bé i del mal, i pel que sembla Francesc de Dalmases tindria una manera de fer molt semblant. La situació de la presidenta suspesa del Parlament català no ajuda gens a resoldre els problemes del nostre país. Ella potser creu que és més important que tota la resta de la població, i jo li voldria dir que, tot i el respecte que em mereix, no és més important, i el mal que ens fa a tots cada vegada és més gran.

L'actitud de Francesc de Dalmases als estudis de TV3 sembla ser que va ser de prepotència i agressivitat sense justificació, més enllà de sentir-se contrariat per la manera d'obrar de la periodista afectada. Ara, una vegada s'ha filtrat el contingut de l'informe de l'advocada Magda Oranich, tampoc ha reaccionat de la millor manera. Crec que Dalmases i Borràs es pensaven que Oranich portaria l'aigua al seu molí, i d'aquesta manera resoldrien una situació incòmoda.

Estic convençut que l'advocada ha actuat amb una total professionalitat, perquè així ho ha demostrat des del primer dia. Hi pots estar d'acord o no, políticament, però no li pots negar la seriositat exercint la seva professió. Si Borràs i Dalmases volien tancar la pàgina de manera favorable es varen equivocar en la persona que havia de fer l'informe. 

No sé què dirà l'executiva del seu partit, però entenc que comença a ser hora d'arraconar Laura Borràs, que pel que es veu no té la intenció de fer un pas al costat, i recomanar a Francesc de Dalmases que deixi l'escó i es dediqui a una altra cosa, si no volen enfonsar encara més el partit.

Si no ho recordo malament, algun dia, en aquest blog, vaig escriure sobre el mal que estava fent Laura Borràs a Junts, i ara em reafirmo en la meva posició. Borràs no pot continuar dirigint un partit que necessita una revifalla si vol ser alguna cosa de gran.

L'informe del Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura

El trasllat dels presos polítics a presons catalans ha pogut fer pensar que era la millor solució, entenent que aquí serien tractats d'una altra manera, a part de ser a prop dels familiars. Aquesta sensació l'hem mantingut fins que hem conegut l'informe del Comitè Europeu per a la Prevenció de la  Tortura (CPT) del Consell d'Europa, on es denuncia que a les presons catalans es maltracta els presoners.

L'ambient que respirem contra l'estat espanyol pel procés ens pot fer pensar que a casa nostra tot ho fem bé, però ens adonem que no és així, sinó que hi ha molt a aprendre i moltes actituds a canviar. Segons diu l'informe hi ha proves evidents de tortures a presoners que no es poden admetre i són totalment denunciables.

De ben segur que els nostres presos polítics no les hauran sofert, en primer lloc pel seu comportament, però també per la repercussió que això tindria. En casos de tortura sempre hi ha aquelles víctimes que fàcilment se'ls pot aplicar perquè tenen poques defenses. 

Aquest exemple ens ha de servir per no adormir-nos i, paral·lelament a les nostres reivindicacions sobiranistes, hem de ser capaços d'exigir un estricte compliment del respecte als drets humans a totes les institucions públiques del país, també a les presons. Durant anys hem defensat els Mossos d'Esquadra com els bons, fins que hem observat comportaments no prou dignes. Hem de continuar defensant els Mossos com la nostra policia, però exigint un tracte exquisit de respecte a les persones, encara que sigui en enfrontaments. No tot s'hi val, i això ho hem de tenir molt present.

Notícies que tapen notícies

No sé si és que hi ha massa notícies per metre quadrat o bé que hi ha qui s'encarrega de treure notícies en el moment oportú. Digueu-me mal pensat, però cada vegada que hi pot haver una notícia favorable als sobiranistes resulta que en surt una altra per intentar tapar-la. És així per casualitat o hi ha qui hi treballa?

Avui dimarts era el dia escollit per donar a conèixer l'informe d'Amnistia Internacional, que no he llegit, però que diuen que és molt clar i que faria caure la cara de vergonya a l'Estat espanyol, si en tinguessin, de vergonya. Doncs avui també s'ha conegut la sentència del cas andalús dels ERO, que allibera Chaves de la presó, però no a Griñán, que li cauen sis anys.

Han passat molts anys i tothom sabia que els successius governs andalusos havien fet trampa amb les subvencions de l'atur. Ho sabia tothom, però calia sentenciar-ho, i a Espanya la Justícia, quan interessa, és molt lenta.

Avui, doncs, hem conegut els tripijocs dels governs andalusos, amb responsabilitat dels seus presidents, i també què pensa Amnistia Internacional de la presó de més de dos anys, als jordis, per una manifestació sense violència.

Jo crec que cada vegada es va complicant més la sortida de l'entramat. La llàstima és que el temps ho cura tot, i els veritables violents i els que jutgen els ara condemnats per sedició, se'n sortiran sense cap problema. No és just i és per això que hem de continuar exigint justícia al nostre país, però també govern.

No es busca fer justícia, sinó condemnar al preu que sigui

Si Ernesto Ekaizer té raó podríem afirmar que el jutge Llarena ha prevaricat. Si el jutge sabia que no es va gastar ni cinc pel referèndum de l'1-O, i va utilitzar l'informe de la Guàrdia Civil on sí que s'acusava de malversació de fons públic per part del govern de la Generalitat, és ben clar que el jutge ha prevaricat. Utilitzava la font que li permetia acusar-los de malversació i anar sumant anys de condemna.

Resultarà que gràcies a l'orgull del ministre d'Hisenda, de proclamar a tots els vents que havien aconseguit controlar la despesa de la Generalitat, l'estratègia del jutge Llarena se n'haurà anat a l'aigua. Encara, doncs, haurem d'agrair a Montoro la seva actitud.

Estem, doncs, en mig d'un procés on no es busca fer justícia, sinó engarjolar els polítics independentistes. Ho veiem en l'actitud del jutge Llarena, en la pressió que fan des de VOX i també des de C's. És molt evident que no els interessa la justícia, perquè quan la sentència no els agrada, no l'accepten democràticament. Això és la prova del cotó, de que no s'està fent justícia, sinó intentant eliminar els polítics que no són del seu gust i d'aquesta manera dominar la societat catalana. No saben, però, que els catalans som soferts i pacients, i al mateix temps insistents, sobretot ara que hem vist clarament quin peu calcen i ja no s'amaguen ni les vergonyes.

A l'expectativa dels lletrats del Parlament

No sé si la pluja d'aquests dies frenarà la sequera que patíem des de fa mesos i podrem tornar a veure els nostres pantans mig plens. Les darrers fotografies que ens havien ofert feien pena i probablement haurà de ploure molt més per aconseguir que el nivell torni a la normalitat.

És curiós que tots estem força conscienciats amb la necessitat de ploure, però quan fa dos dies seguits que cau aigua, ja ens molesta. Tenim molt poca memòria, o ens sabem sacrificar molt poc. Tinc la sort que jo prefereixo un temps plujós i fred a la color que acostumen a regalar-nos darrerament els mesos d'estiu.

Estic pendent del temps per aprofitar unes gestions administratives per fer una escapadeta entre setmana, quan la majoria de la gent treballa i et trobes les poblacions de muntanya gairebé buides. Tot sigui que no hi hagi excés de neu i gel.

La setmana ha començat amb les mateixes incògnites en què acabàvem l'altra, però expectants per les notícies que poden sorgir demà dimarts. Els lletrats del Parlament català han de presentar l'informe sol·licitat pel seu president, per conèixer si el compte enrere d'unes noves eleccions està en marxa o bé ho tenim tot congelat. Sigui quina sigui la resposta, JxCat i ERC han de desencallar la situació en què ens trobem, i no crec que la resposta arribi més enllà d'aquesta setmana. 

Hem de reconèixer que tenim més resistència que la suposada, i tenim molt clar que res no ha acabat, encara que ens costi veure la continuació del camí. A veure si demà es resol alguna cosa, o sinó aprofitarem el dimecres per fer una pausa, que ja va sent hora.

El sou de l'alcalde d'Arenys de Mar

He entrat al web municipal per llegir el comunicat oficial arran de la dimissió de la regidora del PP, Belen Quintero, com a membre del govern. Si ho interpreto bé, el govern es va comprometre a subvencionar en 60.300 euros la productora Brutal Media, per la producció de la pel·lícula Laia, amb el compromís que les despeses repercutissin a empreses locals. Em sembla bé.

El conveni es signava el 2016 i es preveia rebre una subvenció de la Xarxa Local de la Diputació de l'exercici 2016. És a dir, tota l'operació es feia en el pressupost 2016. S'avançaven esdeveniments, però era factible.

El problema sorgeix quan la productora avança el rodatge a finals de 2015, amb pressupost 2015, i es signa el conveni. No sé veure en el comunicat en quina partida pressupostària se sustenta el conveni ni si té l'informe favorable d'Intervenció.

Tampoc entenc el paràgraf on diu que "l'alcalde contactarà amb tots aquests proveïdors per comunicar-los aquesta eventualitat i reiterar-los el compromís adquirit". Empreses del sector de la restauració, segons el comunicat. Què vol dir això? Que aquests restaurants no han cobrat ni cobraran fins que l'Ajuntament pagui la subvenció a la productora? I quan serà això? Quan la Diputació de Barcelona acordi subvencionar l'Ajuntament?

El comunicat m'ha portat al link de la reestructuració del cartipàs municipal, d'aquí a la composició municipal, i finalment a retribucions i indemnitzacions dels càrrecs electes i personal eventual. No m'hi havia fixat mai, però suposo que és degut a la nova llei de transparència.

He mirat què cobrava l'alcalde i m'ha semblat que era poc, però quan he vist el que cobrava el personal eventual m'ha entrat un dubte: si el cap de comunicació cobra 1.858 euros bruts al mes, i catorze pagues, llavors les dotze pagues mensuals de 47.430,74 euros de l'alcalde em sembla excessiu.

Retribucions de càrrecs electes:

	Càrrec	Dedicació	Sou en euros bruts mensual (12 pagues)
Estanislau Fors	Alcalde	Exclusiva	47.430,74
Xavier Masgrau	1r Tinent d'Alcalde	Exclusiva	38.000
Susanna Mir	Regidora	Parcial (90%)	29.000