Ha cridat l'atenció!

Aquests dies s'ha fet viral un vídeo que ha penjat a Instagram l'actriu catalana Assumpta Serna, queixant-se de l'atenció o no atenció rebuda per part del Departament de Drets Socials i Inclusió. Segons comenta, ni la resposta del Departament li arriba, ni el suport que rep la seva mare, de 100 anys, és el que considera just, després de tota una vida.

Són moltes les adhesions que ha rebut i les signatures que recull per fer arribar al Departament de la Generalitat i, segons diu també, ja hi ha algun polític que se li ha posat en contacte, la qual cosa no sé valorar si és bo o no. Em refereixo que s'acostuma abans a reaccionar quan algú ho fa públic a les xarxes, sobretot si aquest algú té nom i cognoms coneguts, que no pas si envies una instància, en privat.

Hi ha un mal costum de no respondre les instàncies, o fer-ho tard, tot i el que diu la llei i els terminis establerts. És allò de qui dia passa any empeny. I l'actual govern de la Generalitat ha proclamat en més d'una ocasió la seva voluntat de donar resposta a la gent i escurçar terminis. Es parla molt, però es fa poc.

La iniciativa de l'Assumpta Serna ha rebut algunes crítiques i penso que en un país normal, on els canals de comunicació entre l'Administració i els administrats funcionessin, no seria necessari i fins i tot contraproduent, perquè s'hi suma aquell que es queixa per vici i sense arguments. Però el nostre país no està normalitzat, La resposta de l'Administració és lenta, quan existeix, i poc satisfactòria.

I parlant de la dependència de la gent gran o amb dificultats per fer una vida normal, hem de dir que la resposta no és bona. Es triga massa a respondre a la ciutadania i el suport que s'ofereix no es correspon amb el que seria just, utilitzant paraules de la senyora Serna. No ho és en temes de dependència, ni en temes de discapacitat. En aquest darrer cas, proveu de telefonar per veure com està el vostre expedient de sol·licitud, i la resposta immediata del robot és que poden trigar divuit mesos. No se us acudeixi reclamar-ho abans.

El govern català, en temes de comunicació i atenció necessita millorar.

El gran recapte

Que hàgim de recórrer al gran recapte vol dir que la cosa no va bé. D'aquí, però, a girar-nos d'esquena o criticar-ho n'hi ha un bon tros. És cert que l'Estat, a través de les diferents administracions, hauria de vetllar perquè tothom disposés del mínim per viure amb dignitat. Si no és així vol dir que algú no fa els deures, que el món no és just i que cal treballar a fons per revertir la situació.

Des de sempre, la societat civil se les ha empescat per trobar la manera de substituir la feina de l'administració pública. L'Església, amb diferents organitzacions, ha liderat projectes de beneficència que ha servit per donar aliments a aquelles persones que la societat ha arraconat. Algú, amb l'argument que aquesta tasca l'hauria d'assumir l'estat, ha menystingut la tasca i sacrifici de molts voluntaris. No ens equivoquem!

Les ajudes alimentàries hi són per ajustar el desequilibri existent a la societat. Si una família no té prou ingressos per subsistir, la societat ho ha de resoldre. La manera més lògica seria a través de l'administració pública, que és l'encarregada de vetllar pel bon funcionament del país. La realitat, però, ens ha fet veure que sense la iniciativa privada, moltes famílies no tirarien endavant. Tenim problemes d'habitatge, però també d'aliments.

Els estats europeus han ideat sistemes per arribar a les famílies més desvalgudes, amb la intenció de fer menys traumàtica la manera d'accedir als aliments. Potser la intenció és bona, però de moment és insuficient i el banc dels aliments no pot deixar d'existir d'un dia per l'altre. És per això que, iniciatives com la del gran recapte són encara necessàries i tot el que nosaltres puguem fer per col·laborar-hi serà benvingut.

Hi ha moltes coses a la vida que no caldria realitzar si tots plegats fóssim capaços d'organitzar-nos correctament, tenint en compte a tothom. Mentre això no sigui possible, qualsevol iniciativa encaminada a ajudar els menys afavorits, serà lloable i necessària.

El principi d'ordinalitat, ni se l'espera!

Disculpeu-me si m'he perdut alguna cosa. Tal com us comentava ahir, he estat desconnectat i haig d'anar entrant a poc a poc a l'actualitat. Començo pel finançament i en concret pel principi d'ordinalitat. Jo em pensava (és un dir), que aquest govern espanyol tan progressista (el més progressista de la història d'Espanya), tenia molt clar el principi d'ordinalitat. Sembla just, oi? Cal ser solidaris, però no buidar les butxaques i haver d'anar a pidolar.

Sembla que ara el govern de Madrid no veu bé això de l'ordinalitat i diu que no ho aplicarà. Llavors en què quedarà tot plegat? Un nou engany del govern de torn de Madrid? No són cosins-germans amb el PSC? 

Parlant seriosament, he de dir que no m'he cregut mai que arribaria un dia que el govern de Madrid parlaria de veritat de solucionar el dèficit fiscal i anar al que és just. Tot i que podia semblar que ara eren molt amics, i a més necessiten els vots dels independentistes i, per tant, seria l'hora de posar-hi ordre, doncs no! Ni així!

La qüestió és anar donant llargues i no resoldre res. I nosaltres, mesells, ens ho anem empassant tot, i no diguis res perquè et tractaran d'insolidari i no sé què més. Està vist i comprovat que no en tenen cap mena de ganes i que només volen passar el temps sense que ens revolucionem, els anem votant a favor, perquè tenim a sobre l'espasa de Dàmocles, que a Espanya s'anomena PP-Vox.

De rebel·lió a desobediència

Les darreres informacions que tenim sobre el judici al major Trapero i altres càrrecs són que l'acusació ja no seria de rebel·lió, sinó que podria acabar sent de desobediència, la qual cosa no comporta presó. Tot fa pensar que els arguments per declarar-los rebels han desaparegut, no són consistents, però està clar que no els poden deixar sense càstig, encara que seria el més just.

L'estat espanyol no podria aguantar tanta vergonya en haver de reconèixer que els Mossos d'Esquadra varen actuar correctament i que per tant als seus caps no se'ls pot acusar de res. Una cosa o altra hi han de trobar per justificar tot aquest judici i totes les acusacions i insults rebuts.

Crec que hauríem de reaccionar demanant l'anul·lació del judici per no haver-hi causa, i no permetre que se'ls acusi de desobedients, quan això no és cert. Els mals moments que han passat des de llavors no els hi estalvia ningú, i tot per un orgull quixotesc dels membres de l'Estat espanyol, ja sigui del món polític com el judicial.

Sempre hem cregut en el bon fer de la policia catalana, que com tot tenen els seus errors i és criticable, i que al final de tota aquesta moguda ens ho acabaran de certificar. La llàstima serà que trobaran qualsevol excusa per acusar-los de qualsevol cosa per no quedar en evidència. L'estat espanyol continua corrupte, venjatiu i insensible. No és estrany que molts vulguin tallar qualsevol dependència.

El nostre vot ha de deixar fora de joc a VOX PP i C's

Subscric l'article de Toni Soler a l'ARA, de dalt a baix. Els catalans que estimem la nostra cultura, la nostra història, la nostra llengua i volem avançar d'una manera civilitzada com a país lliure, just i solidari, hem de fer front units contra els tres partits de dreta, els tres partits polítics radicalitzats a una extrema dreta perillosa per a la salut política i social d'Espanya, i de rebot de Catalunya.

Estic d'acord que cal posar en lloc diferent el PSC de la resta de partits que varen donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. No podem confondre'ls, els hem de respectar la seva decisió, encara que en discrepem totalment. El paper adjudicat a CIU, de la puta i la ramoneta el va assumir el PSC i encara l'utilitza. A vegades surt bé, però a la llarga es paga, i sinó que li ho demanin al PDECat o Junts per Catalunya.

Com bé diu en Toni Soler, no tots els socialistes catalans són com Borrell, i encara n'hi ha que recorden el passat del partit català quan era el referent de l'esquerra. No penso que estiguin fent honor a la història del socialisme català i que la seva debilitat manifesta respecte al PSOE els ha fet perdre poder, però també simpaties i credibilitat. No tenim una alternativa d'esquerres que remogui consciències a Espanya i això ens dificulta les nostres possibilitats d'avançar des d'aquesta perspectiva.

Avui hem de votar majoritàriament pels partits que ens poden alliberar del perill d'una dreta espanyola autoritària i amb brots feixistes, massa nostàlgics del franquisme. Hem donar la nostra confiança a uns partits que en certa manera també ens ha decebut els darrers dies, però que només ells ens poden portar a la victòria final. Hem de confiar amb ERC, Junts per Catalunya i Front Republicà.

On són les garanties d'un judici just?

Segueixo una mica de lluny el judici, no només perquè no puc fer-ho en directe, sinó tampoc me'l miro en diferit. Llegeixo els comentaris i informacions que apareixen a la premsa i a les xarxes socials, amb el risc que em perdi detalls verídics que potser algú s'encarrega de manipular.

Malgrat el risc, sí que em plantejo de quina manera es pot garantir que el judici sigui just, si per exemple el president del Tribunal no permet visionar vídeos que contradiuen declaracions dels testimonis de la fiscalia. O també, si no hi ha manera de comprovar que els testimonis hagin preparat molt bé les seves respostes amb els fiscals que porten el cas.

Qui s'encarrega de vigilar que els testimonis diguin la veritat i només la veritat? Si algú d'ells menteix, com es resol el tema? Què li podria passar al senyor Millo, havent deixat anar alguna mentida, més enllà de la parcialitat dels seus judicis? Algú l'ha de denunciar o bé ho pot fer el mateix jutge, d'ofici?

Sembla que alguns policies i guàrdies civils han declarat fets no contrastats amb imatges, precisament perquè el jutge Marchena no ho permet, segurament perquè deixaria els testimonis de la fiscalia amb el cul enlaire.

Si, segons sembla, cap institució espanyola és capaç d'assegurar-nos un judici just i una sentència justa, quants anys haurem d'esperar perquè la solució arribi d'Europa? Quina Europa hi haurà llavors, davant el panorama que es presenta en les eleccions del mes maig?

Fotut, molt complicat, i malauradament tenim unes persones preses des de fa massa temps, sense una raó justa, simplement per venjança política de l'Estat espanyol.

Pendents del judici

És força lògic, després dels esdeveniments dels dos darrers anys, que Catalunya estigui molt pendent del judici als presos polítics. El resultat o veredicte final condicionarà el futur del país i també de l'Estat. No ens podem perdre detalls de tot el que passa dia rere dia, sobretot davant la certesa que els jutges tenen tots el números per no actuar de manera imparcial. Han passat massa coses com per imaginar-nos que els jutges no estan condicionats per decretar una sentència condemnatòria. Només el control que es pugui fer des d'Europa podrà dissimular la seva actitud, i no ho podran fer de manera barroera, com és el seu estil, sinó que s'hi hauran d'esmerçar.

El principal problema que tenen els jutges és el punt de partida, amb uns polítics a l'exili que no han pogut extradir perquè no s'ha acceptat els delictes de rebel·lió i sedició. Resultarà molt complicat, això espero, que puguin acusar els polítics jutjats d'aquests dos delictes i defensar-ho als ulls d'Europa. L'acusació ha de poder demostrar que Europa s'equivoca i que ells tenen raó quan han considerat que els actes del darrer trimestre de 2017 varen ser uns actes clarament de rebel·lió i sedició.

Paral·lelament ens anuncien eleccions generals el mes d'abril. Si això es confirma, la campanya electoral coincidirà en el temps amb el judici, la qual cosa no hi ha cap mena de dubte que tindrà una repercussió directa. Els dos esdeveniments tindran una influència mútua que els pot condicionar i provocar, en el cas del judici, que no siguin les millors condicions per aconseguir un judici just.

L'Athletic, més que un club

Acostumo a llegir molt per sobre els articles que parlen d'esports, em quedo més en els apartats de política, cultura... però avui m'ha cridat l'atenció el títol de l'article de Toni Padilla, cap d'esports del diari ARA, "Una carta d'amor a l'Athletic Club".

Des de molt jovenet sóc de l'Athletic Club. A l'escola, a l'hora del pati sortíem a jugar a futbol, i tots els que en sabien es feien nomenar amb el nom d'un jugador professional que destacava en aquells moments. Jo no n'he sabut mai de jugar a futbol, però també m'hi enganxava, fins que vaig descobrir el ping-pong.

Com que no en sabia prou, em col·locaven a la defensa per tal de destorbar els atacants de l'adversari i dificultar-los la jugada. També vaig escollir el nom d'un jugador de la lliga de futbol:  l'Aranguren, un defensa de l'Athletic que jugava en temps de l'Iribar, els germans Rojo, en Saez...

La política de l'Athletic sempre m'ha agradat i no és que ho conegui a fons, perquè a Catalunya se'n parla poc. Aquí sempre hem repetit que el Barça és més que un club. Després de llegir l'article d'en Toni Padilla, m'adono que la meva preferència per a l'Athletic va més enllà del futbol, i també que el Barça i tots els seus socis i simpatitzants haurien de reflexionar si la frase "més que un club" segueix vigent, o simplement es manté pel seu compromís polític, però, i el social? l'humà?

L'article esmentat reforça la meva estima al club, malgrat que els resultats esportius siguin poc lluïts. La darrera lliga guanyada és del 84 o 85, dos anys seguits, però el treball que fa el club amb els més joves, la pedagogia emprada, la importància dels valors que es treballen, no té preu. Els diàlegs, els temes debatuts, l'exemple viscut, la lectura... és el millor aprenentatge per a la vida per aquests joves, sobretot en aquests moments tèrbols que estem vivint en aquest país, amb un auge de l'extrema dreta i una pèrdua dels valors més importants per aconseguir una societat justa, diversa i plural.

Si seguim els esdeveniments i les proclames i declaracions dels líders polítics, hi trobem a faltar una formació social i humana que substitueixen amb l'insult, el menyspreu i, si ostenten poder, amb la repressió i la injustícia. Només podem aspirar a una societat justa i solidària si som capaços de formar-nos en els valors essencials per a la convivència humana. Els èxits esportius, polítics, culturals... no són res si no hem crescut internament com a persones civilitzades, coherents, justes i solidàries.

Sabem que no serà un judici just. N'estem convençuts

El president del Parlament català, Roger Torrent, ha declarat no confia en un judici just. Som molts que no hi confiem. Si el mateix fiscal de l'Audiència Nacional dubta de la imparcialitat dels jutges que exerceixen a Catalunya, com hem de confiar nosaltres en els jutges que ho fan a Madrid? 

Tenim prou mostres d'aquests darrers dies com per saber que el judici no serà just, perquè és un judici que ja té la sentència. La té des del mateix moment que Catalunya es va atrevir celebrar un referèndum malgrat tota la hostilitat de les forces polítiques, judicials i policials de l'Estat espanyol. Des del primer dia tot ha consistit en preparar la revenja de l'Estat, amb la complicitat dels partits polítics espanyols, també el PSOE, i els mitjans de comunicació, els quals han empobrit i manipulat la societat espanyola.

La història parlarà d'aquests moments, com els més crítics de la democràcia occidental, no només de la classe política i judicial, sinó també de la premsa i mitjans de comunicació espanyols. Tot plegat, al marge del mal ocasionat a Catalunya, contribueix a endarrerir la societat espanyola respecte de la resta de països occidentals. 

Els propers mesos, amb el judici contra els polítics catalans, i en conseqüència, a tots nosaltres, veurem més clarament que els arguments no existeixen, perquè la base en què se sustenta tota la judicialització del procés és una base falsa, sense contingut jurídic, sinó armada amb tota la ràbia del centralisme d'Estat i el tic predemocràtic de les seves institucions.

La falsa il·lusió d'un judici just

Creure que el judici contra els presos polítics serà objectiu, imparcial i just és de molt bona fe, o tot el contrari. Fins ara el Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional i el Tribunal Constitucional han donat prou mostres de com comportar-se, de manera venjativa, contra l'independentisme. No cal que enumeri tots els exemples de trampes i obstacles perquè la justícia de veritat fes acte de presència.

En un món ideal, la situació seria de rebuig general i dràstic de tots els països demòcrates del món, però noi... Tothom sap com guardar-se les espatlles, perquè mai se sap de qui m'hauré de refiar!

Santa innocència d'uns polítics que es varen il·lusionar i varen creure que la veritat sempre guanya. Innocència d'un poble que va creure que ja havia arribat l'hora de dir prou, i poder demostrar tanta injustícia. El món és més complex del que a vegades ens imaginem, i el mal té moltes estratègies per sortir airós, si més no de bon començament.

El judici serà llarg i carregat d'anomalies i injustícies. D'entrada no s'accepten observadors internacionals, perquè ho poden veure per televisió. Esperem que no es produeixin talls "fortuïts" del senyal televisiu.

És una llàstima que en moments així no tinguem un govern i un president capaç de liderar el país. Si no hi ha relleu aviat, haurem fet moltes passes enrere. Estic convençut que el país compta amb persones més preparades per treure'ns d'aquest atzucac.

Massa orgull per acceptar el fracàs, senyor Llarena

La Justícia espanyola no només actua per venjança encomanada del PP, per haver aconseguit celebrar el referèndum, sinó que se li suma el descrèdit europeu. Aquest és el preu que han de pagar els nostres presos polítics. No entren a valorar si és just o no, sinó simplement si es mereixen estar a la presó perquè han fet el que han volgut, malgrat els seus esforços, i han aconseguit el suport de la justícia i governs de quatre estats europeus.

Sabem que un espanyol no es deixa trepitjar, o almenys això és el que creu, per qualsevol altre, i menys per estrangers. Ja se sap que els espanyols són més que els altres i molt millors. D'acord amb aquests principis històrics, el jutge Llarena no acceptarà mai la derrota, encara que sigui cantada, i farà el possible per fer la guitza a qui pugui, a quanta més gent millor.

Llarena creu en l'honorabilitat, i probablement es pot entendre, perquè ha fet mil cabrioles per aconseguir engarjolar Puigdemont més de 30 anys. I com que hi ha posat més del que calia, ara no pot fer marxa enrere i reconèixer que ha fallat i, probablement per a la gent entesa en lleis, ha prevaricat.

És una llàstima que aquest pecat d'orgull espanyol perjudiqui els nostres presos polítics, i eternitzi la solució del problema. El futur és molt fosc, i més quan presenciem les estúpides baralles entre els partits independentistes. A ells no els calen enemics. Ells mateixos ja se'ls procuren.

Hem banalitzat la democràcia

Entre tots hem banalitzat la democràcia i això ens afecta més als que vàrem viure els anys de la dictadura franquista i que somiàvem en desempallegar-nos-en, que no pas a aquelles persones que han nascut dins d'un sistema democràtic. 

Si ens fixem en tot el que passa a diferents estats declarats demòcrates ens adonem que no tots actuen de la mateixa manera. No en tots aquests estats la democràcia té les mateixes connotacions, ni són les mateixes les sensacions de llibertat, participació i transparència. 

Hem arribat a un punt en què definim un estat democràtic aquell que convoca eleccions per escollir els seus dirigents. És per això que considerem estats demòcrates Turquia, Rússia, Alemanya, Grècia... per què no ho han de ser si el poble ha escollit lliurement Erdogan, Putin, Merkel...?

Hem oblidat que no només convocant eleccions podem declarar un estat com a democràtic. No tenim en compte la llibertat dels seus ciutadans per formar una candidatura i presentar-s'hi, ni les facilitats per donar-se a conèixer... però també deixem de fixar-nos en la independència dels poders judicial i legislatiu, de l'executiu. Potser alguns catalans som especialment sensibles a aquests elements, però caiem en el perill de la generalització o de només mirar-nos el melic.

Avui parlar de democràcia no ens diu res, perquè hem arribat a la conclusió que no és garantia de res. Se sobreentén que l'estat és democràtic i a partir d'aquí es construeix tot, encara que s'entri en contradiccions amb la pròpia definició de democràcia. És per això que molts hem perdut la il·lusió, i hem obert els ulls i ens hem adonat que havíem idealitzat la democràcia. Sens dubte que havíem de sortir de la dictadura, però una vegada fora, ens trobem desemparats i amb pocs recursos per avançar per a un món més just i igualitari.

Aquest 2018 no demanem peres a l'om

Darrer dia de 2017. L'altre dia l'acomiadava en família, recordant la xifra 17 que agradava a la mare, avui l'acomiado definitivament recordant els errors i els encerts, no sabria dir quin és el saldo, però en tot cas no haurà estat un any qualsevol de la nostra història, sinó que el recordarem, ja sigui de manera positiva o com la pesta.

Ha estat un any en què l'independentisme ha resistit tot i les errades i malgrat la conxorxa de jutges i polítics espanyols. La història ens sabrà dir si haurà valgut la pena viure'l, però en tot cas avui hem de dir que no estem derrotats, encara que les circumstàncies no són per fer volar coloms.

Aquell somni que ve de llum i que, de manera innocent, ha anat creixent els darrers anys, va semblar que tocava sostre i que la sort de la paciència ens agraciava amb un final feliç. La vida és més complexa del que moltes vegades creiem, i no sempre som capaços de preveure totes les possibilitats. Tot i que la penya havia anat sumant, encara no n'érem prou i això s'ha fet notar.

Aquests darrers dies, mig d'amagat com a escarment o veu de la consciència, trobem paraules que intenten reconfortar qui ho ha donat tot per allò que no ha assolit. El futur és incert, però del passat n'hem de treure experiència i saber-la aplicar per a accions futures. No podem desanimar-nos, però no exigir ni esperar allò que no se'n pot treure. No podem demanar peres a l'om, ni reconeixement a qui et nega l'existència. Cal donar exemple amb fermesa i coherència. Hem de recuperar el sentit i la virtut de ser exemple per als altres. 

S'ha pogut comprovar dues maneres d'actuar molt diferents. No podem canviar d'estil, però sí de mètode. Hem de ser agraïts i guanyar-nos la confiança. Hem d'aconseguir que el nostre somni s'escampi més enllà del nostre àmbit, i aconseguir canviar el món per fer-lo més just i solidari. Si només pensem en nosaltres, difícilment aconseguirem l'èxit.

Colau ordena precintar el CIE

Els dóna dos mesos perquè ho precintin. Quin cas li faran? Té arguments legals per ordenar-ho? Al nostre país encara ens ve de nou que algú vagi en contra d'una institució, sobretot espanyola, perquè ja hem vist que contra les catalanes darrerament no hi ha gaires problemes.

La majoria de ciutadans anem amb el lliri a la mà, i no se'ns acut que puguem requerir o exigir res a l'administració, sobretot si és policial, fins i tot ens ve de nou, perquè no és gaire normal que algú pretengui situar tothom, també les institucions, al mateix lloc davant la legalitat.

Voldria saber quanta gent hi ha que hagi llegit la notícia i estigui convençuda que l'Ajuntament se'n sortirà. Em vindria molt de nou que fossin gaires, perquè el més creïble és que l'Estat, que es passa pel forro qualsevol legalitat, trobi prou justificants perquè el Centre d'Internament d'Estrangers, continuï, malgrat el que passa a dins. i aconsegueixi que ningú li pugui portar la contrària.

Aquest és l'Estat que molts volem defugir, sense saber si sortiríem del foc per caure a les brases, però n'estem fins al monyo, i no ens agrada, no ens en sentim solidaris, no ens el fem nostre, perquè no és just davant la gent feble i sense recursos, i cada vegada potencia més les diferències entre les persones, entre qui té el poder, els diners, i qui està a mercè d'ells.

Encara hi ha qui es pren la independència massa a la lleugera

El que està passant a Crimea, salvant les distàncies, ens hauria de fer reflexionar, sobretot a qui és molt lleuger a l'hora de sentenciar i defensar visceralment posicions d'un signe o un altre. La vida no és tan simple com alguns creuen, ni tot es pot decidir d'un dia per l'altre amb una simple manifestació. Cal caminar amb intel·ligència, però també amb decisió, sense ignorar punts de vista diferents als nostres.

Per què ho dic això? doncs perquè fa un dies que molts independentistes es col·locaven a favor d'Ucraïna, com a país feble davant la poderosa Rússia. Els ucraïnesos eren els bons i el govern rus el malvat i pervers que sembrava la discòrdia a la regió autònoma de Crimea.

Ara, potser algú ja no ho veu de la mateixa manera, o si més no caldria pensar en les persones de Crimea que prefereixen annexionar-se a Rússia abans que continuar com a regió autònoma d'Ucraïna. A qui hem de creure? Al govern rus? al govern ucraïnès? al parlament de Crimea? als habitants de Crimea? oi que no és tan clar?

Desconec la realitat d'ambdós països i per tant sóc incapaç d'opinar sobre què és més convenient, però defenso el dret a decidir i per això haig de creure que la població de Crimea, com la població de Catalunya, té dret a decidir quin vol que sigui el seu futur. No és això la democràcia?

L'enuig que ens pugui provocar el president Putin no pot ser motiu per privar als habitants de Crimea a votar lliurement què vol ser. Potser ens fa més gràcia que siguin ucraïnesos, però si ells no volen, no és més just que puguin expressar-ho a les urnes?

A casa tenim molta feina, tant en la discussió sobre el dret a decidir, com en les retallades de tot tipus, no només econòmiques sinó també socials i de drets humans, alguns d'ells assolits després de molts anys de lluita i que ara uns ministres conservadors radicals ens estan negant. Mirem què passa al món, aprenguem de la història, però treballem a casa i comprometem-nos. No des del sofà, sinó a peu de carrer, a les tertúlies, en el temps de lleure i al treball. Siguem coherents amb el que exigim als polítics i no ens deixem vèncer fàcilment. 

Vivim uns temps molt complicats, no només per la possibilitat de decidir el futur amb o sense Espanya, sinó també per decidir quin model de país volem, socialment i polític. El futur l'hem de construir entre tots. No jutgem a la lleugera. Toquem de peus a terra i siguem seriosos.