No agrada Qatar, però... jugarem el Mundial

Qatar no agrada, però el mundial s'hi celebrarà i a l'hora de la veritat tot haurà quedat en comentaris i crítiques sense cap resolució al respecte. Això demostra que a l'hora de criticar i reaccionar som els primers, però després és molt difícil actuar amb coherència i ser conseqüents.

El diner ho amaga tot, i l'ètica i els principis queden en un segon pla. La reivindicació sobre el poc respecte als drets humans queda apagada davant la força del diner. I per això no és estrany trobar-nos dia rere dia que els diferents països del món giren la cara quan no els agrada haver-se d'enfrontar al gran capital. 

És cert que no hi podem fer gran cosa. Potser deixar de mirar els partits de futbol, encara que si ja no els hem seguit en altres mundials, no hi haurà gaire diferència, i si hi fos, fins a quin punt tindria cap efecte. Els que s'han embutxacat les comissions i els beneficis ja van tips, fem el que fem ara nosaltres.

I demanar coherència als nostres governants. Exigir, per exemple, deixar de participar-hi, ratlla la utopia. A l'hora de signar un manifest de protesta per no respectar els drets humans, no hi ha gaires problemes, tot i que es fa amb la boca petita, però rebutjar explícitament a participar d'uns esdeveniments perquè no ens agrada com tracten la gent al seu país, ja és una altra cosa.

El mundial de Qatar passarà a la història com un dels més criticats, però els països participants no tindran mai cap mala consciència, i el guanyador ho recordarà com una gran efemèride. Esperar que els estats del món es tanquin en banda, és d'il·lusos, i això ho hem vist molt de prop. També a la Unió Europea, que té feines i treballs per tirar endavant fent front a totes les qüestions que se li presenten. Ser coherent no és fàcil, ni a títol individual, ni col·lectiu.

Són molts els països que no respecten els drets més elementals de les persones, però només ens encarem amb aquells que poca ombra ens poder fer. La història és testimoni de l'actitud dels països forts en front dels febles. 

Vivint confinats a casa

Diuen que la cassolada d'ahir va anar molt bé, amb força repercussió. També diuen que el rei no va parlar del seu pare... Algú s'ha sorprès que no en parlés? Què n'havia dir? Que era un corrupte i que el més just és que anés a judici? Més que vergonya suposo que el que sent és ràbia que li pugui perjudicar la feina. Sort en té que des de Vox fins al PSOE li van a favor i no permetran que això passi.

Continuem confinats a casa i per això no sabem gaire res més que el que podem llegir a les xarxes. Treballant amb teletreball, cosa que fa un any no ho hauríem pogut fer, si més no nosaltres, sense sortir de casa des de divendres. Gairebé una setmana entre parets. Penso, però en aquelles persones que no tenen casa, o que la tenen molt deteriorada i hem d'estar-ne agraïts.

Els veïns, infants, es passen el dia jugant. Assaboreixen la casa sense haver d'anar a l'escola. I els nostres gats estan sorpresos de tenir tanta companyia. Una cosa és que hi hagi algú per casa, però l'altra que hi siguem tots, pràcticament tot el dia.

Avui ja es parla del que tots comentàvem a primers de setmana: el confinament no serà només de quinze dies, sinó que s'allargarà unes setmanes més. Ho haurem de resistir, però cal desitjar que les conseqüències no siguin tan funestes com alguns mitjans diuen.

Les obres privades també s'aturen, ja sigui per falta de material, o perquè l'estat d'alarma fa que les companyies asseguradores no vulguin respondre dels mals ocasionals que es puguin provocar. Quantes més empreses tanquin, més empresaris amb problemes per pagar els sous a finals de mes. Penso, sobretot, en els petits empresaris, que acostumen a ser els més perjudicats.

L'Athletic passa l'eliminatòria de la Champions

Acabo de veure el final del partit de la Champions entre l'Athletic i el Nàpols i molt content per la victòria i classificació de l'Athletic. Tot i que no sóc un gran aficionat al futbol, el meu equip és l'Athletic i per tant no gaire acostumat a les victòries.

De petit, a l'escola, tots teníem un equip i un jugador que valoràvem. A mi no em deixaven jugar massa perquè no ho feia gens bé, però el meu jugador era l'Aranguren i el meu equip l'Athletic, i així va quedar. Els pocs partits que he anat a veure en un camp de futbol, el del Barça i el del Sabadell, ha estat per veure jugar l'Athletic. Quan arriba el cap de setmana mai sé contra quin equip juga, però el diumenge el vespre sempre miro quin ha estat el resultat. 

Al nostre país continua l'estira i arronsa entre CIU i ERC. El motiu és la sospita d'ERC de que el govern de CIU no complirà l'acord de treure les urnes al carrer el dia 9-N. CIU diu que sí, però el que molts ens preguntem és: podrà?

La posició del govern espanyol, i la de Rajoy en concret, és molt clara i no veig que hagi de canviar. L'orgull espanyol és molt gran i aquí ningú no baixa del burro. Tots els números, doncs, els tenim en contra, però hi ha en suspens la confiança que imperi la unitat entre les forces polítiques catalanes i la societat civil. La incògnita continuarà unes setmanes més.

Tants regals m'han ben distret. Com al rei espanyol

Ja em perdonareu, però m'he passat tot el dia menjant i jugant amb els regals dels reis i no he tingut temps per poder fer el post del dia. Quan dic els reis no incloc el d'Espanya, perquè per no passar-me, ni tan sols m'ha sabut fer arribar un discurs sense entrebancar-se. Diuen que és perquè la il·luminació no era correcte. En aquest cas el funcionari encarregat d'il·luminar el rei hauria de dimitir.

Malgrat tot, permeteu-me que tingui alguns dubtes al respecte. El rei s'ha fet gran. No tant per l'edat, que en té 17 menys que el meu pare, sinó pel desgast. Que tampoc és que sigui fruit del treball, perquè estic segur que el meu pare ha treballat molt més que ell. És un desgast degut a la mala vida. Això d'haver de rebre tantes visites de gent estranya, haver d'anar a caceres d'animals tan grossos, tenir tantes persones a acontentar, patir un martiri amb el cas Nóos que volen implicar-hi la seva filla, la bona. Tot això...

Per cert, si no heu llegit l'Iu Forn al diari ARA d'avui, no us ho perdeu. L'IU no diu res de l'altre món, però hi té la seva gràcia, i avui penso que és dels dies que ha estat fi. 

Si no teniu massa temps per llegir el diari, jo us recomano que no us perdeu les columnes de l'Empar Moliner, l'Iu Forn, i en Sebastià Alzamora. També, els divendres és interessant en Xavier Roig, i les contraportades de l'Albert Om i d'en Toni Soler. Amb això no vull dir que no hi hagi ningú més interessant, el que passa és que aquests són articles més o menys curts, divertits i normalment escaients, i que t'alegren la vida, o no! Després amb més calma podeu continuar llegint els altres col·laboradors, l'entrevista de l'Antoni Bassas o el reportatge del dia. 

Amb això no us creieu que tingui un abonament per fer publicitat del diari ARA, encara que actualment és un diari que no es pot deixar de llegir. Jo el comparteixo amb La Vanguardia, on també podeu llegir la Pilar Rahola, en Gregorio Morán (que a vegades m'indigna), i altres col·laboradors interessants, com l'Antoni Puigverd. N'hi ha més, però algun d'ells em cansa o toca temes que no m'acaben d'interessar. La Contra acostuma ser interessant.

Els diaris també els he llegit, entre joc i joc i queixalada, però les notícies d'avui no m'han acabat de fer el pes. Estic a l'espera de si el PSC s'acaba integrant al bàndol del PPC i C's, i tampoc cedirà el cens per a la consulta del 9 de novembre. Seria una llàstima, perquè jo encara hi confio. Encara penso que tornaran a mare.