Declaracions contradictòries. Qui diu la veritat?

Si a més de tot el que s'està descobrint d'una part de polítics, que no de tots, resulta que es contradiuen a l'hora de donar la informació, com volen que tinguem confiança en ells?

Encara que una mica d'esquitllada, he sentit alguna de les declaracions de la ministra de defensa i del ministre d'interior amb relació als fets de Ceuta de finals de juliol i he quedat molt sorprès. Crec que la millor estratègia per generar confiança és anar tots a la una, encara que no diguin tota la veritat. I amb això no vull defensar la mentida, però declarar coses contradictòries dos membres del Consell de Ministres no és la millor manera d'encarar els problemes.

Són massa els fets que demostren el descontrol de la majoria dels ministeris per a sorprendre'ns del que està passant. Probablement, la ministra de defensa és qui té la raó, ja que les declaracions del ministre d'interior, des del primer dia, han generat molta desconfiança. La seva manera d'exercir la política i de controlar els seus funcionaris té molt a desitjar, i si no que li demanin al menor que aquest diumenge va ser colpejat per uns energúmens, pel simple fet de portar una estelada.

Que ho demanin també als manifestants antifeixistes quan s'encaren amb la policia que protegeix els manifestants feixistes, que cada vegada n'hi ha més. De fet, aquest senyor té un currículum abans de ser nomenat ministre que ja no desperta ni simpaties ni confiança. És el que tenim i es valen del fet que l'alternativa, que es troba a l'altra banda de la porta, encara no un any, té tots els números per malmetre encara més la convivència.

Vivim temps difícils i l'única cosa que podem dir és que només anant de la mà aconseguirem superar aquest període que es pot allargar durant anys, però que un dia o altre haurà d'acabar. De moment, però, els demanaria que a l'hora de donar resposta a les seves actuacions tinguin la delicadesa d'anar junts i no contradir-se, que això ho malmet tot encara més.

Massa lentitud

Entenc que les coses s'han de fer bé, no es pot improvisar i això vol dir temps per analitzar a fons totes les circumstàncies, que algunes seran agreujants i d'altres atenuants. S'ha d'estudiar bé la responsabilitat de tots els participants, o d'aquells que hi havien de ser i no s'hi varen presentar. Dit això, però, cal insistir que no ens podem adormir, sobretot si al darrere hi ha més de dues-centes morts.

Aquesta setmana farà un any de la catàstrofe ocorreguda al País Valencià i encara no s'ha depurat responsabilitats. Podem trigar anys a conèixer la veritat, perquè els culpables, no de la pluja, sinó de no haver actuat a temps, amagaran tot el que puguin, i la Justícia és massa lenta.

Els valencians afectats, familiars i amics dels desapareguts i morts en la DANA, es manifesten persistentment als carrers de pobles i ciutats. Bàsicament, demanen responsabilitats i la dimissió del president de la Generalitat valenciana, màxima autoritat del país. 

Si Mazón tingués un mínim de vergonya, ja faria temps que hauria dimitit. No es tracta de no lluitar per a la seva defensa. Si té arguments per justificar el que no va fer, ni va saber el seu govern, que ho exposi, sense contradiccions i canvis de versió, però fer-ho apartat del capdavant del país hauria estat una mostra de sinceritat i ganes d'aclarir els fets com varen succeir.

La pressió popular és molt forta, però el suport que rep el president valencià sembla ser-ho encara més. Si la memòria no fos efímera, el resultat de les pròximes eleccions explicaria la situació. Però els humans no tenim ni memòria ni a vegades vergonya. Exigim fets puntuals, però som incapaços de mantenir la força més enllà de la moguda inicial.

I els responsables d'administrar la justícia tenen una part de culpa. Cal ser més expeditius i àgils en totes les tramitacions. Dic totes, perquè quan ha convingut bé que han actuat precipitadament. I això fa que cada vegada siguem més les persones que desconfiem dels jutges, institucions judicials i, en definitiva, de la Justícia que s'aplica al nostre país.

Posar ordre

El nou govern de la Generalitat està disposat a posar ordre en el desmanec que s'ha trobat quan ha assumit la responsabilitat del govern català. Darrerament, ens arriben notícies de diferents estaments en la línia d'endreçar allò que grinyola des de fa temps. Hi ha sectors més complicats que d'altres, alguns dels quals s'arrossega el desmanec de fa dècades. Penso, per exemple, en el departament d'Ensenyament, on no hi ha manera d'organitzar-ho bé, sense que estiguem tapant forats i fer pedaços que s'acaben esquinçant.

Avui mateix llegia els resultats d'una enquesta de la USTEC, sobre l'estat d'ànim del professorat, amb uns percentatges alts de professors i mestres que firmarien donar-se de baixa, amb uns mínims de garantia, ara mateix. No ens ve de nou, perquè les notícies que ens han anat arribant, o la informació que rebem de gent propera que està en aquest món, ens il·lustren un panorama que és preocupant.

La responsabilitat és una mica de tots. No cal carregar totes les culpes als polítics, però aquests lliurement s'han ofert a dirigir el país, i per això tenen l'obligació de posar-hi remei. Fins ara no se n'han sortit.

Posar ordre en el desgavell econòmic, d'aprofitament de recursos, vetllant per mantenir un grau d'eficiència acceptable. N'he parlat darrerament. No pot ser que, jugant amb els diners d'altres, s'encantin o no busquin la celeritat a l'hora de resoldre els molts problemes que existeixen.

No cal entrar a parlar de corrupció, amb el malbaratament de recursos públics ja n'hi ha prou per ficar el dit a la llaga i exigir responsabilitats.

En l'àmbit autonòmic i estatal, però també local, cal que els polítics que voluntàriament han decidit presentar-se a unes eleccions i han guanyat, que ara s'esforcin per fer les coses bé, i vetllar perquè tots nosaltres també actuem correctament, amb la nostra responsabilitat com a membres d'una societat, que es té per avançada, una societat que ens proporciona uns drets, però també unes obligacions. 

Posar ordre vol dir compromís per encarar totes les contradiccions i afrontar totes les traves que sempre hi haurà qui s'encarregarà de posar-nos. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era! Doncs, això mateix!

Felicitar per Nadal

El costum de felicitar-nos es manté, no sé si tant o més que abans, però el que ha canviat ha estat la manera. Com ja ha passat amb les cartes, que molts ja no recordem el dia que vàrem enviar la darrera, les postals i targetes de Nadal també han gairebé desaparegut. Són molt pocs els amics i familiars que ens envien postals. Ara tot ho trobem a través de les xarxes socials. 

    Penso que és bo que, d'una manera o altra, no ens oblidem de les persones que formen o han format part de la nostra vida, per desitjar-los el millor que els pugui passar. I fer-ho en aquestes dates també ens ajuda a recordar els vells temps, a casa amb els pares i com esperàvem aquests dies de festa per celebrar-ho tots plegats.

    La llàstima és que no tothom ho pugui celebrar ni gaudir de la pau i bonança que tant desitgem. Aquests dies he vist a més d'un lloc com representaven el naixement de Jesús en mig de les runes ocasionades per la guerra, sobretot a Gaza on s'hi està cometent un genocidi i no som capaços d'aturar-ho. Aquesta injustícia fa mal i no permet gaudir plenament del missatge de pau que sempre ha presidit aquestes dates.

    Vivim en un món ple de contradiccions, on el poder econòmic preval sobre totes les coses. Ens reunim per parlar de la pau o per intentar resoldre els problemes del canvi climàtic, i al final tot queda en no-res. Les mateixes víctimes de sempre, a qui no podem oferir res de bo. Aquest egoisme és totalment contrari a les nostres paraules i desitjos de pau al món. I aquesta contradicció pot fer que es perdi el veritable sentit de les festes que procurem mantenir en el temps.

    I aquesta pau i bons desitjos comença a dins nostre, adreçant-se a l'entorn més immediat que tenim. La majoria de nosaltres no podem resoldre grans conflictes, ni solucionar molts dels problemes que es produeixen al món, però sí fer feliços als que tenim al costat, i amb això ajudar a que la felicitat s'escampi més enllà de casa, del nostre carrer, de la nostra vila.

    Hem d'exigir als nostres governants que siguin resolutius a l'hora d'aconseguir la pau al món, a l'hora d'oferir una vida digna a tothom, i nosaltres hi hem de col·laborar alegrant la vida als que tenim a l'abast. Sovint les petites coses esdevenen importants, si més no hem de tenir la voluntat de contribuir a aquesta pau que diem desitjar amb totes les nostres forces.

La credibilitat de Villarejo

No sé com ho veieu vosaltres, però a mi aquest personatge em cansa, o més aviat tot el que gira al seu voltant, les declaracions que fa, però sobretot els comentaris al respecte i la distracció que provoca sobre temes massa importants.

També us haig de dir que he desconnectat i segurament que hi ha moltes coses que no sé, perquè no les segueixo, encara que llegint els titulars m'adono que el senyor té corda per rato, i que acapara excessivament l'atenció.

El pitjor de tot això és la lectura que es fa de les declaracions. Si fóssim capaços de sintetitzar tot el que ha dit i tot el que s'ha dit d'ell i de les seves declaracions, ens adonaríem que està ple de contradiccions. Veuríem que hi ha unes mateixes persones que l'han criticat i l'han lloat en diferents moments, en funció dels interessos i el benefici o perjudici que poden provocar les seves declaracions, ja sigui a títol personal o en el marc de l'entorn que interessa.

He arribat a la conclusió que un país que es distreu amb personatges com el senyor Villarejo demostra molt poca categoria. Puc entendre que la premsa groga el col·loqui a primera pàgina, però no té lògica que això passi arreu. Potser perquè tot és periodisme sensacionalista, poc creïble, i el que és pitjor, interessat.

M'estalvio posar exemples de declaracions i de les diferents reaccions que han sorgit. Vosaltres mateixos en podeu ser testimonis o comprovar-ho navegant per Internet. Estic convençut que arribareu a la conclusió que el panorama que ens dibuixa el personatge i tot el que l'envolta és desolador, trist i reprovable, i que en un país sa i culte això no hauria de passar.

Tenim el que ens mereixem? Aquesta pregunta me la faig sovint. Jo voldria pensar que no ho triem, sinó que se'ns imposa, però al final arribo a la conclusió que som tan simples i ens fa tanta mandra perdre una estona per reflexionar sobre el que passa, que hem d'acabar reconeixent que sí, que tenim el que ens mereixem, i que malauradament trigarem a sortir-ne ben parats, si és que mai ho aconseguim. 

Si ens trobem en una tertúlia no em traieu el tema Villarejo, perquè no m'interessa. Prou intoxicació i més intel·ligència, sisplau! Ah!, i credibilitat nul·la.

Les dificultats de Podemos

La coalició de govern entre Podemos i PSOE comporta seriosos problemes de coherència a qui li aniria millor estar a l'oposició atès que no té prou força com per fer quadrar els socialistes en moltes de les coses en què difereixen. Aquests dies ho estem veient amb la tornada del rei emèrit. No n'hi ha prou en exclamacions contra la impunitat del rei emèrit, sinó que caldria efectivitat i resolucions d'acord amb el que diuen, però no fan.

Entenc que en política no sempre pots fer allò que voldries, però quan es toquen de ple els principis, i es fa d'una manera tan descarada, és bo parar-se a reflexionar i sospesar què és millor. A vegades va bé forçar la màquina, perquè no quedi tot en un joc de paraules i contradiccions.

La situació en què ens trobem, davant la impunitat d'un rei corrupte, no és cap casualitat i està dins la lògica d'un país incapaç de fer avenços en democràcia. El PSOE fa molts anys que està lligat de mans i peus, i això es va poder observar amb el mateix Felipe González, que va girar el seu discurs com un mitjó. Per no parlar del que pensa i diu actualment, que és totalment indignant.

El poder de l'Estat és tan gran que no hi ha manera que ningú hi pugui fer front. Des de l'oposició es venen moltes receptes i es fan grans discursos, però quan s'està al govern, tot canvia. L'esquerra espanyola ha anat retrocedint i en temes com la monarquia està al mateix nivell que la mateixa extrema dreta. Podemos encara diu alguna cosa, però el problema és que continua governant amb els socialistes, i quan és l'hora calla i acata la voluntat del partit majoritari. A canvi de què?

Aquests dies, doncs, són moltes les exclamacions manifestant la indignació pel retorn d'un corrupte, que a més rep aplaudiments com si es tractés d'un heroi. La imatge de l'Estat ja no és una vergonya aïllada, perquè forma part d'un conjunt que tothom o la gran majoria dona per bo. Ens queda el dret a la rebequeria, a protestar sabent que no passarà res, i haver d'empassar-te que la justícia espanyola defensa els corruptes i sentencia contra els que s'atreveixen a plantar cara i dir les veritats. La tornada del rei emèrit a Espanya no és un bon senyal per a la democràcia d'aquest país, però no passa res! Podemos continuarà governant i despistant quan algú els demani comptes.

En el fons del cor de les persones

En situacions límit i dramàtiques sempre hi ha la part positiva que t'anima a pensar que no tot és negatiu. La resposta ciutadana a les crides desesperades com poden ser en temps de guerra, diuen molt del fons de les persones. Ja sé que podem parlar de contradiccions, incoherències, i que no sempre s'actua de la mateixa manera. Trobar la part fosca i negativa de les coses sempre s'hi és a temps, però és bo parar-se un moment a valorar la bona fe de moltes persones, a l'hora de donar suport als que s'ho estan passant malament.

Aquests dies hem pogut observar com persones d'arreu han acudit a les fronteres amb Ucraïna per intentar ajudar, ja sigui oferint menjar i roba, o acollint els ucraïnesos que abandonen el seu país víctimes de la guerra embogida. A casa nostra també hi ha hagut recollida d'aliments i material per enviar a Ucraïna.

Hi ha qui ho critica, perquè és cert que no sempre s'ha actuat de la mateixa manera. Podem retreure al govern espanyol i en general els europeus, la diferent manera de valorar unes immigracions d'unes altres. Mentre acollim els ucraïnesos, tanquem les barreres del sud d'Espanya perquè no hi puguin entrar milers de subsaharians. Espanya té un deute pendent amb el Sàhara, que provoca vergonya des de fa molts anys.

És bo valorar la situació en què ens trobem i la necessitat de reaccionar de pressa abans no sigui tard. Les bombes estan caient, i ja són moltes les víctimes innocents per culpa d'una guerra que no han provocat. És per això que convé tenir el cap fred, i en tot cas tenir-ho en compte per parlar-ne més endavant. Ara el que prima és trobar solucions a les demandes urgents que arriben de manera continuada i massiva.

Tot el suport a les mesures preses pels nostres governants, a l'hora d'acollir els ucraïnesos, i en tot cas, quan arribi la calma, que esperem que sigui el més aviat possible, tindrem temps, i ho haurem de fer, de valorar què hem fet bé i què no, i quina ha de ser la nostra actitud davant la injustícia arreu del món. Podem assumir la nostra part de culpa, però hem d'agrair la voluntat de l'anonimat per alleugerir la pena a les actuals víctimes de la guerra.

El caos de la pandèmia a les escoles i instituts

Recomano la lectura de l'article d'Anna Jolonch, avui a l'ARA, Fins quan resistirà l'escola?, perquè amb poques paraules realitza una fotografia del que està passant a les escoles de casa nostra, des de l'inici de la pandèmia, i que lluny d'haver millorat, sembla com si cada vegada la cosa anés a pitjor.

A casa ho vivim de prop, i no és cap exageració el que podem llegir a l'article. La tasca predominant en aquests moments no és tan la pedagògica com l'organitzativa, per seguir uns protocols que canvien contínuament, a vegades amb moltes contradiccions, i que produeixen una fatiga important als docents.

No es tracta de donar la culpa a ningú, però sí fer adonar que no s'està ajudant gaire les escoles i els seus docents, en aquesta tasca tan esgotadora per controlar el grau de contagi entre l'alumnat, i procurar seguir els protocols que des del govern arriben dia rere dia.

Podem equivocar-nos, però les conseqüències de la pandèmia, en l'àmbit escolar, no seran tan perjudicials per a la salut com per a la formació dels infants i adolescents. L'energia i esforços que el professorat ha d'esmerçar per coordinar tota la casuística pandèmica, deixen de concentrar-se en l'ensenyament, i això no és bo per als alumnes.

Hi ha una pregunta que l'articulista esmenta de l'Antoni Bassas, i és si no seria hora de relaxar els protocols a les escoles, ara que ja s'aixequen les restriccions a la restauració, cultura, gimnasos, comerç... Seria una bona manera d'alliberar la sobrecàrrega dels mestres i professors, i que poguessin tornar a concentrar-se en l'ensenyament i educació dels seus alumnes. Probablement des de l'administració no es té prou coneixement del dia a dia als instituts i escoles, i caldria treure-hi el cap i procurar resoldre el caos que s'hi està vivint, abans no sigui massa tard.

Una nova variant del Coronavirus

Sembla ser que la preocupació pel COVID no ha acabat, amb l'aparició d'una nova variant, en aquest cas del sud d'Àfrica. Quan ens semblava que ho teníem més o menys controlat, ve aquesta variant i mobilitza tothom per fer-hi front. De moment les mesures que s'han pres a nivell europeu són les d'evitar els vols procedents d'aquesta zona de l'Àfrica, tot i que ja s'han donat casos a Bèlgica i al Regne Unit. 

Ahir comentava el col·lapse del portal lamevasalut, i és que ningú es vol quedar a casa. De totes maneres hi ha certes contradiccions que algú ja ha manifestat a les xarxes. No té gaire sentit que es vigili tant qui entra en un bar o sala de gimnàs, i en canvi sigui tan fàcil d'entrar al metro o al ferrocarril. 

Crec que caldria analitzar-ho globalment i, sense arribar a l'extrem de tornar-nos a confinar, buscar la manera que en tots els llocs on hi ha concentració de gent, sense la distància de seguretat, hi pugui haver aquest control de persones no vacunades.

La incertesa que molts tenen no és bona per viure amb tranquil·litat. Ja sé que és difícil gestionar-ho, però caldria fer l'esforç d'eliminar les contradiccions que es produeixen i aconseguir la confiança de la gent que ens mereixem.

AstraZeneca o Pfizer?

És d'una gran irresponsabilitat el que està passant amb la segona dosi de la vacuna per a menors de 60 anys. El dilema entre una o altra vacuna no hauria d'existir i encara menys posar la por al cos de la gent i fent-los responsables de la decisió que prenguin.

Entenc que res és fàcil, però no s'hauria d'arribar a l'extrem de fer dubtar la gent sobre quina és la millor vacuna a posar-se. Els que tenim més de 60 anys no tenim aquest dilema, però són moltes les persones que des d'aquesta setmana s'estan posant la segona dosi i han d'escollir quina es posen.

Feia massa temps que anàvem bé i que no hi havia contradiccions ni errors de càlcul amb tot el procés de vacunació, però ha arribat l'hora de la gent que li havien injectat l'AstraZeneca, com a primera dosi, i ha entrat el dubte si es podia barrejar vacunes o era millor mantenir la mateixa, malgrat els casos de trombosi de persones menors de seixanta anys.

Les darreres informacions que he llegit són que des de l'Estat es recomana a les autonomies que subministrin la Pfizer i evitin el risc de l'AstraZeneca per a menors de seixanta anys. Aquí hi havia editat un formulari que havies de signar si decidies que et posessin l'AstraZeneca, que segons sembla recomana Europa, encara que no tinguis els seixanta anys.

Aquesta indecisió fa mal, perquè ningú vol assumir una responsabilitat quan no es té coneixement científic per defensar una cosa o l'altra. D'on ve l'error, no ho sé, però les autoritats sanitàries haurien d'evitar situacions com aquestes que poden comportar conseqüències difícils de valorar.

Ayuso triomfa a Madrid

El PP d'Ayuso triomfa a Madrid i deixa en un segon pla el mateix Casado. Ella sí que ha aconseguit guanyar amb gran èxit les eleccions i pràcticament no dependrà de ningú per continuar governant, ara amb molta més comoditat. És Ayuso el futur d'Espanya?

El PSOE ha perdut una bona colla d'escons al Parlament de Madrid i serveix per posar en dubte la política del govern estatal, perquè d'aquesta manera s'ha manifestat Ayuso, com a contrapoder del govern d'Espanya, i li ha faltat poc temps per posar-li per la cara.

També ha decebut el paper de Pablo Iglesias que ha corregut a dimitir de qualsevol paper en la política, tant dins del partit com institucionalment. La seva aposta, sortint del govern espanyol, no li ha donat resultat, ja que l'augment d'escons no és significatiu i, sobretot, no serveix per frenar l'auge del PP.

Serà això un trampolí a nivell estatal? Això és el que voldria el PP i el que més tem el PSOE. S'han afanyat a dir que a nivell estatal no funciona de la mateixa manera, però la por ja la tenen al cos. Si fins ara tots els resultats eren bons o indiferents, els d'ahir a Madrid són un mal de cap difícil de solucionar.

Pensi el que pensi el president espanyol, el reforç obtingut per Ayuso a Madrid és realment un contrapoder, perquè li qüestiona les mesures preses fins ara en temps de COVID-19, i també les mesures fiscals que es proposaven adoptar per contrarestar la competència a altres comunitats autònomes. Podran fer el que tenien previst regular?

Els madrilenys varen decidir ahir que Ayuso els representava i que, al seu parer, ho havia fet bé, molt millor que la resta d'Espanya i el mateix govern socialista. Aquest és el pes que haurà de suportar Pedro Sánchez, i que li farà reflexionar sobre si li cal canviar el discurs, o li fot més cara a la seva política d'engany i contradiccions que el caracteritzen.

Torra parla de convocar un altre referèndum

Hi ha titulars que em fan passar les ganes de llegir la notícia sencera. Avui llegia, referit a unes declaracions del president Torra: "Hem de tornar a convocar un referèndum per mantenir-nos units". Més o menys deia això. O sigui, ara tornarem a muntar un referèndum, ja en portem dos, per aconseguir unir ERC i JxCat, i després? Creieu que aquesta és la manera?

Ho trobo una mica ridícul. És allò de pensar que organitzar grans esdeveniments és la cosa que se'ns presenta bé, però després no sabem governar-nos en la normalitat. S'ha vist i comprovat que una vegada acabat el referèndum, no hem sabut continuar, i ara ens volen tornar a embrancar en una moguda més, per després tornar a fer el ridícul?

Avui llegia el reconeixement de Torra sobre les dificultats de comunicació durant l'episodi del coronavirus. El cert és que només l'hem sentit criticar el govern estatal per haver pres la iniciativa, centralitzat el poder i menystingut les autonomies, però quan ha estat l'hora de portar la iniciativa, tampoc ho ha sabut fer. 

Primer va fallar el conseller de Treball, però la consellera de Salut, que hi ha posat molt bona voluntat, tampoc no ha estat capaç de convèncer ningú. Reconec les dificultats en moments com el que hem passat, però s'ha de ser més pràctic i anar més de dret al gra. No els ho han posat fàcil, però hi ha hagut contradiccions.

No, ara no és hora de convocar un altre referèndum, sinó de governar. De fer avançar el país amb les capacitats que tenim i demostrar a tothom que podem anar sols, amb l'exemple, no només amb les paraules. No sé si s'ha d'eixamplar la base, però el que sí cal és convèncer a més gent que des de casa ho podem fer millor, i demostrar-ho. No em vinguin amb més referèndums, si no és el definitiu, el que pugui decidir, i no simplement formar part de l'hemeroteca.

El teatre versus l’avió

Com ja hem comentat aquests dies el món de la Cultura està tocada per culpa d'una epidèmia que ens afecta a tots, però que en el seu cas es veu difícil la tornada en escena, sobretot si s'han de respectar les mesures de seguretat, i concretament l'anomenada distància social. Obrir un teatre per col·locar-hi un terç de l'aforament no és rendible i es fa difícil aquesta obertura.

A les xarxes socials vaig veure un muntatge fotogràfic que ara no sé trobar, on es veia un avió ple de gent asseguda de costat, amb mascareta, però sense mantenir cap separació de seguretat, i una platea amb les butaques buides. La pregunta que et feies era on hi havia la coherència. Per què els avions podien viatjar amb la gent asseguda de costat i els teatres no podien aixecar el taló amb les butaques plenes?

Són d'aquelles contradiccions que no acabes d'entendre i només se t'acut pensar que es tracta de saber qui té més força a l'hora de pressionar perquè et donin permís o no. Arribats aquí només penses que seria bo que les decisions que es prenen fossin per a tothom igual. Si jo puc viatjar durant unes hores al costat d'un passatger, només amb la màscara, per què no puc assistir a una obra de teatre, o un concert, durant un parell d'hores, també al costat d'un altre espectador?

Ens diuen que aniran desescalant en fases que progressivament ens portaran a la nova normalitat. Demanem que tothom tingui els mateixos drets i tractament. Nosaltres mirarem de ser responsables i seguir les normes de seguretat, però que no hi hagi diferències, sobretot que no estigui en compte qui pot més o fa més respecte.

Passi-ho bé senyor Millo!

Aquests dies hem conegut la nova feina de l'exdelegat del govern espanyol a Catalunya, el senyor Enric Millo. Se'n va a Andalusia com a secretari general d'Acció Exterior. Aprofito per dir que trobo una poca-soltada el twit de l'expresidenta del Parlament català, la senyora Núria de Gispert. No es justifica en res.

El senyor Millo té el dret a trobar una feina, i el partit polític que el va utilitzar en feines no gens agradables l'ha de recompensar. La burla que alguns han fet (torno a deixar al marge l'expresidenta) és pel caràcter del senyor Millo, una persona que aparentment no brilla per la seva intel·ligència, o si més no per les seves aptituds socials.

Per justificar la seva anada a Andalusia, quan no en tenia cap necessitat, va dir que ell era català per casualitat. Una manera de parlar que pot semblar justificar el seu treball tan d'esquena als interessos de Catalunya, i amb això tornaria arribar a les conclusions que sempre comento de que el PP català mai ens ha defensat, sinó que s'ha posat a disposició del PP nacional per perjudicar-nos.

Sincerament crec que el senyor Millo més li valdria estar una mica calladet, anar treballant en allò que li ofereixin, i deixar de justificar-se, perquè ni en sap, ni té memòria o bé és un incoherent que diu allò que li interessa a cada moment, sense importar-li les pròpies contradiccions. Passi-ho bé senyor Millo!

Tenim el percentatge que ens demana, ens hi posem?

Sempre és molt important vigilar què dius perquè no se't torni en contra, però sobretot això ho ha de tenir molt present aquella persona que té algun tipus de responsabilitat que implica d'altres persones, com pot ser un cap de govern o un alcalde. L'hemeroteca està plena de relliscades i de contradiccions, perquè el temps passa molt de pressa i es diuen moltes coses en fraccions de temps minúscules.

Avui tenim molt present les paraules de Pedro Sánchez referides als nostres representants polítics, quan se'ls demana un 75% de representativitat al darrere. M'imagino que quan ho va deixar anar, pensava en el percentatge de diputats independentistes al Parlament català, o el nombre de participants en el referèndum il·legal de l'any passat. M'imagino que no tenia gens present el percentatge de catalans que reclama un referèndum pactat per esbrinar què volem ser i amb qui volem caminar junts. 

Pedro Sánchez havia de saber que un 80% de catalans vol un referèndum d'autodeterminació. Uns volen votar a favor de la independència i d'altres en contra, però tots plegats volen expressar la seva opinió. Si fos coherent, Pedro Sánchez hauria de preparar el terreny per organitzar el referèndum, però tots sabem que no ho farà. A part de les dificultats que entranya, tampoc li fa cap mena de gràcia.

Zapatero reclama més diàleg i pressiona Sánchez. Està bé, encara que podríem pensar que ell va tenir l'oportunitat d'actuar molt diferent de com ho va fer, tot i les seves promeses, però ja està bé que ho digui i contraresti la majoria de 'barons' del PSOE.

Els comentaris de Pedro Sánchez quedaran escrits en la història d'aquests temps, però no aniran més enllà. Una anècdota com tantes que no arriben a resoldre l'encaix de Catalunya en l'Espanya intransigent i obsoleta.

Hem banalitzat la democràcia

Entre tots hem banalitzat la democràcia i això ens afecta més als que vàrem viure els anys de la dictadura franquista i que somiàvem en desempallegar-nos-en, que no pas a aquelles persones que han nascut dins d'un sistema democràtic. 

Si ens fixem en tot el que passa a diferents estats declarats demòcrates ens adonem que no tots actuen de la mateixa manera. No en tots aquests estats la democràcia té les mateixes connotacions, ni són les mateixes les sensacions de llibertat, participació i transparència. 

Hem arribat a un punt en què definim un estat democràtic aquell que convoca eleccions per escollir els seus dirigents. És per això que considerem estats demòcrates Turquia, Rússia, Alemanya, Grècia... per què no ho han de ser si el poble ha escollit lliurement Erdogan, Putin, Merkel...?

Hem oblidat que no només convocant eleccions podem declarar un estat com a democràtic. No tenim en compte la llibertat dels seus ciutadans per formar una candidatura i presentar-s'hi, ni les facilitats per donar-se a conèixer... però també deixem de fixar-nos en la independència dels poders judicial i legislatiu, de l'executiu. Potser alguns catalans som especialment sensibles a aquests elements, però caiem en el perill de la generalització o de només mirar-nos el melic.

Avui parlar de democràcia no ens diu res, perquè hem arribat a la conclusió que no és garantia de res. Se sobreentén que l'estat és democràtic i a partir d'aquí es construeix tot, encara que s'entri en contradiccions amb la pròpia definició de democràcia. És per això que molts hem perdut la il·lusió, i hem obert els ulls i ens hem adonat que havíem idealitzat la democràcia. Sens dubte que havíem de sortir de la dictadura, però una vegada fora, ens trobem desemparats i amb pocs recursos per avançar per a un món més just i igualitari.

Fins on estic disposat a defensar la República catalana?

Avui, mentre anava a caminar pel costat de la platja fins a Canet, m'he plantejat una pregunta que encara no m'he respost. Una pregunta que he traslladat al nostre Grup de Debat i Tertúlia, que tenim trobada divendres vinent: Fins on estic disposat a defensar la República catalana?

Aquests dies ens trobem en una situació estranya que no acabem d'entendre del tot i que no tots en pensem el mateix. Divendres passat, després de 24 hores de dubtes, rumors i contradiccions, el Parlament català va aprovar una proposta de resolució que declarava la independència de Catalunya i afirmava que la República catalana es constituïa com a estat independent i sobirà.

També el mateix divendres, el Senat espanyol autoritzava al govern espanyol l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i el president Rajoy cessava, entre altres, al president, vicepresident i consellers de la Generalitat, convocava eleccions el 21 de desembre i dissolia el Parlament català.

Amb tot el que va passar abans d'ahir, on som ara? El govern català està cessat pel govern de l'Estat, però abans del cessament, el Parlament català havia declarat la independència, llavors... té algun efecte el cessament promogut per Madrid? Dilluns el govern vol anar a treballar normalment. De què dependrà que ho puguin fer? De si són empresonats o no? De si els mossos d'esquadra els deixaran entrar als seus despatxos?

Tenim unes quantes preguntes que no en coneixem la resposta, però que no trigarem a tenir-la. Entretant, què hem de fer? Podem considerar-nos independents i republicans? Ja no tenim res a veure amb el Borbó?

Rajoy aprovarà els pressupostos al marge del PSOE

El pitjor que li pot passar al PSOE és que després d'haver regalat la presidència del govern a Rajoy, aquest aprovi els pressupostos sense necessitat d'ells. Una bufetada a les galtes de Susana Díaz que rebria la primera gran decepció, i potser l'ajudaria a tocar de peus a terra.

El gran beneficiat de la jugada seria Pedro Sánchez, descavalcat per donar l'esquena a Rajoy, per ser coherent amb el que havia defensat sempre. Una mostra de les contradiccions que existeixen en la política, on la hipocresia té més reconeixement que no pas la lleialtat als principis propis.

Estic molt d'acord amb la notícia de Dani Sánchez "L'acord pels pressupostos descol·loca Susana Díaz", al diari ARA, que m'ha ajudat a expressar el que sento després de llegir la notícia que Rajoy podria aprovar els pressupostos, encara que fos per la mínima.

Avui és un dia trist per als socialistes i per a totes les persones que, en la discrepància, valorem el treball honest de molts polítics. Aquest és el cas de Carmen Chacon, amb qui he discrepat des del primer dia, però que també m'hi he solidaritat davant d'un tracte injust per part dels seus companys de partit, sobretot de les grans patums que no hi ha manera que els deixin en pau!

Desconeixia la seva malaltia i això em fa valorar-la més per la seva valentia, lluita i esforç, sobretot pensant que ningú no li ha posat fàcil. Davant la mort tot són floretes cap als que ens han deixat, però cal diferenciar unes persones de les altres, i el seu cas, per exemple, no té res a veure amb l'exalcaldessa de València. Humanament, totes les persones que ens deixen, sobretot quan són tan joves, es mereixen ser recordades en positiu, en tot allò que han fet per servir la ciutadania, però mai podem oblidar-nos de quin ha estat el seu comportament, i això marca diferències.

El PSOE ha perdut una gran política, en un moment que una altra dona intenta pujar fins al punt més alt que a Carmen Chacon se li va negar. Potser perquè era catalana, i això també cou dins del PSOE. Carme Chacon descansa en pau.

La manca de majoria absoluta trasbalsa els ministres

En diuen globus sonda, però jo més aviat ho anomenaria disbauxa o potser irresponsabilitat. Em refereixo a les darreres declaracions de diferents ministres de l'Estat espanyol, amb contradiccions entre ells o fins i tot rectificant declaracions pròpies del dia abans.

Fa uns dies que la flamant ministra de la quota catalana, la senyora Dolors Montserrat, va manifestar que modificarien els imports dels medicaments que paguen els pensionistes, d'acord amb la seva renda. L'endemà ho negava, no sé si després de ser renyada pel propi president del govern espanyol. Ella mateixa ja s'havia embolicat unes setmanes abans parlant de temes d'Ensenyament, que no sé perquè n'havia de parlar, sobre erasmus entre comunitats espanyoles per alumnes de batxillerat.

Sempre he pensat que era una dona molt xerrameca i ja passa que aquelles persones que els costa està callades fàcilment cometen disbarats. Ella és una persona que quan parla ni respira i aconsegueix que et falti l'alè només d'escoltar-la.

També se les han tingut els ministres Català i De Guindos parlant de les clàusules terra que el segon declarava que els bancs haurien de tornar els imports en el termini de tres mesos, i corria l'altre a negar-ho. Per què passa això?

Segons el meu entendre tot ve degut a la manca de majoria absoluta del PP que els obliga a fer afirmacions que agradin a l'audiència sense pensar en les conseqüències de la seva posada en marxa. Després quan hi paren a pensar s'adonen que allò no pot ser. Si tinguessin majoria absoluta, tal com hi estan acostumats, no tindrien cap necessitat de fer declaracions i tot això que s'estalviarien.

Ens queixem de l'estancament en la gestió política catalana, però l'espanyola no ens va pas al darrere. Sort n'hi ha que estúpidament ens consolem veient què passa als Estats Units.

Fidel Castro i les contradiccions de l'esquerra catalana

Dissabte parlava de la mort del dictador cubà i em resistia a fer comparacions entre dictadors. M'ha sorprès algunes reaccions de polítics catalans arran de la mort de Fidel Castro. He vist en les seves paraules moltes contradiccions respecte al que ens tenen acostumats. No cal fer llenya de l'arbre caigut, però tampoc és necessari defensar allò que no és defensable.

Quan una persona és respectada per la por que representa estar-hi en contra no és una actitud digne de lloances. No té cap justificació governar un país atemorit, per més serveis que els prestis, les persones han de ser tractades com a tals i no com a bèsties.

Els meus dos gats m'estimen perquè els dono menjar cada dia i els acaricio, i no els haig de raonar perquè els deixo a fora o bé els entro a la casa. Aquest tracte no el podria fer als meus fills, perquè com a persones tenen els seus drets i poden raonar, dialogar, defensar els seus interessos i se'n pot parlar.

Una dictadura és una manera de governar sense escoltar els altres, imposant allò que un considera que és bo per a tothom. Encara que es tingui raó, les persones tenim el dret a equivocar-nos i si se'ns nega aquest dret, se'ns nega el dret a la vida i a la llibertat.

Que uns polítics de la CUP, de Catalunya Sí que es pot, o del mateix PDECat defensin Fidel Castro, em provoca tristor. Ningú m'ha sentit a parlar malament d'ell fins ara, en tot cas hauran estat comentaris en els meus cercles més propers. També és cert que no he mogut ni un dit per tractar de canviar res, però sentir com sento ara, que és l'exemple de la lluita pel socialisme, em fa mal i em sap greu.