Anar a contracorrent és perillós

Per una vegada que sembla que hi ha un jutge, en aquest cas una jutgessa, que està per la feina i no es deixa portar pel corrent conservador, per dir-ho fi, només fa que sortir entrebancs. M'estic referint a la jutgessa de Catarroja, la senyora Núria Ruiz Tobarra, que està investigant què va passar a València amb la DANA i la falta de resposta per part de les autoritats d'aquella comunitat. 

De moment el senyor Mazón, que no va poder resistir la pressió i mantenir-se en el càrrec, continua aforat i cobrant diners públics, malgrat tot el que va passar i la suspicàcia que no va actuar correctament, però que ho ha amagat amb tot el desvergonyiment i el suport del seu partit que només té paraules per acusar els altres.

He llegit, i suposo que és cert, que la jutgessa en qüestió ha rebut tota mena d'amenaces i pressions perquè deixi córrer el cas. Fins i tot denúncies per fer-la culpable de no sé què i que hagi d'abandonar la feina i el càrrec que ostenta. Sembla, doncs, que sortir de la dinàmica que domina en el Poder Judicial, comporta massa problemes. Tot està massa lligat per a permetre que algun jutge o jutgessa se li acudeixi acusar gent de la seva ideologia.

Tot això són suposicions i conclusions a què arribes llegint les notícies de cada dia. Resulta que hi ha càrrecs del partit en el govern que varen mentir. D'altres han perdut la memòria i no recorden res del que va passar ni varen fer. I els que la llei els empara per no dir la veritat, se n'aprofiten. L'única esperança que tenim és la dita que abans s'atrapa un mentider que no pas un coix. Malgrat tot, anem tard i ja fa massa temps que va passar tot, i hi ha gent amb responsabilitats que no assumeixen el pes de la mort de tantes persones.

És evident que si tot just ara s'està jutjant l'expresident Jordi Pujol i la seva família, trigarem temps a saber tota la veritat sobre l'amagatall i l'actuació del president de la Generalitat valenciana aquell fatídic dia.

El rei viatja d'amagat a Catalunya

Diran el que voldran, però que el rei hagi de viatjar d'incògnit a Catalunya no és un bon símptoma per als defensors de la monarquia i concretament del monarca actual. Sigui pels afers del rei emèrit, o bé per les relacions que té l'actual rei amb Catalunya, on no és ben rebut per una majoria de la població, el fet que hagi de venir d'amagat és un signe de debilitat que no li fa cap bé. Si jo fos monàrquic no m'agradaria aquesta actitud, sinó que voldria que donés la cara, i donés satisfacció a aquells que encara creuen en ell i el defensen.

Avui hem sabut que el rei Felip VI ha vingut a Barcelona a lliurar el premi Cervantes al poeta Joan Margarit. S'ha portat tot en secret, i només s'ha donat a conèixer quan el rei ja tornava a ser a casa, i d'aquesta manera estalviar-se les manifestacions contràries a la seva presència a Catalunya.

Aquest secretisme demostra que la monarquia espanyola és conscient de la mala rebuda que tenen a Catalunya, i que ho accepten sense posar-hi remei. Com deia abans, aquest signe de debilitat de la corona, no és bo ni per a la pròpia corona, ni per a la sobirania espanyola. És acceptar ser un perdedor en una part del teu reialme, i això no acostuma mai a acabar bé.

Una vegada més es demostra que a Espanya no hi ha normalitat política i que les coses s'aguanten per força i en contra de la voluntat popular. Si més no s'evita demanar què s'opina al respecte, per por a perdre. Ni en relació al rei, ni en relació a la unitat de la Pàtria, no es vol encarar la realitat, perquè es vol mantenir l'statu quo peti qui peti, amb l'ajut del Poder Judicial i la Policia. Uns fets com els d'avui donen esperances a qui pensen que, a no trigar, arribarà un dia que les coses canviaran. Ja no es tracta només d'un emèrit corrupte, sinó també d'un monarca covard.

No seran els polítics que vénen de fora els que aixecaran Catalunya!

Sempre he tingut el dubte de si la participació de polítics espanyols en campanyes electorals locals o autonòmiques és favorable als interessos del partit que els convida o no. Probablement la imatge de polítics que tenen poder i visibilitat a la televisió estatal anima els simpatitzants d'un partit i també a persones indecises, sobretot quan tenen bona imatge.

En el meu cas diria que ni els afavoreix ni els perjudica, perquè tinc la sort de poder escollir quin partit m'agrada en cada ocasió i per a cada tipus d'elecció, al marge de qui vingui o no vingui. Des d'un punt de vista de simpatia o antipatia, sí que hi ha una cosa que no tolero i m'enfada, i és quan vénen aquí a donar-nos lliçons. 

En aquesta ocasió crec que qui s'ha passat més ha estat el senyor Pablo Iglesias, que penso no és ningú per venir a proposar-nos un pacte contra Mas i Rajoy. Haig de dir que no sóc votant de cap dels dos, però en el cas de Mas és el meu president, i en canvi el senyor Pablo Iglesias és el líder d'un partit centralista com pot ser el PP i el mateix PSOE, que encara no ha demostrat res, ja que, com a eurodiputat, que és el que és, sembla ser que no hi va mai, i per tant no sé per què s'hi va presentar, ni per què el varen votar.

No és només el senyor Pablo Iglesias qui no m'agrada que vingui a dir-nos què hem de fer, també hi ha el senyor Sánchez que tampoc m'ha demostrat res fins ara. Qui sí que m'ha demostrat alguna cosa és el president del govern espanyol i del PP, el senyor Mariano Rajoy. El que m'ha demostrat, però, no em permet tenir-li cap tipus de simpatia, i no ho dic per la seva ideologia, sinó pel que ens ha fet als catalans des del primer dia. 

Fins ara només el PP i el PSOE tenien els convidats espanyols durant les campanyes, que a vegades amagaven perquè decididament no els afavoria, però ara també hi tenim ICV, que per altra banda ha amagat Joan Herrera i fins i tot la Dolors Camats, i en canvi ens ensenya a tort i dret el senyor Pablo Iglesias. Qui ho havia de dir ara fa pocs mesos! 

Jo em quedo amb els de casa, els que donen la cara i que poden ajudar a transformar el nostre país, perquè... que ningú s'enganyi que no seran els que vénen de fora els que aixecaran Catalunya. Que no s'ho pensin. Som nosaltres i per tant em quedo amb els de casa.