Passar desapercebut

Sempre he pensat que el més trist de la vida d'una persona ha de ser passar desapercebut. Que ningú no noti la teva presència. Que no aportis res a la societat on vius. L'objectiu de tothom hauria de ser contribuir en la vida dels altres, aportant el teu gra de sorra, de coneixements, sentiments, treball, esforç, idees... Fins i tot els vegetals tenen el privilegi de motivar els humans, i això que estan fixes en un lloc i molt limitats.

Si bé és important la teva aportació a la vida en comú, no hi ha dubte que aquesta pot ser negativa i fins i tot deplorable. Tenim prou casos de persones que han estat protagonistes durant la seva vida, i que han fet més mal que no pas bé a la resta d'humans. Són personatges que tenim molt presents, ja sigui perquè hem compartit llocs i moments amb ells, perquè han condicionat la nostra vida, o perquè han esdevingut claus en el transcurs de la història.

És clar que, en referir-me a la importància de no passar desapercebut, pensava en totes les persones que sumen i no pas resten. Aquelles persones que ajuden i no destorben. La gent que genera felicitat, facilita les coses i fa avançar. En cap cas pensava en aquelles que porten a sobre la maldat, sigui per interès personal, o per afany de poder, menystenint els altres, odiant-los o martiritzant-los. En tenim uns bons exemples, i ens n'hem d'allunyar sempre que podem.

Aquests dies en què la guerra és molt present, ens adonem de la facilitat amb què uns personatges aconsegueixen el poder i només serveixen per destruir, per eliminar uns drets que han costat molt d'aconseguir. I els observem amb impotència, sense força ni capacitat de reacció més enllà de la nostra protesta, les nostres declaracions i el nostre rebuig. 

L'altre dia em preguntava què està passant?, i em costa trobar-hi un sentit. La conclusió, però, és clara: al mal, al dolor, a la barbàrie s'hi arriba massa fàcilment. El bé, el respecte, l'estima, han de fer-se lloc amb prou dificultats. Per què és tan difícil decantar aquelles persones que no passen desapercebudes, no pas per la bondat i l'esperit de col·laboració, sinó per la maldat que escampen, i el dolor que provoquen? Procurem oblidar-nos de les minúcies i centrem-nos en tot allò que és important i que cal enfrontar-s'hi amb energia. Siguem visibles, pel bé que aporti la nostra actitud, el nostre esforç de cada dia.

L'odi que encega

Ho hem vist aquests dies arran dels indults aprovats pel Consell de Ministres. L'odi que posseeix els líders de la dreta espanyola els encega i els faria fer qualsevol cosa per venjar-se del que ells consideren una traïció a Espanya. Com es pot estar tan malalt?

Entenc que una persona no ho pugui entendre i que hi batalli per aconseguir fer marxa enrere, però aquest odi tan exagerat no té cap tipus de justificació, ni fa bé al país. Resulta molt difícil poder conviure pacíficament en un país on una part de la població visqui presa per aquest odi que transmeten des dels partits de la dreta espanyola. Arrimadas i Casado, i molts altres dirigents, són la descendència i deixebles del deplorable Aznar, que al meu entendre ha fet més mal a la democràcia espanyola.

No podem oblidar que el país és governat alternativament per l'esquerra i la dreta i que arribarà el dia en què el PP tornarà al poder. No és fàcil d'imaginar que aquell dia intentaran retornar al passat, perquè mai acceptaran la situació actual. Això és el que ens ha de preocupar i fer esforços per aprofitar la situació actual.

Sabem que els socialistes espanyols tampoc signen favors de manera gratuïta. L'equilibri de forces ho ha permès i per això és bo que s'intenti dialogar amb ells per aconseguir el màxim de passos endavant que dificultin en un futur recular gaire. També és bo que des d'Europa se sentin les veus acusadores a una democràcia feble i amb moltes taques que cal netejar. Tot el que avancem ara servirà d'obstacles per retornar a una situació massa crítica per a les llibertats del nostre poble.

El poder acostuma a corrompre

No és la primera vegada que un personatge públic, en aquest cas un càrrec públic, reacciona de la mateixa manera quan la policia l'atura per alguna infracció. "Que no sap qui sóc jo?" Abusant del càrrec, que hauria de ser de servidor públic, per lliurar-se de complir amb les obligacions de qualsevol ciutadà.

De totes maneres, el fet que no sigui un cas inhabitual, no li treu tota la culpabilitat i responsabilitat de creure's superior als altres, com si es tractés del rei, qui pot actuar de manera corrupta i no li passa res. No és estrany que hi hagi tants casos de corrupció entre els polítics, perquè tenen poder i maneres de camuflar les seves accions, encara que moltes, a la llarga s'acaben descobrint. Una altra cosa és les conseqüències que se'n deriven. Malauradament tot acostuma a resultar força lleu i per això no serveix d'escarment.

L'actitud de l'ara exalcalde de Badalona és deplorable. No podem ficar-nos en la malaltia que patia o pateix, perquè això no ho voldries per a ningú, però sí en la manera de reaccionar. No crec que sigui només per culpa de l'alcohol, sinó que ja forma part de la pròpia manera de ser. Hi ha massa polítics que es creuen més que els altres pel fet d'haver guanyat unes eleccions. S'ha demostrat que ser polític, o exercir de polític és molt fàcil. El més complicat és fer-ho bé i, sobretot, amb esperit de servei a la comunitat, és a dir, amb humilitat i generositat.

Sentències influenciades

Arran de la sentència del Tribunal Suprem sobre "la manada" arribo a la conclusió que la decisió dels tribunals de justícia estan molt intoxicats i les seves decisions són molt influenciades. Deixant de banda que molts esperàvem més càstig per una acció deplorable i que no s'hauria de produir mai més, pots arribar a pensar que si el Tribunal Suprem ha augmentat el càstig ha estat per la pressió popular.

No sé si això és bo o no, perquè l'entorn és molt vulnerable i influenciable. Posant per exemple el cas del Procés català, l'opinió de bona part d'Espanya és que els presos i exiliats es mereixen un càstig exemplar perquè els fets són indefensables. Si l'entorn que influís el Tribunal Suprem fos el català, l'opinió dels seus jutges no seria el mateix, però estaríem parlant de l'entorn proper als fets i amb més possibilitats de tenir una opinió al respecte amb més detalls i referències.

Ja sé que és impossible pensar que els jutges són unes persones que no tenen cap influència de la vida on es troben immersos. Fins i tot pensant que tenen bones intencions i que miren de ser el màxim d'objectius, no hi ha cap dubte que la seva vida no es troba aïllada del que passa al costat de casa seva. L'esforç és gran, però s'ha d'entendre que el fan.

Aquesta reflexió em porta a pensar que, comptant que tothom viu i actua amb plena consciència i ànims de fer el bé, l'acció de jutjar sempre serà subjectiva, poc o molt, i això n'hem de ser conscients tots, els jutjats i els jutges, i a partir d'aquí ser capaços de rectificar quan ens haguem pogut confondre.

Carles Capdevila diu: Algunes diferències entre Blair i Aznar

Llegint l'article d'en Carles Capdevila, Algunes diferències entre Blair i Aznar, m'indigno. Us podeu imaginar de què va, i quines són les diferències entre un i altre. Realment vivim en un Estat odiós, on es premien els corruptes i mafiosos i es castiguen els que qüestionen la manera de ser i busquen el canvi necessari en la manera de fer política.

És horrible pensar que formem part d'una societat amb uns polítics de la talla d'Aznar, Rajoy o Fernández Díaz. És deplorable i depriment alhora. No vull pensar que són els polítics que ens mereixem. Vull tenir la il·lusió que podem aspirar a personatges millors!

Per què hi ha països que existeix la dimissió i es demana perdó quan no s'ha actuat bé i al nostre país això no passa? Tan difícil és? Per què premiem la barbàrie, els robatoris, els menyspreus, els abusos de poder, els enganys...? Per què fins i tot deixant en evidència les males pràctiques als culpables no els passa res? Quina merda de Justícia tenim! Per què se'n surten millor els incívics, els fatxendes, els torturadors, els franquistes, els dictadors, que no pas les persones de bona fe?

Sisplau envieu-me un bri d'esperança perquè tot plegat no acabi com el rosari de l'Aurora! Sisplau ajuntem-nos tots els que no podem aguantar més aquesta societat embrutada pel diner i el poder polític corrupte. No permeteu que ens acontentem en aïllar-nos de tot i de renunciar a viure en societat, amb la tranquil·litat de no ser tan vulnerables com d'altres. No permeteu que ens oblidem de la solidaritat, la justícia i del veí. Però... si tant ens castiguen els de dalt, ens deixaren molt poques opcions per continuar desitjant viure en societat, en aquesta merda de societat.

Quan la lectura de la premsa va del sainet a la tragèdia

Hi ha dies que després de llegir el diari no saps si plorar o riure. Normalment rius, encara que el que seria més lògic fóra arrancar a plorar. L'actitud del govern espanyol és patètica. La persecució de tot allò que fa o organitza el govern català és d'una mediocritat alarmant. Les trampes que s'inventa el govern català per treure's de sobre la pressió de l'espanyol són unes filigranes que surten gràcies a l'enginy que els ha obligat a desenvolupar.

Llegir tot això, no em digueu que no sigui patètic i deplorable. Però no és només el govern espanyol, sinó que la premsa i televisió també són ridículs, si més no als nostres ulls. Avui, per exemple, he llegit els escarafalls de la premsa espanyola per l'obsequi del president del Barça al Papa Francesc d'una samarreta amb el nom "Francesc". Si són tan escrupolosos a l'hora de conservar el nom d'origen, perquè als anteriors papes els anomenaven Juan Pablo II i Benedito XVI? S'ho han preguntat?

Em direu que són tonteries, però hi ha un rerefons important i uns objectius clars i unes estratègies ben estudiades. Es tracta de contaminar i posar-nos com els dolents de la pel·lícula.

El següent atac del govern espanyol és portar al Tribunal Constitucional les ambaixades catalanes i la llei catalana d'acció exterior. Es tracta de tallar i impedir totes les iniciatives del govern català, per aconseguir convertir l'autonomia, el Parlament, i el govern català en pura joguina, amb unes competències mínimes i insignificants, i continuar xuclant els nostres diners per malbaratar en quilòmetres d'AVE, sense passatgers, mantenint unes rodalies saturades i obsoletes, i aparcant el corredor del Mediterrani, només per posar alguns exemples.

Això i molt més, i perquè no crec en la voluntat espanyola d'acceptar un model federal, que cada vegada tinc més clar que només ens pot salvar el fet de sortir d'aquest Estat opressor i gelós fins a l'extrem de caure en la paranoia i la venjança judicial. M'agradaria que algú m'ho fes veure de manera diferent, però fins ara no hi he sabut trobar cap resposta millor.

Deixem en evidència la premsa groga i els mals periodistes

La notícia tràgica d'avui és la mort de 259 persones en un avió abatut quan transitava per sobre d'Ucraïna. Es discutirà i s'investigarà qui ha disparat el míssil i si aquest anava dirigit a l'avió abatut o bé a l'avió que passava per allà amb Putin a bord, però el que és transcendent i lamentable són les 259 morts.

El conflicte d'Ucraïna i el de l'Orient mig ocupen les primeres pàgines dels diaris. Són vius i per això estan de moda, però arribarà un dia que passaran a un segon pla fins que ens n'oblidarem, fins que la seva activitat es rellanci i torni a ser notícia.

Vivim sense massa consciència de la influència dels mitjans de comunicació. Estem en les seves mans i per això som molt vulnerables. Estem en les mans dels mitjans de comunicació i d'alguns periodistes que utilitzen la professió en benefici propi, sense ser prou conscients del mal que poden provocar a l'estabilitat i convivència. Això passa a casa i és deplorable.

El paràgraf anterior no és gratuït. La informació que ens arriba dels dos conflictes abans esmentats, i de tots aquells que ens han comentat i que ara no ens comenten, malgrat continuïn, ve de periodistes i mitjans de comunicació. Els interessos amagats són els que destaquen, però també l'espectacularitat, el drama i fer sang.

Parlem molt dels polítics i són al punt de mira de tots els mals. Molts s'ho han buscat i hi han arrossegat la resta, però no podem oblidar-nos dels periodistes, des dels més petits, a nivell local, fins als que dirigeixen grans empreses periodístiques. La història ens n'ha donat proves suficients, però sovint ho oblidem i els permetem que continuïn intoxicant només perquè el seu nom surti al diari i cobrar-ne la minuta. El comportament d'alguns és de purs mercenaris. Lluitem per dignificar el periodisme, eliminant la púrria i deixant els bons professionals.