dilluns, 31 de març del 2008

No enganyem ni ens enganyem

No sé si és un problema d'aptituds o és que els ha tocat ballar amb la més lletja i en el pitjor moment, però ara amb l'amunt i avall sobre transvasaments i captacions d'aigua, el que passa és que la imatge del govern perd punts i això no és bo per a l'estabilitat del país.
Portem molt temps parlant de rius i transvasaments, però no tècnicament sinó a les barres dels bars, tot esmorzant sense entendre-hi gens ni mica, ni saber què representa portar aigua de l'Ebre a València, o a Barcelona des del Segre, i és per això que llavors no s'entén que es negui l'aigua a València i es procuri aigua per Barcelona.
La informació és important, és bàsica si ets vols fer entendre. Hem de ser capaços de crear opinió, però a partir del coneixement i del saber. La ignorància no fa callar la gent sinó que en tot cas intoxica l'opinió pública. Tots n'hem tingut proves ben a prop i hem de ser capaços d'aprendre'n. El govern de la Generalitat hauria de ser més caut a l'hora de fer propostes i tenir en compte que hi ha molta gent esperant la primera ensopegada com per no pensar-s'hi dues vegades. No confonguem fermesa amb prepotència, que d'això també en tenim experiència. Cal fermesa en les decisions i afrontar els temes amb rigor, sense por a les repercussions electorals. Potser el que realment passa és que s'actua massa pensant en la poltrona i poc en el que realment interessa a la nostra societat. La MAT, el quart cinturó, els transvasaments... no poden ser moneda de canvi, i qui jugui amb això tard o d'hora caurà en desgràcia.

diumenge, 30 de març del 2008

Les ulleres del senyor Kuniyoshi i el sentit comú

El professor Yasuo Kuniyoshi de la Universitat de Tòkio ha inventat unes ulleres que enregistren tot el que veuen, i d'aquesta manera pots rebobinar la filmació i recuperar visions passades. L'aplicació que li donen d'entrada és la de poder veure on has deixat un objecte per última vegada i saber on l'has d'anar a buscar.
La notícia diu que és un descobriment revolucionari, però això dependrà del cas que se'n faci i, sobretot, de si alguna empresa ho comercialitza amb ganes o no. Treballar la memòria és important i qualsevol invent pot ser benvingut. Els polítics a vegades tenen pèrdues de memòria i aquestes ulleres potser els podrien ajudar.
Aquests dies que no tenim eleccions a la vista, no veiem a polítics passejant pels mercats, o assistint a festes populars, com si de cop i volta s'oblidessin que existeixen o bé ignoressin l'agenda. Seria interessant recordar el que s'ha fet en campanya i procurar tenir-ho present durant el mandat o legislatura. Les ulleres no sé si servirien per això, i potser s'hauria d'inventar alguna altra cosa, o fer servir algun element inventat des de fa molt temps, però poc utilitzat: el sentit comú.
Veurem si tenen èxit les ulleres, i si són una bona eina per als malalts d'alzheimer, sinó per curar-los, com a mínim per ajudar-se a valdre's durant més temps. Els que sortosament no patim la malaltia, aniria bé que tiréssim del sentit comú en la nostra feina de cada dia.

dissabte, 29 de març del 2008

15 anys d'ACEM

Ells eren quatre mil i nosaltres uns sis mil ben bons, però han estat ells els protagonistes; nosaltres hi hem anat per gaudir del seu treball, per emocionar-nos. Em passa sempre que escolto nois i noies cantant;no puc evitar l'emoció.
Hi havia més protagonistes: l'Albert Guinovart i en Salvador Brotons, compositor i director respectivament de l'obra "Els quatre elements", i també la Spanish Brass, el Virus String Quartet, el Vox Alba i el grup de percussió Tactequeté.
68 poblacions representades al Palau Sant Jordi pels futurs músics del nostre país, que avui hauran viscut una jornada que no oblidaran fàcilment. De pell de gallina, ens deia la Marina abans de començar el concert; només contemplant els cantaires als seus seients. Els cantaires, de blau, a les grades est; els músics tradicionals i la percussió, de vermell, a les grades oest. Al centre de la pista la corda, de verd, i el vent, de grog.
Albert Guinovart, que ha actuat de pianista, és un gran compositor que s'ha fet popular per haver escrit la sintonia televisiva de serials de TV3, com Nissaga de poder, Laberint d'ombres o el cor de la ciutat, per posar alguns exemples.
L'autor del text de les cançons, és Miquel Desclot de qui ja li coneixem molts treballs per a cantates interpretades per les corals infantils del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya. La batuta en mans d'en Salvador Brotons, gran director i també compositor.
El resultat ha estat molt bo, amb una gran interpretació musical, de qui destacaria el vent i la percussió, amb un gran final, el tutti que dóna nom a l'obra musical. Una esplèndida festa d'aniversari de l'Associació Catalana d'Escoles de Música (ACEM).

divendres, 28 de març del 2008

Es creien molt purs i ara els altres riuen

Tot plegat una mica de despropòsits, però parlar-ne... és allò de no fer llenya de l'arbre caigut. Ara que, si fossin uns altres... en trobaríem pàgines de diari senceres. S'ho havien de menjar tot, a casa i a fora, però no ha estat ben bé així. Era una posició fàcil, la més fàcil i vendible, però molt idíl·lica, utòpica, irreal.
Tot el que puja, baixa i a vegades ho fa de cop i s'emporta el que troba pel mig, i els altres s'ho miren i se'ls escapa el riure per sota el nas, però no ho poden fer gaire, perquè la història es repeteix i podrien passar d'un costat a l'altre fàcilment.
Seria bo aprendre de la història, i en aquest cas, adonar-se que allò que tu i els amics penseu i defenseu, pot resultar que només siguis tu i els teus amics els que esteu al davant d'aquell projecte. A vegades ens confonem i no sabem veure més enllà de la bombolla que ens tanca i no ens deixa veure més enllà.
Ara es barallen entre ells, i és entre ells que hauran de decidir qui té més suport per tornar a competir amb els altres, amb aquells que han menystingut, a qui han mirat per sobre les espatlles, però seria bo que es fes d'una altra manera, gràcies a l'experiència viscuda.
Però tot això podrà ser si l'anàlisi i valoració que s'està fent ara és sincera, perquè si s'està fingint i només es busca la manera de tenir més poder, podran sortir guanyadors, però la lluita exterior no la superaran.

dijous, 27 de març del 2008

Tot fa pensar que no canvia res

L'altre dia sentia en una tertúlia radiofònica com arribaven a la conclusió que a Espanya no hi havia lloc per un partit d'extrema dreta, perquè el PP ja els representava. Ho he dit també més d'una vegada en els escrits del meu blog, i veig que ho hauré de continuar defensant, que el PP no té res a fer a casa nostra, mentre es mantingui la dreta civilitzada de Convergència i Unió. És una sort que no ens passi com a la resta d'Espanya, on existeix de manera absoluta el bipartidisme, en què l'única alternativa a una proposta socialista és la dreta més rància i casposa.
No és estrany doncs, que el partit socialista tingui entre les seves files, i en llocs destacats, a personatges com el senyor Bono, que en altres contrades formaria part de partits dretans.
Aquest vespre llegia a Internet com molt probablement el PSOE cediria dos llocs a la mesa del Congrés, a CIU i PNB, ja que el PP vol mantenir les quatre places que li corresponen. La veritat és que el PP continua en la mateixa línia, de fer-se antipàtic i fer-ho servir per semblar més fort. Personalment crec que és una bona manera de donar ales al PSOE i de fer-lo aparèixer molt més dialogant. Per altra banda, però, sembla que el fet d'haver augmentat el nombre d'escons al Congrés, una vegada paït que no han pogut recuperar el govern, no els permetrà aprendre la lliçó i tot fa pensar que continuaran amb la mateixa tàctica de l'anterior legislatura. Seria bo que els altres partits, sobretot el PSOE que és qui té més diputats, aprenguessin a treballar sense obsessionar-se per l'actitud del PP, i sobretot sense que la pressió els desviï massa del trajecte.

dimecres, 26 de març del 2008

Per quan les fallides d'ajuntaments?

Ho dèiem fa quatre dies: els diners al banc no guanyen res; val més que inverteixis en patrimoni. La gent comprava pisos, els promotors en promocionaven, els constructors en construïen, els bancs emetien hipoteques, els pisos vells no s'ocupaven, els pisos llogats no es cobraven, els lloguers antics no hi havia manera de desllogar-los...
Gairebé tothom parlava de la bombolla immobiliària, i uns pocs la negaven, i es continuava construint, amb un preu de venda cada cop més elevat, amb un valor de terreny increïble... Uns pocs continuaven dient que no hi havia risc de saturació del mercat, i el nostre país tenia un creixement del producte interior brut (PIB) més alt que a la resta de països veïns, i els ajuntaments tenien ingressos gràcies a les llicències d'obres... però tothom sabia que això acabaria, i fèiem els distrets.
Què llegim avui als diaris?
Titulars com: la compra-venda d'habitatges del mes de gener ha baixat un 42,7% a Catalunya; l'import mig de les hipoteques ha baixat un 3,08%; el nombre d'habitatges hipotecats ha baixat, aquest mes de gener, un 25,71%; la Generalitat ha ingressat un 5,6% menys per l'aturada del sector immobiliari... i els ajuntaments? sabem en quina situació es troben?
Resulta que fa anys i més anys que des de l'administració local s'insisteix a demanar un millor repartiment dels ingressos públics entre administracions, per evitar que els ingressos de l'administració local vinguin bàsicament de la construcció, per no dir de l'explotació immobiliària, per la venda de sòl, per la pèrdua de qualitat de vida. I ara que no es venen els pisos, i la indústria immobiliària està a punt de veure una desfilada de fallides, d'on vindran els recursos perquè els ajuntaments no facin també fallida?
La tendència és clara i el moviment cíclic ens porta cap avall, amb un increment de l'atur, una reducció de la circulació monetària, i un excés d'oferta difícilment absorbible per una demanda a la baixa.
En què invertirem? I els que ho varen fer amb l'actual pis hipotecat i saben que el preu actual està per sota del preu de compra? On són els promotors que fins fa poc es barallaven per adquirir més sòl urbanitzable? On són les magnífiques urbanitzacions a primera línia de mar?
Del mercat immobiliari no hi entenc; que algú m'ho expliqui.

dimarts, 25 de març del 2008

Josep Benet, protagonista de la nostra història

Aquesta matinada ha mort Josep Benet, historiador i antifranquista reconegut, que ha estat clau en la transició democràtica. Avui, doncs és un dia de dol per a tots els catalans, en homenatge a una persona que ha dedicat bona part de la seva vida a defensar la nació catalana.
No sé si us passa a vosaltres, però, per a mi, Josep Benet és un personatge que ha despertat grans admiradors i també molts detractors. Les persones que han conegut Benet, difícilment es mostren indiferents. Contradiccions i mals entesos han voltat la figura de Josep Benet, que no l'hi han de restar mèrit ni reconeixements.
Penso que la decisió d'encapçalar la llista del PSUC no es va entendre i li va fer perdre molts simpatitzants que sí havien entès la seva candidatura al Senat, l'any 1977, al capdavant de l'Entesa dels catalans.
En un món que critiquem els partits polítics, no s'entén les persones que actuen segons la seva consciència, no sempre a gust dels partits polítics.
Benet no ha estat un polític amable, sinó que mai ha callat allò que pensava, defensava i creia, i això tampoc l'ha ajudat massa en el reconeixement que es mereix. Tampoc, un polític d'esquerres, al nostre país, té l'admiració i fidelitat que s'atorga a persones de la dreta, una dreta que no té res a veure amb la dreta espanyola, però dreta al cap i a la fi.
Encara que els conceptes esquerra i dreta d'avui no tenen res a veure amb el que representaven durant els primers anys de la transició, l'esquerra, a casa nostra, viu més al límit de la contradicció; l'esperit crític arriba a extrems castigadors, i sense arribar a ser regnes de Taifa, es creen molts corrents que dificulten el caminar plegats, i encara més el reconeixement dels seus líders i avantpassats.
Josep Benet ha parlat i ha escrit sense callar-se res, i això l'hi ha creat enemics, sobretot d'aquells que no acceptaven la crítica i que confonien el seu treball amb la seva persona.
No em correspon defensar la persona de Josep Benet, perquè es defensa per ella mateixa, i al marge de les desavinences que pot haver originat, ningú podrà negar mai que és una figura de la història de Catalunya que quedarà per sempre a la nostra memòria.

dilluns, 24 de març del 2008

Final de festa

Esperes els dies de festa per poder fer tot allò que se't fa difícil de conjugar amb la feina diària, i quan arriben tens ganes de mandrejar, i amb prou feines trobes temps per posar-te al dia. De la mateixa manera que s'acostuma a dir que els cansats fan la feina, també podríem afegir que quant més temps tens, menys feina fas.
Fet i fet són quatre dies, excepte per a qui ha gaudit de vacances, i quan te n'adones ja han passat. És cert, però, que aconsegueixes desconnectar una mica, encara que no del tot, i això ja t'ajuda a reposar i plantejar la nova tanda, ara ja fins a les vacances d'estiu, més lleuger.
En la meva tasca com a regidor també ha estat important poder tancar, abans de festes, el llarg període que ha suposat la creació i nomenament de la figura de cap de recursos humans; una figura que resulta imprescindible per a una bona gestió dels recursos personals, i que estranyament no ha existit fins ara al nostre Ajuntament. La injecció de professionalitat que necessitàvem, serà un respir personal, també per al conjunt del govern, i per als mateixos treballors i treballadores municipals.
I els fills cap a la recta final del curs; en un cas com a final de cicle, amb moltes ganes de sentir-se dels grans.
I l'Athlètic ja va vuitè! després d'uns anys de patiment, seria bo que no es mogués d'allà dalt i no ens reservés per al final de la lliga cap més sorpresa. És un orgull poder estar competint amb gent de casa, davant d'equips carregats d'estrelles, encara que alguns s'estrellen.
Nosaltres no tenim operació tornada, perquè no ens belluguem, en tot cas els veiem venir, encara que aquest any s'han llançat més a muntanya.
Us hi heu fixat? també he desconnectat de les notícies del dia. Demà ja serà una altra cosa.

diumenge, 23 de març del 2008

Bono, president del Congrés

Aquests dies els partits polítics estan acabant d'enllestir els preparatius per començar una nova legislatura, amb el PSOE com a força més nombrosa, sense majoria absoluta. Els possibles pactes i la seva negociació no són els únics treballs d'aquests dies; també és temps d'escollir les persones que hauran d'estar al capdavant de ministeris, i evidentment el nomenament dels presidents del Congrés i del Senat.
Diuen que Bono és el gran candidat per ocupar la plaça de president del Congrés, després que Zapatero l'anés a buscar i li ho prometés. En aquesta ocasió tot fa pensar que complirà la seva promesa.
A mi no m'agrada. No m'ha agradat mai el senyor Bono, ni pel seu espanyolisme radical i anti-nacionalista, ni pel seu socialisme descafeïnat, o fins i tot per la seva simpatia amb una jerarquia eclesiàstica gens present en les meves oracions.
Entenc que Zapatero pensés en Bono, pel que representa dins el partit. No fa tant temps que es varen enfrontar i Zapatero va guanyar per un escàs marge. Ja en aquesta ocasió el PSC va ser clau perquè Zapatero fos nomenat secretari general del partit socialista. Maragall el va avalar, però no li va servir per evitar caure en desgràcia pocs anys més tard.
Després hi ha hagut més ocasions en què la gent del PSC i els votants socialistes catalans han donat suport a Zapatero, resultant ser clau en el resultat de les dues eleccions generals. Un suport obtingut tot i l'incompliment de promeses electorals com la defensa de l'Estatut o el traspàs de rodalies.
Zapatero és conscient que ha de tenir en compte Bono, no perquè li tingui cap deute pendent, sinó perquè necessita el suport de bona part dels simpatitzants socialistes de la resta de l'estat espanyol, molt crítics amb les postures federalistes i autonomistes.
Aviat ens trauran de dubtes, i podrem llegir els noms als diaris. Començarà una nova legislatura, i la meva confiança és que sigui més sensata que l'anterior; que el PP busqui una estratègia diferent a l'atac persistent i reconegui que sense el canvi, té difícil tornar a governar, i que el partit en el govern es cregui l'espanya de les autonomies, si més no la d'aquelles que ens ho creiem i ho reivindiquem. Hauria de ser la legislatura clau per solidificar una política progressista i d'esquerres, una legislatura per treballar de veritat. Ben mirat, potser Bono, a la presidència del Congrés, tampoc podrà fer cap nosa.

dissabte, 22 de març del 2008

Calamarsada al Maresme

Ha arribat la primavera, després d'un hivern molt sec i no massa fred, i sembla que anem enrere, cap a l'hivern. De fet, els qui ens agrada les temperatures baixes i la pluja, ja ho voldríem, perquè des de fa uns quants anys, amb alguna excepció, estan resultant molt avorrits.
Aquesta tarda a Arenys hem vist caure calamarsa, però comparat amb les imatges que hem pogut veure de poblacions properes, no ha estat res de l'altre món.
De la mateixa manera que recordo les nevades de la meva infantesa, a Vic, també tinc record d'una gran tempesta de pedra, la diada de Santa Anna, el vint-i-sis de juliol, quan jo devia tenir uns quatre anys. Durant molt temps vàrem poder veure els desperfectes que va fer a les teulades de les cases veïnes. Ara algú diria que això no passa: no neva tant, no fa tan fred. El problema, però, és l'aigua i la manca de pluges. Les reserves dels pantans s'han reduït de manera alarmant, i encara que ara es posi a ploure, sabem que passats uns mesos, tornarem a estar patint per si plou o no ho fa.
M'imagino que ens hem d'anar acostumant a la situació i treballar per trobar mesures correctores al malbaratament d'aigua, i consensuar la manera de fer arribar l'aigua a les concentracions urbanes, sense haver de fer perillar les collites de pagès.
Aquesta nit la vetlla pasqual. Per aquelles persones que hi creieu: bona Pasqua!

divendres, 21 de març del 2008

Les lluites internes s'exterioritzen

Ahir fent zapping a no ser quin canal, vaig veure un tros de no ser quina pel·lícula on sortien les trifulgues arran de l’assassinat de César, amb Marc Antoni de protagonista. Avui llegia la notícia del llibre de Jordi Mercader “Mil dies amb PM”, on sembla ser que explica les causes de la caiguda en desgràcia de Maragall, dins el PSOE i el mateix PSC. Arran dels mals resultats d’ERC a les eleccions generals últimes, han sortit a la llum les velles discrepàncies entre els seus líders i ha retornat l’exalcalde de Puigcerdà, liderant un corrent crític.
Salvant totes les distàncies, són tres casos de lluites internes per aconseguir el poder. Ja sé que algú em voldrà fer creure que no es tracta tant de poder com de liderar un projecte de futur que beneficiï a tothom, però ja som una mica grandets.
M’imagino que tots entenem que aquestes picabaralles, a vegades pujades de to, existeixen a tot arreu, a dins de tots els partits, i sinó feu un repàs des dels més grans, Bono-Zapatero, al PSOE; Aguirre – Ruiz-Gallardón, al PP; Mas-Duran, a CIU; també dins el PNB i fins i tot Ciudadanos... Per què?
Si la política és un acte de servei al poble, per què tantes traves i cops d’estat? Si no comporta poder, per què tan interès en trepar dins els partits?
La meva reflexió us l’estalvio, però no hi passeu de llarg. Jo, des de que vaig prendre la decisió de presentar-me en unes llistes, amb opció de sortir escollit, l’he anat fent, i he estat capaç de saber-hi veure la llum del voluntarisme, de l’esperit de servei, i això sempre passa quan no hi ha intencionalitat de perpetuar-se en la política.
No sé si estareu d’acord amb mi, però jo hi crec fermament: hi ha una gran diferència entre les persones que han decidit que la política sigui la seva professió i mitjà de vida, i aquelles que entenen el seu pas per la política com un fet efímer, amb data de caducitat. Hi ha una gran diferència entre responsabilitat vers els electors que t’han votat, i necessitat imperiosa de mantenir la seva fidelitat, per poder continuar al capdavant. Quanta més pressió es té per no quedar a fora, més tripijocs calen dins les estructures dels partits. Estic content perquè he tingut l’oportunitat de sortir escollit per treballar per al meu poble, i només tinc la responsabilitat d’actuar en conseqüència, que no és poc, però estic alleugerit de qualsevol altre lligam, que em podria prostituir.

dijous, 20 de març del 2008

La feina silenciosa i constant

La satisfacció d’observar com es va avançant en la feina, sempre endavant, sense córrer massa, però tampoc encallant-nos, sortejant dificultats a vegades fruit de la inèrcia de molts anys de no haver fet el pas que calia, o bé per la manca de suport i empatia, no ens pot fer adormir en la glòria i oblidar que encara queda un llarg camí per anar traçant, polint i preparant per a la gent que vindrà després.
Tots coneixem, al treball o a casa amb la família, que hi ha unes accions imprescindibles perquè tot funcioni, si més no eficientment, que no destaquen per elles mateixes ni et permeten lluïment, però que sense elles difícilment es podrien assolir resultats. Aquesta feina de formigueta, però constant, és al cap i a la fi, la que més satisfacció et dóna si ets capaç de ser-ne conscient, sense esperar els elogis dels altres.
Aquest és el treball de cada dia, de la gent que deixa petja, molt més que la d’aquells que tot ho acaben en foc d’encenalls. És veritat que triga més a valorar-se, i la història ens ha ensenyat prou exemples en què el reconeixement ha arribat massa tard. D’aquí la importància que dono a la capacitat de treball d’aquelles persones que sense fer soroll tiren endavant el seu projecte.
Ho podem aplicar a tot arreu, cadascú allà on participa, en el meu cas assumint la responsabilitat compromesa per quatre anys de servei a la meva vila, organitzant una maquinària, per ella mateixa feixuga, com és l’administració pública, i la local concretament, procurant que sense que grinyoli res, ens puguem situar al segle que vivim, amb un millor i més ampli servei als administrats.
Millorar les eines de treball, perquè és un deure vers el treballador municipal i alhora la millor manera d’oferir més bon servei al vilatà. Millorant l’organització municipal amb la creació d’un nou servei, que precisament té competències en organització, redefinint el marc de treball i negociació laboral, i ampliant horaris i punts d’atenció a l’arenyenc.
Com deia al començament de l’escrit, és una satisfacció observar el camí recorregut, i una responsabilitat ser conscient del camí que encara ens queda. El convenciment és que d’aquí a quatre anys tindrem una administració modèlica, amb els mateixos protagonistes.

dimecres, 19 de març del 2008

L'alzheimer i la dignitat

Arran de les darreres notícies sobre malalts d'alzheimer coneguts per tothom, ha fet que les persones que tenim la sort de no comptar amb cap familiar o conegut pròxim que pateixi aquesta malaltia, hi haguem pensat i reflexionat.
Ha de ser realment trist veure com aquella persona que has vist créixer i treballar per teixir-se un futur, amb esforç; aquell home o dona que ha aconseguit una posició, que s'ha fet respectar... comença un camí regressiu, perdent la independència assolida, per acabar oblidant qui és i amb qui conviu, quina ha estat la seva història, per acabar essent un ésser vegetatiu.
Algú he sentit que parla de pèrdua de la dignitat, però jo no hi estic d'acord; aquella persona que pateix la malaltia es manté digna perquè no li falla l'ètica, ni la moral, ni els valors; no és un atac de supèrbia ni de vanitat; no és una conseqüència de la seva actitud ni febleses.
Res a veure amb l'alzheimer són els comportaments que a vegades apreciem de persones a qui hem valorat i respectat, però arriba un dia que t'adones que tot plegat era fatxada molt ben dissimulada; quan observes que al darrera hi ha rancor; quan veus com es deshonra a si mateix i queda en evidència, i arribes a passar vergonya aliena.
No voldria cap final com aquests per a les persones que estimo. Considero que les persones es mereixen una vellesa amable, conscient i compartida, i no és just que la malaltia t'aïlli dels teus, t'aïlli dels que t'estimen, t'aïlli del món, però si hi ha una situació deplorable és acabar essent patètic i incapaç de reconèixer les pròpies limitacions.

dimarts, 18 de març del 2008

Més Tibet

Continuen les declaracions sobre els fets del Tibet, i ja en són força els que demanen que s'estudiïn mesures per fer evident el rebuig a l'actuació de les forces policials xineses. El fet que enguany es celebrin els jocs olímpics. Algú diria que potser per això han succeït els fets. Bé aquest algú és el propi govern xinès, que hi veu una intencionalitat mediàtica.
Anys enrere calia buscar la millor excusa per fer-te ressò, però ara, al segle XXI no és gens fàcil mantenir l'hermetisme, amb mitjans de comunicació tan tafaners i immediats, encara que en models estatals dictatorials, resulta complicat poder-hi entrar per conèixer què hi està passant.
Sigui el que sigui, avui estem parlant del Tibet, i no és d'ara que estan patint la repressió xinesa. Serà que en aquesta ocasió s'ha actuat amb més virulència? La causa són els jocs olímpics? S'ha perdut la capacitat d'amagar la realitat, de dissimular la injustícia, de fer tapar la boca?
La vida continuarà, adoptin l'actitud que adoptin els grans mandataris occidentals. Hi ha molts interessos en joc, i la Xina és una potència mundial en estat de gràcia. Veurem què pesa més, però sembla que no hi haurà gaires sorpreses i la història es repetirà. Sempre reben els mateixos.

dilluns, 17 de març del 2008

Catalanitzant el Tibet

Sempre m'ha cridat l'atenció l'afició de molts en les comparacions en qüestió de nacionalismes i sobiranismes; en analitzar realitats d'altres països a partir de la nostra; en voler explicar-ho tot a partir de nosaltres mateixos.
Avui, llegint la notícia sobre la manifestació a favor del Tibet, davant el consolat xinès a Barcelona, m'he adonat que estava passant el mateix de sempre, i em venien al cap també les preguntes de sempre. Els catalans, per la nostra història, tenim una tendència natural a defensar els febles, els perseguits, els explotats. Potser per això tindrem assegurat el regne dels cels. A l'hora de valorar o analitzar situacions com la del Tibet ara o la de Kosovo fa uns dies, cal tenir els ulls ben oberts i no errar en el diagnòstic.
En el cas del Tibet, estem parlant de religió o política; de creences o sentiments; de fe o sobirania? No seré jo qui posi en dubte cap dret ni critiqui cap reivindicació independentista, simplement poso sobre la taula els fets i els acompanyo d'interrogants.
Recordo que en la guerra del Golf, la de Bush pare, tots patíem pel pobres kuwaitians... després vàrem conèixer coses, que alguns no ignoraven, però que la majoria sí. També em ve a la memòria l'Afganistan. Sabeu quan va ser que Occident es va posicionar i emprenyar de veritat? No va ser quan vàrem conèixer els maltractaments a les dones, sinó el moment que varen destruir els budes de Bamiyan.
És evident que la història no deixa en massa bona posició les mesures polítiques i socials dels governs xinesos, i que es pot entendre fàcilment la defensa dels tibetans i el Dalai Lama, però, per salut pública, és bo que no ens deixem portar per mimetismes, sinó que si hi estem interessats, és bo que ens documentem i fem abstracció de la nostra realitat.

diumenge, 16 de març del 2008

La consort fa catúfols

De fet no és la primera vegada que la senyora Ferrussola n'engega alguna que ràpidament recull la premsa. Quan s'ostenta un càrrec, encara que sigui per parentiu, un ha de saber que no pot dir qualsevol cosa, o bé en tot cas ser conscient que la repercussió és més gran.
Aquesta vegada diuen que va lamentar que el president de la Generalitat es fes dir José, en lloc de Josep, i que no parlés millor el català. Ràpidament sembla ser que el seu espòs, el molt honorable Jordi Pujol, va sortir a contradir-la i positivar el fet que una persona nascuda fora de Catalunya, amb el castellà com a llengua materna, hagués pogut arribar a ser nomenat president.
M'imagino que de les dues posicions, la del president deu ser la que més defensors té, encara que només sigui perquè és la políticament correcta. Una altra cosa és el que es pugui barrejar sobre preferències i discriminacions mal amagades.
Us haig de confessar que la senyora Ferrussola sempre m'ha caigut bé. També és cert que no l'he tractat, però m'ha semblat molt natural i allò que en castellà diuen "campechana" i que nosaltres catalanitzem per "campatxana".
Recordo una vegada, a la sala dels miralls del Liceu, crec que era en motiu del Mundial de Futbol de 1982, que la Coral Canigó de Vic vàrem organitzar una anada a l'òpera, a la representació de Juli César, de Haendel, i en algun dels entreactes vam coincidir amb la senyora Ferrussola i vàrem intercanviar algunes paraules, sobre Vic i la gent de la plana.
No crec que sigui l'edat, doncs no és tan gran, sinó més aviat la seva naturalitat que li fa dir coses que es poden pensar, però que no queden gens bé quan les sents a dir.
En el fons, però, trobaríem prou gent a qui la catalanitat es demostra en els símbols i en les arrels. El que passa, però, és que cada vegada és més difícil buscar exemplars de pura raça que portin valor afegit a la societat. Molts s'hi perden, i confonen les coses. Anant per aquests camins, és quan no s'arriba enlloc, i es fan evidents els fracassos.

dissabte, 15 de març del 2008

El Premi Rosalia Rovira 2007 a Arenys de Mar

"Ona poètica: Salvador Espriu, 22 anys de la seva mort" de Ràdio Arenys (Arenys de Mar): Per la qualitat, l’enfocament i el criteri pedagògic del programa, que pot ser emès per d’altres ràdios municipals catalanes.
Aquesta era la notícia que ens arribava ahir la nit, des de Granollers, on varen tenir lloc els 27ns Premis de la Comunicació local, en que una vegada més Ràdio Arenys s'emportava un premi.
Ràdio Arenys té una llarga història, amb moments brillants i d'altres més plans, però que representa amb dignitat i orgull el fet que sigui l'emissora degana de les ràdios municipals del país.
A la 23a edició del Premi Rosalia Rovira, el programa dirigit per l'arenyenc Miquel Vila va obtenir el primer premi que fa justícia a una brillant trajectòria del seu autor, sempre vinculat al món de la cultura, i de manera especial a la poesia.
És un orgull pels arenyencs que la nostra emissora de ràdio sigui notícia per esdeveniments positius, i això és un presagi per pensar que estem en el bon camí, i que de la mateixa manera que fa pocs dies ens felicitaven per ser la primera emissora local a fer el pas de convertir-se en Entitat Pública Empresarial, puguem llegir ben aviat bones crítiques de l'evolució de la nostra Ràdio Arenys.
Felicitats a tots els treballadors i col·laboradors de Ràdio Arenys, i especialment a Miquel Vila i les persones a qui cal imputar l'èxit del premi aconseguit la nit de divendres.

divendres, 14 de març del 2008

És qüestió de temps

No es poden gastar tots els cartutxos de cop, perquè la vida és llarga i si no es racionen et pots quedar sense munició abans d'acabar la feina. Era previsible que passés, perquè era massa pólvora concentrada, jo penso que mal utilitzada, massa repetitiva i poc original.
A la llarga, doncs, s'acaben els recursos i es converteix en la cançó de l'enfadós, i tot aquell que ha estat enredat comença a obrir els ulls i s'adona de què ha estat víctima, i de qui. Però encara ha de passar més temps perquè caiguin més decorats. Alguns ja són força evidents i els veus puntualment cada trenta dies, d'altres han quedat més dissimulats, però ja es comencen a endevinar coses, sobretot per les interrelacions.
Lluny, però, del que podria semblar i en el fons agradar, no és tant una qüestió personal com de dignitat de qui la perd davant de persones, potser més indefenses o que estan menys preparades per aguantar calúmnies o enveges. I això s'aprèn de jove, sobretot si ve de família, si s'ha vist al pare actuar d'aquesta manera.
I a això s'hi suma l'exercir sobre el que un no està preparat, sense adonar-se que s'està cometent un greu error, no sé si d'imprudència o d'injustícia, quan s'aprofita per mofar-se dels altres i menystenir-los, pel simple fet de pensar diferent, o de sentir-se més autèntic.
Es pot pensar diferent, dir-ho i defensar-ho, però no és motiu d'insult o mofa. Seria bo reflexionar-hi, encara que qui ho dirigeix té clar que no busca opinió, sinó inculcar la seva i sortir a la primera pàgina amb posat de no haver trencat mai cap plat. Tard o d'hora, la veritat aflora i tot es posa al seu lloc. No en tinc cap mena de dubte.

dijous, 13 de març del 2008

Urgències

Sortosament, i toquem fusta, la nostra família no ha sovintejat massa els hospitals, però això no vol dir que no ens hi haguem passat algunes estones; aquest vespre podríem batre algun récord, segons pot semblar fent una ullada general a la sala de recepció.
Més aviat ho hagués dit; acaben de cridar a l'Ignasi.
Només li han fet quatre preguntes, per fer-li la fitxa... Tornem a sortir i ens trobem a uns coneguts d'Arenys que també han vingut a Mataró, a urgències.
A la sala, hem coincidit amb una família de raça gitana, multitudinària, impossible de comptar: vint-i-cinc, trenta... Ells ja marxaven i han deixat rastre: molta feina per al servei de la neteja.
Una sala d'espera del servei d'urgències convida a la lectura, i al diari veig la notícia de la dimissió del governador de New York, per escàndol sexual. No els acabo d'entendre; una societat més preocupada pel sexe que per les armes, però amb uns polítics força propensos als escàndols sexuals.
No sé trobar la notícia de les dimissions de Zaplana i Acebes. Deuran sortir a la premsa de demà. Sí que parla de les desavinences Carod-Puigcercós, i dels problemes que tindrà Zapatero per aconseguir ser nomenat president a la primera volta (diuen que és qüestió del PSC que no veu bé un pacte estable del PSOE amb CIU).
Ah! i el Constitucional deixa fora als anomenats jutges conservadors i equilibra les forces.
I la nit dóna per més, però jo ho deixo aquí. Han passat a netejar les restes del tsunami. Continuem esperant. Bona nit.

dimecres, 12 de març del 2008

Abat Cassià Maria Just

La memòria és efímera, i cada vegada és més fugaç. A vegades fa l'efecte que el passat és com si no existís, i el que es recorda és motiu de mofa per qui no l'ha viscut, o si més no, se li dóna poca importància.
Avui, mig adormit, amb la ràdio que em despertava, m'he assabentat de la mort de l'abat emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just, un exemple de l'Església compromesa amb el poble, una realitat ben diferent a la d'avui. Una persona bona, compromesa socialment i també amb la nació catalana.
Viva expressió del sentiment que per a molts ha significat Montserrat, va ser molt actiu en els darrers anys del franquisme, sense que el pols li tremolés. Cassià M. Just, va ser un molt digne successor de l'abat Escarré.
Amb la mort de personatges com l'abat Cassià M. Just, els catalans quedem una mica més orfes, i em produeix una certa nostàlgia, d'un temps amb més sintonia entre les persones que reivindicàvem uns drets que la dictadura franquista ens negava, i amb una església arrelada al nostre poble, defensora igualment de la identitat catalana.
Al cap dels anys hem aconseguit fer fora la dictadura, però també ens hem distanciat i no hi ha la sintonia d'abans, i l'església jeràrquica queda molt lluny de la realitat social del nostre poble. Em resisteixo a pensar que abans anava més bé, però no puc deixar d'enyorar la simplicitat de moltes actituds, sinceres i compromeses, que avui costa de trobar.

dimarts, 11 de març del 2008

I avui les justificacions

Ahir parlava de les interpretacions i avui podria fer-ho de les justificacions, sobretot les que es comencen a llegir passades unes quantes hores. No cal dir que la sinceritat es troba en la reacció espontània; a mesura que passen les hores, un es va creant tota una cuirassa que farà servir per dissimular el fracàs o el disgust.
Quan coneixes a algú a qui li has seguit els escrits i comentaris, i que saps per on es mou, o de quin costat coixeja, t'és molt més fàcil entendre el per què de les arts dissimuladores, o les tècniques per despistar el personal.
Tot i ser conscients que tot allò que puja, baixa - em sembla que era en Jordi que ho deia - és comprensible que davant d'uns mals resultats electorals, es busquin tota mena d'excuses, o el que encara és millor, aplicar la teoria de que la millor defensa és un bon atac.
Ningú nega que els resultats del PSC han estat bons. Seria cosa de cecs o d'estúpids, però sí que hi ha qui li dóna la volta i li busca les pessigolles. No és qüestió que l'èxit els encegui, però voler aigualir-los la festa, tampoc crec que sigui una bona política, sinó més aviat una manera d'enganyar-se i no haver d'empassar-se moltes de les paraules i discursos predicats durant molt de temps.
A casa dèiem: si l'enveja es tornés tinya, mig món es grataria. Hi haurà, doncs, qui se les haurà per recuperar el discurs i justificar allò que no és justificable, abans d'acceptar que les coses són com són, i que ningú és més pur que l'altre. Voldria creure que el seny, en aquesta ocasió, guanyarà a la rauxa, i que no caldrà fer grans cremades, per tornar al mateix lloc.

dilluns, 10 de març del 2008

Un manual d'interpretacions de resultats

L'endemà d'unes eleccions et fas un tip de sentir interpretacions diverses dels resultats. Tots en sabem, i tots pensem tenir la raó, sobretot perquè uns mateixos resultats poden llegir-se de diferent manera, amb interessos diferents i perspectives també desiguals. Tot i que també faig les meves interpretacions, equivocades o no, avui he pensat comentar dues idees que he escoltat i m'han semblat interessants.
Totes dues giren al voltant de la davallada d'ERC i la pujada del PSC, però amb dos missatges diferents. La primera es referia a la responsabilitat que el PSC assumia, com a únic partit polític, en el govern català, capaç de fer-se sentir a Madrid. Els resultats d'ERC i ICV en aquestes eleccions, amb 3 i 1 parlamentaris respectivament, fan que siguin els 25 diputats del PSC, els que poden influir en la presa de decisions que afectin a Catalunya.
La segona idea és més interna d'ERC, i l'he sentit d'un militant amb càrrec dins el partit, i es referia a les veus crítiques dins d'ERC quan varen decidir donar el govern a Montilla. Ara, la majoria dels electors que han perdut, han votat directament al PSC, la qual cosa fa pensar que no estava tan mal pensat el pacte del tripartit.
De la vida s'aprèn, i dels fracassos encara més. Sovint, quan totes les coses ens van bé, perdem el nord i tracem el camí que ens pot portar al fracàs. Quan tens dificultats, i reps patacades, aprens a afrontar-les i això et fa fort. Només l'anàlisi sincer del per què de les coses, et permet preparar el terreny, per tornar a aixecar el cap, i seguir viu en aquesta societat, a vegades complicada, que ens ha tocat viure.

diumenge, 9 de març del 2008

Com mobilitzar els electors

Com mobilitzar la participació és l'assignatura pendent de superar, i any rere any ens quedem en "necessita millorar".
A les eleccions d'avui, tot fa indicar que la participació haurà quedat enrere respecte a les eleccions generals d'ara fa quatre anys, però cal tenir present que les generals són les eleccions més participades, i les del 2004 varen celebrar-se tres dies després de l'atemptat d'Atocha.
Qui s'absté? S'hauria d'analitzar a fons, però si et fixes en les persones que al llarg del dia acudeixen a votar, t'adones que no hi ha joves.
Com mobilitzar els joves? No és fàcil, però segur que no ho aconseguirem amb el mal exemple que es dóna des dels cercles polítics. Ja no parlem de corrupcions, sinó simplement de la gestió diària, amb picabaralles garantides. Creieu que és engrescadora la política, quan s'està parlant dels mateixos temes governi qui governi, sense que ningú hi trobi solució? És engrescadora per als joves, una política que coixeja en temps de feina i habitatge?
Enguany s'ha presentat un partit dels pensionistes, que tenen un objectiu clar a defensar. Serà aquesta la política del futur? Haurem de crear partits sectorials que defensin els interessos propis, sense visió transversal i completa del país? No sé si els joves tindrien la possibilitat d'animar-se a participar en un entorn més proper al seu ambient, a les seves necessitats... Jo, de totes maneres, no ho enfocaria d'aquesta manera, si no que veuria més encertat d'incorporar les necessitats dels joves al paquet d'elements a treballar i aconseguir resultats. Això és possible i hi ha alguns apunts que caldrà anar seguint.

dissabte, 8 de març del 2008

Dol, Igualtat i Reflexió

Avui dia 8 de març de 2008 és dia de dolor per l'atemptat terrorista d'ahir que va ocasionar la mort de l'exregidor socialista de Mondregón, Isaías Carrasco. Una mort inútil i injusta, que nega el dret a la vida a una persona, pel simple fet d'haver defensat uns ideals al servei del seu poble. Una defensa democràtica i justa, que s'ha vist castigada per l'odi d'unes persones que només saben matar en nocturnitat i traïdoria.
És un dia d'igualtat no pas perquè s'hagi assumit, sinó perquè es reivindica. Un dia en què es reclamat un tracte just per a tothom, amb les mateixes condicions i drets. Una igualtat dins la diversitat; una igualtat en drets i deures, dins el respecte. Encara hem de caminar molt per aconseguir-la, i fer molta pedagogia i insistència. Cal treballar-ho des de la societat civil i els poders públics; des de la infància fins a la vellesa; amb la nostra paraula i el nostre exemple.
I és un dia de reflexió, perquè així ho mana la llei electoral espanyola; una vigília electoral que no es pot fer propaganda, però ningú prohibeix oferir l'exemple de treball seriós i desinteressat de les persones que tenen un càrrec públic i que el posen a disposició dels ciutadans i ciutadanes de l'Estat.
És un dia de reflexió personal, de posar les coses en ordre, d'afrontar les dificultats amb seny i coherència i de no disminuir l'autoestima, que és el que massa sovint ens falta. Un dia per agafar forces pels que vénen i recuperar la il·lusió en projectes que no sempre són senzills i encara menys quan hi ha qui vol complicar-te la vida, però que a la llarga et donen força per seguir endavant.
Demà votarem l'opció política que volem que ens governi, o potser la menys dolenta, però demà també començarem a oblidar la mort injusta de Isaías, i potser ens haurem de lamentar de la mort d'una altra víctima de la violència de gènere. La vida continuarà, però hem de mirar que ho faci amb justícia, que recordem el passat i fem l'esforç de millorar-lo, amb convenciment, força i resolució, però amb diàleg i voluntat política.

divendres, 7 de març del 2008

Ràbia

Això és el que sento: ràbia, impotència i dolor. No és qüestió de trobar-hi o no justificació, sinó ni tan sols poder-ho entendre. Aquest no era el tema que havia pensat per avui, com tampoc els membres dels partits polítics democràtics, ni tota la societat democràtica de l'Estat, volien escoltar una notícia salvatge com la que hem rebut dels mitjans de comunicació.
Ens solidaritzo amb la família, amics i companys de partit, de la nova víctima de la injustícia, i amb tota la societat espanyola, que tot i les discrepàncies, coincidim, però en reclamar justícia i rebutjar qualsevol signe de violència, i sobretot la negació al dret a la vida.
Avui volia parlar de "xarxa lil@", una iniciativa d'Arenys.org i la regidoria de la dona, de l'Ajuntament d'Arenys de Mar. Malauradament, hi ha algun nexe d'unió amb la notícia del dia, perquè també en qüestió de gènere, patim la lacra de la violència contra les dones.
Avui, a les set del vespre, amb motiu de la celebració, demà dia 8 de març, del dia de la dona, la Isabel Artero i la Lorena Estrada ens han presentat el projecte xarxa lil@, que us convido que visiteu, emmarcat a arenys.cat, i que ens apropa a la notícia, i a la realitat de la igualtat.
Avui, el Grup de Debat i Tertúlia ens trobem per parlar de Llibertat d'expressió, però si ens haguéssim de deixar portar per la tràgica notícia del dia, hauríem de parlar de Dret a la vida.

dijous, 6 de març del 2008

Cara o creu, qui paga?

Zapatero s'ha compromès davant d'uns quaranta mil ciutadans (segons han informat fons del partit), a treballar amb Montilla per la millora de les infraestructures del nostre país i per l'Estatut. Fa quatre anys ens va prometre defensar l'Estatut que sortís aprovat al Parlament de Catalunya, un estatut que va obtenir la majoria de vots dels parlamentaris catalans. El què va passar després, ja ho coneixeu.
Rajoy promet a València, el trasvassament de l'Ebre, i ningú li retreu que amb la sequera actual, no hauria servit de res la gran despesa pressupostària. També ha promès que el TGV arribarà a València. M'imagino que procedent de Madrid i no de Barcelona, perquè l'eix del mediterrani no interessa al govern centralista, ni als mateixos pperos valencians.
La pregunta que em faig sempre és sobre l'eficàcia d'aquests mítings multitudinaris, si aconsegueixen cap vot indecís. Tinc clara la teoria que els humans ens apuntem al guanyador, i per tant, quantes més expectatives de guanyar té un partit, més votants incorpora. Potser per això cada vegada les falques electorals dels partits, dediquen més temps a criticar l'adversari directe que no pas a ressaltar els mèrits propis pels quals et demanen el vot.
Serà per això que no m'agrada assistir a mítings multitudinaris, perquè no tens cap opció de participar, de fer baixar el comunicant i discutir la jugada. Són sermons a dalt la trona, que només tenen un objectiu: aconseguir el màxim nombre de vots, per poder conquerir el govern, al marge, però de l'opinió matisada, de les aportacions... Normalment en els processos electorals per a les municipals, tenen més presència d'aquests elements que ara trobem a faltar.
Diumenge decidirem si continua el govern d'aquests quatre anys, o tornen els successor d'Aznar. El nostre vot serà decisiu i convindrà pensar-ho bé. Uns i altres ens han ensenyat les cartes, i encara que no són gaire bones, segur que n'hi ha una de millor que l'altra. Jo ho tinc clar! mal x mal, no canviem gaire, perquè dissortadament seria per perdre-hi.

dimecres, 5 de març del 2008

Dret a vot

Diumenge vinent tindrem l'oportunitat de votar, l'oportunitat d'exercir el nostre dret a escollir la nova composició del Congrés espanyol, i en conseqüència el nou govern. Però aquest dret no el tindrem pas totes les persones que vivim en aquest Estat. Hi ha un bon grapat de residents sense nacionalitat espanyola, a qui se'ls negarà.
N'hi ha que porten uns quants anys vivint al nostre país, contribuint econòmicament, ja sigui a la seguretat social, via impostos o taxes, però no poden decidir qui fixa la política del país on resideixen.
El fet que anem avançant i no es modifiqui fa pensar que als partits polítics ja els està bé; probablement és un d'aquells temes que els partits majoritaris coincideixen, al marge de qualsevol valoració ètica. Parlem molt d'integració i respecte a la diversitat, però no els deixem votar, els discriminem. Per què aquesta incoherència? per què aquesta contradicció?
Recordo que durant la campanya electoral de les darreres municipals, que evidentment vaig viure més intensament que mai, em vaig trobar més d'una vegada amb persones a qui escoltava, i m'explicaven la seva situació, els problemes que tenien per trobar feina, per ser considerats com a persones sense discriminacions, i ho aprofitaven per recordar-te que ells no et votarien, perquè no hi tenien dret, i no sabies què respondre. És una assignatura pendent, i una contradicció que no ens fa cap bé.

dimarts, 4 de març del 2008

Noves pistes

Alguna vegada rellegeixo algun escrit, amb esperit crític i amb ganes de veure-hi allò que m’han fet creure, però no sempre li trobo. M’adono que sovint és allò que volen entendre el que realment s’acaba interpretant, i no sempre es veu de la mateixa manera, perquè les circumstàncies mai són les mateixes.
Però avui volia continuar amb el meu personatge incògnita, aquell que fora bo foragitar, però s’ha d’anar amb peus de plom, i una rialla a la cara. Ja m’ho diu el meu pare, o més aviat em deia, perquè ara ens veiem poc. Són barruts i encara et fan sentir culpable, dolent, em deia.
No està sol i quan parles d’ell, te’n venen més a la memòria, o si més no algú te’ls fa recordar. Això també és una manera de refredar-te i de no ser expeditiu, tenir dubtes i pensar que potser no és tan extraordinari. No és fins al cap d’uns dies que t’assabentes d’alguna cosa més, i et torna a remoure les entranyes i et ve aquella mala llet, però sortosament no el tens davant i tot s’aplana...
N'hi ha d'aquests, però no ho són tots, ni molt menys, encara que la gent a vegades hi fica cullerada, perquè en el fons el que agrada és el marro, sang i fetge si fos possible. Som gent de pau, que ens agrada la seguretat, que la prioritzem a la riquesa, però no necessàriament va acompanyada de rutina, menyspreu, avorriment...
No ho fa!, no n'és capaç, seria massa gros. De fet no seria tan estrany, però si es sabés, el tema portaria cua. Com hi deu haver arribat? algú l'ha ajudat? amb què s'empara? No sé si és prou evident, però els del seu costat ho saben, i no ho poden callar sempre, i tota una vida amb aquesta responsabilitat pot resultar molt feixuga. Abans hi haurà l'escàndol, potser en el darrer minut, potser després de l'actual etapa, però definitivament no pot ser per sempre.

dilluns, 3 de març del 2008

Manuel Pizarro, el fitxatge estrella de Rajoy

Davant la necessitat de recuperar el govern de l'Estat, el PP va voler fer un gran fitxatge que fos capaç de desnivellar la balança que es preveia ajustada. No sabem què passarà diumenge i per tant és massa aviat per fer valoracions o judicis, però tot fa pensar que el fitxatge de Manuel Pizarro no haurà resultat del tot satisfactori a tot arreu.
Tot i que m'arrisco a haver-me d'empassar aquestes paraules, les poques intervencions que ha fet, no han estat massa encertades. El seu debat amb l'actual ministre d'Economia, que jo no vaig seguir, va perdre estrepitosament, si ens hem de fixar en la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació.
Avui, però, em fixava en la seva participació en un acte electoral amb empresaris de Girona. Segons deia la notícia, davant les queixes d'alguns empresaris contra l'abandonament inversionista de Catalunya, comparant-nos amb Terol ("Teruel existe"), d'on és ell, els recriminava que els protàvem 30 anys d'avantatge i, per acabar-ho de rematar, afirmant que "els catalans són l'amic que viu de renda".
Potser el fitxatge de Manuel Pizarro és més positiu del que podem imaginar-nos. El tema està en per a quí és beneficiós.

diumenge, 2 de març del 2008

Enregistreu les declaracions, que després...

Hi ha declaracions i declaracions, i s'ha de fer l'esforç de comprendre que els líders polítics necessiten dir-la ben grossa per intentar decantar vots. Sempre, però, hi ha uns límits, a partir dels quals ho fa gràcia o fa pena. Segur que els heu anat llegint i sentint i que n'hi ha més d'un que fa venir ganes de tancar la tele, o plegar el diari, sobretot aquelles afirmacions que ni els propis simpatitzants acaben d'entendre, o potser si (?)
Avui llegia que la Dolors Nadal, candidata del PP per a Barcelona, explicava que Rajoy és la solució per a Catalunya. Jo, de seguida he pensat que en Zapatero no ens ho havia fet massa fàcil, però d'aquí a creure que en Rajoy ens solucionarà els problemes n'hi ha un bon troç. És clar que si la solució passa per fer-nos veure que estarem molt més bé sentint-nos espanyols solidaris amb la resta de l'Estat, llavors la Dolors Nadal tindria molta raó. Cadascú que pensi el que vulgui, però el PP, en aquesta campanya electoral, ens ho està deixant força clar: desviaran l'aigua de l'Ebre, dividiran l'ensenyament en escoles catalanes i escoles castellanes, i a les castellanes hi enviaran els immigrants perquè és la llengua que han d'aprendre (això no ho dic jo, sinó la senyora Nadal)...
En trobareu de tothom, i també insults: Rajoy és imbècil, segons Felipe Gonzàlez, o bé en Zapatero és un ignorant, segons en Duran. Permeteu-me, però que acabi amb una referència als bisbes i el PP, i la reunió d'uns quants catòlics de base donant suport a una església molt diferent a la que preconintzen els bisbes espanyols. Perquè... algú creu que és la gent del PP qui defensa l'escència de la fe catòlica, o bé estem al mig d'una instrumentalització descarada i beneïda per la jerarquia eclesiàstica espanyola?
No ens confonguem, i a cadascú el que li escau i li pertoca. Cal un esforç per destriar el gra de la palla, i no deixar-nos engatussar. Les eleccions són diumenge vinent, i aquí no ho tenim tan clar com els nostres amics i companys de viatge (penso en Kosovo), els russos de Putin.

dissabte, 1 de març del 2008

Hem patit, però hem guanyat

Ha estat molt emocionant, i fins al final no ha quedat clar qui s'emportava la victòria. Em refereixo al partit de bàsquet entre l'Arenys de Mar i el Canet, d'aquesta tarda al pavelló de la nostra vila.
Us haig de dir que era la primera vegada que assistia a un partit de bàsquet en directe, tot i que és un esport que m'agrada, encara que no hi entenc. La regidora d'esports, la Lorena Estrada, m'havia comentat que era un partit emocionant, tant per la rivalitat de dos equips de dues poblacions veïnes, com per l'equilibri de forces.
Als primers minuts de joc, he pensat que de rivalitat veïnal sí, però d'equilibri de forces no n'hi havia pas tant. El domini ha estat per part del Canet durant bona part del partit, però l'emoció ha vingut a partir del tercer quart, i sobretot del darrer, en que s'ha aconseguit empatar en el darrer segon, per la qual cosa s'ha jugat una pròrroga de cinc minuts, que miraculosament, ha empatat el Canet, amb un triple al darrer segon. S'ha hagut de jugar una segona pròrroga de cinc minuts, que ha començat molt igualada, però on s'ha imposat l'Arenys, amb més facilitat del que es podia preveure. Un triomf molt lluitat per l'equip local, i molt celebrat pels espectadors que el seguíem amb passió i nerviosisme.
La tarda no s'ha acabat perquè hi havia un acte del PSC a la sala noble del Calisay, i més tard la inauguració de l'exposició "Pinzells de dona", coordinada per l'artista local Pere Planells, i amenitzat pels cants d'una bona representació del grup de dones de Rocafonda, de Mataró.
Tarda densa i viscuda, que s'acaba amb la notícia de la victòria del Vic, a la semifinals de la Copa del Rei, i la derrota del Barça al camp de l'Atlètic de Madrid, acompanyada de la victòria del Real Madrid. Tornen els cinc punts de diferència. El Barça ja no depèn d'ell mateix.