ERC claudica

Cada dia que passa la imatge d'ERC és més deplorable. Fa angúnia de veure com el PSC se'ls passeja, aconseguint tot allò que volen i que els interessa com a partit polític, i així continuar amb la tendència de creixement que ja varen experimentar en les darreres eleccions autonòmiques a costa de Ciudadanos. 

La desfeta de la coalició de govern amb Junts no ha beneficiat en res a ERC, encara que algunes persones s'ho varen creure. Mantenir un govern amb minoria li resultarà molt negatiu de cara a les properes eleccions municipals, sobretot per la imatge que estan donant de contradiccions i falta de lideratge polític.

El president de la Generalitat no ha aconseguit engrescar a ningú, tret dels seus propis militants i simpatitzants, però fins i tot una part d'aquests es poden posar en contra de decisions com la que ha pres la direcció del partit sobre la B-40, en la desesperada cursa cap a l'aprovació dels pressupostos. Una decisió que encara no garanteix el suport final dels socialistes. El recanvi a l'empresonament d'Oriol Junqueras no ha funcionat.

El PSC va fort i s'aprofita de la feblesa d'ERC i de la seva vulnerabilitat, per marcar el ritme de les negociacions. Els socialistes saben que ERC encara no ha superat el trencament amb Junts. Se les prometien molt felices, pensant que els equivocats eren els de Junts i que els seus militants els castigarien. És evident que Junts té un problema d'autodefinició i necessita aclarir a tothom què vol ser en el futur, però també és clar que ERC no ha estat capaç d'aprofitar la presidència del govern per enfortir-se com a partit polític i esdevenir la primera força del país.

Les exigències del PSC per aprovar els pressupostos no són pròpies d'un partit polític progressista, i això encara és més greu, sobretot per al país que observa incrèdul com es poden manipular les coses només per interès personal i de partit. Per desgràcia nostra, doncs, si el partit en el govern fa aigües el país no avança, i així anem tirant des de fa massa temps. 

La responsabilitat de la situació en què es troba Catalunya està molt repartida. No hi ha un únic responsable, però sí que és cert que el partit en el govern hauria de donar senyals d'entendre la problemàtica i ser capaç de capgirar-la. Amb ERC ho tenim molt complicat.

Un nou partit polític a la vista

Si aquesta setmana es presentava un nou partit de dretes català, Centrem, avui es pot llegir a la premsa digital l'anunci de la creació d'un nou partit, en aquest cas més oposat als independentistes, i que surt de les entranyes del PP, un partit que es veu decebut per la iniciativa de la diputada Eva Parera, amb el suport de qui fou militant del partit, el mataroní Juan López Alegre.

Centrem és un partit impulsat per Chacon, del PDeCat, que vol deslligar-se dels lligams del passat de Convergència, i que pretén aconseguir el que no va ser, a les passades eleccions al Parlament de Catalunya. És un intent de distanciar-se de Junts per Catalunya, eliminant qualsevol idea de unilateralitat, amb un discurs una mica ambigu per així poder incorporar persones de diferents perfils.

El nou partit que avui s'anuncia, Valents, és fruit de la desesperació del PP català, que cada vegada ha anat més de baixa, i que en les darreres eleccions catalanes va veure com Vox sorgia amb molta força, triplicant els seus resultats. Amb l'aparició de Valents, es posa en dubte el lideratge d'Alejandro Fernández, que està enfrontat amb Pablo Casado, però que no ho exterioritzen gaire per no posar més en perill els resultats electorals del partit, sobretot ara que s'acosten diferents eleccions autonòmiques, i ja s'està treballant per a les generals del 2023.

En aquests moments a Catalunya ens trobem una gran divisió de partits polítics, tant en el cantó dels independentistes, com dels unionistes. Aquesta diversitat d'oferta no sé si ens beneficia o ben al contrari posa més problemes per a una sortida del conflicte i de la polarització regnant al país.

No cal dir que de moment, si es confirma el naixement de Valents, el PP és qui en surt més perjudicat, i caldrà veure si realment Juan López Alegre és capaç de convèncer Vox per integrar-se en aquesta iniciativa i plantar cara de veritat als altres partits polítics del Parlament. 

Madrid vota demà

Les eleccions autonòmiques de demà a Madrid ens haurien de fer reflexionar a tots plegats la manera que encarem unes eleccions i en quines coses ens fixem a l'hora de decidir el nostre vot. No podem dir que a tot arreu passi exactament el mateix, però més o menys s'hi assembla. Probablement a Madrid és més exagerat que en altres llocs, si més no aquesta vegada, on la capacitat de saber vendre de l'actual presidenta la farà revalidar i encara amb més força, malgrat els errors comesos tots ells intencionats.

Quan deixem anar aquella frase de que tenim el govern que ens mereixem, no és tant perquè sigui el govern que s'avingui a la nostra manera de ser, sinó perquè som poc reflexius a l'hora de donar el nostre vot. Ens deixem enredar fàcilment, i encara que després ens n'adonem, som incapaços de corregir-nos i tornem a caure en el mateix parany.

Avui mateix llegia queixes dels sanitaris madrilenys de com s'ha gestionat la pandèmia, i les estadístiques ens ensenyen que Madrid ha tingut més morts pel COVID-19 que les altres comunitats autònomes. Això, però no haurà estat motiu per perdre vots, sinó que n'haurà guanyat pel fet d'haver permès l'obertura de teatres, sales de festa i restaurants, que és el que se l'hi ha demanat des del primer dia.

Ayuso i tot el seu equip han sabut amagar les coses negatives i han destacat tot allò positiu que els ha de portar a una majoria, sinó absoluta, pràcticament, amb l'ajut de Vox, que no els fa cap fàstic. L'esquerra haurà perdut novament l'oportunitat de fer valdre els valors humans que està vist que davant d'una campanya electoral poca cosa importen. 

Josep Bou a l'Ajuntament de Barcelona

El díscol Josep Bou, per cert, felicitats!, diu que no li faria res liderar Vox a l'Ajuntament de Barcelona. De fet no fa gaires dies va manifestar el seu enuig amb tot el que passava al PP, sobretot pensant en la gent que té més propera i que, segons afirma, no l'estimen ni el volen. Els seus arguments per no fer un lleig a Vox, és que són constitucionalistes i monàrquics, i que acaten les lleis. Què més se'ls pot demanar?

Està molt clar que li agrada ser a l'Ajuntament de Barcelona i si no pot ser-hi amb el PP ho serà amb un altre partit. No cal dir que Josep Bou és curiós i ha demostrat molt bé com pensa i què pensa. Diu les coses pel seu nom i en un moment en què el PP, a qui encara representa, passa per hores baixes, és el millor que li pot passar.

Coincidia amb ell, i així ho vaig manifestar fa unes setmanes, en que el PP s'havia equivocat a l'hora d'escollir els seus representants per anar a les llistes, tant a les eleccions generals com en aquestes darreres autonòmiques. Posar-hi gent de fora, a les primeres, o a independents trànsfugues, per davant de persones de casa no era gaire encertat.

Tot i que en aquestes declaracions, Bou manifesta que Pablo Casado confia en ell, veurem en què acaba tot això, i si a diferència dels altres moviments d'aquests dies, és ell qui acaba marxant del PP per anar a un altre partit. Sempre a contracorrent.

El cas que en fan de la militància

Avui en parlava en Xavier Roig en el seu article setmanal a l'ARA, i acabo de llegir a les xarxes socials que alguns diputats de Ciutadans estan en contra del canvi de cap de llista per a les eleccions autonòmiques. Certament l'exemple de C's és una mostra del que dic sovint sobre la representativitat dels nostres polítics i del funcionament poc democràtic dels partits polítics.

La decisió de la direcció de Madrid de substituir Lorena Roldan per Carrizosa, quan ella havia guanyat les primàries, que segons els estatuts interns del partit son les que validen els candidats, és una mostra de desautorització de la militància. Si a dins del partit ja no funciona la democràcia participativa, com volen que ens creiem que la defensaran a les institucions on hi tinguin representació?

Mai no he format part d'un partit polític, perquè no he vist clar com acostumen a funcionar. La manera com els militants aconsegueixen ocupar els primers llocs, al marge de la seva qualitat i capacitat de treball. Tenim mostres d'aquesta manera de fer a tots els partits polítics, i no és estrany que cada vegada siguin menys competents.

Estic d'acord amb en Xavier Roig, que sempre ha defensat models democràtics com l'anglès, on es vota la persona i no el partit. És una manera d'incentivar les persones a presentar-se a les eleccions, i a treballar per aconseguir l'èxit personal. Si un polític no és competent, la següent vegada ja no el votaran. 

Catalunya no ha estat capaç de ni aprovar una llei electoral pròpia, i encara menys, un canvi en el seu funcionament, a base de llistes obertes on els administrats puguin escollir les persones que prefereixen. Res és fàcil, però el pitjor de tot és no tocar res per viure tranquils. Els partits polítics haurien de canviar molt per aconseguir que realment els fruits dels representants escollits siguin positius.

Quin serà el paper de C’s al Parlament català?

C's continua sent el grup parlamentari més nombrós al Parlament català, el partit polític que va guanyar les eleccions. Ara que C's, a nivell espanyol ha passat de 57 a 10 escons al Congrés de Diputats, què passarà a Catalunya? Obtindran una davallada similar en les properes eleccions autonòmiques, o es mantindran a dalt, com a una excepció dins del panorama espanyol? 

De fet C's va néixer a Catalunya amb un objectiu molt clar: atacar la singularitat catalana en llengua, cultura, drets i història. Després varen anar a Espanya, però el motiu de la seva aparició era treballar a Catalunya l'enfrontament entre ciutadans, per raó de llengua, cultura i procedència. És per això que no seria estrany que, amb intel·ligència, poguessin mantenir-se forts al Parlament català.

Quin és l'adversari més perillós que els pot defenestrar com al Congrés? Sense cap mena de dubte és el PSC. Són els socialistes que poden acollir els votants desencisats de C's, alguns dels quals són antics votants socialistes. No són els partits independentistes els que els poden fer mal, i és per això que tenen una missió molt clara si no volen acabar desapareixent.

En aquesta línia, seria normal veure com els atacs de C's es dirigeixen cap al PSC, per evitar aquests usurpació de vots o, com deia abans, recuperació de vots socialistes. El pacte de PSOE amb ERC, perquè aquests s'abstinguin en la votació per a la presidència estatal, pot ser una bona excusa per atacar els socialistes, sobretot pensant que per a C's, ERC són molt dolents i posen en perill la sagrada unitat d'Espanya.

Els tripijocs dels governs andalusos, un càstig o premi electoral?

La dreta guanyadora a les eleccions autonòmiques andaluses està fent mans i mànigues per poder treure a la llum pública, el més aviat possible, tota la porqueria que sembla ser que han trobat després de tants anys de govern socialista. Volen, a cinc dies de les eleccions generals, explicar el descontrol financer dels governs anteriors, amb uns ajuts gens transparents a simpatitzants i votants socialistes.

Tenen la intenció de donar comptes d'una auditoria que deixaria en evidència els governs socialistes anteriors. De fet es tracta d'ensenyar amb dades concretes tot allò que fa molts anys sospitem una mica tothom, però, com molt bé diu la notícia, no està tan clar que posar en evidència aquest frau castigui al partit socialista, que pot continuar rebent el suport dels beneficiats d'aquests tripijocs.

És per això que arribes a la conclusió que la política està plena de porqueria miris on miris, i que els polítics, decididament, no es presenten per servir el poble, sinó per adquirir poder i riquesa i que els altres es fotin. A aquesta conclusió som molts els que hi arribem, però quan és hora d'exercir el nostre dret a votar, seguim confiant en uns polítics que mai ens arribaran a convèncer.

Mostra d'afecte o provocació?

El president del govern espanyol, el senyor Pedro Sánchez, considera la celebració del Consell de Ministres de divendres vinent a Barcelona, com una mostra d'afecte a Catalunya i els catalans. Des d'aquí, però, hi ha una bona colla de catalans que més aviat ho considerem una provocació. I tu?

La casualitat que tingui lloc just un any després de les eleccions autonòmiques imposades pel president M. Rajoy, gràcies a l'article 155 de la Constitució, en què es va rebutjar el nomenament de tres possibles presidents, més aviat no deixa un bon record. Esclar que no és només això, sinó tot l'embolic de situacions i injustícies creades.

Intento situar-me a una certa distància dels fets, procurant objectivar-ho al màxim i veig que el clima creat és molt tòxic. El problema no és tan l'independentisme o la unitat d'Espanya, sinó l'actitud dels protagonistes. No som capaços de moure'ns en el marc d'un sistema democràtic, amb les eines que proporciona, sinó que, cadascú pel seu cantó, busca la manera d'imposar a l'altre allò que creu i desitja que passi.

En una situació com aquesta, tot el que es fa té una doble lectura. No és casual que la celebració del Consell de Ministres s'interpreti de manera diferent en un i altre bàndol, però se'm fa difícil pensar que un i altre estiguin convençuts de la motivació que defensen i, com en tot en aquests moments, se n'aprofiten per crear encara més crispació.

I si votem tots les CUP?

Darrerament hi ha molts comentaris crítics als dos partits independentistes, PDeCAT i ERC, perquè no s'entenen i no acaben de posar-se d'acord entre ells per tirar endavant el govern de Catalunya. El Parlament ha endarrerit les sessions parlamentàries un mes, per intentar resoldre unànimement la situació dels diputats suspesos, però ningú té clar que a 1 d'octubre el problema estigui resolt.

Entretant la CUP té molt clar què s'ha de fer i discrepa de l'actitud dels altres dos partits polítics. Considera que són poc valents i no avancen en el mandat que la població de Catalunya els va fer en les darreres eleccions autonòmiques, després dels fets de l'1 d'octubre de 2017. La CUP ho té clar, però quan li preguntes et diu que ho consultaran assembleàriament. 

Del dit al fet hi ha un bon tros i tots hem pogut veure, en aquest darrer any, com es complicaven les coses que inicialment ens havien presentat com a senzilles. El fet que hi hagi consellers i també el president, presos i a l'exili no es pot deixar de banda i obliga a pensar abans d'iniciar una nova acció.

Tot això ha portat a grans discursos plens de grans intencions, però que són molt literaris i gens concrets. Paraules que queden molt bé, però no s'entenen, o el que és pitjor, no arribem a veure com volen avançar. El poble es manifesta i demana ruptura, però els governants catalans estan espantats.

Des de la CUP és molt fàcil dir que s'ha de trencar amb tot, però jo voldria que m'expliquessin l'estratègia a seguir. No la diré a ningú perquè no ens sorprengui l'enemic, però d'aquesta manera tindria més clara la meva opció política en la primera ocasió que tingui de manifestar-la.

Primàries per la República

Se'm fa difícil entendre els esforços per aconseguir formar candidatures unitàries per a les eleccions municipals del maig que ve. Penso que són esforços inútils que més aviat poden desorientar la parròquia. No li sé veure la gràcia. Probablement estigui equivocat, però jo sempre he cregut que l'esforç per anar junts és més comprensible en unes eleccions generals o europees, més que no pas en unes autonòmiques o municipals. El fet és que més aviat s'ha fet el contrari.

Tampoc diré que estigui en contra que els municipis busquin aquesta sortida, però la veig innecessària i fins i tot diria que, en el cas d'Arenys de Mar, em sabria greu. Prefereixo votar un partit, que si m'interessa la independència ja el trobaré, que no pas haver de votar una coalició d'interessos diversos.

A Arenys en aquests moments hi ha partits independentistes en el govern i en la oposició, i el mateix passa amb els partits unionistes. Aquesta barreja no fa cap mal ni priva cap tipus d'iniciativa en un sentit o l'altre. La correlació de forces entre els dos bàndols és clarament favorable als independentistes, i no passa res.

Per tant, al final de tot el que interessa no és si els partits s'alineen en funció de l'independentisme o no, sinó que la suma de partits tingui la majoria que a tu t'agrada. Si algú hi veu diferències que m'ho expliqui. Al final de tot al meu govern li demanaré resultats de la seva política i gestió municipal. Si estan barrejats potser no faran ni una cosa ni l'altra, i no sabré a qui exigir responsabilitats.

El dia de la marmota a la mesa del Parlament

Permeteu-me la insistència, però no acabo d'entendre què passa a la mesa del Parlament. Llegeixo que, en contra de l'opinió dels lletrats, han acceptat el vot delegat de Puigdemont, i suposo que també el de Toni Comín, que és l'altre diputat exiliat que manté l'escó. Si no vaig errat, el Tribunal Constitucional ja va declarar que aquest vot no era delegable pel fet de ser una persona exiliada (ells crec que en deien una persona fugida de la Justícia).

Ja sé que hi ha molts catalans que volen trencar amb Espanya i proclamar la República, però no acabo de veure el sistema. Si no es fa tot de cop no hi ha sortida, i em sembla que en aquests moments no estem en condicions de fer un cop ben fet. Si és així, què esperen que faci el govern estatal i els seus tribunals? Les votacions que es facin amb el seu vot quedaran invalidades, a part que ja tindrem més diputats i un nou president del Parlament a la garjola. No ho entenc (?).

De moment tenim el president detingut esperant què diu el jutge sobre la sol·licitud d'extradició que avala el fiscal alemany. Potser sí que si el porten a Estremera llavors podrà delegar el vot, però en aquests moments...

Ho sento, però penso que no s'estan fent bé les coses, i no és d'aquests dies, sinó que ja fa uns mesos que dura la cosa. Anirem seguint els esdeveniments, però amb les CDR i els diputats independentistes donant pals de cec crec que no avançarem i les eleccions 'autonòmiques' ens cauran a ple estiu.

Arrimadas confia en què l'augment de la participació se l'emporti ella

Deixo per a demà parlar dels resultats electorals d'avui. Ara, quan encara falten gairebé dues hores perquè es tanquin els col·legis, el que està passant és que hi ha un increment important de la participació que se situaria en cinc punts per sobre de les eleccions de 2015, que ja varen batre el rècord en unes eleccions autonòmiques.

Sempre havíem dit que hi havia un conjunt important de catalans que no es mobilitzaven en les eleccions al Parlament català, però que sí ho feien en les generals. Unes persones que donaven per fet que les autonòmiques tenien menys importància. Unes persones que el fet nacional català no els deia res i no es molestaven per anar a votar. Ara això hauria canviat.

Si es confirma aquest increment de la participació podrem dir que algú ha estat capaç de motivar els electors, fer-los creure que el seu vot era important per al futur de Catalunya, ja sigui per avançar en el sobiranisme, com per frenar qualsevol idea de trencament amb Espanya.

Tot faria pensar, doncs, que un augment de la participació implicarà un augment del vot no sobiranista, aquells que creuen que, per sobre de tot, són espanyols, i circumstancialment catalans, sense que això els aporti cap valor afegit, sinó tot el contrari.

Veurem en què queda tot plegat, però estic segur que en aquests moments, Arrimadas s'està fregant les mans, amb l'esperança de resultar la força guanyadora, encara que no puguin sumar majoria absoluta amb PSC i PP. Només poder dir que C's ha guanyat a Catalunya ja seria una importantíssima victòria, i una excusa per acusar qui no la fes presidenta. Caldrà veure també què passa amb el PSC.

Duran i Lleida hi vol tornar, qui es deixa enredar?

Encara que manifesti descartar la possibilitat de liderar el partit, tots sabem que no cal estar al davant per moure els fils d'un partit polític, sinó que des del darrere sovint encara va més bé. Duran i Lleida no n'ha tingut prou en arruïnar un partit històric que ara en vol crear un de nou, no sé per enredar a qui.

El seu afany de protagonisme no li permet estar amagat a la vida privada, i ha de buscar la manera de tornar a sortir als diaris, encara que sigui per bé.

M'agradarà veure, doncs, quants seguidors tindrà aquest nou partit, si s'acaba constituint, sobretot després de la dispersió dels antics militants d'UDC en nous i minúsculs partits: Demòcrates, Lliures... i els que s'han incorporat a altres partits, com el PDeCAT, i desconec si també a C's o el PP. 

No podem oblidar que, si una cosa té Duran i Lleida és un gran poder de seducció, fins al punt de portar l'històric partit català a fer fallida, això sí, saltant del vaixell abans del naufragi.

El discurs de Duran i Lleida és el mateix, recuperant el to tranquil i d'amiguisme amb el PP, demanant-li, però que escolti els catalans, quedant bé amb la vianda al plat!

Darrerament no havíem sentit a parlar gaire d'eleccions, tret de C's que no diuen altra cosa, però potser sí que els oportunistes estan preparant el seu minut de glòria a l'espera que la càrrega feixuga que suporten els sobiranistes del Parlament pugui amb ells i en rebin les conseqüències en unes hipotètiques eleccions autonòmiques avançades.  

El PP no serà alternativa de govern malgrat la crisi del PDECat

En el relleu d'Alicia Sánchez-Camacho per Xavier García Albiol, el PP català es conjura per ser alternativa de govern a Catalunya. Com s'ha vist el partit popular ha estat sempre un partit residual que amb l'aparició dels nous partits polítics es va veure relegat a les últimes posicions. A diferència de la resta d'Espanya, a Catalunya el C's va fer forat i de ben segur que li va treure una bona colla de vots, encara que no només a ells, sinó que al PSC també ho varen patir.

És cert que el PDECat no acaba d'assentar-se i queda molt lluny del temps en què CIU va dominar durant anys el panorama polític català. La nova situació li és incòmode i té adversaris a dins del seu aliat, ERC, però també més a la dreta, amb formacions que s'haurà de veure si acaben quallant.

El PP podria ser una alternativa de govern si no portés la llosa del seu amo i senyor, el PP espanyol, i el reguitzell de pals a les rodes a qualsevol iniciativa catalana, i no em refereixo al procés, sinó des del corredor del mediterrani, els accessos al port de Barcelona i el sistema financer en general.

C's a Catalunya fins ara no ha hagut de portar cap motxilla que li fes ombra i provoqués algun tipus de rebuig. Li pesa l'experiència dels seus a nivell espanyol, i això els pot restar vots i no sortir tan airosos com en les anteriors eleccions autonòmiques.

Sigui com sigui, haurien de canviar molt les coses perquè el PP català pogués competir com a opció de govern, i com a molt haurà de batallar per veure si queda per sobre de C's o es manté en els darrers llocs. Entretant el partit en el govern haurà de fer-s'hi molt per no quedar relegat a posicions que li puguin comprometre la seva supervivència, no sigui que li passi una mica com a qui va ser el soci fins no fa gaire, i que ahir comunicava la seva dissolució.

En Comú Podem és l'opció d'esquerres

Si es confirma la coalició entre Podemos i IU a Espanya, tot fa pensar que superarien en nombre de diputats al PSOE i per tant esdevindrien la primera força de l'esquerra espanyola en el seu intent de desbancar el PP del govern. A Catalunya, sembla ser que ERC guanyaria unes eleccions al Parlament català i CDC tindria problemes per mantenir-se en el segon lloc, amb la pressió de C's que, tot i la pèrdua d'escons, li lluitaria la posició.

Com que no es governa i ens avorriríem, es dediquen a fer enquestes i nosaltres a elaborar hipòtesis. D'aquesta manera estem distrets i podem compensar tants mesos d'immobilisme i incapacitat de pactar cap programa de govern. I si els resultats del 26J tampoc afavoreixen el pacte? Haurem entrat en un bucle infinit? Us imagineu un Rajoy en funcions per tots els segles del segles?

L'estudi dels resultats en unes hipotètiques eleccions autonòmiques també atorga a les CUP una davallada en vots i escons. De ben segur que el seu posicionament al Parlament català, que va provocar la caiguda d'Artur Mas, no ha agradat a una part dels seus electors i aquests se'n va a ERC, que creix, i a Catalunya sí que es pot, que també ho fa.

Les actuacions dels nostres representants condicionen el vot, sobretot quan afavoreixen el dubte o canvien d'opinió. El paper de C's, pactant amb el PSOE, no els ha afavorit perquè molts dels seus votants són d'una dreta dura i per tant no ho poden entendre. Vots que haurien vingut del PP, poden tranquil·lament tornar-hi per tal d'assegurar la força de la dreta.

Diuen que els resultats no seran tan diferents, excepte si Podemos i IU es presenten junts. És per això que, per evitar que PP i C's sumin, o bé que s'acabi produint la gran coalició de PP i PSOE, l'opció d'esquerres més clara és la de Podemos i IU que són els únics que garanteixen que en cap cas pactaran amb el PP.

I En Comú Podem què hi pinta?

Mentre a la major part d'Espanya es repartiran el pastís entre el PP i C's, podria molt ben ser que Catalunya tornés a manifestar-se diferent amb una victòria de l'agrupació liderada per Xavier Domènech, En Comú Podem. Sembla evident que el PP quedarà per sota de la resta dels grans partits, i podria molt ben ser que C's no tingués la pujada que en principi se li donava.

Per què pot guanyar En Comú Podem? Com s'haurà d'interpretar si és així?

Malgrat que la situació actual sigui molt específica i diferent de sempre, Catalunya acostuma a respondre en clau d'esquerres quan es tracta d'eleccions generals. En aquests moments el PSC continua sense estar massa a to, el binomi Iceta-Chacón no acaba de convèncer. La forta pujada de la CUP en les darreres eleccions autonòmiques s'ha de veure com es tradueix aquesta vegada en què no es presenten. On aniran a parar els seus vots?

Tot i comptar que hi pot haver molta més abstenció que el 27 de setembre, de ben segur que hi haurà votants de la CUP que no es quedaran a casa, i l'opció de Xavier Domènech no és gens descabellada. Difícilment poden votar el PSC, que s'ha manifestat clarament unionista, i costa de creure que ara votin ERC o DL.

Amb aquest panorama jo em decanto a pensar que En Comú Podem pot ser una bona alternativa a la CUP, si aconsegueixen que se'ls perdoni el seu posicionament en les autonòmiques. Hi ha qui, incapaç de donar el seu vot a Mas o Junqueras, veu en Xavier Domènech el recurs menys dolent.

I com ho haurem d'interpretar? Seguint el mateix raonament, no hi podem veure tant un mèrit de l'agrupació com l'oportunitat de sorgir després de descartar altres opcions, ateses les opcions que la contesa electoral ens brinda.

En una cosa sí que coincidim, senyor Rajoy

Sembla ser que Rajoy ha parlat als joves simpatitzants del PP i els ha dit que votar C's era un risc important per al futur d'Espanya. Jo també opino que donar ales a C's és un risc, en el meu cas, per a Catalunya. C's és el discurs del PP sense complexes. El discurs en contra dels drets de Catalunya. És per això que ens hi juguem molt.

De ben segur, però, no coincidirem amb el senyor Rajoy en qui hem de votar. Donar el meu suport al PP no és cap garantia per al meu anar bé, ni el de la majoria de catalans. Ho hem vist durant aquests darrers quatre anys, que ha estat capaç de forçar Artur Mas a demanar la independència. Una demanda que no se li hauria ocorregut mai a cap militant convergent.

Malauradament tot fa pensar que, a Catalunya, C's li passaran, per molt, per la cara al PP català, que aconseguirà la mínima expressió, just per salvar la pell del Jorge i l'Alicia, i poca cosa més. I no m'entristeixen els mals resultats del PP català, sinó els bons resultats que traurà C's, i no només a costa del PP, sinó també del PSOE.

A les eleccions autonòmiques ja es va poder veure com el vermell de l'àrea metropolitana i i Baix Llobregat es convertia en taronja. L'espanyolisme que havia predicat el PSC s'ha vist superat pel populisme i demagògia de C's, i els que havien estat votants incondicionals del PSOE a Catalunya, han passat al C's amb molta facilitat i rapidesa. El PSC, doncs, haurà perdut els catalanistes de Girona i comarques centrals i al mateix temps els espanyolistes de les comarques properes a Barcelona. Un trist final, per a un partit històric.

La riquesa de la diversitat i la pluralitat

El fet que el màxim candidat a guanyar les eleccions espanyoles, amb molta diferència respecte a la segona força, acabi essent la sisena força política a Catalunya vol dir alguna cosa. Si això es repeteix una i altra vegada, és una prova evident que les característiques del nostre país són ben diferents a la majoria de l'Estat.

Aquestes diferències ni són bones ni dolentes, simplement reflecteixen una realitat que convindria tenir en compte. Al marge del sentiment independentista, si s'hagués actuat amb intel·ligència no hauríem arribat a la situació en què ens trobem.

Amagar la realitat, la diversitat, en lloc de valorar-la i aprofitar-la, ha estat el greu pecat de la miopia governamental espanyola. Si bé és cert que hi poden haver picabaralles estúpides sobre qui és millor que l'altre, amb intel·ligència es pot treballar les diferències com a riquesa d'una societat plural i respectuosa amb els altres.

Ni tan sols ara, en campanya electoral, són capaços de reconèixer que ha estat un greu error l'actitud del govern del PP, i continuen en la miopia i tossuderia de voler imposar la seva llei per la força i no guanyar-se l'estima a través del diàleg i els arguments. Totes les posicions tenen la seva part positiva, els seus mèrits, però quan es nega el diàleg, tot plegat esdevé negatiu i inoperant.

Permeteu-me que doni la raó a Francesc-Marc Álvaro sobre l'encert o no de presentar-se per separat CDC i ERC, després d'haver anat junts en les darreres eleccions autonòmiques. Jo també penso que si llavors varen anar junts, ara ho havien de tornar a fer. Els seus motius tindran, però coherència no n'hi sé trobar.

Definitivament el PP no vol guanyar

Veient el cap de llista per Barcelona, queda clar que el PP, o bé no necessita els vots catalans o no té cap interès en guanyar les eleccions. Els catalans que podien tenir dubtes entre votar el PP i C's, ara ja ho tindran clar. S'ha de ser militant molt fidel per donar suport al pitjor ministre de la història d'Espanya.

De fet els que estimem Catalunya, la història, la cultura i la llengua catalana, els partits espanyolistes ens ho han posat molt fàcil. PP, PSC i C's, fent els discursos en castellà, i defensant la unitat d'Espanya, ni tan sols obrint l'escletxa al dret a decidir, no ho podien dir més clar. Més fort segur que ho diran. Tenen un parell de mesos per marejar-nos en precampanya i campanya electoral.

Aquesta vegada, a ICV li han posat molt fàcil. Si no milloren posicions ja poden plegar i quedar-se a casa. La decisió de Joan Herrera de no liderar el partit dins de la candidatura "En Comú Podem", és un primer pas. Ara falta saber si els socis d'UEiA decideixen integrar-se en la coalició o no. La posició del PSC i el fet que la CUP no s'hi presenti, fan les coses més fàcils a ICV i els seus socis. A veure si reben un bon impuls i capgiren la inèrcia a la baixa i la pràctica desaparició.

L'altra notícia de les eleccions generals és la decisió d'ERC i CDC de no presentar-se junts. Amb això pretenen guanyar adeptes. El resultat de les negociacions de Junts pel Sí i la CUP pot condicionar el vot a les generals. Hi ha molts votants d'ambdues candidatures a les autonòmiques que estan molt desencisats. De ben segur que si la solució passa per convocar noves eleccions el mes de març, el resultat serà ben diferent. La CUP rebrà una patacada important, però CDC i ERC tampoc no ho tindran fàcil. La sensació de molts catalans mobilitzats és que els polítics els han pres el pèl, i que... ja s'ho faran. Per cert, al PP no li hauria anat més bé posar de cap de llista en Duran?

La Maria Antònia tenia raó, la Forcadell presidenta

Ja ho deia divendres la Maria Antònia. Aquesta amiga jubilada que s'apunta a tots els cursos, viatges i espectacles, sembla ser que té més informació que tots nosaltres. Divendres ja ens deia que ERC proposaria Carme Forcadell per a presidenta del Parlament català, que es podria constituir dilluns vinent.

La decisió la veurien bé CDC i ERC, i molt probablement també la CUP. El que no està tan clar és que hi hagi consens per elegir el president del govern i ja hi ha qui pensa en unes noves eleccions autonòmiques per al mes de febrer o març.

Potser sí que donarem la raó els que fa temps que demanen que ens deixem d'històries i ens posem a treballar. Estic segur que de treballar ho fan, però si més no la sensació és de pèrdua de temps, i això a vegades és suficient com per aturar-ho tot.

Diu la Carme Forcadell que intentarà ser la presidenta de tots. D'entrada ha de ser la presidenta de tot el Parlament, si finalment és l'escollida, i això vol dir que s'haurà d'entendre i acceptar diputats i diputades tan distants amb ella com C's i PP.

C's entren amb molta força. La força que els dóna haver multiplicat gairebé per tres el nombre de representants, i el que és més important, esdevenir la primera força de l'oposició, amb nou diputats més que el PSC i més que doblant en escons al PP, Catalunya sí que es pot i la CUP.

El paper de C's els primers dies serà clau per entendre quina serà la dinàmica parlamentària durant aquesta legislatura que, com es preveu, pot ser molt curta. D'uns pocs mesos, si no s'aconsegueix formar govern, o d'un any i mig, si es confirma el full de ruta cap a la independència. La campanya i els resultats electorals del 20 de desembre també afectaran significativament el desenllaç parlamentari català.