No prendràs el nom de Déu en va

Aquesta temptació d'atribuir a Déu dèries humanes, d'instrumentalitzar la divinitat, la podríem considerar aquests dies arran de la visita del papa Lleó XIV a Espanya i Catalunya. Tothom hi vol veure més del compte i aprofitar la seva visita, les seves paraules i gestos, per tirar l'aigua al seu molí.

Els catalans estem obsessionats amb la llengua, encara que tenim prou arguments per justificar-ho. Els que no ens estimen i voldrien eliminar la cultura, la llengua i la història, ho tenen molt clar a l'hora de denunciar la politització que se'n fa del viatge, però potser no s'adonen que ells també fan mans i mànigues per aprofitar qualsevol frase o moviment per justificar-se.

Qui vulgui llevar transcendència a la visita no ho té fàcil, sobretot si vol ser coherent i honest. Un pot estar molt d'acord o en contra de les creences religioses i cal ser respectuós amb els que opinen diferent de tu, però no es pot negar al papa la representativitat ni la força de les seves paraules. El que pugui dir jo no tindrà mai la repercussió del que pugui dir el papa, encara que no t'agradi o no hi estiguis a favor. Al seu darrere hi ha una multitud de persones que el consideren i el segueixen.

Hem de respectar aquelles persones que creuen que un estat laic no pot sufragar les despeses que s'originen amb la rebuda del papa. Els diners públics no sempre estan ben emprats i, sobretot, no sempre es fan servir per allò en què creus i consideres prioritari. Ho podem discutir, però sense fanatismes i posant les coses al seu lloc. 

Certament, els problemes polítics, socials, econòmics i culturals els hem de resoldre nosaltres. Podem demanar ajuda, però no utilitzem sentiments i creences per justificar-ho. Però en tot!, no només en allò que critiquem dels altres. Qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra. Aquí també ho podem aplicar. No pot ser que només veiem els defectes dels altres. Siguem honrats i abans de criticar, autoanalitzem-nos i autocensurem-nos. Potser així anirem tots més bé.

Joc d'estratègies

Si en algun moment les estratègies són importants i tenen transcendència és ara a mesura que s'acosta la data del referèndum. Els grups que no hi van a favor, veient que sembla imparable la resposta a la convocatòria, ja no parlen que no es farà, sinó que ja li atorguen el caràcter de procés participatiu, com el 9-N. La qüestió és no quedar en ridícul.

Afirmar en aquests moments que els catalans no acudiran en massa a votar el referèndum ja no és cap garantia d'èxit, i és per això que es carreguen el caràcter de referèndum perquè d'aquesta manera, encara que siguin molts els participants, mai acceptaran la seva validesa com a referèndum.

Jo ho puc entendre, sobretot quan els partits han de fer tants equilibris per nedar i guardar la roba. Quan han de treballar tant a la gent perquè els siguin fidels i els donin el seu vot. No s'adonen molts d'ells que a les persones no ens agraden els cagadubtes, sinó que volem posicions fermes i coherents. Tampoc suïcides, però sí una mica utòpics.

La Retrotopia, per Zygmunt Bauman

A l'epíleg de la darrera obra del filòsof i sociòleg Zygmunt Bauman, Retrotopia, que subtitula "Mirem cap al futur, per variar", demana diàleg com a única solució als molts problemes actuals. És una llàstima que haguem banalitzat el concepte diàleg que en pronunciar-lo no li donem la transcendència, el valor que té per ell mateix. Tothom s'atreveix a parlar de diàleg, quan el que volen dir és monòleg, imposició de les idees, anul·lació de l'altre.

Ens ho acabem creient, perquè en el fons som uns ingenus. Ens ho vàrem creure quan ens en parlava la vicepresidenta espanyola després del darrer nomenament de Rajoy, i també quan ens ho prometia l'actual delegat del govern a Catalunya, acabat de ser designat.

Diu Bauman: "Ens hem de preparar per viure un període molt llarg més ple de preguntes que de respostes, amb més problemes que solucions, com també per actuar a l'ombra d'un equilibri molt delicat entre la possibilitat de guanyar i la de perdre", i acaba el llibre dient: "Més que en cap altra època, nosaltres -els habitants humans de la Terra- ens trobem en una situació en què cal decidir: o ens donem les mans o cavem la nostra fossa comuna."

Desanimats, quan no veiem un futur esperançador, caiem en la temptació de creure i idealitzar un passat que tampoc no estava tant bé. És per això que Bauman ens anima a pensar en el futur i a tenir en compte que hem de sumar, que no hi podem anar sols. A mesura que ens fem grans ens tornem més nostàlgics, però la societat no ho pot ser, sinó que ha d'encarar el repte del futur amb idees i voluntat ferma de superar tots els obstacles. Pensareu que el moment i lloc on vivim ens ho han posat difícil, jo també ho penso, però no per això hem de deixar de lluitar.

Monteverdi eclipsa la memòria del 20-N

Començo el meu escrit amb la música de Claudio Monteverdi de fons. Madrigals molt ben interpretats que aporten pau i felicitat... Quina sort poder escoltar música deliciosa i ben interpretada! Probablement hi ha un dèficit de socialització, però un grau suprem d'excel·lència. No es pot tenir tot, però és que la música mal interpretada pot esdevenir una tortura.

Acostumo a escoltar la música per èpoques i durant uns dies de manera reiterada. Aquests darrers dies gaudia de la música clàssica del segle XX, i ja és interessant, però... quan recupero la música antiga, el barroc i començaments del classicisme... aquí em deixo anar. El repertori per als propers dies estarà format per Monteverdi, Corelli, Albinoni i Vivaldi. Després ja avançarem més.

De totes maneres la meva intenció avui era parlar del 20-N, una data que en el seu moment va tenir la seva transcendència, però vist des d'ara ja no saps si el que vàrem veure fou simplement un miratge. La transició democràtica ha anat com ha anat, però ha acabat convertint-se en la supremacia i lideratge sense oposició d'una dreta opressora i gens dialogant. Calien tants esforços per arribar on som ara?

Algú s'ha cregut això del diàleg i l'empatia del nou govern del PP? Revocar els acords del Congrés no és la millor manera d'expressar la millora en el diàleg.

El dictador va morir tranquil·lament i els seus successors han estat incapaços de fer una autocrítica i han mantingut tots els acords presos i les sentències condemnatòries dictades pel dictador que durant quaranta anys va dominar i oprimir els ciutadans espanyols que somiaven en la democràcia. 

He fet bé de començar parlant de la música i d'aquesta manera oblidar-me de la data d'avui i del que va significar el dictador per a Espanya i molt especialment Catalunya. El problema és que quan veus i sents palar el president o la vicepresidenta espanyols no et mous gaires graus del punt de referència del dictador i les freqüències es barregen.