Massa violència!

Avui començaven els telenotícies amb un seguit de morts que et deixaven glaçat. Per més que ens estem acostumant a aquestes notícies, crec que no ho estarem del tot, ja que no pots entendre què està passant realment. Ens trobem amb casos de baralles improvisades, molt violentes i amb els participants preparats amb armes. També hi ha aquells encontres premeditats, sobretot en el cas de les exparelles, i per acabar-ho d'adobar et trobes amb decisions de fiscals que no ho pots entendre de cap de les maneres.

Del conjunt de casos ocorreguts recentment i que eren notícia aquest matí, em quedo amb la decisió de la fiscal de Figueres que el mes de maig va deixar lliure una persona que havia amenaçat de mort a l'exparella i que la va acabar matant a ganivetades.

La responsabilitat dels jutges i fiscals és molt alta i cal que prenguin les mesures amb encert, valorant totes les hipòtesis. És cert que et passes la vida prenent decisions, la majoria d'elles sense gaire transcendència, però que en funció del càrrec o del lloc que ocupes, el que ordenes i decideixes pot ser vital, i en el cas que comento, provocar una mort evitable.

No és fàcil. Ningú no ho diu, però s'ha de calibrar molt bé el que decideixes tenint en compte les conseqüències que se'n poden desprendre. No voldria posar-me a la pell del fiscal i jutge que no van ser prou contundents a l'hora de retenir empresonat la persona que havia manifestat la voluntat d'assassinar la seva exparella. Què els pot passar pel cap en aquests moments?

Pensar que podem estar ficant a la presó a qualsevol sospitós no tindria gaire sentit, però cal tenir en compte que vivim uns moments amb molta violència, amb moltes navalles i fins i tot armes de foc a la butxaca de desaprensius, i això facilita situacions tràgiques com la de Figueres el mes de maig, o com les que s'han produït avui a diferents llocs, entre ells a la platja de Barcelona.

Què està passant?

Llegim als diaris un seguit de notícies que ens aclaparen i tenim el perill de no assimilar-les com es mereixen, no donar-hi la importància que tenen, per la seva contundència, perversitat... No és possible quedar indiferents quan t'expliquen el que passa més enllà de les fronteres, amb un menyspreu a la vida.

Dues germanes que vivien a Terrassa han estat assassinades "per honor" al Pakistan. Per no acceptar uns matrimonis forçats. Assassinades per les persones que teòricament més les estimaven, les més properes, les que les hi haurien de voler el bé.

A l'altra punta del món, en un país que donem per fet que és civilitzat, un jove de 18 anys assassina criatures innocents sense cap tipus de justificació. Ens posem les mans al cap, però som incapaços de dificultar la possessió d'armes. El seu president diu que ja n'hi ha prou! No s'hi pot fer res?

Què passa i què ens està passant a tots plegats? Com pot ser que la vida sigui tan fràgil i que qualsevol pugui disposar-ne tan fàcilment? Una família que no accepta que les seves germanes, potser les seves filles, puguin decidir amb qui es volen casar i ser felices. Un noi, que ha adquirit un armament com aquell que compra un jersei o un parell de sabates, entra en una escola i dispara a matar totes les criatures i persones adultes que es troba al davant.

T'adones que perdem molt el temps amb temes que no tenen tanta importància, si més no respecten la vida, i paral·lelament convivim amb una guerra, amb una violència sense sentit, amb unes creences que anul·len les persones, els seus drets, la seva vida.

És una injustícia tot el que està passant al nostre país, amb uns poders fàctics que salven els corruptes, quan aquests són reis, jutgen en funció de les seves creences i ideologies polítiques, però no d'acord amb els principis democràtics que caldria suposar. Juguem amb les persones a la força bruta, i deixem d'observar tota la violència i menyspreu que embruta el món. 

És impossible que les coses puguin funcionar bé veient com va tot. Observant l'actitud de les persones que haurien de donar exemple i aplicar la justícia, al marge de les seves creences i interessos personals. No és estrany que el populisme, l'extrema dreta i la repressió estiguin avançant a marxes forçades. Tots plegats ens ho busquem, i és molt trist adonar-se que els nostres governants sembla que no hi posin remei, com si això no anés amb ells. Ja arribarà el dia que tot seran lamentacions. Malauradament, ja serà tard.

Un Govern i una Església que aguditzen la fractura social

M'imagino que durant el 2014 serà impossible que no hi hagi un dia que no tinguem notícies i anècdotes per comentar al voltant del dret a decidir, la consulta i la pressió espanyola, des de qualsevol instància, per reprimir els nostres drets, la nostra llengua i la nostra cultura.

Si haguéssim continuat submisos com en temps de Jordi Pujol, i a Pasqual Maragall no se li hagués acudit modificar l'Estatut, tot això no passaria. La nostra vida seguiria tranquil·la, sense pena ni glòria. 

Aquelles persones que finalment ens hem adonat que érem innocents i massa refiats, no hauríem traspassat la ratlla de l'independentisme, i ens hauríem acontentat amb un respecte d'Espanya a la nostra llengua i cultura, encara que fos a canvi de subvencionar el malbaratament de recursos d'altres nacionalitats.

Avui es fa difícil simpatitzar amb Espanya, que no vol dir amb els espanyols, sinó amb els seus representants polítics. Fins i tot el PSC, que ha optat per seguir les ordres del PSOE, no pot estar tranquil quan llegeix les sentències dels diferents tribunals judicials en contra del català i la política d'immersió lingüística.

El tema cansa, i això pot ser el gran perill que ens condueixi al fracàs i la involució del nostre estatus propi i diferenciat de la resta d'Espanya. És per això que cal tenir el cap ben fred, però no llançar la tovallola. Cal defensar els nostres drets, cadascú des de la nostra posició i possibilitats. No ho podem deixar tot en mans dels nostres polítics, i els hem de defensar, donar suport i exigir dedicació i coherència.

Espanya no va bé. El govern del PP està destrossant moltes de les coses que amb paciència i esforç la societat civil havia anat construint, a partir de la mort del dictador. Europa avergonyeix el govern espanyol per lleis injustes, però no té prou força per redreçar el camí que el PP està traçant. 

La Unió europea fa aigües quan es tracta de defensar els pobles maltractats pels seus governs. És incapaç de fer res per evitar que el dictador sirià deixi d'assassinar els seus súbdits i destrossar les seves vides i pertinences. Tota una generació de sirians haurà viscut sota les bombes del seu govern. A Espanya encara hi ha supervivents d'una guerra civil injusta, i ha vist com molts dels culpables i els seus hereus, continuen governant políticament o econòmicament un Estat en hores baixes, amb diferencies socials cada vegada més grans. No ho podem callar, i hem de denunciar l'Església espanyola que permeti i doni suport, per interès, a la fractura social del nostre país.