Compartir el cotxe com a alternativa

Aquests dies, amb tot el que ha passat a Rodalies, han aparegut a les xares socials comunicats sol·licitant compartir cotxe particular per desplaçar-se a treballar o a l'escola. Al nostre país no és una pràctica habitual, si ho comparem amb altres països que des de fa molts anys, i al voltant de les capitals, s'ha practicat força aquest sistema. Quedar en una àrea d'aparcament per trobar-se amb altres conductors i seguir el camí en un sol vehicle.

Alguna vegada, quan m'he hagut de desplaçar a Barcelona en hores punta, m'he dedicat a observar els altres cotxes i he pogut constatar que la majoria d'ells circulen només amb el conductor. Llavors penses que si es compartís el cotxe amb altres persones no només estalviaríem diners en benzina, sinó també moltes retencions i bloqueig a l'entrada i sortida de la capital.

Reconec que no és fàcil i no es pot improvisar, però avui que tenim tan assumit el tema d'Internet i la comunicació digital, amb moltes aplicacions que ho fan gairebé tot, no seria tan difícil trobar la manera d'organitzar aquest compartir el cotxe. Per què no es fa?

Com deia al començament, aquests dies d'aturada dels trens i d'una oferta molt escassa d'autobusos alternatius, hauria estat un bon moment per posar en pràctica aquest sistema. Però les coses no s'improvisen i cal tenir-ho tot molt ben estudiat. També és cert que a la zona on visc, al Maresme, no és fàcil trobar àrees per poder aparcar els cotxes al punt de reagrupament dels conductors, i gairebé t'obliga que aquest pas es faci en origen, la qual cosa limita encara més les possibilitats de coincidència d'hores i trajecte amb altres persones.

Entretant hem d'esperar que els nostres polítics hagin après la lliçó i comencin a fer passes per resoldre la manca d'inversió i manteniment de la xarxa de trens. No serà fàcil i caldran molts anys per posar-nos al punt de sortida d'una oferta digna, tal com ens mereixem.

Què podem fer per millorar-ho?

Avui, en una tertúlia radiofònica, parlàvem de convivència, de participació, de corresponsabilitat. Crec que vivim uns moments massa pressionats per la política, les picabaralles ideològiques i la manipulació de les idees. Ens oblidem de viure i compartir. De tenir en compte els veïns. Les notícies que ens arriben sobre decisions judicials, enfrontaments verbals als parlaments i la corrupció que ho empastifa tot, ens capfica i no ens deixa temps a conrear el veïnatge.

En un moment donat de la xerrada he comentat la iniciativa ciutadana de Tàrrega, de saludar i somriure. Ens trobem vilatans pel carrer i passem com si no hi hagués ningú. La salutació pot semblar un fet menor, però no és així. Hem de desitjar un bon dia a aquella persona que tenim per veí, que ens trobem sovint, però que desconeixem. Curiosament, preparant aquest post, he trobat a Internet que demà, dia 21 de novembre, és el dia mundial de les salutacions. 

El conductor del programa comentava que avui ja no saludem quan entrem en una botiga. Jo crec que és una mica exagerat. Penso que encara hi ha el costum de saludar en entrar en un local on hi ha altres persones. Potser menys que abans, perquè també les botigues no són iguals, amb més supermercats i menys botigues del barri.

Hem parlat de participació i compromís amb la institució que ens governa la vila. He comentat que tothom hauria de passar per l'ajuntament en un moment de la seva vida. Ja sé que no es pot interpretar literalment, però la idea és que tothom hauria de ser conscient què representa dirigir la política d'un municipi, organitzar els serveis i millorar la vida de tots els vilatans. Es tracta de posar-se al servei dels altres. 

Hi ha qui ho fa a través d'entitats i associacions. També és vàlid. Es tracta de sortir de la zona de confort i afrontar nous reptes, pensant sempre en els altres. Estic convençut que aquest seria el remei per millorar la convivència, i segur que temes com la recollida selectiva de la brossa, per posar un exemple molt d'avui, sortiria millor. Cal posar-hi ganes, interès i voluntat. Hem d'alçar-nos del sofà i mirar què podem fer perquè la nostra vila sigui millor.

Compartim aniversari

Els aniversaris rodons acostumen a ser més celebrats que la resta i, enguany, en Tallaferro i la Flor d'Alba celebren el seu setantè aniversari, i la colla gegantera d'Arenys de Mar ha preparat un seguit d'actes commemoratius. Si la colla acostuma a pencar de valent, enguany se superarà per tal que no ens passi desapercebuda aquesta celebració.

Tot i que no acostumo a col·locar-me de protagonista en els meus escrits del blog, avui em permeto la llicència d'actuar de coprotagonista en celebrar, precisament avui, el meu setantè aniversari. És un any més, però com deia al començament, el fet de canviar de dècada i col·locar un zero al final, fa que prengui més relleu.

Ens fem grans, i això és una sort. La vellesa és tot un honor, però també un repte. No tothom hi pot arribar, ni tampoc en plenes condicions. Quan era un xiquet, ens parlaven d'un vell de seixanta anys. Avui és tota una altra història i cada vegada hi ha més persones centenàries. Això fa que, malgrat formar part del grup de jubilats, no em pugui considerar un vell, i els nostres gegants encara menys. Tenen molta corda per davant, i moltes generacions per anar engrescant i festejant.

Tot i que l'estiu comença als voltants de Sant Joan, per alguns és el dia 1 de juliol l'inici de les vacances, també per als jubilats. Els mestres i professors han acabat el curs, els casals d'estiu s'han posat en marxa, i algunes persones ja preparen les maletes per al seu viatge d'estiu.

Per a totes aquelles persones que comenceu les vacances, us desitjo un molt bon estiu, que gaudiu de les festes de carrer, de la festa major, amb totes les seves activitats, i tingueu uns moments de record per a tots aquells joves que amb il·lusió i dedicació ens ajuden a passar-nos-ho d'allò més bé. Bon estiu!

El voluntariat surt a la tertúlia

En una tertúlia literària hem sortir a parlar del voluntariat. De fet, una de les protagonistes realitza un voluntariat per sortir d'una situació depressiva, i això ens ha portat a comentar el voluntariat, amb diferents exemples, on alguns dels tertulians hi haurien participat. És per això que he tingut ganes de treure-ho com a tema del meu post d'avui, sobretot tenint en compte que estem en període electoral i que a la premsa només hi trobes més del mateix, amb poca informació que difereixi del dia abans. És un anar donant voltes sobre el mateix i resulta prou cansat. En tenim per un mes més.

    L'obra és "Les vencedores", de Laetitia Colombani, l'autora de "La trena", que de ben segur coneixereu molts de vosaltres. Però no us parlaré de l'obra que, tot sigui dit de passada, us animo a llegir, si més no per conèixer uns fets d'ara fa cent anys que per a molts ens havien passat desapercebuts, sinó que voldria parlar del voluntariat, i molt concretament d'aquell voluntariat que té com a principal destinació l'afavorir la situació de persones que s'ho passen malament, ja sigui perquè han hagut de deixar la seva terra, per guerres o necessitat d'alimentar-se, però també d'aquelles que, vivint al seu propi país, no tenen els recursos necessaris per viure amb dignitat.

    Com que els nostres governs no se n'ocupen el que caldria, no redistribueixen la riquesa, com caldria esperar, es fa necessària la col·laboració de persones que, de manera altruista, dediquen part del seu temps i la seva vida, als altres. I no tothom n'és capaç. Hi ha formes de voluntariat més fàcils i accessibles, i d'altres molt més compromeses.

    D'alguna manera l'obra ens ha fet pensar en situacions actuals que no sempre tenim presents, com per exemple les persones que viuen al carrer, sense sostre. Les dones, concretant encara més, i que ho pateixen d'una manera més cruel que no pas els homes. El relat, encara que novel·lat, de les pròpies afectades ens ajuda a entendre una mica més què significa no tenir un aixopluc segur i haver de dependre de la caritat dels altres. És cert que cada cas és un món, i que no ho podem generalitzar, però en tot cas es tracta d'unes circumstàncies que nosaltres no voldríem experimentar. Les persones voluntàries poden fer molt per suavitzar les condicions de vida de les que ho pateixen.

    I com que l'espai no em permet aprofundir en el tema, deixo dit que no sempre ens veiem capaços de fer el pas i apuntar-nos al voluntariat, i un motiu pot ser prou contundent: estem preparats per compartir situacions injustes i difícils? Sabrem posar-nos al seu lloc i no limitar-nos a ajudar? La resposta no és fàcil.

Trobada amb entitats ben diverses

Aquest matí, a Mataró, hem viscut una bona iniciativa compartida amb un grup de persones representants de les moltes entitats que treballen a la ciutat en el teixit associatiu. Hem parlat de les nostres experiències, de les necessitats, de les bones pràctiques, de com millorar les nostres entitats i en definitiva la ciutat.

L'experiència d'aquest matí l'hem valorat molt positiva i tot fa pensar que no serà la darrera vegada que la posem en pràctica. Ara caldrà donar-la a conèixer a més entitats perquè la puguem compartir i se'n puguin beneficiar. 

Com podem ajudar les entitats segons les nostres possibilitats? Podem compartir recursos i experiències perquè se n'aprofitin més persones. És una manera de millorar el món associatiu, simplement compartint allò que fem, i escollir les millors experiències i els millors resultats.

Demà, un territori de la ciutat gaudirà d'una trobada gastronòmica i intercultural. Em refereixo al barri de Cerdanyola de la ciutat de Mataró. Podrem conèixer menjars típics d'altres cultures que comparteixen el nostre dia a dia, a la ciutat que ha acollit a tanta gent, i també la cultura d'aquests pobles, des la Xina fins a qualsevol altra part de l'Estat espanyol. Compartir i gaudir de la comunicació entre tots nosaltres i ampliar el nostre cercle d'amistats i coneguts. Quant més ampliem el cercle, més satisfactòria serà la nostra existència.

Recordant l'amiga Pilar Cabot

Estimada Pilar, amb molt de respecte et dedico el meu escrit d'avui, conscient que no estaré a l'alçada teva, tu que sempre has jugat amb les paraules, d'una manera tan sensible, bella i entenedora al mateix temps. Sempre vaig admirar el teu amor pels llibres, per la poesia, per la cultura. 

Avui és un dia molt trist, perquè t'hem perdut, fins i tots aquells que feia tants anys que no coincidíem. Et confesso que darrerament intentava trobar el dia per venir-te a visitar, i mai em perdonaré no haver-m'hi esforçat més. Ara ja no hi sóc a temps, i em dol.

Encara que llunyans són molts els records que guardo dels moment que vàrem compartir, tant de veïnatge a la llibreria El Clam, com a la Coral Canigó, assajant, fent concerts i viatjant. Tinc molt present la nostra estada a Heiligenblut, que fa poques setmanes comentava en el meu blog. 

Crec que vàrem viure moments interessants, i era un plaer ser amic teu. La teva llibreria va ser un revulsiu cultural a Vic. Els amics que et venien a veure i a fer tertúlia literària. Tot just obria els ulls a la vida, a la cultura i et tenia com a referent.  

Han passat molts anys, però sempre t'he recordat. La vida ha fet que m'allunyés de la meva ciutat natal i per tant de molts amics que hi vaig fer, però és ben cert que dels bons amics no te n'oblides mai, i sempre t'he tingut present.

No vàrem recuperar mai un episodi de la nostra vida que potser tu vares oblidar, però que jo sempre he retingut a la memòria, fins al punt d'imaginar què hauria passat si la història hagués estat una altra.

La teva dedicació a la poesia és el millor regal que has fet al país i encara que tu saps molt bé que jo no en sóc un bon seguidor, i d'això n'havíem parlat, entens que les meves paraules són sinceres i en aquests moments plenes de dolor.

Adéu Pilar, gràcies per tot el que ens has donat, la teva alegria, el teu coratge i la teva amabilitat i saviesa. Molts petons!!!

Reorganitzar la Riera és una necessitat

Estic molt d'acord amb la proposta de la CUP d'Arenys de Mar d'ordenar l'aparcament a la part baixa de la Riera. A molts ens agradaria poder tenir una Riera sense cotxes, però no podem prescindir d'ells fins i tot si aconseguim desviar el trànsit per la variant de Valldegata. Si hem de compartir la Riera amb els cotxes hem de buscar la millor manera per gaudir de l'espai i facilitar les coses als que vénen de fora, ja sigui d'altres municipis o bé dels afores de la nostra vila.

La zona blava és necessària, però cal organitzar-ho diferent. S'ha de prioritzar la rotació dels cotxes, donant facilitats als conductors que només necessiten aparcar uns minuts el cotxe per damunt d'aquells que l'estacionament és més llarg. Facilitar la càrrega i descàrrega, si convé de manera gratuïta, i disminuir la durada màxima d'aparcament, que per això hi ha l'aparcament de sota el Xifré.

Arenys, però necessita un pla de mobilitat perquè no tots els problemes es concentren a la Riera, sinó que hi ha altres vies de circulació que convé analitzar i fer els canvis necessaris per millorar la circulació dels vehicles i les persones. No es poden buscar solucions parcials, sinó que s'ha d'analitzar la vila globalment i això ara ja és una necessitat.

Fa temps que demano un estudi a fons per saber quin ha de ser l'Arenys del futur, però sembla ser que això no interessa. El Pla de mobilitat i el Pla d'Equipaments, si finalment l'Ajuntament adquireix les Clarisses, són dues prioritats que caldria treballar. Si no és per iniciativa del govern, caldrà confiar en la força de l'oposició.

Espectaculars fitxatges de C's per a les generals

He llegit al diari ARA que C's de Cantabria ha fitxat un humorista deplorable per encapçalar les llistes per a les eleccions generals del proper mes de juny. Sortosament no el conec de res ni mai n'havia sentit a parlar. Aquest és l'avantatge de no sintonitzar segons quins canals i programes de televisió.

Diu la Mònica Planas que es tracta d'un tal El Felisuco que s'ha fet  famós a base d'explicar acudits que deixen verdes les dones, és a dir, un fomentador indirecte de la violència de gènere. Si a aquest personatge hi afegim el candidat per València, l'actor Toni Cantó, ens podem fer una gran idea de quin partit és C's.

Cada vegada tinc més clara la meva opinió sobre Ciudadanos. M'agradaria poder compartir aquesta opinió amb una gran majoria d'espanyols, perquè no es deixessin ensarronar per un líder a qui no li podem negar carisma, però que seria millor nomenar-lo encantador de serpents.

Darrere de C's no hi ha ni ètica ni voluntat de servei, sinó simplement ambició de poder d'una colla de personatges que han sortit del PP perquè el devien trobar massa de centre. I amb això no em carrego a una gran majoria de persones que militen o voten C's, ja que les persones som molt vulnerables i ens deixem enredar amb massa facilitat.

Tant de bo algú ens il·lumini i, si no acabem de saber a qui hem de votar, com a mínim tinguem clar a qui no ho hem de fer. Per cert! malauradament Xavier Amor, com avançava l'altre dia, no anirà a les llistes del PSC del 26 de juny, si més no en una posició que li asseguri sortir escollit. Potser serà una sort per a la seva ciutat de Pineda.

25 anys del Cor l'Aixa

Aquest dissabte tindrà lloc un concert d'aniversari del Cor l'Aixa, un dels actes que configuren la celebració dels 25 anys del Cor. Totes les persones que en un moment o altre hi vàrem participar hi hem estat convidats i ho he acceptat amb goig per recordar bells i vells temps. Vaig ser-hi als seus inicis i en vaig marxar molt aviat, arran del meu trasllat a Vic per qüestió professional. D'això ja en fa vint-i-dos anys, que aviat és dit. 

El Cor l'Aixa ha estat la darrera entitat coral on he participat. Si la memòria no em falla, vaig començar a la Coral Canigó de Vic, el 1972, un any abans que celebréssim els 10 anys de la seva fundació i, amb més o menys participació m'hi vaig estar fins a l'any 2000, quan tornàvem a viure a Arenys de Mar. Ja dic que ho vaig fer amb més o menys dedicació, perquè paral·lelament vaig cantar en dos cors de Barcelona i en el cor universitari de Palma de Mallorca, aprofitant estades en aquestes ciutats, i en la Coral A/3 i el mateix Cor l'Aixa. Un nucli important de l'A/3 va ser la llavor del Cor actual. Varen ser, doncs, uns quants anys en què compartia més d'una coral.

El món coral ha presidit una bona part de la meva vida, que m'ha permès gaudir de la música, aprendre'n i viatjar. Vaig assistir a setmanes cantants a Europa i en cinc edicions de la trobada 'Europa Cantat', que es celebrava cada tres anys. Va arribar un dia, però, en què vaig decidir que la meva etapa com a membre d'una agrupació coral havia acabat i d'això ja en fa vint-i-dos anys. 

Aquests dies d'assaig m'han servit per recordar el que havia estat habitual en mi quan cantava i m'ha agradat, però al mateix temps he vist clar que es tractava d'una etapa superada, de molts bons records, i que el concert d'aquest vespre era un regal que agraïa haver-hi estat convidat. Qui sap si d'aquí a vint-i-cinc anys més, tindré l'ocasió de compartir nou aniversari. Felicitats Cor l'Aixa!!!

La nostra responsabilitat cívica

Dir que vivim un temps amb una greu manca de civisme és d'una obvietat que no destaca en cap mitjà de comunicació, ni crida l'atenció a ser llegit. L'incivisme galopant s'ha convertit en un fet natural i, fins a cert punt, consentit. Hi ha actuacions que anys enrere ens haurien alarmat, que avui són considerades habituals, no desitjables, però tolerades.

Alguns diuen que és la crisi econòmica la culpable d'aquest incivisme latent. D'altres li donen la culpa a la immigració. N'hi ha que parlen de la pèrdua de valors... Segur que hi ha molts factors que sumats provoquen que el nostre comportament en societat no sigui el més adequat. Simplificar-ho és crear tòpics i fòbies.

La meva opinió és que la família era fins fa uns anys un fre a la llei del més fort i al pensament que tot s'hi val. La vida familiar educava en el respecte, en el compartir, en la solidaritat... Tot això i més, de manera diferent en funció de les capacitats i circumstàncies particulars. Avui, però, hem delegat moltes funcions a altres institucions i moviments, ja sigui per incapacitat o per deixadesa, i això ha fet molt mal als nostres joves.

Pensar que els canvis experimentats en el model familiar són els únics culpables de la situació a què hem arribat, seria una altra simplificació errònia, però sí que considero que la família hi juga un paper molt important.

Serà la meva edat, el model de família que he viscut, la sort d'haver compartit anys i espai amb persones bones i interessants, la no presència de problemàtiques greus... que ara jo pugui parlar tan bé del paper socialitzant de la família, però hi crec fermament, com també crec que es poden trobar altres formes de vida compartida que ajudin igualment a conrear un sentiment de respecte als altres, però potser no els hem sabut trobar.

Tots en som una mica responsables, però al davant de tots hi ha aquelles persones que per posició social o política han pogut marcar un camí de respecte a tothom i ho han deixat de fer. Cadascú haurà de respondre en funció de la seva capacitat de canviar el món.

Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora

Aquesta tarda, en un tanatori desbordat, hem acomiadat en Jordi de la manera que ell hauria volgut i amb les persones que ha estimat i l'han estimat. Els companys de feina, que en molts casos són circumstancials, també li hem volgut dir adéu i explicar-li que ens ha deixat un buit molt difícil d'emplenar.

Durant l'acte de comiat, els amics i familiars l'han ben descrit, davant d'una multitud ben diversa. El que feia únic a en Jordi era la facilitat per travessar qualsevol barrera ideològica, cultural i social. No és estrany doncs que, tot i tenir els perfils polític i sindical ben definits, persones d'altres ideologies i pensaments també l'hagin plorat.

Qui no l'hagi conegut, després de l'acte d'aquesta tarda entendrà que aconsegueix una persona compromesa i dedicada als altres. A vegades et dol que no sigui fins que la persona ens deixa que no sobresurtin aquestes imatges tan evidents d'amistat i complicitat. Ho deia diumenge, el dia que va patir l'infart, que fins i tot els que s'hi havien barallat intensament i durant molt de temps, eren col·legues i amics, amb qui sabia compartir moments alegres. Aquests, ara, també el ploren i reconeixen que malgrat tot, en Jordi es feia estimar.

No diguem de les persones que l'han compartit en la festa, en la disbauxa, però també en el treball per construir una família, en un grup de treball, en una reivindicació i en la defensa dels drets més fonamentals.

Avui, una vegada més, hem alternat somriures i riallades. Amb anècdotes familiars i també dels amics del lleure. La frase repetida del capvespre ha estat: "Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora". El component independentista ha estat present com no podia ser amb en Jordi de protagonista. Segur que si Catalunya esdevé independent, Mataró recordarà en Jordi per la seva empenta, il·lusió i capacitat d'engrescar els altres. Vivia en la utopia, que és el que ens pot fer grans.

Mataró, ciutat de valors

Acabo d'arribar de l'acte oficial de presentació de la campanya "Mataró, ciutat de valors", al Teatre Monumental de la ciutat. Una campanya que vol fer sortir i recordar-nos tots aquells valors que encara conservem, encara que sovint no en som prou conscients. Aquells valors dels ciutadans, de les entitats, de les associacions, dels gremis, del món sindical i mercantil. Aquells valors que ens han guiat i ajudat a construir la nostra societat.

Ha estat un acte on han actuat mataronins, representants actuals d'aquests valors, un dels quals, el compromís, és l'escollit per aquest mes de gener. Presents a la sala o de manera virtual, tots ells han defensat els diferents valors que han fet possible arribar on són.

Professionals i amateurs, amb més o menys encert, però tots ells amb il·lusió i exemplaritat, han anat desgranant els dotze valors de 2014. Potser la part musical, la vocal, ha estat la menys precisa i afortunada, però el conjunt de la vetllada ha emocionat a un públic que ha omplert de gom a gom el Teatre Monumental.

Ara la feina està a les mans de les entitats de Mataró que en el seu dia a dia, treballen per fer seus els valors que fan possible que la ciutat no sigui una simple aglomeració de persones, sinó un espai de convivència i solidaritat.

En aquesta empresa hi participem moltes persones, mataronins i persones que dediquem la nostra vida laboral per fer créixer la ciutat en harmonia, progrés, comoditat i convivència, fins i tot en un moment de crisi generalitzada que afecta d'una manera especial a les persones més vulnerables. A ells també hi hem d'arribar amb la nostra llista de valors, però ho hem de fer de manera que se'ls sentin seus, i els puguin compartir amb nosaltres.