Milers d'hectàrees calcinades

La política espanyola ha assolit un nivell que resulta francament repugnant. No pot ser que els dos grans partits espanyols que en algun moment o altre han governat el país, es dediquin a fer política barata mentre mitja Espanya viu un drama desesperant. Milers d'hectàrees cremades i amb el foc encara encès, i es dediquen a tirar-se els plats pel cap quan s'haurien de centrar a resoldre la situació i treballar per aconseguir mesures preventives.

Que partits polítics com Vox, sense escrúpols juguin a enredar la gent i fer proclames populistes es pot entendre. Sempre hi haurà carronyes. Que els dos grans partits caiguin en la miserable situació d'intentar confondre la gent i barallar-se amb qualsevol excusa, en lloc de col·laborar en resoldre la situació que es viu al país, no es pot entendre ni justificar de cap manera.

El que està passant aquests dies a una bona part de l'estat espanyol, amb tantes hectàrees de terreny calcinades mereix una reflexió seriosa que no es veu possible amb els polítics que tenim. Ara cal apagar el foc i reconstruir tot allò que s'ha malmès, però s'han d'asseure a analitzar què es pot fer per mitigar els efectes del canvi climàtic, cada vegada més devastadors.

És evident que, en primer lloc, cal acceptar que el canvi climàtic és una realitat. No sé si la gent del PP ho té assumit o bé encara creu que és cosa de l'esquerra. Una bajanada. Si no acceptem els fets, ja podem plegar!

Les imatges que veiem per televisió dels incendis de Galícia, Castella i Lleó, i Extremadura són esgarrifoses. Em poso a la pell de la gent que hi té les seves propietats, la seva vida, i em corprèn. No puc imaginar-me que els incendis hagin estat provocats. Em costa de creure que hi pugui haver gent tan salvatge i cruel. Vull pensar que són fruit de causes naturals o, com a molt, descuits imperdonables de persones que no han estat prou prudents. Que ja és trist. Desitjo que el temps canviï i ajudi a apagar les flames i tornar a la normalitat. Una normalitat que per a moltes persones trigarà anys a recuperar.

No podem deixar de parlar-ne

Se'ns acaben les paraules, les declaracions es repeteixen dia rere dia. No som originals ni trobem prou força per aconseguir posar fi a aquest genocidi terrible que deixa retratada la humanitat del segle XXI. 

No podem deixar de parlar-ne perquè hem d'evitar que la situació de Gaza es normalitzi i arribi a desaparèixer de les primeres pàgines dels diaris. El fet és massa gros, massa cruel, per a banalitzar-lo, ni tampoc el podem obviar. Els palestins necessiten el nostre suport i si no podem fer res més que denunciar el que està passant, no podem deixar de fer-ho. Titllant de malvats aquells personatges que assassinen diàriament a víctimes innocents. Morts pels bombardejos, però també per la fam.

Ahir recordàvem els vuitanta anys de la primera bomba atòmica llençada sobre Hiroshima. Ens esquincem les vestidures pensant en la barbaritat del fet, però ho compaginem amb un genocidi latent que som incapaços de frenar. Quanta hipocresia!

Com és possible que no ho puguem aturar? Què més ha de passar perquè les autoritats israelianes s'adonin del mal que estan causant, sense que la seva acció pugui aconseguir la desitjada pau. Que no ho veuen? I nosaltres, els occidentals, els desenvolupats, els que som de tornada, tampoc podem fer-hi res? 

No hi ha dia que no hi pensi i que no tingui ganes d'expressar la ràbia interna per tot el que està passant. No podem viure tranquils veient el que passa a Gaza. No en som culpables directes, però no podem oblidar-los si no volem ser còmplices indirectes de qui massacra els palestins sense pietat. Sense cap mena d'escrúpols. El poble israelià ha d'obrir els ulls i rebel·lar-se d'una vegada contra els seus dirigents. No es mereixen ser governats per uns assassins. No s'ho mereixen ni ho poden acceptar.

De tornada

M'ha tornat a passar. Aconsegueixo relaxar-me, oblidar-me de tots els maldecaps, també de tot el que ens està passant, totes les calamitats i desgràcies d'un món violent i cruel, i gaudeixo de la pau i la tranquil·litat. De poder parlar de llibres, natura, sortides i il·lusions. Un dia diferent i agraït, que t'alimenta l'esperit i et dona la força per continuar.

A la tornada, de camí cap a casa, em comença a entrar la mala llet. M'adono que tot el que ha passat no és normal. Que aquell parèntesi és fals i que no té continuïtat. Que les forces que em semblava haver recuperat les estic perdent sense adonar-me'n.

Em molesten els cotxes que em trobo a la carretera, no només els que segueixen el mateix sentit, sinó també els que van contra direcció. No m'han fet res, no m'han molestat. És la seva presència, que n'hi ha tants! Que tothom té pressa i no puc intercanviar una paraula amb ells. M'imagino els problemes que tenen a la ment i recupero els meus.

El paisatge era verd i plaent. Es notava que enguany ha plogut. Que les darreres pluges han renovat la gespa i li han donat brillantor. Els ramats, pasturant, se'ls veia contents. Ben alimentats. La carretera més ampla que mai, ben senyalitzada i acabada d'asfaltar. 

Els carrers gairebé buits, però amb les persones amb qui he pogut parlar hi ha hagut comunicació, respecte, educació. Després, però, la tornada m'obre els ulls i em fa adonar que a la nostra societat li falta alguna cosa, i n'hi sobren moltes. Hem perdut valors i compromís. 

Aquesta sensació que es repeteix cada vegada que retorno al punt de partida, em fa veure que ens hem de renovar, abans no decidim llançar la tovallola. On és la realitat? Quin és el món real, aquell que hem de llimar i depurar? 

El canvi sobtat no m'ajuda a mantenir les forces per fer front a un conjunt de situacions que no desitjaríem a ningú, i a tot això em passa a mi que he estat un privilegiat, amb una família, amics i coneguts que m'han transmès l'amistat, l'amor i les ganes d'avançar de la mà.

Pur cinisme

En mig de la indignació per tot el que està passant a Gaza i Israel ens trobem amb un escenari de cinisme descarat que ens acaba d'irritar. Em refereixo a l'actitud i els sermons del president rus, com si no hagués trencat mai cap plat.

Que un personatge nefast com el senyor Putin vulgui donar lliçons d'ètica i respecte als civils castigats per les bombes d'Israel és intolerant i insuportable. Com gosa obrir la boca? Una persona que ha fet matar, i ho continua fent, a milers de persones indefenses sense cap més motivació que les ganes d'eixamplar el seu poder a tota l'antiga URSS, no pot dir tot el que està dient, ni criticar cap altre cap d'estat per uns actes que ell està cometent.

No li falta raó quan assegura que és inadmissible el genocidi i l'atac a víctimes innocents, que no tenen cap possibilitat de defensar-se. El problema no és que s'equivoqui en el seu discurs, sinó que actuant de la mateixa manera, s'atreveixi a criticar Israel.

No tinc paraules per descriure la seva actitud més enllà de titllar-lo de cínic i criminal sense escrúpols. No necessito gaires paràgrafs per expressar la meva repulsa més enèrgica a la seva manera d'actuar i voler amagar les pròpies vergonyes amb uns fets que, és cert, molts condemnem i denunciem des de fa dies.

Sense voler fer comparacions entre les dues batalles que tenen lloc a pocs quilòmetres de distància, hem de recordar que el senyor Putin va decidir envair Ucraïna sense que ningú l'ataqués ni matés indiscriminadament ciutadans del seu país. I amb això no vull justificar la resposta del govern israelià, sinó reforçar la meva desagradable sorpresa pel posicionament de Putin davant la guerra entre Hamàs i Israel, mentre té en marxa la cruel guerra del seu exèrcit contra el poble d'Ucraïna. 

Burlar-se de mig món aprofitant les desgràcies que pateixen uns ciutadans del món, que arrosseguen el dolor des de fa massa anys, és la demostració de la seva maldat que ningú hauria de permetre, però que ens hem d'empassar sense cap possibilitat d'evitar-ho. 

Si els dirigents polítics són incapaços d'evitar actituds com la del senyor Putin, que no s'estranyin de la desafecció política, del rebuig a l'establishment, i del ressorgiment del populisme i l'extrema dreta.

Pedro Sánchez ho va dir sense haver-ho vist

Com que estem tan acostumats a no rebre arguments ni justificacions de res del que fan les institucions públiques ni els polítics que tenim al capdavant, ja ni tan sols ho exigim. En una situació normal demanaríem que ens expliquessin perquè diuen una cosa o l'altra i reclamaríem responsabilitats pels errors comesos. Això no passa a casa nostra. Sempre s'ha demostrat que no hi ha dimissions, ni es demanen disculpes per allò que han fet malament, una vegada comprovat.

Criticàvem l'actitud i les paraules del president del govern espanyol en relació als fets de Melilla. Ens semblava que no tenien cap tipus de justificació les morts perpetrades per la policia marroquina, entrant fins i tot en territori espanyol. Pedro Sánchez va manifestar que l'actuació de la policia del país veí havia estat correcta i en tot cas culpava de les morts a les suposades màfies que traficaven amb persones per entrar a Europa. Ho vaig titllar d'immoral.

Avui hem sabut que Pedro Sánchez va dir tot això sense haver vist les terribles imatges de Melilla. Si més no això és el que ha manifestat en una entrevista radiofònica, però és evident que coneixent el president, no tenim cap garantia que això sigui cert. En tot cas, però, fins i tot creient-nos que són certes les seves paraules, penso que hi ha una manca de responsabilitat de la seva part, ja que no es pot dir tot el que ell va dir si no tenia el coneixement exacte de què havia passat. No ho podia dir per desconeixement, però al mateix temps se li ha d'imputar mala gestió, per no estar prou informat de temes tan greus.

En un país normal, i aquest no ho és, algú hauria d'assumir la responsabilitat i dimitir. Potser no li correspon al president del govern, sinó a les persones que l'assessoren i l'informen dels esdeveniments del nostre país. Sabem que no passarà res, perquè aquesta és la tònica del nostre país, i no cal parlar de prestigi, perquè la política al nostre país està prou desprestigiada com per intentar arreglar res.

Governar no és fàcil, però el que moltes persones demanem als polítics és humilitat, transparència i esperit de servei. Quan es va amb prepotència, es menteix i s'amaga la realitat, es perjudica la societat i provoca que la gent desconfiï dels nostres polítics. No tots són iguals, però tenim tantes proves de corrupció i engany, que se'ns fa difícil no caure en la temptació a la generalització. Pedro Sánchez ha donat prou mostres de no dir la veritat, com perquè ara ens el creguem.

La mort als carrers de Kíiv

Avui són les imatges de Kíiv després de la retirada de l’exèrcit rus les que ens esgarrifen. Són unes imatges cruels de cossos abandonats al carrer, víctimes de la barbàrie, de la crueltat, de la tortura injustificada.

Mai una guerra és justa, però la tortura i l’atac contra la població civil són uns crims que no haurien de quedar impunes, i carregar totes les culpes als provocadors de la guerra i els militars que sense pietat s’aboquen contra els ciutadans indefensos.

Portem moltes setmanes de guerra a Ucraïna i no es veu el final. Se'ns diu que l’exèrcit rus no estava prou preparat, que abandona els atacs a la capital per concentrar-se a l’est del país, però el cas és que hi continuen havent morts, no només soldats, sinó població civil que viu amagada, amb restricció d’aliments, i patint per la seva vida i la dels seus familiars, abandonant les seves cases, destruïdes pel foc enemic, sense poder imaginar quin futur els hi espera.

L’exèrcit rus ha fracassat, però Putin aconsegueix els seus propòsits d’atemorir els ucraïnesos i fer-se fort a l’est d’Europa. Les mesures occidentals per bloquejar l’economia russa sembla que no aconsegueixen l’objectiu de frenar la invasió d’Ucraïna, i la devastació del país és total. Europa està de dol i trigarà molts anys a normalitzar una situació que ha esdevingut vulnerable i injusta, en aquesta ocasió per als habitants d’Ucraïna.

Gran acollida als ucraïnesos desplaçats per la guerra

Arran de l'arribada d'ucraïnesos a diferents països europeus, i les facilitats que aquests estats posen per acollir-los i integrar-los al dia a dia de la nova residència, són moltes les veus que es queixen del diferent tracte rebut en relació a altres immigrants, que procedeixen també de terres amb conflictes, ja sigui de guerra o pobresa extrema. No es tracta de perjudicar els ucraïnesos ni agafar manies, però sí que és bo analitzar les reaccions i les contradiccions en funció del seu lloc d'origen. 

Els primers dies d'entrada d'ucraïnesos, sobretot a la frontera polonesa, ja es va notar el diferent tracte que rebien persones de nacionalitat ucraïnesa i d'altres que, vivint a Ucraïna, eren d'altres nacionalitats, sobretot subsaharians o asiàtics. Probablement arribaríem a la conclusió que el racisme és força present en la nostra conducta, si més no la inconscient. Per a moltes persones queda clar que els ucraïnesos són europeus i molt semblants a nosaltres, a la nostra cultura i civilització, i que per això no poden comportar els problemes que ens pot semblar que hi pugui haver amb persones d'altres cultures. El tema és preocupant, perquè estem parlant de persones, vinguin d'on vinguin.

Al marge de situacions molt concretes, pel fet que hi ha poblacions del nostre país o països veïns, amb comunitats d'ucraïnesos, que fins ara han tingut facilitat per incorporar-se a la nostra societat, també es dona el cas de reaccions de persones que no hi tenen cap lligam, i en canvi es veu molt millor la possibilitat d'acollir els ucraïnesos.

Seríem injustos en pensar que tothom actua de la mateixa manera, i convé recordar que en altres ocasions també hi ha hagut oferiments per acollir persones d'altres procedències, però sí que és cert que en aquesta ocasió la resposta ha estat exageradament positiva.

En el fons el problema està en l'origen d'aquests desplaçaments, motivats per una guerra injusta i cruel, que no té cap sentit, més enllà de les ànsies de poder i domini sobre un país, que Rússia no vol considerar independent. Tota la nostra disponibilitat serà ben rebuda, però sí que és important que reflexionem sobre com actuem i si és cert que ho fem de manera diferent en funció de quines són les víctimes del moment.

Els hem deixat sols?

Avui Josep Ramoneda es pregunta a l'ARA si els aliats occidentals no haurien d'haver intervingut militarment per defensar Ucraïna de la invasió russa. És una pregunta molt complicada, que no té de cap manera una resposta fàcil. Estem parlant d'una potència nuclear, la russa, que posaria en perill la seguretat del món. Probablement això és el que ha frenat l'OTAN, i que ha permès Putin anar avançant en aquesta escalada autoritària i expansiva, que arriba al punt d'atacar un veí.

Ahir estava acabant de llegir Gegants de gel, de Joan Benesiu, i concretament el capítol titulat Polònia. M'entraven esgarrifances pensant en la invasió de Polònia l'1 de setembre de 1939, i de les peripècies dels polonesos, morts per alemanys i russos. No podia entendre que la història fos tan cruel, i que en aquests moments es repetissin fets luctuosos com el segle passat. No n'aprendrem mai!

Els dubtes sobre el paper que els països aliats occidentals han de representar davant l'atac rus no ens poden deixar indiferents. Necessitem expressar la nostra ràbia per la guerra declarada aquesta setmana, i el fet que una persona sigui capaç de provocar tanta maldat, amb tantes víctimes innocents.

No em serveix cap tipus d'excusa sobre com hem actuat tots aquests anys, perquè res no pot justificar una guerra. Res pot justificar la invasió d'un país foraster, i encara menys utilitzant la mentida per justificar-se davant del seu poble, totalment manipulat i reprimit.

No pot ser que només tinguem el dret de manifestar-nos contra la guerra. No és possible que no hi hagi la manera de frenar l'odi i la venjança d'un president malalt i maleït. És ben cert que la decisió d'entrar en guerra per defensar Ucraïna no és una decisió que es pugui prendre a la lleugera, però si es busquen alternatives, cal que aquestes siguin molt dràstiques i que realment sancionin el dirigent rus. Malauradament a costa de molts ciutadans russos que no en tenen cap culpa, però que tenen la desgràcia de viure en un país en mans d'un malvat rancorós, amb massa poder a les seves mans.

El pacte al sac i ben lligat

Segons llegeixo al web de Ràdio Arenys, ahir dilluns les tres assemblees d'ERC, la CUP i Arenys en comú varen aprovar el pacte embastat per les respectives direccions, per la qual cosa es confirma que aquest dissabte 15 de juny la nostra vila continuarà tenint Annabel Moreno com a alcaldessa, amb majoria absoluta. Un fet que dóna estabilitat i fa pensar que seran quatre anys de més pau i treball en el nostre Ajuntament.

També he llegit que els dos partits petits que acompanyaran ERC són conscients que són realment petits en nombre de regidors, dos i un, i que això els ha de fer estar alerta del company gran de viatge, perquè el pacte es mantingui i ningú no es passi de la ratlla. És just que l'alcaldia estigui a mans d'ERC, per la gran diferència en vots i regidors obtinguts, però en cap cas s'ha d'anul·lar els objectius que les altres dues forces polítiques s'havia plantejat a l'hora de demanar el vot.

A l'oposició hi haurà el guanyador de les eleccions municipals, Junts per Arenys, i el partit castigat,  el PSC, l'únic amb l'etiqueta del 155 que ha quedat al Consistori. Una etiqueta que l'ha condemnat a passar quatre anys a l'oposició, al marge de com pensen els dos regidors i de la feina desenvolupada els darrers tres anys, quan ERC els necessitava per mantenir l'alcaldia.

Tot és legítim, però a vegades una mica cruel. També és cert que cadascú recull allò que sembra, però en política hi compta també la sort i la moda. Ara està de moda ERC, i cal que ho aprofiti, perquè no serà sempre així, o això cal preveure.

Un govern corrupte manarà a Catalunya. Gràcies PSC!

No penso que tot s'hagi acabat, sinó tot el contrari. Crec que ara comença una nova etapa que serà decisiva. Entretant, però, cal agrair al PSC, als socialistes catalans que s'han posat al costat del PP i C's, i que han estat incapaços de fer veure a Pedro Sánchez que Rajoy és un encantador de serpents i un fals, ja que no em puc imaginar que el líder del PSOE sigui tan cruel i mentider.

Tots recordareu la seva promesa de no donar mai suport a l'aplicació del 155. Esclar que les promeses del PSOE respecte a Catalunya mai s'han respectat, ja en temps de Zapatero. Per això la gran culpa és dels socialistes catalans, persones com Iceta, Ros... i la pràcticament desapareguda Núria Parlon, amb qui havia dipositat les meves esperances.

No tot el que ha fet el president Puigdemont, els seus consellers i els parlamentaris sobiranistes ha estat correcte i lloable, però la pressió que han rebut ha estat molt gran, i en cap cas els socialistes han fet res per ajudar-los, sinó que tot ha estat criticar-los i s'han posat al costat del PP i C's, que mai han fet res per defensar els drets de Catalunya com a comunitat singular, amb una llengua i cultura pròpies.

Reitero que tinc plena confiança en què avui no és el final de res, sinó el començament d'una nova lluita per defensar els nostres drets. M'agradaria pensar que els socialistes catalans hauran obert els ulls i canviaran la seva estratègia. Voldria pensar, per al bé d'Espanya, que el PSOE s'adonarà amb qui va de la mà i treballarà per marcar distàncies amb la voluntat d'arribar a ser una alternativa de govern.

Demagògia menyspreable en boca del delegat del govern

Avui s'ha fet ressò de les paraules del delegat del govern a Catalunya, el senyor Josep Enric Millo, amb un discurs de demagògia barata que ens avergonyeix i ens estranya que polítics amb alts càrrecs de responsabilitat utilitzin d'una manera tan barroera i sense prejudicis. 

Vivim un temps perillós per a la salut de la democràcia, no només a casa nostra, sinó a tot el món occidental. Sembla que ens prenem massa alegrament actituds i actuacions que no beneficien en res la nostra societat i ens presenta un futur inquietant.

De demagògia n'hi ha hagut sempre i l'ha utilitzat bastant tothom, però darrerament s'ha produït un salt alarmant fins al punt d'assimilar-se com la cosa més normal del món. Avui, però Josep Enric Millo ha estat cruel, com comentaven uns tertulians a la ràdio, perquè ha jugat amb la malaurada mort d'una nena de 8 anys a Blanes. Utilitzar una desgràcia com aquesta sense cap necessitat, és una mala pràctica del discurs polític que només aconsegueix menyspreu respecte qui l'utilitza. Avui el delegat del govern a Catalunya m'ha decebut i he trobat barroer i mesquí.

Entre tots hauríem de fer un esforç de parlar amb arguments i no utilitzar les desgràcies dels altres per defensar allò que és indefensable. El senyor Millo té tot el dret de criticar l'actuació del president català, però cal que ho faci en la justa mesura, argumentant la seva opinió, sense caure en la baixesa. 

Però el senyor Millo ho tenia difícil, perquè el seu partit en el govern a Madrid té molts punts per ser criticat utilitzant la demagògia. La millor defensa és l'atac, però aquest atac ha de ser intel·ligent, i evitar criticar el web de la Generalitat per no utilitzar el castellà, quan això no és cert i sí en canvi que el govern espanyol i les seves institucions tenen un llarg recorregut a emprendre si volen posar en pràctica la defensa de les altres llengües de l'Estat.

Vela y Ancla de Eugenio de Bustos

Endreçant els nous llibres incorporats a la biblioteca, no sé per quant de temps, m'he trobat amb l'obra d'Eugenio de Bustos, Madrid 1958 - VELA y ANCLA. Es tracta de la primera edició a càrrec de la Delegación Nacional de Juventudes.

La introducció de l'autor ve precedida d'una cita de José Antonio que diu: "Estudiar es ya servir a España - En cada uno de nuestros actos, en el más familiar de nuestros actos, en la más humilde de nuestras tareas diarias, estamos sirviendo, al par que nuestro modesto destino individual, el destino de España y de Europa, y del mundo, el destino total y armonioso de la Creación." A sota de la signatura de José Antonio hi ha dibuixades les fletxes i el jou.

Pel que he pogut veure, en diagonal, es tracta d'un recull de fets, històries i contes per ajudar a caminar a la persona que comença a obrir els ulls a la vida, en un món, això sí, sota el franquisme més sectari i adoctrinador.

No pretenc fer cap anàlisi de per què ha escollit els textos que hi figuren ni la versió que en dóna. Caldria llegir-lo i ara no és el que més m'apassiona. L'inici de la introducció de l'autor explica per on va, tot dient: " Tu eres una promesa de hombre; has empezado a ser eso tan dificil y maravilloso que llamamos hombre. Yo quisiera ayudar-te a ser-lo, como un padre que lleva de la mano al hijo en sus primeros pasos, o como la madre que le enseña - cuando apenas sabe hablar - las primeras oraciones..."

La meva generació ha viscut uns anys de dictadura que volem oblidar, però els nostres pares ho varen patir en extrem, i per més que ens ho expliquessin mai ens ho hem arribat a imaginar. Quan penso en els meus avis materns, que no vaig conèixer i que moriren molt abans del 36, se'm fa molt difícil saber com pensaven i com veien el futur. Mai s'haurien imaginat que les seves filles patirien una guerra cruel i una dictadura tan llarga.

Josep Manel Nogueras candidat a l'alcaldia per UDC

Tal com avançava dimarts passat, aquest diumenge l'Assemblea local d'UDC ha celebrat les eleccions primàries per escollir el seu candidat a liderar la coalició de CIU en les eleccions del mes de maig. De manera insòlita, tal com ho batejava dimarts, l'actual alcalde s'ha vist obligat a presentar-se en unes primàries. No es tractava de defensar l'alcaldia, sinó la representativitat dels seus companys de partit.

Estanis Fors, a diferència d'ara fa quatre anys, ha perdut les primàries i no serà el candidat que Unió proposi a Convergència perquè encapçali la llista de CIU a les eleccions municipals a Arenys de Mar. Fors era el candidat que CDC defensava per encapçalar la llista, però no UDC, el seu partit. Ara caldrà veure si Convergència Democràtica accepta el nou candidat i configuren la llista electoral amb Josep Manel Nogueras d'alcaldable.

Nogueras ja va ser temptat anteriorment per entrar a l'Ajuntament, però ha estat ara, després de la seva experiència al capdavant de l'Ateneu, primer en una comissió gestora i després encapçalant una candidatura guanyadora, que s'ha decidit acceptar la proposta d'Unió, i a diferència del que va passar l'any 2011 amb Francesc Fonayet, enguany Josep Manel Nogueras ha guanyat a Fors.

Estanis Fors somiava des de fa molts anys poder ser l'alcalde d'Arenys i, tot i les moltes dificultats que va haver d'afrontar, ho va aconseguir. Recordo com seguia el compte enrere de mesos i setmanes que li faltaven per ser nomenat alcalde de la vila. La voluntat de continuar quatre anys més amb la màxima responsabilitat municipal s'ha vist estroncada i desconec si aquest serà el punt i final a la seva incursió en la política.

La política és desagraïda i a vegades cruel. Sovint sembla que tot són flors i violes i només apreciem la part positiva, però en el rerefons hi ha situacions desagradables que costen de pair. De ben segur que avui és un mal dia per a Estanis Fors, a qui li envio el meu suport i ànims per continuar exercint d'alcalde de la vila que em va acollir. 

La censura ha tornat amb el canvi de rei

Fos de més o menys mal gust, el fet de censurar una portada de la revista 'El Jueves' provoca la inquietud a qui ha viscut la censura en la més cruel realitat. Malgrat pensi que les coses es poden dir i dibuixar sense ser barroer, no estic d'acord en la censura, i una revista que té un to i és coneguda per un estil determinat, no pot ser que se la calli.

La decisió de censurar la portada d'aquesta setmana, amb el rei i el príncep de protagonistes, ha provocat alguna sortida de l'editorial de col·laboradors, alguns dels quals hi portaven molts anys. Caldrà veure en què acaba tot plegat, però seria molt trist que el canvi de monarca coincidís amb un canvi d'estil i registre de la històrica revista.

La vida, però, experimenta molts canvis, de manera que actituds d'avui es capgiren amb el pas del temps. Em ve a la memòria Albert Boadella, de qui empraries la frase 'qui l'ha vist i qui el veu'. Si en un moment donat molts criticàrem la censura i sortírem en defensa dels Joglars, ara li demanaríem que callés per la vergonya aliena que ens provoca. Una cosa és canviar la manera de pensar i l'altra mantenir una rancúnia vital que el delata i el perd.

L'arrogància d'Albert Boadella no sé si l'ha fet feliç, però el que tinc clar és que no ha permès que molts catalans li conservéssim l'admiració pel seu art, la seva direcció i creativitat artística, que ens va fer viure moments tan interessants. Tot es va perdre per la seva visceral actitud contrària a tot el que feia olor de catalanisme. 

Balears: les majories absolutes no ho justifiquen tot

Ahir us parlava en defensa de la democràcia, i us posava com exemple d'un mal ús el xantatge de Berlusconi per salvar la seva pell. Sens dubte que trobaríem en totes les democràcies del món actituds menyspreables, però en cap cas justificarien els models autoritaris.

Una mala interpretació de la democràcia representativa són les majories absolutes. Hi ha qui es creu que obtenint la majoria absoluta parlamentària tens dret a tot. El PP, sobretot a València i molt especialment a les illes Balears, es pensa que per haver obtingut la majoria absoluta pot atacar qualsevol dels drets de la ciutadania, convertint la societat en el seu feu, i exercint l'autoritarisme més cruel i desfermat. No és això.

Governar és servir i si es té majoria absoluta et permet fer-ho amb més llibertat, però d'aquí a poder maltractar la ciutadania n'hi ha un bon tros. Novament hem de parlar de les diferències entre legalitat i legitimitat, entre ser just i ser ètic i moral. Si la justícia es decanta massa de l'ètica i la moral vol dir que alguna cosa està funcionant malament.

A l'hora que escric aquest post, no sabem la repercussió de la gran manifestació convocada per aquesta tarda a Mallorca. Estic segur que serà important, i també pacífica, però del que encara estic més segur és del sentit comú dels organitzadors i participants i de la manca de moral i ètica del president Bauzá, els seu govern i el seu grup parlamentari. Està vist que amb el concepte de democràcia que té el PP, el nostre sistema està molt lluny d'assolir la plena democràcia que respecta els drets de la ciutadania.