El tracte amb els clients

Estic d’acord que no podem estar tot el dia queixant-nos, però també caldria que les empreses tractessin millor els clients i usuaris de serveis. El mateix hauríem de dir de les empreses públiques i l’administració. 

Avui tot és automàtic i moltes coses es fan en línia. Gairebé s’ha suprimit el paper i t’arriba per correu electrònic o missatges, però no tot. Domicilies els pagaments i s’obliden d’informar-te si hi ha alguna variació. T’ho trobes a l’extracte bancari, també a través d’una aplicació del mòbil o una web.

No em queixo de la modernització dels tràmits ni de la supressió de la paperassa, però no em sembla correcte deixar d’informar i donar les coses per sabudes. Si no informes la gent és normal que rebin queixes i això es resol informant.

Aquesta setmana vaig veure uns càrrecs al meu compte bancari d’import superior a l’habitual. No som a començaments d’any, quan t’apliquen els augments de tarifes, però puc pensar que la cosa va per aquí. No seria més correcte avisar-te per avançat que el següent rebut serà d’un import superior, i dir-te el motiu, i fins i tot donar-te l’opció de cancel·lar la subscripció?

És cert que algunes empreses ho fan i l’oficina de recaptació de la Diputació també, però hi ha empreses que no ho fan i llavors cal actuar. Retornar els rebuts és una manera de demostrar que no es fan bé les coses. Probablement acabaràs pagant la nova tarifa, però ja els hauràs fet veure que han de millorar la comunicació amb els seus clients. Servirà d’alguna cosa? Temo que no, però no per això ho hem de deixar de fer.

Què més cal demostrar?

No tinc res en contra de Dani Alves. No tinc prou coneixement de tot el que va passar el desgraciat dia pel qual se l'ha jutjat i no tinc tampoc prou coneixements jurídics per valorar la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que l'ha absolt, però haig de dir que la seva decisió crea inseguretat jurídica i no crec que ajudi a reduir la xacra que afecta la nostra societat.

Vull pensar que els magistrats del TSJC són conscients del que han sentenciat i que tenen prou arguments jurídics per avalar-ho. Dubto que tinguin arguments morals i socials, però probablement aquests no compten a l'hora de proclamar les sentències, tot i que al nostre país estem molt acostumats a veure coses que no s'expliquen. Decisions de tribunals de justícia que semblen imparcials i molt esbiaixats.

Ens queixem que es posen massa traves perquè les dones que pateixen violència de gènere ho denunciïn. Hem vist comportaments de jutges que no ens han agradat i han ratllat el delicte o si més no han provocat rebuig unànime de la societat. Ara ens trobem amb una sentència que grinyola i deixa, al meu entendre, molt desprotegides les dones davant de violadors i mascles que no saben comportar-se a la vida.

No sé si la víctima presentarà recurs i hi haurà d'intervenir el Tribunal Suprem. Tampoc tinc la certesa que en cas que sigui així, aquest tribunal decideixi canviar la sentència d'uns col·legues. La desconfiança amb els jutges del nostre país és absoluta. Aquesta desconfiança provoca, com he dit al començament, inseguretat jurídica, i això és el pitjor amb què ens podem trobar.

Crec que és hora que els nostres polítics es manifestin en contra d'uns magistrats ancorats a l'extrema dreta, nostàlgics del franquisme i involucionistes. Hi ha prou motius morals i socials per pensar que la violència masclista no pot sortir-se'n tant alegrament, encara que puguin dir que no hi ha prou indicis que ho avalin, tot i reconèixer els fets. O si més no això és el que he entès d'una sentència que crec errònia i perillosa per a la bona convivència.

Jo ho sóc més que tu, elis!

Com de pati d'escola hem pogut llegir les baralles entre el PDCAT i ERC per demostrar qui ho ha fet millor, o gràcies a qui estem on estem. De fet, a vegades sembla que valdria més la pena passar desapercebut i no voler ser protagonista del lloc on ens trobem.

Pere Aragonés parla de les finestres d'oportunitat i que aviat en vindran més. Que les coses no surten perquè sí. En això últim hi estic del tot d'acord, però hauria d'afegir, que és bo saber d'antuvi què pot passar si fem aquella o aquella altra acció. La impressió que tenim molts és que, sigui qui sigui qui va portar la veu cantant, no havia estudiat prou la continuïtat.

Els nostres polítics tenen la sort que el poble és al darrere, i que aguanta més del que calia suposar. A hores d'ara hi ha massa incògnites sense resoldre i les expectatives es troben en un punt mort. Només falta que els dos principals partits independentistes es tirin els trastos pel cap, només per aconseguir protagonisme.

El que convé és que defineixin estratègia, però sobretot objectiu, perquè no torni a quedar interromput a mig fer, i amb moltes persones a presó i esperant judici.

L'esquerra d'aquest país trontolla

Mentre els governs espanyol i català juguen al gat i a la rata, els socialistes no acaben d'entendre's amb Podemos. Qui representa a l'esquerra? Tothom vol tenir aquest honor i és per això que no s'acaben de posar d'acord.

Els primers han ostentat el càrrec durant molts anys, alguns d'ells amb suficient poder com per demostrar que eren realment partits d'esquerra. No sé si ha estat la incapacitat per demostrar-ho, el cas és que han anat avall i ara intenten recuperar-se, però no ho tenen fàcil.

Els segons varen sorgir amb motiu de la clatellada rebuda pel PSOE i la seva poca credibilitat com a partit progressista. Varen néixer per menjar-s'ho tot i no ho varen aconseguir. Varen fer fort el PP i desplaçar el PSOE, però no suficientment. Ara ambdós partits es juguen el futur, un per recuperar l'encant perdut, i l'altre per demostrar que realment són i representen una nova manera de fer política.

A tots, el 'problema català' els ha sorprès i no els fa cap bé. Posicionar-se en un costat o l'altre els resulta complicat a l'hora de guanyar suports. El PSOE ho té més fàcil, perquè s'ha decidit abans, col·locant-se al costat de PP i C's, subjectant els pocs socialistes catalans que encara somien en el PSC.

Podemos ha volgut apostar pel canvi, pel dret a decidir i no li fa cap favor. Tindria moltes ganes que el tema es resolgués, per a la seva pròpia salut i no haver d'estar dissimulant a una banda i a l'altra, sense que s'acabin de definir ben bé. Això passarà fins al dia 1 d'octubre, desprès...

Sí - potser sí - no, però veiem - de cap manera

Sembla ser que aquesta tarda-vespre a Barcelona hi ha hagut competició de manifestacions. Uns a favor de l'acord de Junts pel sí amb les CUP, i els altres en contra del president en funcions, culpable de tots els mals. 

No tinc clar que la gent sabés en quina manifestació es trobava, sembla ser que hi havia transvasaments d'una manifestació a l'altra. El més important, però era manifestar-se, sortir al carrer i demostrar que estem emprenyats. Alguns continuen dient que els nostres polítics no fan els deures.

El més ridícul de tot, perquè hem fet el ridícul, és que uns i altres sempre han afirmat que el menys important era el 'qui'. Oi que ho hem llegit? Doncs, resulta que uns i altres s'han barallat per culpa del 'qui'. Junts pel sí no baixen del burro i presenten el president Mas, sí o sí, i les CUP, també continuen a sobre (del burro), rebutjant Mas, i acceptant a qualsevol altre candidat o candidata del mateix partit polític, que no sigui ell.

Que algú m'expliqui qui dels dos no es base en el 'qui'. Jo no ho entenc, i per això penso que tots plegats han perdut els papers, i el millor que pot passar ens que ens deixin tornar a votar. Rectificar, aquells que no la vàrem encertar, i repetir l'opció els que anàvem pel bon camí. Ara ho tenim clar. Sabem qui vol la independència per sobre de tot; qui la vol de retruc; qui no la vol, però ens deixaria decidir, i qui no ens vol ni tan sols deixar que decidim. És fàcil triar. No ens podem tornar a equivocar.

Les reaccions dels constitucionalistes espanyols

Podríem parlar del ministre Margallo i les amenaces al govern català, i de la resta del govern amb Rajoy al capdavant, però resulta més patètic i esperpèntic sentir la líder del PP català amenaçant la societat civil. Decidint què és sedició, què és inconstitucional. És evident que la paella pel mànec la té el govern de l'Estat amb el suport incondicional del PSOE, però no és menys evident que la qualitat democràtica d'Espanya està sota mínims, però tenim la confiança que la veu del poble haurà de prevaldre davant d'uns polítics que ens neguen la paraula.

El govern català ha de caminar amb seny i demostrar que la raó està de la nostra part. De la part dels que volen la independència de Catalunya i de la part dels que volen votar-hi en contra. Només negar el dret a opinar, que no a decidir, és la pitjor cara de la democràcia espanyola que ens fa pensar en els anys de la dictadura que alguns vàrem viure i patir. De fet, els que ens neguen el vot són els hereus directes del franquisme. La frase no és gratuïta ni demagògica, només cal fixar-se en els noms i observarem el parentiu amb procuradors, ministres i polítics franquistes.

És una llàstima que el PSOE no estigui, com a mínim, a l'altura del PSC. Al marge de la constitucionalitat de les lleis i decrets, s'ha de defensar el dret a decidir, però el PSOE es comporta d'una manera impròpia. No és només en la defensa del dret a decidir, sinó també en una política clara d'esquerres, que el PSOE falla. Es posa al costat del PP a l'hora d'utilitzar les lleis per tapar la boca del poble, en lloc de posar les lleis al servei de la ciutadania.