Borràs se n'ha sortit amb la seva!

Amb els resultats de la consulta als militants de JuntsXCat podem afirmar que Laura Borràs se n'ha sortit amb la seva. Des d'un primer moment, quan va veure que havia perdut les eleccions, ha intentat desestabilitzar el govern i ho ha aconseguit. No va voler formar-ne part per no estar per sota d'un líder d'ERC i per això va acceptar ser nomenada presidenta del Parlament, però no ha parat fins que no ha aconseguit trencar el govern.

No m'han agradat mai els personalismes i en política sempre he cregut que calia servidors públics i no figures a qui adorar. Laura Borràs és un personatge amb molt d'ego i això acaba malament, o bé personalment o fent mal als altres. Penso que això darrer és el que ha passat.

També ha estat un èxit del president a l'exili. Sense voler treure-li tots els mèrits ni reconèixer el dolor que ha patit per haver liderar una revolta fallida contra l'Estat, s'ha de dir que amb el temps tot s'ha anat deteriorant. Probablement ERC no li ha posat fàcil, però això no treu que un ha de saber entendre les circumstàncies i acceptar la realitat. Volent conduir el país a un fracàs no és res saludable.

Ara el president Aragonès, que tot sigui dit de passada, no em mereix cap confiança, haurà de treure les castanyes del foc i intentar passar la resta de la legislatura el millor possible. No té grans polítics al costat amb un pes important per generar aquesta confiança perduda, i tot fa pensar que continuarem vivint uns dies grisos i tristos de la història de Catalunya.

L'any vinent hi ha eleccions i tal com ens tenen acostumats els polítics, no mouran gaires fitxes, sobretot si això els pot comportar fracassos electorals. ERC i Junts estan condemnats a entendre's o a desaparèixer. L'enemic, o l'obstacle per aconseguir una gran Catalunya, no és a fora, sinó que el tenim a dins, i es tracta d'aquesta lluita fratricida per aconseguir el poder. Abans d'ahir parlava de l'escrit de Joan Minguet Batllori sobre l'arrogància del poder. Realment Laura Borràs i també Carles Puigdemont han actuat amb arrogància i la principal víctima és el poble català.

Hem d'acceptar que el govern de coalició no ha funcionat ni tenia gaires possibilitats de funcionar, però no crec que el trencament culpant els altres sigui la millor solució. Crec més en la voluntat d'entesa i deixar de banda el protagonisme. És cert que ho ha decidit la militància, però la influència de Borràs i Puigdemont ha estat massa forta com per no creure que no acabarien decantant la balança. Crec que la majoria de polítics implicats en la vida local, regidors i alcaldesses, tenia clar que la ruptura no era el millor. Des d'un ajuntament la política es veu diferent, i la voluntat de servei públic és més present.

L'arrogància del poder

He llegit l'article de Joan Minguet Batllori a VilaWeb, l'arrogància del poder o la síndrome del dèspota, que m'ha semblat molt interessant. Al final de l'article, quan exemplifica el seu argument amb personatges que tots coneixem, podrà interessar més o menys, però no li treu mèrit a tota la seva exposició.

D'alguna manera reforça la idea que he escrit més d'una vegada sobre servidors públics, que massa sovint s'oblida i allò que hauria de ser una pràctica de servei als altres esdevé una lluita per aconseguir el poder i que es converteixi en professió, sense importar, a vegades, els beneficis que en poden treure els ciutadans.

El poder corromp i això és una evidència. No vol dir que tots els polítics que exerceixen un cert poder siguin uns corruptes, però el perill que caiguin en la temptació hi és. L'arrogància és un altre defecte que va molt lligat amb el poder. Es fa difícil combatre la tendència a ser arrogant. És cert que els polítics estan a l'ull de la crítica, a vegades despietada, però això no pot fer que esdevinguin uns arrogants. 

El subtítol de l'article resumeix unes idees importants que ens han de fer pensar: "Qui té el poder no suporta que li portin la contrària. Si jo mano, ho faig bé; i si protestes ets un mal ciutadà. Si tu manes, ho fas malament".

Tota persona que es posiciona per entrar en política hauria de fer una reflexió de l'estil que marca aquest article, si més no per evitar caure en el parany i esdevenir un polític arrogant que no escolta els altres. Que els menysté i s'allunya del veritable sentit democràtic d'entrar en política, com és l'esperit de servei a la comunitat que l'ha escollit per liderar un projecte de país o ciutat.

Segur que hi ha molts exemples, i l'articulista en treu uns quants. Probablement n'hi ha de més evidents i que han fet més mal a la nostra societat, però en tot cas em quedo amb la reflexió general de l'article, i m'agradaria que arribés a més gent, per intentar valorar el seu contingut i potser aconseguir que algú que podria anar pel mal camí rectifiqui a temps.

No ens equivoquem, el seu lloc és a casa!

Els diaris anuncien que entre avui i demà sis dels nou presos polítics viatjaran a Catalunya per ingressar en una presó del país. Sembla ser que la resta ho faran els propers dies. Tot i ser una bona notícia, no podem oblidar que aquest trasllat no resol el problema on ens va ficar el govern del PP i els seus jutges amics. El lloc dels nostres polítics presos és a casa seva i al capdavant dels càrrecs d'on se'ls va fer fora.

Hem d'estar contents per les famílies que durant tants mesos, massa mesos, han hagut de desplaçar-se a Madrid per poder veure els seus estimats, però cal dir ben alt que cap d'ells hauria d'haver estat empresonat, i ara, que seran a Catalunya, tampoc no haurien de continuar a la presó.

Tard o d'hora es reconeixerà que el jutge Llarena ha prevaricat. Que Espanya és l'únic estat que ha condemnat abans de judici uns polítics amb uns càrrecs que ningú més ha vist justificats. Aquesta injustícia no és més que la venjança d'un Estat corrupte que no va saber aturar democràticament el poble de Catalunya, i que es va veure ridiculitzat el dia 1 d'octubre.

La història d'aquest país recordarà l'arrogància i la injustícia d'uns homes que han actuat lluny dels paràmetres democràtics que s'espera d'un país europeu del segle XXI.

Ràbia i impotència en veure la incapacitat de dialogar i d'arribar a acords polítics, utilitzant l'arma de la força i d'una interpretació injusta de la llei i antidemocràtica.

Desitjo que arribi aviat el dia en què els presos polítics del nostre país deixin de ser-ho, i surtin lliures d'on no havien d'haver entrat mai.

Arran de la lectura de "Per combatre aquesta època", de Rob Riemen

Populisme, una manera de no nomenar pel seu nom feixisme

(Judith Shklar [Homes i Ciutadans]) El terme populisme és un terme molt relliscós, fins i tot si s'aplica a ideologies i moviments polítics. ¿Es refereix a alguna cosa més especifica que a una barreja confusa d'actituds hostils? És simplement una manera poc precisa per referir-se a totes les persones que no són clarament ni d'esquerres ni dretes? ¿La paraula no inclou senzillament tots aquells que han estat ignorats per una historiografia incapaç d'admetre altres possibilitats que conservador, liberal i socialista, i que va oscil·lant entre els pilars de <<dreta>> i <<esquerra>> com si fossin lleis de la naturalesa? ¿El populisme és només una rebel·lió que no té visat per entrar a les capitals del pensament conservador?

(Federico Fellini) El feixisme sempre sorgeix d'un esperit provincià, d'una manca de coneixement dels problemes reals i de la negativa de la gent -per mandra, prejudici, cobdícia o arrogància- a donar un significat més profund a la seva vida. Pitjor encara, presumeixen de la seva ignorància i persegueixen l'èxit per a ells mateixos o el seu grup, mitjançant fanfarronades, afirmacions sense substància i una falsa exhibició de bones qualitats, en comptes de proveir-se d'autèntiques capacitats, experiències o reflexions culturals reals. No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que ens hauria d'avergonyir. Per tenir aquesta part de nosaltres sota control necessitem alguna cosa més que activisme a favor d'un partit antifeixista, perquè en tot nosaltres hi ha amagat un feixisme latent. Ja va tenir veu, autoritat i confiança una vegada, i pot tornar a aconseguir-ho [...]

(Alexis de Tocqueville, visitant els EUA, 1831) Busco en va una paraula que expressi aquest fenomen, perquè els vells conceptes de despotisme i tirania no són adequats. Per tant, intentaré descriure-ho: veig una multitud immensa de persones, totes semblants i iguals, que giren incansablement sobre elles mateixes per tal d'obtenir els petits i vulgars plaers amb els quals s'omplen l'ànima. Cada una d'elles, vista aïlladament, és com aliena al destí de totes les altres. [...] Per damunt d'elles s'eleva un poder immens i tutelar que assumeix completament la responsabilitat d'assegurar-los els plaer i de vetllar per la seva sort. [...] A aquest poder li agrada que els seus súbdits es diverteixin, sempre que només pensin a divertir-se. Sempre he cregut que aquest tipus de servitud -ordenada, suau, pacífica- que acabo d'esbossar, podria combinar-se millor del que es pensa amb algunes de les formes exteriors de llibertat, i que no li seria del tot impossible establir-se a la mateixa ombra de la sobirania popular.
(Arnold Toynbee [Un estudi de la història]) [...] les civilitzacions cauran, no perquè sigui inevitable, sinó perquè les elits que governen no tenen respostes adequades a les circumstàncies canviants, o perquè només estan centrades en els seus propis interessos.

És el moment del PSC

Ha passat el que estava cantat i la dona forta d'un PSOE afeblit ha aconseguit que Rajoy sigui novament president del govern espanyol. A canvi de què? Jo crec que a canvi de més desori dins del partit socialista, potser més baixes, però sobretot de viure uns quants anys més en la travessia del desert. 

La pregunta que ens fem molts és de si arribarà un dia en que el PSOE tindrà possibilitats de governar a Espanya, i quants líders actuals mantindran els seus càrrecs. Els que pensàvem que a Espanya hi podia haver un gran partit d'esquerres hem passat molta vergonya des de fa temps. El gran símbol del socialisme espanyol, Felipe González, es va prostituir políticament fa molts anys, i Zapatero no va estar mai a l'alçada del que s'esperava d'un bon dirigent d'esquerres.

Amb els successos d'aquests darrers mesos, el socialisme espanyol ha donat la pitjor cara que es podia esperar d'ells i s'ha materialitzat avui amb l'acord majoritari per fer possible que Rajoy governi novament. El PSOE, en mans d'una andalusa ansiosa de poder es va carregar el primer líder votat per la militància, demostrant que no creuen en els militants de base, sinó que simplement se n'aprofiten, i quan els interessa els deixen de banda.

Estic convençut que tot això els passarà factura, i és per això que m'agradaria que el PSC respongués amb dignitat i coherència, per demostrar que ha estat el PSOE qui ha incomplert els seus compromisos. Diuen que dimarts es pronunciaran. Espero i desitjo que no es deixin portar per l'arrogància i amenaces d'uns dirigents socialistes que han demostrat que ho són tot menys responsables d'una força política d'esquerres.

Fernández Díaz, la vergonya d'Espanya i de l'Església catòlica

No és mania persecutòria el que em passa amb el ministre d'Interior en funcions, sinó que ens ho posa en safata. A vegades dubto del seu estat psicològic i em fa una mica de pena, però de seguida m'adono que no és pena el que haig de sentir, sinó indignació.

He escrit molt d'ell en aquest blog, però és que no hi ha dia que no prengui alguna decisió que mereixi ser recollida per la seva incapacitat, a vegades, arrogància altres vegades, o indignació i ràbia en la majoria dels cops.

Llegeixo a la columna d'en Carles Capdevila, a l'ARA, que el ministre d'Interior, en funcions, ha condecorat els guàrdies civils que varen torturar un immigrant camerunès que pretenia entrar a Espanya. És per això que es mereixen la Creu al Mèrit de la Guàrdia Civil, "per defensar la sobirania nacional".

Senyor ministre, no tantes misses i més amor. Em permeto indicar-li que no ha entès el missatge de Jesús. Segur que el perdonarà, encara que no hagi fet prou mèrits per merèixer-ho. La seva bondat és infinitat fins a l'extrem de perdonar una persona que es fa dir creient, però que actua d'una manera hipòcrita i gens humanitària.

Sisplau, senyor ministre en funcions, llegeixi el Nou Testament, faci'n un bona lectura i després mediti, i s'adonarà que no n'hi ha prou en anar a missa i escandalitzar-se per segons quines poesies menors, com el seu germà. Parli amb el Papa Francesc, vostè que ho tindrà més fàcil, i li explica com tracta les persones. Estic segur que el farà canviar d'estratègia. 

Per més espanyol que em sentís, li asseguro que mai acceptaria un reconeixement com el que acaba d'oferir a maltractadors de persones.

Què entén el PP per diversitat?

Darrerament escoltem sovint la paraula diversitat referida a l'Estat espanyol. Des del rei fins al govern de l'Estat quan parlen d'Espanya es feliciten per la unitat d'Espanya en la diversitat. Què entenen per diversitat? Potser que a Catalunya ballem sardanes?

Si Wert volia espanyolitzar els nens catalans i el govern espanyol porta al Tribunal Constitucional totes les lleis que aprova el Parlament català, què entén el PP per diversitat?

Llanos de Luna, la delegada del govern espanyol a Catalunya, reivindica una Espanya plural i diversa, però unida, com a lema a tenir en compte el proper 12 d'octubre, festa de la Hispanitat. Demana continuar "escrivint pàgines d'aquesta història en comú i compartida". Tot això en un discurs amb l'única presència de representants del PP i C's, que explica molt bé com ens trobem políticament a Catalunya.

Ens queden un parell de mesos perquè s'acabi la pitjor legislatura en democràcia per a Catalunya i en general per a tot l'Estat. Rajoy haurà estat el pitjor president espanyol, per la seva arrogància i incapacitat per dialogar. La seva majoria absoluta ha estat un mur a la intel·ligència i a la llibertat. Un malson per a tots que de ben segur trigarem a recuperar-nos-en.

Demà 9 de novembre de 2014 caurà el nostre mur

Demà es commemora el vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. Era el dia 9 de novembre de 1989 quan, per sorpresa de molts, s'anunciava l'obertura del pas entre les dues parts en què s'havia dividit la ciutat de Berlín. Un mur que va representar la manca de llibertat, durant molts anys, d'una part de la població alemanya que, de cop i volta, varen perdre el contacte amb amics i parents de l'altra banda de la ciutat. Aquest atac als drets de les persones ha continuat en altres parts del món, i continuen havent-hi murs que són la vergonya de la nostra societat.

A casa nostra aquest 9 de novembre també passarà a la història per haver pogut exercir, si és que no ens ho impedeixen a darrera hora, el nostre dret a expressar quin país volem per a nosaltres i els nostres fills, després de tants anys d'estar sotmesos als dictats d'uns governs intolerants i irrespectuosos cap a la nostra llengua i cultura. 

Per vergonya d'Espanya, el govern i totes les institucions judicials s'han posat en el mateix bàndol de la repressió, la prohibició i la denúncia i amenaces per a qui pretengui actuar lliurement, exercint el seu dret a participar i a expressar-se.

Espanya està donant un exemple greu d'intolerància i manca de llibertats, que només pot ser contestada amb la manifestació pacífica i festiva de tots els catalans que reclamem dignitat als nostres responsables polítics i a les institucions que es serveixen per tapar-nos la boca.

Desitjo que Europa i el món sencer s'adoni de la poca qualitat democràtica dels nostres dirigents polítics i no es posin mai més al seu costat, per no ser còmplices d'aquest atac furibund a la democràcia. No és pot parlar d'Estat de dret, ni lleis, ni constitucions, si tot plegat s'utilitza per reprimir la llibertat dels ciutadans. Estic convençut que el dia 9 de novembre de 2014 es recordarà com el dia en què els catalans varen fer caure el mur de l'arrogància, de la manipulació de la justícia per part de poders polítics corruptes i de la privació dels drets fonamentals de les persones d'aquest país.