Mai plou a gust de tothom

Avui podríem dir la típica frase sobre la pluja, però és que gairebé toca dir que mai plou. La sequera que patim des de fa mesos no la recordo d'abans. El pantà de Sau, que sempre ha estat un referent a la meva família, no l'havia vist mai tan avall, o si més no, no ho recordo. És per això que quan plou, com ho està fent aquesta tarda, després de moltes setmanes sense veure l'aigua, s'agraeix.

I algú podria pensar que avui precisament no era el millor dia perquè plogués. El 25N, amb molts actes reivindicatius contra la violència que pateixen les dones, o la campanya del Gran Recapte d'Aliments, o que a casa ens ha vingut el pintor per repassar la porta de l'entrada, podrien ser tres excuses per desitjar que no fes el ruixat que està caient, que tampoc és res de l'altre món. Però no! Necessitem que plogui, necessitem l'aigua com el pa que mengem.

La pluja ens ha canviat els plans, però això també ens pot ajudar a pensar que no tot s'acaba amb un dia. Els problemes de violència de gènere es repeteixen massa sovint i cal estar en guàrdia els 365 dies de l'any. El mateix passa amb les ajudes que organitzacions com Càritas o Creu Roja realitzen durant tot l'any. Les campanyes puntuals són importants, perquè s'aconsegueix implicar-hi més gent, però no podem oblidar que les famílies vulnerables mengen cada dia, i la necessitat de tenir un bon magatzem d'aliments és per a tot l'any.

Però hi ha un altre tema que és important tenir en compte: què fa l'Estat per resoldre la situació de les famílies vulnerables? Hem de tirar sempre del voluntariat? I aquí podríem estar-ne parlant durant molt de temps, i potser aquelles persones i col·lectius, o partits polítics, que no consideren necessari una administració pública forta i amb recursos per lluitar contra les desigualtats ens haurien d'explicar com ho pensen resoldre. 

L'altra cosa és pensar si realment aquesta administració pública que volem forta, fa prou per resoldre aquestes desigualtats. Està molt bé que entitats del tercer sector com Càritas, Creu Roja i moltes altres, es dediquin a resoldre emergències, però l'Estat hauria d'esforçar-se per evitar que hi hagi tantes famílies sota el llindar de la pobresa. 

Avui plou, i potser no podrem anar als actes programats o al supermercat on hi ha els voluntaris esperant la nostra donació, però tenim 364 dies més per poder contribuir amb la nostra presència i col·laboració, per fer un món més just.

Disposats a ajudar on faci falta

Aquests dies de convivència amb el coronavirus s'ha posat de manifest una evidència que sovint tenim mig oblidada, com és la franja d'edat d'una part del voluntariat, el més constant i organitzat. Em refereixo al voluntariat de Creu Roja i Càritas, sobretot aquest darrer. Es tracta normalment de gent gran, que en moments d'epidèmia com l'actual, són població de risc, amb el que això significa a l'hora d'aportar la seva participació.També hem comprovat la reacció d'una bona part de la població, que només ha faltat dir que es necessitaven persones voluntàries, que han corregut a apuntar-se. Això corrobora l'opinió que jo tinc que en el fons les persones són bones i solidàries.

Els dos fets es complementen i fan possible que les necessitats en temps de crisi com l'actual, es puguin satisfer entre uns i altres. Això diu molt de la societat que vivim, una societat que titllem d'individualista, però que quan fa falta tothom es posa les piles per ajudar.

Arran d'aquesta experiència, convindria reflexionar com podem fer possible que el club de voluntaris baixi el llistó de la mitjana d'edat. Com aconseguim que Càritas i Creu Roja, per posar dos exemples, disposin de voluntaris més joves, sense renunciar als actuals, però afegint-los per facilitar les coses en situacions com l'actual. 

Tinc la creença, i crec que en aquest cas també és compleix, que les persones reaccionem davant les circumstàncies puntuals, que som capaços de crear moltes coses, però ens falta la constància, saber mantenir-les. Sense ganes de menystenir el voluntariat del moment, sí que considero important aquest esforç afegit, perquè de ben segur que hi ha sempre necessitats encara que no cridin tan l'atenció ni siguin tan emergents com l'actual.