Fem bé les coses!

Cal que ens concentrem bé en la feina, tant si es tracta de feina professional com d'activitats de lleure. El mateix si ens referim a tasques de l'administració pública com si és dins del món privat. Parlo sovint d'excel·lir. És, al meu entendre el que hauríem d'intentar aconseguir, però en tot cas, fem bé la feina, i no permetem que el desinterès, la manca d'atenció provoqui fets irreversibles.

La reflexió d'avui m'ha sorgit arran de la notícia del suïcidi d'un assassí confés, dins de la seva cel·la. Segons es comenta, es tracta del quart suïcidi en presons catalanes aquest any. Es podia haver evitat? La mateixa informació diu que a l'intern no se li havia activat el protocol de prevenció de suïcidis perquè no s'havien detectat indicadors que en justifiquessin aquesta activació.

Avui, a la tertúlia de la ràdio, comentàvem les disfuncions entre Adif i Renfe, i algun dels tertulians deia que probablement la separació de funcions i responsabilitats entre les dues empreses era la causa de l'augment dels conflictes i problemes de Rodalies. No sé què hi ha de cert, però en tot cas hi ha coses a millorar, i la més urgent és la comunicació i informació als usuaris.

Els responsables d'Adif o Renfe poden excusar-se en la manca d'inversió històrica a l'hora d'explicar les causes de tantes anomalies a la xarxa, però el que no té justificació possible és el silenci i falta de comunicació als usuaris davant de qualsevol aturada o disfunció. La comunicació és vital i la seva absència és el que provoca més desconfiança a la gent. Pots enfadar-te molt si et trobes que dia rere dia el tren no funciona correctament, però és exasperant que no se t'informi al moment de tot el que està passant, de la previsió de retorn a la normalitat, i de les alternatives que se t'ofereixen per poder arribar a la teva destinació.

Cal fer bé les coses, sobretot si al darrere hi ha unes persones que depenen de la teva actuació. Exigir responsabilitats quan faci falta, i practicar el deure d'informar en tot moment de quina és la situació.

Pobresa del llenguatge

L'altre dia vaig llegir una notícia on es deia que el president dels EUA, Donald Trump, utilitzava un vocabulari molt reduït, semblant al d'un noi de 8 anys. No sé què hi ha de cert, però sí que tots ens hem adonat del seu nivell i la seva manera d'exercir el poder, de les expressions i amenaces, i estem una mica espantats.

Arran d'aquesta notícia vaig pensar que cada vegada m'adono més de la simplicitat de les estructures sintàctiques de les converses de la gent, amb un vocabulari reduït i una pèrdua dels matisos que fins i tot provoca problemes a l'hora d'expressar-nos i d'entendre'ns. A vegades, fins i tot, notes l'estranyesa dels teus interlocutors quan utilitzes mots poc habituals, però que coneixes de petit i utilitzes de la manera més habitual.

I això és perillós perquè s'encomana. T'adones que tu, que sempre t'ha agradat conservar frases fetes i mots poc freqüents, també vas claudicant i eliminant-los del teu vocabulari habitual. Penso que hauríem de fer un esforç per no perdre paraules ni reduir el nostre vocabulari. La riquesa del llenguatge forma part de la nostra cultura i civilització, i si ho perdem, també és en detriment de la cultura.

No es tracta d'estar parlant amb expressions rebuscades i extretes de racons de diccionaris i enciclopèdies. Tampoc cal exagerar, però sí que hi ha unes expressions que eren normals i corrents amb uns mots menys genèrics dels que ara s'acostumen a utilitzar i que no els podem deixar perdre. També a l'hora de parlar dels noms dels ocells, les plantes, els nostres arbres. És bo que ho sapiguem distingir i que en fem ús, perquè els nostres joves no puguin dir que no n'han sentit a parlar mai.

Ja sé que tot això pot semblar superflu i poc important. Que el més important és comunicar-nos i fer-nos entendre, però, com en totes les coses, cal buscar l'excel·lència, i recuperar mots i expressions del nostre llenguatge és una bona manera d'excel·lir.

Què és veritablement real?

Cada vegada rebem més informació i no obsta perquè visquem desinformats o bé dubtant de si allò que ens diuen és realment cert o ens estan enganyant. Aquesta aparent contradicció ve propiciada per una manca d'anàlisi i racionalització del nostre pensament, i de la capacitat o falta de costum de contrastar les notícies i informacions que ens arriben.

Què és real i què és imaginació? Som capaços de distingir allò que és d'allò que ens sembla que és? Hi ha qui té molt interès i poder com per fer-nos creure coses que no són. Ens poden convèncer fàcilment i ser incapaços d'adonar-nos que allò que ens diuen és fals, que no està passant, que és una adulteració de la realitat.

Si busquem el concepte de realitat ens diuen que la realitat és el conjunt de tot allò que efectivament existeix, en contrast amb tot allò que és imaginari o tot allò que sembli altra cosa que el que és. Per tant, quan analitzem uns fets, una situació, la nostra manera de ser, de concebre la vida, ens condiciona i podem estar imaginant coses que no són.

Avui, que és tan fàcil escampar notícies, opinions, declaracions, i arribar molt lluny, a persones que no ens coneixen ni tenen un criteri determinat de segons què, és un perill no aturar-se a analitzar allò que ens arriba, abans d'acceptar que és cert i que no es tracta d'una manipulació de la realitat pels interessos que sigui.

Comencem a estar cansats de les xarxes socials, on persones anònimes, o ni tan sols persones, sinó enginys tecnològics, sentencien, si no critiquen i insulten, simplement per embrutar i no aportar res de positiu. Sembla que aquest és el camí de no retorn, que no ens pot fer claudicar dels nostres principis, i ens ha de fer forts per ser capaços de discernir què és real i que és imaginari o interessadament manipulat.

No tot és digital

La nostra generació, la de les persones que ja hem superat els setanta anys, és una generació analògica que s'ha hagut d'anar adaptant a les innovacions, una de les quals és la digitalització de moltes de les activitats de la nostra vida. No tothom, però, ha tingut la possibilitat, l'interès o les habilitats per entrar en aquest món i això el pot deixar al marge del ritme de la societat on li toca viure.

S'ha parlat molt de la bretxa digital, pensant en la gent gran, però també hi ha joves i no tan joves que els enquadraries en el món digital, que tampoc ho porten prou bé, i d'això n'hem de ser conscients, sobretot les nostres autoritats, les encarregades de gestionar la vida pública, sigui a escala local, autonòmica o estatal.

Per què ho dic? A vegades oblidem que encara hi ha molta gent que viu al marge d'Internet, de les xarxes socials, i els seus canals de comunicació són els de sempre, o potser hem de dir dels d'abans. Si la comunicació només es basa en la digital segur que deixarem a persones al marge i això no ens ho podem permetre.

Conscients que el futur i bona part del present és digital no podem oblidar que no tot és digital i que no tothom està immers en aquest món, i no per això els hem de descuidar. Està molt bé que les administracions, però també les empreses i les entitats utilitzin Internet per comunicar-se amb els seus usuaris, clients, socis i ciutadans, però han de mantenir alternatives paral·leles per arribar a tothom. 

Recordeu el típic ban municipal? Aquella notificació de l'alcaldia que es penjava per les cartelleres dels carrers per arribar a la ciutadania? Això ja no s'estila. S'ha substituït per notificacions digitals al web municipal o altres canals i xarxes socials. Certament, ara és molt ràpid i arriba a molta gent sense necessitat de sortir al carrer, però arriba a tothom? Totes les persones d'una ciutat o país se n'assabenten?

No insisteixo més. Ho deixo aquí com a reflexió perquè ens n'adonem si ho estem fent prou bé o no.

Tants caps, tants barrets!

Amb el caos de Rodalies ens hem adonat que amb tantes ganes d'informar bé, al final ens desinformen. Tots hi fiquen el nas: Adif, Renfe, el Ministeri, la Generalitat. Saben que s'ha estat fent malament la feina i volen posar-hi remei. Improvisen amb ganes d'acontentar la gent, però els hi surt al revés, i un per l'altre, la casa sense escombrar.

Demà es restableix el servei. Ai, no!, resulta que no tenim maquinistes! Ara hi ha una nova esllavissada! Ens ha caigut el sistema! I van succeint esdeveniments que només fan que perjudicar els soferts usuaris del tren, que malgrat estar acostumats als retards i cancel·lacions, no ho acaben d'entendre i, mesells, es presenten a l'andana amb la confiança que avui potser sí que passarà el tren.

Hi ha qui demana la dimissió del ministre, i també de la consellera. Per què no tot el govern? I si ens fan cas, aconseguirem que els trens funcionin? No és també culpa dels responsables d'Adif i Renfe? Què passa amb aquestes empreses estatals que no ofereixen un servei digne als ciutadans? Ja poden anar passant ministres i conselleres, dels partits polítics que sigui. També poden anar canviant els directors generals d'aquestes empreses... tot seguirà igual.

Ahir demanava que fóssim positius. Potser és molt demanar amb el que està caient, però també és cert que amb males cares i esvalotats tampoc no resoldrem els problemes. Seria bo que els responsables polítics es prenguessin més seriosament la comunicació i la informació. Amb tot el que s'ha avançat en aquest camp és una llàstima que una vegada rere l'altra hàgim de queixar-nos que no rebem la informació necessària per poder encarar les situacions, a temps, i correctament.

Aconseguir que els trens vagin a l'hora i, sobretot, que funcionin amb una certa normalitat avui per a demà és una utopia i ja hem dit que fa massa anys que no inverteixen a la infraestructura, però informar degudament de tot el que passa i com es pensa resoldre, sí que s'hi haurien d'escarrassar una mica més i no deixar-nos abandonat de la mà de Déu. Potser els actuals dirigents no tenen la culpa de tot el que passa a les vies, però sí que són responsables de la informació que donen i de com ho comuniquen. Que no busquin excuses de mal pagador!

Qüestió de drets

Avui tampoc no hi ha servei de trens a Rodalies. El motiu sembla ser, que no hi ha prou maquinistes disposats a treballar perquè no consideren prou segura la xarxa, després de la llevantada. Això és el que m'ha semblat entendre i té un sentit. L'altra cosa és que ho veiem bé.

Els treballadors tenen el dret d'exigir seguretat a la feina i no posar en risc la seva vida. Per altra banda, els ciutadans tenen el dret de disposar d'un servei de transport per desplaçar-se a la feina o l'escola. En situacions com la d'avui ens adonem que la facilitació d'uns drets perjudica la satisfacció d'uns altres. Com s'ha de resoldre?

El debat és obert i no té una resposta fàcil ni ràpida. Cal valorar bé la situació i analitzar els arguments d'uns i altres. Passa una mica el mateix quan treballadors de serveis públics convoquen una vaga que perjudica els receptors d'aquests serveis. La llei és ben clara quan reconeix el dret a la vaga, però les persones perjudicades no ens ho acostumem a prendre massa bé.

Conviure no és fàcil i requereix, en primer lloc, voluntat de trobar solucions als conflictes, que per més que no ens agradin, apareixen de tant en tant. Sovint les coses s'agreugen per culpa d'actituds gens propícies a entendre'ns. Una vegada posats d'acord a voler trobar solucions, cal anar a fons i buscar alternatives que minoritzin els danys i perjudicis, i esforçar-se a ser comunicatius i transparents. La manca d'informació és un fet freqüent i poc resolt.

L'empresa pública encarregada del transport dels trens de Rodalies té una responsabilitat davant dels treballadors, però també davant de la ciutadania. Ha de resoldre el conflicte com més aviat millor i millorar el servei, evitant que situacions com la d'aquests dies es repeteixin massa sovint. Els treballadors, sense renunciar als seus drets, han de comprendre que estan prestant un servei públic de gran abast. Els usuaris de Rodalies han d'entendre que estem davant de casos excepcionals, si bé és cert que si s'haguessin fet bé les feines, probablement això no passaria, o seria realment excepcional.

És una qüestió de drets, però els deures?

Vehicle privat versus transport públic

Avui llegia un article al diari ARA que parlava de la saturació de cotxes a les Balears i com es vol resoldre. No entraré en detalls en el tema perquè tampoc ho conec gaire, encara que hagi viscut alguna experiència, però sí que voldria incidir en un fet que és comú arreu, sobretot quan es demana reduir els desplaçaments amb vehicle privat.

No hi ha dubte que la principal raó per anar amb el teu cotxe és la comoditat. Si no has d'estar pendent d'horaris de trens o autobusos i pots arribar fins al lloc exacte on has d'anar, t'estalvia molts maldecaps. Lluitar contra la comoditat no és fàcil, però en tot cas si el transport públic no està ben resolt, la lluita acostuma a ser inútil. Ja s'ha perdut d'entrada.

Només amb una xarxa de transport públic extensa, que arribi arreu i amb una amplitud horària pot estalviar el vehicle privat. Si no ho poses fàcil, no esperis que la gent es resisteixi a agafar el seu cotxe.

Si vius en una gran ciutat tens molts punts per prescindir del cotxe particular. Si el transport urbà està ben resolt, i els desplaçaments a fora són puntuals i disposes també de bona comunicació, perquè t'has de carregar de despeses d'aparcament, assegurança, revisions i manteniment del vehicle. Agafa el transport públic i, si cal, lloga puntualment un turisme per fer un extra.

El problema sorgeix si vius en un poble petit i mal comunicat. Potser no tens tampoc tants problemes per aparcar, i la comoditat de sortir quan vols i on vols, és molt difícil de contrarestar quan els horaris del transport públic no són generosos.

Arenys hem viscut l'experiència d'una recollida de signatures per aconseguir un transport públic al centre sanitari de referència. Avui, desplaçar-t'hi sense cotxe particular és gairebé impossible, llevat que et mentalitzis a seguir una cursa d'obstacles sabent l'hora que surts, però no l'hora que arribes.

És bo que ens mentalitzin sobre la necessitat de reduir els desplaçaments privats, però la solució exigeix millorar l'oferta de transport públic. No es poden demanar peres a l'om.

Abans, cal millorar el transport públic

Trobo interessant que els governs estudiïn models de reducció del transport privat de vehicles, sobretot a les grans ciutats i les seves àrees metropolitanes. Cada vegada hi ha més embussos a les carreteres i a les grans vies de les ciutats, i probablement es tracta d'un abús en l'ús del vehicle propi, tenint l'alternativa del transport públic. Totes les conclusions a què arribin seran benvingudes. A l'hora de posar en pràctica nous models i directrius, però cal assegurar que el transport públic funcioni eficientment.

La xarxa de Rodalies és un niu de problemes. Si el seu funcionament fos l'esperat, segur que eliminaria molts cotxes de les carreteres. No recordo les vegades que he hagut d'anar a socórrer la meva filla a la sortida de la feina per culpa de retards o cancel·lacions del trajecte ferroviari. Això s'ha de tenir en compte, perquè és el pa de cada dia.

La connexió entre pobles i ciutats que no disposen d'estacions de tren s'ha de suplir amb autobusos i aquestes línies també necessiten millorar. Hi ha pobles incomunicats amb transport públic i ciutats que el transport per carretera es fa a peu dret, i això tampoc no s'hauria de permetre. Ciutats com Mataró que no disposen d'una estació central d'autobusos, obligant-los a circular per carrers més o menys estrets provocant aglomeracions.

El transport a casa nostra és massa radial, tot dirigit cap a la gran capital. La manca de transversalitat, amb molt rares excepcions, provoca la concentració de vehicles a l'àrea metropolitana i una gran quantitat d'hores per desplaçar-te d'una ciutat a una altra. Paral·lelament a l'estudi de com reduir l'ús del vehicle, caldria un estudi de nous itineraris i infraestructures del transport.

Hi ha molta feina a fer, i això no es pot fer alegrament amb pocs anys. Cal una planificació a mitjà i llarg termini que trobem a faltar des de fa molts anys i molts governs. De la mateixa manera que calen mesures preventives contra els efectes del canvi climàtic, també cal estudiar i planificar el futur de la mobilitat al nostre país. Si es manté l'èxode dels municipis petits, el transport cada vegada resultarà més car i necessari, si no volem que aquests es buidin del tot. 

De tornada

M'ha tornat a passar. Aconsegueixo relaxar-me, oblidar-me de tots els maldecaps, també de tot el que ens està passant, totes les calamitats i desgràcies d'un món violent i cruel, i gaudeixo de la pau i la tranquil·litat. De poder parlar de llibres, natura, sortides i il·lusions. Un dia diferent i agraït, que t'alimenta l'esperit i et dona la força per continuar.

A la tornada, de camí cap a casa, em comença a entrar la mala llet. M'adono que tot el que ha passat no és normal. Que aquell parèntesi és fals i que no té continuïtat. Que les forces que em semblava haver recuperat les estic perdent sense adonar-me'n.

Em molesten els cotxes que em trobo a la carretera, no només els que segueixen el mateix sentit, sinó també els que van contra direcció. No m'han fet res, no m'han molestat. És la seva presència, que n'hi ha tants! Que tothom té pressa i no puc intercanviar una paraula amb ells. M'imagino els problemes que tenen a la ment i recupero els meus.

El paisatge era verd i plaent. Es notava que enguany ha plogut. Que les darreres pluges han renovat la gespa i li han donat brillantor. Els ramats, pasturant, se'ls veia contents. Ben alimentats. La carretera més ampla que mai, ben senyalitzada i acabada d'asfaltar. 

Els carrers gairebé buits, però amb les persones amb qui he pogut parlar hi ha hagut comunicació, respecte, educació. Després, però, la tornada m'obre els ulls i em fa adonar que a la nostra societat li falta alguna cosa, i n'hi sobren moltes. Hem perdut valors i compromís. 

Aquesta sensació que es repeteix cada vegada que retorno al punt de partida, em fa veure que ens hem de renovar, abans no decidim llançar la tovallola. On és la realitat? Quin és el món real, aquell que hem de llimar i depurar? 

El canvi sobtat no m'ajuda a mantenir les forces per fer front a un conjunt de situacions que no desitjaríem a ningú, i a tot això em passa a mi que he estat un privilegiat, amb una família, amics i coneguts que m'han transmès l'amistat, l'amor i les ganes d'avançar de la mà.

Pacificar la Nacional II

Hi ha temes que s’eternitzen. En sentirem a parlar tota la vida. El Maresme té una barrera, que hem construït els humans, que ens dificulta l’accés al mar i les platges. Tenim una via fèrria que no veurem mai fora, tot i que se n’ha parlat moltes vegades, i una carretera nacional, que no ofereix els serveis que li pertocaria per categoria, i que es vol pacificar, aprofitant que l’autopista que tenim un parell de quilòmetres endins ara és gratuïta, i s’hi ha desplaçat bona part del trànsit.

Es vol pacificar en el sentit que es transformi en una via urbana quan travessa les nostres poblacions, amb una regulació semafòrica i la incorporació de carrils per a bicicletes i vianants. La idea és bona, però de moment està força aturat, si més no pel que fa al nostre tram. De fet, no és prou ample si volem posar-hi de tot.

Ja he comentat més d'una vegada que el primer govern democràtic, després del període franquista, fa gairebé cinquanta anys, ja celebraven la construcció de la variant de Valldegata que havia d'esponjar la nostra Riera dels cotxes que es volien dirigir a Arenys de Munt, Sant Celoni o Sant Iscle. Allò va ser un goig sense alegria i la variant encara és motiu de polèmica i no s'hi veu un futur clar. En part, l'actualitat és molt diferent, existeix una carretera que connecta les dues vies, tot travessant el polígon industrial, i cada vegada tenim menys terreny agrícola. La pregunta que em faig és si aquesta pacificació trigarà el mateix a ser una realitat.

Voldria pensar que els promotors de la pacificació de la carretera nacional i els tècnics especialistes en mobilitat, per una banda, i en medi ambient i urbanisme, per l'altra, estudiaran bé quina és la millor solució per convertir la carretera en una via urbana, tranquil·la i ben comunicada amb la vila. Ja sé que no podem somiar amb la supressió de la línia del tren que permetés accedir directament a les platges i al port, i que no s'hi destinaran grans inversions per millorar el seu accés. Ens haurem d'acontentar en prioritzar la circulació de bicicletes i vianants, que ja és una millora, però sempre tindrem al cap que no s'haurà fet prou. Estem molt acostumats a fer pedaços. 

Després del Ple

Ahir em vaig proposar el repte d’escriure el post mentre escoltava la sessió plenària de l’Ajuntament d’Arenys de Mar. Vaig acabar abans jo que no pas ells, que s’hi varen estar més de cinc hores, suficient per justificar el sou.

Després del Ple arriba l’hora de fer les valoracions i treure’n conclusions. Podem parlar de contingut i de formes. Aquestes varen ser totalment diferents a com ens tenien acostumats, amb una petita discussió entre l’alcalde i un regidor de l’oposició que, en tenir el micròfon apagat, des de casa no vàrem poder seguir què estava dient. Fos el que fos no va agradar a l’alcalde. El paper de dolenta va anar a càrrec de la regidora Soraya Real, que amb sorna es va fer mestressa de la sessió.

Podríem fer moltes observacions i comentaris, ja que, malgrat que l’alcalde l’havia considerat un Ple de tràmit, hi va haver força contingut i declaracions ben contundents i aclaridores. Ho deixarem, però, a mans dels grups municipals. Jo em quedaré amb un parell o tres d’idees.

Moltes de les coses que l’anterior govern va donar per enllestides, hem vist que el més calent és a l’aigüera: canalització del Bareu; reforma del Mercat Municipal; pisos socials, i d’altres amb problemes a resoldre, com és la biblioteca de les Clarisses, amb les obres aturades dos mesos, el reforç del mur del Paraíso, i la recollida selectiva de la brossa, per posar només uns exemples.

Un altre aspecte són els temes aclarits, com que el nou govern, amb majoria absoluta, no elaborarà el Pla d’Actuació Municipal (PAM). Com que no és obligat fer-ho i ningú els pot qüestionar què fan i deixen de fer, ni transparència ni participació! Tampoc posaran a concurs la plaça de cap de comunicació, sinó que ho contractaran per capítol 2.

Les paraules amables de l’alcalde varen continuar, però caldrà veure en què es concreten. La fiscalització de l’oposició no serà fàcil, però lluny de posar pals a les rodes espero que serveixi per aclarir les idees, sobretot d’alguns regidors i regidores que s’estrenen i sembla que el vestit els hi va una mica gran. El jove alcalde és gat vell i la seva mà dreta també. De ben segur que seran els que marcaran tot el traçat d’aquest mandat.

Molt a millorar, encara

Avui llegia la notícia del reconeixement a la qualitat i la transparència de la comunicació pública local a través dels canals digitals municipals de l'Ajuntament de la nostra vila, i he pensat que és bo que l'administració pública treballi perquè la informació sigui transparent i arribi a tota la ciutadania, o si més no a les persones que saben moure's per Internet. 

Si mirem uns quants anys enrere ens adonarem que ara tenim moltes més facilitats per poder conèixer el dia a dia del nostre Ajuntament, i d'alguna manera poder fiscalitzar la feina dels nostres representants polítics, que per la seva banda han de procurar no quedar enrere i tenir la informació al corrent. Les dades a mitges o endarrerides no ajuden gaire, i això obliga a actualitzar-les constantment, la qual cosa no sempre és fàcil ni automàtic.

Tot i que celebro el reconeixement al nostre Ajuntament, també haig de dir que hi ha moltes coses a millorar i que m'agradaria que el nostre govern municipal s'hi esmercés una mica més i no s'arrepengés amb aquest premi, pensant que tot funciona correctament.

Les persones que acostumen a consultar el web municipal s'hauran adonat que no hi ha tota la informació, ni aquesta arriba a temps. No hi consten totes les actes de les reunions dels consells de participació, hi ha enllaços que no funcionen des de fa temps, els convenis amb entitats i institucions no estan actualitzats, i hi ha ordenances vigents que no hi figuren o que no contemplen modificacions que s'han fet des de la seva aprovació inicial.

Sempre tot és millorable, i d'això se n'ha de ser conscient. M'agradaria que hi hagués més transparència en les actuacions que justifiquen els assoliments d'objectius referenciats en el Programa d'Actuació Municipal (PAM). I això és important per guanyar credibilitat en la informació que es fa constar al web municipal. Hi ha objectius que fàcilment es pot comprovar si s'han complert o no, però d'altres resulta més difícil, i és aquí on cal entrar més a fons per saber què s'ha fet i què no.

M'imagino que el reconeixement a la transparència no entra a valorar el grau de resposta a les instàncies i escrits que els vilatans adrecen al govern municipal, perquè en aquest cas suspendria. No puc entendre la desídia del nostre govern a l'hora de respondre. És tan difícil? No estem parlant que es trigui molt a respondre, sinó simplement que no es fa. Aquesta és una de les altres coses que caldrà canviar amb el nou govern.

Manca de transparència i comunicació

Un dels motius que la ciutadania es mostri decebuda amb els polítics, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal, és la manca de transparència de la seva gestió i la poca comunicació que hi ha entre governants i ciutadans. Semblaria que tota institució hauria de tenir interès en donar a conèixer la seva tasca, informant de la situació en què es troba tot, sobretot pensant que hi ha voluntat de fer bé les coses i, tenint en compte el funcionament democràtic del nostre sistema, que cada quatre anys necessiten el suport ciutadà per aconseguir governar la vila, el país o l'estat. Hem de treure'ns del cap l'error de pensar que tots els polítics hi són per guanyar-se la vida a costa dels contribuents, sense que aquests els importin. Una altra cosa és si aconsegueixen fer bé la feina i hi dediquen el temps necessari.

Aquests dies som molts que ens estripem les vestidures tot observant què està passant a Suècia o Itàlia, on la ultradreta està sent protagonista dels resultats electorals. El neofeixisme governarà Itàlia, un fet que, no fa tant, ens hauria costat d'imaginar. Només hi trobo en el desencís de la majoria de la població la causa del creixement de posicions polítiques ultradretanes, que utilitzen el populisme aprofitant la manca de resposta i solucions de l'statu quo.

A nivell local observem darrerament moltes crítiques als nostres governs per no saber donar resposta a les necessitats que entre tots prioritzem. No sempre són competència local, però sí que hi trobo a faltar la comunicació, la pedagogia i l'empatia suficient com per acostar la població als polítics que han estat cridats a representar-nos en la gestió pública del municipi.

No tot és culpa dels polítics de torn, ja que la ciutadania també hi tenim la nostra responsabilitat. Sovint ens és molt fàcil criticar, sobretot si ho podem fer des de la butaca de casa, i en canvi ens resistim a donar un cop de mà o voler entendre què està realment passant. Però tot i així penso que els nostres polítics, conscients d'aquestes mancances, haurien d'esforçar-se per posar-hi més de la seva part i procurar que la ciutadania es vegi corresposta, informada i estimada per part dels nostres governants.

La transparència és vital i necessària per conservar la confiança, sense la qual es fa impossible una bona relació entre polítics i ciutadans. La comunicació és bàsica per expressar tot el que passa a l'administració pública i hauria de ser una prioritat dels nostres polítics. La participació ciutadana, que tant es critica per ambdues bandes, seria molt millor i efectiva, si hi hagués aquesta comunicació constant, es mantingués la confiança als nostres polítics i també d'aquests als vilatans. 

Aquests dies sents a dir que tot el que s'està fent ara és de cara a les eleccions del maig vinent. Probablement és part de l'estratègia de l'equip de govern de qualsevol ajuntament, però si durant els quatre anys la comunicació es manté viva, es diu la veritat i s'obre a la participació de tots els vilatans, segur que aquesta crítica que es fa d'electoralisme perdria molta força i tots plegats estimaríem més tota la feina que es fa perquè la nostra vila sigui millor, més neta i endreçada, i hi hagi més bona convivència i il·lusió de pertinença.

Com canalitzar les nostres queixes?

Tot faria pensar que amb l'arribada de les xarxes socials tindríem molt més fàcil fer arribar les nostres queixes als nostres governants, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal. És molt fàcil utilitzar qualsevol de les eines que trobem per Internet per escriure allò que no ens agrada, que ens preocupa o molesta, i d'aquesta manera aconseguir que qui en tingui responsabilitat hi pugui actuar. Això és el que ens crèiem, però al final arribem a la conclusió que no funciona d'aquesta manera.

Potser sí que els nostres polítics se n'assabenten de moltes coses, però de la mateixa manera que ens és fàcil d'escriure-ho, també els és senzill girar pàgina i fer com si allò no existís o no anés amb ells. La realitat diària crec que em dona la raó, i per això veiem tantes vegades com es repeteixen les mateixes crítiques sense que ningú hi posi remei, no ja responent a les mateixes xarxes, sinó solucionant aquells problemes que ens preocupen.

Penso que el més important de tot és trobar la manera de canalitzar les nostres crítiques, suggeriments i aportacions per resoldre els problemes que es presenten pel sol fet de viure en societat. Cal que el circuit sigui d'anada i de tornada i que en quedi constància més enllà del que veiem per internet, que és efímer, encara que ens pugui semblar que perdura per sempre.

L'administració pública té el Registre de Documents que s'encarrega de rebre els escrits que la ciutadania els hi dirigeix i, en principi, té l'obligació i el compromís de donar-hi resposta. No sempre és una resposta satisfactòria ni necessàriament del nostre gust, però sí una resposta argumentada als nostres suggeriments o peticions. Quan l'administració pública no respon, tenim els síndics que ens defensen davant d'aquesta omissió administrativa, perquè ens ajudin a insistir en la nostra demanda. Són uns síndics també d'abast local, autonòmic o estatal, i que podem utilitzar quan considerem que l'administració pública no ha respost o no ho ha fet com caldria.

Aprendre a utilitzar els mecanismes que hi ha creats i exigir de les institucions el compliment de les seves obligacions i responsabilitats és una manera d'ajudar a que tothom faci la seva feina. No vol dir que no puguem servir-nos de la comunicació via internet per fer més difusió d'allò que ens preocupa, però no podem oblidar-nos de les eines que estan a les nostres mans i que els nostres governants tenen l'obligació de respondre. 

És bo que ho tinguem present i ajudem a fer-ne difusió. Diuen que parlant la gent s'entén, i a vegades més que parlar el que fem és escridassar i insultar. És comprensible que davant la no-resposta adoptem el criteri de sortir a esbombar-ho tot, però no ens oblidem del primer pas, molt necessari, per no dir imprescindible, perquè els nostres polítics aprenguin a escoltar-nos i donar-nos resposta a les nostres inquietuds.

Nova condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans

Està vist i comprovat que totes les condemnes i avisos que puguin arribar de tribunals de justícia europeus contra l'actitud i la manera d'actuar dels tribunals de justícia espanyols, o les diferents institucions de l'estat, no serveixen de res. Se'n fa cas omís i fins i tot els mitjans de comunicació espanyols s'ho agafen rient. El desprestigi que puguin tenir les institucions espanyoles no preocupen, ja que tot s'hi val per defensar la sagrada unitat de la pàtria, encara que sigui delinquint.

Avui llegíem que el Tribunal Europeu dels Drets Humans condemnava Espanya per la publicació de la fotografia del DNI dels jutges favorables al dret a decidir de Catalunya. És evident que en tractar-se de persones favorables als independentistes tot el que es faci contra ells és poc, i per això mateix no servirà de res la condemna més enllà de posar-la a la llista de condemnes rebudes.

Aquest és el panorama del nostre país. Els polítics que podrien fer-hi alguna cosa no s'atreveixen, i la gran majoria ja estan d'acord en actuar de la manera que es fa. Encara hi ha la idea que ningú de fora ens ha de venir a ensenyar res de com es fan les coses. S'ha vist clarament en el cas del procés independentista, però no és l'únic, sinó que hi ha tota una història anterior que alguns podíem pensar que s'acabaria, després de tants anys de transició democràtica, però que finalment hem hagut d'acceptar que no hi ha remei.

En alguna ocasió he dit que Europa és una garantia democràtica per al nostre país, i tot això que comento ara podria semblar una contradicció. Penso, però, que sense Europa les coses anirien molt pitjor, i que d'alguna manera sí que hi ha un cert aturador, si més no es procura dissimular una mica més. Això fins que no arribi l'extrema dreta al govern. Llavors no crec que s'entretinguin a buscar excuses i tiraran pel dret amb totes les forces.

La llàstima de tot plegat és que mentre passa tot això, els nostres polítics són incapaços de dirigir el país i procurar que les repercussions d'aquesta política predemocràtica de les institucions espanyoles ens perjudiquin el mínim possible. Només saben tirar-se els plats pel cap i engrescar els nostres adversaris que observen la mediocritat dels nostres polítics, d'un i altre color.

Desmentir allò que s'ha afirmat sense proves

Arran del cas de Tamara Carrasco, que va ser titllada de terrorista i jutjada com a tal, i que ha acabat absolta després de quatre anys de mal viure, penso que seria important que d'alguna manera es pogués regular la informació que arriba a la gent i procurar reduir la seva manipulació.

La llibertat de premsa és bàsica per a l'exercici de la democràcia a un país, i la prova és que els mitjans de comunicació en països autoritaris i dictadures són reprimits i fins i tot prohibits, si no van a favor de qui ostenta el poder. Acceptada la necessitat d'una premsa lliure, caldria analitzar què passa en realitat en molts països on hi ha un sistema democràtic vigent. A ningú li sorprèn la idea que la premsa ha esdevingut un poder important, i que no sempre se'n fa un bon ús.

Quan estudiàvem ens parlaven dels tres poders independents que cohabitaven en un sistema democràtic, com són el judicial, l'executiu i el legislatiu, però al llarg del temps hem constatat que aquests no són únics, i que el capital i la premsa s'han col·locat a la seva altura. La regulació dels tres primers poders està més o menys controlada, amb les mancances que experimentem a Espanya, sobretot pel que fa a la seva independència i objectivitat, però el descontrol és total quant al capital i la premsa.

Els mitjans de comunicació s'han convertit en l'eina de repressió i manipulació més important en democràcies poc consolidades, on el poder ocult és capaç de fer creure allò que convé a una minoria. No estem parlant de situacions com per exemple Rússia, on els mitjans de comunicació estan obligats a dir allò que el Kremlin imposa, sinó de situacions més dissimulades on la premsa està sota la influència d'uns partits polítics o ideologies que prediquen segons els seus interessos.

Catalunya pateix des de fa molts anys la guerra declarada dels mitjans de comunicació espanyols, a les ordres del nacionalisme espanyol, garant de la sagrada unitat de la Pàtria. És per això que aquests anys de repressió contra el Procés, com a sistema de venjança per l'atreviment dels independentistes catalans, l'atac de la premsa espanyola ha estat constant i letal. 

Quan fins i tot els tribunals de justícia han estat incapaços de trobar cap culpa a l'activista Tamara Carrasco, la premsa ha estat incapaç de reconèixer que tota l'acusació que varen reproduir al començament del procés ha estat injusta, i no han fet l'exercici de demanar disculpes, o com a mínim publicar la innocència de l'acusada, amb la mateixa intensitat amb què se la va acusar. Ja que el codi deontològic es practica poc, algun sistema o altre d'obligatorietat de publicar desgreuges s'hauria de regular. El descrèdit és molt fàcil de practicar, però el reconeixement de culpa i error brilla per la seva absència.

El periodisme arreu del món

Ahir llegíem la notícia de la mort a trets de dues periodistes a Mèxic. Avui ha estat una periodista la que ha estat assassinada a Israel. Podríem fer una llarga llista de països on la vida dels periodistes està en perill. No es tracta només de la llibertat d'expressió, llibertat de premsa, sinó de posar en risc la vida per exercir la teva professió.

No és cap novetat, però això no treu que quan succeeixen casos com aquests et preguntis què està passant, i com es pot tolerar aquesta injustícia i crueltat. No pot ser que sigui tan fàcil fer desaparèixer qui et fa nosa, pel que diu i explica. No es tracta d'accidents fortuïts en l'exercici del periodisme, sinó d'actes de violència i criminalitat per acabar amb les seves vides.

Davant de situacions que es repeteixen en molts llocs, penses que exercir de periodista en una societat com la nostra, l'espanyola, no comporta el risc ni la valentia que cal reconèixer a tots aquells professionals que es juguen la vida cada dia. Al nostre país tenim bons periodistes, però també molts de dolents. La credibilitat s'ha posat en dubte moltes vegades i això ho paguen els bons, els que són honestos i, sense deixar de pensar subjectivament, relaten el que veuen i passa.

El periodisme ha esdevingut un poder de la categoria dels que tradicionalment hem observat. Els mitjans de comunicació poden arribar a condicionar el pensament i la voluntat de la gent, i per això és tan perillós caure en el parany d'utilitzar el periodisme per interessos polítics i econòmics. Tots som conscients de la fragilitat en què vivim, i de la dificultat de poder rebre la informació real i no un producte interessat que desconfigura allò que de veritat està passant, ja sigui lluny de casa o fins i tot al costat.

Probablement aquesta lluita per interpretar la realitat a conveniència és el que fa que en casos extrems, però malauradament massa freqüents, la vida del periodista corri perill. Quan no agrada que se sàpiga una cosa, hi ha qui s'encarrega de matar el missatger.

És per això que, a més de treballar per uns poders legislatiu, executiu i judicial honestos i democràtics, cal no deixar de fer-ho per un poder, la comunicació, que s'ha col·locat al nivell també de l'economia, per intentar dirigir la societat segons els interessos ocults d'una minoria molt potent. 

L'espionatge per etapes

La trama de l'espionatge, inicialment centrat en nacionalistes catalans, va passant per diferents etapes, algunes d'elles amb missatges contradictoris, i qui dia passa any empeny. Si al principi Espanya va fer el sord, i els mitjans de comunicació ni en parlaven, ara que diuen que l'espionatge afecta a més gent, entre els quals destaquen el president del govern espanyol i la ministra de defensa, s'ha començat a publicar, però traient importància al fet català.

Hi ha molts dubtes sobre la veracitat de les escoltes als representants del govern espanyol, i hi ha qui hi veu la manera de girar-li la volta. Els botxins es converteixen en víctimes, i d'aquesta manera no se'ls pot acusar de res.

Estem massa acostumats a la guerra bruta de l'estat espanyol, i el govern socialista, el més progressista de la història, no és cap excepció en aquesta especialitat. Si repassem els missatges de la ministra de defensa ens adonarem que l'explicació més plausible és que es tracti d'un conjunt de mentides, una rere l'altra, per intentar tapar la veritat. Primer negava l'espionatge i després el justificava.

El dubte que podem arribar a tenir és si realment el govern socialista és tan incompetent com per desconèixer que està essent espiat, o bé que prefereix jugar al victimisme, per no haver de donar la cara a uns fets greus que en qualsevol país democràtic provocarien més d'una dimissió.

És ben clar que contra l'independentisme tot s'hi val, i això ho hem de tenir molt present. No ens ha de venir de nou tot el que ens puguin dir ni fer. Ja fa cinc anys que parlem de venjança, repressió i autoritarisme. La sort que tenen és que nosaltres ens hem desinflat, i el govern català de torn, des de llavors, ha estat incapaç de donar la cara, d'una manera conjunta i assenyada, i hem quedat en terra de ningú. La trama de l'espionatge és un episodi més d'un procés de fracassos i inseguretat. El nostre futur continua molt negre.

Cessats els directors de TV3 i Catalunya Ràdio

Des d'aquesta setmana ni Catalunya Ràdio ni TV3 tenen directors, i els que exerceixen com a tals ho fan en funcions fins que es proveeixi la plaça respectiva, a través d'un concurs que podria resoldre's a la tardor. A molts ha estranyat no tant el relleu, perquè ambdós directors feia temps que dirigien el mitjà de comunicació, sinó pel fet que no s'hagi esperat a conèixer qui els ha de substituir.

Els dos càrrecs públics són i han estat molt polèmics perquè s'ha polititzat, o millor dit, s'ha emmarcat en la lluita entre partits polítics per col·locar-hi els seus. La impressió que fa des de fora és que s'han repartit el pastís, i per això sembla que no es tracti tant de professionals com de representants polítics. Això resulta negatiu i provoca molta crítica interessada.

Ara la solució passa per un concurs públic on cal esperar que es valori la capacitat i mèrits dels aspirants i no s'utilitzi una vegada més per repartir càrrecs a conveniència. El país necessita bons professionals, però també independència respecte als partits polítics, de manera que puguin actuar per criteris professionals i no per simpatia de color polític.

No cal insistir en la importància dels dos mitjans de comunicació per al nostre país, en la seva defensa i difusió de la llengua i la cultura catalanes. Els necessitem com el pa que mengem, i no cal oblidar que, en el cas de TV3, ha estat cabdal per recuperar la llengua tan mal tractada pel franquisme.

Desitjo, doncs, que el futur dels dos mitjans de comunicació continuï en la línia de promoció de la nostra llengua i cultura, conscients de la realitat del país, però insistint en la idea que el català té les de perdre i per tant necessita una protecció especial. Negar aquesta evidència només es pot entendre com un atac a la llengua pròpia del país, per part d'aquells que voldrien convertir-nos en monolingües.

Caldrà vetllar pel tracte que facin de la llengua i cultura, però sense oblidar que avui hi ha altres maneres de comunicar que, sobretot els joves, utilitzen amb molta més freqüència. No es pot treballar la ràdio i la televisió del segle XX, sinó que cal adaptar-ho a la realitat actual, a la demanda real i les necessitats del país d'avui.

Una escapada a Tavertet

No hi ha dubte que si tens l'oportunitat de fer escapades a mitja setmana, l'encant és múltiple. T'estalvies les cues de cotxes i possibles aglomeracions. Pots gaudir millor de la natura sense pressa ni preocupacions. En moments així és quan valores tenir salut i poder gaudir de la vida. Sovint descuidem agrair tot allò que hem aconseguit fer. Ens fixem massa en els problemes, quan moltes vegades ratllen la ridiculesa.

Avui he fet una escapada a Tavertet. El dia no era assolellat, i la temperatura arribava als 7 graus. La mínima del dia havia estat de 0 graus. Ben abrigat notes ben poc els deu graus de diferència respecte al punt de partida. La tranquil·litat domina el paisatge. Aquesta és la part positiva.

Aquests dies hem sentit parlar de l'Espanya buida, i els problemes que comporta viure en poblacions allunyades de la gran capital. No és fàcil trobar feina, sobretot per als més joves. Els pobles petits es converteixen en residències per a la gent gran, i en alguna ocasió neorurals que descobreixen què és viure lluny de les tribulacions de la gran ciutat.

Tavertet ha esdevingut, des de fa anys, un poble de segona residència, amb estiuejants que durant l'any acostumen fer-hi cap els caps de setmana. Viure del camp no és fàcil, i molts pocs ho aconsegueixen. Sempre hi ha, però, les persones que fan possible que un poble es mantingui viu, i això és d'agrair.

La visita d'avui ha estat un llampec, però he tingut l'oportunitat de trobar-m'hi una persona que feia més de vint anys que no veia, i amb qui vàrem treballar a la mateixa empresa durant set anys. És una sort no haver-me després de tot el que em lliga al poble, encara que sigui un petit racó on poder-hi fer quatre passes. De cop he recordat les visites que hi fèiem des de Cantonigròs, quan no hi havia en prou feines forasters, les quatre cases eren habitades tot l'any, i la comunicació per carretera era molt dificultosa.