Passa el temps, però algunes coses no canvien. Els dos partits polítics independentistes lluiten per marcar terreny i ser considerats com el millor, el més seriós i compromès amb la gent, sobretot després dels seus fracassos electorals. És una lluita fratricida que no beneficia en res al país.
La baralla dels dirigents catalans es miren amb sorna des dels partits polítics espanyols. Se’ls escapa el riure per sota el nas i es freguen les mans. Ja no els cal portar la iniciativa contra ells, sinó, en tot cas, posar més llenya al foc.
Davant la necessitat del pacte i acords amb el govern espanyol, que necessita els vots, resulta estrany i molest l’afany per criticar-se per si pacten o no ho fan, de si es deixen prendre el pèl o es tanquen en banda perquè els necessiten. Seria bo que posessin seny i es dediquessin a analitzar què necessiten els ciutadans i com poden resoldre els seus problemes i neguits.
Es pot tenir molta gràcia parlant al Congrés de Diputats, però no defugir responsabilitats ni amagar les vergonyes atacant els altres. És per això que ara més que mai convé que tots els cansats pleguin de la política i deixin pas a gent nova que injectin il·lusió, però sobretot que generin confiança, i deixin de barallar-se de manera absurda, per no arribar enlloc.
