No sé si us sona el concepte "individualisme", però darrerament surt bastant en les anàlisis que es fan de la nostra societat dels temps actuals. Probablement molts convindreu en marcar-la com una de les xacres més habituals avui, contra la que es demana lluitar-hi per millorar la nostra convivència. Cada vegada ens ho posen més fàcil per aïllar-nos del brogit i procurar per a nosaltres tot descuidant aquells que estan al nostre voltant.
Seria bo que assumíssim com a una obligació el fet de comprometre'ns amb els altres, ja siguin veïns, coneguts o saludats. Aportar el nostre gra de sorra a la comunitat on vivim, a la nostra vila. I això es pot fer de moltes maneres. Segur que cadascú de nosaltres pot trobar la que més s’adapta a la seva manera de ser, a les nostres possibilitats, a les nostres capacitats.
Aquest compromís social no és necessàriament econòmic, sinó que el podem trobar en el temps, en les actituds, en el respecte. No es tracta tant d’ajudar com de compartir i fer més fàcil la vida dels que tenim al costat. Persones que potser desconeixem, que no sabem com pensen o que pensen molt diferent de nosaltres.
Hi ha qui es troba còmode en el món de la política, d’altres en el món de les entitats i el voluntariat. I també qui simplement procura que al seu voltant tot sigui més fàcil i agradable. Sigui quin sigui el camí que decidim seguir és important recordar que no som imprescindibles, però sí necessaris.
