L'OPA al Banc de Sabadell

El procés de l'OPA del BBVA sobre el Banc de Sabadell va avançant. Avui hem sabut que el Banc d'Espanya va enviar un informe favorable al Banc Central Europeu, i ara són ells els que han d'informar al respecte. Si la seva opinió és favorable, com tot ho fa pensar, el següent pas és l'informe de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). Per la informació que rebem, sembla que la majoria d'organismes i experts ho veuen bé, i els únics que hi posen alguna objecció és el govern espanyol, però ja sabem que canvien d'opinió d'un dia per l'altre i, per tant, no podem arribar a cap conclusió.

Em fa una mica de gràcia llegir segons quines declaracions, normalment de gent poc familiaritzada en la matèria, fent èmfasi a la catalanitat del Banc de Sabadell i el possible atac del BBVA i tots els que hi van a favor, contra Catalunya. Cal diferenciar el negoci bancari de l'arrelament a un país. És cert que el Banc de Sabadell era nostrat, però el seu àmbit de negoci va més enllà de les nostres fronteres i, des de la frustrada declaració d'independència la seu social i la fiscal són fora del país.

Estem parlant d'unes empreses amb uns accionistes que hi tenen uns interessos concrets i són aquests els que han de decidir el futur de l'empresa. La idea de reforçar els bancs per fer front a possibles crisis, no és forassenyada. Una altra cosa és analitzar la història de les fusions i, sobretot, el paper de la banca i les seves prebendes. 

L'administració pública hauria de tenir molt presents les relacions entre la banca i la ciutadania. En un món on és impossible viure sense relacionar-te amb una entitat bancària cal regular aquesta dependència i assegurar que els drets de la ciutadania són respectats, que no hi ha un abús de poder, aprofitant les circumstàncies. És per això que, si el govern espanyol entén que l'OPA del BBVA sobre el Banc de Sabadell posa en perill la competència del sector, amb greus perjudicis per a població, farà bé d'oposar-s'hi. Sempre amb la voluntat de protegir els ciutadans. Estem massa pressionats pels monopolis d'empreses de serveis, amb tot el que hem de suportar, per a sumar-hi ara la banca. La catalanitat de la institució, permeteu-me que la posi en dubte i la deixi en un segon terme.

Parlant de Seguretat

Ahir a la tarda va tenir lloc una xerrada sobre Seguretat, al local que ha habilitat la CUP al carrer Bonaire d'Arenys de Mar. El tema m'interessava i em va saber greu no haver portat paper i llapis per anar prenent apunts i no deixar-ho tot a la sort de la meva memòria. Em va tranquil·litzar el fet de veure que hi havia un periodista de Ràdio Arenys que cobria l'acte. El recurs seria anar a la crònica i recordar els trets importants de tot el que va dir el ponent, actual regidor responsable de Seguretat a l'Ajuntament de Sant Pol.  He tingut una desil·lusió quan he entrat al web de l'emissora degana de Catalunya. El periodista es va quedar amb l'anècdota.

De la xerrada voldria destacar la idea exposada, contràriament al que s'acostuma a dir, que l'esquerra està capacitada per posar ordre i assumir la responsabilitat de la regidoria de Seguretat. També en la gota malaia de la dreta i l'extrema dreta sobre la inseguretat ciutadana, receptant com a única solució l'ampliació del nombre de policies i més càmeres al carrer.

L'experiència de Sant Pol caldria estudiar-la bé, i estic segur que en podríem treure molts elements a tenir en compte per a la nostra vila. D'entrada, si una cosa va quedar clara, el govern municipal de Sant Pol tenia com a prioritat endreçar la regidoria, i al mateix temps disposava d'un pla per portar-ho a terme. Acostuma a passar que els nous regidors i regidores assumeixin la responsabilitat d'una cartera sense idees ni projectes. És per això que els vilatans acostumen a mal fiar-se dels seus governants, perquè parlen molt, però fan poc, i les coses s'encallen.

Ens va parlar del Pla director de Seguretat, d'un Consell Sectorial de Seguretat i d'una nova manera d'entendre la tasca dels policies, més propers a la gent, no només passejant pels carrers del poble, sinó interlocutant amb la gent, demostrant que estan al mateix bàndol. I la prevenció, que això mereixeria tot un article sencer.

Per acabar, i sense voluntat de ser molt exhaustiu amb tot el que es va dir, em va agradar la idea que podem aplicar amb molts altres temes, també en la participació, que no només és una regidoria l'encarregada de resoldre unes situacions concretes, sinó que totes les regidories han d'estar per la labor, i en el cas de la Seguretat, hi ha més gent que hi pot fer molt per evitar segons quines actuacions policials que no agraden, no només a la gent, sinó als propis professionals que les han d'executar. 

No ens podem quedar en l'anècdota, a no ser que aquest sigui l'objectiu del periodisme actual.

L'agenda de l'alcaldessa

Aquests darrers mesos abans de les eleccions l'agenda de l'alcaldessa, pel que fa a actes públics, s'ha animat de tal manera que fins i tot fa angúnia. L'esforç sobrehumà per poder demostrar que es fan coses, posa en perill la salut, però al mateix temps deixa en evidència que les convocatòries electorals, si per alguna cosa serveixen a casa nostra, és per als miracles d'última hora, després de mesos i anys sense que s'hagi fet res.

Abans no ho impedeixi la llei electoral, cal fer tota mena d'actes públics i demostracions que es treballa, i a favor hi ha el fet que la nostra memòria és efímera. Ens oblidem del passat amb molta facilitat, i és per això que cal insistir a darrera hora perquè en el moment de dipositar el vot, la gent recordi tot allò que fa pocs dies els han dit.

Sortosament la ciutadania no es deixa enredar fàcilment i, tot i agrair que es facin coses, encara que sigui al final del mandat, recordem tot el que se'ns va prometre i no s'ha fet. I no cal anar gaire enrere. Podríem repassar els darrers plens municipals i els acords que es varen prendre, com l'oficina de l'habitatge, o els "ho tindrem en compte" als diferents precs dels grups municipals de l'oposició. Ens adonarem que la majoria de coses encara no han tingut resposta.

Està molt bé que s'inaugurin exposicions amb discursos amables i agraïments. És bo, però no ens podem quedar només en això. La gent s'adona de les coses que es fan a darrera hora, però queda més oblidat tot allò que té un recorregut intern i que no s'acaba fent, o trigant més del que seria normal.

El regidor de cultura ha tingut quatre anys per aprovar el reglament del Consell de cultura i crear aquest òrgan de participació. Hi ha un pla de mobilitat on després d'una exposició pública s'hi varen presentar al·legacions que no s'han respost. Hi ha una ordenança de mobilitat que s'ha proposat a la ciutadania que hi presenti comentaris i suggeriments, però encara no s'ha publicat al Butlletí Oficial de la Província. Hi ha un document aprovat ara fa set anys, el Codi Ètic de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, que preveu la creació d'un Comitè d'ètica que s'ha de renovar cada dos anys, i que s'encarregarà, entre altres coses, de redactar un informe anual, però que encara esperen que se'ls convoqui. I podríem continuar...

És molt fàcil culpar els altres d'inoperància, i amagar la pròpia tot organitzant actes festius i parlaments, però això no és el que els arenyencs esperen del nostre govern municipal, i per això necessitem un canvi!

Ona Curto, presidenta de l'Assemblea de representants

Ona Curto, regidora de l'Ajuntament de la nostra vila, per la CUP, ha estat escollida com a presidenta de l'Assemblea de representants del Consell per la República. Una sorpresa, tenint en compte que la CUP, en la seva totalitat, no dona suport al Consell, però potser per això precisament s'ha escollit una militant d'aquest partit. De fet, Ona Curto va obtenir molts vots, ocupant una de les primeres posicions de tots els representants escollits.

Som molts els que no acabem de veure la utilitat d'aquest Consell, i per tant de la seva Assemblea, sobretot amb l'encaix i relacions amb les institucions formals del nostre país. Està clar que tot va encaminat a aconseguir la independència de Catalunya, però les desavinences entre els partits independentistes ho posen tot molt difícil.

Desconec la dedicació que li suposarà a la nova presidenta de l'Assemblea, i si li traurà temps a la dedicació que li suposa ser regidora de govern de l'Ajuntament d'Arenys de Mar. No voldria que això suposés un perjudici per a les tasques que té assignades al govern municipal, sobretot tenint en compte el repte en la millora de la recollida selectiva de la brossa, un tema pendent a millorar, després del funcionament caòtic que té en aquests moments, en part per les discrepàncies amb l'empresa encarregada i el nou model que es proposa per a tot el municipi.

Seguirem de prop el funcionament de l'Assemblea i la capacitat d'avançar en la integració de la resta de càrrecs electes independentistes del país i que fins ara s'han manifestat contraris a la seva constitució. És un repte important si es vol considerar que les funcions de l'Assemblea tenen un aprofitament de cara a aconseguir avançar en la independència del país.

L'odi que encega

Ho hem vist aquests dies arran dels indults aprovats pel Consell de Ministres. L'odi que posseeix els líders de la dreta espanyola els encega i els faria fer qualsevol cosa per venjar-se del que ells consideren una traïció a Espanya. Com es pot estar tan malalt?

Entenc que una persona no ho pugui entendre i que hi batalli per aconseguir fer marxa enrere, però aquest odi tan exagerat no té cap tipus de justificació, ni fa bé al país. Resulta molt difícil poder conviure pacíficament en un país on una part de la població visqui presa per aquest odi que transmeten des dels partits de la dreta espanyola. Arrimadas i Casado, i molts altres dirigents, són la descendència i deixebles del deplorable Aznar, que al meu entendre ha fet més mal a la democràcia espanyola.

No podem oblidar que el país és governat alternativament per l'esquerra i la dreta i que arribarà el dia en què el PP tornarà al poder. No és fàcil d'imaginar que aquell dia intentaran retornar al passat, perquè mai acceptaran la situació actual. Això és el que ens ha de preocupar i fer esforços per aprofitar la situació actual.

Sabem que els socialistes espanyols tampoc signen favors de manera gratuïta. L'equilibri de forces ho ha permès i per això és bo que s'intenti dialogar amb ells per aconseguir el màxim de passos endavant que dificultin en un futur recular gaire. També és bo que des d'Europa se sentin les veus acusadores a una democràcia feble i amb moltes taques que cal netejar. Tot el que avancem ara servirà d'obstacles per retornar a una situació massa crítica per a les llibertats del nostre poble.

Frenar la pujada del preu de l'electricitat

El consum d'electricitat no és un luxe, sinó una necessitat bàsica. En tot cas s'ha de vetllar pel mal ús, però s'ha de trobar la manera d'abaratir els costos que representen per a les famílies. Si de veritat creiem que tenim un govern progressista, hauria d'aplicar el màxim de mesures progressistes entre elles l'abaratiment de l'electricitat.

Avui el Consell de Ministres extraordinari ha acordat rebaixar l'IVA del 21 al 10%. No fa gaires dies va sortir publicada una comparativa del percentatge de l'impost a diferents països europeus, i el més car era l'espanyol. Aquesta mesura s'ha pres amb caràcter provisional, però espero que es prorrogui més enllà del 31 de desembre i quedi així fixada.

No pot ser que l'electricitat, que cada dia és més cara en el mercat, sigui una llosa tan pesant per a les famílies. S'ha de regular de manera que s'abarateixi el cost i ja està bé que ens ajudin a regular-ne el consum.

Fins no fa gaire temps, la producció d'electricitat amb plaques fotovoltaiques a les llars espanyoles era una dificultat sense sentit. Va ser una gran victòria que s'alliberessin els obstacles per instal·lar-les i que no es consideressin productors d'energia a l'hora de demanar la corresponent llicència. Ara caldria fer un altre pas.

L'excedent de producció energètica que reverteix a la xarxa elèctrica caldria que fos remunerada a un preu més raonable. Aquesta contribució de les famílies en la producció d'electricitat provenint del sol, hauria de ser valorada amb més empenta i incentivar les famílies a instal·lar les plaques. Ja és bo que els ajuntaments hi contribueixin amb la bonificació de l'IBI, però caldria un esforç per part de les companyies elèctriques per ajudar en la iniciativa i contribució de les famílies. 

Els presos polítics han abandonat la presó

Avui els nostres presos polítics han sortit en llibertat després de l'indult aprovat pel Consell de Ministres espanyol, però això no vol dir que se'ls hi hagi acabat els problemes. La pressió hi continuarà essent, i la revenja de l'Estat anirà trobant camins per fer-los la vida impossible.

Puc entendre que el president del govern espanyol no acabi d'entendre les paraules dels presos polítics acabat de sortir de la presó, perquè el problema és que no ens acaba d'entendre. No veu que la voluntat d'una part important de catalans és poder decidir el nostre futur, i això passa per la convocatòria d'un referèndum legal i autoritzat. Que no es pensi que tot això ha estat obra d'un rampell d'uns quants. Que no ens tracti com a desagraïts, després de la seva acció. El poble català vol amnistia i dialogar políticament el futur del nostre poble.

Avui també hem llegit la resposta del Consell General de Poder Judicial a l'aprovació de l'informe del Consell d'Europa sobre el tracte als independentistes catalans. No podia ser altra cosa que mantenir l'orgull espanyol de ser diferents. No ens entenen! No entenen que l'Estat espanyol encara viu del franquisme i que no ha acabat de fer el tomb democràtic que s'esperava.

Avui tenim les presons sense els nou empresonats injustament, però continuem tenint persones a l'exili, i alts càrrecs polítics condemnats o a punt de ser sentenciats per la seva participació en el procés català. És precisament per això que no podem acceptar la situació ni admetre que es pot passar pàgina. Cal l'amnistia i oblidar el desencert de l'Estat en castigar la iniciativa política de convocar el referèndum. 

Tal com ja deia ahir, el camí a la llibertat serà llarg, i caldrà moltes més resolucions que acostin el posicionament d'uns i altres, deixant que sigui el diàleg el que imperi, i no les sentències d'uns jutges parcials i nostàlgics d'un règim predemocràtic.

Ara toca el Consell per la República, i després?

Si d'una cosa n'estem farts de sentir-ne a parlar i demanar és "Unitat". Us adonareu que cada vegada que hi ha una manifestació, unes declaracions o uns actes de creació de no sé quines entitats, moviments o organismes sobiranistes, parlen d'unitat, que hem d'anar junts, que ens hem d'unir per fer front als unionistes... No sé vosaltres, però jo en començo a estar cansat. Potser per aquest mateix motiu la CUP ja no ha assistit avui a la presentació del Consell per la República.

Si us dic la veritat, jo tampoc sé què carai és aquest consell, ni com funcionarà més enllà de declaracions d'intencions que no ens porten enlloc. Des del fracàs d'ara fa un any, quan vàrem comprovar que no hi havia cap pla B, i que tot s'apuntalava en una innocent idea que Espanya cediria, no he vist cap proposta amb sentit, ni cap moviment que ens fes pensar que els nostres polítics s'han refet de l'ensurt. Més aviat m'he trobat amb un govern mediocre, amb molts interrogants i dubtes, sense governar i barallant-se entre ells per veure qui té més força. Tot plegat un desfet de temps.

Tant de bo m'equivoqui, però ara estic una mica a l'expectativa sense ganes de fer cap pas en fals, amb molt poca confiança en els actuals dirigents. Només faltaven les declaracions del president, demanant responsabilitats als Mossos per la seva actuació a Girona i Terrassa, sense tenir el seny d'investigar-ho abans de fer-se sentir. Desconfiar en públic dels teus funcionaris, sense tenir-ne proves, és una demostració de la poca intel·ligència del nostre president, com a governant. 

Com vaig dient aquests dies, si no en saben més que deixin el lloc a uns altres.

M'apunto a l'Assemblea de Representants de la República, puc?

A veure si ho entenc bé. El pacte entre JxCat i ERC, i que ara ha d'afegir-s'hi la CUP, passa per crear l'Assemblea de Representants de la República, que estarà formada per diputats i representants del món local i de la societat civil, que no sé quants seran ni qui els escollirà. Aquests representants elegiran el president del Consell de la República, que ja se sap que serà Carles Puigdemont, i el president escollirà els membres del Consell de la República, que seran diputats dels tres partits que signen el pacte, si és que ho acaben fent.

No sé si és ben bé així. En tot cas tinc una colla de preguntes que m'agradaria tenir la resposta: 

- Per què el Consell de la República només hi haurà diputats dels tres partits independentistes? Els altres no hi poden ser?

- A l'Assemblea de Representants de la República hi podrà haver diputats, regidors o alcaldesses d'altres partits polítics?

- Quins seran els representants de la societat civil? Qui ho decidirà? Hi podrà anar tothom qui vulgui? M'hi puc apuntar?

M'imagino que ho han pensat tot i que tenen la intenció d'explicar-nos-ho. A no ser que passi com l'altra vegada i no ho tinguin tot previst!

A mi tot això em mareja una mica, però si volen els donaré un altre marge de confiança, i a veure si aquesta vegada ho han treballat millor. Encara que... donen per suposat que el nou president serà en Jordi Sànchez, oi? Em sembla que el president M. Rajoy no ho vol permetre. En una situació normal i de plena democràcia, Rajoy s'hi hauria de posar fulles, però ja sabem que aquest no és el cas, i que el Poder Judicial s'encarregarà de posar-ho pel clar. Encara no han entès que el secret és que sigui Rajoy qui digui qui vol de president de la Generalitat. La paella pel mànec!

Tenim un cap de setmana per pair-ho, oi? Doncs relaxem-nos i mirem què passa demà al Parlament. Hi ha prevista una actuació, no sé si d'un sainet o una lectura dramatitzada.

Arenys de Mar no es mereix un govern municipal com aquest

Llegint la crònica de Ràdio Arenys del Ple municipal d'ahir dimecres sembla com si la paràlisi del Parlament s'hagi encomanat a l'Ajuntament de la nostra vila. De fet, portem mesos així i no sabria dir qui va començar primer. Què passa? Per què costen tant les coses? Que no es convoqui el consell de Cultura no ens ha de venir tan de nou. La participació no és el punt fort d'aquest govern, més enllà de les aparences. Quants consells municipals de participació es troben realment en actiu actualment?

Portem mesos parlant de l'obertura del viver d'empreses, o de la posada en marxa del projecte Radars... No cal parlar dels projectes d'obres aturades per la fallida de l'empresa constructora, perquè ja n'hi ha una colla que són per culpa de la lentitud de l'actual equip de govern.

Quant temps fa que parlen de la revisió del ROM, o del famós Pla d'Equipaments, del Mercat municipal ja gairebé no se'n sent cantar ni gall ni gallina. Fa dies que no ens parlen de la variant de Valldegata, però sí que esperen que vinguin empreses al polígon industrial. Algú es mou perquè vinguin o vindran soles?

Jo em pregunto en veu alta, per què varen decidir presentar-se a les eleccions municipals? Ens podrien presentar un inventari de tot allò que han fet en els dos darrers anys? Algú es mira el Pla d'Actuació Municipal i contrasta allò que varen prometre fer i allò que han fet realment?

Conec l'administració local i sé que no és tan fàcil com sembla des de fora, però entre poc i massa. A vegades algú s'escuda amb aquestes dificultats per amagar la seva apatia i poca dedicació, o si m'apureu, amb prou dedicació, però amb un grau molt alt d'ineficàcia.

Demanem consens polític per al futur de la nostra vila

Us convido a consultar l'estat d'execució del Pla d'Actuació Municipal (PAM) dels anys 2016 a 2019, i concretament aquelles actuacions que estaven previstes per als anys 2016 i 2017, és a dir, aquelles actuacions que haurien de quedar llestes d'aquí a quatre setmanes. Us adonareu que en queden una bona colla, alguna potser s'ha fet i no ho han actualitzat al web municipal, però de ben segur que en quedaran moltes per fer. Per què?

Per què els polítics ens tenen acostumats a prometre més del que poden, i a vegades, volen fer? Per què no ens convoca el govern municipal per explicar-nos l'incompliment de moltes de les promeses fetes? Segur que hi ha arguments per justificar alguns incompliments, però per què no ens ho expliquen? Per què no fan més pedagogia i treballen perquè els mantinguem la confiança?

Divendres passat llegia a l'Agenda d'aquest mes de desembre les conclusions del Consell dels Arenys de l'Any, promogut per l'empresa editora de la revista i recordava les vegades que aquesta demanda s'ha repetit a la nostra vila i que es troba aparcada en un calaix de l'Ajuntament. També, en aquest blog, més d'una vegada ho he reclamat perquè em sembla del tot necessari si no volem veure com la nostra vila va perdent pes econòmic a la comarca. Què volem ser de grans?

Reclamo, doncs, una vegada més, que el nostre govern municipal i els partits de l'oposició, encarreguin l'elaboració d'un Pla Estratègic de la nostra vila, perquè preparem el futur a mitjà termini que faci possible créixer econòmicament i no quedar-nos com a vila dormitori on els nostres fills i nets han de marxar-ne per trobar feina i una vida confortable.

Quina sorpresa, Duran és ratificat!!!

Quina sorpresa més inesperada. Avui el Consell Nacional d'UDC ha ratificat Duran com a líder del partit i serà candidat a les eleccions generals del mes de novembre. Oi que ningú s'ho pensava? Oi que tothom creia que no el votaria ningú? Valga'm Déu qui ho havia de dir!

Si una cosa cansa dels partits polítics és aquesta teatralitat tan absurda i innecessària. Si resulta que tots els crítics amb la direcció de Duran han sortit cames ajudeu-me del partit, com podíem pensar que hi hagués un sol membre del Consell Nacional que no votés Duran? Calia tanta comèdia? Doncs, sí. Els líders polítics necessiten aquest bany d'aplaudiments i vots favorables per justificar el seu ego i, el que és pitjor, justificar totes les decisions que puguin prendre al marge del partit, sense tenir en compte els altres. Que per això els han votat!

Duran, a diferència del que li ha passat a l'Espadaler, sortirà elegit diputat a Madrid i, d'aquesta manera podrà continuar vivint de la política, i no caldrà que vagi a la privada. A més, tindrà l'oportunitat de vendre el seu vot al PP, per continuar tan amics com sempre. I les seves cartes setmanals, a l'estil arquebisbe de Barcelona, tindran continuïtat en benefici dels seus feligresos d'Unió Democràtica. 

Creia que l'arenyenc Benet Maimí havia tirat la tovallola, però en un reportatge televisiu he vist que continua en la política, i evidentment en el partit. Arenys de Mar, que havia tingut un alcalde d'Unió, amb un bon coixí de regidors i regidores al govern, s'ha quedat sense res. L'únic regidor d'Unió ha marxat a Demòcrates per Catalunya. 

Diu Maimí que és una etapa interessant. Probablement ho deu ser, però això d'haver-se convertit en un partit extraparlamentari no pot ser molt engrescador, a no ser que l'objectiu sigui continuar amb un Consell Nacional sense militants ni simpatitzants, o com a mínim, amb quatre gats.

18a Nit de la Solidaritat, a Mataró

Aquesta tarda-vespre a Mataró hem celebrat la divuitena nit de la solidaritat amb la participació de moltes de les entitats membres del Consell de Solidaritat, Cooperació i Convivència de la Ciutat. L'acte, inclòs en el Juny Associatiu, ha comptat amb la presència de la periodista Mònica Bernabé, que durant uns vuit anys va treballar a l'Afganistan. 

"Vestida de negre" és el documental que explica moments de la feina de la Mònica a l'Afganistan, i que ha precedit a la conferència que ella mateix ha donat, per apropar-nos una mica més a la realitat d'un país que està en guerra des de fa anys, on és precisament aquest fet i no la simple pobresa el que el caracteritza i el fa més vulnerable.

Tant en l'acte d'avui com el que va tenir lloc ahir dijous al Fòrum Mataroní, amb la projecció de la pel·lícula etíop "Difret", han estat molt concorreguts i han recompensat la tasca de totes les entitats del Consell i l'organització d'aquests actes solidaris anuals.

El compromís de la ciutat de Mataró en cooperació internacional és gran i tot fa pensar que continuarà en la mateixa línia. La xarxa social és qui impulsa els projectes i els dóna validesa. El voluntariat, que és el fil conductor del Juny Associatiu d'enguany, és ben palès en aquestes organitzacions sense afany de lucre on els seus membres aporten hores, esforç i diners per unes causes totalment solidàries.

Últims tràmits per a l'aprovació de la llei de consultes

Ens ho havien avisat i no s'han equivocat, com a mínim a Arenys avui ha plogut amb ganes. No sé quants litres hauran caigut durant el dia, però al migdia ja en portàvem 47 litres. Molta pluja i si no fa molt mal sempre és benvinguda. Al nostre país li costa ploure i quan ho fa a vegades exagera una mica.

El meu darrer dia de vacances passat per aigua i fent una mica de bricolatge, cosa que no és molt usualment en mi, però de tant en tant s'ha de fer. Entretant m'he assabentat del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries (CGE), que valida la llei de consultes. El dictamen del CGE no és vinculant, i tampoc s'ha aprovat per unanimitat, sinó que hi va haver quatre vots particulars discrepants, dels nou membres que en formen part.

La llei es portarà al Parlament per ser aprovada i sembla ser que només el PP i C's hi votaran en contra. La posició del PSC és molt lògica i en canvi la del PP i C's només s'entén en clau política espanyolista i centralitzadora. De fet, tant el PP com C's signarien amb els ulls clucs l'abolició del Parlament català. Ells només pensen en clau espanyola i la seva missió és descafeïnar les institucions catalanes des de dins, des de Catalunya.

El PSC votarà a favor de la llei de consultes, encara que no entén que serveixi per a la consulta que el govern té previst convocar el 9-N. Des de fa molt temps que venim escoltant debats i opinions de juristes i la conclusió a que arribes és que es tracta d'una qüestió política i no jurídica. Hi ha els que volen votar i els que no ho volen permetre. L'excusa de la Constitució és una excusa únicament política, i no acceptar això és demagògia pura.

El conseller Homs diu que el Tribunal Constitucional ho tindrà difícil per impugnar la llei. Jo crec que hi ha dues coses a valorar: la llei i la seva utilització. Penso que la llei deu estar prou ben estudiada perquè sigui constitucional i d'acord amb l'Estatut vigent, i que impugnar-la seria probablement una decisió política i no jurídica. Per altra banda, l'ús de la llei de consultes el dia 9-N probablement tindria una base jurídica sòlida.

Alícia Sánchez-Camacho condecorada per un impostor?

A casa dèiem 'el pecat ha fet forat', i això li podríem dir a la senyora Sánchez-Camacho. El seu afany per atacar qualsevol cosa que faci olor a independència, encara que només es tracti del dret a decidir, ella si abraona i comença a insultar. És per això que s'explica la seva alegria quan li varen dir que la condecoraven per la seva lluita antiindependentista.

No sé si ho vàreu veure, però esclafia a riure. De fet s'ha de comprendre ja que no hi està massa acostumada, a que les coses li vagin bé, políticament. Només s'allibera d'aquesta càrrega quan mira el PSC i comprova que sempre hi ha qui viu pitjor.

La condecoració li va lliurar el senyor Abraham Haim, president del Consell de la Comunitat Sefardita de Jerusalem, però des de la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB), entitat que representa les entitats jueves a Catalunya, des de 1917, i que també forma part de la Federación de Comunidades  Judías de España, s'ha emès un comunicat en què es nega qualsevol tipus de representativitat d'aquest senyor, que ni viu ni treballa a Catalunya.

S'ha de conèixer tot, i es veu que aquest senyor ha declarat que "Franco va ser una bona persona amb els jueus". Davant d'això s'explica la seva simpatia per Alícia Sánchez-Camacho, i ella tan cofoia amb la medalla.