Són quatre tarats

Desconec qui ha instigat el boicot a l'acte d'homenatge a les víctimes del Marroc a la plaça Sant Jaume de Barcelona, encara que m'ho puc imaginar. Segons s'ha pogut veure a les imatges hi havia alguna militant i candidata a les darrers eleccions municipals del gairebé desaparegut partit polític Ciutadans. Sempre s'ha dit que al final les feres quan estan ferides i a punt de morir resulten molt perilloses. Això, en el cas de Ciutadans s'està veient i comprovant des de fa força temps, ja que la seva agonia és lenta, però no té aturador. Ho vèiem a la Unió Europea, on encara hi tenen representació, i potser avui a la plaça de Sant Jaume.

No puc negar la meva antipatia vers el partit polític Ciutadans, des del seu inici. Els motius de la seva aparició i tot el seu bagatge són prou explícits i gens positius. Varen sorgir i han existit només amb la intenció de provocar els altres i s'ha de reconèixer que ho han fet molt bé. Com no podia ser d'una altra manera, quan no hi ha un projecte polític mínimament consistent, el futur no podia ser altre que la seva desaparició. El problema és, però, que el mal ja està fet.

Si no ho tinc mal entès, en les darreres eleccions municipals només varen obtenir 10 regidors en tot Catalunya. La principal patacada va ser de la candidata a l'alcaldia de Barcelona, l'Anna Grau, que es va quedar a fora. El llenguatge i actitud de Grau no es mereix tenir representació política en cap institució democràtica del país, i la seva presència a la plaça de Sant Jaume, avui, és una demostració més del seu tarannà, la seva ideologia i la manera com té de moure's pel món.

Sap greu que un acte de les característiques d'avui, que es repeteix a molts municipis del país, s'hagi vist afectat per la irrupció d'una colla de fanàtics que no saben què vol dir democràcia, però tampoc ni valors, ni sentiments, ni respecte a les persones. S'ha de ser molt cafre per actuar com ho han fet avui a Barcelona. Si fossin persones normals, de ben segur que tornats a casa els sabria greu el que han fet. Però no són normals, i de ben segur que es creuen que han fet el que calia. 

La situació política no és la ideal i es pot entendre que hi hagi gent crispada. El problema de fons, però és la manca d'educació cívica. S'han perdut els valors que sustenten qualsevol societat, i per això hem de viure moments tensos com el d'avui a Barcelona. Des d'aquí tot el meu suport a les famílies de les víctimes del terratrèmol del Marroc. Que no ens tinguin en compte els fets d'avui i encara menys ho generalitzin. Es tracta de quatre tarats que ens avergonyeixen.

El PP basc desautoritzat

Els partits polítics espanyols tenen la mania que s'està convertint en costum d'imposar els candidats locals des de Madrid. Ho hem vist amb el PP a Catalunya i també al País Basc, però es tractava d'eleccions generals, per anar a treballar a Madrid. Ara, però el PP va més enllà i imposa no tan sols els candidats al Parlament basc, sinó també la coalició amb C's, un partit que al País Basc no té representació.

Què passarà al País Basc? Els líders locals hauran de cedir el pas als escollits per Madrid? Això és el que sembla i penso que és un greu error. Forçar els candidats des del centre és la millor manera per desmotivar els militants i simpatitzants de la perifèria. Els que creiem en la representativitat i en la proximitat dels electors, i per això ens agrada el sistema britànic, no podem entendre aquesta aberració. Es converteix tot en una massa uniforme que només pensa en el partit, encara que hi surti perdent.

Greu error de la direcció central dels partits polítics espanyols, que espero i desitjo que els surti malament. Si ara C's no té representació al Parlament basc, podria molt ben ser que al PP li passés el mateix.

En l'impàs, observem el Regne Unit

Davant la manca de notícies fresques sobre la política catalana i espanyola, tot plegat força avorrit, ens fixem en què passa al Regne Unit on sembla que les notícies són més actuals i corren més de pressa.

Entre ahir i avui hem vist com el partit en el govern perdia la majoria al Parlament britànic i passaven a tenir menys diputats. S'ha vist en les dues votacions successives, importants pel resultat d'aplicació del Brexit. Ara el següent pas està en si es convoquen eleccions, amb les esperances de Boris Johnson de guanyar-les i poder sortir de la UE encara que no hi hagi acord amb el Brexit.

La situació dels britànics ajuda a entendre el funcionament electoral d'aquell país. Els diputats, adscrits o no als grans partits, surten elegits per districtes i representen els seus votants, a vegades contraris a posicionaments del partit polític on s'han adscrit. Aquest model de representativitat democràtica és el que moltes persones voldríem al nostre país, amb les adaptacions que fessin falta, però respectant la mateixa idea.

Ha estat precisament el canvi de bàndol d'un diputat el que ha fet perdre la majoria al govern. Ha canviat perquè ha entès que la majoria de votants a qui representava estaven en contra del posicionament de Boris Johnson. Al nostre país, els diputats es deuen al partit que els ha inclòs a la llista, i és per això que hi ha tantes baralles quan canvien de partit, fins a cert punt lògiques.

A l'espera, doncs, que es desencalli la política de casa nostra, continuarem observant el Regne Unit.

Vot de vila a Sant Roc

Avui s'inicien els actes de la festa de Sant Roc a la vila d'Arenys de Mar. Són uns actes que destaquen per la gran participació de vilatans, però no com a observadors, sinó com a col·laboradors i actors en diferents facetes. És aquesta gran participació que la fa gran i que ja no puguem batejar-la com la festa petita, després de Sant Zenon, perquè no en té res de petita!

Aquesta nit hi haurà la passejada nocturna dels gegants, amb un recorregut sorpresa per carrers i places de la vila. Són molts els joves que formen part de la colla gegantera, i moltes les persones que en un moment o altre de la seva vida n'han format part. És l'orgull i il·lusió de formar part d'un veïnatge que enriqueix la vida en societat.

Demà tindrà lloc la representació de la pesta a diferents contrades d'Arenys, amb gairebé quatre-cents participants en les diferents muntatges que es podran veure. Es tracta d'una festa amb deu anys d'història que ha anat agafant protagonisme, un protagonisme que només ostentaven els macips.

Serà divendres, el dia de Sant Roc, que més de cent cinquanta macips i macipes recorreran els carrers de la vila ruixant els vilatans per alliberar-los de la pesta. Es tracte d'un vot de vila a Sant Roc, que ens va deslliurar de la pesta. A la tarda macips i geganters es retrobaran per fer una petita desfilada pel centre de la vila.

I tots aquests no seran pas els únics actes que es podran seguir en honor del sant. Que passeu una bona festa!

La Traviata de Peralada

Ahir dimecres vàrem tenir la sort de poder assistir a la representació de l'obra de Verdi, La Traviata, als jardins del castell de Peralada. Dic la sort en doble sentit. En primer lloc perquè es tractava de dues invitacions que ens varen tocar per sorteig (ara ja no podré dir que no em toca mai res), i també perquè el resultat de l'espectacle va ser interessant i satisfactori, amb la qual cosa vàrem passar una bona vetllada, amb sopar a altes hores de la nit.

Sempre he dit que no sóc persona d'òpera sinó que més aviat m'atrau el lied. Això no vol dir que no m'ho passi bé escoltant i veient interpretar òpera sempre que en tinc l'ocasió. En aquest cas, una òpera fora del Liceu sembla que li hagi de faltar alguna cosa, i és cert que l'embolcall és diferent i el muntatge de grades i seients, no del tot comfortables, no és el mateix que el panorama interior del teatre de la Rambla de Barcelona.

La interpretació em va semblar molt correcte, amb un gran paper de la protagonista, i també la de l'Alfredo, a càrrec de la soprano Ekaterina Bakanova i el tenor René Barbera. Potser el 'sogre', el baríton Quinn Kelsey, va fer patir una mica, però no es tractava d'anar a fer crítica, sinó de gaudir de l'espectacle.

L'aire que es respirava era variat. Per una banda hi havia l'espectador que t'imagines en un mes d'agost a Peralada, escoltant òpera, però també hi podies veure persones molt normals (com ara nosaltres, jeje). Això és important per no classificar la gent segons el seu gust musical o posició social.

Ens ho vàrem passar molt bé i només ens va fer patir durant uns minuts, el temps, ja que poc abans de començar varen caure quatre gotes que no varen impedir l'inici a temps d'una bona interpretació operística. L'escenografia i l'orquestra varen estar a l'alçada de l'espectacle.

La CUP diu no a Europa

Avui la CUP, en Assemblea, ha decidit no concórrer a les eleccions europees de l'any vinent. Ho argumenten perquè el seu projecte polític no té cabuda en les institucions europees, i que es volen concentrar en la seva tasca als ajuntaments. La decisió és respectable sobretot pel fet que ha estat decidit en assemblea i per tant ha obtingut la majoria dels seus vots.

Personalment no hi estic d'acord i hauria preferit que la CUP hagués optat per presentar-se a les eleccions, encara que no tingués opcions d'obtenir cap representació. No voldria pensar que és aquesta nul·la possibilitat la que ha empès a no presentar-s'hi. A mi m'agrada afrontar els reptes i defensar els meus ideals, encara que pensi que no hi tinc res a fer, ni m'agradi el marc on puc anar a defensar-los.

Entenc millor la seva posició sobre el Congrés i el Senat espanyols, que no l'opció europea. Si l'esquerra  hi renuncia, l'extrema dreta hi presenta totes les seves forces i el poc que es pot decidir des de les institucions europees anirà agafant un color molt fosc.

La CUP tampoc volia presentar-se a les eleccions al Parlament català i bé o ho va fer més endavant. En què havia canviat? Crec que les coses s'han de canviar des de dins, arremangats i amb els peus al mig del fangar i assumint responsabilitats. No ha estat així al Parlament des de que hi són?

Des dels ajuntaments es pot fer molt bona feina, molta més de la que s'acostuma a fer, però no podem oblidar els marcs on ens belluguem i la repercussió que tenen sobre nosaltres. Massa sovint ens escudem en què això o allò no és competència nostra. El que cal, doncs, és procurar que això o allò arribi ser de la nostra competència per canviar el que no ens agrada i millor l'actual funcionament.

La Guàrdia Civil entra al Teatre Nacional

Amb aquest titular podríem pensar que la Guàrdia Civil presenta una proposta teatralitzada per a la nova temporada del Nacional, o bé que han distribuït entrades entre els membres del Cos, per assistir a una representació o, per als més pessimistes, que un Tejero bis ha entrat al Teatre Nacional de Catalunya.

No és res d'això. M'imagino que hi ha guàrdies civils que assisteixen al teatre, o fins i tot formen part de companyies amateurs, però el cas que ens ocupa és la investigació que estan fent, per encàrrec, de com es va preparar l'acte de presentació del procés cap al referèndum de l'1 d'octubre.

És fàcil dir que han perdut els papers i que ens trobem novament en un règim dictatorial dissimulat amb fórmules més o menys democràtiques, però no hi busquem més del que no hi ha i quedem-nos en una etapa més del procés de seguiment i cacera dels preparatius del referèndum. Es tracta d'anar farcint l'expedient, per portar-ho davant dels tribunals que jutjaran els culpables del referèndum.

Aquí ningú pot despistar i jugar a enredar l'altre. Estem davant d'una situació de conflicte legal i legítim, i que té una data de caducitat inicial, que és l'1 d'octubre, però que tots sabem que va molt més enllà. El 'problema' de Catalunya en el seu encaix a Espanya no és un problema judicial, sinó polític, i voler negar això és una estupidesa. Què passa, però? Qui és el culpable d'haver arribat a la situació actual? És l'altre! Per què? Perquè no vol dialogar! Com es pot resoldre? Dialogant! Doncs ja estat tot dit.

Processons i processons

Sense intenció de ferir sensibilitats, i respectant els sentiments de les persones, ja siguin creients o no; siguin catòlics practicants o no, quan observo la gran diversitat de processons de la península, penso que ningú no em podrà negar que l'actitud dels participants i, sobretot, de les persones que les observen no és sempre la mateixa. 

Hi haurà qui hi assistirà immers en la celebració de la crucifixió de Jesucrist, i qui s'ho agafarà com un espectacle tradicional, una representació, per què no com qui va a les funcions de la Passió. Com a acte de fe o simplement un acte cultural.

Haig de dir que desconec aquest món i només he arribat a viure la processó dels Dolors, el diumenge de Rams a Vic, i les processons del Divendres Sant a primera hora del matí, el Viacrucis de Vic i la Renglereta a Arenys de Mar, 

Dels tres exemples viscuts, ara ja fa uns quants anys, haig de dir que els espectadors eren ben pocs, sobretot el Divendres Sant, quan la majoria de gent encara dorm, i això probablement els treia l'espectacularitat que tenen d'altres, sobretot al sud d'Espanya, però també a casa nostra. 

No sé si és correcte parlar del significat que tenen, per als participants, les processons, ni si els podem demanar que creguin en el que estan fent; de si es fa amb fe o simplement s'actua, es representa... Perquè en tot cas no fa mal a ningú.

Permeteu-me que, per acabar, em refereixi a l'esperpèntica decisió del Ministeri de Defensa d'obligar totes les casernes i comissaries militars que hissessin la bandera a mig pal en senyal de dol per la mort de Jesucrist. Esclar que, no ens hauria de venir de nou, després d'haver viscut la condecoració de la verge per part de l'anterior ministre de Defensa. Què més haurem de veure?

La CUP torna a ensopegar amb la mateixa pedra

M'ha costat decidir-me, però al final em quedo amb les declaracions que va fer ahir el diputat del Parlament català, en representació de la CUP, el senyor Benet Salellas, més que tot perquè jo creia que després de la ficada de pota en la votació dels pressupostos de la Generalitat, i la crisi interna que va provocar, ara aniria més en compte a l'hora de fer proclames.

No es pot negar que el to i el discurs de la majoria de membres de la CUP es fabrica des de l'oposició i amb poca o nul·la responsabilitat de govern. Quan els seus vots han esdevingut claus perquè el partit en el govern català pogués avançar en el full de ruta, s'ha vist la manca d'estratègia i de visió política.

Jo sempre he pensat que hi ha partits polítics que estan fets per viure a l'oposició eternament, aconseguint més o menys protagonisme en funció de l'equilibri de forces de les institucions. Se'm fa difícil imaginar una CUP governant, malgrat hi hagi alguns exemples en el món local. Probablement, i això m'ho trec de la màniga, aquesta CUP que governa en aquests pocs ajuntaments, discreparia de l'actitud dels seus companys de partit al Parlament català.

De la mateixa manera que critico Iceta quan predica en el desert sobre la reforma de la Constitució - no perquè no ho veiés bé, sinó perquè això és una utopia irrealitzable - també critico Salellas quan exigeix al president català quan ha de convocar un referèndum i tots els passos que ha de fer, deixant al marge els seus principis assemblearis i oblidant-se que estem en un sistema democràtic de representativitat parlamentària. 

I encara hi afegiria que estic convençut que si en aquests moments es convoqués el referèndum no guanyaria el Sí. Als parlamentaris de la CUP els convindria aturar-se a reflexionar per adonar-se que són una minoria que té la sort de sumar per a la majoria independentista, però que el suport que tenen cada vegada és més petit. Molts catalans que varen votar la CUP per l'actitud dels tres parlamentaris de la legislatura passada, estic convençut que després de veure com actuen els actuals parlamentaris, els deixaran de votar. 

El cas Rita Barberá cada vegada més fastigós

No només la corrupció empastifa la política, sinó també els tripijocs que els polítics fan per defensar-se mútuament i no haver de donar la cara, o si més no, que això resulti el més complicat possible. El cas de l'ex-alcaldessa de València Rita Barberá és realment fastigós. Com ja sabeu el PP la va escollir com a senadora en representació de les corts valencianes i ara, davant la possibilitat que es convoquin noves eleccions, i per tal de conservar-li l'aforament, l'ha situat a la Diputació Permanent del Senat. 

El PP té la barra de deixar-la sense la presidència de cap comissió del Senat, però la protegeix al màxim, li assegura que continuï vivint de la política i en dificulta la seva judicialització. De què tenen por? D'entrada no ha estat ni imputada ni investigada. Si no és culpable ningú no hauria de tenir por de res, i deixar que la Justícia treballi més còmodament. 

Aquesta actitud del PP és la clara demostració que hi ha una bona colla de polítics, molts d'ells dins del seu partit, que són a la política per enriquir-se a costa de tota la ciutadania. D'això en són responsables tots els seus dirigents, amb Mariano Rajoy al capdavant.

El que encara és més trist és que a sobre que ens roben, ens prenen per babaus, i si ens queixem, ens reprimeixen. Certament el sistema polític espanyol està en crisi pel mal fer dels polítics que han governat els darrers anys. La societat es troba malament, però els seus líders, els que vàrem votar perquè tiressin el país endavant, no fan més que procurar per ells mateixos i ens deixen a l'estacada, amb un somriure sota el nas.

Parlarem d'en Rajoy, en Sánchez, l'Iglesias i en Rivera

Em diuen que la corrupció sí que fa mal, i que si les dades del CIS donaven un lleu augment en intenció de vot al PP era perquè l'enquesta l'havien fet abans de les darreres notícies sobre la trama corrupta del PP valencià. Voleu dir que no fa molt temps que se sap que a València el PP ho tenia tot podrit? Vindrà ara d'unes quantes causes més?

Ha arribat el cap de setmana i avui, primer divendres del mes de febrer, recuperem la tertúlia amb els amics i amigues arenyenques. És cert que han passat coses des de la darrera vegada, perquè el mes de gener no ens vàrem trobar, però també és veritat que la temàtica no canvia gaire. Podem continuar parlant d'eleccions, de corrupció i de procés constituent. En la darrera reunió parlàvem de les dificultats de constituir govern a Catalunya i ara ho haurem de fer sobre Espanya. 

Avui s'ha confirmat que el govern del PP ha presentat recurs contra la conselleria d'Afers estrangers catalana. És qüestió de semàntica o de competències. Si el conseller farà el mateix que venia fent fins ara el seu antecessor, es tractaria simplement que no els ha agradat el nom que han posat a la conselleria. 

L'actitud d'uns i altres i la impressió que tenim no sempre coincideix. Personalment ho trobo molt ridícul, com si les negociacions entre els polítics de torn fos una representació teatral, més aviat un sainet que no pas un drama, tot i que el resultat pot ser dramàtic.

Felip VI ens gira l'esquena

Aquests dies hem pogut observar que alguns polítics que ens representen i fins i tot el rei que ens imposen (perquè no votem) desatenen l'observació que les formes importen. Es pot ser molt crític amb l'adversari i no estar gens d'acord amb ell ni amb el que representa, però la formalitat s'imposa i un ha de saber estar al seu lloc, ja sigui perquè el poble t'ha escollit i el representes, o per la gràcia d'haver nascut en una família i un país en què l'home té prioritat a la dona.

En la investidura, ahir, del nou president de la Generalitat, alguns diputats de l'oposició no varen ni aplaudir ni tan sols posar-se drets com a respecte al seu president. Els agradi o no, Carles Puigdemont serà el seu president i això es mereix respecte i dignitat. Una dignitat que molts polítics no tenen, per la qual cosa no es mereixen ocupar el lloc que ocupen.

El rei, m'imagino que a instància del govern espanyol, no ha volgut rebre la presidenta del Parlament català. Això pot tenir diferents lectures. Es pot pensar que el rei no vol saber res de Catalunya, perquè ens agradi o no, la senyora Carme Forcadell és la presidenta del Parlament escollida pels polítics catalans en representació del poble. 

Jo m'inclino a pensar en una manca de respecte a la institució catalana, com a mesura de rebuig a tot el moviment sobiranista, i que considero que és un error que espero que arribi el dia que el rei i el govern espanyol es penedeixin d'haver comès. El menyspreu a la segona personalitat política de Catalunya és un menyspreu als catalans siguem o no sobiranistes. Per la mateixa raó d'abans, la presidenta Forcadell és la nostra presidenta, encara que alguns no ens pugui agradar.

Del 20D no en sortirà cap referèndum

M'imagino que tothom té clar que dels resultats electorals de diumenge no en sortirà cap referèndum. Al marge del que puguem dir des de Catalunya, Espanya decidirà entre quatre partits, tres dels quals no volen sentir parlar de referèndum, i només un d'ells el proposa, amb la confiança de que sortiria NO, la qual cosa és molt probable.

Avui hi haurà el debat de TV3 amb les 7 forces polítiques que tenen possibilitats d'entrar al Congrés de Madrid, comptant amb Unió que és qui més difícil ho té. No sé si l'acabaré mirant, però sí que us hagi de dir que no em motiva gens. Crec que podria endevinar totes les intervencions que hi haurà. 

M'imagino que les més patètiques vindran de part del pietós Fernández Díaz, que no sé si avui comptarà amb l'ajuda de l'àngel Marcelo. L'Homs, que em cansa tal com parla, intentarà convèncer-nos que són l'opció real per defensar allò que sembla ser que vàrem decidir el passat 27S. En Xavier Domènech que ha rebut la valuosa empenta de la Colau, que en les darreres eleccions els va deixar amb un pam de nas, i així els va anar.

Podrem escoltar en Duran i Lleida, la moderació personificada, defensant el seu lloc de treball. Amb un escó ja en té prou! En Girauta que té com a meta prou complicada millorar els resultats de la seva companya de partit, la Inés Arrimadas, i competir amb el PP en joventut i recentralització.

Veurem què fa la Carmen Chacón, suposo que avui parlant en català, i defensant ser la veritable força de l'esquerra i el model federal, que ningú més es creu. Finalment en Rufian, que aparentment és qui ho té més fàcil, però que se les haurà amb en Xavier Domènech, qui més mal li pot fer, en la seva carrera per ser el grup amb més representació de Catalunya. Quina llengua emprarà?

Tornant, però, al començament de l'escrit, m'agradarà veure, o sentir-ne a parlar si finalment canvio de canal, quantes vegades sortirà el mot referèndum, qui el defensarà, i quin èxit assolirà en el debat d'avui. En el debat de diumenge, un fracàs absolut.

El Senat a Catalunya

El PSC en campanya recupera la idea de Pasqual Maragall de portar el Senat a Catalunya. En aquests moments on estigui el Senat és el de menys, el que sí que importa són les funcions i la seva composició. Ja em perdonaran els socialistes, però si el gran canvi federal consisteix en portar el Senat a Catalunya, tal com és i funciona, ja es poden quedar el federalisme. Amb mi que no hi comptin!

És cert que també el PSC parla de renovar el Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial. Hi ha algun altre partit que també ho diu, però n'hi ha d'altres que el suprimirien. Perquè es produeixi el canvi, diuen, s'hauria de modificar la Constitució, i això fins ara ha estat un tabú, que només s'ha modificat lleugerament quan ha interessat al PP i al PSOE, però... Estem segurs que volem modifica-la?

No n'hi ha prou de voler modificar la Constitució, sinó que a més cal que tothom, o la gran majoria, es posi d'acord en quins temes la vol modificar, i de quina manera. Això és molt complicat, perquè els interessos no són de país, sinó de partit. Ho hem vist, a nivell de Catalunya, amb la pretesa llei electoral que no ha reeixit per culpa dels interessos dels partits polítics majoritaris.

Amb una visió tan cega i interessada, es fa molt difícil pensar que els polítics del futur siguin capaços de moure i canviar res. Al final tothom decideix que per no posar-se d'acord ja està bé com està, i així anem passant anys.

Estic d'acord amb qui diu que ara no és hora de modificar constitucions, sinó de trobar diners per pagar les despeses. Això, si no em demostren el contrari, ho solucionaríem gestionant nosaltres els diners. Convé no enganyar la gent i dir la veritat, l'altra cosa és que no interessa que se sàpiga.

Un cap de setmana volant

He estat tot el dia desconnectat de les notícies i per tant no he vist ni el programa compensació de TV3 ni el debat posterior amb tots els partits amb representació parlamentària. Ja vaig dir l'altre dia que intentava quedar-ne una mica al marge, perquè n'estic bastant fart.

Sí que he volgut saber com havien anat les eleccions gregues que, per les notícies que en tinc ara, Syriza  hauria guanyat novament de forma clara, la qual cosa és significatiu perquè reforça la posició d'Alexis Tsipras després de la seva marxa enrere i canvi en el posicionament inicial. Aquest suport permetrà una estabilitat del govern, perquè ja no se'ls podrà criticar d'enganyar els electors.

Pablo Iglesias, doncs, en surt també beneficiat perquè ha estat fidel a Tsipras i els resultats electorals els han donat la raó. L'altra cosa és pensar en un possible mimetisme primer a Catalunya i després a Espanya.

A Mataró aquest cap de setmana ha tingut lloc la segona edició de la Festa al cel, enguany ben acompanyada per la climatologia. Una edició molt concorreguda, on tot ha funcionat correctament i, penso, que tots els aficionats al món dels avions, civils o militars, s'ho hauran passat molt bé.

Amb tot això, el cap de setmana ha volat, mai millor dit, i ens trobem a les portes d'un dilluns, amb tots els incentius d'una nova setmana de treball, enyorant potser l'haver pogut reposar. Ho deixarem per al cap de setmana vinent.

UDC es descompon

Aquest és el titular que he llegit avui, diada de Sant Zenon, patró de la nostra gaia vila, però que les persones que treballem a fora no sempre en podem gaudir. Podria ser, doncs, que Duran i Lleida no hagués d'esperar les eleccions del 27S per comprovar que el seu partit polític fa figa.

Han estat molts anys en què es discutia si UDC sumava vots a CDC o bé els hi restava. UDC i CDC tenien pactat el coeficient de representació de CIU a les diferents institucions. Es parlava d'un membre d'UDC per quatre de CDC. El que no se sabia era la procedència dels vots. Realment un de cada cinc vots era de simpatitzants d'Unió Democràtica? És superior el percentatge? o inferior?

No sé si les eleccions del setembre seran un bon aparador per comprovar quin és el pes d'un i altre partit, atès el caràcter plebiscitari que li volen donar, en tot cas però la sortida continuada de militants d'UDC després del trencament amb CDC, fa pensar que el seu futur, com a partit català amb un cert pes polític, pot ser força depriment.

A Duran i Lleida li preocupa poc, ja que la seva carrera política està pràcticament acabada, però no sé què en pensa en Ramon Espadaler, un polític amb un llarg recorregut a fer, però que pot estar tancant-se les portes. Optar per substituir Duran i Lleida li pot suposar un revés polític que el deixi arraconat de l'escenari polític. 

Descobrint el perfil dels candidats de C's i Podemos

Sembla ser que allò que temien Pablo Iglesias i companyia que pogués passar a Podemos si donaven carta blanca perquè es presentés tothom qui volgués a les eleccions municipals amb el seu nom, li està passant a Ciudadanos. Tots sabem que en política, a part de bones persones també s'hi infiltren vividors i especuladors, que pretenen viure de la política, dels rèdits que els pot donar. Aquests vividors són els que tan mal han fet a la política i als polítics honrats que han dedicat el seu temps a la comunitat. 

Aquests dies estem veient com es retiren persones de les llistes de C's perquè o bé no havien donat el seu consentiment o no n'eren conscients, o bé es pensaven que el partit era una altra cosa. També s'ha retirat alguna candidatura sencera perquè la direcció del partit s'ha adonat, d'entrada, que hi havia una colla de personatges poc desitjables.

Podemos no s'ha presentat amb el seu nom, però sí que en molts municipis es presenten succedanis del partit que encara els fa més perillosos. Persones, que potser ho fan de bona fe, però no tenen ni la més mínima preparació per entrar en un ajuntament, víctimes de l'auge del model Podemos, o de la seva pròpia inconsciència.

La pregunta que ens fem molts és si l'efecte crida de Podemos beneficiarà unes formacions que en una situació de normalitat tindrien problemes per obtenir tants vots com membres són a les llistes. Tant pel que fa al seu perfil personal com pel missatge i programa electoral.

Sempre he pensat que quatre anys eren pocs per un mandat municipal, però en situacions com l'actual, potser seran massa, perquè en alguns municipis on puguin obtenir representació, pot ser que se'n penedeixin durant tots aquests anys.

En el cas de Ciutadans em fa l'efecte que el discurs serà diferent en funció del municipi, però poc diferent del que pugui practicar el PP. Un i altre es retroalimenten, amb el gran objectiu de frenar el sobiranisme. En el cas d'Arenys voldria pensar que aquesta no és la intencionalitat i que no es dedicaran durant quatre anys a la guerra de les banderes, i els aprofitaran per treballar per al bé de tots els vilatans, si aquests els donen l'oportunitat de representar-los.

C's i Podemos, els substituts del PP i el PSOE?

Fernando Trueba considera que Ciutadans podrà ser la dreta civilitzada que el país necessita i, junt amb Podemos, els partits que han de significar la renovació política d'aquest país. Sempre he pensat, i ho dit en aquest blog, que el PP ha estat el causant de que l'extrema dreta com a partit polític no tingués representació parlamentària a Espanya. El PP, fins fa molt poc, incorporava a les seves files les postures més extremistes de la dreta espanyola. Dic que incorporava perquè en les darreres eleccions, les europees, es va crear el VOX, on hi va anar a parar el més caspós del PP, sense cap tipus d'èxit, com calia esperar.

El mateix fet que el PP incorpori l'extrema dreta, també ha provocat que a Espanya no existís una dreta civilitzada a l'estil europeu, i potser és això el que Ciutadans pretén construir. Tot i que el seu inici a Catalunya no ha destacat massa per la seva civilització. Una altra cosa diferent pot ser una vegada instal·lats a la resta d'Espanya. S'haurà de veure.

Quant a si Podemos ha de ser protagonista de la renovació política a Espanya, tinc els meus dubtes. Els tinc perquè de moment no m'han demostrat que siguin una renovació de la mentalitat partidista actual. Si bé és cert que al nostre país li cal una política social, cultural i educativa diferent, també necessita un canvi en la manera de fer política i un perfil d'honestedat i transparència dels nostres polítics que no tinc gens clar que Podemos ens pugui aportar, si més no per l'experiència d'aquest poc temps transcorregut des de la seva aparició pública.

Algú creu que Ciutadans i Podemos esdevindran a Espanya els substituts del PP i el PSOE? Si aquest fos el futur que ens espera, no hi guanyaríem gens, perquè continuaríem amb els mals del bipartidisme, amb un simple canvi de noms i cares. Espanya necessita un temps llarg de correlació de forces diverses, amb necessitat de diàleg i pactes, per poder-ne aprendre, amb totes les tendències i maneres de pensar i actuar. Però el que més necessita el país és un acostament a la ciutadania, una transparència i responsabilitat clara, i això no ho donarà un sol partit o un bipartidisme, sinó que caldrà el concurs de més forces polítiques que es creguin que la sobirania resideix en el poble i que els escollits estan cridats a servir tota la població, sobretot els més necessitats.

La CUP és l'opció sobiranista de l'esquerra

Cada dia hi ha canvis i novetats i és per això que resulta temerari preveure què passarà el 24 de maig i encara més el 27 de setembre. De totes maneres dia a dia anem analitzant com evoluciona la política i quines són les opcions que ens presenten els diferents partits polítics.

En aquests moments estem a l'espera de què passa amb els socialistes sobiranistes que han marxat del PSC, i si realment decideixen presentar una proposta d'esquerres i sobiranista. Entretant doncs, aplicant una doble divisió entre sobiranistes i unionistes per una banda, i dretes i esquerres per l'altra, a casa nostra tenim els quatre blocs força definits.

A la dreta tenim els unionistes del PP i C's, i fins i tot podem pensar en UPyD, encara que no els considero com una força amb possibilitats d'obtenir representació en el cas que es presentin. En el bloc dels sobiranistes hi hauria CDC i ERC, quedant el dubte d'UDC que no sabria on col·locar, perquè entenc que cobreixen el doble ventall.

A l'esquerra tenim al PSC, ICV i Podemos, com a representants dels unionistes, i a la CUP en el cantó dels sobiranistes. Per ara, doncs, ICV ha fet el pas i, després de fer la puta i la Ramoneta durant molt temps, s'ha decantat pel cantó dels unionistes, deixant només a l'esquerra a la CUP.

Si aquest diumenge es convoquessin eleccions els sobiranistes d'esquerra només tindrien una opció, la qual cosa és important de ressaltar i adonar-se que la independència només podria venir per la dreta.

Ja sé que algú em dirà que m'he equivocat en col·locar ERC al grup de la dreta sobiranista, però em continua costant trobar-li la part esquerranosa i no m'han de demostrar que siguin realment una opció d'esquerres. De totes maneres tampoc m'hi vull fer sang, i la podem posar més a l'esquerra i que ningú s'enfadi. També em podrien qüestionar on col·loco el PSC, perquè la seva visió de l'esquerra està força atrotinada, però entenc que és qüestió de la seva actual inestabilitat i que a no trigar tornaran a centrar el cap.

Avui tot això, demà ja veurem com continua. L'empenta de Podemos sembla que s'està neutralitzant una mica, però tot i així les seves expectatives són més fortes que la seva coherència i contingut, però ja se sap que les modes tenen molta força i en aquests moments ells estan de moda, més per descrèdit de la resta que pels propis mèrits. Veurem si els resultats de Grècia els acompanyen.

Més que traslladar el Senat el que s'ha de fer és donar-li sentit o liquidar-lo

La preocupació dels catalans no és si el Senat es troba a Madrid o en algun altre lloc, sinó la utilitat que té i el sentit que continuï existint. No sé quantes legislatures fa que sento a dir que el Senat ha de ser la Cambra de representació territorial de les Corts Generals, i ens quedem amb aquesta musiqueta. Per a què serveix el Senat? De què en traiem de tenir dues cambres si la segona és la repetició de la primera i per tant totalment inútil?

La ciutadania demana sentit comú, eficiència i transparència. Un Senat, que és incapaç de donar comptes amb què es gasten els diners els seus senadors, no aporta res a la qualitat democràtica del sistema polític. Un Senat que s'utilitza per col·locar-hi polítics descartats de la primera línia política, abans d'enviar-los a Brussel·les, ja que retornats al món privat no sabrien què fer, no aporta res profitós i només despesa pública.

Si el govern de l'Estat vol fer operatiu el Senat que el reformi i li doni el sentit que preveu aquesta Constitució que tant defensen, o bé que el liquidi, però que no ens l'enviï a Catalunya, que no aconseguirà fer-nos més contents. Esclar que... si tinguéssim el Senat a Barcelona, Rajoy ja sabria on anar quan ens visita i no hauria de quedar en el local de la seva sucursal catalana. 

Puc entendre que mantinguin el Senat perquè hi ha molts polítics dels dos grans partits que no saben on posar-los ni com agrair-los la seva abnegació, però...  si arriba Podemos ja en saltarà una bona colla. Aquesta és la por que tenen de Podemos, i aquesta pot ser també l'oportunitat de renovar el personal i no haver-los d'aguantar 37 anys com al senyor Guerra, perquè de regeneració... cada dia que passa veig menys clar el seu missatge. Avui ERC els demanava que es posicionessin, però això no ho faran, perquè ja n'han après dels partits polítics tradicionals.