Incivisme o delinqüència

Em preocupa que no hi ha dia que no llegeixi al diari algun fet relacionat amb una baralla de joves, o no tan joves, per motius que aparentment no són gaire importants. Es tracta la majoria de les vegades de discussions que pugen de to, ja sigui per la beguda ingerida, o per aquesta violència que cada vegada costa més de contenir. Aquest fet és el més preocupant. Per què tanta violència? 

Els nostres pares ens deien que la violència que vèiem a la televisió no era bona per a la nostra salut. Es podia encomanar. Avui les imatges de violència són més accessibles des de molt jovenets, i potser sí que provoquen aquesta violència continguda que arriba un dia que, sense cap causa específica, surt a fora.

Penso que potser ho fa que m'he anat fent gran i em costa més d'entendre la joventut. Que no tinc tanta necessitat de sortir a fora a divertir-me. Que jo mateix m'organitzo la vida sense necessitat de socialitzar-me com ells. Llavors intento pensar en la meva època de joventut i, sense necessitat de comparar, perquè els paràmetres són totalment diferents, m'adono que érem uns innocents, que ens ho empassàvem bastant tot. Respectàvem les normes, en uns moments que les volíem trencar, perquè vivíem sota el franquisme, però no recordo la violència gratuïta, aquella que no té una base que, si no la justifica, si més no l'explica.

Voldria pensar que el problema rau en què avui sabem més el que passa més enllà del nostre entorn. Abans vivíem força tancats, en uns cercles on tots érem bastant semblants. No hi havia la diversitat d'ara, i això probablement ens feia la vida més fàcil. Una incongruència, pensant que ara hi ha més possibilitats de ser feliç, però al mateix temps més angoixa i sofriment.

Escoltava les declaracions d'un responsable municipal de l'Ajuntament de Barcelona, deixant clar que els fets delictius després dels actes de la Festa Major no hi tenien res a veure, però no s'adonava que estava parlant d'uns actes que havien succeït a la ciutat i per tant, fossin relacionats directament amb la Festa o no, tenien un lligam amb la ciutat, i obligaven al govern municipal a actuar per intentar evitar-ho.

No podem perdre el temps intentant justificar la nostra responsabilitat i oblidar-nos que hi ha una necessitat imperiosa de lluitar contra aquest descontentament generalitzat, aquesta violència sense motiu, aquesta gresca mal entesa per part d'unes persones, siguin joves o no tan joves, que es comporten de manera incívica, sinó delictiva.

Comença l'estiu, però...

Hi ha dies que, repassant les notícies abans de començar a escriure la meva reflexió al blog, em venen ganes de tancar l'ordinador i deixar-ho per a un altre dia que em pugui inspirar millor, o si més no que tingui més humor, i evitar ser massa pessimista. Avui em trobo en aquesta situació de no saber com començar per no ser gaire derrotista, i procurar aportar alguna cosa positiva a les persones que tenen la paciència de llegir-me. 

En alguna altra ocasió ja he comentat que no sé si es tracta que em vaig fent gran i que no acabo d'entendre les coses que passen ara, i que enyoro el passat, amb la idea que abans tot funcionava molt millor, sabent que tot plegat pot acabar sent, precisament això, que em faig gran.

Políticament considero que estem passant per uns moments molt crítics, amb un perill greu de perdre molts dels pocs drets aconseguits després de la dictadura, amb un creixement important d'idees feixistes i autoritàries, que arriben a través de les urnes, és a dir, a través del vot del poble. Aquesta negror que veig al final del tunel em preocupa, i ja he dit en més d'una ocasió que si arriba l'extrema dreta és perquè els altres no ho estem fent bé.

El respecte a les persones també es troba cada vegada més qüestionat. Observem manifestacions recriminables d'insults plens d'odi, homofòbia, racisme, menyspreu. Uns insults que surten de dins i que de ben segur tenen una explicació. Probablement és la reacció irracional a un estat de desengany, de desconfiança, d'inseguretat, que caldria estudiar per recuperar la calma.

He llegit la notícia dels insults als jugadors del Barça, però també les declaracions de polítics de Vox, negant evidències, només per sortir a la premsa i crear més angoixa entre la població. I el problema de tot plegat és que els hi està sortint força bé.

D'aquí la gran importància i responsabilitat dels nostres polítics en la seva actuació. Si no donen exemple, ajuden a agreujar la situació. És cert que no els podem exigir més del que ens hem d'exigir a nosaltres mateixos, però ells són persones públiques, que marquen pautes i condicionen la resta, i per això és tan important que s'hi esforcin una mica més.

Avui detenien l'alcaldessa de Sitges. No sé què hi ha de cert, ni quina és la seva responsabilitat o culpa de les acusacions que se li fan, però en tot cas el simple fet de la seva detenció ja no ens ajuda, i agreuja la desconfiança cap als nostres polítics. Seria bo que s'aclarís ràpidament tot plegat, però acostuma a passar que tot s'allarga en el temps, i ho fa més difícil. 

M'esforçaré perquè l'escrit de demà sigui més positiu. Hi ha coses i fets agradables, i és bo parlar-ne. No pot ser que ens quedem sempre amb els temes del mateix color, encara que és comprensible que passi, perquè ens dolen i ens fan patir.

Passejant per Vic

Avui he anat a Vic i ho he aprofitat per contemplar la ciutat, no pas com a turista, sinó com a espectador. He observat aquells detalls de la vida diària i n'he tret les meves impressions. Segur que una persona que visqui actualment a Vic em podrà refutar algunes de les opinions que n'he tret, però parlo pel que els meus ulls han vist.

No podem oblidar que soc vigatà i n'estic orgullós. És per això que la meva opinió sobre la ciutat no és del tot neutral, sinó que té un biaix en positiu, però he intentat observar i opino sobre allò que he vist, sense valor afegit.

He trobat una ciutat neta, endreçada, amb personal de l'administració treballant per a la ciutat. Tallant herba, arreglant mobiliari urbà, netejant... també preparant alguna celebració, no sé si com a cloenda d'una fira que hi ha hagut durant vuit dies, segons he vist anunciada, al parc Balmes.

El dia era favorable, perquè no feia calor, l'aire era pur i ventós. Abans d'arribar a Vic, ja he pogut contemplar el fons de la plana, el Pirineu enfarinat. Una imatge impactant, com quan acabes d'obrir una finestra enmig de la natura. 

He visitat algunes botigues i la gent ha estat súper amable. Algú podrà dir que si vas a comprar els botiguers t'atenen bé, però dissortadament això no passa sempre. A vegades tens la impressió que els molestes. Avui, a Vic, això no ha estat així.

Una parella amb dos gossos petits enjogassats corrent pel prat, al costat del riu Méder. Més tard una mare amb dos fills petitons, fotografiant-los en totes les posicions, gaudint d'un dia assolellat i tranquil. El conservatori silent, esperant la tarda per rebre els alumnes... i el Montseny, amb el Matagalls al davant, més a prop que mai.

Avui a Vic he gaudit de les petites coses, que aparentment no tenen importància, però que conformen el dia a dia d'una jornada qualsevol de la nostra societat, que està en crisi, però que treu pit per ser feliç i oblidar-se, encara que sigui per unes hores, de l'angoixa que ens provoca el coronavirus maleït.

Las cloacas de Interior

En versió en castellà, perquè ningú no en quedés exclòs, ja que per més que diguin la gent de Societat Civil Catalana i cia, el català encara és minoritari, cosa que no passa amb el castellà, vàrem poder veure ahir per TV3 un documental que deixa molt clar quina ha estat la manera d'actuar del govern del PP i, en el seu temps, del PSOE, en matèria policial i judicial. La corrupció que tufeja des de fa temps, queda ben retratada en el documental, amb un Jorge Fernández Díaz lluint el tipus. 

Sempre que he escrit en aquest blog sobre l'exministre d'Interior, he deixat clar que havia estat el pitjor ministre de la història d'Espanya després de la dictadura. Ho deia per la seva ineficiència, la seva parcialitat malaltissa i per la corrupció que ha dominat tota la seva gestió. No li desitjo cap mal, però seria bo que la seva consciència i moral, si és que en té i n'hi queda, hagués de suportar el pes de l'angoixa que pot provocar caure tan baix.

A Espanya no passa mai res i els corruptes se'n surten, perquè estan molt ben protegits. En un país realment demòcrata molts polítics, jutges i periodistes haurien dimitit i entrat a la presó per no sortir-ne mai més, però això aquí no passa ni passarà. A la presó només hi van els petits delinqüents i desgraciats, els altres, com a molt, hi passen un parell d'hores i són molt ben tractats.

Ràbia i impotència en veure i escoltar el documental, que tots sabem que no menteix, perquè hi ha massa evidències, i ràbia també contra aquells catalans que encara creuen que l'opció d'Espanya és la millor i no ens deixen conèixer què pensem la majoria. Molta ràbia per la política corrupte del PP, però també per la ceguesa de molts socialistes amb qui ens uneixen molts pensaments i voluntats. Què més cal per obrir els ulls?

Detectada la pesta bubònica a la vila d'Arenys de Mar

Sembla que les notícies sobre cada passejada i gest de Jordi Pujol s'han aparcat aquestes darreres hores i ens hem centrat més en l'organització de la diada i les especulacions sobre l'actuació del govern català el 9-N. El PP està convençut que Mas està acabat, com també pensa la gent de C's, i demanen eleccions avançades. No sé si aquesta demanda es correspondrà amb les previsibles eleccions plebiscitàries que alguns esperen que convoqui el president.

(foto: Montse Laborda)

Avui era notícia la mort de Robin Williams i la de Lauren Bacall, i també la de Mercè Anglès, ella molt més jove, encara que no menys esperada atesa la seva malaltia. A casa nostra també hem vist morir persones properes, totes elles en pocs dies, la qual cosa fa que pensis en la mort, que no saps mai per on et sortirà.

Tot això fa que reflexionis i arribis a no entendre segons quines actituds d'acaparament material, quan saps que arriba un dia que tot això no et serveix de res ni t'estalvia d'anar-te'n. La gran similitud entre qui té diners i qui no en té, és el moment que et col·loquen a la caixa, més o menys glamurosa, però amb el mateix final.

Però a Arenys la notícia és la pesta bubònica que s'ha detectat a diferents indrets de la vila, una recreació de l'angoixa d'Arenys del segle XVII. El desenllaç es podrà veure divendres a partir de les 10h de la nit, a diferents carrers i places de la vila.

Les tradicions tenen un moment inicial, i en el cas de la representació d'aquest divendres és molt recent, cinc anys. Tot fa pensar que aquesta activitat esdevindrà realment una tradició que podran gaudir-ne els nostres fills i nets. La gràcia de tot plegat és la capacitat d'adaptar una part de la història amb les eines d'avui dia, i que això perduri en el temps.

Jordi Pons sí que és profeta a Arenys de Mar

Tal com us comentava en el post d'ahir, vàrem assistir a la representació de l'oncle Vània, d'Anton Txèkhov, al Teatre Principal, a càrrec de la companyia Fènix Teatre, i la direcció d'en Jordi Pons. L'acte va començar amb retard pel mal vici arenyenc dels cinc minuts de cortesia, que en realitat són de descortesia cap a les persones que hi anem a l'hora programada. La mala excusa d'ahir era que faltava arribar gent, és a dir que es tenia en consideració uns pocs que no eren puntuals en detriment de la majoria que havia arribat a temps. Des d'aquí demano als responsables que canviïn el costum i no castiguin els que ho fan bé.

Us haig de dir que l'obra em va agradar. La posada en escena, molt simple, permetia el lluïment dels actors, amb un gran equilibri interpretatiu on ningú destacava per sobre dels altres. Un mèrit que cal reconèixer als actors i actrius, però especialment al director, en Jordi Pons. Sovint el públic es situa massa lluny d'on té lloc l'escena i el priva d'entrar més en l'obra, d'identificar-se amb els personatges i compartir les seves angoixes o la fatalitat del destí.

La sensibilitat de l'autor ens va arribar gràcies a la qualitat interpretativa dels actors i actrius, ben dirigits per en Jordi, i ens va situar al país de Txèkhov, que no desencaixava gens del que poguéssim imaginar de moltes comarques de l'interior del nostre país.

Un any més en Jordi Pons ens regala la posada en escena d'una obra que no és un simple entreteniment, sinó que aprofundeix en temes reals i actuals, encara que tingui més de cent anys d'història, obres que no et deixen indiferent.