Quan el nom no diu el que és!

Trobar el nom d'una entitat o organització no sempre resulta fàcil, o potser el que es pretén és confondre a la gent (?). Semblaria la cosa més senzilla del món. Analitzes qui conforma l'entitat i quins són els objectius i ja tens pràcticament resolt el misteri. Què passa quan t'adones que allò que fan no és el que sembla?

Em venen al cap dos exemples que són, per a mi, molt clars. Segur que n'hi ha d'altres. Només es tracta de gratar una mica i n'apareixeran més. Hi ha noms que expressen ben bé el contrari dels objectius que persegueixen, però amb tota la intencionalitat de confondre els altres. Fer passar bou per bèstia grossa.

El primer exemple seria el "Sindicato Manos Límpias" que no té res a veure amb la idea que tenim dels sindicats i és evident que les mans no les tenen pas netes. Es tracta d'una organització d'extrema dreta, que vol imposar la seva ideologia i interessos per sobre dels altres, amb especial fixació amb el pensament progressista i democràtic. 

Un segon exemple és l'entitat "Abogados Cristianos", una organització d'ideologia d'extrema dreta que potser sí que són advocats, però que utilitzen els sentiments religiosos per atacar els seus adversaris, confonent els més innocents.

Avui llegia que aquesta entitat, de creences suposadament cristianes, havia enviat una carta al Vaticà, demanant que rectifiquen la decisió de celebrar l'eucaristia en un recinte, l'Estadi Lluís Companys, que porta el nom d'un assassí, i, en canvi, visiti el Valle de los Caidos, el mausoleu construït pel dictador Francisco Franco, que al seus ulls deu seu un exemple de moralitat cristiana.

Ja sé que el millor que podríem fer és no tenir-ho en compte ni fer cap comentari al respecte, per no donar-los més importància del compte, però és tanta la indignació que provoquen que no puc deixar de comentar-ho i denunciar una manipulació que considero hauria de rebre la reprovació corresponent. Confio que no rebin cap mena de subvenció que l'estiguem pagant entre tots.

Miserables

Avui anava llegint diferents notícies que sortien a la premsa i pensava que està vist i comprovat que els humans ens comportem de manera miserable, sense adonar-nos del ridícul dels nostres actes. El que està passant aquests dies és molt trist i, permeteu-me que em repeteixi, miserable.

El principal problema de comportaments miserables és quan els seus autors tenen prou poder per incidir a la societat i causar danys, a vegades irreparables, o si més no, que requeriran molt temps i esforços per revertir.

A prop de casa, i que ens afecta com a catalans, tenim l'actuació miserable del PP contra la nostra llengua. Pressionant els estats europeus perquè el català no esdevingui oficial a la Unió Europea. Una activitat d'un partit polític que ha governat i que ho tornarà a fer en el futur, i que ara s'entreté convocant una manifestació per fer fora de la presidència del govern espanyol al seu adversari. És el seu estil, i ja ho va practicar l'expresident Aznar per fer fora a l'expresident González. Misèria pura. Els catalans hem patit en diferents ocasions la seva manera de fer política. Una manera mesquina i menyspreable que no és la mena de política que un partit amb aspiracions de govern hauria de fer. 

L'actitud del president dels EUA també es troba en aquest grup de misèries humanes. Està demostrant molt poca intel·ligència, però gràcies al seu poder, ell no en sortirà perjudicat. Seran els seus adversaris, però també la majoria dels seus votants els que ho pagaran car. 

I els nostres veïns de l'Aragó, que sigui quina sigui la força política que els governi, mai ens han estimat prou, s'entesten a recuperar un patrimoni que encara existeix, no pas per mèrits d'ells, i que segons sembla pot destruir-se si s'obeeix la sentència judicial d'un tribunal que sempre ha destacat per l'animadversió contra Catalunya. Tenim prou exemples coneguts que no cal mencionar en aquest post.

Tot plegat, doncs, després d'una lectura de cap de setmana, et fan venir moltes ganes de dir ja s'ho faran! Però hi ha moltes persones que no tenen la sort d'alguns, i que per culpa d'aquests miserables que ens governen, ho passaran molt malament. 

Jugar net és important

Arran de l'atorgament de la pilota d'or, amb la sorpresa de darrera hora que ningú no s'esperava, crec que és important analitzar què ha passat. Sobretot per totes aquelles persones que vivim força al marge del futbol, però també per aquells aficionats que viuen l'esport amb il·lusió i passió, i que moltes vegades s'obliden del tercer element que es veu que ha fet perdre el premi al jugador brasiler del Real Madrid. 

El jugador en qüestió sembla que és molt bo jugant al futbol i que destaca, en aquests moments, per damunt de tothom. També és cert que gràcies a ell el seu equip, de la capital espanyola, ha conquerit bons títols, com la Lliga i la Champions. La tercera qüestió que es té en compte són els valors i jugar net, i aquí sembla que el nostre home no ho acaba de brodar.

No segueixo els partits de futbol i, per tant, no puc opinar gaire al respecte, però també és cert que no hi ha dia que a les xarxes socials o els telediaris no es parli d'enfrontaments del jugador amb el públic assistent als partits de futbol, amb els adversaris i els mateixos àrbitres. I això no agrada gaire, sobretot als simpatitzants dels altres equips. 

Vinícius Júnior acostuma a queixar-se que la gent se li tira a sobre, perquè som racistes i el color de la seva pell és negre. És ben cert que el racisme és molt present en moltes manifestacions i quan hi ha passió, nervis i fanatisme és fàcil observar gestos o insults de caràcter racista. Però no sempre és aquest el motiu. La seva manera de comportar-se irrita als adversaris, i provoca insults, que no podem justificar, però que es pot entendre. 

És un jugador jove que té moltes possibilitats de guanyar el premi més endavant, i potser la desil·lusió d'enguany el pot fer reflexionar i canviar d'actitud. Si continua jugant tan bé i fent guanyar més títols al seu equip, només li caldrà comportar-se amb educació i no estar tot el dia queixant-se que la gent li té mania. Segurament que si millora en aquest aspecte, podrem veure'l rebre una nova pilota d'or i oblidar-se del desengany d'aquesta ocasió. Aprofito per dir que, la cancel·lació del viatge a París, a la festa d'atorgament dels premis de futbol, sobretot per part de la institució madridista, no li fa cap favor, a ell, però tampoc a la seva afició i al món del futbol en general. El fet de saber comportar-se és important i és bo que es tingui en compte a l'hora de concedir els premis. I anar a la gala, també és una manera elegant d'encaixar les adversitats.

Quin Onze de setembre celebrem?

Som a la vigília de l'Onze de setembre, i a l'expectativa de com anirà la festa després del canvi de govern i, del desgast que arrosseguem des de fa anys. Si fem una anàlisi de com ha evolucionat la diada ens adonem fàcilment que s'ha perdut tota l'empenta i energia que movia milers de catalans a celebrar una derrota, amb l'esperança de poder cantar victòria. Ara, després del desenllaç del Procés, el pessimisme predomina, i són poques les persones que encara mantenen viva la flama.

A diferència dels anys anteriors, tenim un president de la Generalitat no independentista, i clarament contrari a qualsevol idea que s'hi assembli. Tots recordem les seves paraules elogiant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i això fa mal. Quin interès pot tenir Salvador Illa per celebrar la diada? Cap ni un!

M'imagino que el nou govern acudirà als actes institucions, si més no per no aixecar més polseguera de la necessària, però sense cap mena d'il·lusió ni interès. No voldran deixar en evidència el que tots ells pensen i creuen, perquè tenen clar que al país encara hi ha gent que somia amb la independència, i no es cansen de dir que volen ser el govern de tothom. 

Entretant, la societat civil té plantejat el dilema de si cal o no assistir a les convocatòries de la diada. Unes convocatòries que venen més obligades per no dir que no es fa res, que no pas pel mateix interès dels seus organitzadors. Si més no això és el que em fa l'efecte. Tenim la necessitat de girar full d'una època maldestra, però no en el sentit que voldria el nostre president, sinó per fer foc nou i tornar a començar. No podem oblidar la nostra lluita constant per defensar els nostres drets, que ningú no ens regalarà.

I hem de començar per casa. Ho hem fet tan malament que encara ens estem tirant els plats pel cap. No ens calen els adversaris o enemics, perquè tots sols ja ens compliquem la vida. Varen començar les baralles entre els partits independentistes, i ara ja són en l'àmbit intern. No sé què en quedarà d'ERC, però estic convençut que l'ego d'Oriol Junqueras és prou fort per fer cas omís de tothom i intentar recuperar el poder que no hauria volgut abandonar mai.

Una mirada de reüll als Jocs Olímpics

Tot i que m'ho miro de lluny, ja que no soc aficionat a l'esport, tinc la impressió que els jocs olímpics de París estan voltats de polèmica. Segurament això és el que la premsa comenta, per fer una mica de safareig, i probablement no és representatiu del que està passant realment. Llegeixo notícies crítiques amb l'organització, càstigs a atletes, pel seu mal comportament, el Sena més brut del compte, actes xenòfobs, i molt patriotisme.

M'imagino que el context històric ajuda a radicalitzar el patriotisme malentès. Perquè una cosa és defensar un país, els seus representants, el seu treball i esforç per assolir les medalles, sempre amb esperit esportiu i net, i una altra les picabaralles i enfrontaments en defensa d'uns colors, menyspreant els altres, insultant-los i considerant-los enemics en lloc d'adversaris.

Vull pensar que tots els països estan més o menys en la mateixa situació, però els espanyols, que els tinc més a prop, tenen una gran necessitat de poder demostrar als altres que són els millors. És un orgull malaltís, perquè prioritza els resultats al treball de tota una vida, a les condicions en què es mouen els nostres atletes, a la formació i dignitat d'aquests.

Potser no ho estic mirant bé i em deixo portar per prejudicis, però la meva impressió és aquesta, i al final no sé si riure o plorar. Podríem pensar el mateix dels esportistes catalans. La nostra premsa, la pròpia, té molt interès a recalcar si els competidors, i encara més els guanyadors, són catalans o no ho són. Es pot entendre, però es porta a uns extrems que no són saludables.

No hi he perdut ni cinc minuts mirant cap competició, però trobo molt bé que una gran majoria hi dediqui hores. Res en contra de l'esport, i tot el que facin per potenciar-lo ho trobaré ben fet. Només faltaria que a tothom ens agradessin les mateixes coses i en la mateixa intensitat. Sí, però, que m'agradaria que es contemplessin els jocs sense tanta passió, valorant les actuacions dels esportistes al marge de la seva nacionalitat. I en tot cas que ens serveixi per analitzar què ens fa falta perquè al nostre país els atletes ho tinguin més fàcil per preparar-se i assolir millors marques. L'esport és sinònim de salut, però la passió desenfrenada pot comportar problemes greus.

Grollers fent de polítics

Trobem a faltar entre els polítics uns bons oradors. També a persones amb arguments, convincents, honestes i educades. Més aviat el que tenim són xarlatans, que sabem que ens enganyen, que no ens convencen i a sobre n'hi ha de grollers i maleducats. Això podria ser una mica la causa del desencís i el cansament de la majoria de la població a l'hora d'implicar-se políticament, encara que només sigui per exercir el dret a vot.

    Suposo que tots heu llegit o, encara pitjor, escoltat les paraules d'un militant del PSC i al mateix temps sindicalista. No sé què us ha semblat. Voldria pensar que, al marge de la vostra ideologia i simpatia cap a un partit polític, les seves paraules us han ofès i avergonyit. Si no és així vol dir que alguna cosa us està passant i que convindria reflexionar-hi.

    Si als nostres adversaris polítics els podem insultar i ridiculitzar per sentir-nos més forts, vol dir que no hem entès res i, el que encara és pitjor, no sabem viure en societat d'una manera democràtica, respectant els altres, encara que no ens agradi com pensin. Si aquesta persona pot anar a una llista electoral, també vol dir que els recursos són escassos i que en política tot s'hi val, també la ignorància, la mediocritat i l'arrogància.

    Aplaudir segons quins discursos ens deixa en evidència. Som culpables, com l'orador, de contribuir a una grolleria innecessària i inútil. A haver d'aguantar unes paraules d'un maleducat que la història ignorarà, per sort d'ell, perquè si algú se'n recorda, serà per la vergonya provocada i el seu mal gust.

    No cal simpatitzar amb la víctima de la grolleria. Se'n pot estar molt decantat i trobar-li molts defectes, sense necessitat d'acceptar el maleducat. Ja sé que hi estic donant moltes voltes, però el seu discurs, que només n'he retingut una frase, em provoca fàstic i enuig, i espero que la seva consciència, si és que en té, li provoqui malestar.

    Quin panorama tan trist! No només hi ha promeses que no s'acaben complint, i enganys per aconseguir el vot dels pobres innocents, sinó que a més hem de veure com la ignorància va prenent terreny entre els aprenents de polític. Amb aquesta gent no anirem gaire lluny!

Ser respectuosos

Ahir parlava de la diferència entre criticar i insultar, i que calia ser crític, en positiu, però que res justificava l’insult. M’agradaria lligar-ho amb el respecte a les persones i també a les coses. De fet, si procurem ser respectuosos no tindríem ocasió per a l’insult, i potser aquí ja podríem acabar la discussió.

Ens trobem sovint en situacions desagradables i si gratem una mica ens adonem que l’esca del pecat es troba en el poc respecte que tenim vers els altres. Sobretot aquells amb qui no combreguem, que tenen una manera de pensar diferent a la nostra, o que fins i tot són adversaris o competidors.

Si fóssim respectuosos, la convivència milloraria. No hi hauria actes vandàlics, robatoris, agressions, ni insults. Caldria llimar les diferències a partir del diàleg civilitzat, aprenent a escoltar els altres, la seva opinió, i saber defensar la nostra amb arguments, sense ferir l’orgull de l’altre, ni desautoritzar-lo, i encara menys ridiculitzar-lo.

Penso en els polítics, que tenim molt presents, probablement perquè són notícia cada dia, la majoria de vegades en negatiu, però no ho podem centrar només en ells, sinó generalitzar-ho a tots els àmbits. Probablement un d’aquests altres entorns seria l’esportiu, i molt concretament el futbol. No hi ha setmana que no apareguin titulars a la premsa de fets desagradables motivats per una falta de respecte entre contrincants. I no només serien els jugadors les víctimes, sinó que hi ha situacions en què els agredits són el públic, per part d’algun jugador que no té clar quin és el seu paper a jugar damunt la gespa.

Recordo que els meus pares insistien molt en la necessitat de ser respectuosos. No els calia avisar-nos contra la violència, perquè no n’érem, però sí que havíem de vigilar de pensar més ens altres i fer-los la vida més fàcil i agradable. Crec que és a la família on aquests valors s’han d’ensenyar amb paraules i fets, i potser avui dia això s’ha aparcat i no s’hi dediquen el que convindria. Hi ha altres espais que hi poden contribuir i de ben segur que tots nosaltres en trobaríem un on hi podríem jugar un paper decisiu. Podríem ensenyar allò que vàrem aprendre de petits i que hem procurat exercir sempre, demanant disculpes quan ha calgut. 

Segur que no és tan difícil de practicar, però no està de moda, i avui ens movem massa pel que fa l’altre i pel que dirà. El respecte no l’hauríem de perdre mai, i això no té res a veure amb claudicar davant dels altres, deixar-te prendre el pèl, i dir amén a tot. Aquí tornaria a sortir l’esperit crític i la defensa, amb arguments i educació, de la nostra opinió.

Articulistes poc honrats

Sempre havia pensat que els articulistes amb una certa solera escrivien els seus articles amb ganes de fer reflexionar els electors a partir, això sí, d’unes idees i creences particulars, i per tant subjectives, sense caure a l’extrem de voler adoctrinar o simplement fer l’arenga partidista en què només ells són els que ho fan i pensen bé i els altres els equivocats i dolents de la pel·lícula. Amb el temps m’he adonat que n’hi ha molts que aprofiten l’oportunitat per tirar l’aigua al seu molí, carregant-se, de la manera més natural, els que pensen diferent que ells. 

Al diari ARA, que hi estic subscrit, darrerament compta amb algun col·laborador que és d’aquesta corda, intentant fer-nos creure que és un gran analista, quan el que realment és un militant o simpatitzant d’un partit polític que només es dedica a carregar contra els adversaris polítics, facin el que facin. 

Entenc que els articulistes són lliures d’expressar la seva opinió de la manera que els sembli millor, i que els responsables dels mitjans de comunicació així ho han d’acceptar. No sé, però, si caldria que un director d’un diari hi pensés una mica i intentés valorar si aquesta manera d’escriure i expressar-se és el que més li convé, encara que només sigui per mantenir fidels els lectors, si és que demanar professionalitat i rigor no és demanar massa.

No vull aprofitar l’escrit per anar contra uns articulistes concrets. Penso que tothom ho podrà comprovar si segueix algun periòdic. Cal que siguem crítics i deixem constància d’aquesta mala praxis periodística.

Els resultats que no deixen dubtes

La política no és agraïda, i això ho saben totes les persones que en un moment o altre de la vida han format part d'aquest món. Alguns han estat més encertats que d'altres. També alguns han estat més honestos i eficients que d'altres, però en algun moment de la seva trajectòria han rebut patacades.

Els polítics són una mica l'ase dels cops. Reben moltes crítiques i no sempre estan justificades. També és cert que n'hi ha que han fet mèrits per provocar desconfiança i antipaties, i, com en totes les coses, paguen justos per pecadors.

El personatge d'avui va arribar a la política i en poc temps va ser encimbellada, aconseguint guanyar allò que a molts els hi és difícil i pocs ho han aconseguit. El problema d'aquesta senyora era el menyspreu cap als adversaris, una certa prepotència i pensar que estava per sobre del bé i del mal. 

En política, però hi ha molts factors que influeixen a l'hora de tenir rellevància i mantenir-se a dalt de tot. Hi ha els socis i col·laboradors que ho poden fer fàcil, però també poden provocar el desenllaç final. I l'acceptació i fidelitat dels electors, que d'alguna manera són el pal de paller de l'èxit d'un polític, que no sempre es té en compte, ni es tracten de la millor manera. Quan aquests fallen i es posen d'esquena, has begut oli.

Des de fa uns anys el seu projecte polític ha anat de capa caiguda i han anat desapareixent del mapa. Se li ha de valorar la seva resistència davant de totes les adversitats, amb problemes interns que tampoc l'han ajudat. Al final, però, tot té un límit, i avui ens anunciava l'adeu que molts esperaven des de feia dies. Sabíem que no trigaria a passar, i que tot depenia d'una nova sotragada fruit d'uns resultats electorals que no deixen marge de maniobra.

En el seu comiat es manté ferma i convençuda que ella ho ha fet bé, i que en tot cas els electors no l'han entès. Segons ella el seu projecte, el del seu partit, es manté viu, i confia que sense ella continuaran sent necessaris per collar els independentistes i que no se'n surtin amb la seva. 

Inés Arrimadas ha dit prou, perquè es troba cansada i no es veu en cor de continuar endavant. No es penedeix de res. Es considera l'artífex de l'aturada de l'independentisme. Va guanyar unes eleccions al Parlament català, que ningú s'hauria imaginat que fos possible, però ara es troba més sola que la una, i se'n va. Algú ha escrit, amb molta raó, que ells se'n van, però el mal ja està fet.

L'ANC en hores baixes

Aquests dies l'ANC està vivint uns moments complicats, amb moltes tibantors, i un rebuig a la direcció per part d'una bona part dels seus secretaris nacionals. Segons he pogut llegir a la premsa, l'actitud de la seva presidenta no es considera l'adequada, amb un tarannà poc democràtic i sense tenir en compte la majoria, volent marcar perfil propi, com si es tractés d'una autocràcia.

Coincidint en el temps amb una crisi important dels partits polítics independentistes, si més no dels dos que configuraven el govern català, la societat civil organitzada també trontolla, i aquells que semblava que havien de donar lliçons als partits polítics, exigint unitat, també tenen problemes de consistència i les picabaralles són a l'ordre del dia.

Des de fora es fa difícil entendre què està passant realment, i fins a quin punt és l'actitud de la seva presidenta, o bé un entorn polític i social crispat que no facilita les coses, sobretot si es volen prendre mesures contundents i massa improvisades. Semblaria que les ganes de la presidenta Dolors Feliu per confeccionar llistes electorals per a les municipals del 28 de maig, haurien trobar el rebuig de la majoria de secretaris nacionals de l'entitat, i això no li ha agradat. 

Em venen a la memòria les candidatures d'ara fa quatre anys, anomenades Primàries, que també tenien el component alliçonador per a la resta dels partits polítics i que varen fracassar a la majoria de poblacions. També a casa nostra. No sé si les podem comparar, però sí que tenen en comú el voler ser més papistes que els papa, i això ho diu una persona que canviaria el sistema electoral de llistes tancades, per donar pas a les llistes obertes, amb els matisos que calgués.

No sé, però, si el rebuig a la confecció de llistes municipals és l'únic motiu que ha provocat  l'enfrontament intern a l'ANC, o bé hi ha altres temes que desconeixem. En tot cas seria bo que tots plegats ens aturéssim a reflexionar què estem fent, i com podem aconseguir canviar la dinàmica i intentar anar més junts per aconseguir aquells objectius importants que en el fons perseguim. Ens perden les formes i això no ens beneficia, sinó que dona més força als nostres adversaris i enemics, que es fan un tip de riure veient com ens quedem al clot, sense iniciativa ni esperances de futur. 

Surten o es queden al govern?

Demà i demà passat els militants de JuntsXCat estan cridats a decidir què volen que facin els dirigents del seu partit sobre la continuïtat en el govern de coalició amb ERC. Fins ara hem pogut escoltar les opinions dels dos bàndols que s'han creat, entre elles les dels membres del govern, els més afectats per la decisió que es prengui.

La consulta a la militància és un fet cada vegada més habitual, però se'm fa difícil de veure si es tracta d'una voluntat de fer participar els militants, per part dels seus dirigents, o bé passar-los la pilota quan qualsevol de les decisions que es prengui pot ser conflictiva o motiu de crítica efervescent. Perquè aquesta consulta no es fa sempre ni amb tots els temes. No són partits assemblearis, sinó que es tracta de donar la paraula quan els convé.

Avui llegia l'article de Ferran Sáez Mateu al diari ARA sobre els partits polítics, on es critica el fet de pensar que sense ells no hi ha democràcia. L'article és molt discutible i probablement caldrien moltes matisacions i explicacions per part de l'autor, per poder acabar d'entendre on va a parar, però sí que penso que els partits polítics s'haurien de repensar, i també el sistema polític, per poder analitzar fins a quin punt hi ha una dependència exagerada dels partits polítics.

No en tinc ni idea de què decidirà la militància de Junts, però en cas que defensin la continuïtat en el govern, quedarà clar que les picabaralles entre els dos socis no s'hauran acabat i la resolució del problema de no-govern el continuarem patint molt temps. Tampoc no és cap garantia de millora si la decisió final passa per abandonar el govern.

El PSC ja fa dies que està pressionant el president del govern català perquè mogui fitxa i decideixi fer-los cas i pactar, entre altres coses, el pressupost per a l'any vinent. El seguiment que es fa sobre les expectatives dels catalans a l'hora d'emetre el seu vot en cas de convocar-se eleccions, dona molts bons resultats als socialistes, que haurien sortit de la seva travessia del desert, amb la victòria i auge de Ciutadans, per recuperar el seu pes polític, una vegada que els hereus de Jordi Pujol han fet figa.

Analitzarem, doncs, la decisió que prenguin els militants de JuntsXCat, i també el grau de participació, que servirà per donar més o menys credibilitat a la decisió presa. També caldrà estudiar què passa amb els dirigents que s'han posicionat molt clarament per una postura o l'altra, què fan si perd la seva opció. Laura Borràs es podria jugar el seu futur polític, que no només penjaria del fil de la justícia, sinó també de la seva posició política davant les dificultats actuals per posar-se d'acord amb els seus companys de viatge, ara adversaris persistents.

L'alliberament dels presos polítics a canvi de què?

Dels comentaris a les xarxes socials avui destacaria dos temes, un d'ells és una novetat, o si més no jo no ho havia llegit abans, i l'altre es va repetint des de fa temps. El nou són unes declaracions de la tenista de Begur, Paula Badosa, que sembla ser que ha dit que el català no era una llengua. Jo no he llegit les seves declaracions, sinó la crítica que se li ha fet per aquestes paraules. Entenc que és cert que ho ha dit, i em sembla un error com sempre que algú parla de coses sense tenir-ne coneixement especialitzat, simplement declarant allò que li ve de gust. 

Les declaracions sempre creen polèmiques tinguin o no raó els seus autors, però quan no hi ha una base per afirmar allò que es diu, encara més. Desconec els motius de la tenista per afirmar que el català no és una llengua, i no seré jo qui li rebatré les seves afirmacions. Simplement li diria que parli de tenis, que sembla ser que ho fa molt bé, i deixi els temes que no són la seva especialitat, això em sembla, per a qui en té coneixement. En defensa seva diré que potser l'entrevistador o entrevistadora l'ha posat entre l'espasa i la paret i no ha dit el que realment volia dir.

Quant a la notícia que es repeteix dia rere dia és l'acusació que es fa a ERC d'haver pactat l'alliberament dels seus presos polítics a canvi de rebaixar les seves ànsies independentistes. S'hauria fet perdonar perquè el president espanyol indultés els presoners. A canvi ERC es comportaria i no insistiria amb el procés independentista.

No hi ha dubte que aquestes afirmacions tenen el suport dels seus adversaris polítics, la gent de JuntsXCat, que es mantenen ferms en la defensa de la unilateralitat, encara que no ens expliquen com ho volen encarar per no tornar a fracassar.

Treballar l'indult dels presos polítics és totalment legítim, sempre i quan s'expliqui bé a canvi de què, i no s'amagui la veritat. Seria penós que ens estiguessin enganyant i això és el que tem molta gent, degut a la manca de confiança vers els polítics. Estem una mica escarmentats i ja no ens fiem d'ells. Seria bo, doncs, que ERC expliqués bé què va pactar amb el president del govern espanyol, si és que hi va haver cap pacte, i què pensen fer sobre l'encaix de Catalunya a Espanya. Més que tot perquè qui dubti a qui ha de donar suport, sàpiga a què atendre's i pugui decidir amb coneixement de causa.

Aprofitant Algèria per a la campanya andalusa

No és cap sorpresa que en campanya electoral s'aprofitin totes les relliscades dels adversaris en benefici propi, i qui acostuma a relliscar més, o si més no té més repercussió, és el partit que governa. Aquests dies, doncs, de campanya electoral a Andalusia, l'atac al PSOE és evident perquè el PP vol aconseguir una majoria suficient per no haver de dependre de Vox, i aquests o Cs volen evitar una davallada que els convertís en insignificants o no necessaris per formar govern.

Un dels temes que s'utilitzen és la picabaralla amb Algèria, després del posicionament del govern socialista a favor del Marroc en el seu litigi amb el Sàhara. La possibilitat que Algèria es vengi del canvi d'actitud o declaració explícita a favor del Marroc, aturant el subministre de gas o bé incrementant preus, ha servit als partits polítics de l'oposició per atacar-lo i guanyar adeptes en el seu camí cap a la victòria en les eleccions andaluses de la setmana vinent.

La Unió Europea ha sortit a la defensa d'Espanya davant la possibilitat que Algèria posés entrebancs a la comercialització de productes entre ambdós països. Aquest fet, que demostra debilitat en el govern socialista, serveix als altres per posar la por al cos i manifestar que el PSOE no és una bona opció de govern, tampoc a Andalusia.

La importància dels resultats andalusos, més enllà de poder governar al territori, rau en el fet que no deixa de ser un avís de cara les eleccions generals de l'any vinent. A mesura que ens acostem a les generals, els resultats parcials són cada vegada més significatius i ajuden a fer estimacions del que pot acabar passant, amb la possibilitat que el cicle progressista arribi a la seva fi, i retorni el PP, ara amb el suport de l'extrema dreta de Vox.

Al darrere de tot això hi ha la situació dels saharians que han estat les víctimes d'una decisió, al meu entendre, injusta per part del govern socialista, que s'ha situat a la part còmode del litigi, ignorant la promesa de suport al seu dret a l'autodeterminació. Espanya torna a trair el poble sahrauí, sense cap garantia que els suport al Marroc li eviti els problemes fronterers que han estat l'excusa per fer el pas. Crec que l'actitud de Pedro Sánchez demostra la seva debilitat en un moment clau per al futur del seu govern i del canvi que es pot produir en els propers mesos.

L'autoestima d'ERC

La història acostuma a posar les coses al seu lloc, i penso que això és el que passarà amb ERC, després del que estem veient a casa nostra des del moment que van aconseguir superar en vots als hereus de CIU. Era un tema que els tenia traumatitzats. Feia molts anys que hi anaven al darrere i no hi havia manera d'aconseguir-ho. A la meva vila d'adopció passava una cosa semblant amb el PSC. Va arribar un dia que ho varen aconseguir, també.

Després d'aquesta gran victòria, i de poder tenir un president del seu partit, molts dels seus dirigents no han pogut frenar-se, i s'han dedicat a criticar i insultar els seus companys de viatge. No seré jo qui surti a defensar els polítics de JxCat, ni els seus expresidents. Aquesta no és la meva voluntat, sinó només deixar constància de quina és la realitat dins d'ERC.

Que ningú dubti que l'èxit d'ERC té els dies comptats. Seran els seus adversaris o ells mateixos els que provocaran que una vegada més trontollin i comencin a tenir veritables problemes d'identitat. Entretant es mostren molt alegres i amb el cap ben alt, però no s'adonen que la ciutadania en comença a estar molt cansada.

De moment encara és l'hora que ens demostrin les seves qualitats per dirigir amb èxit el nostre país, i la seva coherència amb les promeses fetes. Tenen prou feines per justificar-se, però sempre hi ha qui ho resol atacant els altres, sense adonar-se dels mals propis. A Madrid hi hem tingut alguns exemples, com Joan Tardà i ara Rufián. També els arribarà l'hora d'abaixar el cap. Ara ens toca aguantar els improperis.

El que està més clar de tot és que els nostres polítics catalans no necessiten dels espanyols per desprestigiar-se. Ho fan solets ells mateixos. Enyorem els temps d'aquells polítics que ens varen il·lusionar. Avui passem per un període massa gris. Ells en són els culpables.

Mattarella continuarà a la presidència italiana

En el moment de fer aquest escrit tot fa indicar que Sergio Mattarella continuarà com a president de la República Italiana. Tot i que no volia repetir com a president, no hi ha hagut manera que els partits polítics italians es posessin d'acord per escollir el seu substitut. La possibilitat que el primer ministre Mario Draghi optés a la presidència, posava en perill la situació política italiana que, com tots sabem, té sempre molts problemes en la continuïtat del seu govern. 

Itàlia, que políticament acostuma a ser molt inestable, es manté forta econòmicament. Hi ha països europeus que tenen sempre dificultats per aconseguir governs estables, però això no els impedeix avançar econòmicament. Catalunya n'hauria d'aprendre. A casa nostra portem molts anys amb dificultats per tenir un govern fort, però aquí sí que en rebem les conseqüències. 

No podem comparar la situació catalana amb la italiana o la belga, perquè en el nostre cas hi ha una dependència directa i contundent d'Espanya. No som un estat, ni tenim prou autonomia per governar-nos amb un mínim de garanties per avançar econòmicament. Amb més gran raó, caldria tenir-ho present i no anar jugant amb picabaralles entre els partits polítics que ens governen.

L'excusa del procés independentisme no pot supeditar-ho tot. Hi ha prou arguments per defensar que ho posem com a excusa i així sembla que no hi ha tanta responsabilitat per part dels governants catalans. Fa dies que ho estic dient, potser arran de la decisió d'una persona de la societat civil, en Jordi Cuixart, de fer un pas al costat, en la presidència d'Òmnium Cultural, que demano que polítics catalans, que han tingut un protagonisme gens insignificant, facin també aquest pas al costat. Penso molt amb en Jordi Sánchez, que considero que ha perdut els papers, però no és ell l'única persona. Al seu costat hi ha alguna política que també ho hauria de veure i, tot i la seva relativa joventut, donar pas a persones que portin noves idees i no tinguin aquest trauma de la rancúnia vers als seus teòricament aliats, però en certa manera adversaris.

La retirada de Berlusconi de les seves aspiracions per esdevenir el nou president de la República Italiana, crec que ha estat una sort per al país, i probablement la continuïtat de Sergio Mattarella també ho sigui, si més no fins que Itàlia no pugui escollir democràticament, a través d'eleccions, el nou primer ministre.

La ignorància i atreviment d'alguns polítics

Moltes persones que s'han ficat en política són tan barrudes que no els fa res caure en els més grans ridículs, demostrant sovint la seva ignorància. Aquests dies n'hem tingut un exemple amb la política catalana del PP, que és al Senat espanyol, la senyora Alicia Sánchez-Camacho. Les xarxes n'han anat plenes, però ella segur que ni s'ha immutat. No passa res. Probablement la culpa no sigui només dels polítics implicats, sinó de tots nosaltres, de la nostra societat que té el nivell que té, i ofereix els polítics que pot. No n'hi ha més!

D'anècdotes com la de la senyora Camacho en trobaríem un munt, i normalment van acompanyades d'una crítica ferotge contra els seus adversaris, a qui pretén menystenir. En aquest cas, i com és costum en molts polítics catalans del PP i PSOE, i no cal dir de Ciutadans, els adversaris a combatre són els catalans que pretenen ser alguna cosa més que una colònia espanyola.

Ignorància i mala educació són dues característiques de moltes persones que es dediquen a la política i que donen molt mal exemple. Si una cosa voldries trobar en els polítics seria l'esperit de servei i la humilitat. Jo mai criticaré els sous, perquè entenc que el fet de cobrar o no, mai ha de ser un impediment perquè una persona entri en política. En tot cas podríem parlar del conjunt de dietes i beneficis que s'acompanyen, i que probablement en algun cas són desorbitats i caldria controlar. Sí que s'ha d'exigir, però, treball i compromís. No es pot entrar en política simplement per guanyar-te la vida, desconeixent què passa més enllà de les oficines del ministeri o el Parlament.

Amb l'entrada de Vox a les institucions, hem pogut constatar un disminució del respecte entre diputats i un augment d'exabruptes i proclames xenòfobes o masclistes. La qualitat democràtica s'ha vist afectada i si això és un reflex de la societat, tenim un greu problema que hauríem d'intentar resoldre. És per això que està molt bé que quedi constància del nivell de la senyora Camacho, però preocupem-nos sobretot de com creix Vox i algun sector del PP, ja que els problemes greus poden venir d'aquí.

Potser ara, sense Messi, es farà un equip

Ja em dispensareu el meu atreviment de parlar de futbol quan no en tinc ni idea, però hi ha coses que crec que són força evidents i no crec que m'equivoqui a l'hora de defensar-ho. Al meu entendre, doncs, el Barça fa molts anys que viu a mercè del joc de Leo Messi. Tot ha girat al seu voltant, perquè ha estat un grandíssim jugador, probablement un dels millors de la història del futbol. 

Aquesta dependència del jugador ha fet que l'equip s'anés degradant i els resultats obtinguts sempre anaven en relació a l'estat d'ànim o inspiració del dia del jugador. Quan Messi no anava rodó, el Barça feia un mal resultat. S'entén un mal resultat tenint en compte la plantilla de què disposa.

Sembla ser que la política de l'anterior directiva ha estat un desastre, i això ha portat a la impossibilitat de renovar el jugador. Ara el Barça se les haurà de veure sense Messi. Haurà de ser el gran equip de futbol que se l'espera, sense la gran estrella. En serà capaç?

M'imagino que el repte de l'actual directiva i l'entrenador, és com formar un equip, amb les limitacions pressupostàries, per fer front a una lliga que cada vegada ha resultat més competitiva, amb els dos grans equips de Madrid com a adversaris perillosos. Potser ara serà el moment de tocar de peus a terra i formar un equip, sense que el conjunt depengui d'un únic jugador, sinó que entre tots configurin un equip capaç de jugar les grans lligues.

Ara, doncs, serà el moment de demostrar que se sap gestionar un equip de futbol d'alt nivell, i ser competitiu tant a nivell espanyol com europeu. No serà fàcil, i probablement aquest primer any serà més aviat de transició cap a la formació de l'equip que haurà de fer somiar els actuals i nous seguidors blaugranes. La resta de mortals anirem seguint la seva evolució des de la rereguarda, veient els resums dels partits, o dels gols si en fan, als telenotícies, i escoltant o llegint les crítiques dels experts i fans del club.

Ataquem els feixistes tot ignorant-los

No sé si la millor manera de combatre el feixisme i els seus impulsors és provocant les baralles a totes les poblacions que els partidaris, simpatitzants i candidats de Vox s'hi desplacen. D'alguna manera crec que és donar-los més protagonisme del que es mereixen.

Certament és molt trist pensar que escons del Parlament català puguin estar ocupats per indesitjables, però no podem oblidar que són representants escollits per la ciutadania a través d'unes eleccions, i si surten elegits és perquè hi ha persones que els han votat.

És per això que no estimo oportuna l'actitud dels antifeixistes, encara que la pugui comprendre. La millor manera és anant a votar i reduir al màxim l'abstenció, perquè és aquesta la que afavoreix més a partits polítics com Vox. Sempre s'ha dit que una gran participació beneficia els grans partits i posa més difícil entrar al Parlament els partits petits, perquè els escons resulten més cars.

D'alguna manera a Vox li interessa anar de víctima i poder demostrar que els seus adversaris actuen de manera violent, poc democràticament perquè no els deixen expressar lliurement. És utilitzar les seves maneres per combatre'ls i no penso que sigui la millor manera.

El millor menyspreu que es pot fer a una persona i a les seves idees és la ignorància. No fer-ne cas, com si no existissin i treure publicitat. Si us fixeu les notícies a diaris i televisions els fan protagonistes i provoquen que persones innocents els compadeixin. Siguem més intel·ligents que ells hi ignorem-los. Fem-los petits i anem massivament a votar.

I el CIS insisteix

Mai havia vist tant de suport a un partit polític català des de l'aparell de l'Estat. Avui podíem llegir més estadístiques del CIS insistint que el PSC guanyarà i que l'exministre de Salut serà el nou president de la Generalitat. És allò de publicar-ho d'anada i tornada per veure si així és més creïble. Sempre he pensat que les estadístiques electorals servien per decantar el vot cap als partits que es donaven per guanyadors, i aquesta és la pràctica que es porta a terme.

No sabem com acabarà, i si els independentistes tornaran a vèncer, malgrat els hi posin tot en contra. S'ha venut Salvador Illa com el nou Messies, el salvador. Hem oblidat el seu paper dins del PSC abans de ser nomenat ministre, el seu to agre i sempre insultant contra els seus adversaris, i ara ens el volen vendre com la solució de tots els mals del país.

Caldrà veure fins on arriben els vots dels socialistes, i també la possibilitat que tenen de formar aliances per aconseguir el govern. Si tots els partits polítics respecten les seves promeses, el PSC ho té molt difícil de poder pactar amb ningú més que no sigui els Comuns, que és a l'única cosa que aspiren. De totes maneres ja estem prou acostumats a què els polítics ens enganyin, i allò que han dit que no ho farien mai, ho acabin fent.

Inés Arrimadas va guanyar les eleccions, però no va tenir cap possibilitat de pactar, perquè el seu discurs, que els seus hereus no han canviat, feia impossible un pacte de govern. Ara acceptarien els vots de Vox per governar. Ja ho han fet a altres comunitats autònomes. Passa, però que les expectatives de resultats són tan dolentes, que no hi ha perill que tinguin cap tipus de possibilitat de sumar. 

Illa podria governar, si els independentistes fracassen, però hauria de ser gràcies al suport de la resta de partits espanyolistes, i ara ens han dit que no li volen donar suport. Mantindran la promesa? Canviaran per interessos partidistes? Aquest és el panorama que se'ns presenta. 

El Barça roba espai al coronavirus

Arran de tot el que està passant amb el Barça, la petició de Messi per marxar, la desfeta a la Champions... aquests dies he reflexionat sobre la frase "més que un club" i he arribat a la conclusió que alguna mica de veritat deu ser. En situacions normals, i tractant-se d'un club esportiu amb socis, la gent afectada per les decisions internes, ja sigui de la junta directiva o dels treballadors i jugadors, hauria d'implicar només als socis, però no és així. 

Aquests dies estem veient que tothom opina sobre els fets al voltant del Barça, al marge de pertànyer o no al club, i això és el que fa pensar que veritablement el Barça és més que un club. No només opinen socis i seguidors de l'equip, que assisteixen als partits de futbol, sinó també persones que no hi tenen res a veure. I tots ens atrevim a opinar sobre la dimissió o no de la junta directiva.

Des de fora, sempre pots formar-te una opinió, però és curiós que arriba a confondre-ho tot i semblar-nos que tenim dret a dir-hi la nostra. Com que no sé qui és soci i que no, se'm fa difícil posar exemple d'opinions aparegudes aquests dies, però per la quantitat que n'hi ha hagut, tot fa pensar que gent al marge també hi ha dit la seva.

La junta directiva es troba en una situació complicada, provocada per la seva incompetència o no, però de difícil resolució. Els resultats europeus dels darrers anys, amb remuntades extraordinàries dels adversaris i la desfeta d'enguany amb l'equip alemany, s'afegeixen a les ganes del mite del Barça de desvincular-se del club. Messi sempre havia dit que tenia ganes d'acabar la seva carrera esportiva al Barça. Què ha passat? Tan malament se l'ha tractat.

Aviat sabrem com acaba tot plegat, però en tot cas el Barça ha pres espai als informatius molt dedicats al coronavirus. És important que no ens faci badar i afrontem amb el cap clar el retorn a la feina i al curs escolar. Ens hi va la salut. Els afers del Barça, deixem-los per als socis, que tenen el poder de decidir com volen acabar amb la situació actual.