Transformació temporal d'una ciutat

Ahir em vaig desplaçar fins a Palafrugell i, encara que no vaig poder fer una visita com caldria, em va causar una bona impressió. Em vaig prometre que un altre dia hi aniré per passejar-me pels seus carrers i places, amb tranquil·litat. 

Palafrugell és una ciutat d'uns vint-i-cinc mil habitants, una xifra que recordo que a Vic es considerava "en la mesura humana", però ara ja l'han doblat. A diferència de la capital d'Osona, que té una població constant durant tot l'any, Palafrugell veu augmentat el nombre de residents a la temporada d'estiu fins a arribar, per algunes setmanes, a quadruplicar la població. 

Ens ho deia l'alcaldessa, on ens va parlar de les seves visites als barris, el contacte amb els seus habitants, la necessitat de proximitat i conèixer de primera mà quines són les seves necessitats i voluntats. Passar de vint-i-cinc mil a cent mil habitants, encara que només sigui per unes setmanes, no ha de ser gens fàcil de gestionar. 

Llegia unes declaracions de l'alcalde de Vic queixant-se dels problemes que ha d'afrontar per l'augment de la població amb una manca de recursos, ja que les instal·lacions i serveis queden saturats. Imagineu, doncs, què pot passar en una ciutat on el nombre de residents es multiplica per quatre. Quins serveis s'han d'establir per poder atendre l'allau de residents de l'estiu?

Tot i que coneixem que això passa als centres turístics del nostre país, probablement no ens parem a imaginar què representa per a un govern municipal haver de gestionar aquesta transformació tan important del seu municipi, perquè tothom estigui ben servit.

Sempre he comentat que gestionar un municipi no és fàcil. És cert que no tothom se'n surt prou bé, però massa sovint caiem en l'error de simplificar la feina i creure'ns que tot és bufar i fer ampolles.

La irresponsabilitat de Duran i Lleida fins al darrer dia

Després d'una llarga i trista agonia avui s'ha posat punt i final a 85 anys d'història d'un partit polític català que va caure en mans de Josep A. Duran i Lleida que el va maltractar i desviar-lo dels seus principis fundacionals fins a portar-lo a la seva dissolució, que ni tan sols ha tingut el coratge i l'honorabilitat d'acompanyar fins a final, passant el mort al pobre Ramon Espadaler.

El paper que ha fet Josep A. Duran i Lleida al llarg de la seva carrera política no ha estat de sacrifici i servei, sinó de viure i aprofitar-se'n per al seu gaudi personal. El seu exemple és el típic que provoca rebuig i desafecció política; que ha provocat que es generalitzin sense raó els insults cap a la classe política.

Els partits polítics evolucionen amb el temps, però el cas d'Unió Democràtica de Catalunya no ha estat una simple evolució, sinó una transformació feta a mida dels interessos de qui l'ha dirigit durant tants anys. En el cas d'UDC si els seus fundadors aixequessin el cap voldrien desaparèixer de seguida avergonyits de com Duran i Lleida ha prostituït el partit polític català.

Sempre m'ha sabut greu l'actitud de Duran i Lleida i observar com persones de gran vàlua, al llarg de la història del partit, havien de sortir-ne, quan el més lògic i honest hauria estat que fos precisament Durant i Lleida qui se'n decantés. Ara tenim uns ex-militants d'UDC que han hagut de crear nous partits, obligats a renunciar a l'herència històrica del seu partit, i acabar veient com els usurpadors de la seva història han acabat llençant-la a la paperera. 

Transformar el sistema des de dins

Ho comentàvem a l'hora de dinar. No és el mateix analitzar les coses des de dins, amb responsabilitats i persones que et segueixen i fiscalitzen, que mirar-ho des de fora. Quan no tens cap responsabilitat és molt fàcil teoritzar, però quan prens decisions, algú en surt mal parat i, a més, les operacions ja no són 2+2=4.

Ens referíem bàsicament a la CUP, una organització política contracorrent de la majoria dels partits polítics amb representació parlamentària. Anar contra el sistema des de dins no és gens fàcil i genera contradiccions. El sí crític en la votació de la declaració sobiranista del Parlament català, per exemple, no el va entendre ningú, i si som capaços de veure'l amb perspectiva, encara pitjor.

Entrar en el sistema i ignorar-lo tampoc porta enlloc. Mirar de transformar-lo no ens fàcil perquè et trobes amb la resistència d'aquells partits i persones que ja els funciona, ja els va bé. No es tracta de renunciar als propis principis, però des del moment que decideixes participar-hi no t'hi pots posar d'esquena i has de saber valorar quan has de dir que sí i quan no, encara que qui ho lideri no sigui sant de la teva devoció.

La Història és selectiva, com la memòria, i al final el que compta, el que les generacions futures estudiaran, amb el permís del ministre Wert, és quina majoria va obtenir la declaració sobiranista, i allà hi varen faltar dos vots (els del PSC és una altra història, però no s'allunya tant com això).

Es busca persona honesta, intel·ligent i treballadora per liderar un partit polític

No seria mala idea incertar aquest anunci a l'apartat d'ofertes laborals dels diaris, sobretot perquè cada vegada hi ha més necessitat de trobar persones amb aquest perfil d'entremig de la gran demanada que hi ha. És més que tot que actualment no s'estila, i és cosa del passat que convindria recuperar.

De gent que fa cua n'hi ha molta, però, com sempre, falla el procés de selecció. Ja ho dic sempre que per ser polític o pare de família, es demana molt poca formació, per no dir gens. I després passa el que passa.

Avui l'Ernest Maragall ha sortit als diaris perquè sembla ser que es vol crear un nou partit d'esquerres. Un partit català i d'esquerres. Suposo que tindrà un sentit que d'aquests col·lectius en diguem 'partits', perquè de sencers no en tenen res, i cada vegada es van partint més. El problema és que no s'aprèn dels errors, i suposant que es creï aquest nou partit, el primer que es farà serà constituir l'aparell del partit, que són els que manen i diuen què han de fer els altres, i també què han de fer per entrar dins de l'aparell i poder manar. Perquè del que es tracta és manar. Ja no parlem de servei al país, de transformació de la societat, de treballar per aconseguir... no! és manar, i que els altres creguin, i assegurar la poltrona i la jubilació ben pagada, o la prejubilació al Senat, que més o menys és el mateix.

A mi, si del que es tracta és d'estar quatre o vuit anys, si voleu, treballant per uns ideals, i després marxar i deixar pas a uns altres, m'hi apunto, però si, com em temo, es tracta de muntar una estructura per eternitzar-s'hi, ja s'ho faran. Jo entro a la política per compromís i responsabilitat, i donar tot el millor de mi mateix, i no per viure a l'esquena del contribuent, treballi bé o no ho faci.

És per això que farien molt bé de posar un anunci de l'estil del titular d'aquest post, i a continuació especificar que no és per a tota la vida, ni per solucionar-li la vida, sinó per un determinat temps, i després, "si te he visto no me acuerdo". Això és més legal i potser els que es presentarien tindrien més taules, serien més intel·ligents, i ens en podríem refiar més. Qui s'atreveix?

La transcendència de "la Roja" a Arenys de Mar

L'altre dia, tot parlant de Servei Públic i Privat, en una sessió formativa, va sortir el tema de la transformació de la societat, i ens varen fer notar que els que més havien transformat el món havien estat personatges com l'Steve Jobs o en Bill Gates, més que no pas el mateix president dels EUA o qualsevol altre polític a qui se li suposa que hi té una voluntat i missió. 

També vàrem fer memòria de l'engany de l'expresident Aznar, quan tot privatitzant la indústria elèctrica ens volia convèncer que el preu s'abaratiria. Avui la premsa crec que parlava que el seu cost, en deu anys, s'havia doblat. Gairebé res. Avui dia 1 de juliol s'han tornat a apujar els preus. Ja he perdut el compte del percentatge acumulat. Només sé que mentre els preus s'apugen, els sous es retallen, i moltes pensions o aportacions econòmiques, s'acaben. 

Però la gran discussió d'aquests dies a la xarxa arenyautes és si l'ajuntament de la vila ha d'organitzar la retransmissió, en pantalla gegant, de la final de l'Eurocopa, on s'enfronten els italians amb "la Roja". En aquests tipus de discussions sempre hi surten els vessants econòmic i l'identitari. 

De la mateixa manera que els nacionalistes espanyols consideren que ensenyar el català és una despesa inútil, en el cas de retransmetre "la Roja" és, per a molts nacionalistes catalans, llençar els diners. El cert és que al final no he acabat d'entendre si l'operació la costejava l'ajuntament, o sigui amb els diners de tots, o bé hi havia uns espònsors, entre ells el pare d'en Cesc, que se'n feien càrrec. Jo no hi aniré, i si continua plovent potser tampoc es podrà muntar la pantalla, però m'agradaria pensar que a l'ajuntament no li costa ni un duro i potser millor, com deia algun dels participants a la xarxa, es prioritzi que els vilatans en puguin gaudir tot fent una consumició en alguna de les terrasses de la Riera, o el Passeig de Mar. 

De tot plegat, però, el més ridícul és la valoració que alguns fan de qui és més independentista. Això d'anar en contra d'Espanya és el que més punts acumula a l'aspirant a guanyar el títol de 'més independentista de la vila'. Permeteu-me que no em posi a riure, perquè més aviat fa plorar. Així no anirem gaire lluny. El nostre nacionalisme de barretina i espardenya no ens treu de cap tràngol.