Ja ho he comentat altres vegades i per tant no és novetat, i aquests dies ho podem observar més que mai. Els extremismes es retoalimenten i no neixen mai sols. Pensar que l'extrema dreta ha sorgit ara del no-res seria un error. L'extrema dreta s'ha mantingut durant tota la transició, apareixent en dates senyalades, però ha anat treballant per sota.
L'hem notat a la premsa amb uns diaris que cada vegada han dissimulat menys la seva posició, i en partits com Vox, C's i el propi PP. Arran del procés d'independència l'extrema dreta s'ha col·locat en situació d'alerta i ha aprofitat qualsevol excusa per sortir al carrer, no pas a manifestar-se verbalment i amb simbologia franquista o fins i tot nazi, sinó atacant les persones que han considerat rivals.
L'article d'avui de David Fernàndez a l'ARA, a part de ser molt interessant, treu una frase de Xavier Vinader que és molt aclaridora: "L'Estat mai ha vist l'extrema dreta com un perill, sinó com una col·laboradora. Arriba allà on la gent d'uniforme no pot arribar". Podríem afegir que molts es treuen l'uniforme, però ensenyen la placa impunement.
Demanar l'actuació contra la violència d'aquests grups feixistes és picar ferro fred. Políticament també resulta difícil perquè els partits polítics espanyolistes han titllat de feixisme el procés, i sota aquest prisma es justifica qualsevol actuació de l'extrema dreta.
És per això que resulta tan trist veure perdre el temps i discutir-se entre partits independentistes quan el que caldria és anar junts per fer front els atacs extremistes amb arguments i pas fer. Demanar això ja sé que també és demanar massa, i així som on som.
