Què és veritablement real?

Cada vegada rebem més informació i no obsta perquè visquem desinformats o bé dubtant de si allò que ens diuen és realment cert o ens estan enganyant. Aquesta aparent contradicció ve propiciada per una manca d'anàlisi i racionalització del nostre pensament, i de la capacitat o falta de costum de contrastar les notícies i informacions que ens arriben.

Què és real i què és imaginació? Som capaços de distingir allò que és d'allò que ens sembla que és? Hi ha qui té molt interès i poder com per fer-nos creure coses que no són. Ens poden convèncer fàcilment i ser incapaços d'adonar-nos que allò que ens diuen és fals, que no està passant, que és una adulteració de la realitat.

Si busquem el concepte de realitat ens diuen que la realitat és el conjunt de tot allò que efectivament existeix, en contrast amb tot allò que és imaginari o tot allò que sembli altra cosa que el que és. Per tant, quan analitzem uns fets, una situació, la nostra manera de ser, de concebre la vida, ens condiciona i podem estar imaginant coses que no són.

Avui, que és tan fàcil escampar notícies, opinions, declaracions, i arribar molt lluny, a persones que no ens coneixen ni tenen un criteri determinat de segons què, és un perill no aturar-se a analitzar allò que ens arriba, abans d'acceptar que és cert i que no es tracta d'una manipulació de la realitat pels interessos que sigui.

Comencem a estar cansats de les xarxes socials, on persones anònimes, o ni tan sols persones, sinó enginys tecnològics, sentencien, si no critiquen i insulten, simplement per embrutar i no aportar res de positiu. Sembla que aquest és el camí de no retorn, que no ens pot fer claudicar dels nostres principis, i ens ha de fer forts per ser capaços de discernir què és real i que és imaginari o interessadament manipulat.

Preparant el terreny de Nigel Farage

Sembla que la manipulació electoral és cada vegada més present i més perfeccionada, aconseguint tergiversar els resultats que en un principi caldria esperar i que els principals beneficiats, probablement perquè són els més llestos a l'hora de posar-la en pràctica, és l'extrema dreta.

Avui llegia la notícia del salt que vol fer Elon Musk a la política del Regne Unit, pensant en les eleccions previstes per al 2029, amb la voluntat que l'extremista Nigel Farage aconsegueixi entrar a Downing Street, la qual cosa no em satisfà gens, sobretot pensant en la possibilitat que ho aconsegueixi, com ha passat amb Donald Trump a la Casa Blanca.

És sorprenent la capacitat de deixar-se entabanar per falsos profetes, i com estem enganyats i seduïts pel món de les xarxes socials, encara que ens pugui semblar que n'estem al marge i que no ens deixem sorprendre.

Ho deia no fa tant temps que avui no et pots creure res ni a ningú. Tot ho has de posar en quarantena, però el pitjor de tot és que t'adones que, com més va, els polítics pinten poc i esdevenen uns titelles del món econòmic i poder fàctic ocult. I no ens adonem que els passerells som sempre els mateixos, molts dels quals voten a favor de qui més mal els farà.

No vull caure en el pessimisme persistent, però veient el panorama actual obtens poques alegries i veus el futur molt fosc. No es tracta de discutir quines opcions són les més apropiades per fer avançar el món, sinó de ser dirigit per unes forces ocultes que no et faran cap bé. Es mouen per interessos econòmics i de poder, i utilitzen els mecanismes democràtics que ens hem atorgat per fer de nosaltres el que més els convé. No és la lluita dels uns contra els altres. No és una disputa ideològica, sinó la submissió de la massa poblacional per part d'uns quants que es reparteixen el pastís.

Caldrà anar seguint de prop Elon Musk, perquè està molt envalentit i, de moment, les coses li estan sortint prou bé. La pregunta que em faig és: qui el podrà frenar?

Les xarxes socials

Parlar de les xarxes socials no és fàcil. Em pregunto, a vegades, si amb l’aparició de les xarxes socials hi hem sortit guanyant o perdent. No tinc xifres de quantes persones les utilitzen, però m’imagino que la gran majoria en fa ús, i la totalitat de la gent que navega per internet o té mòbil intel·ligent està subscrit en una o més aplicacions.

Les xarxes socials han canviat el món de la comunicació, desplaçant diaris, ràdios i televisions. Hi ha molta gent que amb prou feines mira la televisió, sobretot pel que fa a les notícies, ja que amb les xarxes socials la informació arriba molt més de pressa. Ens en podem refiar?

La premsa escrita està molt desprestigiada. Es dedica menys a informar que a opinar, amb la intenció d’influir en les idees de la gent. Ja no diguem d’aquells diaris que tergiversen expressament la informació. Que no respecten el codi deontològic. Tot el que es transmet a través de les xarxes socials qui ho controla? Qui ho verifica?

El perill de moure’s únicament per les xarxes socials sense l’exercici de la contrastació fa que puguis prendre per cert allò que és descaradament fals. Per això es fa necessari reflexionar sobre allò que et trobes a les xarxes socials i, abans de donar-ho per fet i fer-ho córrer, assegurar-te que és cert.

No acostumo a pensar que, davant del risc, s’hagi de desestimar res. Puc pensar que les xarxes socials aporten molt risc de manipulació de la gent. Segur que hi ha proves que ha estat així, però no per això s’han de rebutjar, perquè tenen la seva part positiva. Recordo que amb la televisió va passar alguna cosa semblant. Persones que no tenien televisió a casa perquè consideraven que era una pèrdua de temps, amb un conjunt de programes sense cap qualitat, ni cultural ni intel·lectual. El problema de la televisió és no ser capaç de seleccionar allò que t’interessa, que t’aporta coneixement. No et pots empassar tot allò que programen i, per tant, si ho tens clar, no cal prescindir-ne.

Fer un bon ús de les xarxes socials i no col·laborar amb l’engany o fins i tot amb la xavacaneria seria una bona pràctica per aprofitar els avantatges de les xarxes socials.

La manipulació de la premsa a Espanya

Hem normalitzat que els mitjans de comunicació es dediquin a fer política a favor d'una ideologia i uns partits polítics concrets, sense que ens esquincem les vestidures. Ja ho trobem com la cosa més natural, i en tot cas, com a molt, ens desagrada el que diuen si no va amb nosaltres. La premsa escrita espanyola és descaradament partidista i fa campanya electoral tot l'any a favor d'una dreta i una extrema dreta que no accepta la diversitat, i que culpa els altres de tots els mals de la política d'aquest país.

    La manipulació que es fa és bestial. Imagineu-vos viure a la resta d'Espanya, on només hi arriba la informació interessada i falsejada d'un mateix corrent ideològic. Què voleu que pensin de nosaltres, els catalans, si aquesta premsa ens posa a parir?

    Certament nosaltres tenim part de la culpa. No sempre hem estat prou empàtics, potser en part degut a la pressió i a la necessitat continuada d'haver d'estar justificant la nostra manera de ser, la nostra cultura, la nostra història, la nostra llengua, però segurament que ho podíem haver fet millor. A vegades ens hem cregut els millors, els que tot ho fem bé, i això no va així.

    Malgrat tot, tampoc no ens han deixat explicar-nos clarament, ni ens han facilitat les coses. La discrepància no sempre és negativa. Sovint ajuda a créixer les institucions, les entitats i la societat en general, però hi ha d'haver una premissa que no sempre es té en compte, i es tracta de respectar la diversitat. Ho hem vist en temes tan delicats com la immigració, i ho patim a l'hora de valorar l'encaix de la cultura catalana en el conjunt de l'Estat. 

    Ens cansem de repetir que l'auge del sentiment independentista va sorgir després de trencar-nos massa les ales. Es demanava revisar un Estatut d'Autonomia que havia quedat obsolet i convenia posar al dia, revisant competències i voluntats, i la resposta va ser totalment negativa. Una resposta que al poc temps es convertiria en un clam d'independència. Quan no t'estimen et venen ganes de marxar. Si et mimen i et tenen en compte, i et respecten, acceptes conviure plegats. No és el nostre cas.

    Ara qualsevol cosa que diguis dels darrers anys, tot queda encasellat en el Procés, i cadascú té les seves idees al respecte. Uns hi veuen tots els dimonis, d'altres el fracàs de tot un poble, coincidint en trobar-hi només la part negativa. Refer-nos-en no és fàcil i per això passa el que està passant. Si a tot això hi sumes el joc brut dels polítics de torn i la politització de la justícia, el tema es complica sense que siguem capaços, a hores d'ara, de veure'n el final del túnel.

Moguda per l'odi

Parlar de política i dels partits polítics de manera objectiva és molt complicat, sobretot si d'alguna manera t'has significat. És llavors quan necessites més que mai ensenyar les cartes i opinar, sempre acceptant la subjectivitat, però intentant, si vols ser crític, ser coherent amb tot allò que dius. Una coherència que no necessàriament s'ha de mantenir al llarg dels anys, perquè tinc molt clar que les persones, amb els anys, anem evolucionant, ja que no som ni hem de ser necessàriament estàtics. La vida, l'entorn, l'experiència, el coneixement i els descobriments et van formant i configurant. 

    Tot això ho dic perquè fa un parell de dies que tinc moltes ganes de parlar de l'eurodiputada Dolors Montserrat, de qui coneixem llargament la seva trajectòria política i tots els seus esforços per grimpar posicions i viure eternament de la política, encara que sigui maldient del seu país, la seva llengua i la seva cultura. I, esclar, tot això ho dic des de la meva visió i sentiment de país, amb un regust davant la manipulació i l'atac constant, aprofitant a vegades els errors que cometem, com a poble, però que en cap cas justifica el seu odi.

    El darrer treball, que fa anys que hi batalla, és la passejada per les nostres terres al capdavant d'una comissió europea que busca com enganxar-nos per dir que som tant o més dictadors que el general Franco, l'enemic del poble català i la seva llengua, que ara sembla, al seu parer interessat, que ho hem tergiversat, essent la víctima la llengua castellana.

    Puc entendre que un espanyol de l'Espanya profunda que només pot escoltar la premsa manipuladora, parcial i intencionadament anticatalana, arribi a creure's que a Catalunya maltractem el castellà. Que ho això ho defensi i prediqui la senyora Dolors Montserrat em sembla una aberració i deshonestedat, que només s'entén si penses que aquesta senyora vol viure de la política dins de l'extrema dreta del PP. 

    La senyora Dolors Montserrat volgudament, o amb desconeixement greu, està fent un mal favor, no pas al català i les persones que el tenim com a llengua materna, sinó a tot el país, sembrant un odi que només porta problemes de convivència. Si la justícia fos imparcial i atenta a tot el que passa pel món, aquesta senyora hauria de patir-ne les conseqüències. Però la justícia no actua de la mateixa manera amb totes les persones, i d'això se n'aprofita. No li desitjo cap mal, sinó simplement que arribi un dia que reflexioni amb tot el que ha fet i ha dit i, honestament, reconegui, sense necessitat que ens ho expliciti, l'error de la seva conducta.

Voluntat política

Això és el que fa falta a l’hora de resoldre temes que són estrictament polítics: voluntat política. Per desgràcia no hi ha voluntat política, sinó interessos polítics, interessos partidistes, tots ells manipulats per uns mitjans de comunicació ideològicament al costat de l’extrema dreta i el feixisme. 

Avui llegia un escrit sobre les declaracions de l’exmagistrat del Tribunal Constitucional, el senyor Juan Antonio Xiol, on diu que l’Amnistia és totalment constitucional i que només cal voluntat política. El problema és que ens han demonitzat tant als catalans que no hi ha cap partit d’àmbit  estatal que s’hi atreveixi, i aquí hi trobem a faltar el PSC per fer alguna cosa més que claudicar en tot allò que podria beneficiar els interessos dels catalans.

No sé com acabaran les negociacions per fer possible un nou govern de Pedro Sánchez, però no ho podem simplificar ni donar totes les culpes als que tenen a les seves mans evitar unes eleccions. L’experiència d’aquesta legislatura passada, tot i haver necessitat els vots favorables d’ERC, ens demostra que les paraules, en aquest cas les promeses, se les endú el vent.

Haurà estat el menysteniment a les reivindicacions catalanes, per part del govern socialista, i no la decisió que pugui prendre Junts, la causa d’una possible repetició de les eleccions generals. Ens agradaria un govern progressista i valent a Madrid, que ens tingués en compte no només a l’hora de rebre els vots necessaris per a la seva proclamació. I això es pot produir si hi ha voluntat política. No cal res més.

Teorema del mico a TV3

Avui és la darrera emissió de la sèrie de falsos documentals Teorema del mico que TV3 ha emès aquest mes de juliol i que de ben segur ha sorprès a molta gent. Em consta que algú s’ha disgustat perquè més d’un s’ha cregut que el documental era seriós i que allò que ens explicaven era verídic. Al final ens creurem que som bona gent i ens ho empassem tot, per estrany que pugui semblar.

S’ha de dir que he fet una excepció al que ve sent habitual a casa i he mirat els programes. Reconec que m’he desapuntat de la colla de seguidors de programes televisius, i en concret de TV3, que era pràcticament l’únic canal que seguia. I l’he seguit sobretot perquè era el debut del meu nebot en la direcció d’una sèrie televisiva. 

Admiro l’enginy i la capacitat de reclutar persones conegudes en el mitjà televisiu i l’actuació d’altres que han esdevingut uns intèrprets amb un paper que en alguns moments donava la sensació que era real. No he caigut en la trampa perquè estava avisat d’entrada, però he seguit la trama per veure com es desenvolupava en cadascun dels capítols. Havia vist el primer capítol, centrat en la meva ciutat natal, perquè la cosa no és tan senzilla com bufar i fer ampolles. Feia molt de temps que els responsables del projecte hi anaven al darrere, i al final ho varen aconseguir.

Reconec que no he seguit de prop la crítica, i per tant no sé quina és l’opinió general. La televisió ens ha acostumat a veure documentals que ens han servit per descobrir coses que probablement no hauríem arribat a conèixer mai. En aquest cas ens estaven enredant subtilment, amb un conjunt d’entrevistes i opinions que ens volien fer creure una realitat que no és. Aquí és on algú no hi haurà estat d’acord. Hem estat crítics amb la manipulació dels mitjans de comunicació, però no ens podem confondre. Aquí l’engany era temporal i força innocent. Al final es desvetllava el secret i la, diguem-ne, innocentada. Tant de bo que les notícies i falses entrevistes que ens acostumen a presentar els mitjans de comunicació fossin d’aquest estil i que al final ens desvetllessin que tot plegat havia estat una ensarronada, però la realitat no és aquesta.

M’agradaria que la crítica a la sèrie fos favorable i que animés els seus creadors a continuar treballant en nous projectes. L’efecte trencador de la sèrie és interessant i probablement estem mancats d’aquests trencaments a la nostra vida. Jo prometo seguir-los, encara que hagi de fer una excepció en el meu actual hàbit de tenir la televisió en standby la majoria d’hores del dia.

M’he passat al digital

Digueu-me antiquat, però us asseguro que m’està costant acostumar-me a la lectura diària de les notícies i articles periodístics en digital. Són molts anys de llegir el diari en paper. De reservar els diaris quan marxo de vacances per recuperar-los a la tornada. Fins i tot de resoldre el sudoku del dia. Tot això paral·lelament a les entrades a internet i el seguiment de les últimes notícies i tot el que se’n deriva a les xarxes socials.

M’està constant com ja em va passar amb la lectura de llibres digitals, i que vaig haver de tornar al paper. Estic acostumat a treballar amb l’ordinador, i a utilitzar potser excessivament el telèfon mòbil, però tenir un diari a les mans i anar passant fulls em genera una espècie de plaer que ara, sense premsa escrita, em resulta estrany. Estic convençut que me’n sortiré. Es tracta, com amb tot, de voler-ho i te’n surts, com amb tantes altres coses a la vida, des del petit detall de deixar de fumar, o de fer exercici diari per trobar-te millor. 

Un dia algú em preguntava com organitzaríem les calçotades si no teníem diaris. També podríem pensar en la manera d’encendre el foc a la llar, o bé el sistema que utilitzarem quan acabem de fregar el terra i necessitem passar. Els diaris han jugat un paper important a la nostra vida, no només a l’hora d’informar-nos, sinó també després quan les notícies queden obsoletes.

El diari digital té l’avantatge de ser més ràpid a l’hora d’informar-te. Tens sempre a punt les últimes notícies, i t’arriba a casa a l’instant. No has de sortir a la llibreria a comprar-lo. Malgrat tot, el paper ha format part de la nostra vida des de sempre. Ja no recordo els anys que fa que em vaig subscriure per primera vegada a un diari i no he deixat de llegir-ne.

El repte que tenim, però, sigui amb paper o digital, és aconseguir tornar a la bona premsa, a aquella que t’informava sense gaires manipulacions. No exigim objectivitat, perquè això no és el que busquem. Ja sabem que les persones pensem d’una manera, tenim una ideologia, veiem les coses des d’una perspectiva, però sí que exigim honestedat. Que no ens enganyin conscientment. I això, malauradament, és el que passa en el món de la comunicació. S’utilitza la premsa per manipular la gent, per confondre-la, i això no ho hauríem de permetre.

M’hi estic esforçant i ja he trobat l’alternativa digital del sudoku. Crec que en poc temps podré afirmar que ja no tinc necessitat de llegir la premsa en paper. Potser només de tant en tant, per recordar com ho he fet tota la vida, dedicant-hi moltes hores, reflexionant sobre l’opinió dels altres, que m’arribava a primeres hores del dia.

Catalunya fa coïssor

Aquests dies, arran de la visita i actuació del músic Bruce Springsteen a Barcelona, s'ha posat de manifest, una vegada més, que Espanya no vol sentir a parlar de Catalunya, si és en positiu. En tot cas s'hi apunten per deixar-nos verds, però mai per escriure floretes o destacar favorablement d'actes i fets remarcables, o tan simples com l'actuació d'un cantant a la capital catalana.

Tot plegat faria riure si no fos tan seriós. El problema de l'encaix de Catalunya al conjunt d'Espanya és una realitat que ningú, honestament, la pot negar. Els espanyols, manipulats pels diferents governs i tots els mitjans de comunicació, ens detesten, però no acceptaran mai que marxem de l'Estat. Normalment, quan una cosa et molesta te la treus de sobre, però en aquest cas, que els molestem i els provoquem aquesta mena de coïssor, ens retenen perquè ens necessiten, però sobretot perquè el seu orgull nacionalista no els permet pensar una altra cosa.

Segons he pogut llegir, ja que no acostumo sintonitzar les emissores de televisió espanyoles, i amb prou feines la "nostra", els canals que han parlat dels concerts de Barcelona han intentat amagar la salutació del cantant, referida a Catalunya. No és només que els pugui saber greu que la gira europea del músic comenci a Barcelona i deixi al marge la gran capital espanyola, sinó que, el simple fet que en lloc de saludar als espanyols de Barcelona ho faci als catalans, ja els provoca aquesta urticària.

Malgrat que tot això no és cap novetat i que tenim mostres de l'antipatia que es remunten a molts segles enrere, sense que es pugui preveure cap canvi significatiu, els nostres governants, els catalans, continuen distrets sense afrontar el problema real i encarar-s'hi. Els darrers moviments del govern d'ERC en minoria ens preocupen una mica, per no dir molt. El missatge del seu president, intentant convèncer-nos que la seva estratègia actual és la millor per aconseguir la independència catalana, no deixa de ser un engany més dels polítics d'aquesta fornada. Si no podem prescindir d'ells, ho tindrem molt magre per aconseguir res de les nostres aspiracions com a poble sobirà. Ni el descafeïnat de l'autonomia té garanties de futur, més enllà d'un formalisme buit de contingut i competències, ja que sempre hi ha l'espasa de Dàmocles que et penja sobre el cap, a punt de tallar qualsevol moviment que tingui en compte la nostra diversitat.

No sé qui va assessorar Bruce Springsteen, però en tot cas va provocar la ràbia dels mitjans de comunicació espanyols, i amb ells tota una massa de gent, la majoria dels quals són prou innocents, però reben la informació que reben, i no hi poden fer gran cosa més.

Amb l'Ateneu al poble gris

Aquesta tarda hem anat a veure el darrer muntatge de la companyia Dagoll Dagom, L'alegria que passa, de Santiago Rusiñol, al  teatre Poliorama, i que ha organitzat l'Ateneu arenyenc. L'autobús ens esperava puntualment davant del Calisay, i allà ens ha deixat ben passades les 10h de la nit.

Un poble gris, monòton i industrial veu trencada la seva rutina laborable amb l'arribada d'un gran espectacle musical. I aquí la ment se t'obre a moltes reflexions, reforçat pel fet que ens trobem a les portes d'unes eleccions municipals, cosa que també succeeix en la trama de l'obra.

El poble necessita despertar i treure's de sobre el domini dèspota d'un alcalde i empresari que sempre se'n surt amb la seva. La manipulació evident de l'autoritat deixa desarmada la població, incapaç d'aixecar la veu i lluitar per la seva llibertat.

Però no és més feliç l'artista que va de poble en poble maltractada pel seu mànager, que es creu el seu propietari, amb moltes ganes d'aturar-se a viure en un poble tranquil. És aquest el poble ideal? És la vida nòmada la sortida del fill de l'alcalde a qui està sotmès?

D'alguna manera t'adones que a vegades ens sembla que allò que fan els altres és molt millor del que et toca a viure a tu, però en el fons no és tant l'entorn el que et fa sentir infeliç, sinó la teva actitud davant la realitat que vius, i la teva capacitat o incapacitat per revel·lar-te a una situació injusta. Crec que buscar la comoditat ens porta a perdre el veritable sentit a la vida, i a poder gaudir-ne plenament. I moltes més idees en podrien sorgir.

El musical està molt ben plantejat, l'actuació de l'Àngels Gonyalons és esplèndida, la música fa vibrar en molts moments, però el text és, al meu entendre, excel·lent. I una obra amb un bon text ho aguanta tot.

No m'ha suposat una obra fàcil i entretinguda. He estat molt pendent de la temàtica i desenvolupament de l'espectacle, però m'ha agradat haver-hi assistit. No és, sempre segons la meva opinió, l'espectacle típic de Dagoll Dagom, o si més no el que t'esperes d'ells, però és un bon homenatge a un personatge únic de la literatura i la cultura en sentit ampli del nostre país.

Opinió diversa i plural

Sovint trobem afirmacions gratuïtes sobre la capacitat de la gent d'emetre el seu vot, des d'una posició prepotent i de possessió de la veritat absoluta. Posar a votació unes opcions de govern o decisions sobre actuacions a realitzar vol dir confiar en les persones convocades i tot allò que posi en dubte la seva consistència va en contra del sentiment democràtic que ha de presidir qualsevol societat que es tingui per demòcrata i plural.

Hi ha persones, més de les que ens creiem i que es retraten, que no creuen que les persones tinguin criteri a l'hora de decidir, i d'aquí la resistència a sol·licitar l'opinió oberta a la gent. Hi ha països que de la pràctica dels referèndums n'han fet la base de la seva vida en comú. Tots coneixem el cas de Suïssa on tot sovint se'ls demana que opinin sobre temes ben diversos, abans de posar-ho en pràctica. A casa nostra són rares les ocasions que podem opinar, i quan ho fem encara se'ns qüestiona.

Aquests dies hem pogut sentir una de les persones que es creu viure per sobre del bé i del mal. Com molt bé deia un articulista, potser pel fet de ser premi Nobel pensa que està per sobre dels altres i que la seva opinió és millor que no pas la de tot un país. L'escriptor Vargas Llosa en més d'una ocasió ha afirmat que els opinadors o votants, com és el cas de Colòmbia, han votat malament. S'han equivocat. Ho va dir en relació al Perú i també a casa nostra.

Malauradament hi ha massa condescendència vers aquests personatges que es creuen Déu, i se'ls fa massa cas. Tot i que obtenen fracassos, com seria el cas del seu suport a Valls, a Barcelona, o a Ciudadanos, a Espanya, continuen a les primers pàgines dels diaris, i la seva opinió és respectada i fins i tot considerada com a tesi a tenir en compte. S'arriba a posar en dubte l'encert de la voluntat de tot un país, en contraposició del que pensa l'escriptor.

Cadascú de nosaltres, en algun moment ha tingut la temptació de voler interpretar el vot dels altres i les ganes de poder-hi incidir com per voler-los fer veure clarament la realitat. Acceptar que els altres puguin opinar diferent de tu és clau per a qualsevol persona que es tingui per demòcrata, i aquesta sensació de tenir la raó sempre, és molt negativa per a la convivència de tots, donada la gran diversitat. És cert que la població és manipulada, però això no vol dir que les persones no tinguem criteri i puguem discrepar d'aquells que per el motiu que sigui esdevenen personatges notables, que els mitjans de comunicació en parlen, destacats de la resta de mortals.

Desmentir allò que s'ha afirmat sense proves

Arran del cas de Tamara Carrasco, que va ser titllada de terrorista i jutjada com a tal, i que ha acabat absolta després de quatre anys de mal viure, penso que seria important que d'alguna manera es pogués regular la informació que arriba a la gent i procurar reduir la seva manipulació.

La llibertat de premsa és bàsica per a l'exercici de la democràcia a un país, i la prova és que els mitjans de comunicació en països autoritaris i dictadures són reprimits i fins i tot prohibits, si no van a favor de qui ostenta el poder. Acceptada la necessitat d'una premsa lliure, caldria analitzar què passa en realitat en molts països on hi ha un sistema democràtic vigent. A ningú li sorprèn la idea que la premsa ha esdevingut un poder important, i que no sempre se'n fa un bon ús.

Quan estudiàvem ens parlaven dels tres poders independents que cohabitaven en un sistema democràtic, com són el judicial, l'executiu i el legislatiu, però al llarg del temps hem constatat que aquests no són únics, i que el capital i la premsa s'han col·locat a la seva altura. La regulació dels tres primers poders està més o menys controlada, amb les mancances que experimentem a Espanya, sobretot pel que fa a la seva independència i objectivitat, però el descontrol és total quant al capital i la premsa.

Els mitjans de comunicació s'han convertit en l'eina de repressió i manipulació més important en democràcies poc consolidades, on el poder ocult és capaç de fer creure allò que convé a una minoria. No estem parlant de situacions com per exemple Rússia, on els mitjans de comunicació estan obligats a dir allò que el Kremlin imposa, sinó de situacions més dissimulades on la premsa està sota la influència d'uns partits polítics o ideologies que prediquen segons els seus interessos.

Catalunya pateix des de fa molts anys la guerra declarada dels mitjans de comunicació espanyols, a les ordres del nacionalisme espanyol, garant de la sagrada unitat de la Pàtria. És per això que aquests anys de repressió contra el Procés, com a sistema de venjança per l'atreviment dels independentistes catalans, l'atac de la premsa espanyola ha estat constant i letal. 

Quan fins i tot els tribunals de justícia han estat incapaços de trobar cap culpa a l'activista Tamara Carrasco, la premsa ha estat incapaç de reconèixer que tota l'acusació que varen reproduir al començament del procés ha estat injusta, i no han fet l'exercici de demanar disculpes, o com a mínim publicar la innocència de l'acusada, amb la mateixa intensitat amb què se la va acusar. Ja que el codi deontològic es practica poc, algun sistema o altre d'obligatorietat de publicar desgreuges s'hauria de regular. El descrèdit és molt fàcil de practicar, però el reconeixement de culpa i error brilla per la seva absència.

La manipulació del poble

L'acte d'avui a la plaça de Colon de Madrid és una mostra més de la manipulació dels partits polítics sobre la població. L'objectiu clar és desgastar el govern espanyol per aconseguir la victòria a les eleccions generals de l'Estat. L'excusa és perfecte perquè va en contra d'una part dels catalans, que han estat sempre a l'ull de la política espanyola, fins al punt que molts espanyols ens veuen com a traïdors i mereixedors de tot l'odi.

Aquesta manipulació no és només d'avui, sinó que és l'obra dels partits polítics per decantar la balança i aconseguir canviar la trajectòria que a Espanya és fluctuant entre els dos grans partits, el PP i el PSOE. Les persones, quan actuem en massa, deixem de pensar i acostumem a actuar i respondre en calent, sense gaire reflexió. Si a això hi afegeixes la informació desviada i interessada que els arriba, aconsegueix fer una imatge terrible de qui som els catalans i què pretenem ser.

Resulta insòlit que no es vegi que fins que no es solucioni l'encaix de Catalunya a Espanya, no hi podrà haver pau política a l'Estat. La força del nostre país és massa gran com per passar desapercebuda, i no implicar el funcionament general d'Espanya. Això, que sembla tan evident, i que s'ha repetit al llarg de la història, sembla no voler ser vist pels dirigents d'un i altre color polític.

En aquests moments el PSOE està interessat en mantenir les relacions amb els polítics catalans que ostenten el govern, bàsicament ERC, i per això opta per enfrontar-se a la idea general espanyola de la dolenteria dels catalans. És un episodi puntual interessat, que amb el temps pot canviar. L'enfrontament amb la dreta espanyola és electoral i motivat per l'interès en guanyar les eleccions que es puguin convocar.

Una tarda amb els "mena"

Cal felicitar la iniciativa d'organitzar un pícnic a la platja amb els menors no acompanyats residents a la vila i els seus mentors. Esta vist i comprovat que només compartint estones amb les persones aconsegueixes fer fora molts prejudicis. Si a l'Estat espanyol hi ha aquesta catalanofòbia tan encesa és, a part dels errors que haguem pogut cometre nosaltres i la manipulació de la premsa espanyola, degut al desconeixement mutu. Parlant la gent s'entén, però simplement compartint una vetllada pots trencar molt estereotips.

Ahir dissabte a la tarda ens trobàrem una colla d'arenyencs que vivim situacions ben diverses, per compartir el menjar que entre tots vàrem preparar, i escoltar un conte i una interpretació musical. A vegades no cal muntar grans espectacles ni filigranes, quan el que importa és compartir. Veure que som diferents, però tots som persones, i que aquells rumors, a vegades intencionats, no són més que rumors, que al darrere hi ha persones que estan fent un esforç molt gran per aconseguir ser respectats i trobar un camí a seguir a la seva vida, una vida que no els ha estat fàcil.

Felicito els mentors i les seves famílies i encoratjo tothom a ser respectuosos i comprensius davant d'una situació que és clarament injusta, la que pateixen aquests menors vinguts de fora.

A la caça dels més dèbils!

Sovint em pregunto, i crec haver-ho escrit en el meu bloc, com és possible que famílies amb rendes baixes i problemes laborals puguin votar el PP que fa tot el possible per fer la guitza als pobres i defensar i protegir els rics? L'única explicació que trobo lògica és que l'esquerra espanyola no ha fet gaire més per a ells, ni tampoc per als que ens considerem classe mitjana.

Avui es feien públiques unes declaracions de l'expresident de l'Organització Professional d'Inspectors d'Hisenda de l'Estat, José Maria Peláez, en què deia que Hisenda persegueix més les treballadores de les llars, els pensionistes i els joves que no pas els grans fraus. Que Hisenda enfoca massivament les seves accions contra els més dèbils. Per què serà?

Hi poden haver moltes explicacions. En primer lloc perquè és molt més fàcil. Aquests col·lectius prioritzats ho tenen molt més complicat defraudar i, a més, quan els enganxen no tenen gaires recursos per defensar-se o esquivar la multa. També perquè aquests pobres infeliços són 'els altres'. No és estrany comprovar que els grans corruptes tenen molts parentius i fils conductors amb els que governen i per tant amb els que prenen la decisió de a qui cal perseguir primer.

I esclar, si a la notícia hi sumes els acords del PP i el PSOE per nombrar els nous càrrecs del Tribunal Constitucional, t'adones que la gran majoria estem sota el poder i pressió d'una minoria que té grans capitals i molt poder. Hi ha molts catalans que volen marxar d'Espanya pel seu nacionalisme i la defensa de la llengua i cultura catalanes, però n'hi ha d'altres que ho volen fer per estar farts de tanta corrupció i manipulació de la dreta espanyola i la incapacitat de l'esquerra per solucionar-ho. Tot i així cal que l'alternativa sigui transparent i clara, no fos cas que sortíssim del foc per caure a les brases!

Hi ha qui es prepara engrescant i el PP insultant

Tocaria parlar del ministre paranoic, però m'hi resistia perquè em molesta donar-li tant protagonisme en el meu bloc, encara que sigui per criticar la seva reincident actitud de menyspreu cap a nosaltres, només per despitar i que no ens fixem en la corrupció del PP i la incapacitat del president del govern espanyol d'evitar el descrèdit de la seva formació política. Sens dubte que Jorge Fernández Díaz s'hauria d'avergonyir de les seves paraules i manipulació de la realitat catalana.

Avui l'ABC presentava a primera pàgina una fotografia de la visita d'una cinquantena d'imams al Parlament de Catalunya l'any 2012. Només faltava trucar la fotografia i col·locar-los una estelada a cadascun d'ells. No us recorda les declaracions d'Acebes i Aznar en vigília de les eleccions generals de 2004? Llavors tot era ETA, ara tot és culpa del moviment sobiranista. Sempre és culpa dels altres. Impotència?

A Arenys es van coneixent els noms dels integrants a les diferents llistes electorals. Tenim 170 candidats per a 17 llocs, deu candidats per a cada regidor o regidora en joc. Màxima emoció entre els candidats a electes, però n'hi haurà tanta entre els electors?

Aquests propers dies, des del Grup de Debat i Tertúlia formularem unes preguntes a les diferents formacions perquè ens ajudin a conèixer què podem esperar de cadascuna d'elles si aconsegueixen alguna parcel·la de poder. Confiem que seran prou generosos i, sobretot, que tindran propostes prou engrescadores i realistes per animar-nos a votar el dia 24 de maig.