Una mirada de reüll als Jocs Olímpics

Tot i que m'ho miro de lluny, ja que no soc aficionat a l'esport, tinc la impressió que els jocs olímpics de París estan voltats de polèmica. Segurament això és el que la premsa comenta, per fer una mica de safareig, i probablement no és representatiu del que està passant realment. Llegeixo notícies crítiques amb l'organització, càstigs a atletes, pel seu mal comportament, el Sena més brut del compte, actes xenòfobs, i molt patriotisme.

M'imagino que el context històric ajuda a radicalitzar el patriotisme malentès. Perquè una cosa és defensar un país, els seus representants, el seu treball i esforç per assolir les medalles, sempre amb esperit esportiu i net, i una altra les picabaralles i enfrontaments en defensa d'uns colors, menyspreant els altres, insultant-los i considerant-los enemics en lloc d'adversaris.

Vull pensar que tots els països estan més o menys en la mateixa situació, però els espanyols, que els tinc més a prop, tenen una gran necessitat de poder demostrar als altres que són els millors. És un orgull malaltís, perquè prioritza els resultats al treball de tota una vida, a les condicions en què es mouen els nostres atletes, a la formació i dignitat d'aquests.

Potser no ho estic mirant bé i em deixo portar per prejudicis, però la meva impressió és aquesta, i al final no sé si riure o plorar. Podríem pensar el mateix dels esportistes catalans. La nostra premsa, la pròpia, té molt interès a recalcar si els competidors, i encara més els guanyadors, són catalans o no ho són. Es pot entendre, però es porta a uns extrems que no són saludables.

No hi he perdut ni cinc minuts mirant cap competició, però trobo molt bé que una gran majoria hi dediqui hores. Res en contra de l'esport, i tot el que facin per potenciar-lo ho trobaré ben fet. Només faltaria que a tothom ens agradessin les mateixes coses i en la mateixa intensitat. Sí, però, que m'agradaria que es contemplessin els jocs sense tanta passió, valorant les actuacions dels esportistes al marge de la seva nacionalitat. I en tot cas que ens serveixi per analitzar què ens fa falta perquè al nostre país els atletes ho tinguin més fàcil per preparar-se i assolir millors marques. L'esport és sinònim de salut, però la passió desenfrenada pot comportar problemes greus.

Viure per sobre del bé i del mal

Boris Johnson i Novak Djokovic són dos exemples de persones que es creuen per sobre del bé i del mal, i que tothom s'ha d'agenollar davant d'ells. No són els únics, ni molt menys, però aquests dies són notícia a la premsa i em serveixen per fer la reflexió del dia.

Massa sovint veiem persones que es creuen diferents a les altres i que se'ls ha de tenir en compte aquesta singularitat, per sobre de les lleis. Un pot estar d'acord o no amb les lleis, i manifestar-ho, però el que no pot pretendre és ser tractat diferent d'un altre, només perquè té nom internacional, ja sigui per ser el primer ministre d'un país, o el tennista número 1 del món.

Avui no sabem encara en què acabarà tot plegat. Uns voldrien que el primer ministre britànic dimitís, i d'altres que el tennista serbi sortís d'Austràlia sense poder competir. Probablement aquesta seria la solució més lògica per a un i altre, atès quines han estat les circumstàncies que els han portat a sortir a la primera pàgina dels diaris. El fet, però, que ho consideri com el més lògic no té res a veure amb el que pugui acabar passant.

Si ambdós casos el país protagonista fos Espanya, sabríem sobradament quina seria la seva resolució. A Espanya no dimiteix ningú, faci el que faci, i les exempcions són a l'ordre del dia. Ahir mateix sentíem el president de la Federació de Futbol, el senyor Luís Manuel Rubiales, justificant un tracte diferenciat als futbolistes espanyols, pel sol fet de formar part de la selecció espanyola.

Boris Johnson ha demostrat sobradament la seva capacitat de fer el que li rota, i sortir-se'n amb la seva. Els conservadors britànics difícilment deixaran dimitir el seu primer ministre, a no ser que tinguin clara la seva substitució. Quant a Austràlia, segur que el seu govern és molt més coherent amb tot el que determina per a la seva població. Només una intervenció judicial pot aconseguir derrotar el govern, i permetre que el jugador serbi participi a la competició.

Algunes incongruències en la protecció del coronavirus

En aquests moments és qüestió d'imaginació a l'hora d'organitzar actes que altra hora teníem molt ben apresos. Ara veus com s'està pensant en la manera de preparar unes colònies d'estiu tenint en compte les mesures de seguretat. La més complexa sempre és l'anomenada distància social. Ho pots aconseguir amb nens i nenes jugant al descampat?

Un altre cas són els concerts a l'aire lliure, mai asseguts i més aviat massificats. Com pots organitzar el Mercat de Música Viva de Vic, respectant les actuals mesures de seguretat per no contagiar-nos del coronavirus? Hi ha, però qui s'ho està estudiant i guanyarà el més enginyós i qui ho trobi primer.

Tots plegats haurem après noves maneres de comportar-nos en situacions que fins ara fèiem de manera natural. Avui, amb cita prèvia, he experimentat què és no encaixar la mà a una persona que t'ha atès per primera vegada. Només la paraula ho pot substituir. Hi ha accions, doncs, que fàcilment es poden substituir, però n'hi ha d'altres que no, o si més no són complicades i costoses.

Aquests dies es parla de començar el curs escolar amb la meitat d'alumnes per aula. Això vol dir més aules i més professors, o bé deixar alumnes a casa. Anul·lar els jocs a l'hora del patí i diferenciar les hores d'entrada a l'escola. Tots han de passar per una mateixa porta.

El que no puc entendre és reiniciar esports com la competició de la lliga de futbol. Com es pot defensar un córner sense trencar la distància social? O defensar un atac? És impossible, oi? Doncs, per què s'està dient que a mitjans de juny es podrà començar la competició? Els futbolistes no hauran de complir les mesures de seguretat? Calculen que per aquells dies ja no ho haurà de fer ningú? Si és així, per què estan preocupats per l'inici de les escoles el setembre?

Els Jocs del Mediterrani, uns jocs de pissarrí?

Casualment he estat veient la retransmissió de la competició de natació dels Jocs del Mediterrani, pensant que es tractava d'una realització televisiva en directe. Després he sabut que es tractava d'una retransmissió de les finals de natació d'ahir dilluns. He vist com la Mireia Belmonte lliurava la medalla de bronze a la nadadora portuguesa, crec, després d'esperar inútilment que alguna patum esportiva ho fes.

Sembla ser que aquesta no és la primera pífia dels Jocs de Tarragona, que ja varen començar malament quan es varen ajornar un any. Això ha fet que coincidissin amb el Mundial de Rússia i que el ressò se n'hagi ressentit força. Sigui el que sigui, però, no hi ha excusa per les fallades que sembla ser que hi estan havent.

La inauguració, amb la presència del rei espanyol i el president del govern de l'estat, també va resultar polèmica. Sembla ser que, amb l'excusa que s'havien exhaurit les entrades, se'n varen denegar al govern català, i a federacions i entitats esportives. Per les imatges que es varen poder veure, l'estadi es trobava força buit, però, això sí, amb moltes banderes espanyoles. Per què serà?

Desconec els diners que haurà costat la celebració d'aquests Jocs de Tarragona a l'erari públic, i tampoc sé els beneficis que se n'hauran tret. Ja sé que no tot s'ha de jutjar pels beneficis econòmics, però sí que és bo tenir-ho en compte i que no ho haguem de sumar a tot el reguitzell d'obra pública ineficient i absurda, que només serveix per posar-se medalles els polítics de torn. Em ve a la memòria l'informe del Tribunal de Comptes Europeu sobre l'AVE: car, ineficient i sense passatgers.

Sí - potser sí - no, però veiem - de cap manera

Sembla ser que aquesta tarda-vespre a Barcelona hi ha hagut competició de manifestacions. Uns a favor de l'acord de Junts pel sí amb les CUP, i els altres en contra del president en funcions, culpable de tots els mals. 

No tinc clar que la gent sabés en quina manifestació es trobava, sembla ser que hi havia transvasaments d'una manifestació a l'altra. El més important, però era manifestar-se, sortir al carrer i demostrar que estem emprenyats. Alguns continuen dient que els nostres polítics no fan els deures.

El més ridícul de tot, perquè hem fet el ridícul, és que uns i altres sempre han afirmat que el menys important era el 'qui'. Oi que ho hem llegit? Doncs, resulta que uns i altres s'han barallat per culpa del 'qui'. Junts pel sí no baixen del burro i presenten el president Mas, sí o sí, i les CUP, també continuen a sobre (del burro), rebutjant Mas, i acceptant a qualsevol altre candidat o candidata del mateix partit polític, que no sigui ell.

Que algú m'expliqui qui dels dos no es base en el 'qui'. Jo no ho entenc, i per això penso que tots plegats han perdut els papers, i el millor que pot passar ens que ens deixin tornar a votar. Rectificar, aquells que no la vàrem encertar, i repetir l'opció els que anàvem pel bon camí. Ara ho tenim clar. Sabem qui vol la independència per sobre de tot; qui la vol de retruc; qui no la vol, però ens deixaria decidir, i qui no ens vol ni tan sols deixar que decidim. És fàcil triar. No ens podem tornar a equivocar.