Tertúlia improvisada

Aquest matí, sense tenir-ho previst hem improvisat una tertúlia interessant, on es reflexiona sobre la situació actual, com la vivim, què esperem del futur més immediat, sense grans plantejaments ni teories, simplement expressant les vivències pròpies, els sentiments i neguits que ens envolten. 

No sabria dir si el to ha estat pessimista o realista. Probablement no ha estat gaire optimista. Els problemes que estem observant que no s'acaben de resoldre no anima a tenir grans esperances, la qual cosa tampoc no vol dir que tot estigui perdut. 

Ens fem grans i probablement això també ens condiciona la manera de veure el món. Els canvis no sempre els digerim prou bé. A vegades costen d'entendre i et refugies en el passat, a vegades vist amb més nostàlgia de la necessària. El més important de tot, però, és acceptar la subjectivitat dels nostres pensaments, els condicionants que ens fan pensar d'una manera o altra i la capacitat de ser-ne conscients a l'hora de fer les nostres valoracions. 

Les relacions socials afectades per la pandèmia i les restriccions imposades. Les dificultats per gestionar a vida pública, tan a nivell local com nacional. La capacitat dels nostres dirigents. L'experiència a l'hora d'assumir responsabilitats públiques... Tot això ha format part de la conversa, sense gaires pretensions. A títol de reflexió compartida.

No és fàcil conviure i cada vegada sembla com si ens ho posessin més difícil. Parem poc a pensar i això no ens ajuda a l'hora de preparar-nos per al futur, el nostre futur, el que ens envolta i ens afecta directament.

Ha estat un matí de diumenge distret, com un parèntesi en la rutina que tots ens constuïm, ajudats per les obligacions que nosaltres mateixos ens hem creat. La lectura... Sempre arribo a la conclusió que és molt interessant llegir, conèixer altres opinions, sobretot aquelles que són pensades i escrites, que ens poden servir per traçar el nostre camí, i a vegades entendre per què som on hem arribat.

No podem perdre la vida social, encara que a vegades tinguem la tendència a recloure'ns en els nostres pensaments, sobretot si has tingut la sort de crear un entorn favorable, les coses t'han sortit bé i tens certa independència. Els altres són importants, i no només aquells que et poden ajudar, sinó també aquells a qui pots donar un cop de mà. No ens tanquem! Aquest podria ser una de les observacions a tenir en compte.

Indignació davant la injustícia i la barbàrie

Com ja hem comentat moltes vegades, els continuats atemptats terroristes, sobretot a Síria i Iraq, fa que ens convertim en persones menys sensibles. Esdevé una rutina i fa més difícil posar-nos a la seva pell, experimentar el seu dolor i neguits per aquesta inestabilitat i inseguretat que no té fi.

És molt difícil parlar-ne sense indignar-te i queda clar que els ciutadans de peu són els grans damnificats per aquest injust repartiment del capital. No cal anar gaire lluny per adonar-te'n, però és cert que geogràficament podem determinar qui té més números per patir l'abús del poder.

A Espanya continuem indignant-nos per la immoralitat de molts polítics que no assumeixen mai les responsabilitats i, malgrat totes les conseqüències, continuen exercint càrrecs públics i cobrant alts salaris. Aquest és el problema de viure en un Estat on no es castiga la corrupció, sinó el dret d'expressió. ¿On són les accions denunciadores de la corrupció i els corruptes que tan predicaven des de C's? Han trigat molt poc temps per demostrar que tot era falç i que són com els seus amics del PP a qui varen donar el suport per governar igual que ho ha fet sempre. I el PSOE no està lliure de culpa. Amb aquest panorama, de qui ens hem de refiar?

El moviment veïnal és història a Arenys de Mar

Tot fa pensar que el moviment veïnal a la nostra vila és pràcticament només història. Si descomptem alguna comunitat de propietaris, el que seria una associació de veïns ha deixat d'existir. Les causes són diverses i el fet pot ser més o menys dramàtic en funció del paper que juguin les formacions polítiques que són a l'ajuntament, sobretot des de l'oposició.

Partits com ICV o la CUP, serien els únics que a la nostra vila s'han interessat en un moment o altre per l'opinió i neguits dels vilatans, arran de carrer, tret de les campanyes electorals, quan llavors tothom surt a passejar demanant el vot.

Malgrat tot, tampoc ICV i la CUP sembla que estiguin per la labor darrerament, sobretot després de les darreres eleccions municipals, amb sort diferent, però amb la mínima expressió. Serà potser perquè els arenyencs ja estem ben servits i tot allò que es fa ja cobreix les nostres expectatives. Ningú no ho diria, però. El clavegueram continua essent un problema pendent de resoldre, l'arranjament dels carrers i la dinamització del comerç i del Mercat Municipal...

Tots aquests temes han sortit en campanya, però ara ni es fa res ni es reivindica, i tots plegats ens quedem en l'anècdota. Potser, doncs, és lògic que les associacions de veïns arenyenques siguin història, perquè avui ningú no ho reclama. És això signe de que tot va bé? No serà que tots plegats vivim còmodament esperant que sigui el veí qui es mogui primer?

Penso que seria interessant analitzar-ho a fons, sense buscar culpables, sinó fent sortir els motius. Qui sap si arribarem a la conclusió que ja ens està bé tot, fins i tot quan els nostres governants locals només es dediquen a fer bullir l'olla, i qui dia passa, any empeny.