Acceptar un no per resposta

Cada vegada som més intransigents i ens costa més acceptar un no per resposta, encara que sigui d'una evidència aclaparadora, però potser no per a nosaltres. És lògic que quan volem una cosa ens pugui costar acceptar que no tenim raó o bé que no ens ho poden donar, però no és normal que la reacció sigui violenta, no física, però sí verbal. 

Les persones que fan atenció pública no s'ho estan passant bé. Llegim que els professors han perdut autoritat per part dels alumnes, però també dels seus pares. Els treballadors d'oficina estan exposats cada vegada més a les impertinències d'alguns usuaris i clients. Sortosament, no són tots, però quan n'apareix un es crea una situació incòmoda i desagradable.

Cal diferenciar bé entre rebre una bona atenció de no obtenir bons resultats de la gestió. Perquè no sempre tenim raó i quan en tenim llavors sí que l'hem de defensar i reclamar on sigui, però mai perdent la compostura ni actuar en calent, sense analitzar a fons qui té la raó i perquè m'han dit que no.

La violència que observem als espais públics, o en llocs de concentració de gent, és fruit d'una agressivitat sense escrúpols, fonamentada en l'error de creure que només nosaltres tenim la raó i que els altres, si ens porten la contrària no és perquè tinguin les seves raons, sinó simplement perquè ens volen fer la punyeta. Aquesta manera de viure i entendre les relacions humanes ens porten els problemes de convivència que patim.

Estem de sort si al nostre voltant no es respira aquest mal aire, i hem de procurar que es mantingui així. Nosaltres hi podem fer molt de la nostra part. Ens hem de mossegar la llengua abans d'aixecar la veu.

La fama no t'ho permet tot!

No tinc el gust de conèixer el senyor Timothée Chalamet, actor de cinema que està a punt de rebre l'Òscar a millor actor protagonista. Reconec que en qüestió de cinema estic molt al marge i això tampoc no és bo. Després de les seves declaracions sobre el ballet i l'òpera haig de dir que no tinc gens d'interès de conèixer-lo. Potser va ser un mal moment, però en tot cas quan dius segons què quedes en evidència i a mi, persones amb aquesta manera de pensar tan irreflexiva no m'interessen.

L'esmentat actor va afirmar que no volia actuar en el món de l'òpera o el ballet, dues arts moribundes, segons ell, amb l'afegitó: "Ei!, mantingueu-ho viu, encara que a ningú li importi, ja". No cal dir que la reacció de les persones d'aquests sectors han reaccionat criticant l'actor i manifestant el seu desacord.

Haig de dir que no soc gaire aficionat a l'òpera i al ballet, però mai se m'acudiria criticar-les i afirmar que ja no tenen vida. Valoro molt totes les persones que treballen i creen dins del món de l'òpera i el ballet, amb aportacions fantàstiques, i penso que s'ha de ser molt vulgar o no rodar fi, per fer aquestes afirmacions, sobretot una persona que es deu al públic i el necessita per al seu èxit personal i professional.

M'imagino que si és un candidat a un Òscar serà perquè ha fet prou mèrits per merèixer-ho, i no em disgustarà gens que l'obtingui. Cadascú lluita per allò en què creu, però seria desitjable que no es caigués en l'error de pensar que només allò nostre té sentit i vida, i que la resta s'aguanta pels pèls.

Unes declaracions desafortunades que suposo voldrà rectificar, tret que sigui prou superb i pretensiós per anar pel món amb aquest discurs i menyspreu pels altres. 

Només hi faltava ell!

Us confesso que darrerament em fa molta mandra parlar de segons quins temes, sobretot si hi ha implicat algun personatge com Donald Trump. Tinc l'esperança que arribarà un dia que recordarem un passat nefast amb moltes ganes de girar full i recuperar la serietat i la democràcia. Ara, però, ens toca haver de suportar segons quines imatges, paraules i amenaces. El més greu de tot és que una persona fa i desfà com vol i tothom li riu les gràcies. Com és possible?

No hi ha dia que no surti a les primeres pàgines dels diaris i no pas en clau positiva, sinó tot el contrari. Gaudeix fent patir els altres, sentir-se amo del món i menystenint tothom, amb grolleria, mala educació i histèria.

Avui tocava parlar de Gaza i de la Junta de Pau que ha de resoldre tots els problemes. Els problemes de qui? Hi ha col·locat el seu gendre, no fos cas que no tingués protagonisme la família, i també l'ex primer ministre britànic, el senyor Tony Blair que em faria vergonya haver estat escollit. Però per acabar-ho d'adobar, avui hem sabut que també hi ha incorporat el president argentí. Només hi faltava ell!

És trist seguir diàriament tot el que fa el president dels EUA, però encara és més trist observar la reacció dels dirigents europeus. Em fa vergonya i no entenc que ningú d'ells s'adoni del ridícul que estan fent, però també de la responsabilitat que assumeixen posant-se al costat de Trump, incapaços d'enfrontar-s'hi. Què més ha de fer Donald Trump perquè Europa li planti cara i digui prou? 

De moment, tot el que ha volgut fer aquest personatge ho ha aconseguit, amb el vistiplau dels mandataris europeus. Ara quan ataca directament un país de la UE veurem quina és la reacció. També li permetran l'ocupació de Groenlàndia? Tan avall hem caigut?

Ho enteneu per què em fa tanta mandra parlar d'aquests temes? Malauradament, no en podem prescindir i, amb molta humilitat, hem de denunciar-ho esperant que tot això acabi com més aviat millor.

Tornarem a canviar l'horari

S'acosta el canvi d'horari i ja es torna a parlar de si es deixa de fer o no. Com en moltes altres coses Europa es mostra dubtosa i això, al meu entendre, és una demostració de la seva feblesa. Si en temes que algú podrà considerar menors no s'arriba a cap acord, què es pot esperar de decisions més transcendents?

No dic que no sigui una decisió que mereixi reflexió i anàlisi profunda, però quants anys portem amb la mateixa cançó? Espanya, per començar, ja no figura al fus horari que li correspondria. Tenim el mateix horari que alguns països europeus molt més a l'est. Després hi ha el tema dels canvis a la primavera i la tardor, que segons diuen persones expertes, no ens van gens bé.

Al marge d'estar a favor o no del canvi, hi ha la discussió sobre què ens interessa més, si ens quedem en l'horari d'estiu o el de l'hivern. Sembla que no ens hem de fixar en el possible estalvi energètic, perquè se'ns diu que no és real, per tant, es tracta de veure què ens agrada més, que a l'hivern es faci fosc molt aviat, o que s'allarguin les tardes d'estiu.

Si diuen que la naturalesa és sàvia, potser la solució més lògica és anar d'acord amb el fus horari que ens correspon, i adaptar-nos a la llum del dia per fer la nostra activitat diària. Que aquesta és una altra. Tots, quan hem viatjat per Europa, ens hem adonat que aquí anem tard. Acabem la jornada molt més tard que els altres i tampoc no la comencem gaire més tard que ells. El que ens diferencia sobretot és la pausa del migdia, i la raó que es dona és la temperatura de l'estiu que dificulta el ritme normal del treball.

No és senzill, però crec que hauríem d'anar més a la idea i decidir què volem realment i no anar donant voltes i voltes sense prendre cap decisió. Sempre he pensat que la gent més vàlida és la que té una capacitat de reacció i de prendre decisions més ràpides. Adormir-s'hi no és bo i paralitza el ritme de la nostra vida provocant situacions absurdes. Veurem què hi haurà de tot plegat.

Posar-nos a la pell de l'altre

Hem pogut veure l'escridassada de la gent de Paiporta i no ens ha vingut de nou. S'entén que després de tot el que han viscut, i que encara pateixen, les persones reaccionin d'aquesta manera contra les autoritats, per la responsabilitat que assumeixen, uns a través d'unes eleccions i un altre per herència, ja que ningú no l'ha votat ni li ha donat confiança.

Rei i president valencià havien d'anar-hi, encara que pugui semblar una pura formalitat. No sé què pensaven per dins mentre veien la gent cridant i demanant dimissions. Haig de creure que tenen prou sensibilitat per entendre'ls, encara que no els agradi i sigui passar una mala estona. Algú, però ha d'assumir responsabilitats per la feina mal feta, i s'ha de trobar la millor manera de minorar el patiment de la gent, i proporcionar-los tots els ajuts que calgui.

Fets com els d'aquests dies a València no són freqüents, però tampoc no és la primera vegada que s'inunda el territori, i tampoc s'ha fet prou per evitar que els mals fossin tan greus. Ara, quan els responsables polítics donen la cara, té tota la lògica veure com la gent s'hi enfada. El pitjor de tot, però, és que la nostra memòria és efímera, i només guardaran un record amarg i dolorós les persones que ho han perdut tot. Els altres necessitarem que els noticiaris ens recordin els aniversaris dels fets.

És una llàstima que ens costi tant posar-nos a la pell dels altres, quan es presenten desgràcies com aquesta. És molt lloable la reacció dels molts voluntaris que s'han acostat a València per ajudar a rescatar les víctimes i netejar el territori. També aquelles persones que han ofert aigua, aliments i roba a qui ho ha perdut gairebé tot, i té dificultats per trobar aliments i refugi. Aquesta solidaritat no s'hauria de limitar en casos com l'actual, sinó que hauríem de ser capaços de conrear-la sempre, perquè en tot moment hi ha persones que pateixen i necessiten el nostre ajut. 

Sempre he dit que les persones no som uns fans de la participació, sinó que reaccionem davant dels fets. A vegades ho fem d'una manera desorganitzada i insultant, d'altres, com ara, donant la nostra mà i oferint tot allò que puguin necessitar. La societat aniria molt millor si tinguéssim present que no tothom té la sort de viure amb les condicions que ho podem fer nosaltres. No cal esperar grans catàstrofes, però ara posem-nos-hi de valent. Els fets són molt greus.

Saber escoltar

Arran de l'article de Jordi Llovet, al diari ARA, "El primer que s'ha de fer amb les criatures és ensenyar-los a escoltar", m'ha vingut a la memòria una xerrada recent sobre el nivell de les converses de la nostra generació, comparant-la amb persones que ja ens han deixat. Sovint només ens fixem en els polítics, però és bo que ho generalitzem. També en les persones que formen part de les entitats, les organitzacions civils, i a tot l'entremat social. Probablement la causa de tots els mals radica en aquesta incapacitat per saber escoltar l'altre.

    La vida ha canviat molt i les comparacions amb quan érem joves cauen en el perill de no saber-ho contextualitzar. Avui l'entorn no té res a veure amb el que teníem ara fa quaranta anys, per exemple, i per això és normal que ho trobem tan diferent, i que fins i tot no acabem d'entendre les reaccions dels joves d'avui, dels actuals protagonistes.

    Segurament que l'escriptor de l'article té raó i els nostres nois i noies tinguin dificultats per escoltar i aprendre. Els grans tampoc els donem el millor exemple. Reaccionem massa en calent, sense meditar allò que se'ns diu. Aquelles idees que probablement no són tan descabellades com de sobte les pintem.

    A vegades, quan estic amb un grup de gent en plena conversa, m'adono que mentre una persona està parlant ja hi ha qui aixeca la mà per intervenir sense donar-li temps a acabar la frase. Penso, en aquell moment, que la persona que es manifesta impacient per parlar no s'està escoltant de veritat a qui ho està fent, perquè té la necessitat de dir-hi la seva, al marge del que estigui dient l'interlocutor. Probablement, si esperés el torn, al final de la intervenció de l'orador, les seves paraules les hauria de matisar.

    Saber escoltar no és fàcil, i interessar-se per allò que diu l'altre tampoc. En política ho veiem molt clar. Potser perquè les intervencions ja estan preparades, digui el que digui l'adversari polític, i com a molt s'hi incorpora algun matís. Més d'una vegada he escrit en aquest blog la impressió que els actuals oradors no tenen el nivell dels antics, però això mateix ho podem observar en altres ambients, com deia al començament. La solució passaria per no ser tan impetuosos i esperar que el nostre interlocutor acabi l'exposició, i després parlar tenint més en compte el que hem escoltat, i no deixar-nos portar tant per les idees fixes que a vegades esdevenen obsessives.

L'espontaneïtat que ens traeix

Avui tenia intenció de parlar de la pluja que tant anhelem i que sembla que arribarà, encara que potser no amb la quantitat que caldria, i amb el perill que acabi fent mal. Aquest estiu vaig passejar-me pel nord del continent i, malgrat que es veia més sec que altres vegades, la riquesa de l'aigua era present i només tenies al cap la manca d'aigua de casa nostra. Ahir vaig fer una escapada a la vall de Núria i també vaig veure que no a tot arreu tenim els mateixos problemes de sequera. De ben segur que hi plou menys que abans, però l'aigua hi és present, i segur que aquests dies hi caurà una bona pluja.

Deia al començament que volia parlar de la pluja, i de fet ho estic fent, però no vull oblidar-me del cas més mediàtic d'aquests dies, com és el comportament del president de la Federació Espanyola de Futbol, però també de tots els seus aliats, amics i coneguts, i de moltes persones i entitats que no han estat a l'alçada que calia esperar i desitjar.

No parlaré tant del senyor Rubiales, que ja ho vaig fer i crec que va quedar prou clar, sinó d'aquelles persones que han reaccionat a favor d'ell, o bé aquelles que han mig callat i només ara, quan sembla que el futur del senyor Rubiales és lluny de la Federació, comencen a dir alguna cosa per desmarcar-se'n i quedar bé. Però ja és tard.

L'espontaneïtat és a vegades perillosa, però té la virtut de ser sincera. Davant d'uns fets deplorables, només aquelles persones que es varen escandalitzar i reclamar responsabilitats poden quedar lliures de culpa. La resta, no per acció, però sí per omissió, són culpables d'una xacra massa estesa a casa nostra. El masclisme i la grolleria són dues taques que embruten a molta gent i a la nostra societat en general. 

És cert que són molts anys d'haver mamat una cultura masclista i haver-nos deixat portar per la grolleria i vulgaritat, però ja vindria essent hora de canviar el xip i comportar-nos com a persones civilitzades. És difícil amagar els sentiments davant de moments d'emoció, i acostumem a ensenyar el pitjor de nosaltres sense excusa. Són aquests moments els que descobreixen la veritat de les persones. És molt fàcil preparar una exposició, una manifestació, unes declaracions, però no ho és tant d'actuar correctament quan al fons hi ha un mala educació i poc sentit de l'honor i el respecte cap a les altres persones.

Hi ha persones del món de l'esport que caldria que fessin una reflexió davant del fet que comentem, però sobretot davant la seva reacció espontània que, com he dit al començament, no està a l'alçada de la representativitat que exerceixen. Potser també ells haurien de fer un pas al costat i deixar que d'altres, amb més educació i respecte, es posin a dirigir les institucions esportives del nostre país.

Un conseller provocador

L'actitud del conseller d'Educació, el senyor Josep Gonzàlez-Cambray, em fa pensar que hi ha polítics que confonen governar amb fermesa i convicció amb fer-ho de manera despòtica sense tenir en compte ningú. Sobretot els principals afectats per les decisions que prenen. 

Avui hem conegut que la conselleria d'Educació ha decidit de manera unilateral que el professorat interí no pugui escollir l'ordre de preferència de les escoles i instituts on treballar el curs vinent, més enllà de la comarca. M'agradaria conèixer en detall els motius d'aquesta decisió i els problemes que ocasiona el fet que un professor pugui demanar l'ordre de preferència d'on vol anar a treballar l'any vinent. Se'm fa difícil entendre-ho, però potser té la seva raó.

Segons diu la notícia, el sindicat USTEC, que és el majoritari del sector educatiu, aquesta decisió no ha agradat perquè entre altres coses vulnera el dret de triar el lloc en funció de la proximitat al lloc de residència. 

Desconec quina serà la reacció del professorat i si tornarem a veure com es convoquen manifestacions i vagues en contra de la manera d'obrar dels responsables d'Educació, però tot fa pensar que els hi agrada revolucionar aquest món educatiu i que hi troben un cert plaer.

Si les coses funcionessin amb una certa lògica semblaria que ERC ho té magre per revalidar els bons resultats en totes les eleccions que es convoquin a partir d'ara, doncs l'empatia vers la ciutadania i els administrats no és una qualitat que destaqui en la seva manera de fer. Esclar que no sempre tot funciona d'acord amb la lògica i potser les persones som prou masoquistes com per permetre que aquests governants continuïn actuant al marge de la gent i decidint allò que els plau, des dels despatxos, sense cap mica d'interès per escoltar l'opinió i raons dels altres.

M'agradaria pensar que tots plegats som més llestos del que pugui semblar i que quan sigui l'hora ho tindrem present, per tal d'arraconar qui no et té en compte, i escollir aquell que governarà pensant en tu, en fer les coses fàcils i complaure el més gran nombre de persones possible. A veure si serà així!

Participar en l'elaboració del pressupost municipal

Ens agrada participar o simplement reaccionem davant de fets, paraules o accions? No és el mateix, ni comporta la mateixa dedicació. Normalment reaccionem davant de qualsevol cosa que ens afecta o ens molesta, o també quan és en positiu, però no sempre estem disposats a comprometre'ns a participar, ja sigui per construir plegats alguna cosa, o implicar-nos en l'obtenció d'algun objectiu.

En política també parlem molt de participació i no sempre encertem en el concepte, o bé ens quedem en l'aparença, sense gaires ganes d'anar a fons, tant des de la ciutadania com dels governs de torn. Només cal analitzar les diferents administracions públiques per veure que parlem de democràcia participativa i ens adonem que la participació és molt minsa, molt acotada i que fa nosa als que, legalment, ostenten la representativitat democràtica.

Són molts els ajuntaments que tenen regulada la participació ciutadana, ja sigui amb algun reglament específic, o bé en el Reglament Orgànic Municipal (ROM). Es creen consells de participació als diferents àmbits de competència municipal, tenint en compte les entitats ciutadanes o els mateixos ciutadans a títol individual. El resultat, però, acostuma a ser pobre, ja sigui perquè els ciutadans no hi mostren suficient interès, o bé perquè els polítics que ens governen no ho potencien suficientment.

Culpar els polítics de la manca de participació no és del tot correcte. Ens falta més cultura de la participació, que vol dir esforç i dedicació, més enllà de les nostres reaccions espontànies, i que sovint no porten enlloc. Caldria, doncs, treballar per aconseguir que tots nosaltres participéssim més de les decisions que ens afecten, i això ho hem de fer des de les pròpies institucions, però també des dels moviments ciutadans i entitats organitzades.

El nostre Ajuntament té previst un model de participació, amb un projecte de pressupost participatiu anual, uns consells de participació, i un reglament que ho regula i que permet, entre altres coses, la intervenció en els plens municipals. Malgrat això, la pràctica participativa és molt minsa. La majoria de consells o bé no estan constituïts o amb prou feines es convoquen. El Reglament de Participació, com el mateix ROM, s'haurien d'actualitzar i fer més fàcil aquesta participació, i al mateix temps hauríem de demanar al nostre govern municipal més interès en la participació ciutadana, desencallant la majoria de consells i reformant el procés dels pressupostos participatius. 

Avui s'ha aprovat inicialment el pressupost per a l'any 2023, però en aquest procés hi he trobat a faltar l'Audiència Pública, que anys enrere tenia lloc, amb més o menys participació ciutadana. Si realment l'aprovació dels pressupostos és un dels fets més importants de cada exercici, seria desitjable que en aquest tràmit hi hagués més participació dels vilatans, més enllà d'escoltar durant cinc minuts a una entitat que ha volgut ser-hi present.

M'agradaria pensar que aquesta altra manera de fer política, molt més participativa i propera a la gent, és possible, i que en un futur pròxim això pugui arribar a ser una realitat. Aquí hi tenim molt a dir tots els vilatans, tenint en compte que el mes de maig podrem escollir els nostres nous representants polítics.

L’informe que no agrada a Laura Borràs

Desconec la veritat del cas Dalmases al programa FAQS de TV3, i tampoc conec el text de l'informe que ha elaborat l'advocada Magda Oranich al respecte, per tant tot el que jo avui pugui dir es basa en les informacions que han transcendit i a la meva opinió sobre els personatges implicats, que resumeixo en Magda Oranich, Laura Borràs i Francesc de Dalmases.

Dit això crec que JuntsXCat té un problema greu amb els seus dirigents implicats en aquest cas i caldria resoldre'l el més aviat possible si no volen que vagi a pitjor. De la mateixa manera que una fruita podrida et pot fer malbé tot el cistell, l'actitud de Dalmases i Borràs no fa cap favor al partit polític, que està en hores baixes, però que pot anar encara més avall.

Laura Borràs s'ha pensat que està per sobre del bé i del mal, i pel que sembla Francesc de Dalmases tindria una manera de fer molt semblant. La situació de la presidenta suspesa del Parlament català no ajuda gens a resoldre els problemes del nostre país. Ella potser creu que és més important que tota la resta de la població, i jo li voldria dir que, tot i el respecte que em mereix, no és més important, i el mal que ens fa a tots cada vegada és més gran.

L'actitud de Francesc de Dalmases als estudis de TV3 sembla ser que va ser de prepotència i agressivitat sense justificació, més enllà de sentir-se contrariat per la manera d'obrar de la periodista afectada. Ara, una vegada s'ha filtrat el contingut de l'informe de l'advocada Magda Oranich, tampoc ha reaccionat de la millor manera. Crec que Dalmases i Borràs es pensaven que Oranich portaria l'aigua al seu molí, i d'aquesta manera resoldrien una situació incòmoda.

Estic convençut que l'advocada ha actuat amb una total professionalitat, perquè així ho ha demostrat des del primer dia. Hi pots estar d'acord o no, políticament, però no li pots negar la seriositat exercint la seva professió. Si Borràs i Dalmases volien tancar la pàgina de manera favorable es varen equivocar en la persona que havia de fer l'informe. 

No sé què dirà l'executiva del seu partit, però entenc que comença a ser hora d'arraconar Laura Borràs, que pel que es veu no té la intenció de fer un pas al costat, i recomanar a Francesc de Dalmases que deixi l'escó i es dediqui a una altra cosa, si no volen enfonsar encara més el partit.

Si no ho recordo malament, algun dia, en aquest blog, vaig escriure sobre el mal que estava fent Laura Borràs a Junts, i ara em reafirmo en la meva posició. Borràs no pot continuar dirigint un partit que necessita una revifalla si vol ser alguna cosa de gran.

Capacitat de reacció dels nostres governants

En uns moments de crisi del model de societat, amb problemes greus en un percentatge important de famílies d'arreu, als nostres polítics se'ls demana capacitat de reacció, imaginació i presa de decisions dràstiques i sense demora. Governar des del despatx i amb perspectives és més fàcil que no haver d'agafar el toro per les banyes i afrontar aquells problemes que es presenten sense avís previ.

Avui tenim problemes de subsistència més generalitzats que mai. Cada vegada hi ha més famílies que viuen en la incertesa de què passarà demà, i al mateix temps ens trobem amb una societat que ha perdut valors importants per a la convivència. Ja no estem parlant només d'incivisme, sinó que hi ha violència incontrolada que apareix en els llocs menys pensats.

No és estrany que hi hagi moltes persones que critiquen grans plans de futur, que són necessaris, si es descuiden els problemes que tenim a sobre i que afecten a una bona part de la nostra societat. Aquesta desconfiança amb els nostres polítics tampoc no afavoreix la resolució dels problemes. N'hi ha molts que sorgeixen a partir d'una sensació d'abandonament i això caldria tenir-ho present al moment d'assumir una responsabilitat política de l'àmbit que sigui.

Sens dubte que la solució passa pel compromís de tothom, i per això cal fer molta pedagogia i provocar la reflexió de tots per assumir la nostra part de responsabilitat, però són els nostres representants polítics els que han d'abanderar i liderar les respostes necessàries per resoldre tots els problemes que tenim a sobre.

Necessitem una posada al dia de les lleis que regulen la nostra convivència, perquè policies i jutges puguin donar resposta a les noves situacions, algunes de les quals ens sorprenen. La reincidència en el delicte sense una resposta adequada comporta la desconfiança en la llei i en la justícia, i desanima a molts davant de les actituds d'incívics i violents que aparentment actuen amb total impunitat.

Si no som capaços de tranquil·litzar la població amb actituds contundents i efectives, serà molt difícil reconduir la situació. Els nostres polítics han d'estar atents a tot el que passa en el seu àmbit d'actuació, essent imaginatius i efectius en la presa de decisions, però també han de tenir el suport de les institucions i poders que els sustenten en l'exercici de la política. Si no tenim on agafar-nos serà complicat aconseguir treure del pou les famílies que avui tenen veritables problemes per sobreviure amb el mínim de dignitat que tot ésser viu es mereix.

Xiulades que no agraden

La categoria d'una persona es demostra en el dia a dia, sobretot quan pinten bastos. Si tot va bé és molt fàcil comportar-te correctament i treure el millor de tu mateix. El problema ve quan les coses es torcen i has d'encarar una realitat que no t'agrada o no t'és favorable.

He vist molt poques imatges dels diferents actes al voltant de la Diada, però sí que volia comentar la reacció de la portaveu d'ERC al Parlament, la senyora Marta Vilalta, davant de la xiulada i escridassada al Fossar de les moreres. A ningú no li agrada que el xiulin, i menys quan et creus un independentista de pro, i et venen a dir que ets un botifler. Entenc la ràbia i enuig dels líders d'ERC, però això no justifica segons quins comportaments i reaccions.

Crec que la senyora Marta Vilalta no va estar a l'alçada que caldria esperar d'un polític amb tanta responsabilitat pel càrrec que ocupa. Quan una cosa no t'agrada has de saber-ho pair, i reaccionar totalment diferent de com ho va fer la representant d'ERC. La gent és lliure de manifestar la seva opinió, i si bé és cert que seria bo no caure en l'insult i la provocació, en política, i sobretot actualment, és molt difícil evitar situacions límit que en altres moments potser no hi arribaríem.

Avui llegia l'article de David Miró al diari ARA, on culpava els partits polítics de "l'onada antipolítica" que es viu en el món independentista, en paraules del mateix articulista. Crec que té raó, sobretot perquè el sistema polític que hem escollit es basa en els partits polítics, i és a partir d'ells que es construeix tot. En uns moments en què la política està en hores baixes i els polítics no acaben de trobar el to adequat, sap greu que tinguin segons quines reaccions. Els partits polítics han d'estar al servei dels ciutadans, perquè és d'ells de qui obtenen els vots per aconseguir governar. Si els ciutadans no estan d'acord amb la seva feina, no podem pensar que necessàriament estiguin equivocats, potser cal fer una reflexió de què s'està fent malament i procurar esmenar-ho.

Probablement els actuals dirigents de l'ANC tampoc no estan a l'alçada, i tot pot ser degut al cansament i desencís d'una bona part de l'independentisme. Tots plegats hem de fer una reflexió al respecte, i mirar si aconseguim canviar aquesta dinàmica que no ens pot portar a enlloc positiu.

La jugada del Marroc

Tot fa pensar que l'entrada de 6.000 marroquins en 24 hores a la ciutat de Ceuta és una jugada del Marroc per deixar en entredit el govern de Madrid, que se'l veu feble davant les urgències. Què passarà? No passarà res més del que estem veient, un desgavell i una incapacitat per improvisar jugades del nostre veí, germà de sang del rei espanyol. Bé, molt profundament germans. 

És bo llegir els comentaris a les xarxes socials. N'hi ha de molt enginyosos, i d'altres que ens recorden la història de les relacions entre el Marroc i Espanya, amb una menció especial a la marxa verda. Per cert, no va agradar que Espanya acollís el malalt de càncer del Front Polisario, i això també hi pot haver ajudat.

Sembla com si el govern espanyol tingués més capacitat de reacció davant de fets interns que d'externs. Caldrà que tingui molt clar que Europa el vigila, ja que Ceuta és una porta europea que Espanya té l'encàrrec de custodiar.

La llàstima de tot plegat és que s'estigui jugant amb les persones com a víctimes, la seva situació i problemes de subsistència. El govern de Madrid no s'atreveix a culpar el rei marroquí, perquè hi ha massa por a les reaccions internacionals. Caldria dir les coses pel seu nom i no veure's humiliat per qui s'atreveix a atemorir un govern feble. No es tracta d'orgulls i prepotències, sinó de coherència i resolució. 

Seguirem de prop com acaba tot plegat, però el problema no és d'avui ni dels estrangers que s'han colat a Ceuta, sinó per una mala política d'estrangeria, amb una llei que no té sentit i que no encara la realitat amb coherència i saviesa. Mentre visquem en la provisionalitat i el tapar forats, aniran sorgint problemes difícils de solucionar. Espanya canvia els governs, però és incapaç de redactar lleis valentes i de fàcil compliment.

Deu anys del 15-M

Deu anys del 15-M i sembla com si no hagués passat res. En aquells moments hi vàrem donar molta importància, doncs ho vèiem com una lògica reacció del jovent davant la situació del país. Aquella revolució era un toc d'atenció a la societat perquè reconsiderés la seva evolució. També als partits polítics PP i PSOE que s'alternaven en el poder sense que al nostre país es produïssin canvis significatius.

Han passat deu anys i tens la impressió que som allà on érem, que cal tornar a fer una parada i un toc d'atenció perquè no anem bé. Deu anys després i Madrid es manifesta més de dretes que mai, amb una força important de l'extrema dreta, aquella que no es qüestiona res, sinó que viu de l'herència, de la rutina que sempre els afavoreix.

De què va servir veritablement el 15-M? Per a què? No es tracta de menystenir els moviments reivindicatius, els que fan obrir els ulls a la majoria silenciosa, però sí que és important adonar-se que la revolució, si no és permanent, no porta enlloc. Ens podríem preguntar si seríem gaire diferents sense els fets del 15-M. Potser així podríem valorar millor aquells dies.

Com a societat no sé si hem canviat, però políticament jo diria que no. Els partits polítics continuen retroalimentant-se, cada vegada més lluny de la societat, amb més interessos de partit que no pas pensaments per millorar la societat. Cada vegada més reticents a canviar res. Uns, la dreta, perquè no li interessa, els altres, l'esquerra, perquè no volen perdre la posició, volen mantenir el poder i aquest ve de l'estabilitat, de defensar a uns quants.

No soc gens optimista pensant en el 15-M d'ara fa deu anys, ni en la possibilitat que a curt o fins i tot mitjà termini hi torni a haver una altra sacsejada que ens faci veure que no anem bé. Anem fent bullir l'olla evitant problemes greus, i acostumats a la tradició, a jugar sobre segur i mirar cap a un altre costat quan se'ns presenten els problemes.

La primera dosi

Avui m'han posat la primera dosi de l'AstraZeneca. És la vacuna que ens toca a les persones d'entre 60 i 65 anys. La més barata i la menys eficaç, però confiem que doni bons resultats. Hi he anat amb tota la confiança. He fet una mica de cua, però s'ha de dir que han estat molt àgils a l'hora de gestionar la vacuna. Molta amabilitat per cada banda i he pogut constatar que la gent hi va molt refiada.

Els que no hem passat pel COVID i ja estem vacunats, encara que només sigui amb la primera dosi, podem estar ben agraïts que ens n'haguem sortit tan bé. Avui pensava en les persones que han estat ingressades, i no diguem les que han mort víctimes del coronavirus, i volia incidir en l'agraïment, ja que només hi pensem quan les coses pinten malament.

A Mataró, hi havia molt bona predisposició a rebre la vacuna, i hem superat el canvi d'hora per presentar-nos a les 9h puntualment. Això ha fet que al cap de mitja hora gairebé no quedés ningú esperant-se per aquest primer torn. T'adones, doncs, que hi ha ganes de vacunar-se. La gent en té ganes i vol acabar amb tot aquest període d'incertesa i, en certa manera, por al contagi.

La carretera. estava plena de ciclistes, com acostuma a passar els diumenges al matí, i molts pocs cotxes. Sembla que la gent ha optat per quedar-se a casa aquest cap de setmana d'inici de les vacances de Setmana Santa. Gairebé semblaria que ens hem acostumat al confinament i que ja no tenim tant la dèria de sortir a fora.

De tornada a casa, pensant en la possible reacció a la vacuna, però que no s'ha donat el cas. Ni mal de cap ni dolor al braç punxat. Esperem que el coronavirus ens hagi passat de llarg.

Les proves de la vacuna d'Oxford aturades

La reacció que ha patit un pacient voluntari en la investigació d'una vacuna contra la COVID-19 a Oxford ha creat l'alarma i, sobretot, ha fet trontollar les expectatives de poder disposar de la vacuna el mes de desembre. Ara toca investigar si la malaltia que pateix el voluntari és causada per la vacuna, i entretant es paralitzaran les proves.

Anem contra rellotge i ja ens ha avisat que no és bo córrer massa. Hi ha una cursa per veure quin laboratori aconsegueix abans la vacuna i quin país es posa la medalla. EUA, Rússia i la Xina serien els grans concursants, i moltes persones pensem que deixarem que ho provin uns altres abans de prestar-nos a ser vacunats.

Les autoritats sanitàries comenten que és normal que en el procés de proves de noves vacunes es produeixin parades, per reaccions inesperades dels vacunats. Caldrà veure si hi ha reaccions similars en altres persones o saber per què ha passat en aquest cas.

Ens han dit de manera repetida que fins que no tinguem la vacuna no ens podrem deslliurar de l'epidèmia i el risc de caure contagiats. Dilluns vinent comencen les escoles, i serà un bon baròmetre per valorar l'efecte que el retorn a l'escola pugui tenir en la nostra salut. No podem tenir més temps el país paralitzat, i és un entrebanc el que ha passat amb aquestes proves, però cal confiar en els científics que puguin desvetllar les causes de la reacció, i la manera de solucionar-ho.

Massa prejudicis sobre els altres

És important que Mossos d'Esquadra reconeguin que no actuen de la mateixa manera a l'hora de fer identificacions, i es deixen portar pels prejudicis. No és el mateix ser blanc i aparentment autòcton que tenir trets que et facin sospitós de ser estranger. Això els passa a persones que no són del país, però també a persones que han nascut a Catalunya, de pares immigrants.

Ni en un cas ni en l'altre queda justificada aquesta diferent actuació de la policia catalana, perquè és greu per les conseqüències que se'n deriven. Hi ha persones que viuran permanentment sota l'amenaça de ser identificats, no pas per res que hagin pogut fer, sinó pel simple fet que els seus trets facials els fa diferents a la majoria del país.

Com dic, és bo que la policia ho reconegui i ara caldrà que treballin a fons la manera d'evitar aquesta mala pràctica. Tret de casos aïllats, com ens hem trobat amb l'inspector Jordi Arasa, entenc que la majoria dels mossos d'esquadra si ho fan, no és voluntàriament, sinó com reacció espontània, i que han de procurar deixar de fer-ho.

Aquesta pràctica és comú a moltes persones. Quan ens creuem al carrer solem fixar-nos en les persones que ens trobem i segur que podríem diferenciar el nostre comportament, la nostra reacció espontània, en funció de qui sigui la persona amb qui ens creuem. Estic convençut que, per a molts, trobar-se una persona que els pot semblar d'un altre país, els comporta una atenció especial, com si l'hagués d'agredir. Nosaltres no portem armes ni tenim cap dret a identificar ningú, però si poguéssim potser faríem el mateix que els mossos. Aprenem la lliçó i no jutgem per les aparences. 

Sense estat d'alarma això serà un caos

S'ha demostrat que la capacitat de reacció de l'administració pública espanyola, catalana inclosa, no és bona i té molt per millorar. El què ha passat amb l'epidèmia del coronavirus ens ha fet veure que l'Estat no és capaç de reaccionar amb celeritat davant de fenòmens complexos i sobtats. No es tracta de treure-li força al fet concret, però sí de veure com s'hi fa front des de l'administració.

És en situacions com l'actual que es demostra la capacitat de lideratge d'un govern, sigui l'estatal o l'autonòmic. El dia a dia, que és prou difícil de conduir, no requereix la capacitat d'afrontar-se a una situació urgent i inesperada, i per això és bo tenir bons polítics que tinguin aquesta capacitat que hem trobat a faltar.

Cada dia que escoltem els nostres governants, t'adones de més mancances. La planificació no ha funcionat i només tenim excuses per justificar aquesta disfunció. S'ha pres mesures dràstiques com l'estat d'alarma, però s'ha set incapaç d'orientar correctament la població. S'ha fet sortir el dimoni gros, els militars, per espantar la gent i fer creure que es disposava de tots els recursos per resoldre la situació, però hem estat una de les nacions amb més casos d'infeccions i morts.

El govern de la Generalitat ha afirmat que amb independència hauríem resolt millor la crisi, però després hem vist que no ha estat capaç d'organitzar una campanya promesa només fa quinze dies. També s'hi ha trobat excuses.

Una i altra administració tenen la sort de comptar amb una ciutadania prou pacient. Reben crítiques, però no tantes com n'haurien d'haver ni amb prou contundència. La gent és més bona i creient del que ens imaginem. Ara se'ns diu que sense allargar l'estat d'alarma la vida seria un caos. Que no ho ha estat fins ara? Comencem a repassar tot el que no ha funcionat? La davallada de persones afectades i morts és lògica, tard o d'hora havia de passar, però el nombre de morts és prou elevat, com per obligar-nos a reflexionar què hem fet malament tots plegats.

Participació i Reacció

Davant d'emergències com l'actual et trobes amb diferents reaccions, algunes d'elles ben sorprenents i que t'emprenyen, però moltes d'altres d'admirar i que et demostren que la societat no està tan malament com a vegades pensem. Malgrat tot, siguin bones i no tan bones, sempre arribo a la conclusió que la nostra societat és una societat reactiva, i no pas participativa, i això es demostra en situacions com l'actual.

Participar no hauria de ser exclusivitat de situacions com les d'aquests dies, perquè el més difícil de la participació és la constància, el sacrifici o esperit de servei continuat. Reaccionar és un acte espontani, molt lloable quan és col·laboratiu, però que viu de l'excepcionalitat del moment, i té una durada efímera.

No vull amb això treure importància a les mostres de solidaritat i ganes d'ajudar de moltes persones, però sí que és important tenir-ho en compte, perquè d'aquesta manera podrem valorar més la participació, que avui no passa pels millors moments.

Al marge d'aquesta diferenciació, permeteu-me que opini que en el fons la gent és bona, i que només quatre desgraciats, que malauradament són els que es fan notar més, reaccionen de manera frívola i contravenint totes les mesures preses per resoldre la crisi. Aquests dies, hi ha moltes persones que s'han ofert a ajudar les persones més vulnerables, i encara que potser no tenen la formació adient, és d'agrair la seva predisposició. Hem de treballar amb aquests voluntaris per aconseguir una societat més justa, contrarestant les desigualtats o les mancances que el dia a dia ens deparen.

Luxemburg diu que Espanya no ho va fer bé

Què passarà amb la taula de negociació entre el PSOE i ERC per a la designació de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol, després de la sentència del Tribunal de Luxemburg? ERC esperarà realment la reacció del PSOE? Hem d'estar contents de com han anat les coses?

M'he cansat de repetir que a Espanya es fan les coses malament i tard. El Poder judicial espanyol torna a rebre una bufetada de tribunals europeus, que si tinguessin un mínim de dignitat els cauria la cara de vergonya, però no!

Estic segur que els magistrats sabien que passaria això, però ho prefereixen abans que deixar Junqueras en llibertat i sense judici. No els molesta fer el ridícul, perquè no els hi passa res. Si haguessin de pagar les conseqüències d'una mala praxis, potser la cosa canviaria, però com que no passa res, ells continuen amb la seva.

No entraré a parlar de com acabarà tot plegat perquè ja hi ha gent entesa que ho està escrivint i opinant. Només em quedo amb la manifestació del meu rebuig al sistema judicial espanyol, amb tots els seus jutges, fiscals i magistrats. Considero que no apliquen correctament la Justícia, per interessos de classe i ideologia, i que Espanya no té solució governi qui governi. 

Malgrat Europa ens ha decebut darrerament, som conscients que només des d'Europa podrem anar aconseguint rectificar els errors, voluntaris al meu entendre, dels diferents poders de l'Estat. La llàstima, com dic sempre, és que la lliçó l'expliquen tard, quan les persones afectades ja han sofert les penes indignes.