Borrell es queda!

Quan he llegit que el ministre Borrell renunciava a l'acta d'europarlamentari el primer que he pensat era que no li asseguraven cap càrrec més enllà de l'acta com un vulgar Puigdemont o Comín. Després he llegit la notícia i es veu que encara podria ser comissari.

De moment Europa se l'estalvia i nosaltres el continuarem patint. És el nostre corcó i ell ho sap i li agrada. De la mateixa manera que C's va néixer per anar en contra de Catalunya i els seus drets singulars, Josep Borrell viu per posar travetes a qualsevol aspiració catalana. Ens haurem d'anar fent la idea que continuarà batallant contra nosaltres, contra el govern que no sigui PSOE, i contra les apertures d'ambaixades catalanes a l'exterior.

Entretant avui hem vist arribar els nostres presos polítics després d'una nova burla de les forces de l'Estat. Un trasllat que es pot fer en un dia i poques hores, l'han volgut allargar per escarni, perquè quedi clar que l'Estat espanyol fa dels presos polítics catalans allò que li dóna la gana i muts i a la gàbia!

I el nostre govern desaparegut, fent el ridícul més no poder, perdent votacions al Parlament, i esperant què més passa perquè la societat civil reaccioni. El que és ells... res de res. Aquesta ha estat una bona sotragada i la gran victòria de l'Estat espanyol. La manca d'un pla B i d'uns recanvis per al govern català ens ha portat a una crisi i a una aturada de gairebé dos anys. Des del túnel encara no veiem la sortida.

L'encaix de Catalunya a Espanya

A vegades em pregunto qui és que realment no l'interessa treballar per a l'encaix de Catalunya a Espanya. Moltes vegades s'acusa els independentistes de ser els causants de tots els mals, de no acceptar la pertinença a l'Estat i no voler dialogar per millorar les relacions entre la Comunitat autònoma i l'Estat.

Probablement el problema resideix en no posar-nos d'acord en què entenem per 'encaix'. Per a molts polítics espanyols l'encaix l'entenen com la submissió de Catalunya a la voluntat estatal, amb més o menys competències, però amb la caixa ben controlada. Per alguns polítics catalans l'encaix vol dir una altra cosa, ja sigui un sistema federal o bé confederal. És evident que els polítics independentistes i els seus votants ja no creuen en l'encaix, sinó que ja es vol la independència.

He acabat de llegir el llibre de Sergi Vicente, Xina Fast Forward, que de passada us aconsello la seva lectura, i m'he fixat en la relació de la centralitat amb les províncies de la perifèria. Després he llegit la notícia de l'informe d'Exteriors sobre les ambaixades catalanes i... he recordat conceptes que havíem comentat ja fa molt temps, com la manera de tractar de l'Estat les autonomies, i concretament Catalunya.

Estic convençut que amb el PSOE al govern de l'Estat, no hauríem arribat a la situació actual. Sense voler donar tota la responsabilitat al PP, i alliberar-ne als partits polítics catalans i al propi PSOE, sí que entenc que la manera com ha obrat el PP respecte als catalans, amb prepotència i segurs que no els destruiria mai ningú, no ha estat la millor manera de fidelitzar-nos, sinó més aviat fer-nos entrar ganes de marxar d'Espanya.

L'actitud del ministre socialista d'Exteriors és el model exacte de com ha actuat el PP durant aquests darrers anys. El senyor Borrell encara no ha entès res de res. Ell continua obsessionat a atacar els catalans, potser per amagar el fracàs polític que arrossega des de fa molts anys.

Borrell ja treu pit

Segons he pogut llegir, el ministre Borrell ja ha tret pit i ha volgut deixar clar que, en temes d'exteriors, qui mana és ell. El currículum de Borrell és molt clar i ja des del moment de conèixer el seu nomenament com a nou ministre d'exteriors, imaginàvem que no posaria fàcil les coses al govern català.

De moment ja es veu que vol frenar el calendari de reobertura de les ambaixades catalanes que amb tant il·lusió va tancar l'anterior govern espanyol, gràcies al famós article 155 de la Constitució. No sigui cas que Catalunya torni a la normalitat més de pressa del compte. I estem parlant d'ambaixades que tenen altres comunitats espanyoles.

Veurem en què acaba aquest estira i arronsa entre els dos governs. Espero i desitjo que tot es limiti a una pura formalitat, i que no hi hagi, al darrere, cap intencionalitat política per minvar les expectatives del govern català, en la seva lluita per fer créixer, en tots els sentits, el nostre país.

L'alternança política s'utilitza per fer neteja

Amb la caiguda de l'aplicació de l'article 155 i el canvi del govern espanyol, aquests dies estem veient com es planifica la recuperació de lleis vetades pel PP, o l'anul·lació d'altres d'aprovades aprofitant la seva majoria; aturar actuacions i decisions preses pel PP, ara a l'oposició, i que deixaven sense efecte lleis aprovades per unanimitat al Parlament català... L'alternança política s'ha convertit en això, perquè quan es governa es pensa poc en la ciutadania i massa en els propis interessos, però no hauria de ser així.

Quan un partit polític aprofita que està governant amb majoria per fer fora tot allò que el perjudica com a classe social, queda demostrat que quan es perd el control, l'adversari té la feina de recuperar la situació inicial. Aquest anar i venir no és cap demostració del bon funcionament d'una democràcia, sinó d'una incorrecta aplicació de la mateixa. 

Una cosa és la ideologia d'un partit polític i el to i tendència de les lleis que s'aproven, i una altra de molt diferent és aprofitar l'avinentesa per fer passar la piconadora. En el cas del 155 també s'ha pogut comprovar que s'ha actuat amb venjança i gens d'acord amb el funcionament en altres autonomies no intervingudes, i sinó que m'expliquin el tema ambaixades.

Ens ha sorprès molt la decisió de Pedro Sánchez, que ho té complicat, de plantar cara al PP, a M. Rajoy, i la seva valentia li ha aportat el suport de fins i tot els independentistes catalans. Ell sap, o hauria de saber, que els vots s'han utilitzat per fer fora el PP i rescabalar-nos de l'atac venjatiu pel ridícul sofert el dia del referèndum. Si ho aprofita per dialogar i escoltar què diem des de Catalunya, pot ajudar-lo a consolidar una posició que dos mesos enrere no es podia ni imaginar. Amb intel·ligència ha de fer possible pensar que no sempre anar contra Catalunya és sumar simpaties a Espanya, si més no això voldríem creure.