Estat d'alarma o decideixen els jutges?

Aquests dies es parla del final de l'estat d'alarma, previst el 9 de maig, i les conseqüències que això comportarà. La discussió està servida, ja que un estat d'alarma redueix la llibertat de moviments i limita els drets de les persones. Ha d'estar molt ben motivat per defensar-lo, però per altra banda fa possible les restriccions gratuïtes que permeten reduir la infecció del coronavirus.

En aquests moments és el poder executiu qui té la paella pel mànec i ens obliga a arribar a casa abans de les 10 h del vespre, i en el cas de Catalunya no podem moure'ns de la nostra comarca. Una vegada extingit l'estat d'alarma seran els jutges, segons el seu criteri personal, els que decidiran si ens poden restringir els moviments o no.

Té sentit un estat d'alarma? Té lògica acabar amb l'estat d'alarma quan encara hi ha risc alt de contagis? Per què es pren aquesta decisió? Hi ha qui diu que és una estratègica electoral, pensant en les eleccions a la comunitat de Madrid, on el PP és molt més favorable a eliminar les restriccions, i el PSOE creu que mantenir l'estat d'alarma els pot disminuir el nombre de vots.

L'episodi de les vacunacions està sent més lent del previst, ara agreujat amb la paralització de la vacuna Janssen. Això fa que la immunitat trigarà més a arribar i potser justificaria allargar l'estat d'alarma, però també és cert que portem massa temps amb els drets restringits i que necessitem tornar a la normalitat, i que aquesta situació no esdevingui normal.

Sigui com sigui, resulta paradoxal que si es confirma la finalització de l'estat d'alarma, sigui una persona, un jutge, qui et pugui obligar o permetre sortir de casa, i no ho pugui fer un representant del poble, democràticament escollit.

Toc de queda a partir de les 22 hores

Una de les discussions d'aquests dies és sobre la llibertat de les persones i el polèmic toc de queda que no et deixa sortir al carrer de les deu del vespre a les sis del matí. És legítim? Ho hem d'acceptar sense revoltar-nos?

Hi ha qui no hi està d'acord i considera que és una manera de maltractar els nostres drets de llibertat de moviments, per més excuses que hi vulguin posar. No pot ser que per evitar l'augment de contagis ens coartin i ens obliguin a quedar-nos tancats a casa. Què és més important, la llibertat o la protecció de la salut? Si és cert que un excés de moviments contagia més gent i posa en risc la salut, és legítim que se'ns confini a casa? Què preval?

És curiós que tot i que sempre estem a punt per protestar les decisions dels nostres polítics, una gran majoria veu bé que li limitin els moviments, que es fiquin en la seva vida privada i li prohibeixin sortir al carrer. A què és degut? A que tenim por? Jo diria que sí. Hem agafat por a contaminar-nos i regalem la nostra llibertat per assegurar-nos que ens protegiran.

La sensació actual és que t'estan dient que el risc de contagi és alt, però en canvi no arribes a veure'n els efectes com sí que passava a la primavera. T'ho creus perquè confies que no t'estan enganyant, però no tens les mateixes sensacions que el mes de març i abril passats. Malgrat tot, acceptes que et decretin un toc de queda, encara que coarti la teva llibertat.

Avui el govern de la Generalitat, una vegada que l'espanyol ha decretat l'estat d'alarma, decretarà el toc de queda i veurem com respon la gent. No ens ha de sorprendre tant com va passar el mes de març, però sí que ens preocupen els efectes que poden tenir. Parlen d'un estat d'alarma de sis mesos... Aquest hivern se'ns pot fer molt llarg!

El coronavirus, a Barcelona un any abans

La notícia que m'ha cridat l'atenció avui és la investigació de la Universitat de Barcelona en què es conclou que a Barcelona ja corria el coronavirus un any abans de quan es va declarar l'estat d'alarma, és a dir, el març de 2019. Aquesta troballa demostra que abans que es detectés res d'estrany a la ciutat de Wuhan, la malaltia ja corria pel món.

En cap moment es conclou que Barcelona pogués ser l'origen del coronavirus, sinó simplement que no va ser enguany quan va aparèixer la malaltia i que molt probablement es va confondre amb la grip. Els efectes varen ser més lleus i per això va passar desapercebuda.

La història et demostra que tot no és tan simple i que actituds com la del president dels EUA, el senyor Trump, culpant d'una manera poc racional els xinesos com a causants de la malaltia, no tenen cap sentit i més aviat demostren el baix nivell de la persona. Tampoc no queda demostrat que no hi hagi responsabilitat de Wuhan, però si més no seria de molt abans de quan es varen detectar els primers símptomes, i ara per ara pendent de demostrar.

És una llàstima que les investigacions es facin a posteriori i no en el moment que passen les coses, perquè es podrien evitar desgràcies, entre elles la mort de moltes persones. Si ara s'ha detectat que la malaltia ja era present a Barcelona el març de 2019, perquè no ho varen detectar llavors? Què deu estar passant ara que ens n'assabentarem d'aquí a uns mesos o anys?

Tres mesos d'estat d'alarma

Aquest cap de setmana s'han complert tres mesos d'estat d'alarma des d'aquell 13 de març que ens va deixar a tots ben astorats. No sabíem a què ens enfrontàvem, ni el grau de risc que patíem davant d'una epidèmia que havíem detectat molt lluny de casa nostra, però que amb poques setmanes vàrem trobar-nos-la a sobre.

Tres mesos que han estat un parèntesi important a la nostra vida, tant a nivell familiar, com professional, i amb conseqüències socials i econòmiques que trigarem temps a recuperar-ne la normalitat. També moltes morts, majoritàriament gent gran, que amb prou feines hem pogut acomiadar. 

Tot fa pensar que aquesta setmana entrant serà la darrera de tot aquest calvari, encara que després no recuperem ben bé la situació prèvia al coronavirus. Les mesures que ens recomanen de mascareta i distància de seguretat, faran que no sigui com abans, però poc a poc ens anirem oblidant de tot aquest temps, amb només una qüestió present: hi haurà un rebrot a la tardor?

Per més que estiguem preparats i escarmentats per tot el que hem sofert aquests mesos, la intranquil·litat davant d'un rebrot quan la temperatura es moderi, farà que mantinguem una escletxa oberta, i el dubte si el que ha de venir serà pitjor o no.

Hem acabat el curs escolar i també laboral i les vacances són properes. Entrem en una quinzena de passar pàgina i encarar el futur, però no ens podem oblidar d'aquelles persones que han perdut la feina o tancat el negoci. Per aquestes persones el coronavirus ha estat més que un problema de salut, al que s'hi ha afegit la necessitat de plantejar un futur incert que la societat no pot passar per alt, i els polítics han de fer un esforç per minorar el seu patiment.

Obrint la porta als turistes

Si fa uns dies escrivia que no entenia com el govern espanyol havia incorporat la quarantena per a les persones que entressin per les fronteres de França i Portugal, ara sembla que tenen pressa a fer entendre que a finals de mes es podrà entrar sense quarantena, no fos cas que perjudiquéssim més el turisme.

No ho entenia perquè precisament Europa ja estava parlant d'obrir fronteres i en canvi Espanya, que necessita el turisme estranger, semblava que hi posava més inconvenients. Ha estat una mica més del mateix, és a dir, navegar força a l'hora de prendre mesures i retirar-les al cap de poc. S'ha dubtat molt i semblava com si no s'adonessin dels perjudicis que podien provocar.

L'altra dia la ministra ja avançava que les portes s'obrien el dia 22 de juny, l'endemà del final de l'estat d'alarma, però de seguida varen córrer a rectificar-la, només perquè Portugal es queixava que es prenguessin decisions sense pactar-les. Madrid està tan acostumat a fer i desfer sense tenir en compte ningú, que fins i tot a l'hora d'obrir portes es descuida que l'altra banda hi han de dir la seva.

Suposo que si arribem a la fase 3 en vuit o quinze dies, caldrà suposar que no hi haurà més impediments perquè entrin els turistes i comencin a fer despesa. Torno a insistir en la necessitat de canviar el perfil de turistes que arriben al país, però ara en aquests moments la prioritat és que arribin i salvin una part de la campanya d'estiu.

Els pactes d'ERC i el PSOE

Tot sembla indicar que el pacte d'ERC i el PSOE per allargar quinze dies més l'estat d'alarma permetrà que el dia 21 de juny sigui el darrer dia a partir del qual cada autonomia podrà actuar amb absoluta independència i, fins i tot, en alguns casos això podria ser abans, quan arribin a la fase 3. Analitzar les diferents negociacions d'ERC i el PSOE segur que donaria per escriure'n un llibre. S'ha passat de l'abstenció al No, i novament a l'abstenció, sempre buscant alguna cosa a canvi. Ha estat un posicionament ben diferent al de JxCat que sempre s'han negat a l'allargament de l'estat d'alarma.

Un altre dels compromisos que semblaria que formen part del pacte, seria el de recuperar la taula de diàleg el mes de juliol, quan es preveu que el tema coronavirus estarà força de baixa, amb la incertesa permanent de si vindrà un rebrot. Aquesta taula tampoc no és garantia de res, i el mateix president de la Generalitat ha posat en dubte la seva eficàcia. ERC s'ho creu?

Tot plegat és una mica allò de fer bullir l'olla, mentre tenim presos polítics i d'altres a l'exili, amb un desencant de molta gent i poques expectatives de canviar res. Més aviat si alguna cosa està canviant és la força del populisme de la ultradreta, que cada vegada agafa més empenta, i la incògnita de cap on caminarà C's, potser com a remei a la seva possible desaparició. Quant a l'independentisme, el més calent és a l'aigüera, i hauran de passar uns quants anys abans no es revifi.

Missatges incendiaris d'un president

Mentre a casa nostra estem entretinguts amb les negociacions per allargar quinze dies més l'estat d'alarma (cada vegada diuen que és l'última pròrroga), als EUA segueixen les manifestacions i atacs de la ciutadania indignada per la mort de la persona que la policia va tenir a terra asfixiant-se fins al decés.

Les imatges que ens arriben són deplorables, però també ho varen ser les imatges de la mort del presumpte estafador de 20 dòlars, sota la mirada impassible de la policia que acompanyava al que jo considero assassí.

Entretant el president dels EUA, el senyor Trump, va fent declaracions a través de Twitter, algunes d'elles incendiàries i queixant-se que l'empresa les hi censuri. Des del primer dia ens preguntem com és possible que un personatge, penso que nefast, pogués arribar a ser president de la primera potència mundial. Com podem ser les persones tan cegues per votar individus immorals, sense cap valor que els faci candidats a exercir un càrrec tan important?

Abans quan s'acostaven eleccions veies que les actituds i declaracions es moderaven per evitar comprometre's i perdre-les. Avui ja ni cal prendre precaucions, perquè tot està tan malmès que ja no ve de què es diu i es deixa de dir. Tant de bo l'afirmació que vaig sentir no fa gaires setmanes, que el nou president estava en mans de Google, en aquesta ocasió es faci realitat, i ens deslliuri de Trump d'un altre quinquenni.

A la recerca de la vacuna al coronavirus

Estem iniciant el desconfinament amb molts dubtes i un lideratge poc clarificador per part de les autoritats sanitàries. No sabem el temps que comportarà aquest desconfinament fins arribar a la "nova normalitat", és a dir, fins a poder fer una vida menys estressant i més tranquil·la. Sense haver de patir per ser contagiats pels nostres veïns i companys de treball.

Aquest desconfinament, encara sota el paraigua de l'estat d'alarma, no és cosa d'un mes o dos, sinó que ja es parla de com es viurà l'inici del nou curs escolar, el mes de setembre, i es prenen mesures amb vigència fins al mes de desembre. Està clar que l'objectiu dels investigadors és aconseguir la vacuna que freni l'atac del coronavirus, i ja estan sortint veus optimistes que parlen de poder-ne disposar a finals d'aquest mateix any. No tothom ho veu de la mateixa manera, però no hi ha cap dubte que existeix una forta pressió perquè sigui el més aviat possible.

També ens diuen que correm massa amb el desconfinament, i que el perill d'un rebrot encara pitjor, és molt alt. Volem un estiu de sol i platja, però ningú no ens el pot assegurar. Encara hi ha festivals d'estiu que no s'han cancel·lat, tot i que és pràcticament segur que els macroconcerts no es podran celebrar. 

Davant d'aquest panorama, i preveient que es trigarà en obrir les fronteres internes europees, el turisme d'enguany serà pràcticament inexistent, i molts negocis turístics se'n ressentiran de mala manera. Alguns signarien perquè tot s'acabés aquest 2020 i poguéssim començar el 2021 de zero, sense perill de contagi, amb tota la maquinària productiva en marxa. Tota la maquinària que hagi pogut subsistir, després de la frenada econòmica tan bestial. Tot això serà possible si arriba a temps la desitjada vacuna.

Sense estat d'alarma això serà un caos

S'ha demostrat que la capacitat de reacció de l'administració pública espanyola, catalana inclosa, no és bona i té molt per millorar. El què ha passat amb l'epidèmia del coronavirus ens ha fet veure que l'Estat no és capaç de reaccionar amb celeritat davant de fenòmens complexos i sobtats. No es tracta de treure-li força al fet concret, però sí de veure com s'hi fa front des de l'administració.

És en situacions com l'actual que es demostra la capacitat de lideratge d'un govern, sigui l'estatal o l'autonòmic. El dia a dia, que és prou difícil de conduir, no requereix la capacitat d'afrontar-se a una situació urgent i inesperada, i per això és bo tenir bons polítics que tinguin aquesta capacitat que hem trobat a faltar.

Cada dia que escoltem els nostres governants, t'adones de més mancances. La planificació no ha funcionat i només tenim excuses per justificar aquesta disfunció. S'ha pres mesures dràstiques com l'estat d'alarma, però s'ha set incapaç d'orientar correctament la població. S'ha fet sortir el dimoni gros, els militars, per espantar la gent i fer creure que es disposava de tots els recursos per resoldre la situació, però hem estat una de les nacions amb més casos d'infeccions i morts.

El govern de la Generalitat ha afirmat que amb independència hauríem resolt millor la crisi, però després hem vist que no ha estat capaç d'organitzar una campanya promesa només fa quinze dies. També s'hi ha trobat excuses.

Una i altra administració tenen la sort de comptar amb una ciutadania prou pacient. Reben crítiques, però no tantes com n'haurien d'haver ni amb prou contundència. La gent és més bona i creient del que ens imaginem. Ara se'ns diu que sense allargar l'estat d'alarma la vida seria un caos. Que no ho ha estat fins ara? Comencem a repassar tot el que no ha funcionat? La davallada de persones afectades i morts és lògica, tard o d'hora havia de passar, però el nombre de morts és prou elevat, com per obligar-nos a reflexionar què hem fet malament tots plegats.