Noranta anys després

Ahir feia noranta anys del cop d'estat militar que va suposar quaranta anys de dictadura al país i que encara no hem aconseguit desfer-nos del tot de la xacra de la repressió, encara que diem que vivim en democràcia. Evidentment, res a veure amb el que algunes persones hem viscut, però amb la temença constant de no fer un mal pas. Molts encara recordem l'ensurt del 23 de febrer de 1981, sis anys després de veure morir el dictador.

No és estrany, doncs, que en veure l'auge de l'extrema dreta protagonitzada per persones que no varen viure la dictadura, si més no els anys de més repressió, no ho acabes d'entendre. Què busquen i què els han explicat de la història d'Espanya.

Vivim uns anys d'incertesa amb un govern espanyol socialista ple de fets obscurs, i una alternativa real d'extrema dreta amb la possibilitat de perdre alguns dels drets adquirits després de la dictadura. No només els drets propis dels catalans, sinó també els drets generals de les persones que lluiten per la llibertat d'expressió, pel reconeixement de la diversitat en tots els sentits i pel respecte elemental a les persones.

Noranta anys després d'un cop d'estat, deixats de la mà de Déu, i actualment integrats a Europa, no ho acabem de veure clar. Hem passat tota la vida reivindicant els drets democràtics i ho haurem de continuar fent, perquè les expectatives no són gens engrescadores. Diuen que els humans ensopeguem més d'un cop en la mateixa pedra i és totalment cert. Ho és en l'àmbit europeu, després de dues guerres mundials i ho és en l'àmbit espanyol, després d'una dictadura repressiva de quaranta anys.

Rodoreda, un bosc

Aquest matí hem fet una escapada a la capital, en tren fins a la plaça Catalunya, sense incidències i amb puntualitat. Cal remarcar-ho, perquè no és cosa habitual i quan funciona, s'ha de dir. Hem anat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on hi ha l'exposició "Rodoreda, un bosc", dedicada a l'obra de Mercè Rodoreda, que es podrà visitar fins al 25 de maig.

 És una gran exposició, amb infinitat de referències a l'obra de l'escriptora catalana més important del segle XX. No és una exposició fàcil de seguir i, al meu entendre, per gaudir-ne plenament cal conèixer bé la seva obra i, a poder ser, haver rellegit darrerament les seves novel·les.

Els lectors de Rodoreda si no hi han anat, no s'ho poden perdre i m'agradaria que em diguessin què pensen de l'orientació de la comissària de l'exposició, la Neus Penalba. Estic convençut que si es plantegés un debat sobre la manera com s'ha preparat l'exposició, hi hauria opinions per a tots els gustos. Personalment, que no soc un gran coneixedor de Rodoreda, ni de bon tros, m'ha sorprès el to de l'exposició. Seria interessant recollir aquí opinions dels visitants.

Sigui com sigui, penso que no es pot perdre l'oportunitat de visitar l'exposició i recordar fets i textos de l'escriptora. També intentar situar-se en l'època i entendre què significa viure trenta anys a l'exili. Contextualitzar és sempre un bon exercici per entendre la gent i la seva obra.

No cal dir que els catalans podem sentir-nos orgullosos de Mercè Rodoreda i tot el que va escriure, que s'ha traduït a moltíssimes llengües, que permet que persones d'arreu del món coneguin detalls i circumstàncies molt nostrades i que a través de la seva obra traspassen fronteres.

Si no hi heu anat, feu-hi una escapada, i m'ho comenteu. 

Als catalans de Mèxic

Avui la Clara s'ha acostat fins al centre de l'Orfeó Català de Mèxic, per fer la donació d'un exemplar del llibre de novel·la de ficció, del seu cosí Gil Pratsobrerroca, "El joc del silenci", que té un èxit espatarrant. És la primera novel·la d'en Gil i estic segur que no s'esperava la resposta dels lectors.

Aprofitant que la Clara visitava la ciutat de Mèxic, i havent-se endut el llibre per aprofitar les hores de viatge, ha semblat oportú fer aquesta donació i permetre que catalans d'aquella ciutat i usuaris de la seva biblioteca, puguin gaudir, en préstec, del treball de l'escriptor vigatà.

Aquests dies tenim molt present el país mexicà. No només pel viatge de la nostra filla, sinó també per la fira internacional del llibre de Guadalajara, amb Barcelona com a ciutat convidada d'enguany. Però Mèxic també se'ns fa present quan recordem l'època de la dictadura franquista i li reconeixem l'acolliment que va brindar a tants exiliats espanyols, i catalans de manera especial.

Hi ha diferents casals catalans arreu de món, que destaquen per la seva activitat cultural. A la ciutat de Mèxic, l'Orfeó Català és un clar exponent del nostre país, a vegades més ben considerat a l'altra banda de l'Atlàntic, que no pas més enllà de l'Ebre.

Tant de bo que el llibre d'en Gil entusiasmi els lectors mexicans, com ho està fent als de casa nostra, i que el gest de la Clara sigui entès com una manera de connectar catalans d'aquí i d'allà.

És el jutge l'autor dels missatges?

He llegit al diari ARA que el Poder Judicial investiga un jutge de Madrid per uns comentaris a la xarxa social X contra el president del govern espanyol i la seva esposa. Segons diu la notícia el perfil de la xarxa porta el nom d'aquest jutge, però no queda clar que sigui ell realment l'autor dels escrits. És evident que cal una investigació per saber si és el jutge qui difama el president Pedro Sánchez i senyora, o bé algú es fa passar per ell per comprometre'l. 

Avui tot és possible. Pot ser que un jutge insulti el president del govern, sabent que tenen tot el poder del món i que es creuen els amos d'aquest món tan polaritzat. També és possible que hi hagi una suplantació de l'autoria, en un món de xarxes socials plenes d'anònims i de hackers. La conclusió a què arribes és que no et pots creure res i, en tot cas, seguir els esdeveniments per veure si es troben proves que puguin assegurar que les coses són com diuen.

Al marge d'aquest cas concret, però aprofitant l'avinentesa, és necessari canviar la manera d'actuar i no permetre que els jutges actuïn segons la seva ideologia i preferències polítiques. La famosa separació de poders, sembla que només s'exigeixi al Poder executiu i al legislatiu, però en quedi al marge el Poder judicial. Tenim prou proves per assegurar que hi ha molts jutges, perquè no podem dir que ho siguin tots, que aprofiten el seu poder per revertir la voluntat de la ciutadania.

Els catalans ho tenim clar des de fa molts anys. Un exemple clar és l'Estatut d'Autonomia que vàrem referendar i ens el varen retallar. L'actual, el que ens regeix, no l'hem aprovat i no passa res. Aquest no és l'únic exemple. El més recent és la no aplicació de la llei d'amnistia, perquè no agrada als jutges. I podríem anar continuant. Però ara ja no només som nosaltres els perjudicats. L'esquerra espanyola, que cada vegada està més desemparada, amb una Europa abocada a l'extrema dreta, se sent maltractada i la dreta i l'extrema dreta espanyoles es freguen les mans. No només tenen a favor la premsa, sinó que els jutges els proporcionen el que no obtenen a les urnes. 

Veurem si el cas que comentava al començament es confirma i resulta que és el jutge qui es dedicava a malparlar del president del govern. Per la nostra salut seria bo pensar que no és així, però ja no ens podem refiar de res ni de ningú.

Com recuperar la confiança?

Quan es perd la confiança en una persona o una institució es fa difícil recuperar-la. Passa sovint que davant d'una successió de fets de dubtosa legalitat o imparcialitat, en funció de qui sigui el subjecte a analitzar, les persones els hi perdem la confiança. Ja no en els mirem amb els mateixos ulls, i dubtem de tot o gairebé tot el que ens diuen o fan. Després, una vegada solucionats els problemes, ja sigui perquè s'ha admès la mala pràctica, o s'han canviat els personatges, la recuperació de la confiança perduda no és automàtica, sinó que requereix molt d'esforç per totes les parts.

Crec que no m'equivoco si dic que a Espanya una gran majoria de la població ha perdut la confiança en la Justícia, i en tots els tribunals que l'han d'aplicar segons les seves competències. Hem vist massa coses que no ens han agradat, no pas perquè vagin en contra d'allò que nosaltres voldríem, sinó perquè no hi hem vist la imparcialitat, l'objectivitat i l'esperit democràtic que calia esperar-ne. Tenim uns tribunals farcits de magistrats nostàlgics del franquisme i les pràctiques autoritàries, polititzats i de la mà de la dreta i l'extrema dreta, que donen massa senyals de subjectivitat i rancúnia vers posicions polítiques que no són del seu grat.

Mentre les víctimes érem els catalans, i d'aquests, els independentistes, tot semblava una qüestió de resistència al trencament de la sagrada unitat d'Espanya. Tot era anticonstitucional, mereixedor de penes de llarga durada, per sublevació i sedició. Però després ha vingut el torn de l'esquerra que no hi ha manera de treure-li el poder polític, i han començat a aparèixer actuacions que resulten molt sospitoses.

Me'n guardaré prou de pensar i dir que els socialistes siguin immaculats i no hi hagi possibilitat d'accions corruptes i condemnables, però la manera com es porten les coses crec que no és la millor, ni la més recomanable per mantenir aquesta confiança necessària en el Poder Judicial.

La confiança s'ha perdut i ara caldria recuperar-la, però això no es fa amb un simple girar full, sinó canviant les pràctiques equivocades i molt probablement també els seus protagonistes. Aquests, però s'hi agafen amb totes les forces i no serà fàcil. Ens cal paciència, això no obstant, voldríem veure-hi passos en aquesta línia. Si no és així, la qualitat democràtica del nostre país continuarà sota sospita i nosaltres en continuarem rebent els plats trencats.

Fent pedagogia per la península

Segons he llegit a l'ARA, el president Salvador Illa ha anunciat que l'any vinent té previst fer una gira per diferents comunitats espanyoles per desfer malentesos i tòpics sobre els catalans i Catalunya. Vol fer pedagogia i explicar la veritat, conscient que la informació que els hi arriba està tergiversada. Tot i que em sembla bé, hem de tenir present que la manipulació de la premsa espanyola des de sempre ha tingut molta força, i és molt complicat aconseguir desemmascarar-la i deixar-la en evidència. Fa massa anys que se'ns ha posat l'etiqueta d'insolidaris, quan és evident que, encara que sigui per la força, no deixem d'aportar-hi calerons.

Una solidaritat que probablement no ens sortiria de nosaltres. Tal com ho tenim muntat, ens toca pagar el malbaratament de recursos d'altres comunitats. I ho dic així perquè tota política que tendeixi a rebaixar els ingressos propis de l'administració pública, pensant que els recursos ja ens vindran d'una altra banda, és una manera d'aprofitar-se dels altres, al mateix temps que els insultem. Que ens insulten.

No sé com plantejarà el discurs, el nostre president. No ho tindrà fàcil. En primer lloc es trobarà amb la resistència partidista. La majoria de les comunitats espanyoles estan governades per la dreta i l'extrema dreta al costat. I en algunes comunitats, on els socialistes hi governen, tampoc és que ens acabin d'estimar gaire.

A part, doncs, de la confrontació partidista, hi ha el pòsit de tants anys convertint-nos en el dimoni dels pastorets. Si han estat capaços de convèncer-los que els catalans vivim a costa d'ells, de què no seran capaços? Com se'ls pot fer entendre que la cosa és completament el contrari?

M'imagino que la iniciativa del president català està en la línia de girar full de tot el que ha generat el Procés, però suposo que és conscient que per girar full d'uns fets, cal que totes les parts hi estiguin disposades i, de moment, tot fa pensar que n'hi ha una que no ho té gens clar. La conxorxa de la dreta i l'extrema dreta amb jutges i mitjans de comunicació espanyols, és ben efectiva i resistent a qualsevol idea de girar full. Els altres, els socialistes espanyols, només es mouen per interès, per la necessitat que tenen de mantenir els vots dels independentistes. Si no fos així, estarien al mateix bàndol. O és que ningú recorda els discursos de Salvador Illa defensant el 155 i negant la possibilitat d'amnistiar els condemnats del Procés? Que no ens enredin, que encara tenim memòria!

Per què dimitir?

Per què dimitir si la culpa és dels altres? Ningú no el va avisar. Li trucaven des d'un número que desconeixia. La consellera no sabia que es podien enviar avisos al mòbil. Madrid no els va dir que plouria tant i que podria causar tantes víctimes. Els manifestants estan manipulats. Són aquests catalans tan dolents que venen aquí no pas per ajudar a les víctimes, sinó a fer política. Ell sí que pensa en la gent i està al seu servei. Ell ho va fer tot bé. Per què hauria de dimitir?

Els temps estan revolucionats. Si Trump pot ser president dels EUA, per què no ho pot ser Mazón a València?, o Díaz Ayuso a Madrid?, o Meloni, primera ministra a Itàlia?

La inconsciència i l'insult sistemàtic estan servits. És això el que compta. El bon fer i les bones actituds són coses del passat. Són coses d’una altra època. Som vells i retrògrades. Estem fora de joc. Ens hem de retirar i donar pas a una altra manera de governar. Visca la llibertat! Qui no hi arribi que s’aguanti! Només serveixen els millors. Per què pensar en el bé dels altres? Tenim prou feina a casa. Els de fora no han de venir a fer-hi res. Que s’espavilin a casa seva. Si han nascut en un país en guerra i disbauxa no és el nostre problema, però si en podem treure un bon profit de les seves riqueses naturals o de la mà d’obra barata, ja ho pactarem amb els seus governants.

Trist, oi? On són tots aquells nostres ideals de joventut?

El senyor Mazón no dimitirà com no ho han fet tants d’altres. La dimissió no forma part del seu bagatge. L’han votat?, doncs, que l’aguantin quatre anys. La responsabilitat? Els opositors s’aprofiten de les desgràcies dels altres per fer-hi llenya.

Si Mazón fos socialista i el govern de Madrid del PP, aquests, Vox, Manos Limpias i tot un reguitzell d'entitats i associacions d'ultradreta ja haurien presentat no sé quantes querelles criminals, i els jutges s'estarien fregant les mans, però resulta que el president valencià és del PP, amb el suport de Vox. L'única solució és passar la culpa als altres i mantenir-se ferms al poder. Totes les queixes són infundades i no passa res!

Fama, educació i intel·ligència

Aquests dies, arran de la victòria de l'equip espanyol a l'Eurocopa s'han sentit comentaris patriòtics que a mi m'avergonyeixen. Quan ets fora del país costa molt de fer entendre que a tu no et va res això de la selecció espanyola, i encara menys tots els comentaris fanàtics i fora de lloc que has d'escoltar. En situacions com aquestes es reafirma el meu sentiment catalanista.

He llegit molt poca cosa de tot el que s'ha dit, i per tant no puc fer una anàlisi exhaustiva de la situació, però sí que m'han arribat proclames nacionalistes, en defensa de Gibraltar espanyol, i sembla que un tal Carvajal es va passar molt amb les seves declaracions. Només vaig poder llegir uns comentaris d'admiració com a jugador, desconec el seu nivell, però decebedors com a persona.

Perquè algunes persones es creuen que en ser famós ja pots dir el que vols, i fins i tot hi ha qui creu que els declarants tenen molta raó. Desconeixen que la fama, l'educació i la intel·ligència no sempre van de bracet, i en el món del futbol, és ben clara aquesta divergència, la qual cosa no vol dir que tots els futbolistes siguin uns ignorants.

Sap greu que segons quines imatges i paraules quedin registrades i serveixin per identificar-nos. És llavors quan has de fer l'esforç de separar les coses, i intentar fer entendre que a tot arreu hi ha de tot, i molt.

No ens creguem que nosaltres som millors, però és evident que en qüestió de patriotisme tenim moltes diferències. I aquí rau la importància de no deixar-se portar ni per tòpics ni per generalitzacions, que no són mai bones. Tampoc els catalans ens hem de creure que anem junts i que ens trobem en una bassa d'oli. Més d'una vegada ens pugen els colors a la cara.

La conclusió és que cadascú de nosaltres tenim prou feina per demostrar allò que som i sentim. No cal anar de prepotents, però sí que ens haurem d'avergonyir sovint de segons quins comentaris. Ni la selecció, ni els seus jugadors em representen. Ja s'ho faran. 

Corruptes sense conseqüències

No sé si us passa a vosaltres, però hi ha notícies que no les vull escoltar, perquè m'indignen. Crec que era aquest matí que sentia al 3/24, com a música de fons, una compareixença de qui fou ministre del PP, el senyor Rodrigo Rato, que acumula no sé quantes acusacions, que no acabaran en res, enfrontant-se a la jutgessa. Crec que anava així.

    Quan veus que hi ha persones que han defraudat, s'han enriquit de manera desorbitada, que han hagut de comparèixer als jutjats per fer front a acusacions diverses, però que viuen alegrament de la riquesa obtinguda, amb tot l'assessorament necessari, i s'estalvien la presó, t'entra una ràbia que no és sana. I és precisament per això que no ho escolto. Ho ignoro, encara que en el fons em queda aquell regust que et fa venir ganes d'engegar-ho tot a rodar.

    Perquè en aquest país, i suposo que això passa arreu, hi ha persones que es poden permetre el luxe de defraudar a Hisenda i portar una vida corrupta, i no els hi passa res. D'altres, que han tingut la desgràcia de néixer pobres o amb recursos justets per anar tirant, que no se'ls hi acudeixi de fer res fora de la Llei, perquè tindran totes les de perdre, i la presó i la condemna més severa els caurà a sobre.

    I aquest és el món que entre tots hem estat capaços de crear. I quan això ho fa la dreta, ho entens, perquè entre ells s'ajuden. Es consideren una classe superior, i com a tal actuen. Però que l'esquerra, que es fa dir progressista, permeti aquesta situació és quan no es pot entendre. Ja sé que el Poder judicial està corromput i del costat de la dreta i l'extrema dreta, però jo crec que els governs d'esquerres podrien fer-hi alguna cosa més. I, sinó, pleguem els trastos i deixem-ho córrer!

    Entretant, un jutge que té un currículum que com a mínim l'hauria hagut de portar a la reserva, fora del servei actiu, es dedica a acusar tothom que no pensa com ell, amb el suport dels partits polítics de la dreta, els mitjans de comunicació, els poders fàctics econòmics i la majoria de la població que viu enganyada. Això deixa en evidència el Poder Judicial espanyol, i et fa veure que no hi pots confiar de cap manera. La inseguretat jurídica de la qual parlen sovint, és precisament aquí on es fa evident. Déu ens guardi de no haver de caure a les mans dels jutges espanyols, perquè només pel fet de ser catalans convençuts i amb ganes de defensar els nostres drets, ja som enemics de la Pàtria i carn de canó. 

Patriotes

Us haig de confessar que la paraula patriotisme o patriota em fa una mica d’angúnia. Em sembla molt bé que la gent s’estimi el seu país, o fins i tot diria que ho trobo necessari per a la nostra salut. És bo sentir-te arrelat a un territori, formar part d’una cultura, amb unes tradicions, un passat que recordes amb orgull. Sempre he pensat que la gent desarrelada té moltes dificultats per socialitzar i trobar-se còmode i contenta on li ha tocat viure i això no és bo per a la societat en general. És quan necessiten de nosaltres per aprendre a estimar el país d’acollida sense renegar de les seves arrels. 

    Però una cosa és estimar la terra i la seva gent, i l’altra pensar que som els millors i que els altres no hi tenen cabuda. Ja sé que ser patriota i acollidor és totalment compatible, però estem massa acostumats a veure un patriotisme excloent, i aquí hi ha el problema.

    Els catalans, que hem rebut de totes bandes pel fet de defensar una llengua i una cultura en un país sense estat, dependents d’un estat centralista i excloent, sense necessitat d’estar pensant en el període dictatorial, hem caigut en la trampa d’exagerar el sentit de pàtria, a vegades posant-nos al nivell dels que no ens volen. No ens volen diferents, però ens volen a dins, encara que només sigui pel sistema de finançament implantat, amb una aportació important i un retorn ridícul.

    L’altre dia, al programa de Catalunya Música Tots els matins del món, demanaven música que els suggerís la paraula pàtria, i vaig pensar en tot això. Es podia interpretar en el bon sentit, però alguna cosa em feia sentir incòmode. Jo em quedo amb estimació al país i la seva gent i passo una mica de puntetes amb això del patriotisme.

Els catalans no estem sols

Avui em fixava en la crònica que escriu Núria Sala Ventura al diari ARA, sobre els problemes d'uns pares a l'hora d'inscriure el seu fill al Registre Civil francès. La família, d'arrel bretona, va pretendre inscriure el seu fill amb el nom de Fañch, que és com s'anomena Francesc en bretó, i sis mesos més tard han estat citats pel ministeri fiscal prohibint-los el nom, exigint que li canviïn, o ho faran ells. El problema, segons he entès, no és que hagin escollit el nom en bretó, sinó que el caràcter 'ñ' no existeix en francès, i per això els diu que són uns mals pares que provocaran molts problemes al seu fill. A la mateixa crònica, l'articulista parla del cas d'una família occitana que tampoc varen poder inscriure el nom del seu fill Artús, en occità. El problema també era que en francès aquesta vocal no contempla la possibilitat de l'accent tancat.

    És realment un problema de grafia o de rebuig a les llengües minoritàries a França? Crec que és molt clara la resposta i els catalans ho sabem molt bé. El problema que tenim a Espanya de manca de respecte a la nostra llengua materna, i pròpia del país, el pateixen, potser amb escreix, al país veí. Sempre se'ns ha dit que el model francès era molt més centralista i unificador que no pas l'espanyol. Jo crec que simplement és perquè a Espanya les coses no se saben fer prou bé i, tot i la repressió franquista, no han aconseguit la manera de prohibir-ho explícitament, encara que a la pràctica sorgeixen tants problemes que molts acaben resignant-se i no plantant-hi cara, com caldria.

    Les dues famílies relacionades a la notícia sembla ser que volen anar fins al final per defensar els seus drets, i molt concretament, el dret a utilitzar la seva llengua, encara que només sigui per posar el nom al seu fill.

    Està vist i comprovat que formar part d'un col·lectiu minoritari, per més democràcia que hi hagi, no et soluciona la vida, sinó que més aviat te la complica. Els catalans hem nascut reprimits per Madrid, amb la col·laboració de molts, també de casa nostra, i després de tota la vida lluitant-hi, marxarem d'aquest món sense haver aconseguit el reconeixement que es podria deduir del text de la Constitució, però que sempre ha tingut una interpretació restrictiva i contrària als nostres drets.

En defensa del francès

Per als catalans parlar de la llengua és gairebé una obsessió. Des que vàrem néixer ens hem hagut de barallar per fer-nos respectar la pròpia, la que parlàvem a casa des de sempre i que un dia la famosa Constitució va declarar cooficial, sense nomenar-la, no fos cas!

    Avui llegia que el president francès està molt molest amb Brussel·les perquè el francès no té el reconeixement que es mereix. És llengua oficial, però es troba en condicions inferiors respecte a l'anglès, una llengua que en aquests moments, amb la sortida de la Gran Bretanya, parla una minoria dels socis comunitaris, molts menys que el català. Em sorprèn la incapacitat de veure'ns la biga a l'ull. França fa l'impossible per reprimir el català, i ara s'adona que la seva llengua, el francès, té greus problemes de subsistència dins de la Unió Europea. Sembla ser que per a les oposicions per treballar-hi es demana només conèixer l'anglès. Això fa molt mal.

    Seria bo que aquest fet ajudés a reflexionar al govern francès i adonar-se que potser haurien de deixar de posar traves al català en el seu territori, i trobar la manera oficial de reconèixer que hi ha molts francesos que tenen el català com a llengua materna. I no n'hi ha més pels entrebancs que hi han posat per evitar-ho.

    És cert que l'anglès s'ho menja tot. Els catalans de la meva generació teníem com a primera llengua estrangera el francès. Això ja fa molts anys que va canviar, essent l'anglès la llengua dominant. Qui sap si d'aquí a uns anys l'anglès cedeix el lloc al xinès, que de mica en mica es va fent amo i senyor del món. Llavors potser veurem les autoritats angloparlants queixar-se del poc cas que se'ls fa.

    De moment em sembla bé que al president li entri cangueli. A veure si s'adona de la importància de respectar la diversitat de llengües i no voler extingir aquelles que practiquen petites comunitats, però que es resisteixen a arraconar-les.

    A Espanya també caldria canviar la llei, i la pròpia Constitució, i donar més importància al català, gallec i basc, encara que només sigui nomenant-les i permetent que les puguem utilitzar més enllà de la nostra reserva idiomàtica.

Perdent bous i esquelles

La premsa es feia ressò avui del canvi de portaveu socialista al Senat, en detriment de la militant del PSC, Eva Granados, i en concret el diari ARA ho titulava com un altre càrrec perdut a l'Estat. Els socialistes catalans continuen dient que no és qüestió de càrrecs i que la seva representativitat i pes dins del partit es manté intacte. Desconec si realment hi ha una voluntat manifesta de reduir el nombre de representants del PSC dins de les altes estructures de l'Estat, per part del PSOE, però en tot cas haig de dir que Catalunya, amb el canvi d'Eva Granados no hi perd res, sobretot tenint el compte el poc que ens ha defensat la senadora des de tots els llocs que ha ocupat.

No podem confondre el lloc de residència o procedència amb defensar els interessos del país. Tenim prou exemples de càrrecs electes catalans que han fet ben poc per a nosaltres, sobretot a les llistes de la dreta, on més aviat han posat pals a les rodes a l'hora de defensar Catalunya, però també en el cas dels socialistes en què hem constatat que el fet de tenir ministres catalans no ens ha beneficiat pas en res. És per això que, en tot cas, hem d'estar parlant de pes del partit català dins del conjunt del partit socialista, i no pas del territori, que sempre és l'última cosa que es té en compte.

També m'ha cridat l'atenció la defensa a la unió dels partits catalans, que ha fet la portaveu d'ERC Raquel Sans, com a base per aconseguir més fàcilment els objectius pretesos. No sé si a algú li ve de nou, després de tants mesos, per no dir anys, reclamant als nostres polítics que no es tirin els plats pel cap, ni busquin el seu protagonisme, sinó que treballin per al bé del país, per als interessos de tots els catalans. A vegades no saps si et prenen el pèl o és que no saben què dir ni què fer per tal de sortir als diaris.

La vicepresidenta que no estima els catalans

Alguns diaris s'han fet ressò d'unes declaracions de qui serà la vicepresidenta d'Argentina, la senyora Victoria Villarruel afirmant que és molt millor Madrid que no pas Barcelona, perquè allà no hi ha catalans. De fet, estem molt acostumats que personatges d'arreu ens estimin d'aquesta manera, però això no només ve de la mà de persones foranes, sinó que tenim molts catalans que també ens dediquen floretes d'aquestes. En el món de la faràndula hem escoltat les paraules d'Albert Boadella, i també de José Corbacho.

No soc ningú per començar cap campanya en contra de ningú, perquè tothom és lliure de pensar i actuar com millor li plagui, i probablement és millor no fer cas de segons quins comentaris, que de fet ja es desmereixen per ells mateixos, i deixen al seu lloc els seus protagonistes. Sí, però, que m'estranya que els catalans siguem tan mesells, i que a sobre que ens insultin encara els hi riguem les gràcies.

A Corbacho, que li agrada molt Barcelona, però no els barcelonins, el pots entendre perquè sembla que no té l'èxit que havia tingut, i ha hagut d'anar a Madrid a guanyar-se la vida. És una cosa molt normal que si uns et paguen per la feina els hi estiguis agraït, i que els prefereixis als altres, a aquells que sembla que t'han deixat una mica de banda. Ja sabem que això de la fama és una mica efímera, i només uns pocs privilegiats són tan potents que la mantenen durant tota la seva vida.

Tornant amb la vicepresidenta d'Argentina, tampoc és cap insult veient quin és el seu tarannà, i les seves simpaties. Es manifesta com una entusiasta de Vox, i aquí sí que ja marca força diferències, tot i que el partit té votants i simpatitzants a casa nostra. No sé si també ens odien tant, o s'odien a ells mateixos, en tant que catalans, a no ser que no s'ho considerin, més enllà d'un accident en el moment de néixer o venir a guanyar-se les garrofes.

En el fons de tot, és una manca de respecte als altres, als que no pensen com tu, als que potser en un moment donat han estat crítics amb tu o amb tot allò en que tu creus. Si no som capaços de respectar la diversitat i saber-hi viure, és un problema nostre, i no dels altres, encara que al final hi sortim tots perdent.

Desitjo tota la sort del món als argentins que han decidit trencar amb el passat i optar per una nova força política, que fa una mica de basarda, però sembla ser que volen el bé de tothom. A mi no m'agradaria que els seus amics de Vox fossin els que marquessin la política del meu país, però ells ho ha patit fins ara, i potser no tenien cap altre remei que optar per un canvi total. Que tinguin molta sort!

Vox i PP, qui és més espanyol?

Sense menystenir el fet, resulta ridícula la competició entre Vox i el PP per veure qui és més espanyol i qui defensa millor els interessos de la gran nació. Avui, segons he llegit, Madrid i Màlaga han estat seu de dues manifestacions en contra de l'amnistia i, per tant, en contra de Pedro Sánchez, a qui consideren un traïdor que vol destruir Espanya.

D'una manera o altra els catalans sempre estem al focus de totes les discussions protagonitzades per la dreta espanyola. Som els grans enemics a qui cal eliminar, que no deixar marxar, perquè no estimem la pàtria i aconseguim fer trontollar la política espanyola. La voluntat de la dreta i també de bona part dels socialistes espanyols, seria canviar el sistema electoral per evitar que uns partits minoritaris condicionin la voluntat de la majoria. Perquè està vist i comprovat que sense Catalunya ni la dreta ni l'esquerra tenen assegurada la victòria. No ens estranyi, doncs, que no arribi el dia en que els grans partits espanyols es posin d'acord per canviar el sistema per repartir-se el govern entre ells, sense haver de donar comptes a ningú més, i encara menys als catalans.

Deia al començament que no ho podem menystenir. Cada moviment, cada proclama, encara que ens sembli fora de lloc, visceral i sense cap lògica democràtica, tot això va calant, i és així com el populisme, l'extrema dreta i l'autoritarisme guanyen terreny als països democràtics, posant en dubte la idoneïtat del sistema democràtic, molt castigat pels exemples de corrupció i la manca de resposta generalitzada a les dificultats econòmiques i socials.

És ridícul veure com el PP té por de Vox, perquè se'ls mengen. No s'adonen que a mesura que es vagin radicalitzant s'aniran acostant a ells, i mai aconseguiran superar-los. Espanya necessita una dreta democràtica, que es tregui de sobre aquests tics autoritaris i excloents, però de moment el PP no està fent els passos per esdevenir aquesta dreta que pugui enfrontar-se, amb possibilitat de victòria, a un PSOE, que a mans de Pedro Sánchez, condicionat per la necessitat d'aconseguir ser investit, escolta el cant de la sirena independentista. Caldrà, però seguir els esdeveniments, i el pacte, si s'arriba a signar, per veure quan temps dura aquesta voluntat negociadora, i quin respecte hi haurà pels compromisos que es puguin assumir.

Feijóo, fidel a Aznar

Feijóo, a la desesperada, ha agafat la idea de l'expresident José M. Aznar i convocarà una manifestació contra el govern, a Madrid, el diumenge 24 de setembre. Tothom té dret a manifestar-se, i així ho ha entès el candidat Feijóo, que a dos dies del debat d'investidura, voldrà demostrar la seva capacitat de convocatòria, en pro de la nació espanyola i contra un govern amic dels independentistes. Ves que no li vagi bé!

Com que falta més d'una setmana, tindrem temps de comentar-ho, tant els preparatius com després la resposta de la gent. Estic segur que ompliran els carrers, perquè el lema és molt atractiu. Anar en contra del govern, però sobretot en contra dels catalans, és el més preuat a l'Espanya profunda i predemocràtica. I en són molts.

M'agradarà fixar-me amb quantes banderes i altres símbols feixistes s'ompliran els carrers de la capital del país. Sabem que aquesta és la ideologia de fons, i també que tenen les portes obertes, a diferència d'altres països on el nazisme i la seva exaltació està prohibida.

Si el PP i amics fossin seriosos, intentarien que aquestes banderes no sortissin al carrer, per allò de la imatge. Però sabem com són i com pensen, i aquestes banderes i símbols predemocràtics formen part del seu ADN. No ho poden evitar, ni ho volen.

I de la mà del PP hi trobem nostàlgics socialistes. Perquè el problema de la nostàlgia predemocràtica a Espanya no és patrimoni exclusiu de la dreta i extrema dreta, sinó que hi ha un bon gruix de socialistes espanyols que hi combreguen completament. Les declaracions de l'expresident Felipe González i altres exministres, só prou evidents i demostren bé quin és el seu tarannà. 

Ens ha tocat viure en un país farcit de fatxes que han prioritzat aquesta simpatia a qualsevol altra manera de pensar i ideologia. L'alternança política de la dreta i l'esquerra a Espanya ha estat una pantomima. En el fons sempre han governat els mateixos, amb diferents noms. La transició democràtica ha estat un fracàs, i només la pressió externa del món occidental ha aconseguit maquillar-la. Els catalans, però, ho hem patit i ho continuarem patint, perquè l'enemic també el tenim a dins.

A Ayuso totes li ponen?

No hi ha dubte que Isabel Díaz Ayuso és tot un personatge. Se n'han dit moltes coses i més se'n diran, ja que la senyora té corda per a rato. S'ha enfrontat amb tothom i mai ningú li ha pogut fer ombra. Qui ho ha intentat ha fracassat i ha hagut de deixar la política o bé s'ha hagut d'empassar les paraules i claudicar i aplaudir-la. En aquests moments qui ho té més complicat és l'aspirant a president del govern, el senyor Feijóo, que de moment va trampejant la situació, sense gaires èxits.

Ho fa tot bé Ayuso? No. Doncs, com és que continua al davant i tanta gent l'aplaudeix? Al meu entendre és gràcies a la falta de bons líders. No hi ha gaires polítics que la puguin desbancar, i davant el perill de perdre bous i esquelles, els seus companys de partit prefereixen callar i acatar les seves ordres, per inversemblants que puguin ser. Si, a més, aconsegueix guanyar les eleccions, per què barallar-s'hi?

Ayuso ha tingut la sort de sorgir en uns temps en què la política tradicional ha trontollat. L'esquerra ha fracassat i la dreta es troba cada vegada més dependent del populisme de l'extrema dreta. No només a Espanya, sinó a tot el món occidental.

Tothom vol anar amb els guanyadors, i per això ningú s'atreveix a enfrontar-s'hi, ni tan sols quan queda demostrat que s'ha equivocat. Els mitjans de comunicació espanyols sempre li van a favor, perquè és la veu cantant de la dissidència al govern d'esquerres del PSOE. Un govern descafeïnat malgrat que es considerin tan progressistes.

L'entorn favorable d'Ayuso l'acompanya en la seva vida política. Enamorada de Madrid i de ser-ne la seva presidenta, l'atura a l'hora de fer el pas a la Moncloa. Molts pensen que si hi optés aconseguiria, més fàcilment que altres companys seus de partit, l'objectiu. Per què no ho fa? Alguns diuen que a Madrid ho té tot guanyat, però arriscar-se a perdre les eleccions generals la podria arraconar de la política. Potser tenen raó, però continuo pensant que si en lloc de Feijóo hagués estat ella la candidata a la Moncloa en les eleccions del passat mes de juliol, probablement ja la tindríem de presidenta del govern espanyol, i nosaltres amb el cul ben escaldat.

Està vist i comprovat que Ayuso odia els catalans. No suporta que Barcelona li faci ombra, i encara menys que se'ns acudeixi posar en dubte la indissolubilitat de l'Estat. Haurem d'anar seguint com evoluciona el seu paper dins del PP, i quants companys més s'hauran de sacrificar si en algun moment gosen portar-li la contrària.

L'error de la dreta espanyola

Ara que ens trobem en un període de negociacions per aconseguir la presidència del govern espanyol, és interessant llegir l'article de Raimon Obiols sobre la dreta espanyola i les filigranes que ha de fer. Sabem que el guanyador de les eleccions generals del passat mes de juliol no ha llançat la tovallola i intentarà convèncer algú més que a Vox, per obtenir la majoria absoluta necessària per arribar a la Moncloa. No ho té fàcil, bàsicament perquè necessita l'extrema dreta, i la resta de partits polítics no ho accepten ni d'entrada.

Estic d'acord amb el text de l'article. Penso que la dreta espanyola és poc intel·ligent i no ha sabut tractar els catalans per fer-se'ls seus. Està vist i comprovat que nosaltres som poc exigents quan ens presenten un plat assequible. Ens resistim i sortim al carrer quan ens ofeguen. Amb això està tot dit. Es tracta, doncs, de fer-nos alguns regals i llavors ho acceptem submisament.

No sé si la dreta espanyola s'ha de plantejar el federalisme, però en tot cas no pot enfrontar-se sistemàticament als catalans. S'ha demostrat que el vot català decanta el resultat final a Espanya. Els socialistes necessiten el PSC, i el PP necessita treure més vots a Catalunya. Això que sembla tant evident no s'acaba d'entendre des de Madrid, sobretot des de la dreta espanyola. En aquesta ocasió es varen creure que amb Vox acabarien obtenint la majoria absoluta, però ni tan sols així ho han aconseguit.

La història ha demostrat que l'encaix de Catalunya a Espanya és una assignatura pendent, que en un moment determinat pot quedar en standby i no molestar, però a la llarga torna a aparèixer i condicionar la política de l'Estat. Sabent això la dreta espanyola hauria de ser més llesta. Ha vist que ni amb l'ajut dels mitjans de comunicació espanyols, ni amb el suport descarat de la Justícia, ha pogut arraconar Catalunya i evitar que marqui la política de tot l'Estat. I encara bo que som tan mesells que no ho sabem aprofitar, i en lloc d'anar junts a fer força, ens tirem els plats pel cap.

El PP català té un problema de manca de lideratge efectiu. Al meu entendre és degut a la incapacitat de liderar un projecte beneficiós per a Catalunya. Sempre han viscut supeditats a Madrid, i això els ha fet insignificants i residuals. Quan el PP necessita els vots dels catalans es troba que no hi som. Se n'adonaran algun dia, o bé hauran d'esperar que l'esquerra i l'independentisme ho faci encara pitjor, per poder aconseguir la majoria necessària per obtenir el govern anhelat? 

Voluntat política

Això és el que fa falta a l’hora de resoldre temes que són estrictament polítics: voluntat política. Per desgràcia no hi ha voluntat política, sinó interessos polítics, interessos partidistes, tots ells manipulats per uns mitjans de comunicació ideològicament al costat de l’extrema dreta i el feixisme. 

Avui llegia un escrit sobre les declaracions de l’exmagistrat del Tribunal Constitucional, el senyor Juan Antonio Xiol, on diu que l’Amnistia és totalment constitucional i que només cal voluntat política. El problema és que ens han demonitzat tant als catalans que no hi ha cap partit d’àmbit  estatal que s’hi atreveixi, i aquí hi trobem a faltar el PSC per fer alguna cosa més que claudicar en tot allò que podria beneficiar els interessos dels catalans.

No sé com acabaran les negociacions per fer possible un nou govern de Pedro Sánchez, però no ho podem simplificar ni donar totes les culpes als que tenen a les seves mans evitar unes eleccions. L’experiència d’aquesta legislatura passada, tot i haver necessitat els vots favorables d’ERC, ens demostra que les paraules, en aquest cas les promeses, se les endú el vent.

Haurà estat el menysteniment a les reivindicacions catalanes, per part del govern socialista, i no la decisió que pugui prendre Junts, la causa d’una possible repetició de les eleccions generals. Ens agradaria un govern progressista i valent a Madrid, que ens tingués en compte no només a l’hora de rebre els vots necessaris per a la seva proclamació. I això es pot produir si hi ha voluntat política. No cal res més.

T'esperem a l'acte de la CUP!

Avui la CUP realitza el seu acte de campanya per a les eleccions generals de diumenge. Una campanya que amb prou feines s'ha fet present a la nostra vila. Algunes pancartes, quatre cartells mal comptats i un únic acte al carrer per recordar que diumenge ens juguem el futur d'aquests quatre anys, i més.

És evident que la televisió, la ràdio i la premsa s'han encarregat de recordar-nos-ho, però si ho comparem amb les eleccions municipals d'ara fa dos mesos, no té res a veure. La repercussió pot ser més gran, encara que menys propera. Estem cansats de campanyes i votacions? No hi veiem un futur clar on nosaltres hi puguem incidir?

La CUP cada vegada es planteja si es presenta en unes eleccions que no són les municipals. Anar a Madrid a què fer? No és una posició fàcil, i a la CUP ja se l'ha acusat de no donar la cara, o bé no prendre decisions davant de disjuntives importants. La CUP va decidir aquesta vegada tornar a Madrid per continuar donant la cara, sabent que poca cosa més que parlar i defensar els interessos dels catalans es podrà fer, amb uns resultats que no s'auguren esperançadors.

Però no ens confonguem i pensem que cal un vot útil contra el feixisme. A Madrid no hi poden haver només dos discursos, que mai són favorables als catalans. A Madrid s'hi ha d'anar per fer acte de presència i perquè ens escoltin. S'hi ha d'anar per poder dir la veritat i intentar que els faci mal. Que tinguin mala consciència, o com a mínim que no tot siguin discursos desorientadors i allunyats dels problemes reals d'una part de l'Estat, que ens reté, però no ens estima.

És una llàstima que el discurs en defensa de Catalunya no sigui unànim, però és una evidència que no tots els catalans som ni pensem igual. La diversitat enriqueix i defineix una realitat que no podem negar. Sí que hem d'esforçar-nos per no tirar-nos els plats ple cap i provocar que els que no ens volen hi surtin guanyant. Cadascú, des de la seva ideologia i voluntat política ha de treballar per aconseguir un tracte just i un reconeixement a la diversitat que propugna la carta magna que tant es posen a la boca PSOE i PP.

A Arenys de Mar, aquesta tarda explicarem per què anem a Madrid, i ho farem amb la participació dels nostres regidors locals, que es presenten en aquestes eleccions, i del diputat Carles Riera, a qui hem d'agrair el seu testimoni al Parlament català, una institució en hores baixes, que alguns dels seus membres voldrien suprimir, i ho intentaran si són capaços d'obtenir prou vots per capgirar el nostre sistema democràtic. Us esperem a l'acte, i diumenge el vostre vot!