Polítics que no ens mereixem

Aquest matí, mentre esmorzava, he posat un moment el 324 per veure les notícies i he escoltat un tall de la intervenció de l'eurodiputada del PP, la senyora Dolors Montserrat, atacant la ministra espanyola Teresa Ribera, que opta a ser nomenada comissària i vicepresidenta de la Comissió Europea. Les poques paraules que he sentit justifiquen sobradament el descrèdit de la política i dels polítics actuals.

Puc entendre molt bé que hi hagi tanta gent que no li interessi la política i que critiqui fortament els polítics. A mi, que m'agrada la política, ja em comença a pesar i em molesta tot el que està passant, per la mediocritat dels polítics d'avui, l'insult permanent i la crítica destructiva sense arguments sòlids. L'engany sistemàtic i l'ànsia de poder com a únic objectiu dels partits polítics. Amagar les pròpies vergonyes amb fum destructiu.

Escoltar a Dolors Montserrat és vomitiu. No aporta res de positiu i només provoca malestar, desafectació i posar a tots els polítics en el mateix sac. No és l'única, certament, però és una mala política que no fa cap bé. Una cosa és fiscalitzar la tasca del govern, qüestionar la seva actuació, criticar aquells errors evitables, i aportar una alternativa coherent i lògica d'acord amb la pròpia ideologia, i l'altra és intentar desgastar l'adversari a base de mentides i descrèdit sense argument.

No seré jo que surti a defensar el govern socialista espanyol i els seus ministres, sinó que demano respecte a la veritat, una bona praxi i saber defensar els principis ideològics sense utilitzar la ciutadania, amb tots els seus problemes i vicissituds, per aconseguir el poder. Si volem millorar la nostra societat, no podem caure en el vici de jugar amb les persones. Al final només aconseguirem la desconfiança de tothom, per caure en el parany dels que més en saben d'entabanar la gent, amb falses promeses i enganys.

La ciutadania no es mereix polítics com Dolors Montserrat, ni alguns altres que estan en el seu mateix nivell. Les persones necessitem uns polítics que liderin el progrés del país i del món, a base del sacrifici, l'esforç i la dedicació, buscant sempre el millor per a tothom, i no el benefici propi, sigui econòmic o de reconeixement personal. Tant de bo que tots plegats obrim els ulls i siguem capaços d'arraconar aquests polítics que no ens fan cap bé, sinó que desmaneguen el poc ordre que hem aconseguit en un món cada vegada més desorientat.

Moguda per l'odi

Parlar de política i dels partits polítics de manera objectiva és molt complicat, sobretot si d'alguna manera t'has significat. És llavors quan necessites més que mai ensenyar les cartes i opinar, sempre acceptant la subjectivitat, però intentant, si vols ser crític, ser coherent amb tot allò que dius. Una coherència que no necessàriament s'ha de mantenir al llarg dels anys, perquè tinc molt clar que les persones, amb els anys, anem evolucionant, ja que no som ni hem de ser necessàriament estàtics. La vida, l'entorn, l'experiència, el coneixement i els descobriments et van formant i configurant. 

    Tot això ho dic perquè fa un parell de dies que tinc moltes ganes de parlar de l'eurodiputada Dolors Montserrat, de qui coneixem llargament la seva trajectòria política i tots els seus esforços per grimpar posicions i viure eternament de la política, encara que sigui maldient del seu país, la seva llengua i la seva cultura. I, esclar, tot això ho dic des de la meva visió i sentiment de país, amb un regust davant la manipulació i l'atac constant, aprofitant a vegades els errors que cometem, com a poble, però que en cap cas justifica el seu odi.

    El darrer treball, que fa anys que hi batalla, és la passejada per les nostres terres al capdavant d'una comissió europea que busca com enganxar-nos per dir que som tant o més dictadors que el general Franco, l'enemic del poble català i la seva llengua, que ara sembla, al seu parer interessat, que ho hem tergiversat, essent la víctima la llengua castellana.

    Puc entendre que un espanyol de l'Espanya profunda que només pot escoltar la premsa manipuladora, parcial i intencionadament anticatalana, arribi a creure's que a Catalunya maltractem el castellà. Que ho això ho defensi i prediqui la senyora Dolors Montserrat em sembla una aberració i deshonestedat, que només s'entén si penses que aquesta senyora vol viure de la política dins de l'extrema dreta del PP. 

    La senyora Dolors Montserrat volgudament, o amb desconeixement greu, està fent un mal favor, no pas al català i les persones que el tenim com a llengua materna, sinó a tot el país, sembrant un odi que només porta problemes de convivència. Si la justícia fos imparcial i atenta a tot el que passa pel món, aquesta senyora hauria de patir-ne les conseqüències. Però la justícia no actua de la mateixa manera amb totes les persones, i d'això se n'aprofita. No li desitjo cap mal, sinó simplement que arribi un dia que reflexioni amb tot el que ha fet i ha dit i, honestament, reconegui, sense necessitat que ens ho expliciti, l'error de la seva conducta.

Mor l’exministre Josep Piqué

Estic segur que molts voldríem conèixer els pensaments interns de Josep Piqué, exministre d’Aznar, ja sigui per la seva evolució política, com per la seva situació dins del PP que el va fer pujar fins a ministre, però que també li devia fer pagar car la seva manera de pensar i de respectar el nostre país.

Ho he escrit en més d’una ocasió en aquest blog, parlant del PP català i la seva priorització per l’Espanya centralista, amb poca fidelitat a Catalunya. Sempre he pensat que Catalunya es mereixia una altra dreta, que es cregués el país, hi confiés, i treballés per defensar-lo en tot moment. Això, amb el PP català no ha passat mai, però d’alguna manera podríem imaginar que estava en la ment de Josep Piqué.

Probablement no hi va lluitar prou, ja sigui perquè els seus companys de partit no li posaven fàcil, o perquè li calia una empenta, però en el fons jo penso que alguna cosa s’entreveia en ell, que el diferenciava de la resta de dirigents del PP català. Només, per posar un exemple, encara que n’hi ha molts, atureu-vos un moment a pensar en l’eurodiputada Dolors Montserrat, i convindreu amb mi que la diferència amb Piqué és abismal.

Durant un temps, això que jo reclamava al PP català, ho estava fent el PP basc. Crec que ara les coses han canviat molt i també s’ho haurien de fer mirar. En tot cas no ho segueixo gens i per tant no puc dir gaire res més al respecte. A casa nostra el PSC jugava a favor nostre, tot i la feblesa davant la intransigència del PSOE per defensar a fons segons quins temes transcendents per a nosaltres. Això també es va acabar i avui podríem afirmar que estan fent el mateix paper que el PP català.

Unes hores per Barcelona

Tothom té dret a representar el paper que considera que li escau en cada moment i nosaltres hem de ser capaços d'entendre-ho. Ens agradarà més o menys, però sabem que els formalismes tenen la seva importància, i en política també, potser més que en segons quins àmbits.

Ahir la consellera Clara Ponsatí, i actualment eurodiputada, va decidir tornar per unes hores al país que en va haver de marxar exiliada, inicialment amb l'amenaça de penes de presó i en aquests moments només reclamada per desobediència. I va venir sense fer el tràmit de passar per Madrid per visitar el Tribunal Suprem tot demostrant que no li reconeix cap tipus d'autoritat.

El resultat va ser una detenció puntual per portar-la davant del jutge de guàrdia perquè al jutge Llarena li interessava que tothom veiés que hi continua essent, i que no es cansarà mai de jugar el paper que ha volgut prendre en aquest procés. 

Cadascú, doncs, va fer el numeret que va voler, i la reacció va ser l'esperada per totes bandes. Els partits independentistes es varen posar al costat de l'eurodiputada, i els partits nacionals espanyols, molt contents de la reacció del jutge, i amb moltes ganes que la detenció pogués ser de llarga durada. En cap moment va pesar la condició d'immunitat, pel càrrec que ostenta, perquè els espanyols són així. Qui els ha de dir què han de fer i deixar de fer?

Particularment no dono gaire importància al fet, que haurà servit per engrescar a persones que estaven una mica avorrides perquè no passava res, però el problema de l'encaix de Catalunya a aquesta Espanya tan retrògrada continua i no té cap pinta de poder trobar-hi solucions. Ens volen submisos i sense cap privilegi especial, ni reconèixer la història ni els drets adquirits. De fet, el discurs del senyor Tamames ja va deixar clar quin era el pensament majoritari dels espanyols i, com apuntava en un post d'aquests darrers dies, si poguessin modificar la Constitució seria per fer-la encara més restrictiva quant als nostres drets diferencials. Ens ho varen descafeïnar amb el cafè per a tothom, però ara encara anirien més enllà i s'apuntarien a eliminar les comunitats autònomes per defensar la unitat territorial de tot l'Estat.

Clara Ponsatí nova eurodiputada

És massa greu i seriós tot el que està passant a Espanya amb els diferents tribunals i institucions judicials com per fer-hi broma, però permeteu-me que parli del ridícul i l'absurditat en el cas de la Junta Electoral Central (JEC). Ara, que amb el Brexit l'exconsellera Ponsatí entra al Parlament europeu, la JEC li va exigir que anés a Madrid a jurar la Constitució per poder esdevenir eurodiputada. Anar a Madrid vol dir ser empresonada perquè es troba "fugida", i a més el Parlament europeu ja va permetre que Puigdemont i Comín fossin eurodiputats sense aquest jurament. Què pretenia la JEC?

Digueu-me si no és ridícul tot plegat. No ens ho podem agafar a la lleugera perquè hi ha massa gent afectada per aquesta manera d'obrar de les institucions de l'Estat, però indigna pensar que s'utilitzi la força per maltractar i riure's de la gent.

Tot plegat és prou complex com per poder endevinar en què acabarà. Han de passar mesos si no anys abans no se'n tregui l'entrellat, i caldrà tenir molta paciència, uns dins la presó i d'altres a l'exili. El que queda clar és que voler judicialitzar els problemes polítics no porta enlloc, encallen la situació i posen en perill la seguretat de les persones.

Sigui com sigui, Clara Ponsatí és la tercera persona exiliada que tenim com a eurodiputada, fins que s'accepti el suplicatori que de ben segur es demanarà, com en el cas de Puigdemont i Comín. Entretant Junqueras, que va remoure tot això, continuarà pres, complint condemna per haver executat allò que molts catalans li van demanar.

El mal fer de la representant espanyola

Aquests dies hem llegit la mala reacció de l'eurodiputada espanyola vers el president del Parlament Europeu, arran de la sentència del Tribunal de Luxemburg i la conseqüent resposta del president, que no podia ser altra, però que no ha agradat a la socialista espanyola.

Vergonya aliena és el que provoca aquesta manera de ser i d'actuar. Puc entendre que no agradi que una sentència en sigui contrària, però la mala educació no queda mai justificada. Des de petits hem après a comportar-nos davant les dificultats, les bufetades i les resolucions que no ens agraden, però sembla que no tothom ha rebut la mateixa educació i així es veu.

Mentre les coses es fan a dins, resulta molt complicat analitzar-les, perquè els costums i tradicions són diferents i es fa difícil trobar els paràmetres per comparar, però en el moment que surts de casa i et relaciones amb altres països és quan pots veure les diferències i l'educació, en tots els sentits, que uns han rebut o deixat de rebre.

La convivència a Europa deixa en evidència les mancances d'uns i altres i la manera d'actuar. Espanya ha viscut molt bé, beneficiant-se de tot i tots. Ara que ha sorgit el problema de l'encaix de Catalunya i s'ha internacionalitzat, de mica en mica s'ha anat veient que hi ha una manca d'arguments i de saber fer. Que les coses es fan a la brava, utilitzant el poder i no la raó, sense defensar els drets més elementals. Bon Nadal!

Reflexionant sobre el meu vot de demà

Tal com està establert, avui he reflexionat sobre les eleccions de demà diumenge, i d'aquesta manera decidir a quina opció havia de donar suport. Diguin el que diguin no totes les eleccions són iguals i és per això que el vot no sempre es dirigeix al mateix partit polític.

Diuen que en les eleccions municipals el que compta són les persones i no pas els partits. Discrepo una mica en el sentit que en gran mesura sí que es vota les sigles, però és més fàcil que les persones que estan a les llistes tinguin un pes important a l'hora de prendre la decisió, més que en altres eleccions. 

La reflexió d'avui m'ha portat a decidir el meu vot en funció de la persona que liderava la llista electoral, o el català o catalana amb possibilitats de convertir-se en eurodiputat o eurodiputada. 

He pensat que votar PP volia dir donar el meu suport al senyor Cañete i afavorir que el senyor Santiago Fisas entrés al Parlament europeu. Votant el PSOE donava suport al jove Javi López i podia facilitar que Esther Niubó també anés a Brussel·les, i tota la gent del PSOE.

Si votés C's donaria ales al senyor Javier Nart, que té les seves simpaties amb Catalunya, i si ho feia a UPyD ajudaria a que la inestimable Teresa Giménez Barbat tingués alguna opció a entrar al Parlament europeu. Votant ICV-EUiA reforçaria que Ernest Urtasun defensés els interessos catalans des de Brussel·les.

Hi ha també dues opcions en què el cap de llista és català. La llista de CIU, que incorpora el PNB com a segon, o la d'ERC, amb el filòsof de Calella, el senyor Josep Maria Terricabras, al capdavant.

A part hi ha 34 llistes més, però us confesso que no me les he mirat i per tant les he descartat. Amb 7 opcions per escollir m'ha semblat suficient, sobretot perquè a l'hora d'analitzar les expectatives de qui ens podria defensar millor els interessos dels catalans, n'he trobat alguna que he descartat aviat.

Finalment m'he quedat amb dues opcions, de partits polítics ben diferents, i he mirat bé les dues llistes i els polítics catalans amb opcions d'entrar al Parlament, però sobretot la confiança que em donaven per defensar-nos a Europa, i això ha estat definitiu. No sé si m'equivocaré, però ja tinc clar a qui votar.