Quan un articulista en té un bon coneixement

Acostumo a llegir el diari, ara digitalment, i m’entretinc estones amb articles que em resulten interessants. A vegades em pregunto què té aquest articulista que m’agrada especialment el que escriu? El tema que tracta és una part important i que em motiva a seguir llegint, però hi ha quelcom més. Un mateix tema em pot agradar més segons qui l’escriu. Per què?

He arribat a la conclusió que la importància perquè un article o fins i tot una notícia t’agradi especialment és la contextualització, les referències històriques, tot allò que forma part del text i que t’ajuda a entendre el que està succeint.

Penso en aquests moments en l’Enric González i els seus escrits al diari ARA. No me’n perdo cap. No només és interessant la seva opinió respecte al tema que tracta, sinó que el coneixement que en té, el context en què ho situa i ho relaciona, et fa aprendre coses que probablement desconeixies o que no ho relacionaves directament.

No sé la política o criteris que segueixen les direccions dels diaris a l’hora d’escollir els seus articulistes. M’imagino que persegueixen aquells que els mereixen confiança i valoren la seva opinió i coneixements. Probablement, tampoc n’hi ha tants que excel·leixin i llavors et trobes amb uns quants col·laboradors que deixes de seguir perquè no t’interessen.

Els lectors opinen i se’ls ha de respectar, no pas moltes de les coses que comenten. Quan es tracta d’un bon articulista el to i contingut de les intervencions és totalment diferent de quan qui escriu no et motiva ni t’aporta gairebé res de nou.

Formació contínua

Cada vegada és més evident la necessitat de la formació contínua. Assolir un lloc professional, pels mèrits adquirits i la formació rebuda no és una meta, sinó que ha de ser un final d'etapa. Un objectiu assolit que et compromet per al futur.

Segurament que tots hem caigut en la trampa de pensar que guanyades unes oposicions a l'administració pública o bé aconseguit un lloc de treball a la privada ja et permet descansar i imaginar-te que tens la vida resolta. Sortosament, el món evoluciona i cada vegada hi ha més reptes a assolir. I si hi ha més reptes vol dir que cal perfeccionar coneixements i eines, i això no es fa per generació espontània.

Em preocupa tot el que sento sobre l'ensenyament d'avui dia als instituts. Sembla que tothom, pares i educadors, s'hagin de compadir dels pobres alumnes i posar-los les coses fàcils. No els podem frustrar i els hem de permetre superar cursos, per arribar on? És que tot s'acaba amb el títol de batxillerat o una llicenciatura? 

Si l'aprenentatge es reduís a la memorització de textos, potser sí que diria que cal facilitar el pas als cursos superiors, però si del que es tracta és d'aprendre a comprendre bé les coses, i saber donar resposta a tot el que es presenta, segurament que cal anar avançant a poc a poc i demostrar que s'adquireix aquesta tècnica que haurà de servir després a la vida professional, sigui quina sigui la branca escollida.

Potser estic equivocat i poc informat, o se m'ha perdut alguna cosa, però l'opinió que tinc és que avui encara es treballa poc per exigir als nostres professionals la formació contínua. No té cap mena de sentit que un funcionari, després de passar unes oposicions, per més bé que se les hagi preparat, deixi de formar-se i d'adquirir nous coneixements. El mateix s'ha de dir d'un treballador d'una empresa privada, sigui quina sigui la seva especialització.

Probablement, tot està lligat en la línia, massa freqüent, avui, d'anar pel més fàcil. No trencar-se el cap, i gaudir de la vida, encara que sigui amb un grau d'inconsciència important. O m'equivoco?

L'administració directa i indirecta

Em preocupa pensar que una mala gestió a l'administració pública justifiqui la reducció de serveis o la seva externalització. Encara que en si mateixa, una externalització de serveis no és una mala solució, quan l'administració se'n despreocupa i no en fa un seguiment exhaustiu i constant, pot derivar en una mala prestació del servei, no resolent allò que es pretenia.

Dirigir un municipi, un país, no és fàcil i requereix aptituds, polítiques i tècniques. Un desconeixement del funcionament dels serveis, o l'abandonament del seu control pot ocasionar problemes als ciutadans. Hi ha qui, ideològicament, té molt clar que l'administració pública no funciona i que la privatització dels serveis és la millor solució. La cosa, però no és tan senzilla. Si una administració no és capaç de gestionar directament un servei, potser tampoc serà eficient en el control de l'explotació indirecta, i al final qui hi surt perdent és l'administrat.

Al meu entendre, doncs, és un error perdre el temps discutint com es gestiona un servei, sinó que ens hem de dedicar a conèixer el seu funcionament, i sigui de la manera que s'hagi decidit, fer el seguiment necessari per aconseguir l'eficiència i els bons resultats. 

Dit això, podem analitzar els diferents serveis que l'administració té encomanats, i valorar com s'estan portant a terme. Ens discutirem si ho ha de fer la institució pública, una empresa pública, o una de privada, a través d'una concessió, però segur que coincidirem a dir que el transport públic al nostre país no funciona. I això és greu. Podem carregar les culpes a qui ens caigui més malament, però el fet és que la manca d'inversions, el poc control de la seva gestió, i la manca de preparació i dedicació dels seus responsables, ha provocat que avui, moure't amb transport públic sigui tota una aventura. 

I no ens oblidem de l'ensenyament, amb plans d'estudi que canvien contínuament i directrius poc clares. O la salut, que érem l'enveja de molts països i des de fa un temps ens estan passant la mà per la cara. La conclusió és clara: el sistema no sempre és l'esca del pecat. La preparació, coneixements, aptituds i actituds són bàsiques per a un bon funcionament dels serveis.

Conversar sense obsessionar-nos

Més d'una vegada he pensat que havia de canviar el nom del meu blog. Probablement, la idea que tenia fa vint anys, quan vaig decidir començar a escriure en aquest racó obert, no ha reeixit o fins i tot no tenia raó de ser i calia batejar-lo de manera diferent. La veritat és que, tret de raríssimes excepcions, el meu espai ha resultat un monòleg i no pas una tertúlia.

A Arenys de Mar, una colla d'amics i coneguts vàrem iniciar un projecte que es basava en la tertúlia. El model va canviar amb els anys, amb més o menys presència d'experts i coneixedors de diferents matèries, però en el fons el que ens interessava era precisament la tertúlia. Un espai de conversa i d'aportació d'opinions i idees. A vegades amb molt de coneixement de les temàtiques que escollíem, i en altres ocasions érem uns autèntics neòfits. 

Hi he pensat moltes vegades i, malgrat que hi hauria coses que canviaria i intentaria corregir, en faig una valoració positiva. Vaig adquirir coneixements i també aprendre a conversar, amb una idea bàsica que m'agradaria saber transmetre. En una conversa, que és l'essència d'una tertúlia, no has de pretendre mai convèncer a ningú. L'objectiu ha de ser aportar les teves idees, reflexions i opinions, defensant-les, però amb les orelles ben obertes per escoltar què hi diuen els altres.

Sovint el fracàs d'una conversa o tertúlia rau en el fet que hi ha algú que no escolta i que té per objectiu convèncer els altres de les seves raons. I malgrat que pugui tenir-les, no és el lloc per obsessionar-s'hi. Aconsegueixes arruïnar la tertúlia i, el que encara és pitjor, provocar que hi hagi qui abandoni el grup.

Això, segur que ho podem aplicar a molts llocs i circumstàncies. La capacitat d'expressar les teves opinions, amb arguments, sense pretendre convèncer els altres, és la clau de l'èxit. Si realment tenies raó, tard o d'hora es reconeixerà. Si t'obsessiones, només aconseguiràs el rebuig i l'avorriment.

Continuaré pensant si canvio el nom del meu espai. Seria bo que més persones hi intervinguessin, però no vull pecar de pretensiós. Em sento prou satisfet de donar la meva opinió en obert.

Fer fàcil la vida

Llegia avui la notícia que parlava del pla de l'Ajuntament de Barcelona per simplificar i agilitzar els tràmits administratius i m'agradaria que fos una realitat i que s'encomanés a altres administracions. Hem avançat molt en coneixements informàtics, i ja no podem parlar de noves tecnologies, però no s'ha millorat gaire quant a facilitar als vilatans el seu ús, simplificant tràmits innecessaris, alguns, i més assequibles a tota la població, sense necessitat de ser experts tecnològics o digitals.

Encara ara, quan necessites fer alguna gestió amb l'administració pública, no et resulta fàcil. Ja sigui perquè la informació dels passos a seguir no és clara ni hi ha totes les casuístiques possibles, o perquè hi ha tràmits que s'han de fer presencialment, amb la maleïda cita prèvia obligada. 

Si a més, vols embrancar-te amb els portals de transparència, la cosa es complica més. No hi ha tota la informació, n'hi ha d'altra que no està ben dirigida o bé no és amb format obert. Al final aconsegueixen que els ciutadans s'oblidin del tema i renunciïn a utilitzar-ho.

Encara avui et trobes que l'administració et demana una documentació que ella disposa o té la manera per obtenir-la, malgrat que la llei t'empara. I això és més greu quan els tràmits a realitzar no són voluntaris, sinó que la mateixa administració t'obliga a fer per aconseguir uns drets legítims i necessaris per al teu dia a dia.

El problema de fons no és tant tecnològic com de voluntat política per facilitar els tràmits. Avui no hi ha gaires excuses per no permetre segons quina tramitació, i més aviat es tracta de l'interès de l'administració per facilitar-ho. És per això que quan llegeixes notícies com aquesta, en un primer moment ho aplaudeixes, encara que pensis que van tard. Després veus que es premien portals per la seva transparència i et fa ràbia comprovar que a l'hora de la veritat, la meitat de les coses són inaccessibles, sigui perquè no hi ha manera de fer-ho, o perquè és massa complicat d'entendre el procediment. 

En definitiva, es tracta de fer fàcil la vida. Entendre que l'administració pública ha d'estar al servei de la ciutadania, que no s'hi dirigeix perquè li faci gràcia, sinó perquè en té necessitat. 

Què més cal demostrar?

No tinc res en contra de Dani Alves. No tinc prou coneixement de tot el que va passar el desgraciat dia pel qual se l'ha jutjat i no tinc tampoc prou coneixements jurídics per valorar la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que l'ha absolt, però haig de dir que la seva decisió crea inseguretat jurídica i no crec que ajudi a reduir la xacra que afecta la nostra societat.

Vull pensar que els magistrats del TSJC són conscients del que han sentenciat i que tenen prou arguments jurídics per avalar-ho. Dubto que tinguin arguments morals i socials, però probablement aquests no compten a l'hora de proclamar les sentències, tot i que al nostre país estem molt acostumats a veure coses que no s'expliquen. Decisions de tribunals de justícia que semblen imparcials i molt esbiaixats.

Ens queixem que es posen massa traves perquè les dones que pateixen violència de gènere ho denunciïn. Hem vist comportaments de jutges que no ens han agradat i han ratllat el delicte o si més no han provocat rebuig unànime de la societat. Ara ens trobem amb una sentència que grinyola i deixa, al meu entendre, molt desprotegides les dones davant de violadors i mascles que no saben comportar-se a la vida.

No sé si la víctima presentarà recurs i hi haurà d'intervenir el Tribunal Suprem. Tampoc tinc la certesa que en cas que sigui així, aquest tribunal decideixi canviar la sentència d'uns col·legues. La desconfiança amb els jutges del nostre país és absoluta. Aquesta desconfiança provoca, com he dit al començament, inseguretat jurídica, i això és el pitjor amb què ens podem trobar.

Crec que és hora que els nostres polítics es manifestin en contra d'uns magistrats ancorats a l'extrema dreta, nostàlgics del franquisme i involucionistes. Hi ha prou motius morals i socials per pensar que la violència masclista no pot sortir-se'n tant alegrament, encara que puguin dir que no hi ha prou indicis que ho avalin, tot i reconèixer els fets. O si més no això és el que he entès d'una sentència que crec errònia i perillosa per a la bona convivència.

La línia entre professionalitat i amiguisme

La lliure designació sempre ha estat motiu de polèmica. La potestat d'un càrrec electe de nomenar persones de la seva confiança es posa en qüestió en la majoria dels casos. Defensar-ho et situa en contra de totes les forces que defensen a ultrança el funcionariat i les oposicions. Qui té raó?

El tema no és fàcil i pot comportar moltes interpretacions, algunes d'elles malicioses i interessades. Anem per pams. Quan un càrrec electe ha de nomenar personal de certa responsabilitat acostuma a tenir dues vies a seguir. Per una banda, es pot nomenar els professionals que s'han preparat per exercir aquell càrrec, valorant coneixements i experiència, o bé escollir persones de la seva confiança, perquè segueixin la línia política que els interessa transmetre. Si la llei no diu el contrari, ambdues opcions són vàlides i legals.

El problema acostuma a sorgir quan les persones escollides només tenen a favor la simpatia i confiança de qui els nomena, però no la capacitat per poder exercir correctament les responsabilitats intrínseques d'aquell càrrec. Aquest amiguisme, sigui per coneixença o pertinença al partit, o com a premi per tota la feina feta fins llavors, pot posar en evidència que la tria no sigui la millor opció possible.

Aquests dies es parla del nomenament d'ambaixadors i la seva destitució per part del ministre d'Exteriors José Manuel Albares, i qui es queixa directament és l'Associació de Diplomàtics Espanyols (ADE), com a afectats directes de la manera d'obrar del ministre. S'ha de dir, però, que l'actual ministre no s'ha inventat res de nou, ni tampoc el seu partit polític. La història ens ensenya que aquesta pràctica és l'habitual, sigui quin sigui el partit polític que governi a Espanya. Hi ha una llista molt llarga de polítics a qui s'ha obsequiat amb una ambaixada, al marge de la seva idoneïtat per al càrrec.

Jo sempre he defensat que a segons quin nivell de responsabilitat política es nomeni persones de la confiança del polític de torn, que ocupa el seu càrrec per voluntat democràtica. Al mateix temps, però, sempre he afirmat que calia demostrar que aquelles persones de confiança, tenien en el seu haver suficients coneixements, aptituds i mèrits per exercir correctament el seu càrrec. Quan es tracta simplement de regals entre amics, és quan tot trontolla i perd sentit i qualitat democràtica.

Un parèntesi que podem aprofitar

Ara, que tot fa pensar que tindrem una certa calma política al nostre país, amb congressos convocats pels partits polítics per tal de replantejar el seu futur, els seus objectius i estratègies, potser ens convindria dedicar-nos a llegir i escoltar persones que ens poden ensenyar molt amb les seves paraules i els seus pensaments. Normalment, no ens expliquen res que no puguem entendre i valorar, sinó simplement que ens ho posen bé, i ens ho recorden, ja que, malauradament, acostumem a oblidar-nos-en.

Ho dic després de llegir l'article de Ferran Requejo al diari ARA, "Pensar millor la política". I en trobarem més, deixant una mica de banda tota la palla, sovint malintencionada, que pots trobar-te a les xarxes socials. Fent un parèntesi, voldria recordar unes paraules d'un polític que ha recuperat responsabilitats de govern, que ha trobat una gran diferència respecte al passat, i molta culpa és causada per la facilitat d'insultar i criticar sense arguments, que tenen les xarxes socials avui dia. Vull pensar que en podríem fer un bon ús, però sembla que no és una pràctica habitual.

Dit això, i per tal que s'entengui bé el començament de l'escrit sobre la suposada calma política que se'ns presenta, m'agradaria recordar que el nou govern té molta feina a fer i també la possibilitat de fer foc nou, atès que representa un canvi total respecte a l'antic govern, encara que hi reconeixem cares que no són ben bé noves.

M'he apuntat l'afirmació del president sobre el perfil tècnic del nou govern, perquè ningú pensi que només venen a fer política de partit o ideològica. Tinc alguns dubtes amb els perfils dels consellers i conselleres escollits per tirar endavant el govern del país, però hem de confiar que si no disposen de prou coneixements, sí que seran capaços d'envoltar-se de persones que els puguin assessorar bé. 

Ahir, per exemple, vaig poder escoltar unes declaracions de la nova consellera de salut, que algú malintencionat ha recuperat per a les xarxes socials, on donava una solució definitiva a un problema que arrosseguem des de fa temps: falten pediatres, i per això els centres d'atenció primària (CAP) tenen problemes per incorporar-los en plantilla. Segons la nova consellera, els nens i nenes no estan tan malalts, i per tant no cal tenir un pediatre al CAP. S'ha acabat el problema! Ho veieu com és de fàcil?

Les entitats surten al carrer

Aquest diumenge 12 de novembre tindrà lloc a la nostra vila la IIIa Mostra d'Entitats. Es tracta d'explicar tota la feina que es fa durant l'any, amb moltes hores de dedicació i sacrifici que, tot i que segur que es fa de gust i amb ganes, no es pot desmerèixer el treball que comporta, sempre pensant en les persones.

Se'ns dubte que hi ha molts tipus d'entitats. N'hi ha de més endogàmiques i d'altres més altruistes, però totes tenen en comú el treballar sense ànim de lucre, enfortint el teixit associatiu de la vila, alliberant-nos per uns moments de la pressió que tots tenim, i que no sempre som capaços de controlar, aportant coneixements, esbarjo, diversió, entreteniment.

La iniciativa de les entitats és interessant i és bo que l'administració local els reconegui i els faci costat, sobretot pensant que d'alguna manera realitzen tasques que l'alliberen, i que si no hi fossin, probablement hauria d'acabar realitzant, i de ben segur afrontar uns costos que sovint el voluntariat de les entitats del tercer sector acaba assumint.

Durant molts anys, professionalment, he treballat amb les entitats i he participat donant suport a trobades, com la de diumenge, que ens han de servir per agrair-los la feina del dia a dia. Perquè encetar coses, organitzar actes puntuals, tot i tenir les seves coses, no representen un gran esforç, o com a mínim et permeten concentrar totes les energies perquè allò surti bé, però mantenir viu el caliu i la tasca de les entitats al llarg de l'any és tota una altra cosa. 

L'esport i la cultura són molt presents dins del món de les entitats, però també el lleure, la solidaritat, la formació. Tot això ens enriqueix perquè ens treu de la rutina, ens fa obrir els ulls, ens permet relacionar-nos amb els nostres veïns i coneguts, i ajuda a la convivència, sobretot en uns temps on l'individualisme, la polarització política, l'incivisme, per què no, són massa presents a la nostra societat. Obrir les portes, convidar a participar a les activitats que les entitats realitzen és una bona manera de fer poble. Ens socialitzem i això sempre és positiu.

Diumenge al matí ens passejarem per la Riera per conèixer millor les nostres entitats, la seva gent, i participar de la festa a través dels actes que durant la jornada hi ha previst celebrar. Ànims i moltes gràcies per la iniciativa.

Una assemblea oberta per escoltar i reflexionar

Aquest dissabte, de 10h a 12h érem a la plaça de l'Església per explicar com tenim pensat treballar durant aquest mandat que ens ha deixat a l'oposició, amb una majoria absoluta contundent per part de la formació política guanyadora de la nostra vila. També per escoltar les persones que s'han acostat a la nostra carpa, per conèixer les seves inquietuds i tot allò que volen que d'alguna manera es pugui transmetre a l'equip de govern, que des del primer dia ens ha promès mà estesa per col·laborar en tot allò que faci falta.

Arenys necessita resoldre un seguit de temes que ja he comentat darrerament, i que són prou importants com per posar-nos-hi tot a treballar. Hem deixat clar que l'equip de govern, que ha de tirar endavant la governabilitat de l'Ajuntament, ens tindrà al seu costat per a tot allò que faci falta per millorar la vila, però també serem clars i inflexibles davant la inoperància, denunciant allò que no s'estigui fent bé, amb una oposició constructiva i ferma.

Durant el debat han sortit temes de mobilitat, que caldrà resoldre; problemes veïnals que requereixen un treball exhaustiu i eficaç, i no només policial; de convivència, també amb els animals de companyia; la necessitat de millorar les eines de participació dels vilatans; de neteja i recollida de la brossa, trobant la manera més efectiva per resoldre d'una vegada un tema que fa massa temps que es troba encallat; també s'ha parlat de territori, amb els problemes greus de pèrdua de l'entorn verd, amb un maltractament dels rials i espais que s'urbanitzen de manera alarmant; del passeig cap al poble veí de Caldes d'Estrac, que també deixa sense resoldre l'accés a peu d'una part d'arenyencs fins al nucli urbà, i de barreres arquitectòniques.

Hem deixat molt clar que dels errors se n'aprèn, i que no estem contents del pacte de govern que es va trencar sobtadament a mitjans de l'any passat, i que ens ha fet reflexionar sobre quina havia de ser la nostra postura davant d'una situació insòlita a la nostra vila, com és que un partit polític hagi assolit per primera vegada la majoria absoluta.

La CUP continuarà amb el seu lema d'acostar l'Ajuntament a la gent, i per això seguirem amb les nostres assemblees obertes, per escoltar els vilatans, i per explicar tota la nostra tasca, que va més enllà de participar al plens municipals i fiscalitzar l'obra de govern. La transparència, la participació i la proximitat a la gent continuaran sent les eines de treball de la CUP, i abocarem tota la nostra experiència, coneixements i capacitat de treball i esforç per ajudar a millorar la vida de tots els arenyencs. 

La CUP, també amb la gent gran

Aquesta tarda l'hem passat fent-la petar amb els socis de l'Esplai, que aquests dies han obert les portes per parlar amb les diferents formacions polítiques que ens presentem a les eleccions de diumenge. Ens hi hem trobat molt a gust i han sortit temes molt interessants.

La CUP no actua diferent ara que hi ha eleccions de la resta de l'any, perquè la CUP parla amb la gent, sense embuts, mostrant-nos tal com som, explicant els nostres projectes i idees, però sobretot escoltant els altres i recollint totes les inquietuds, les demandes i reivindicacions. 

El nostre compromís, com ja ho hem explicitat, és que aquestes trobades no es limitin a la campanya electoral, sinó que tinguin una continuïtat, al marge de si les eleccions en són més o menys favorables, si podem formar part del govern municipal, o ens quedem a l'oposició. 

En el seu dia la CUP va proposar la creació del regidor de barri entre totes les formacions polítiques del Consistori, però cap altre partit polític ho va recollir, i per això es varen crear les assemblees de zona de la CUP. Es pot tornar a intentar, o simplement deixar clar que els membres de la CUP seguiran parlant amb la gent i amb totes les entitats de la vila, per recollir totes les opinions i traslladar-les a l'Ajuntament.

Hem parlat d'energia renovable, de participació, de subvencions, de com combatre la bretxa digital, de mobilitat i accessibilitat a les diferents zones d'Arenys, d'habitatge, de les activitats que realitzen les entitats i el poc interès demostrat pels diferents governs municipals. Hem recollit els precs i anotat bé els comentaris crítics, però al mateix temps constructius i de sentit comú. Hi ha coses que no s'estan fent bé, i d'altres que ni tan sols es fan ni es preveuen. 

La nostra vila, que és una de les més envellides de la comarca, necessita un canvi en la manera de treballar amb la gent gran. Ho diem en el programa: no només calen polítiques assistencials per a la gent gran, sinó que hem d'aprofitar el coneixement, l'experiència i la disponibilitat de moltes persones que poden ajudar-nos en la tasca de revitalitzar la nostra vila. La jubilació no és el final de la vida, sinó el començament d'una nova etapa, on tots podem aportar-hi molt. L'Ajuntament ho ha de facilitar i tenir-ho en compte. 

Amb la CUP, la candidatura més jove de totes, la gent gran té futur. És per això que demanem el vot per tal de ser decisius a l'hora de portar a la pràctica el nostre programa per als propers quatre anys.

Pensar en la gent gran

És fàcil caure en la demagògia, deixar-nos portar per la superficialitat en el tractament de les persones, i buscar allò que crida més l'atenció, que distreu la gent, per no arribar al moll de l'òs. Aquests dies de precampanya electoral, en una vila com la nostra, amb un percentatge ben alt de població més gran de 65 anys, és lògic que els partits polítics es fixin en les persones d'aquest tram d'edat i comencin a anunciar promeses que els beneficiïn. El problema és que la majoria de propostes no van més enllà de la festa, els tiberis i les celebracions.

La nostra vila té problemes de mobilitat, amb moltes barreres arquitectòniques, i els principals afectats són la gent gran, o les persones amb diversitat funcional. Tampoc s'ha treballat suficientment en reduir la bretxa digital, i cada vegada hi ha més tràmits administratius, tant en el sector públic com en el privat, que esdevenen un obstacle per a qui no té prou coneixements informàtics, entre els quals hi ha moltes persones d'edat avançada.

Els desplaçaments al CAP, els jutjats o el cementiri, o en punts habitats com el Pla dels Frares o Sant Telm, no són senzills per a una bona part de la nostra població, i tampoc s'ha fet res per facilitar-ho. Ens quedem en la part més folklòrica i ens sembla que ja hem complert amb el tractament d'aquest col·lectiu cada vegada més gran.

Per altra banda, cada vegada hi ha més persones que passen a l'edat de jubilació, i que poden ser molt útils a la societat, aprofitant la seva expertesa, els seus coneixements i la seva disponibilitat de temps. Tampoc en aquest cas els nostres governants aporten idees que incorporin aquestes persones per ampliar l'oferta de serveis a la vila.

És per això que des de la CUP volem incidir en aquestes persones més enllà de tot el tema assistencial, per aconseguir implicar a més gent en la construcció d'una vila convivencial, de rendibilització dels recursos, també humans, perquè viure a Arenys de Mar sigui el més plaent possible. Hem d'animar a les entitats de gent gran a diversificar la seva oferta cultural, recreativa i social, però al mateix temps hem de comprometre la institució municipal a donar suport a totes les entitats que treballen amb gent gran i que dediquen temps a aquest col·lectiu, i esforçar-nos per treure el màxim profit del potencial humà, perquè només així aconseguirem enriquir-nos culturalment, i també socialment. Hem de millorar les condicions de vida de tots els arenyencs, i en aquesta tasca comptar amb tothom.

I per això vaig decidir presentar-me

Qui no vulgui pols, que no vaig a l'era! I això és ben cert. Si no et vols complicar la vida, et quedes a casa, vius la teva vida i que els altres s'espavilin. Això si tens la sort que la vida et somriu i que pots anar tirant sense gaires maldecaps. Però no tots som iguals, i n'hi ha uns quants que ens agrada complicar-nos la vida i per això prenem decisions que potser hi ha qui no les pot entendre. 

Després d'una vida de treball, arriba la tranquil·litat de la jubilació. Si la salut t'acompanya, et permet dedicar bona part del teu temps a fer tot allò que potser el dia a dia no t'ha permès fins ara. El pots dedicar a coses personals i familiars, o embarrancar-te a pensar en els altres i treballar per a la comunitat.

Decidir presentar-te en unes eleccions municipals no és ben bé voler dedicar-te a la política, sinó a treballar per la vila on has nascut o t'ha acollit, amb la voluntat de millorar-la, aprofitant la teva experiència i coneixements, però sobretot les ganes de treballar sense defallir, perquè el teu pas per la casa de la vila sigui profitós.

No és la primera vegada que opto a formar part del Consistori arenyenc. Durant el mandat 2007-2011 vaig tenir l'honor de formar part de l'equip de govern local, amb responsabilitats a diferents àrees. No vaig poder fer tot allò que hauria volgut, però estic molt content i orgullós de tot el que vaig aconseguir. Moltes de les coses que vaig emprendre es varen iniciar amb mi, i la majoria han perdurat en el temps.

Penso, i per això vaig acceptar l'oferiment de la CUP, que hi ha moltes coses a millorar. Que la gestió municipal actual té molt que desitjar, i una de les coses que més m'amoïnen i que tinc més ganes de poder contribuir a solucionar, és la poca empatia cap als vilatans, també aquells que no pensen com tu. El poc cas que es fa de les opinions de la gent, dels suggeriments i les crítiques, i la manca de facilitats perquè tothom pugui participar de veritat de la vida pública. 

La meva experiència a l'Ajuntament m'avala, tant a nivell de participació ciutadana, com d'organització interna. És per això que he decidit sacrificar bona part del meu temps lliure per oferir el meu treball i coneixements a la vila que estimo des del primer dia que hi vaig arribar. Ara només cal obtenir la confiança dels vilatans, i aconseguir formar un grup de treball que lideri el nou projecte municipal, que necessàriament passarà per un canvi en la manera de fer política. Gràcies.

Treure profit de la jubilació

A mesura que l'esperança de vida s'ha anat allargant cada vegada són més les persones que una vegada acabada la seva vida laboral gaudeixen de força anys de vida, amb la seguretat de cobrar una pensió que els permet fer front a les despeses que no són poques. És cert que no tothom està en les mateixes condicions, començant per les persones que, amb edat avançada, han quedat sense feina i que la pensió que poden arribar a cobrar és insuficient. 

El cert és que durant els anys d'exercici de les diferents professions s'adquireixen uns coneixements i una experiència que amb la jubilació es trenca de cop, i en algunes empreses això fa mal. Els joves cada vegada tenen més problemes per trobar una feina estable i agafar l'experiència que s'exigeix d'entrada en moltes convocatòries de feina. El relleu, doncs, no sempre és fàcil, i probablement no s'hi ha treballat prou, per fer-ho fàcil.

S'ha de reconèixer que darrerament la revisió de les pensions ha estat significativa, i en això el PSOE s'ha desmarcat de la seva alternativa de govern, el PP, que tenien fixats uns augments anuals ridículs i molt lluny de l'encariment real dels preus dels productes de consum. De totes maneres, caldria estudiar a fons l'equilibri entre la jubilació, que alguns voldrien que es retardés, amb l'entrada al món laboral dels joves.

Però hi ha un tema que trobo interessant i que, amb algunes excepcions, s'hi ha pensat poc, i és l'aprofitament de l'experiència i coneixements de les persones jubilades per a projectes socials, pedagògics i d'oportunitat. Seria bo trobar una manera reglada perquè les persones jubilades, i que es trobin en bones condicions de salut, poguessin aportar aquests seus coneixements en benefici de la societat. 

Hi ha iniciatives particulars, i totes elles són benvingudes i d'agrair, però caldria reglamentar-ho d'alguna manera, perquè fos més freqüent i se'n pogués treure més profit. Havent arribat a l'edat de jubilació, ho estic vivint i m'adono de la importància de ser útil als altres, aprofitant la disponibilitat de temps lliure. 

És bo enriquir-se intel·lectualment, inscriure's en aules de gent gran, cursos i xerrades organitzades per ateneus i entitats del tercer sector, també d'institucions oficials, però hi hauria d'haver una mica d'aportació personal pensant en els altres, ja siguin empreses, organismes oficials, tercer sector... 

És per tot això que, aprofitant els meus coneixements i experiència en l'administració local, opto a presentar la meva candidatura per, de manera desinteressada, ajudar en la governabilitat del meu municipi, pensant principalment en les persones més vulnerables, les que necessiten més ajuda i recursos, també humans, i d'aquesta manera fer una vila més humana, participativa i convivencial. I ho faig a través d'una formació política, perquè així funciona el nostre sistema democràtic representatiu, plena de joventut engrescada en canviar la manera de fer política. Aquest és el gran repte!

Treballar en equip

No és fàcil i considero que no ens ho prenem prou seriosament. Estem molt acostumats a veure grans líders, molts dels quals es queden en la propaganda i t'adones que en el fons és fum, però ens fixem poc en el seu equip i ells mateixos tampoc no ho treballen suficientment.

Treballar en equip hauria de ser un objectiu prioritari per aconseguir millors resultats. Centrar-ho tot en una persona acostuma a donar mals resultats, i en política s'ha dit que els grans líders lluiten per no tenir ningú a prop que els faci ombra. Més aviat busquen persones que els donin suport, però no els facin la competència. Després passa el que passa.

Sempre m'ha agradat el treball en equip, tot i pensar que de petits no n'hem après. No n'ensenyen prou. Quantes vegades no hem sentit a escolars dir que prefereixen fer els treballs de manera individual que no pas compartint-ho amb altres. Fins i tot s'accepta la signatura de companys, però que no s'hi fiquin, que es quedin a casa!

En el nostre sistema polític de llistes tancades, representant a partits polítics, acostumem a fixar-nos en qui va al davant, i a vegades són uns trepes, com els bategem, que no miren a qui trepitgen en el seu afany d'arribar al capdamunt. Llavors es fa difícil el treball en equip, ja sigui per divergències o per cedir tota la responsabilitat al primer, o bé per no comptar amb persones amb suficient preparació per afrontar els reptes de governar.

És per això que valoro el treball en equip, amb persones preparades i amb ganes de compartir la responsabilitat que suposa tirar endavant un projecte de govern d'una vila o d'un país, i fer-ho posant cadascú de la seva part, els seus coneixements, les seves aptituds, i l'esforç i dedicació.

Massa vegades veiem uns governs amb un o dos que treballen i la resta amb prou feines fan acte de presència. No saps si per incapacitat o per afany de protagonisme de qui va primer. I això es pot comprovar. Una manera és veure-ho és amb la delegació de competències, la distribució de responsabilitats, i no estar sempre present a tot arreu, prenent sempre la paraula, deixant en evidència als altres.

Perquè crec en el treball en equip, he pres sempre la decisió de comprometre'm a assumir responsabilitats. No ho faria si només anés a fer gruix, i encara menys si pretengués ser l'estrella de l'equip.

Felicitació als organitzadors de la cavalcada

Una vegada hem passat la diada de reis i hem llegit comentaris sobre l'organització de la cavalcada a la nostra vila, crec que és de justícia agrair als organitzadors el seu treball i bon fer a l'hora de preparar-ho i felicitar-los per l'èxit de la convocatòria. No és fàcil, i encara que acostuma a ser una tasca agraïda, no tothom aprecia la feina que hi ha al darrere, les hores dedicades per a la seva realització i els nervis que es passen perquè tot surti bé.

Si tothom dediqués una part del seu temps a col·laborar en l'organització d'actes públics, a ajudar a tirar endavant projectes solidaris, i a ser participatiu en tots els actes de la vila, ens adonaríem que les coses no es fan soles, i que el risc d'equivocar-nos o de no preveure això o allò, sempre està al caure.

És molt còmode quedar-se a casa i sortir a veure què fan els altres i criticar-ho. Sempre he defensat l'esperit crític, si aquest ens ajuda a millorar i, sobretot, si nosaltres també hi posem de la nostra part. Es critica les persones públiques, si ho fan d'una manera o una altra, sense entrar a fons ni conèixer què s'hi cou. 

Probablement perquè sé que no és fàcil ser actiu i compromès, perquè soc crític amb tot allò que no es fa en condicions ni amb voluntat de servei i d'aportar les nostres habilitats i coneixements per ajudar els altres, és el motiu que més d'una vegada m'he compromès públicament a participar en la vida del poble.

Organitzar un acte puntual té les seves dificultats, però mantenir-s'hi al capdavant i dedicar-hi dies i dies perquè tot surti bé, no és fàcil. És per això que l'organització de la cavalcada de reis no és una tasca senzilla i necessita del compromís d'unes persones, que no s'exhibeixen, que queden en l'anonimat, i això els fa més grans. 

Permeteu-me, doncs, que feliciti i agraeixi el seu esforç i el bon resultat de la cavalcada, i els encoratgi a seguir endavant perquè la festa continuï any rere any.

Del passat al futur, visquem el present

No sé si també us passa a vosaltres, però a mesura que em vaig fent gran tinc la sensació que m'agrada més el passat que no pas el futur. No és tan que enyori el temps passat com que m'interessa conèixer coses que no sabia i que ens han portat on som avui.

Em passa en temes transcendents i que han marcat el camí per on ha transitat el món, però també en detalls, experiències i coneixements que, sense pretendre deixar petjada, han format part de la nostra història, a vegades oblidada, i que en un moment determinat ens crida l'atenció.

Ho he notat quan sintonitzo la ràdio, normalment Catalunya Música, a part de gaudir de la música que emeten, m'interessa molt més conèixer el treball que han fet els lutiers o els mateixos compositors, que no pas què pugui passar la setmana vinent. M'agrada saber que tal instrument ha esdevingut únic al món, o que tal constructor va crear escola i d'allà n'han sorgit tan bons deixebles.

De fet, probablement hi ha alguna cosa innata en mi, perquè sempre he preferit veure pel·lícules que ens expliquen una part de la història, que es basen en fets que han succeït aquí o més enllà, que no pas les pel·lícules de ciència ficció i que ens transporten al futur desconegut. Potser aquest és el motiu perquè m'interessa més el passat que no pas el futur, més que no pas la vellesa on cada vegada hi soc més a prop.

El racó d'enyorança també existeix, sobretot quan parlem de convivència, respecte... i una sèrie de valors que crec que avui han desaparegut, o si més no costa més de trobar. Seria injust pensar que la joventut d'ara es troba mancada d'aquests valors. Probablement els té interioritzats, però l'entorn on l'ha tocat viure no els ho posa fàcil. Penso que nosaltres hem tingut més facilitats per viure i viure bé. Avui tot és més complicat. Però aquest no és el tema d'avui.

Seria desitjable que tots féssim l'esforç d'estudiar una mica més el passat, d'allà on venim. No tant per no moure'ns-en, sinó per tenir en compte el trajecte recorregut, valorar l'esforç de la humanitat per salvar obstacles i procurar millorar l'ambient i la convivència. Fer-ho més fàcil, i sobretot disminuir les diferències que malauradament cada vegada són més grans entre la gent, tant econòmicament com social i cultural. De totes maneres, siguem positius!

Moltes gràcies Adel per fer-nos estimar el teu país

Això s’acaba. Arribem al final del viatge amb dos dies dedicats pràcticament a desfer el camí fet, amb alguns moments per acabar de gaudir de l’experiència d’haver visitat un país que per a nosaltres era desconegut, amb milers d’anys d’història. Si alguna cosa hem après és que gairebé tot està descobert. Les diferents civilitzacions que han poblat el planeta han anat aprofitant el llegat dels seus antecessors, adaptant-t’ho a la seva cultura i costums, i afegint-hi novetats. 

La persona que ens ha acompanyat durant el viatge s’ha esforçat per fer-nos entendre que la cultura egípcia coneixia moltes de les coses que nosaltres donem per sabudes. Hem tingut la sort de ser guiats per l’Adel, un apassionat del país i la seva cultura, i també molt crític amb la gran ignorància de la seva gent vers aquesta cultura i coneixements.

L’Adel te l’autoestima de país molt alta, és una persona culta, i al mateix temps amable, i amb moltes ganes que la gent que acompanya marxin amb un bon coneixement de la història del seu país, i que siguem capaços d’estimar-lo i respectar-lo. Molt crític dels que per ignorància han malmès anys de cultura, i esperançat amb el govern actual, amb la confiança que serà capaç de situar el seu país al lloc que li correspon, per saviesa i tradició.

Tornarem a casa amb moltes coses apreses del país que ens ha acollit durant deu dies. Ens ha sabut greu veure-li les vergonyes, com és el nivell de brutícia i poc respecte pel medi ambient, però els ho perdonarem tot encoratjant-los a esforçar-se a millorar en netedat. Els agrairem la seva amabilitat i que tinguin la paciència d’aguantar els turistes que envaeixen el país, encara que  siguin conscients que això els aporta recursos per millorar la seva economia.

Ens hem acostumat al sol i les altes temperatures, una mica entrenats per l’augment que també hem experimentat al nostre país. Tornarem una mica més morenos, però sobretot il·lusionats i amb moltes ganes d’explicar la nostra experiència als nostres amics i coneguts, i també, seguint els precs dels amics egipcis, animar-los a venir a experimentar-ho personalment i gaudir-ne.

Lliçó d'història del president del PP català

Llegeixo que el nou president del PP català, el senyor Alejandro Fernández, compara les persones que retiren símbols franquistes amb els talibans. Ja fa temps que a molts polítics se'ls ha anat l'olla, però em pensava que es tractava de polítics cansats que estan a prop de jubilar-se i no dels que emergeixen per substituir els de sempre.

Desconec la història del senyor Fernández, els seus coneixements polítics, històrics i de la realitat social de casa nostra, però el que ha dit només es pot entendre per ganes de provocar i dir-la encara més grossa, per no quedar despenjat. Ja sabem que avui els polítics han de bramar i dir bajanades si volen sortir als diaris, i el senyor Alejandro Fernández necessita popularitat i ser reconegut.

Diu la notícia que també ha comparat Guifré el Pilós i Jaume I el conqueridor amb Franco. No acabo d'entendre els seus arguments, però m'imagino que deu tenir una base històrica que li permet fer aquestes comparances, malgrat els segles que separen els personatges comparats. De fet la comparativa és força ridícula i al capdavall es tracta d'una intervenció més, sense sentit, amb ganes que sigui comentada i se'n faci ressò.

Probablement el senyor Fernández és una persona molt culta, intel·ligent i capacitada per a la política, però els meus ulls hi veuen una persona interessada, amb ganes de ser protagonista i viure de la política entesa no com a servei a la comunitat, sinó com a plataforma per a l'èxit personal i, evidentment, una persona més propera a l'extrema dreta que no pas a un pensament moderat.

Ha mort un patriota

Arenys de Mar està de dol per la mort d'un lluitador, un home vital, una persona que no ha escatimat esforços per aprendre i donar-ho a conèixer. Autodidacte, observador i savi. Joan Bibolas ha lluitat tota la seva vida per ampliar els seus coneixements en nombroses disciplines, des de l'enginyeria, la cultura, la història, el pensament, els idiomes, la filosofia. Amb en Joan Bibolas sempre aprenies alguna cosa. 

Fins que les seves forces li ho han permès, en Joan ha estat present en tots els actes socials i culturals de la vila, però no com un simple espectador, sinó participant-hi activament i aportant els seus coneixements.

Sempre he considerat en Joan Bibolas, una persona amb molt de caràcter, de fortes conviccions, però al mateix temps una persona super amable, que sabia escoltar, encara que et pogués donar mil lliçons del tema que estaves tractant. 

En Joan Bibolas ha estat un sobiranista convençut, que hem trobat al capdavant en totes les etapes de la història de Catalunya, des de l'autonomista fins a l'actual amb el procés per a la independència. I ha estat generós, sense demanar res a canvi, amb total gratitud.

Al costat, en Joan ha tingut una gran dona, la Rosa, que l'ha estimat, l'ha acompanyat i li ha donat suport, i que ha fet possible que l'activitat d'en Joan fos tan enèrgica, constant i valuosa per a totes les persones amb qui ha compartit coneixement i lleure. Gràcies Joan per haver-te conegut.