Les conseqüències municipals de les eleccions generals

Les urnes han parlat i aquesta vegada, més que mai, hi ha partits polítics clarament guanyadors i d'altres de perdedors. Qui no ho vulgui acceptar caurà en l'error de voler tapar les pròpies mancances, un excés de supèrbia, cap gest d'humilitat. Els socialistes han aconseguit aixecar el cap, i ho han fet de la mà de qui varen defenestrar, gràcies a la força que encara tenen els barons, aquells que viuen de renda, deixant de banda els principis que havien defensat de joves.

Cayetana ho ha tingut fàcil per acceptar la derrota, ha quedat sola en terreny enemic, però el seu candidat, el senyor Casado, només fa que buscar excuses i culpabilitats a tercers. No accepta que el seu discurs era un fracàs d'entrada, que Aznar el va utilitzar i ara s'amaga darrera el bigoti (no me l'imagino sense).

L'assaig general ha funcionat per al PSC i ERC a Catalunya, i ha enfonsat el PP i els comuns, deixant en standby C's. Les conseqüències d'això serà que les marques PSC i ERC seran valuoses per als aspirants a l'alcaldia d'aquests partits, i les hauran d'amagar la resta de partits, procurant fer sobresortir la persona, sobretot en poblacions on encara ens coneixem una mica tots.

La nostra alcaldessa, malgrat una pèssima experiència quant a tracte, humilitat i eficàcia, ha rebut una gran empenta que la farà competitiva respecte el seu gran adversari, el senyor Estanis Fors. Uns adversaris que dijous es trobaran als jutjats d'Arenys per intentar solucionar els problemes que s'originen quan l'orgull personal pesa més que l'esperit de servei a la població.

Fa un parell o tres de setmanes que em preguntava en aquest racó virtual si a Arenys era cosa de dos. Molts som els que ens agradaria que hi entressin alternatives, algunes d'elles prou vàlides com per ostentar l'alcaldia de la nostra vila. Alguns d'aquests confiarem en aquestes altres propostes.
La il·lustració em serveix per recordar que en qüestió de línia de tren, estem més a prop del segle XIX que no pas del XXI.

El ridícul d'Espanya i la democràcia

Permeteu-me que posi tres exemples que podem considerar demostracions del ridícul del poder polític, però també els podríem col·locar al sac de la supèrbia i l'autoritarisme. Una de les situacions més comentades ha estat l'entrevista d'un mitjà televisiu alemany al ministre d'Exteriors espanyol. Podríem dir que els polítics espanyols estan mal acostumats, amb una premsa que els riu les gracietes, i quan surten a fora s'adonen de la crua realitat. Es troben amb un periodista molt professional i ben informat, que no es deixa intimidar per l'actitud prepotent del ministre. Un ridícul estrepitós que li hauria de servir d'escarment, però...

La segona situació ridícula ha estat protagonitzada pel rei espanyol en el discurs inaugural del Congrés de la Llengua espanyola a l'Argentina, on s'ha referit a l'escriptor José Luís Borges. Ni se n'ha adonat del canvi de nom i ha continuat tan tranquil. Algú podrà pensar que criticar-ho és filar molt prim, però considero que en situacions tan oficials i que els agrada tant de participar-hi, caldria ser molt curós i no demostrar que s'està llegint un discurs amb complet desconeixement de qui es parla.

Per acabar un ridícul no pas pel que s'hagi puc dir, sinó perquè a Espanya ha estat i és impossible que es pugui jutjar. Em refereixo a la investigació a l'exministre Rodolfo Martín Villa, per la mort de cinc obrers a Vitòria l'any 1976, que no té lloc a Espanya, sinó a Argentina. El nostre país ha perdonat oficialment tots els crims del franquisme i post franquisme, simplement perquè els que tallen el bacallà son els hereus del repressors de la dictadura.

Per cert, jo que ho puc dir: són presos polítics i exiliats. Visca la llibertat d'expressió!

Ens hem d'aferrar als canvis per anar a millor

Aquesta darrera setmana la situació política a Espanya ha canviat. Algú pensarà com un mitjó, i els més escèptics consideraran que tot segueix igual, que els presos continuen a la presó i que la capacitat de diàleg del nou president, en el tema que interessa als independentistes catalans, no és diferent d'abans. Per la meva part intento buscar les diferències, i a poder ser que siguin millores.

Hem de partir de la base que el pensament sobre el referèndum o la independència no es pot canviar d'un dia per l'altre, sigui quina sigui la força política que governi a Madrid, ni la Constitució tampoc, perquè el concepte d'Espanya es veu diferent des del centre, i es governa en minoria i amb un Senat amb majoria absoluta del PP. A partir d'aquí podem començar a analitzar els canvis.

D'entrada ha estat important que tots els ministres del govern del PP i el seu president hagin saltat de la poltrona i que la seva prepotència els hi hagi fotut un clatellot. Tenim noves cares i amb ganes de fer-ho millor. No tots, que ja ens coneixem algun personatge.

Els presos polítics no han de continuar a la presó i això s'ha de resoldre el més aviat possible, però entretant és bo que com a mínim es redueixi el dolor, apropant-los a casa. Atenció! han de recuperar la llibertat que injustament se'ls va arravatar.

La destitució del ministre de cultura, encara que pressionat pels fets, és una bona decisió del nou president i això li fa guanyar adeptes. No perquè se sentís acorralat s'ha de deixar d'agrair-li. Venim d'un temps de màxima supèrbia i comportament quixotesc, que no els feia moure ni un pèl. Esperem que això canviï.

No li he dipositat grans esperances, però tinc una lluita interna que em vol fer creure que el canvi servirà per millorar. Ningú no ens regalarà res, ni tan sols allò que ens pertany, el dret a decidir, però ho hem de continuar lluitant i, si pot ser, amb més intel·ligència i unitat.

Borrell, el primer ensurt del govern català

Després d'alegrar-nos per la coça al cul a M. Rajoy, i sense esperar-ne grans avenços, el govern català i molts de nosaltres vàrem rebre el primer ensurt del canvi de president a Madrid. Em refereixo a la designació de Josep Borrell com a ministre d'Exteriors.

Penso que és la pitjor persona que el PSOE podia col·locar, i en el pitjor lloc. Tots recordem les últimes setmanes del nou ministre, insultant els nostres polítics i totes les persones que ens sentim profundament catalanes. Si en alguna cosa el PSC ha destacat en aquests darrers mesos és en el seu posicionament favorable al 155 i la seva crítica insultant als que no pensen com ells. Una de les veus més escoltades i que ho ha expressat amb més èmfasi ha estat el senyor Josep Borrell.

Col·locar Borrell de ministre d'Exteriors és la manera que té Pedro Sánchez d'avisar-nos que no ens les prometem tan felices, perquè el sentit de Pàtria i de Nacionalisme espanyol persisteixen, ara en mans del PSOE, de qui ja tenim bones o no tan bones referències en temps de Zapatero.

Encara que celebràvem la derrota de M. Rajoy i no la victòria de Pedro Sánchez, alguns crèiem que no ens ho posarien tan malament. Penseu que Borrell és la persona ideal per sembrar porqueria per Europa i aconseguir contrarestar la propaganda que fins ara s'ha fet des del bàndol independentista. 

Col·locar Borrell a Exteriors és gairebé el mateix que posar Boadella a Cultura. Ambdós personatges, amb diferències, s'han encarregat de parlar malament de Catalunya, els seus dirigents i les seves persones. Ells saben que, sent catalans, el mal que poden produir és més gran. Són dues persones amb molta supèrbia, que destrossen de la manera que sigui tothom que no pensi com ells.

La designació de Borrell farà que no baixem la guàrdia i continuem lluitant per aconseguir la República catalana, i fer-ho, senyor CGO, amb intel·ligència i obrint de veritat la base.

El virrei destronat

S'havia anat fent fort. Cada vegada se sentia més valent i esperonat. S'havia arribat a creure el poder que tenia i això se li reflectia a la cara. Havia canviat la manera de ser, la seva actitud ratllava la supèrbia i començava a mirar-se els altres per sobre les espatlles.

Ell no era així. En un principi havia assumit el seu càrrec amb il·lusió i amb ganes de fer-ho bé. La seva antecessora havia mal utilitzat les seves responsabilitats i ell ho volia fer millor. Parlava del diàleg i no es volia ficar en tonteries en contra dels ajuntaments. Pensava que ho podia fer molt millor.

Les circumstàncies en què l'ha tocat viure, l'han transformat. El to pervers i prepotent dels seus superiors de Madrid, l'ha canviat. Potser fins i tot en contra de la seva voluntat, però l'ha fet impopular, no només per pertànyer al partit en el govern d'Espanya, sinó perquè li ha canviat el caràcter.

La imposició del 155 l'ha assumit com la gran victòria personal. Ara era ell qui tallava el bacallà. Un somni erroni que l'ha acabat de malmetre i de fer-se odiar per aquells que com a molt l'ignoraven. 

El seu regne s'ha acabat. S'haurà de veure on el portarà aquest reset de la seva trajectòria. No ho tindrà fàcil, malgrat que en política hi ha regals, alguns d'ells enverinats, però d'altres que immerescudament es reben. Ha desenvolupat el paper de dolent davant del sobiranisme, davant dels catalans que han lluitat contra les prevaricacions del PP i la injustícia dels tribunals judicials que no han actuat amb parcialitat, sinó en ànim de venjança contra els catalans independentistes.

Millo deixa el seu despatx a les ordres del govern del PP, i haurà de buscar un lloc on poder continuar lluitant per no quedar a la cuneta de la història. La mateixa cuneta que la guerra civil va deixar-hi molts republicans, i que feren plorar Pablo Iglesias, donant lloc a la imatge real d'un fanàtic del feixisme que aspira un dia governar Espanya.

D'aquí a poc temps l'hemeroteca serà espatarrant!

A l'Estat espanyol se li en fot fer el ridícul per Europa, i menysté qui el ridiculitza. Hi ha massa supèrbia com per fer-los posar-se vermells. L'Estat espanyol el que vol és que li lliurin els polítics exiliats, de la manera que sigui, a les bones o a les no tan bones, però que facin el favor d'extradir-li els fugitius.

Els que no hem estudiat dret, o amb prou feines, la cosa que hem entès és com es practica a Espanya la Justícia. Es tracta d'utilitzar la llei de l'embut i fer passar bou per bèstia grossa. Encara que s'hagi demostrat que el jutge Llarena no està preparat per fer bé la feina, ell té molt clares les amenaces. Amenaça a una persona citada, a jutjar-la per allò que li vingui de gust, o a la justícia alemanya, a no comportar-se com la belga. I queda tan ample!

Entretant van caient acusacions contra polítics corruptes o mentiders, i també càrrecs prou importants com el que va ocupar el senyor De Alfonso, a l'Oficina Antifrau. Resulta còmic, però no fa riure, que l'encarregat de l'Oficina Antifrau actués fraudulentament. Això només pot passar en el nostre país, i que no sigui mal vist pel poder polític espanyol.

Passa el mateix amb l'acusació de xenofòbia. El PP acusa Torra de xenòfob i mil coses més, mentre que el senyor Albiol, anima als badalonins a mostrar-se en contra de la construcció d'una nova mesquita. Això no és xenofòbia? Potser quan ve del PP, no ho és.

Hi ha algú que vagi preparant l'hemeroteca? D'aquí a poc temps, quan molts haurem oblidat tot això que estem vivint, hi haurà qui obrirà el calaix i ens cansarem de veure actituds contradictòries, i tot això és perquè hi ha molta demagògia, molt d'engany, i molta irresponsabilitat i maldat. No anem bé!

La llarga ombra de Jorge Fernández Díaz

Tal com les grans figures de la història, normalment de pèssima memòria, l'ex-ministre Jorge Fernández Díaz continua viu al món del ministeri d'Interior, en la persona del director general de la Guàrdia Civil, el senyor Arsenio Fernández de Mesa, que abans no sigui retirat del càrrec, si això creu oportú el nou ministre, s'ha fet pintar el quadre tradicional de tots els directors generals de la benemèrita, encara que, a diferència de la resta, s'ha fet retratar de general del segle XIX, tot i que no és militar.

Sembla ser que hi ha molts guàrdies civils emprenyats, però no sabem si això serà suficient per deixar ben retrat el personatge i enviar-lo a casa com l'ex-ministre. 

Diuen que el nou ministre té de semblança amb Jorge Fernández que és molt religiós. No sé si també disposa d'un àngel de la guarda que l'ajuda a aparcar, però en tot cas em pregunto si aquest ministeri condiciona les creences religioses dels seus titulars, o bé es tracta d'una simple casualitat.

La notícia de l'encara director general de la Guàrdia Civil m'ha fet gràcia i per això l'he escollit com a tema del dia del meu blog. Hi ha notícies que ja no sé si em fan gràcia o pena, però arriba un moment que tot t'avorreix i t'indigna al mateix temps. Estem cansats! Ho estem de tanta negligència, supèrbia, prepotència i al mateix temps tan poc esperit de servei i sacrifici. 

Tenim uns polítics que no són exemple per a ningú, i llavors ens estranyem que apareguin personatges tan friquis com el director general de la Guàrdia Civil. La llàstima de tot plegat és que si no exigim bon polítics cada vegada en tindrem de pitjors.

L'intel·lectual Félix de Azúa

A l'escrit d'en Carles Capdevila "Masclisme, classisme i de què serveix ser intel·lectual", jo li deia "Carles, estic totalment d'acord amb tu. Malauradament tenim una bona colla dels anomenats intel·lectuals que ens avergonyeixen. És cert que ells mateixos es desacrediten, però els hem d'aguantar tota la seva supèrbia."

No puc escriure millor el que molt bé diu en Carles d'en Félix de Azúa i altres intel·lectuals com ell, per més que m'ho proposés. Tot i així voldria manifestar el meu menyspreu a persones que sense excusa, per la formació rebuda, embruten la societat que els ha ajudat a ser on són.

Curiosament Félix de Azúa diu que ha votat C's i que ara no ho té tan clar. Si us hi fixeu us adonareu, si no ho havíeu fet abans, de quin és el perfil de les persones destacades dins de la formació de C's. Concreto 'persones destacades' perquè, com a totes bandes hi ha gent humil, voluntariosa i de bona fe, però és evident quin va ser el motiu de l'aparició d'aquest partit a Catalunya, i les persones que el varen crear i promocionar.

Dir que a les escoles catalanes s'ensenya a odiar Espanya o fer creure que aquí només parlem català i que els castellanoparlants són arraconats, menystinguts, i que si no marxen de Catalunya és perquè són massa grans per començar una nova vida en un altre lloc, no és tan sols mentir, sinó agredir la nostra societat, insultar-la. 

Com a català de llengua materna i que ha viscut en temps de la dictadura en què se'ns privava parlar-la, estimo enormement la meva llengua i la defensaré on sigui, però mai deixaré de banda cap persona que parli una altra llengua, sempre i quan em respecti. Personatges com Félix de Azúa, mai seran a la meva llista d'amistats, no pas per la llengua que utilitzen, sinó per insultar tot un poble i provocar que els espanyols que no ens coneixen ens arribin a odiar.

De la supèrbia a la humilitat

Podríem pensar que amb la petició de Rajoy a Sánchez perquè el deixi governar, hauríem passat d'una situació de supèrbia màxima, amb la majoria absoluta, a la humilitat del que no ho pot fer sol. Ens equivocaríem i segur que tots en som conscients.

Rajoy continua superb i creient que és l'única persona que pot governar Espanya, perquè considera que això és el que vol la majoria. El fet que el seu partit hagi estat el més votat no significa que sigui la majoria. Qui suma més són la resta de partits elegits.

Encara que la frase pugui semblar massa evident, és un fet que no s'interpreta d'aquesta manera i, quan convé, es continua pensant en clau presidencialista, quan el nostre sistema electoral no ho és. Potser hauríem de canviar-lo, perquè està vist que no sabem dialogar, i sense diàleg només és possible la majoria absoluta, és a dir, els fets consumats.

Parlen i aproven lleis de bon govern, transparència i accés a la informació, amb una defensa de la participació de la ciutadania, i són incapaços de dialogar i pactar, que comporta petites renúncies, entre els partits que ens volen governar.

Rajoy no pararà de fer el ridícul, perquè és massa orgullós i incapaç d'admetre que la seva oportunitat de dirigir un país democràticament i pensant en la gent ja ha passat. Que no ens caigui, però, la torna, que acostuma a ser pitjor. Que no ens caigui Rivera.

El menyspreu de Duran i Lleida als catalans que no el varen votar

Realment, si hi ha un polític català que destaqui per l'excés de supèrbia, aquest és Duran i Lleida. Jo sempre havia sentit a dir, també dels polítics, que els electors mai no s'equivocaven. Que si no els votaven no era error dels votants, sinó del partit que no aconseguia atraure'ls. Duran i Lleida, però, una vegada més demostra el seu menyspreu cap a la resta de mortals, pel simple fet de no haver-lo votat. 

Jo sóc un d'aquests catalans que no el vaig votar i en cap cas em culpo de no haver-ho fet, ni accepto que ell em culpi. Per mi feria molts anys que estaria retirat de la política, perquè no he conegut mai un polític més orgullós i interessat en ell mateix, com Duran i Lleida. En tot cas, si n'hi ha d'altres, es troben en el seu mateix nivell.

En les meves porres informals, pronostico que sortirà elegit diputat, no pas perquè consideri que s'ho mereixi, ni que ens pugui fer cap bé als catalans, sinó perquè els números li seran favorables. Per les seves declaracions, però, mereixeria que la sort no l'acompanyés i quedés també fora del Congrés espanyol.

I tot això ho dic sense tenir gens clar quina ha de ser la meva opció en les eleccions del 20 de desembre. Sempre decideixo en funció de l'estratègia que considero que més m'interessa, però en aquesta ocasió no ho tinc gens clar. Només estic convençut de qui no votaré, i un d'ells és el senyor Duran i Lleida.

Procés constituent s'ho pensa

El problema del Procés Constituent és que se'ls covarà l'arròs. La Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres fa temps que ho intenten, però jo penso que no saben ben bé on són. Crec que les circumstàncies els han superat i ja no saben a quin cantó s'han de situar.

Els aniria molt bé llegir l'article que escrivia ahir en Vicent Partal "contra la revolució". De fet no va dirigit a ells, sinó a ICV, però els és totalment aplicable, sobretot quan es refereix a l'obsessió vers el president Mas.

Forcades va sobreestimar la seva capacitat de lideratge, a cap preu, i tard s'adona que ha estat un error, que sovint l'excés de supèrbia es paga car. Podria ser que al final acabés atacant allò que en un principi defensava. No sé si la CUP els acceptaria de socis de campanya, però en tot cas seria una bona opció si de veritat estan per la independència de Catalunya i d'un canvi social radical. Afegint-se al grup de Podemos i ICV traeixen els seus principis programàtics, o així em sembla a mi.

De moment sembla ser que aparquen la seva decisió. Haig de ser franc i dir que en aquests moments no sé qui està al darrere del Procés Constituent, quina relació tenen amb l'ANC, ni de quin volum de persones estem parlant. Podria ser que es tractés de la xocolata del lloro i estiguéssim aquí parlant i parlant per a no-res. 

Em comprometo a estudiar-ho i d'aquesta manera entendre si el que pugui dir avui la Teresa Forcades o l'Arcadi fa moure alguna cosa i cap on ho fa. Entretant penso que la CUP ha fet un pas important per acabar sent el gran referent de l'esquerra transformadora catalana.

Les matemàtiques de la senyora Sánchez-Camacho

La dirigent del Partit Popular català demana al PSC de governar junts després de les eleccions previstes el 27 de setembre. La veritat és que em resulta molt estranya la notícia, doncs, entenc que la senyora Sánchez-Camacho sap comptar i no sé d'on li surten els números per poder pretendre governar. No cal dir que el primer obstacle serà que el PSC no en voldrà saber res.

M'agradaria imaginar-me què li passa pel cap a una líder d'un partit com el PP català, que té els seus socis espanyols amb majoria absoluta i en canvi el màxim que pot aspirar a casa nostra és tenir una vintena de diputats i trobar dificultats per associar-se amb ningú més. De moral no n'hi falta, però li sobra tanta supèrbia i menyspreu cap als que no pensen com ells.

De fet, en política ja acostuma a passar. Ahir, sentint parlar Pedro Sánchez, m'avergonyia i no em podia creure que pensés allò que deia. Es tracta de criticar tots els altres partits, perquè el propi és l'únic que és bo, honest i pencaire. Els altres, tots els altres, menteixen. Pedro Sánchez va deixar molt clar que Mas i Junqueras ens mentien i, per tant, l'opció bona és Iceta. Perquè... Iceta no s'havia de presentar, però... és curiós, oi? Sembla que li ha agradat, que hi ha agafat afició.

Però podríem anar seguint amb els altres líders i hi trobaríem el denominador comú: la millor defensa és un bon atac. Es tracta de no parlar gaire d'un mateix, del propi partit, i treure els draps bruts als altres, a veure si els agafem mania i ens quedem amb ells.