Tot l'any disfressats

Les disfresses, avui, ja no són cosa d'un cap de setmana a l'any sinó que anem sempre disfressats. Hem deixat de donar la cara i ens posem una mascareta per dir tot allò que ens passa pel cap sense comprometre'ns. Parlo, és clar, de les xarxes socials, que són el focus de totes les crítiques, o si més no de les més ostentoses i gairebé sempre sense arguments.

Avui veurem desfilar pels carrers dels nostres municipis, veïns que durant molt temps han elaborat una disfressa per lluir-la unes poques hores. La il·lusió i la traça durant el temps que l'han estat construint, no els hi treu ningú, i nosaltres tenim la sort de gaudir-ne i riure a gust. Això a les xarxes socials no és tan normal. Sí que hi ha humor, però predominen els insults i la crítica barata.

Em direu que insisteixo massa amb el tema de les xarxes socials. És cert que és un tema recurrent al meu blog, però m'imagino que és degut a la ràbia que em fa que hi hagi tanta gent que perdi el temps d'aquesta manera. També em podreu preguntar què hi faig jo? També hi perdo el temps. I us seré franc perquè hi ha molts moments que estic temptat a donar-me de baixa i oblidar-me de tot el que s'hi diu.

Em frena el fet que hi ha notícies que no m'arribarien si no fos a través d'aquestes xarxes socials i llavors, de la mateixa manera que em passa amb la televisió, penso que el que cal és dosificar els moments de lectura i atenció i, sobretot, ser capaç de rebutjar tota la porqueria i saber contrastar allò que ens diuen per estar segurs que no ens estan enganyant.

I també hi ha un motiu molt personal. És a través de les xarxes socials que introdueixo els meus pensaments i reflexions. Aquí hi ve aquell que vol, sense cap mena d'imposició, i el cas que se'n fa és només responsabilitat de qui ho llegeix. El to és el que m'agradaria trobar arreu i sempre donant la cara, amb nom i cognoms. Les disfresses només per Carnaval.

Les nostres tradicions

La Riera es trobava ahir la tarda-vespre col·lapsada de criatures i pares, amb disfresses relacionades amb el Halloween. Poques castanyeres hi vaig saber veure, per no dir cap!

Quan arriba aquesta data sorgeix una vegada més la discussió sobre la pèrdua de les tradicions autòctones superades per la força de les tradicions forasteres, o potser hauríem de dir, vençudes per la força comercial que inunda les xarxes socials. Perquè de fet és el domini del mercat, que troba en el Halloween més que en la Castanyera, tota la força per fer màrqueting i guanyar diners. No consumeixo gaire televisió, però estic segur que poques castanyeres hi surten, cosa que no podem dir de tot el ventall de símbols i personatges del Halloween.

Es fa difícil anar contra corrent quan tens tanta força per vèncer, i al final arribes a la conclusió que potser no val la pena lluitar-hi tant. Les tradicions tenen el seu valor identitari, però el món avança i tampoc ens podem quedar aturats en el passat. Penseu una mica en celebracions actuals, que en diem tradicionals, quants elements no s’hi han introduït que no hi eren quan nosaltres érem xics. 

Al final de tot es tracta d’aconseguir que la gent gaudeixi del temps lliure, de la festa, sobretot tenint en compte que la vida ens ho posa tot molt complicat. A mi m’agrada recordar la meva infantesa i joventut, els costums i maneres de celebrar les festes, com la castanyada. Jo no em disfressaré de cap manera per fer por a ningú, però tampoc em rebal·laré perquè es mantingui una tradició. Sí que em sabrà greu que no siguem capaços d’ensenyar als nostres joves com ho fèiem abans, com ens sentíem arrelats al nostre territori, al nostre país, i els demanaré que, celebrin com ho celebrin, mantinguin l’estima pel país que els ha vist nèixer o acollit.

Dificultats per als legionaris de lluir la pitrera

Avui és Dijous Sant, però un seguit de notícies inesperades han fet que tot trontollés i que temes que arrosseguem de fa dies hagin pràcticament desaparegut. Queden en segona fila el procés català o les negociacions per formar govern a Espanya. Els atemptats de Brussel·les, la mort de Mn. Ballarín, o la d'avui de Johan Cruyff han omplert les primeres pàgines dels diaris, escrits i digitals, i ens han colpit. A Arenys de Mar hi ha l'afegitó de la moció de censura a l'alcalde que fa vuit dies festejava la seva inscripció a la militància de CDC.

Probablement necessitàvem reposar de llegir dia rere dia informacions sobre les negociacions dels partits polítics espanyols o del mateix Parlament català, però mai hauríem volgut que fos degut a desgràcies com les de Brussel·les. 

També trobem notícies que titllaria de ridícules, però no voldria ofendre a ningú, com són les disputes a Palafolls i a l'Hospitalet de Llobregat per veure si es deixa o no desfilar en processó els antics legionaris, amb les seves disfresses i armament. Manos Limpias, omnipresent, ha denunciat penalment els alcaldes d'aquestes poblacions per haver negat l'autorització a desfilar.

Els que em coneixen saben que, tot i respectant-les, sóc molt poc amic de les processons, sobretot d'aquelles que mouen persones que els interessa poc la fe i la pregària més enllà de la seva utilització per a manifestacions esperpèntiques. Però ja se sap que cadascú és un món i també manifesta els seus sentiments a la seva manera. En el cas dels legionaris, i que em perdonin, no m'agradaria veure'ls desfilar per la meva vila.