Naps i cols, i poesia

Arriba la nit de naps i cols i el jovent es prepara per celebrar la tradició d'Arenys, a la nit màgica dels reis d'Orient. Mentre els Reis Mags reparteixen regals a les famílies, els joves es dediquen a penjar naps als balcons de les noies, i aquestes cols als nois, acompanyats de poemes picants. Bé, això és el que marca la tradició, i que s'acompanya amb la penjada de pancartes per la vila, amb to satíric, normalment contra el govern de torn.

L'endemà al matí sempre hi ha sorpreses, però també algun disgust, ja que no sempre tothom es comporta de manera civilitzada i hi ha algú que confon les sàtires amb el vandalisme. De fet, no és gaire més diferent del que passa a la vida diària a les nostres poblacions, on hi ha qui sap conviure respectant els altres i qui no ha après com comportar-se en societat.

M'agradaria que aquesta tradició, que no cal perdre, anés acompanyada de l'enginy i la creativitat. És bo que ens esforcem a ser positius i creatius. A veure qui és més enginyós, a l'hora d'escriure els poemes, redactar les pancartes i ornamentar els carrers i places, sense haver de malmetre res ni ofendre a ningú. Es tracta de tenir bon gust, sense necessitat de molestar, més enllà d'aquelles bromes que potser a algú li pot costar  d'acceptar, però que quan tens un càrrec públic saps que un dia o altre cauran. 

Des de fa vint-i-cinc anys, els joves es troben per sopar plegats abans de començar la gresca, perquè és la millor manera de mantenir de manera conjunta la tradició, marcant les regles i gaudint-ne. Sobretot, gaudint-ne. 

Avui potser passaran una mica de fred i caldrà que vagin ben abrigats. Sabrem com s'ho han fet per proveir-se dels naps i les cols, sense que els nostres pagesos en rebin les conseqüències. Arrancar naps amb temperatures properes als zero graus no és el més confortable. 

Que passeu una bona nit de Reis, i que aquests us portin molts regals. I si cau algun nap o col, que el poema sigui ben original!

Nit de bretolades

On són els naps i les cols? Només ser veure bretolades, insults, bromes de mal gust i destrosses de mobiliari urbà. On és la creativitat i la imaginació que s'espera d'una tradició que estem deixant perdre? Qui està content de tota la gresca de la nit de Reis?

Hi ha qui es queixa que no se'l deixa participar, que es limita la llibertat d'expressió, que no se'l té en compte, però fa mal ús de la llibertat de moviments, de gresca i oci. Es pot gaudir destrossant la cosa pública, insultant sense cap sentit els altres?

M'entristeix veure com hi ha persones, siguin joves o no tan joves, que no han entès res de la vida. No tenen ni un mínim sentit de la decència, i el respecte als altres. No tot s'hi val en aquest món. Es pot ser molt crític, antisistema, i lluitar per canviar les coses, però el que no es pot fer és faltar el respecte a les persones i els seus béns. Ni fer malbé el patrimoni urbà, que és de tots i el paguem amb els nostres diners.

On és la tradició de penjar naps i cols amb poesies eròtiques o picants? On és la gràcia d'expressar allò que penses sense necessitat de ferir a ningú? Què es pretén amb aquest vandalisme desenfrenat i poca-solta? 

No sé, ni vull saber qui ha estat, ni quines intencions tenien quan varen decidir sortir al carrer a fer-ho malbé tot, i penjar escrits denigrants i absurds, sense cap mena de gràcia, però les entitats referides, tant si han estat les causants com no, queden molt malparades. És aquest l'esperit de la gent del Casal Norai?, i del CAU? Vull pensar que no, i que ha estat gent aliena que ha fet mal ús del seu nom, de la seva entitat i de la bona tasca que fan i poden continuar fent a la nostra vila.

No pretenc que reflexionin sobre tot el que han fet, perquè tampoc no em llegiran, ni tenen per què fer-ho. És la meva manera d'expressar la meva repulsa a l'incivisme i a l'error de confondre les coses, les tradicions i la gresca. Ens ho podem passar molt bé, sense necessitat de fer mal a ningú, ni destrossar tot allò que trobem pel davant. Si la nit de naps i cols s'ha de convertir en això, val més oblidar-nos de la tradició i posar seny. 

La inconsciència que et destrossa la vida

Per una estupidesa desgracies la vida d’una família i et destrosses la teva. Conduir begut pot canviar-te la vida. Una insensatesa que et pot fer desgraciat la resta de la teva vida, a part de provocar un mal irreparable a una família que ha tingut la dissort de trobar-se en el teu camí.

Avui llegíem sobre el tràgic accident que ha ocasionat la mort d’un jove de 23 anys, víctima d’una conductora que anava beguda. La família del jove, que ha vist estroncada la seva trajectòria, han perdut un fill, un germà, la parella, sense poder fer res per evitar-ho, i ho recordaran la resta de la seva vida i el ploraran. Però la culpable de l’accident, com ho podrà aguantar mentre visqui? Com patirà la irresponsabilitat de la seva acció?

Tots estem exposats a un moment de distracció, que pot resultar fatal, però conduir begut no és una distracció, sinó un delicte que es podia evitar. Que cal evitar!

No pot ser que hàgim de lamentar actes com el d’avui, que no ha estat el primer ni serà l’últim. Hem de ser responsables dels nostres actes i no haver d’esperar el resultat dels fets per adonar-nos de la imprudència i el delicte. Tothom té dret a gaudir de la festa i els amics, però això no els deslliura de la responsabilitat d’actuar amb seny i ser capaços d’acceptar que no s’està en condicions de fer una vida normal, si s’ha begut més del compte. 

És absurd haver d’emborratxar-se per passar una bona estona de gresca, però si no sabem gaudir de la vida serenament, com a mínim hem d’evitar posar en perill la vida dels altres.

El mal és irreparable, i la causant de l’accident i mort del jove, no podrà viure mai més tranquil·la sabent que és la culpable de la mort del jove i el dolor de la família. Aquest és el primer càstig a arrossegar.

Hauríem de ser capaços de legislar de manera que les persones que, per inconsciència, provoquen la mort dels altres ho paguessin amb un servei a la societat en pro d’evitar altres accidents, amb conseqüències tan funestes com les que hem viscut amb la mort d’aquest jove. 

Incivisme o delinqüència

Em preocupa que no hi ha dia que no llegeixi al diari algun fet relacionat amb una baralla de joves, o no tan joves, per motius que aparentment no són gaire importants. Es tracta la majoria de les vegades de discussions que pugen de to, ja sigui per la beguda ingerida, o per aquesta violència que cada vegada costa més de contenir. Aquest fet és el més preocupant. Per què tanta violència? 

Els nostres pares ens deien que la violència que vèiem a la televisió no era bona per a la nostra salut. Es podia encomanar. Avui les imatges de violència són més accessibles des de molt jovenets, i potser sí que provoquen aquesta violència continguda que arriba un dia que, sense cap causa específica, surt a fora.

Penso que potser ho fa que m'he anat fent gran i em costa més d'entendre la joventut. Que no tinc tanta necessitat de sortir a fora a divertir-me. Que jo mateix m'organitzo la vida sense necessitat de socialitzar-me com ells. Llavors intento pensar en la meva època de joventut i, sense necessitat de comparar, perquè els paràmetres són totalment diferents, m'adono que érem uns innocents, que ens ho empassàvem bastant tot. Respectàvem les normes, en uns moments que les volíem trencar, perquè vivíem sota el franquisme, però no recordo la violència gratuïta, aquella que no té una base que, si no la justifica, si més no l'explica.

Voldria pensar que el problema rau en què avui sabem més el que passa més enllà del nostre entorn. Abans vivíem força tancats, en uns cercles on tots érem bastant semblants. No hi havia la diversitat d'ara, i això probablement ens feia la vida més fàcil. Una incongruència, pensant que ara hi ha més possibilitats de ser feliç, però al mateix temps més angoixa i sofriment.

Escoltava les declaracions d'un responsable municipal de l'Ajuntament de Barcelona, deixant clar que els fets delictius després dels actes de la Festa Major no hi tenien res a veure, però no s'adonava que estava parlant d'uns actes que havien succeït a la ciutat i per tant, fossin relacionats directament amb la Festa o no, tenien un lligam amb la ciutat, i obligaven al govern municipal a actuar per intentar evitar-ho.

No podem perdre el temps intentant justificar la nostra responsabilitat i oblidar-nos que hi ha una necessitat imperiosa de lluitar contra aquest descontentament generalitzat, aquesta violència sense motiu, aquesta gresca mal entesa per part d'unes persones, siguin joves o no tan joves, que es comporten de manera incívica, sinó delictiva.

A la vigília de la revetlla

S'acosta un dels caps de setmana més importants del nostre país, amb la festa de Sant Joan al bell mig. Us convido, doncs, a fer un parèntesi en aquest trajecte d'involució democràtica per gaudir de la vida i reivindicar la festa tradicional com saba per alimentar-nos davant de tanta desnutrició cultural i cívica.

Aprofitem-ho ara que ningú no ens ho prohibeix, no sigui el cas que d'aquí uns anys no ens trobem com a la Catalunya nord, on un alcalde anticatalà ha prohibit la festa. Tenim el País Valencià i les Balears com a punts de referència del que ens pot arribar a passar. Probablement mai patirem un govern català d'extrema dreta, però tots som conscients que Espanya ens pot trepitjar a la primera oportunitat que tingui, i això pot no trigar gaires anys.

Davant del panorama, convé pensar molt bé en les estratègies. Ja sé que tenim el cul pelat, i la desconfiança amb els nostres polítics catalans és total, però alguna cosa hi hem de fer. Alguna cosa diferent al que proclama, si no ho llegit malament, l'ANC, que sembla que es troba més a la deriva que els nostres partits independentistes.

Hem de ser a Madrid a fer sentir la nostra veu. Esclar que si fem el passerell com Junts i ERC, al Congrés de Diputats, poca cosa aconseguirem. Critiquem a la CUP perquè no dona prou la cara, i a vegades no entenem què fan i diuen els nostres representants a les institucions. Avui, però no tenim gaires coses a fer, sobretot tenint en compte que els polítics s'han allunyat de la ciutadania, i recuperar la sintonia no serà fàcil. Davant d'això ens queda la possibilitat de dir les coses pel seu nom, i refregar-los a la cara les nostres reivindicacions.

Ho tenim complicat, i és per això que hem d'aprofitar els moments de cultura, entreteniment i tradicions, per gaudir de la vida, i oblidar per uns instants tot el que ens està passant des de farà aviat sis anys.

Arenys de Mar celebra amb il·lusió la festa de Sant Joan, començant amb l'anada a buscar la flama, als peus del Canigó, encenent la foguera que ens il·lumina, i gaudint de la gresca amb amics i familiars. La Fira del Solstici també anima la Riera, que és el pal de paller de la nostra vida en societat. Endavant amb la festa! i moltes gràcies a tots els que ho feu possible.

Més que vandalisme

Arran dels aldarulls de les nits de la Mercè, són molts els comentaris que han aparegut i les opinions que s'han expressat al respecte. Estem tots sorpresos perquè no ens imaginàvem l'envergadura dels esdeveniments, ni l'agressivitat dels joves que s'hi troben implicats. La majoria gent normal, amb ganes de gresca i de passar-s'ho bé, però amb joves infiltrats amb moltes ganes de provocar terror i destruir.

N'hem parlant amb joves, fins i tot, i es mostren preocupats, perquè no ho acaben d'entendre. És tot culpa de la situació social i econòmica del país? Ho podem atribuir a fets externs, o bé es tracta d'excuses per justificar el desordre i les bretolades?

Els pares, que tenim joves en edat de sortir les nits i fer gresca, estem molt preocupats, no només per la integritat dels nostres fills i filles, sinó també pel futur que entre tots estem construint. Perquè sembla que els fets d'aquests dies a Barcelona no són aïllats, sinó que han tingut brots en altres indrets, i que van a més. Això és el futur que els hem donat?

No entraré a valorar si les mesures de seguretat han estat les adequades, ni si vistos els fets del primer dia es va actuar correctament els dies següents, preveient que podia anar a pitjor, però en tot cas sí que caldria reflexionar si des de l'administració pública, i des de les forces de seguretat, s'hauria de fer alguna cosa més. Si es confirma que hi ha bandes organitzades que s'infiltren per crear inseguretat, realitzar robatoris i agredir els joves, caldrà trobar la manera perquè no ho tinguin tan fàcil. Als joves no els podem prohibir trobar-se les nits, sinó que hem d'afavorir perquè aquestes trobades siguin segures i lliures dels perills que han existit durant els actes nocturns de la festa de la Mercè.

Què passa amb la vacuna AstraZeneca?

Avui els dubtes i preocupació es centren en la vacuna AstraZeneca que, com tots sabem, se n'ha aturat la seva aplicació. I els que esperen la segona dosi? Aquesta seria probablement la pregunta més intrigant per aquelles persones que varen rebre'n una primera dosi i que en pocs dies han de rebre la segona. Si es confirma que la vacuna provoca problemes de salut, què els passarà? No rebran la segona dosi? En rebran una altra de diferent?

Només ens faltava això per acabar-ho d'arrodonir! El ritme de vacunació no és bo i a sobre ara es paralitza, si més no uns dies, per assegurar que no comporta cap perill. Si hi havia gent atemorida, ara encara n'hi haurà més, sobretot les persones que han estat vacunades amb AstraZeneca, i els seus familiars.

Aquesta setmana també han obert les comarques i ja es podrà circular per tot Catalunya, encara que amb un certificat d'autoresponsabilitat. Es demana que només siguin desplaçaments amb la bombolla familiar, per evitar escampar la malaltia. I s'espera poder obrir aviat els restaurants en horari de vespre. Una petició que ve de lluny i que podria iniciar la recuperació d'una economia molt malmesa.

No sé si tot això és l'inici del retorn a una normalitat tan desitjada, però de ben segur que tots plegats en tenim moltes ganes. La gent està cansada i els joves encara més. L'obligació de ser a casa abans de les 10h. del vespre no és una mesura fàcil de complir, sobretot en edat de sortir les nits, de gresca. Esperem que les autoritats sanitàries sàpiguen el que fan i que aquest deixar anar una mica més de la corda no provoqui una reculada en la millora de la situació pandèmica.

En Jordi Canal ens ha deixat

Avui és un dia molt trist. Ningú es podia imaginar el que acabaria passant. En Jordi, el nostre company de feina, amb qui hem compartit tants anys la tasca diària de fer funcionar una part de l'administració, ha mort víctima d'un infart.

És molt dolorós pensar que ja no el tindrem més amb nosaltres, i que ha marxat tan de sobte, que no l'hem pogut acomiadar. La vida es manifesta injusta quan s'emporta persones vitals que encara tenien molta feina per fer.

Se'm fa molt difícil expressar tot el que sento. Amb en Jordi hem discutit i rigut alhora. En Jordi era únic i per tot allà on ha passat ha deixat empremta. No era del tot fàcil treballar amb ell, perquè era una mica dispers, o almenys això era el que semblava. La seva taula era un aparent desordre, però que tenia controlada fins al darrer paper. Jo me'n refiava molt d'en Jordi.

En Jordi procurava per la seva gent, defensant-los on calgués, donant la cara amb l'aparença d'aquell que no s'immuta, però ho vivia intensament i més d'una vegada l'havíem advertit que no podia agafar-s'ho a la tremenda. 

Avui tots plorem la mort d'en Jordi Canal. Seran molts els mataronins que sentiran la seva mort, perquè ha participat en moltíssimes entitats, sobretot culturals, de Mataró. En Jordi mai passava desapercebut tant si es tractava de fer gresca com d'enfrontar-se amb els problemes que es presentaven. 

La mort d'en Jordi em recorda la mort de la Pilar, la meva companya de feina a qui encara enyoro i ploro la seva mort. És molt dur, per nosaltres i sobretot per la seva família, que han perdut un gran pare i un gran marit.

És inconsciència de Duran i Lleida o tacticisme?

Josep Maria Pelegrí demana als partits polítics que deixin de qüestionar i amenaçar Duran i Lleida. Doncs potser que el senyor Duran i Lleida hi posi de la seva part, no? Potser callant una mica més? Potser deixant de provocar un dia sí i un altre també?

Tots sabem què ha estat Unió a expenses de Convergència. Una lapa? Ara, però, quan semblaria que el senyor Duran i Lleida hauria d'estar pensant en retirar-se de la pel·lícula, és quan té més ganes de gresca. Hi té tot el dret, però llavors no poden demanar als altres que callin i no opinin sobre el comportament i declaracions del líder etern d'UDC. I si es tracta de militants de CDC, amb molta raó de queixar-se.

Parlar de què passarà amb un dels temes que més ocupa i preocupa, és una incògnita, però sí que podem preveure dificultats extremes si no anem tots junts. Ara sembla que ERC ho entén una mica, però és allò de que quan un colla l'altre molla, quan sembla que en tens un d'encarrilat surt l'altre a fer la guitza. Les declaracions de Duran i Lledia no són gratuïtes i afegeixen molts dubtes en tot plegat. 

El senyor Duran ha culpat Mas de la davallada electoral i sembla que li busqui les pessigolles. És com si els mals resultats de CIU a les darreres eleccions li hagin donat força

per enfrontar-se a tot el que pugui dir el president Mas. Quan veus que un altre flaqueja sembla que agafes més confiança i t'atreveixes a plantar-li cara. Seria una mica això. Confiem que regni la calma i que el senyor Josep Maria Pelegrí no hagi de tornar a sortir a defensar l'ovella esgarriada.