Llistes definitives dels més venuts per Sant Jordi

Quan la meva filla es va acostar a l'Orfeó Català de Mèxic per lliurar-los un exemplar del llibre "el joc del silenci", del seu cosí i nebot meu, en Gil Pratsobrerroca, no ens imaginàvem l'èxit assolit que l'ha portat a ser el segon més venut per Sant Jordi, en la modalitat de ficció en llengua catalana. 

La gent que coneix el nostre parentiu, però també d'altres que ho descobreixen tot parlant-ne, em comenta que el llibre els ha encantat, i la frase més repetida és que enganxa. Arran d'això he parat atenció especial en els llibres que es publiquen, i les seves editorials, i també en comentaris de persones molt més enteses que no pas jo, sobre el gran nombre de llibres publicats, la majoria dels quals tenen una existència efímera i una gairebé nul·la repercussió.

Si un llibre té tant de ressò vol dir alguna cosa. Les editorials s'encarreguen de publicitar els llibres que editen. Són empreses privades que viuen de la venda dels seus llibres i, per tant, han de seleccionar bé què editen i una vegada impresos i posats a la venda, fer-ne la màxima difusió per engrescar els lectors. El boca-orella hi fa l'altra part.

Darrerament, he llegit algun llibre que no m'ha entusiasmat i fins i tot m'ha sorprès que l'editorial s'hagi animat a editar-lo. Potser aquesta facilitat i poca exigència explica que hi hagi tants llibres al mercat, la majoria dels quals tenen poca sortida.

Crec que el nivell de lectura ha pujat tant en quantitat com en qualitat. Això ens ho haurien de corroborar els especialistes, però aquesta és la meva impressió. I si tinc raó, això donaria més força a tots aquells escriptors que han aconseguit apropar-se amb èxit als lectors.

Entenc, doncs, la satisfacció dels autors literaris que han assolit un èxit de vendes, i també de comentaris positius, perquè aconseguir-ho no és fàcil i el mèrit, per més ben embolicat que estigui, és d'ells.

Felicitacions a la Marta Mitjans

Ahir una bona colla d'arenyencs es varen reunir al centre cultural del Calisay per seguir en directe la cursa final dels 800 metres femení en categoria sub-18, que tenia lloc a Jerusalem, i on hi participava l'atleta arenyenca Marta Mitjans. La il·lusió de molts era poder-la veure guanyar la cursa, pujar al podi, o simplement meravellar-se de l'esforç que suposava arribar a una final europea. Finalment la Marta va acabar en setena posició, la qual cosa no li resta mèrit a tot el seu treball.

Perquè acostumem a veure els finals, els dies de les curses, però no seguim la feina diària que suposa per a una atleta com la Marta aconseguir tants èxits com és el seu cas. A vegades sembla que els premis o els bons resultats vinguin rodats, sense dificultats. Al darrere d'una cursa exitosa hi ha un treball constant i un sacrifici diari per anar millorant resultats i aconseguir si més no arribar a participar en aquests campionats que no són fàcils d'aconseguir.

Algú podria sentir-se desil·lusionat després de veure el resultat d'ahir. Potser massa arenyencs creien que una campiona d'Espanya podia assolir un millor resultat europeu, però no podem oblidar que al món hi ha moltes atletes que treballen fort per assolir bons resultats, i que no és fàcil arribar a ser de les primeres.

Però hi ha una altra cosa molt important, i és l'edat de la Marta. Amb només 15 anys ha guanyat molts premis i ha pujat moltes vegades al punt més alt del podi. Això no ho pot dir tothom, i encara menys pensant que té una llarga carrera per endavant.

Hem de felicitar la Marta per tot el que ha fet fins ara, agrair-li que porti el nom de la vila més enllà de les nostres fronteres, i que tingui la disciplina i voluntat de sacrificar-se dia rere dia per anar aconseguint millorar la seva marca personal. No veiem què fa cada dia, però ens ho podem imaginar, i per això li ho hem d'agrair i encoratjar-la per tirar endavant orgullosa de la feina feta i de les possibilitats de futur que té i que de ben segur podrem celebrar en altres ocasions. Bona feina i gràcies Marta!

La por a sentir-te sol

Aquests moments que vivim políticament a Catalunya és bo reflexionar sobre el valor i el mèrit d'assumir responsabilitats que van més enllà de l'actuació diària i que no sempre som capaços d'apreciar en les altres persones.

Som moltes les persones que hem pres un posicionament en relació al referèndum i el nostre compromís social i polític, però no tots assumim la mateixa responsabilitat ni, per tant, estem exposats als mateixos perills i conseqüències.

Alcaldes com la nostra alcaldessa, que han optat per seguir els acords del Parlament català, tots ells anul·lats pel Tribunal Constitucional, s'enfronten a penes d'inhabilitació i sancions econòmiques i qui si sap si també a penes de presó. Tot això per defensar-ho amb coratge, encara que algú dirà amb irresponsabilitat, sense tenir cap garantia de poder aconseguir celebrar el referèndum, que és el seu objectiu.

Actituds com aquestes no són normals i passen en circumstàncies molt especials, potser una vegada a la vida, si és que passen, però sí que hauria de ser més habitual veure els nostres polítics defensar amb més interès i empenta les voluntats dels vilatans, i això no sempre succeeix.

En la nostra vida diària tots tenim por a sentir-nos sols. És molt fàcil parlar pels altres i donar consells quan no som nosaltres qui hem de fer el pas. És molt fàcil presentar-nos al Passeig de Gràcia amb una estelada sabent que n'hi trobaren centenars de milers, però no ho és tant signar un decret a favor d'un referèndum anul·lat pel Tribunal Constitucional.

És important que tinguem molt clar el paper que hi juga cadascú i ho valorem en la seva justa mesura. Junts podem fer moltes coses i ens repartim les responsabilitats i també les conseqüències, però quan un està sol la pressió recau sobre un mateix i això no és poca cosa, i es necessita l'empara dels altres. Hi ha decisions que permeten fer marxa enrere, però n'hi ha d'altres que és molt difícil rectificar i és llavors quan s'ha d'actuar amb claredat, responsabilitat i solidaritat.

Fillon aconsegueix reunir una multitud de francesos

Que la corrupció no castiga els partits política, o si més no amb la contundència que caldria esperar, ho hem vist a Espanya i ara sembla que també passaria a França. Les persones que seguim dia a dia la política creiem a vegades que les accions dels polítics tenen una repercussió fulminant en les enquestes o eleccions, però ens adonem que no és ben bé així.

No hi ha hagut mai un partit tan declaradament corrupte com el PP i malgrat tot continua guanyant i governant. Fins i tot és capaç d'enganyar els seus socis perquè li donin suport. A França la dreta s'ha espantat amb el descobriment públic de les actuacions corruptes del seu candidat, i li demanen que plegui per poder tenir alguna opció a les eleccions que s'acosten. Avui s'ha demostrat, però, que els francesos simpatitzants de la dreta no el castiguen, sinó que li donen suport. Realment els cal canviar de candidat?

Què és el que condiciona el vot? Se'm fa difícil dir-ho, perquè en cada moment hi ha els elements que el condicionen. A vegades són per demèrit propi, però a vegades és per demèrit de l'adversari, malauradament poques vegades és per mèrit propi, i això és perquè des de fa massa temps els partits polítics s'han situat d'esquena als electors i aquests hem llançat la tovallola. Semblava que amb Podemos la cosa podia canviar, però ha passat més del mateix.

I a Catalunya què ha passat? No creieu que el descobriment del passat fosc de la família Pujol ha estat determinant per a la desaparició del partit hegemònic de la dreta catalana? Per què CDC ha desaparegut i el PP no? Hi ha hagut més corrupció a Catalunya que a Espanya, amb CDC i PP?

Crec sincerament que en els dos partits polítics hi ha hagut persones que han jugat brut, i se'm faria difícil dir qui ha jugat més fort, encara que pensi que al PP ho han treballat molt més i han tingut molta més col·laboració interna. Al final qui té més poder, en aquest cas qui governa a Espanya, és qui en surt més beneficiat, o menys castigat. A Catalunya, les ganes d'ensorrar el procés han provocat més estralls al partit de Mas i Puigdemont.

Felicitats Jordi i bon any!!!

Aquest primer post de l'any 2016, el número 3.765 del meu bloc des que el vaig iniciar el 9 de gener de 2005, el dedico al vailet de 3 anys que ha mantingut desperts i amb angoixa molts catalans a la comarca del Pla de l'Estany. En Jordi es va perdre ahir la tarda i sortosament ha estat trobat aquest migdia sa i estalvi. Felicitats Jordi i família!

No us preocupin ni critiqueu els tòpics en què bategem els comentaris sobre la recerca del nen extraviat. Solidaritat. Doncs, sí, som solidaris i ho hem d'escriure, comentar i aplaudir. No només hi ha desgràcies al nostre món, sinó que també hi ha gestos amables, positius i s'han de fer notar.

No pot ser que visquem en un món on la notícia de la premsa i ràdio és sempre negativa, i que quan comentem un fet alegre i positiu, vulguem treure-li mèrit i protagonisme, titllant-lo de cursi. Potser si durant l'any fóssim capaços de buscar aquestes notícies i parlar-ne, aconseguiríem que un grapat de periodistes, que tots coneixem, no visquessin només de la crònica negre.

Aquest 2015 vaig deixar de ser subscriptor de La Vanguardia, per molts factors. La seva línia política, que respecto, em cansava, sobretot des del nomenament de l'actual director, el juancarlista Màrius Carol, però també per la persistència d'alguns col·laboradors, no tots, a criticar tot allò que feia tuf a catalanista. No es tractava tant d'una crítica al president en funcions Artur Mas, sinó al fet català. 

Però també per la participació d'algun cronista local, total mercenari, per cobrar la notícia publicada, rebolcant-se en la misèria i les notícies més obscures, sense dedicar temps als fets positius que succeeixen cada dia. Probablement perquè aquestes notícies no venen prou i els lectors som prou macabres per gaudir de la tragèdia dels altres.

M'he quedat només amb l'ARA, subscriptor des del primer dia, encara que sóc conscient de les seves mancances i també de la seva orientació política. Puc entendre que hi hagi persones que no els interessi, com a mi no m'interessa El Periódico o El País.

I em proposo buscar cada dia la notícia positiva que m'alegri la vida i em faci més suportable tot el conjunt de desastres i calamitats que continuaré trobant als diaris. Desitjo que no en siguin tants com el 2015, i a poder ser, que tots plegats construïm un gran any, que mereixi ser recordat per la història del nostre país.

Senyor Jorge Fernández, quina pena de ministre!

No només és incompetent, ruc, indecís i avorrit, sinó que a més és llastimós. Ja no es tracta de criticar-li la seva visió política, sinó la pena que fa quan pretén criticar l'anhel sobiranista amb uns arguments tan ridículs. Segur que es pensa que així la gent tirarà enrere, però està ben equivocat, perquè el que provoca són més ganes de marxar d'aquesta Espanya de ministres patètics que només hi són per amistat i no pas per mèrits.

A la meva família sempre hem pensat políticament de manera diferent, i mai hem deixar de sopar plegats, perquè hi ha una cosa que s'anomena respecte, que predomina a casa, i ningú està per sobre de ningú quant a pensaments, ideologia i preferències.

La teoria del ministre, si és que podem parlar d'alguna teoria, és que amagant el cap sota l'ala, sent submís i creient a tot el que dicta el poderós, ens fa viure més units, encara que això suposi renunciar als nostres drets com a persones lliures i sobiranes.

De fet jo el podria entendre si estigués d'acord amb ell en que en temps d'en Franco, el dictador, es vivia més bé perquè hi havia un pensament únic. El problema és que només podien pensar uns quants, els que tenien el poder, i la seva unanimitat els salvava. Tot això demostra el seu poc sentit democràtic i les seves arrels franquistes, conreades dins d'un partit polític, el PP, que passarà a la història com el partit que va imposar la involució democràtica i social a l'Espanya del segle XXI.

Pendents d'Alemanya i de la Conferència Episcopal

Avui estàvem pendents dels resultats electorals a Alemanya, no tant per veure qui guanyaria, que això estava tancat, sinó amb quina força i si li caldria algun pacte. Els primers sondejos, i no pas resultats, donen una majoria absoluta a la cancellera Merkel, la qual cosa faria que després de mig segle, Alemanya tingués un govern amb majoria absoluta al Bundestag.

A Espanya això passa més sovint, no pas per mèrits dels partits guanyadors, sinó per demèrit dels perdedors. La història recent espanyola és molt clara i ens deixa a tots plegats molt malament, ja que demostra que la nostra democràcia ni està consolidada ni va pel bon camí.

Haurem d'esperar unes hores més per confirmar els resultats alemanys, i entretant deixeu-me que us parli de la Conferència Episcopal Espanyola. Aquest Papa, els ha sortit de trascantó i els està deixant en evidència. Monsenyor Rouco Varela i tota la seva tribu veuen com un Papa, que no és pas revolucionari, els desmunta la paradeta. Els seus canals d'adoctrinament no saben com donar les notícies perquè no se'ls vegi el "plomero", i no haver de dir segons què, que a les orelles de segons quins bisbes ressona malament.

Estic d'acord amb les veus que ens recorden que de moment no ha començat cap revolució dins l'Església catòlica, sinó simplement tenim un Papa que pensa en veu alta, reflexiona en boca de l'Església i la seva història i és capaç, cosa estranya fins fa poc temps, de reconèixer errors, no només de males pràctiques d'alguns dels seus capellans i bisbes, sinó de la pròpia doctrina, predicada com si ens trobéssim a primers del segle XX.

És per això que la Conferència Episcopal Espanyola es troba en fora de joc, i amb sort, aviat pot obtenir una targeta groga. Recordeu que amb la segona se'n van al carrer.