dilluns, 27 de setembre de 2021

Més que vandalisme

Arran dels aldarulls de les nits de la Mercè, són molts els comentaris que han aparegut i les opinions que s'han expressat al respecte. Estem tots sorpresos perquè no ens imaginàvem l'envergadura dels esdeveniments, ni l'agressivitat dels joves que s'hi troben implicats. La majoria gent normal, amb ganes de gresca i de passar-s'ho bé, però amb joves infiltrats amb moltes ganes de provocar terror i destruir.

N'hem parlant amb joves, fins i tot, i es mostren preocupats, perquè no ho acaben d'entendre. És tot culpa de la situació social i econòmica del país? Ho podem atribuir a fets externs, o bé es tracta d'excuses per justificar el desordre i les bretolades?

Els pares, que tenim joves en edat de sortir les nits i fer gresca, estem molt preocupats, no només per la integritat dels nostres fills i filles, sinó també pel futur que entre tots estem construint. Perquè sembla que els fets d'aquests dies a Barcelona no són aïllats, sinó que han tingut brots en altres indrets, i que van a més. Això és el futur que els hem donat?

No entraré a valorar si les mesures de seguretat han estat les adequades, ni si vistos els fets del primer dia es va actuar correctament els dies següents, preveient que podia anar a pitjor, però en tot cas sí que caldria reflexionar si des de l'administració pública, i des de les forces de seguretat, s'hauria de fer alguna cosa més. Si es confirma que hi ha bandes organitzades que s'infiltren per crear inseguretat, realitzar robatoris i agredir els joves, caldrà trobar la manera perquè no ho tinguin tan fàcil. Als joves no els podem prohibir trobar-se les nits, sinó que hem d'afavorir perquè aquestes trobades siguin segures i lliures dels perills que han existit durant els actes nocturns de la festa de la Mercè.

diumenge, 26 de setembre de 2021

Adéu a Angela Merkel

Amb les eleccions d'avui a Alemanya s'acaba una etapa de govern d'Angela Merkel que té molt més recorregut que el propi país, amb una incidència important a Europa i el món en general. Amb els encerts i els errors comesos, entenc que la cancellera ha d'estar orgullosa de la feina feta, i els seus ciutadans, simpatitzants o no del seu partit polític, han de reconèixer-li els mèrits.

És en casos com la de la senyora Merkel que es pot afirmar que la política funciona. Una persona que ha deixat empremta, amb el seu esforç i treball durant tots aquests anys, intentant aplicar allò en què ella creia, però amb la flexibilitat d'analitzar les conseqüències de les seves decisions, mirant més enllà de l'efecte immediat.

Seria un error pensar que ho ha fet tot bé, i de ben segur que hi ha coses que se li poden retreure, però penso que d'un polític se li ha d'exigir coherència, treball i generositat. A la política no s'hi va a aprofitar-se del càrrec, sinó a dur a terme aquelles actuacions que es defensen per principis, de la millor manera possible, posant-se al servei dels seus votants, però també dels que no l'han votat.

El futur d'Alemanya i d'Europa en general és incert, i no sabem si la persona que l'haurà de substituir estarà a la seva alçada. Ningú no és imprescindible i per tant el relleu és la cosa més natural de tot. És bo confiar que no tot s'acaba amb la marxa de la cancellera i que hi ha possibles successors que ho podran fer tant o més bé.

Crec que Europa li ha d'estar agraïda, amb les naturals discrepàncies polítiques, perquè les seva actuació no deixa de ser una opció política, enfrontada a altres, però en tot cas em reitero afirmant que la considero una política honesta i que ha treballat fermament per millorar el país i la Unió Europea.

dissabte, 25 de setembre de 2021

La N-II per Arenys de Mar

L'alçada de la barrera del peatge de l'autopista del Maresme ha fet que molts vehicles deixessin de circular per la N-II i optessin per l'autopista. Tot i així encara hi ha força cotxes que continuen utilitzant la N-II, en part perquè l'accés a l'autopista resulta complicat. Travessar la Riera d'Arenys és un infern. Anar d'una punta a l'altra requereix molta paciència i fa que prefereixis continuar circulant per la N-II i oblidar-te que l'autopista ja no té pagament. 

És evident que la pacificació de la N-II no s'aconseguirà només amb la gratuïtat de l'autopista, sinó que cal trobar la manera d'alleugerir l'accés a l'autopista, fer-la més interessant, i aconseguir realment que circulin menys cotxes per la N-II.

Amb la notícia de la gratuïtat de l'autopista va sorgir l'anunci que quedava suspesa la construcció de la variant de Valldegata, una variant que havia d'alleugerir la circulació de la Riera, i que se'n parla des de fa quaranta anys. Deixar de construir la variant, només és defensable si es troba una alternativa a passar per la Riera, i això sembla ser que és el que el govern municipal té intenció de discutir amb la Generalitat.

Queda molt bé dir que el Maresme pacifica la carretera nacional, però ha de ser efectiu, i de moment això no passa. Ha disminuït la circulació de vehicles, però no tant com seria desitjable, i encara menys si pensem en una via interior de la població que creua. 

Penjat a Youtube es pot veure una proposta de pacificació de la N-II al seu pas per la població del Masnou. És un treball ben elaborat i que sembla que té la benedicció de totes les forces polítiques de la població. No sé si des de la Generalitat ho veuen factible i estan disposats a executar-ho. A Arenys de Mar s'hauria de fer alguna cosa semblant.

Desitjo molta sort al govern municipal de la nostra vila en les seves negociacions amb la Generalitat, per aconseguir que la barrera que suposa la N-II deixi de ser-ho, i que la circulació per la Riera sigui l'estrictament necessària, i no generi el caos que ara ocasiona.

divendres, 24 de setembre de 2021

A la mort del senyor Cassà

Ens ha deixat tot un senyor, ens ha deixat un home bo. Així definiria a Joaquim Cassà. Un home d'una gran cultura i una història interessant, però al mateix temps una molt bona persona. Ha tingut una llarga vida, però tot i així la seva mort ens dol, per la pèrdua que suposa per a la nostra vila. 

Acostumava saludar el senyor Cassà, en les seves passejades per la Riera. Una salutació i alguna reflexió que l'acompanyava, sempre de bon record i amb un fons interessant. Es portaven cinc dies amb el meu pare, i això ho havíem comentat alguna vegada. Es varen arribar a conèixer, un any que el pare ens va visitar durant uns dies.

Amb tota la humilitat vull recordar la persona del senyor Cassà, que té merescut el qualificatiu de senyor, en el fons i en la forma, i agrair la possibilitat d'haver-lo conegut i haver-hi intercanviat quatre paraules, sempre edificants i positives. La vila d'Arenys el va reconèixer com a fill predilecte i també vilatà de l'any en una ocasió, per votació popular. Cap d'aquests reconeixements és suficient per valorar la qualitat humana de Joaquim Cassà.

Arenys de Mar seria molt diferent si sovintegessin persones com el senyor Cassà, Ens ha donat exemple a seguir i un repte per fer de la nostra vila un lloc de convivència i respecte. Gràcies senyor Cassà per haver ajudat a fer gran la nostra vila, per les vostres aportacions en el món professional del tèxtil, en el món de la cultura i en el civisme i bon fer d'un il·lustre vilatà.

dijous, 23 de setembre de 2021

La ignorància i atreviment d'alguns polítics

Moltes persones que s'han ficat en política són tan barrudes que no els fa res caure en els més grans ridículs, demostrant sovint la seva ignorància. Aquests dies n'hem tingut un exemple amb la política catalana del PP, que és al Senat espanyol, la senyora Alicia Sánchez-Camacho. Les xarxes n'han anat plenes, però ella segur que ni s'ha immutat. No passa res. Probablement la culpa no sigui només dels polítics implicats, sinó de tots nosaltres, de la nostra societat que té el nivell que té, i ofereix els polítics que pot. No n'hi ha més!

D'anècdotes com la de la senyora Camacho en trobaríem un munt, i normalment van acompanyades d'una crítica ferotge contra els seus adversaris, a qui pretén menystenir. En aquest cas, i com és costum en molts polítics catalans del PP i PSOE, i no cal dir de Ciutadans, els adversaris a combatre són els catalans que pretenen ser alguna cosa més que una colònia espanyola.

Ignorància i mala educació són dues característiques de moltes persones que es dediquen a la política i que donen molt mal exemple. Si una cosa voldries trobar en els polítics seria l'esperit de servei i la humilitat. Jo mai criticaré els sous, perquè entenc que el fet de cobrar o no, mai ha de ser un impediment perquè una persona entri en política. En tot cas podríem parlar del conjunt de dietes i beneficis que s'acompanyen, i que probablement en algun cas són desorbitats i caldria controlar. Sí que s'ha d'exigir, però, treball i compromís. No es pot entrar en política simplement per guanyar-te la vida, desconeixent què passa més enllà de les oficines del ministeri o el Parlament.

Amb l'entrada de Vox a les institucions, hem pogut constatar un disminució del respecte entre diputats i un augment d'exabruptes i proclames xenòfobes o masclistes. La qualitat democràtica s'ha vist afectada i si això és un reflex de la societat, tenim un greu problema que hauríem d'intentar resoldre. És per això que està molt bé que quedi constància del nivell de la senyora Camacho, però preocupem-nos sobretot de com creix Vox i algun sector del PP, ja que els problemes greus poden venir d'aquí.

dimecres, 22 de setembre de 2021

El foc que crema La Palma

La notícia d'aquesta setmana és el seguiment que s'està fent del volcà de La Palma i els rius de lava que destrueixen tot allò que es troben pel camí. Aquesta impotència davant la natura et fa reflexionar i adonar-te de la vulnerabilitat en què vivim, alguns més que altres.

El canvi climàtic, que provocarà la reducció de platges, també de casa nostra, no és cap entreteniment, sinó una realitat en què pensar i mirar com podem suavitzar-ne els efectes. Al Maresme, per exemple, vivim a les lleres de rieres, que la major part del temps son eixutes, però que sempre hi ha aquell dia que es desborden, provocant aiguats i danys importants.

L'home ha viscut massa temps d'esquena a la natura, no fent cas d'aquells avisos més evidents com si tinguéssim solucions per a tot. Sempre arriba el dia que t'has de penedir de no haver estat més caut i construir on realment era segur. 

El cas que ens ocupa, probablement ja va néixer amb el perill a sobre. De fet són illes volcàniques, i per tant, resulta evident que la protecció de l'obra humana no és efectiva, si més no al cap dels anys. És molt trist veure com persones que han treballat tota la vida per fer-se un futur, estan perdent les seves pertinences, sota les brases del foc viu que davalla fins al mar.

Les imatges són impressionants, i és d'esperar que tothom rebi el suport que necessitarà per superar aquest tràngol, tant econòmic com emocional. La solidaritat acostuma aflorar en aquestes circumstàncies, i és d'agrair totes les mostres de suport. Ara cal que l'administració pública s'impliqui de valent, per contrarestar allò que la natura s'ha endut amb la força de les emissions del volcà.

dimarts, 21 de setembre de 2021

Iceta, l'estaquirot

Jo no li demano al ministre Iceta que defensi des de Madrid la independència de Catalunya, sinó simplement que defensi la nostra llengua, que treballi perquè el català no es vegi menystingut i davant la debilitat, el potenciï quan li sigui possible. Això crec que no és demanar gaire.

Per què ens serveix un ministre català a Cultura, si no és capaç ni té la voluntat de defensar el català? Aquesta és l'actitud del PSC i de tots els seus líders, que quan van a Madrid s'obliden de Catalunya. És per això que la representativitat territorial és nul·la. No volem que facin excepcions, però ja que són a la capital d'Espanya que no s'oblidin dels problemes discriminatoris que patim, i intercedeixin per nosaltres.

Iceta, però és ministre de Cultura com ho podria ser de qualsevol altre ministeri, i no es notaria en res. És per això que l'he batejat com estaquirot. No serveix per a res, només per fer embalum, per sumar, però no per afegir contingut. Ho podrem valorar al llarg del seu mandat. Ens adonarem que la seva presència a Madrid serà inútil i qualsevol altre ho hauria fet igual o millor.

Aquest és el típic personatge que haurà viscut tota la vida de la política en benefici propi, sense aportar valor afegit, sense tenir en compte l'administrat, només anant-lo a buscar per obtenir-ne el vot, però sense donar res a canvi. D'aquests personatges els partits polítics n'estan plens. Escalen posicions per ocupar cadires que els assegurin un sou. No tenen vocació de servei, sinó ànsia de poder. És una professió més, però mancada d'empatia i predisposició a millorar les coses.

Tots som capaços de fer un llistat de líders polítics que reuneixen les mateixes característiques que el ministre Iceta, i per això la política va com va. Mentre no siguem capaços de capgirar la situació i aconseguir polítics de veritat, amb ganes de millorar la societat, no podrem cantar victòria i ens haurem d'acontentar en anar passant anys, sense que res canviï, veient com els rics continuen sent rics i els pobres cada vegada més pobres. Això, tant si som independents com formant part d'aquest Estat espanyol que tanta mania ens té.

dilluns, 20 de setembre de 2021

Tornant a la normalitat de la setmana

Ahir, tot baixant de la creu de Canet, pel cantó d'Arenys de Munt, observava com a l'esplanada on hi ha les cabines del peatge de l'autopista, a l'alçada d'Arenys, els cotxes havien de frenar per superar la frontera que, tot i tenir les barreres alçades, obligava a reduir considerablement la velocitat. Avui he llegit que l'empresa encarregada de treure aquestes cabines està treballant dia i nit, amb la intenció que el mes d'octubre estigui tot llest.

Sembla ser que de moment no les retiraran de la nostra vista, sinó que les podrem contemplar a l'espai que ara quedarà lliure, una vegada es marquin els trams de circulació. Un espai molt més reduït, que no pas ara, amb moltes cabines per controlar-ne el pagament.

Hem començat setmana i et posaries a plorar. T'adones que cada vegada les coses funcionen pitjor i no et donen gaires ganes de llegir la premsa. La repressió de l'Estat continua impecable contra els independentistes, i en canvi té la màniga molt àmplia, en casos de corrupció, com serien les activitats del rei emèrit. Aquest procedir i l'acceptació tàcita del govern espanyol, et fa veure que no som en un país normal, en un país democràtic, sinó molt lluny.

És sorprenent l'actitud del PSC, perquè ja no es tracta del Procés, que podríem entendre que hi estigués en contra, sinó del tall democràtic que s'hauria d'exigir al nostre sistema polític, i que sembla que ja els està bé. Això és recriminable i no es pot justificar per res. Això és el que no els pot fer superar el llistó que tenen fixat molt arran de terra. Aquesta ceguesa volguda, no els pot fer aspirar a esdevenir un canvi a no ser que s'acontentin en ser més del mateix. Potser és això el que pretenen. Qui l'ha vist i qui el veu!

diumenge, 19 de setembre de 2021

La creu de Canet

Avui hem anat una mica més al nord, al poble veí, per admirar el Maresme des d'un altre mirador: la creu de Canet. Hi hem anat des d'Arenys de Munt, on hi ha el pavelló nou i hem trigat una hora i mitja, a pas lent, sense atabalar-nos, aprofitant que el sol ja no escalfava gaire, però sabent que ens donaria temps a arribar-hi i tornar al punt de sortida.

El dia avui acompanyava més, i per això hem trobat més caminadors, i també vehicles motors. S'ha de dir que resulta agradable saludar-te pel camí, com si fos tot un ritual, la qual cosa és d'agrair. Quan vius en un poble petit és més usual saludar els veïns i les persones que acostumes a trobar-te pel carrer, però a la muntanya això ja està més arrelat, com si els consideressis dels teus, dels qui agrada sortir a caminar.

A dalt, a la creu, no hi ha res més que la mateixa creu, però la vista també és bonica. T'alces per sobre de la vila de Canet, on la muntanya hi penetra fins al mateix centre. En altres ocasions hi hem pujat des de baix, passant pel costat del castell de Santa Florentina, però la passejada des d'Arenys de Munt et permet fer un recorregut que et separa les vistes del mar i del Montseny.

La passejada d'avui també ens ha permès oblidar-nos una mica de la situació política que estem vivint, i del mal de cap que fa dies que em turmenta. És un agafar forces per encarar una nova setmana de setembre, i planificar un curs que volem que sigui de més pràctica saludable aprofitant la natura que tenim tan a prop.

dissabte, 18 de setembre de 2021

El castell de Burriac

Avui necessitava escampar la boira i havent dinat, amb la Clara, hem anat fins a Cabrera de Mar, per enfilar el camí cap al castell de Burriac. Era la primera vegada que hi pujava i gairebé em feia vergonya. El castell és un bell mirador del Maresme, i és imperdonable no haver-hi pujat mai.

El dia no acompanyava gaire, i fins i tot queien algunes gotes, amb l'amenaça que es convertís en un petit temporal. L'avantatge era que en no fer sol, no es feia tan cansat. T'estalviaves una bona solellada, que el camí, molt obert i costerut, ho permet.

Hi havia poca gent a dalt, alguna família amb quitxalla, la qual cosa sempre és bo. Una manera d'acostumar els més petits a caminar per la muntanya, una afició saludable que de ben segur no es perd mai, o si més no serveix per guardar-ne un bon record.

Veritablement, tot i que el dia no acompanyava, la visibilitat no era la millor, es tracta d'un gran mirador, per veure el mar i una part extensa del Maresme. L'esforç de superar el desnivell en pocs metres, és compensat pel goig d'arribar al cim i contemplar la natura.

Pel camí ens hem trobat unes quantes famílies que encenien el foc per fer la graellada, un costum força arrelat a casa nostra, i que al Maresme, a la serralada litoral, hi pots trobar diferents indrets preparats per aquelles persones que els agrada sortir de la rutina setmanal, i parar la taula al mig del parc.

Ha estat un dissabte diferent, i encara que la boira no ha acabat d'escampar, ha servit per passar un parell d'hores distrets, fent exercici i salut, i reparar el deute de no haver pujat, encara, al castell de Burriac.

divendres, 17 de setembre de 2021

Els partits polítics i el territori

De les declaracions d'Antoni Esteban, en el moment d'anunciar que deixa de liderar la Coordinadora Preservem el Maresme, en destacaria la frase on diu que els partits polítics no representen el territori. Crec que és important aturar-nos i reflexionar què estem fent políticament parlant. ¿Com pot ser que no puguem comptar amb els partits polítics, si el nostre sistema polític de democràcia participativa es basa en ells?

Les seves paraules serveixen per justificar la necessitat de mantenir les plataformes de ciutadans que es mobilitzin per aconseguir diferents objectius. Què fan, doncs els partits polítics? Es limiten a produir polítics per ocupar llocs de lideratge? Per què no escolten el territori?

Recordo quan els partits polítics no estaven legalitzats i tenien molt protagonisme les associacions de veïns, on es canalitzaven les reivindicacions ciutadanes, amb el recorregut que llavors era possible. En el moment que es varen legalitzar els partits polítics, aquests es varen configurar amb molts membres que havien estat a les associacions de veïns, i al mateix temps les varen menystenir. Per a les noves entitats, les associacions de veïns havien deixat de tenir interès i sentit. 

La història ens ha demostrat que no és cert, i que les associacions veïnals han continuat sent necessàries, en gran part perquè els partits polítics no han escoltat la ciutadania, tal com calia esperar. D'aquí també se'n desprèn la necessitat de mantenir aquestes plataformes ciutadanes, que són necessàries i que sovint els partits polítics desestimen i critiquen, com si fossin competidors seus.

Els nostres polítics, forjats en partits polítics, no estan connectats amb el territori. Viuen en un món a part, i no acaben d'entendre què passa al carrer. Això és molt negatiu, perquè produeix un desencís entre la gent, i un rebuig cap al polític professional. No sé si la gent de Preservem el Maresme ha aconseguit la gratuïtat de l'autopista, però de ben segur que ha influït, i que ha evitat que hi hagués una nova pròrroga, cosa que no s'hauria aconseguit de la mà únicament dels partits polítics.

dijous, 16 de setembre de 2021

Rebuig als preus desorbitats de la llum

Avui llegia que s'està preparant una acció en contra del preu abusiu de la llum, tenint en compte els enormes beneficis que en treuen les companyies elèctriques. Sí que és cert que el govern del PSOE ha fet algunes declaracions sobre la limitació de les crescudes del preu, però estem massa acostumats a molta xerrera i pocs resultats.

La proposta que es fa des de Catalunya, el País Basc i Galícia, és fer una aturada en el consum elèctric, una apagada, el dia 8 d'octubre, durant mitja hora, a partir de les 10h del vespre. És important que la ciutadania busqui la manera de fer-se notar i que s'ajunti per realitzar accions reivindicatives en contra del poder, en aquest cas econòmic, i que el poder executiu no acaba de resoldre.

¿Si amb un govern progressista, el que més de tota la història, segons ells, no aconseguim defensar els interessos de la població, sobretot la més vulnerable, què farem quan tornin a governar els representants del gran capital, amb el concurs de l'extrema dreta?

M'ho apunto a l'agenda, perquè no em passi per alt, encara que suposo que d'aquí al dia 8 d'octubre se'n parlarà més i els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens ho refrescaran. Cal ser proactius en aquestes accions, perquè mai se'ns pugui dir que ho hem beneït amb el nostre silenci. No pot ser que un bé essencial pateixi aquests increments de preu, i això ho hem de cridar als quatre vents.

dimecres, 15 de setembre de 2021

El desvergonyiment de JxCat

Com no havia de ser d'una altra manera, avui tot han estat comentaris sobre el desacord entre ERC i JxCat sobre la composició de la taula de diàleg amb el govern de Madrid. He comprovat que la majoria de comentaris han estat molt queixosos amb el comportament de JxCat, i crec que tenen molta raó. Segueixen la línia iniciada tot just coneguts els resultats electorals en què per primera vegada ERC superava JxCat, i per tant tenia totes les opcions per presidir el govern català.

JxCat va fer l'impossible per posar les coses molt difícils a Aragonès, fins al punt de humiliar-lo tant com varen poder. No havien paït haver quedat per sota d'ERC i això és el mal que patirem tots els catalans mentre duri la legislatura. És una llàstima que no tinguem manera de fer-ho pagar des de la ciutadania, perquè crec que els catalans no ens ho mereixem.

Agradi més o menys, la voluntat popular va donar els vots que va voler, i el pacte entre partits independentistes va fer que no fos la força vencedora, el PSC, qui es quedés amb la presidència de la Generalitat, sinó fruit del pacte dels tres partits polítics independentistes. Com era de suposar, el més votat dels tres tenia l'opció d'ocupar la presidència.

No pot ser que aquesta lluita partidista afecti com ho fa a la dinàmica política del nostre país, que no ens beneficia en res, sinó tot el contrari, i fa que el govern espanyol es fregui les mans. El mal no és fàcil de superar, i tot fa pensar que en tenim per temps, si és que algun dia es pot arribar a resoldre.

De moment la crisi està vigent i el país en rep les conseqüències. Si jo fos un líder de JxCat em cauria la cara de vergonya i no gosaria tornar-me a presentar mai més. El problema és que els nostres polítics són força desvergonyits, i els preocupa molt poc què dirà la gent. Volen mantenir la poltrona al Parlament, i no acceptaran mai la seva derrota en front d'ERC. Per la meva part, no tindran mai el meu suport, i desitjaria que molts dels que probablement els varen votar, els giressin l'esquena a la propera ocasió que tinguin.

dimarts, 14 de setembre de 2021

Falla el diàleg per constituir la taula

Arran de diferents notícies que s'han anat succeint, hem parlat de les picabaralles entre els dos socis de govern a Catalunya, ERC i JxCat, i de com ens sentíem cansats. Avui hauríem de parlar d'un nou episodi, a l'hora de confeccionar la taula de diàleg. No sé si hi havia un pacte explícit de que hi podia participar tothom, més enllà dels membres del govern, però en tot cas té una certa raó de ser que siguin precisament aquests els membres escollits.

M'imagino que els grans defensors del partidisme, l'estructura dels partits polítics i el paper que hi juguen els professionals de la política, estarien d'acord que no es limités aquesta participació als membres del govern, i encara algú més voldria posar-hi una nota de color i rellevància, col·locant-hi ex presos polítics, per plantar cara al govern de l'Estat.

Personalment, com que no soc gaire partidari de donar més protagonisme als partits polítics del que ja tenen, atesa la llei electoral vigent, veuria bé que només els membres del govern, aquelles persones escollides a liderar la política del país, d'acord amb uns resultats electorals, fossin els dialogants per part de Catalunya, i el mateix per part espanyola.

En tot cas, jo crec que el conflicte que s'ha originat no és tant pel fet en sí mateix, com per la baralla continuada entre els dos socis de govern per demostrar davant la ciutadania qui s'arronsa i qui porta la batuta. El cop de força que el president Aragonès ha donat, decantant els membres de JxCat que no són consellers o conselleres, vindria a il·lustrar aquesta maniobra per part d'ERC. 

La imatge que es treu de JxCat és que només hi són per posar traves a tot el que s'intenta fer, i que ERC està fent les coses de manera assenyada, i sobretot procurant acontentar Madrid, que, en aquest cas, han donat suport a la decisió del president català.

No sé en què acabarà tot plegat, però en tot cas hem de repetir una vegada més que molts catalans estem molt tips dels nostres polítics. Ens sobraven els integrants del govern Torra, i ens sobren els integrants del govern Aragonès. Potser no tenim ningú millor, i això vol dir anar passant anys perdent oportunitats i desencisant la ciutadania. No dipositem gaires esperances a la taula de diàleg, però és que ja d'entrada no s'hi va amb ganes, i això és el pitjor que pot passar.

dilluns, 13 de setembre de 2021

El trampolí a Madrid

La dimissió d'Eva Granados com a vicepresidenta segona de la mesa del Parlament català, i ex aspirant a presidir-lo, per anar al Senat, és una mostra més de l'interès del PSC per ocupar un lloc al Parlament de Catalunya i quines són les seves preferències. És per això que es va valorar tant el sacrifici que feia Salvador Illa, deixant un ministeri per arribar a ocupar una simple presidència d'una Comunitat Autònoma.

Fins fa poc això ho entenies en partits de dreta, com el PP o Ciutadans, ja que el seu interès per les institucions catalanes era nul, però no ho veies tant en el cas dels socialistes, que més o menys semblava que els importaven. Amb les noves generacions de socialistes i l'evolució del propi partit, ha quedat clar que ocupar un lloc en una institució catalana no té més sentit que esdevenir un trampolí per anar a parar a Madrid, que realment és on es couen les coses, i així volen que continuï sent.

Amb aquestes preferències, queda evident que qualsevol intent dels partits independentistes de voler parlar de referèndum i voluntat popular deixa de tenir sentit i esdevé un obstacle a qualsevol proposta de diàleg. No interessa, però el més trist de tot és que t'acusen de només pensar en una part de la població, com si ells pensessin en tothom. ¿No s'han adonat que només pensen en ells mateixos i que donen per suposat que qualsevol opinió contrària és errònia i sense sentit?

El problema d'aquesta visió restrictiva és que no donen marge de maniobra. Potser tenen la raó ells, però la millor manera de saber-ho és investigar qui hi ha a favor d'una o altra idea. Però aquesta possibilitat no és permesa i l'excusa és el text de la Constitució, no de la voluntat popular, de què vol la majoria de la població, sinó del que s'imposa.

Continuaran jugant amb el govern alternatiu, que sembla que entusiasma al senyor Illa, perquè en el fons de tot, això de la Generalitat o el Parlament català és una distracció, una joguina que interessa mentre en puguin treure un profit personal, encara que només sigui el sou de cada mes. Entretant, ho continuaran utilitzant com el trampolí al poder real, al poder que es decideix des de Madrid, ens agradi o no. Aquesta imposició sembla ser que és l'autèntica democràcia.

diumenge, 12 de setembre de 2021

Xiulada a polítics catalans

Hi ha qui es lamenta de les xiulades que varen rebre alguns polítics catalans, ahir durant els actes institucionals de l'onze de setembre. Estaria molt bé que tot funcionés i que la gent pogués manifestar la seva simpatia i gratitud als polítics de torn, però s'ha d'entendre que tothom és lliure d'expressar els seus sentiments i una xiulada és més que lògica en segons quins moments.

El funcionament polític a Catalunya des de fa uns quants anys té molt que desitjar, i és lògic que hi hagi gent enfadada en com s'està gestionant políticament el país i ho vulgui manifestar públicament. No entenc ni m'agrada xiulades en els recintes institucionals, i encara menys si venen de representants polítics que tenen el seu espai de debat i argumentació de la seva opinió, però sí que entenc que en manifestacions públiques de ciutadans hi pugui haver aquesta reacció. Les manifestacions acostumen a ser organitzades per reclamar o reivindicar drets, molt diferent del que passa en països autoritaris, governats per dictadors, i que a casa nostra podem recordar de no fa tants anys (els que ja tenim una edat).

La gent està cansada i vol que els governants preguin la iniciativa i no es dediquin només a queixar-se de què fan a Madrid. Vol veure un projecte de futur clar per al país, i una entesa entre els governants catalans, que ho faci possible, i no pas unes baralles continuades. Aquest cansament és el que fa que la gent es revolti i l'única manera que tingui d'expressar-ho sigui xiulant als polítics que hem escollit perquè ens treguin d'aquest atzucac.

Els independentistes catalans estan molt farts de les baralles d'ERC i Junts per Catalunya, i segur que aprofitaran qualsevol oportunitat per manifestar-ho. No ens estranyi, doncs, aquesta reacció i en tot cas treballem perquè les circumstàncies siguin diferents. La sensació de deixadesa, d'incapacitat de liderar un projecte positiu i engrescador, provoca aquest desencís, ràbia i impotència, que explica les xiulades als que fan molts discursos, però no arriben a fer res.

dissabte, 11 de setembre de 2021

Vint anys després

Tal dia com avui, ara fa vint anys, uns imatges impactants ens varen tenir bocabadats i molt preocupats davant el televisor. El món occidental no es podia imaginar que una tragèdia com la de l'11 de setembre de 2001 pogués passar en territori dels EUA, la primera potència mundial, i que havia desenvolupat totes les guerres fora del seu àmbit, i per tant sense víctimes civils.

Les imatges són colpidores, i encara ara et fan posar la pell de gallina, i no t'acabes d'imaginar que són reals, i que hi ha persones, tant a dins dels avions com als edificis de les torres bessones. Un atac molt preparat i que ningú no es podia imaginar.

L'onze de setembre, que per als catalans és un dia de reivindicació independentista, no és el mateix des de fa vint anys, quan es recorda aquest atac al rovell del món capitalista, demostrant la vulnerabilitat que potser no crèiem real. Han passat vint anys i el conflicte que es va originar després ha acabat amb una fugida dels EUA de l'Afganistan, sense resoldre res, i deixant el país en mans dels mateixos fanàtics repressors del poble afganès.

Avui, doncs, hem recordat aquelles imatges, que els més joves no varen viure en directe, però que en més d'una ocasió se'ls ha presentat. Els que ho vàrem viure i ho vam seguir minut a minut, guardem un record inesborrable que mantindrem sempre més a la memòria.

No sé si hauríem d'aprendre'n alguna lliçó de tot plegat, però és evident que ni l'atac del dia onze de setembre ni la invasió posterior d'Iraq en busca d'armes de destrucció massives, han servit de res, i en canvi han provocat moltes morts. La vida és massa important per posar-la en mans de terroristes fanàtics i de polítics sense escrúpols que no han demostrat fins ara cap tipus de penediment. M'agradaria visitar la ment de persones com Aznar, cap del govern espanyol en aquells anys, per intentar entendre què els va moure a donar suport a la invasió de l'Iraq, i com és que després de tot el que ha passat, no han demostrat cap tipus de sentiment de culpa ni responsabilitat. Tampoc tots aquells que els han donat suport fins ara, molts mitjans de comunicació entre ells.

divendres, 10 de setembre de 2021

Una vigília sense motivació

Aquesta tarda me l'he passat organitzant l'arxiu de fotografies digitals, que no és cosa fàcil. No sé si ho he organitzat o bé ho he enredat, perquè encara hi ha molta feina a fer. Aquest arxiu ha de complementar-se amb l'arxiu en paper, que abans utilitzàvem i on hi ha totes les fotografies antigues, junt amb els negatius, que teníem cura de guardar per si volíem fer alguna còpia.

La distracció de la tarda m'ha fet oblidar el moment polític que vivim, justament a la vigília d'un onze de setembre on no s'espera xifra rècord d'assistència a la manifestació, i per tant ja hi ha alguns titulars de diaris preparats per sortir, tot anunciant la davallada de l'independentisme.

És cert que la gent està una mica cremada. No és fàcil mantenir el llistó alt, i encara menys quan veus el paper que juguen els nostres polítics. Penso que la gent encara és prou agraïda i perdona l'actitud dels nostres dirigents. No es tracta tant si mouen fitxa pel tema independentista, com per alguna cosa de profit per al país. Ja he dit en alguna ocasió, aquests darrers dies, que sembla que ens hagin pres el pèl, i tothom s'atreveixi amb nosaltres.

Demà no assistiré a la manifestació que convoca l'ANC, i un dels motius és perquè encara no m'ha quedat clar què pensen fer els partits polítics que tant ens han parlat del 52%. Soc conscient que les manifestacions al carrer són un estímul per tirar endavant projectes, però també s'ha de tenir en compte que la gent n'està una mica cansada.

Els titulars, que ja tenen a punt, no estan del tot desencertats, però els constitucionalistes no s'atrevirien a posar en safata un referèndum per recollir l'opinió dels catalans, perquè la cosa no està tan clara. És per això que la seva resposta és que la Constitució no ho permet, i així es queden tranquils amb la vianda al plat. Demà, molt probablement, continuaré endreçant les fotografies, ara que m'hi he posat seriosament.

dijous, 9 de setembre de 2021

1.700 milions que s'estalvien

L'altre dia definia d'esperpèntic el cap de l'oposició del Parlament català, el del govern alternatiu i exministre Salvador Illa. Avui, però hi hauria d'afegir alguns quants més, i em refereixo a tots aquells que estan implicats en les negociacions per a l'ampliació de l'aeroport de Barcelona.

Al govern socialista espanyol, que acostuma a no complir mai les promeses ni els pactes, li han posat com anell al dit. No li podien posar més fàcil des del govern de la Generalitat, i tots plegats fan pena, però els perjudicats som sempre els mateixos.

Tenim un govern, el català, que cada vegada és més llastimós. Sigui per les picabaralles entre els dos socis de govern o per la incapacitat dels seus membres, el cas és que cada vegada anem a pitjor, i això ho aprofita el govern espanyol. A Madrid tenien un problema pel conflicte originat entre els dos socis de govern, PSOE i Podemos, però des de Catalunya ja els hi hem resolt. La ministra, catalana, ha tingut l'amabilitat de comunicar-nos que degut a les discrepàncies del govern català, deixarien d'invertir els 1.700 milions d'euros promesos.

De fet, estem molt acostumats que ens prometin diners que no acaben arribant. Aquest costum fa que ja tothom s'hi atreveixi. Ja no es tracta tant de valorar si calia o no l'ampliació de l'aeroport, si els danys ecològics eren tan grans, i si Europa hauria permès el projecte. Es tracta de deixar de rebre diners que es podrien dirigir a altres llocs, com per exemple a invertir en Rodalies, un desastre endèmic que amb aquest pas no solucionarem mai.

Tenim un govern que ni fa ni deixa fer. Uns socis de govern barallats que només pensen en ells, i es deixen enredar per qualsevol govern espanyol, sigui del color que sigui, i els socis del partit de torn, en aquest cas el PSC, no fan res per Catalunya, sempre prioritzen el partit, i s'ha d'entendre, els interessos personals per anar escalant posicions i beneficis. 

dimecres, 8 de setembre de 2021

De moment el desmantellament de les cabines dels peatges

Com ja he dit en algun altre escrit, no entenc que s'acabés el període de pagament a les autopistes catalanes, sense que es tingués decidit com es vol continuar a partir d'ara, més enllà del 2024. El més normal hauria estat que l'administració pública tingués l'alternativa al peatge i d'aquesta manera evitar aquest impàs de dos anys, més que tot per no fer passos en fals.

De moment se'ns ha dit que des d'aquest 1 de setembre i fins al 2024 les autopistes seran gratuïtes, però que a partir d'aquell any s'imposarà un sistema o altre de pagament, per eixugar el cost que representa el manteniment de les carreteres. Sabíem que la inversió de les empreses concessionàries estava amortitzada sobradament, però que hi havia aquesta despesa de manteniment que no desapareixeria amb l'eliminació dels peatges.

Aquests dies s'estan iniciant els treballs de desmantellament de les cabines dels peatges, i això té un cost, que està xifrat en 8,4 milions d'euros, i que assumeix l'administració, per tant que paguem tots nosaltres via pressupost. També pagarem el manteniment d'aquests dos anys de gratuïtat, i no sabem què pagarem a partir de 2024.

Tot això em fa pensar que governar té la seva responsabilitat i que d'alguna manera els polítics n'haurien de ser conscients. Entenem que els governants juguen amb els nostres diners, i no se'ls pot exigir una responsabilitat directa i total de la seva gestió, però sí que d'alguna manera caldria tenir en compte que no tot pot sortir de manera tan gratuïta, sobretot quan es pot considerar que hi ha hagut falta de previsió.

La comparativa entre empresa privada i administració públic quant a responsabilitat econòmica directa és molt il·lustrativa de com es pot permetre mals gestors a la pública, que a la privada caurien el primer dia. Aconseguir uns bons gestors públics no és fàcil, i ara tota la responsabilitat rau en els partits polítics, que ja ens han demostrat massa vegades que pensen més en els seus interessos que ens el de la població a qui diuen servir. No considero que el nostre país sigui l'únic que té aquest problema, però és evident que és el que ens afecta directament. Caldrà veure en el futur com s'articula la manera perquè l'administració pública pugui comptar amb persones més capacitades i honestes per gestionar el bé públic.

dimarts, 7 de setembre de 2021

Més del mateix en el món judicial

El discurs del president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, ahir en la inauguració del nou any judicial no havia de sorprendre a ningú. Segueix la mateixa tònica de sempre deixant ben palesa la seva simpatia cap al bàndol dretà i la seva enemistat amb el govern socialista actual, però per sobre de tot, la seva antipatia vers els independentistes, que posen en dubte la sagrada unitat d'Espanya.

Els nomenaments estan bloquejats des de fa anys i ningú no mou fitxa. Tan senzill que seria que els jutges que tenen el càrrec caducat dimitissin i forcessin d'alguna manera l'elecció dels seus substituts. Però aquests jutges ja els va bé on són i segueixen cobrant i vivint de la situació. Ha quedat demostrat que a Espanya qui governa sempre és la dreta, i normalment de la mà de la ultradreta, estiguin o no al capdavant del govern. Els socialistes han fracassat sempre i han quedat en un segon terme, supeditats a la voluntat de la dreta espanyola.

Ahir, doncs, en l'acte d'apertura de l'any judicial, vàrem poder assistir a una mostra més de quina és la realitat d'Espanya, i les dificultats que tenim els catalans, que ens estimem el país i el volem defensar, per poder sobreviure davant la repressió continuada de totes les institucions espanyoles. És davant d'aquesta situació tan clarivident, que em resulta xocant i de manera molt desagradable, l'actitud del PSC actual, amb un Salvador Illa que ja vèiem venir, perquè sempre ha deixat clara quina és la seva posició respecte Catalunya.

Aquest final d'estiu resulta molt decebedor, amb totes les mesures que es prenen tant a nivell polític com judicial. I el més trist de tot és que tenim un govern, el català, que sembla que no hi sigui. Un president que està adormit i que pràcticament no actua. Cal ser previsor i caut, però no estèril i inoperant. El futur del nostre país encara és molt fosc, i no es veu llum al final del túnel.

dilluns, 6 de setembre de 2021

Michel Corboz, quaranta-vuit anys després

Avui m'he assabentat de la mort, el passat dijous 2 de setembre, del director d'orquestra i de cors, Michel Corboz, que vaig conèixer fa quaranta-vuit anys, a la trobada Europa Cantat d'Autun, a França. Amb la Coral Canigó de Vic, ens vàrem desplaçar uns quants cantaires per treballar el Magnificat de Bach, a mans del director suís.

No cal dir que va ser una gran experiència i en guardo un molt bon record, per diversos motius. Jo, llavors era jove i va ser la primera sortida a Europa, fora de la família, i la primera trobada de cantaires que al llarg dels anys he participat, sempre amb bona companyia i gaudint de la música.

El fet de ser jove, experimentar sortir de casa, i cantar tot el dia, des que ens llevàvem fins que anàvem a dormir, assistint a molts concerts i treballar amb ganes una peça musical, en aquest cas el Magnificat de Bach, va fer que guardi un gran record del músic suís que acaba de morir.

En aquells moments, que no tenia tan a mà els viatges arreu del món, em va sorprendre que el director Corboz també dirigís un cor de Lisboa, la qual cosa feia que hagués d'anar amunt i avall per assajar. Per a mi, en aquells moments, el desplaçament era una excepcionalitat.

Recordo molts moments d'aquells dies a Autun, allotjats de mala manera i amb prou feines ens podíem dutxar, però és ben cert que la joventut ho aguanta tot. A mesura que et fas gran, vas seleccionant i ja no ho veus tot de la mateixa manera.

Després vingueren altres trobades Europa Cantat, a Lucerne, Namur, Strasbourg, i alguna setmana cantant entremig, però diuen que la primera sempre és la que et queda més memoritzada, si més no la que et fa més impacte. És per això que havent conegut la mort del director Michel Corboz, he volgut fer un recordatori en el meu blog. Ell ha format part de la meva història.

diumenge, 5 de setembre de 2021

Cop d'estat a Guinea Conakry

Acabem de conèixer el cop d'estat a Guinea Conakry per part de forces especials de l'exèrcit, que haurien detingut el president Condé. Hi ha de moment una mica de confusió ja que des del ministeri de defensa s'ha manifestat que el cop havia fallat i que es mantenia el control del govern. Haurem d'esperar unes hores per saber què hi ha de cert en la notícia.

De fet, arran dels fets d'avui, ens han recordat que Guinea Conakry és un dels països més pobres de l'Àfrica i, com acostuma a passar, el govern es manté amb molta resistència, en un tercer mandat agafat en pinces, ja que la Constitució només en permetia dos de seguits. Aquesta resistència a deixar el poder, que és molt típic a molts països, afavoreix conflictes com l'actual.

També ens informen que el líder de la revolta s'havia anat distanciant del govern, la qual cosa també són punts a favor perquè pugui acabar passant una cosa com aquesta. Els personalismes pesen molt i a vegades ens pensem que les circumstàncies són casuals, però en el fons hi ha els interessos d'uns personatges que es posen per davant dels interessos de tota una nació. Això no treu que les proclames siguin en defensa del benestar de tothom.

És una llàstima que el coneixement que tenim de la realitat de molts països del món sigui a través de fets com l'actual de Guinea Conakry. La injustícia i desigualtat arreu del món és massa tràgica com perquè puguem viure sense perdre-hi ni un moment. Estem molt entretinguts amb els problemes propis, que no sempre tenen la magnitud d'altres, però que ens absorbeixen. Ara a casa nostra la principal obsessió és com afrontarem un 11 de setembre sense la feina feta, i amb molts interrogants presents.


dissabte, 4 de setembre de 2021

Llei electoral catalana

He llegit l'entrevista que li feien a la consellera d'Acció Exterior i Govern Obert de la Generalitat, la senyora Victòria Alsina, i com manifestava la seva voluntat de tirar endavant l'aprovació d'una llei electoral catalana. Ja seria hora que el nostre país pogués comptar amb una llei electoral pròpia, tenint en compte les característiques que ens defineixin i aprofitant la nova realitat sobretot en el camp de la digitalització. 

Des de la recuperació del govern autonòmic hem estat incapaços d'aprovar una llei electoral, tot i alguns intents que hi ha hagut i les propostes elaborades. Els partits polítics catalans s'han mogut sempre per interessos de partit i han posat en segon terme la necessitat de tenir aquesta llei en benefici de tota la ciutadania.

Em temo que una vegada més no aconseguirem que els partits polítics es posin d'acord i ens quedarem allà on som. Aquest fet és denunciable i els partits polítics haurien de justificar la seva posició i els obstacles que sempre han posat per poder aprovar una llei electoral consensuada.

El problema de la manca d'acord no és per no saber trobar una fórmula que sigui més o menys justa amb la realitat social i demogràfica del país, sinó pel càlcul previ dels perjudicis partidistes d'un canvi de llei que prioritzi el territori o la densitat de població. S'ha intentat trobar maneres que tinguessin en compte els dos factors i compensessin d'alguna manera la distribució desigual de la població al territori, però ni així s'ha aconseguit posar d'acord els partits polítics.

Tant de bo m'equivoqués amb les meves previsions, i poguéssim aconseguir aquest acord, ja que hi ha elements a tenir en compte en la llei, com pot ser el vot electrònic, que corregirien problemes actuals que passen amb els catalans residents a l'estranger, que tenen greus dificultats per exercir el seu vot. M'agradaria dipositar la meva confiança en la capacitat dels dirigents polítics actuals per aprovar una llei electoral catalana, però els meus dubtes em frenen i em fan sentir molt poc optimista.

divendres, 3 de setembre de 2021

El projecte verd d'ampliació de l'aeroport

Avui ha sorgit la notícia on es confirmava que el projecte d'ampliació de l'aeroport de Barcelona afecta directament l'espai natural protegit de La Ricarda. Des del moment que els governs espanyol i català varen pactar treballar aquesta ampliació, varen ser moltes les veus crítiques que temien un perjudici de l'espai natural. Els portaveus dels respectius governs ens asseguraven que seria una ampliació per a un aeroport verd i que compliria els requeriments de la Unió Europea.

Llegint la notícia d'avui és quan t'adones que el govern t'enganya. És una manera de tractar-te de babau i crear més desafecció política cap a uns governants que sembla riure's de la ciutadania. S'ha parlat molt del projecte sense conèixer el contingut, i sempre s'ha dit que seria respectuós amb el medi ambient. És per això que no resulta creïble la notícia apareguda avui a les xarxes socials.

Quins interessos hi ha amagats? Per què es menteix tan vilment? Europa aprovarà un projecte que no sigui respectuós amb la protecció de l'espai natural? A qui hem de fer cas?

Desconec els passos que cal fer per evitar que un projecte barroer tiri per terra les aspiracions d'un país per ser sostenible, sobretot quan s'ha posat en dubte la necessitat d'aquesta ampliació. Entenc que és bo que la ciutadania exigeixi transparència i rebutgi l'engany dels polítics de torn. Ningú defensarà anar enrere, però s'ha de veure molt clara la necessitat i com es compensen els perjudicis, en aquest cas mediambientals.

M'agradarà escoltar l'opinió del PSC, que és avalador del projecte, i com justifica aquest perjudici, si és que realment la notícia d'avui és certa i no ens enganya l'alcalde del Prat de Llobregat.

dijous, 2 de setembre de 2021

Desincentivar el vehicle privat

Arran de la supressió dels peatges a la majoria d'autopistes catalanes, el govern municipal de Barcelona demana a la Generalitat i a l'Estat que busquin la manera de fer pagar l'ús de les autopistes per desincentivar l'ús del cotxe privat en benefici del transport públic. D'entrada trobo encertada la proposta sempre i quan l'alternativa sigui raonable. Si hi ha una bona infraestructura de transport públic, podem buscar la manera perquè la gent la utilitzi i deixi el cotxe a casa.

El problema que tenim és que la xarxa de transport públic a casa nostra té molt que desitjar i no resulta una alternativa satisfactòria per molts motius. Fins i tot en un àrea metropolitana com la de Barcelona, que hi ha una xarxa extensa de transport ferroviari, aquesta no acaba d'anar bé. Tothom ha experimentat els problemes que hi ha en aquesta xarxa que impossibiliten el seu ús amb normalitat.

Anar d'Arenys a Barcelona de manera continuada vol dir quedar-te penjat i arribar amb retard molts dies de la setmana. No parlem de la incomoditat de viatjar dret i sense separació de seguretat entre els usuaris, que també s'hauria de tenir en compte, sinó d'arribar a l'hora i no haver de demanar justificants per presentar a la feina.

Anar a Barcelona amb cotxe no és una comoditat. Les dificultats per evitar les cues d'entrada i el cost de l'aparcament, de seguida fomentarien l'ús del transport públic. La llàstima és que no et puguis refiar que aquest servei funcioni correctament. La manca d'inversions per millorar la línia de tren, i probablement una mala gestió, sobretot en moments de grans aglomeracions, fa que els usuaris en surtin perjudicats i alguns, més dels que convindria, optin per viatjar en cotxe particular.

Està bé, doncs, que els nostres polítics demanin buscar la manera de racionalitzar els desplaçaments, però no es poden oblidar d'exigir a l'administració que li correspon, la inversió necessària perquè el transport públic esdevingui una alternativa plausible i desitjada per a la gran majoria de persones que necessiten desplaçar-se per raó de feina o estudis.

dimecres, 1 de setembre de 2021

Ha mort mossèn Pepe

Avui hem conegut la notícia de la mort de qui fou durant més de trenta anys vicari de la parròquia de Santa Maria d'Arenys de Mar, amb en Martí Amagat de rector. A diferència de mossèn Martí, quan el bisbat els va jubilar, es va poder quedar a la vila ajudant els successius rectors que han vingut després.

En Pepe tenia un caràcter dur, però un gran cor. Tenia molt clara la seva vocació sacerdotal i estar al servei dels parroquians. Era d'una generació de capellans compromesos i oberts, molt diferent de les generacions posteriors, amb honroses excepcions.

Quan una persona ens deixa ens dol, però ens venen a la memòria moltes converses mantingudes i moments compartits. Recordo els dinars de Sant Joan, tant en companyia de mossèn Martí com després sol, uns dinars amb molt debat i aportacions interessants, tant de la vida a Arenys com en general del país.

He admirat la defensa dels seus principis, a vegades enfrontats amb una jerarquia molt dogmàtica i poc accessible, però al mateix el seu gran respecte i obediència als seus superiors, posant les persones i el seu acolliment per damunt de tot.

Hi ha en el meu record alguna situació polèmica que va haver d'afrontar, i que ho va fer amb caràcter i dignitat. No sempre tractar amb persones és fàcil, i menys quan actues de representant d'una institució que tu també hi mantens alguna discrepància. Valoro l'actitud de mossèn Pepe i la seva trajectòria al llarg dels seus anys a la vila.

Li agraeixo des del meu blog el treball realitzat a Arenys de Mar, i li desitjo un repòs etern merescut, i que el seu testimoniatge ens serveixi per ser millors cada vegada més.