Intocable

Ahir celebràvem el dia de la Constitució, la llei fonamental que estableix quins són els drets i deures de tots els espanyols i regula la manera de governar-nos. Com a tal, no és una llei que es presti a modificar-se cada dos per tres, ja que requereix assentar les bases i no modificar els principis reguladors a cada toc de campanes, o en funció de qui té la presidència del govern o la majoria al Congrés de Diputats. Dit això, però, no vol dir que sigui inamovible i intocable. Un fet que sembla que predomina en la mentalitat dels nostres dirigents, no només els actuals, sinó també de tots els que els han precedit.

Cada vegada som menys els que la vàrem poder votar, i amb el pas que va tot, a veure si no quedarà ningú, abans no la veiem reformada. Els temps han canviat i totes les lleis, també aquesta, s'han d'anar adaptant a les circumstàncies. La qual cosa no vol dir que sigui fàcil ni que es pugui fer de qualsevol manera, però potser seria hora que algú hi comencés a treballar. Esclar que, si a Catalunya no hem estat capaços d'elaborar una llei electoral pròpia, adaptada a la nostra realitat, no és estrany que a Espanya no es vegin amb cor de modificar la Constitució.

Observant tot el que està passant i la sensació que tenim que hi ha una tendència a restringir els drets de la ciutadania, potser ara no seria el millor moment de modificar-la, no fos cas que se li encomanés aquesta moda i hi sortíssim perdent. 

El nostre país està massa acostumat a ser regit per lleis que no hem pogut votar. La Constitució n'és un exemple per a una gran part de la població, o l'Estatut de Catalunya vigent, que ens el varen retallar, perquè nosaltres n'havíem votat un altre. La sensació que tens, doncs, és que sempre hi ha algú que decideix per tu i, per tant, la qualitat democràtica del nostre país té molt a desitjar.

Ahir vàrem fer festa, però la gran majoria no va pensar ni en un moment en la celebració en ella mateixa, perquè interessa ben poc. Al final tant és el que diu la lletra escrita perquè el que importa és la interpretació que se'n fa, i ja tenim massa exemples d'interpretacions interessades, totes elles esbiaixades cap a la dreta, i cada vegada més a l'extrem dret. Tal dia farà un any, i demà la Mare de Déu fumadora, si més no per als arenyencs!

Una llei electoral del segle XXI

Sabeu allò de la cançó de l'enfadós? Doncs parlar de llei electoral catalana va per aquí. Quants anys fa que vàrem entrar en el procés de democràcia? Quan fa que vàrem poder començar a votar després dels quaranta anys de dictadura franquista? Doncs encara no hem estat capaços d'aprovar una llei electoral pròpia. Som l'única comunitat autònoma que n'ho en té. No ens fa vergonya?

    N'he parlat moltes vegades, però avui hi insisteixo arran de les informacions i queixes que han sorgit sobre el vot des de l'estranger. Sembla ser que s'han descartat molts vots, i s'han destruït abans que acabés el termini previst per a les impugnacions. Tot i que no hi entenc gaire, crec que no és gaire ortodox, i algú n'hauria d'assumir les responsabilitats.

    Al marge, però, de qui pot sortir-ne beneficiat o perjudicat d'una mala decisió, potser estaria bé que els nostres polítics es posessin d'acord per redactar una llei electoral, adequada a la nostra realitat i al segle que vivim. Són moltes les coses que s'haurien de tenir en compte, al marge de la representativitat territorial, que és on hi ha la mare dels ous, i entre aquestes coses hi hauria com posar al dia el vot dels catalans que viuen a l'estranger i, com a mínim, resoldre-ho pel que fa a les eleccions que en tindríem competència.

    La incapacitat per confeccionar una llei electoral catalana és una mostra més de la inoperància dels nostres polítics, i dels interessos que predominen per sobre de tot. Està vist i comprovat que els interessa més els beneficis del partit polític que no pas el benestar de la ciutadania. I això provoca el desencís, la desconfiança, l'apatia i l'abstenció. 

    Ara és Junts qui es queixa de com ha anat el vot exterior, perquè li interessa esgarrapar uns vots i acostar-se al PSC, però s'haurien d'adonar que la feina l'havien d'haver fet abans. O és que el vot dels catalans que viuen a l'estranger ha funcionat bé fins ara? No tenen constància dels problemes eterns per poder votar des del seu lloc de residència? Doncs que s'espavilin a redactar una llei electoral, que ho treballin bé, i potser d'aquesta manera a la propera les coses aniran millor.

    I no ens descuidem d'una cosa tant o més important que aquesta. Saben quants catalans que viuen al país des de fa molts anys, alguns dels quals hi han nascut, no poden votar els seus representants? No és greu això? No hi ha ganes de resoldre-ho per sempre? Parlem de democràcia i participació, però tenim moltes mancances, algunes de les quals són clarament injustes. Sisplau, treballem bé i amb justícia!

Qui dia passa, any empeny

Ahir varen quedar sentenciats els resultats electorals a Galícia, on el PP continua gaudint de majoria absoluta, malgrat totes les especulacions que s'havien originat en campanya. Ara els observadors polítics faran les seves explicacions i conclusions i el poble gallec tindrà un govern de dretes durant quatre anys més. Entretant, el PSOE ha rebut una forta patacada, que m'imagino que ja es temien, tot en benefici d'un BNG que no ha aconseguit fer fora la dreta i haurà de continuar batallant per defensar els seus drets, ja que, tal com vaig comentar l'altre dia, el fet que governi el PP a una comunitat autònoma significa que les decisions es prenen a Madrid.

    En tot cas caldrà veure les conseqüències de la davallada del PSOE, i la por dels més crítics amb la direcció de Pedro Sánchez, que aquesta trajectòria també es produeixi a les eleccions europees d'enguany. El gran error, segons els crítics, és el pacte amb els independentistes, però també saben que sense el pacte ara estarien a l'oposició. No sé si ho preferirien, ja que no ens estimen gaire i l'alternança política ja els anava bé. Uns i altres es protegien.

    I a casa nostra anem caminant a pas de tortuga. Avui es reunia la comissió que ha de valorar el traspàs de Rodalies a la Generalitat. Un traspàs encotillat i no sencer, però que a més té un recorregut molt llarg, i no és garantia de grans solucions, de comptar amb un transport públic com es mereix la ciutadania, perquè la manca d'inversions ha deixat el servei ferroviari en unes condicions tercermundistes.

    Paral·lelament tenim la negociació entre Junts i PSOE de la llei d'amnistia, que estan pendents de les decisions que puguin prendre uns jutges conservadors, de tall franquista, que només busquen la desestabilització política per obtenir-ne uns beneficis personals i corporativistes. ERC té molta pressa i m'imagino que molts nervis per saber què passarà d'aquí a uns mesos, quan es convoquin eleccions al Parlament català. Recordem que encara no hi ha llei electoral pròpia, i així van passant els anys.

    Tot plegat dona la imatge d'un desmanec generalitzat que la història ens recordarà com els pitjors anys de la democràcia a Catalunya. Amb uns polítics de tan poca talla, no podem esperar gairebé res de bo. Però això és el que hi ha, i si no surt gent nova, ho tenim pelut.

Què passa amb els partits polítics?

Darrerament estem llegint un seguit de trifulgues dins dels partits polítics que no són gens favorables a mantenir la confiança de la ciutadania vers qui els ha de representar a les institucions. Des de sempre he estat molt crític amb els partits polítics i he defensat un canvi a la llei electoral (de fet som l'única comunitat autònoma sense una llei electoral pròpia) que primés les persones. Un sistema de votació de llistes obertes on decideixes la persona que vols que et representi, a la qual t'hi puguis dirigir si no està complint les seves promeses, o aportar-li suggeriments i que saps que t'escoltarà. Amb les llistes tancades et veus obligat a votar un partit polític, siguin quins siguin els seus membres, i la responsabilitat és compartida, amb un pes massa important del partit. Votar en contra de la direcció del partit et pot comportar una sanció.

    Veient què passa t'adones que les ànsies de protagonisme dels seus membres està derivant en uns problemes de convivència fins al punt que et fan fora o marxes cansat. Junts ha expulsat del seu partit una diputada que havia gosat denunciar una situació de violència que no es pot admetre. Podemos s'ha separat de Sumar, amb qui s'havien presentat a les eleccions del Congrés de Diputats, i no només això, sinó que a sobre ara els denuncien perquè els hi han tret els mobles al passadís. Tan difícil és el diàleg? L'exemple que donen els partits polítics no és bo per a la democràcia, que necessita del diàleg entre totes les parts, al marge de les possibles discrepàncies. Si no s'entén això, poca cosa podem esperar d'ells. 

    La llàstima de tot plegat és que la ciutadania no és prou exigent i té una memòria efímera de tot el que passa durant una legislatura. Arriben les eleccions i ningú no s'enrecorda. Probablement, si tots plegats hi paréssim més atenció i exigíssim una mica als nostres representants polítics, el seu comportament seria diferent. Si s'adonessin que les seves trifulgues tenen conseqüències més enllà de mantenir o no la cadira, potser s'hi pensarien una mica més a l'hora de prendre segons quines decisions.

    Els equilibris que estan fent els partits polítics avui són força complicats, i potser per això s'obliden massa dels objectius i de la feina que han vingut a fer, i dediquen una bona part del temps a assegurar l'estabilitat del partit, perdent l'oportunitat de fer avançar el nostre país, que ja porta un grapat d'anys estancat i perdent pistonada. 

Catorze anys de la ILP

No sé realment com ens hem de definir. Avui fa just 14 anys que ens reunírem per valorar l’èxit de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per una nova llei electoral catalana. Fa riure, oi? O millor que plorem junts una estona?

Mirar enrere et permet adonar-te de quina mena estem fets i, el que és més fort i preocupant, què podem acabar sent i aconseguir. Perquè ja llavors ens lamentàvem de ser l’única comunitat autònoma sense llei electoral pròpia, i confiàvem que amb la feina esmerçada en l’elaboració d’un model de llei adient per al nostre país, gràcies als signants de la ILP, posaríem punt i final a aquesta anomalia. Però no. Catorze anys després el més calent és a l’aigüera. 

I volem avançar com a país, i fer front comú a les dificultats externes, i no som capaços d’organitzar-nos internament. Ens queixem que ens imposen lleis injustes i nosaltres som incapaços de redactar les nostres pròpies lleis, aquelles que sí podríem aprovar. Trist, és mol trist.

Per això començava dient que no sabia com ens havíem de definir. Què som, què volem, on pretenem arribar? Potser que deixem de criticar els altres per tot el que ens fan i ens dediquem a reflexionar què podem fer per acabar amb aquesta dinàmica autodestructiva i ineficaç.

Ens trobàvem per dir que la ILP havia estat un èxit i que d’aquí en sortiria una llei electoral que s’adaptaria a la nostra realitat de país. Res! tot allò no va servir de res, o potser per adonar-nos que ens creiem molt llestos, però que tothom ens passa la mà per la cara.

És culpa de tots, i no podem posar la llufa només als altres, però sí que és cert que els nostres polítics hi tenen una responsabilitat més gran. Uns polítics organitzats en partits polítics que miren més per als interessos de partit que no pas del país a qui diuen voler servir. Si no canviem aquesta manera de fer i pensar, no ens en sortirem. Anirem tapant forats més o menys matusserament, però el país patirà per avançar i això comportarà greus problemes a la població, sobretot a la més fràgil, la que no té assegurada la subsistència amb un mínim de dignitat.

M'agradaria continuar pensant que podem treballar per aconseguir millorar com a país, aprofitar les nostres singularitats i adaptar les lleis i reglaments a la nostra manera de ser, però ja veig que és una il·lusió innocent, que no és un objectiu dels nostres polítics, unes persones que marquen el nostre camí, farcit de sotracs i trampes que ens servim nosaltres mateixos, sense necessitat que ens vinguin de fora, però ens agrada dir que no ens estimen, que ens odien, que ens volen mal, i nosaltres ens alliberem de qualsevol responsabilitat. Són els altres. Nosaltres ho fem tot bé.

Jornada de reflexió

Desconec si la justificació de la jornada de reflexió prèvia al dia de les votacions continua tenint sentit o més aviat seria de les coses que caldria canviar. Tampoc he aprofundit en la comparativa amb altres estats, però sí que n'hi ha molts on aquesta jornada no existeix. I avui, que el món no té res a veure amb l'any 1977, potser caldria fer alguna revisió al respecte. També és cert que Catalunya, tot i tenir-ne la competència, ha estat incapaç d'aprovar una llei electoral pròpia. És per això que no som ningú per anar demanant que es revisin les altres.

Els mateixos diaris en paper, que ja existien fa quaranta anys, i tot el món de les xarxes socials, fan que avui tinguis informació de tot el que va passar ahir mateix, on totes les forces polítiques es varen dedicar de ple a tancar la campanya electoral, penjant l'últim cartell que els pogués durar fins demà diumenge a la nit. També és cert que cap partit polític, si és escrupolós i respectuós amb la legalitat, pot sortir avui a demanar el vot, i en tot cas els candidats faran acte de presència pública que els pugui ajudar a recordar a possibles votants, que són allà i que confien en ells.

Les persones que anem a les llistes, tampoc tenim cap necessitat d'una jornada de reflexió que ens serveixi per decidir quina papereta posarem dins de l'urna, i com a molt ens pot servir per reposar una mica, després de moltes setmanes de precampanya i campanya, tenint en compte que demà també serà un dia dur, des de primera hora fins a conèixer els resultats de l'escrutini.

Avui es pot demanar que la gent surti demà a votar, ja sigui a un partit polític, o bé emetent un vot en blanc o nul, per expressar quina és la seva opció. Particularment sempre he votat, per responsabilitat democràtica. No vaig poder votar des dels 18 anys, perquè la dictadura no ens ho permetia, però sí que ho he fet des de l'inici de la transició. I això no vol dir que estigui content de com funciona tot, que m'agradin els polítics i la política que moltes vegades han seguit, però sí que entenc que si no t'expresses no tens gaires motius per després criticar allò que fan o deixen de fer.

Cadascú ho veu de la seva manera, i per tant accepto l'abstenció amb tots els arguments que em puguin presentar. En tot cas es tracta d'opinar, escoltar i si et convencen, rectificar. 

Us desitjo que passeu una bona jornada de reflexió i que demà actueu de la manera que considereu més escaient.

Partits polítics, persones i promeses

Avui s'han publicat al Butlletí Oficial de la Província (BOPB) les candidatures per a les eleccions municipals del mes de maig que, si no hi ha modificacions, seran oficials el proper dilluns. Arenys de Mar redueix el nombre de candidatures respecte a ara fa quatre anys, de 8 a 6, però tot i així es presenta un partit polític més dels que han tingut representació al Consistori de la vila en aquest mandat que s'acaba. 

De mica en mica, doncs, el calendari electoral va avançant amb la mirada fixada al 28 de maig, dia que els arenyencs decidiran el nom dels 17 regidors i regidores que durant quatre anys estaran treballant, ja sigui dins del govern o a l'oposició, per millorar tot allò que ha quedat pendent malgrat les promeses electorals de la campanya passada.

Els partits polítics que han tingut responsabilitat de govern justifiquen tot el que no han fet, i els de l'oposició els hi retreuen. Això s'ha vist sempre i que a ningú sorprengui que això continuarà passant. En tot cas, en el que hauríem de millorar és a l'hora de prometre més del que realment sabem que podrem fer, i centrar-nos més en allò que potser no crida tant l'atenció, però sí que és viable i bo per a tothom.

Avui, doncs, és el dia de xafardejar qui va i amb qui, i potser per acabar de decidir el nostre vot. Per algunes persones les sigles del partit polític que hi ha al darrere pesen molt, altres, en canvi, prefereixen mirar el nom de les persones al marge del partit amb qui es presenten.

Ara no és el moment de parlar del sistema electoral ni pretendre canviar res. Hi ha molt temps per reflexionar-hi i opinar, però algunes persones n'hem parlat en infinitats d'ocasions, jo mateix en aquest blog. Sense necessitat d'eliminar el paper que juguen els partits polítics, sí que ens hauríem de plantejar altres sistemes on els electors poguessin escollir les persones que volen que els representin. Una manera són les llistes obertes.

De totes maneres, si Catalunya no ha estat capaç d'aprovar una llei electoral pròpia, quan en té competència, encara seria més estrany que Espanya modifiqués la llei electoral municipal. És per això que ens ho hem d'agafar com una conversa de cafè, sabent que difícilment arribarà un dia en què es tingui més en compte les persones que els partits polítics. Entretant, doncs, mirem el conjunt de cadascuna de les llistes, recordem què han fet aquells que ja porten un temps a l'Ajuntament, o n'han tingut experiència, i després escollim la nostra preferència. No ens fixem gaire en les promeses, perquè el vent se les emporta.

El descrèdit dels partits polítics

És evident que ja fa temps que la confiança que els partits polítics poguessin oferir a la ciutadania ha desaparegut i cada vegada hi ha més desafecció. Hi ha un desencís en el sentit que es veuen tots per igual i això no hauria de ser així. No és normal que la majoria de les persones col·loqui tots els partits polítics en el mateix sac, i això només s'explica per l'incompliment de les promeses i la incapacitat per resoldre els problemes de la majoria dels ciutadans.

Davant d'aquest panorama no és estrany que sorgeixin propostes com la de Sandro Rosell, que s'està plantejant la possibilitat de presentar-se a l'alcaldia de Barcelona, sense cap partit polític al darrere, considerant-se un grup de gestors. Diu que no té cap ideologia, i no és ni d'esquerres ni de dretes.

Tots tenim una ideologia més o menys latent i per tant es fa difícil d'entendre que una persona faci aquestes afirmacions, però s'entén que es vulgui desmarcar dels partits polítics, encara que el nostre sistema de democràcia es basa en ells, i a més ho fa d'una manera clara i contundent. Els polítics que figuren a les llistes no ho fan a títol individual, i els votants han d'escollir una llista, amb tots els seus integrants, encara que n'hi pugui haver alguns que no siguin del seu gust.

Barcelona ja va viure una experiència semblant en les passades eleccions, amb la participació de Manuel Valls per aconseguir l'alcaldia. És cert que hi havia un partit polític al darrere, però era clar que només era l'excusa per competir en aquella campanya. Es tractava d'una proposta individual amb la intenció d'aprofitar-se de la imatge del personatge. El resultat va ser un fracàs personal, i em temo que el senyor Rosell ho té molt present i ho tindrà en compte a l'hora de la decisió final.

De tant en tant hi ha persones que escriuen sobre la llei electoral i el seu suport a un sistema diferent a l'actual, amb la possibilitat que els partits polítics presentessin llistes obertes perquè la ciutadania pogués escollir les persones a qui dona la seva confiança. El tema no és senzill, però ha quedat demostrat que els partits polítics no mereixen la confiança que és tan necessària a l'hora de motivar la ciutadania a participar en les eleccions. Des de sempre hi ha hagut els militants que han estat lluitant per arribar al capdavant trepitjant molts ulls de poll. L'esperit de servei que cal exigir als representants polítics que opten a un càrrec, no és gaire present, i més aviat s'hi veu ànsies de poder i ganes de viure de la política per interès personal. 

No sé si arribarem mai a trobar un sistema alternatiu a l'actual, amb un pes menys important dels partits polítics, i posant més èmfasi en la capacitat personal de les persones que volen optar a liderar un projecte polític, sigui de ciutat o país. El cas és, però, que en aquests moments els partits polítics han caigut en desgràcia, i això és una mica culpa de tots. Veurem si finalment Sandro Rosell fa el pas i intenta superar tots els seus contrincants, que tindran un suport valent del partit polític corresponent.

Una llei electoral catalana que no arriba

Llegia avui una notícia que podria semblar que és una innocentada, si no fos que ja ha passat el dia 28. Em refereixo a l'intent de confeccionar una llei electoral catalana, un fet que no s'ha aconseguit durant els quaranta anys llargs de transició.

El problema és per l'interès partidista dels diputats que han d'aprovar la llei, un mínim de 90. Això vol dir que amb la composició actual, caldria que els tres partits majoritaris es posessin d'acord. Però la dificultat està en mirar què m'afavoreix més i perjudica a l'altre, i d'aquesta manera es fa gairebé impossible posar-se d'acord.

Recordo que fa anys es va mobilitzar la ciutadania a través d'una iniciativa legislativa popular, però que va quedar encallada al Parlament, i ja no se n'ha sabut res més. És tot plegat una llàstima perquè ens trobem amb una llei antiquada que caldria renovar, però que som incapaços d'aconseguir el consens. Ningú no vol afluixar, i així no anem enlloc.

Aquest egoisme dels partits polítics catalans fa que tot s'encalli i que s'avanci molt a poc a poc, si és que avancem en res. No és només la llei electoral, sinó que en tots els temes sempre hi ha entrebancs que no ens deixen ser optimistes. És precisament això que fa que la ciutadania es desentengui de la realitat política i tingui tan poca confiança en els polítics. Si no som capaços de canviar aquesta dinàmica, ens trobarem que no només no avançarem, sinó que caminarem enrere, amb perjudici per a tothom. 

El darrer dia de l'any serveix per desitjar el millor per al nou any que demà comença. En el cas de la política catalana, són moltes les coses que haurien de canviar aquest 2022, perquè poguéssim estar orgullosos dels nostres dirigents. Molt em temo que això no passarà i que l'any vinent seguirà la mateixa tònica que aquest. Sigui com sigui, però, us desitjo una bona entrada any i que sigueu molt feliços.

Canvi de cues

Sembla ser que arran de la pandèmia del coronavirus i la por d'anar a votar presencialment, les cues que presumiblement s'han de muntar davant l'urna s'han canviat per cues a les oficines de Correus. Molta gent ha demanat poder votar per correu i això ha fet que no sigui una, sinó dues les cues que s'han hagut de fer per poder votar. La primera per fer la sol·licitud, i la segona per lliurar el vot.

No és aquesta l'única manera per votar anticipadament, però sí que sembla que és la que ha tingut més seguidors. La solució més fàcil ha estat fer-ho amb signatura digital i després lliurar el vot al mateix carter que et porta les paperetes a casa. Jo ho he fet d'aquesta manera, i la veritat és que ha resultat molt còmode.

La solució, però no és fàcil. El vot còmode t'obliga primer a disposar de signatura digital, una cosa que encara no té gaire gent, i la segona, potser més restrictiva, ser present a casa quan el carter reparteix els sobres. O fas teletreball o ets jubilat, sinó és complicat ser present a casa en horari laboral.

Entre tots hem de trobar la manera de simplificar els tràmits. No pot ser que encara sigui tan complicat. Hem de procurar que no hi hagi tanta gent que estigui al marge de les noves tecnologies i no disposi de signatura digital, però també hem d'incorporar més tràmits digitals i evitar haver de presentar-te a les oficines de Correus.

Aquesta vegada ha anat d'aquesta manera, però em temo que no millorarem i seguirem sense llei electoral pròpia i sense posar-la al dia d'acord amb les circumstàncies i les possibilitats tècniques de què disposem. Tenim una empresa catalana líder en el tema de les votacions digitals, amb totes les precaucions que això obliga, però som incapaços de posar-ho en pràctica. Fins quan? Fins quan haurem de continuar fent cues?

El cas que en fan de la militància

Avui en parlava en Xavier Roig en el seu article setmanal a l'ARA, i acabo de llegir a les xarxes socials que alguns diputats de Ciutadans estan en contra del canvi de cap de llista per a les eleccions autonòmiques. Certament l'exemple de C's és una mostra del que dic sovint sobre la representativitat dels nostres polítics i del funcionament poc democràtic dels partits polítics.

La decisió de la direcció de Madrid de substituir Lorena Roldan per Carrizosa, quan ella havia guanyat les primàries, que segons els estatuts interns del partit son les que validen els candidats, és una mostra de desautorització de la militància. Si a dins del partit ja no funciona la democràcia participativa, com volen que ens creiem que la defensaran a les institucions on hi tinguin representació?

Mai no he format part d'un partit polític, perquè no he vist clar com acostumen a funcionar. La manera com els militants aconsegueixen ocupar els primers llocs, al marge de la seva qualitat i capacitat de treball. Tenim mostres d'aquesta manera de fer a tots els partits polítics, i no és estrany que cada vegada siguin menys competents.

Estic d'acord amb en Xavier Roig, que sempre ha defensat models democràtics com l'anglès, on es vota la persona i no el partit. És una manera d'incentivar les persones a presentar-se a les eleccions, i a treballar per aconseguir l'èxit personal. Si un polític no és competent, la següent vegada ja no el votaran. 

Catalunya no ha estat capaç de ni aprovar una llei electoral pròpia, i encara menys, un canvi en el seu funcionament, a base de llistes obertes on els administrats puguin escollir les persones que prefereixen. Res és fàcil, però el pitjor de tot és no tocar res per viure tranquils. Els partits polítics haurien de canviar molt per aconseguir que realment els fruits dels representants escollits siguin positius.

El pacte postelectoral per assolir l’alcaldia

Com deia l'altre dia, la llei electoral permet que no sigui la llista més votada qui ostenti l'alcaldia d'un municipi, com també passa amb la presidència d'un govern en unes eleccions autonòmiques o generals. El pacte fa que, malgrat siguin els resultats electorals els que condueixen a l'elecció del nou alcalde o president, la capacitat de negociació entre partits i l'estira i arronsa decideixi finalment qui ostentarà el càrrec.

En les negociacions per arribar a un pacte hi ha l'habilitat dels polítics, però també hi podem observar la coherència i la mentida, depèn de què tinguem en compte. Podem veure aquells que es mantenen ferms en els seus principis, encara que això els faci perdre l'alcaldia; aquells que saben negociar i que s'emporten una part del pastís, encara que no sencer, però també aquells que canvien els principis amb l'única finalitat de quedar-se amb el càrrec, aquells que enganyen els electors perquè tot allò que han defensat i predicat durant la campanya s'ho passen pel forro.

A Arenys tot fa pensar que la llista guanyadora no obtindrà l'alcaldia, sinó que aquesta recaurà en la segona força política gràcies al pacte amb altres partits polítics, però quins? Hi seran tots? En descartaran algun més?

Des de fora i sense haver seguit les negociacions ni tenir-ne notícies, podria pensar que el pacte a quatre és difícil, si la CUP es manté ferm en no pactar amb el PSC, per la seva defensa de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Per altra banda vull pensar que el PSC s'avindria a pactar amb qui sigui amb la intenció d'estar en el govern i poder quedar-se, entre altres, la regidoria d'Esports. Segur que Muñiz té més coses a dir-hi. 

És el cas de la CUP on podrem observar què pesa més, si les ganes de ser en el nou govern municipal o la defensa de les seves línies vermelles. No els veig pactant a qualsevol preu i això, que pot suposar més obstacles per a ERC, els pot conduir a quedar fora del govern. Els votants de la CUP on els volen? a l'oposició o al govern? Pensar en aquesta resposta serà la clau del desenllaç final.

Finalment, tenint en compte la situació dels dos darrers partits, Arenys en comú, que ja ha governat amb ERC, pot acabant sent la cirereta del nou govern si la CUP hi té reticències. Ho anirem veient.

CUP, PSC i Arenys en comú, prescindibles, però necessaris

Els resultats de les eleccions municipals a la nostra vila han donat per guanyador Estanis Fors, candidat de Junts per Arenys, però no li assegura l’alcaldia. Tot dependrà dels possibles pactes que es puguin formalitzar amb l’altra força guanyadora, ERC, que li ha empatat en nombre de regidors.

Segons la llei electoral, l’alcalde surt de la llista més votada a no ser que es produeixi un pacte de les altres forces polítiques que obtingui la majoria absoluta dels vots, un fet que es podria donar si els tres partits restants, o dos d’ells donessin suport a la candidata d’ERC, l’actual alcaldessa en funcions.

Recordem que les tres forces minoritàries ja varen facilitar l’alcaldia a l’actual alcaldessa, a través d’una menció de censura a qui havia estat alcalde els darrers 5 anys. Això fa pensar que no resultaria tan estrany que ara es repetís, amb l’avantatge que en aquesta ocasió no caldria el concurs de la CUP, que és qui més car li pot posar el possible pacte. Un pacte ERC-PSC-Comuns obtindria la majoria absoluta dels vots.

Què farà la CUP? Durant la campanya ha repetit que es presentava disposada a governar. Pactarà amb ERC? A canvi de què?

Encara que d’una manera molt tranquil·la, sense massa bel·ligerància, la CUP ha discrepat d’ERC en alguns temes que han considerat importants. La variant de Valldegata o la definició d’usos del polígon industrial han estat uns dels més recents. Mantindrà la CUP la seva posició?

La CUP serà prescindible si el pacte d’ERC és amb el PSC i Arenys en Comú. Quina força podrà tenir? La CUP també ha manifestat que no pactaria amb els partits que varen donar suport a l’article 155 de la Constitució. Es quedarà la CUP sola a l’oposició, o hi deixaran el PSC? Aquestes són algunes de les moltes preguntes que ens podem fer durant aquests propers quinze dies, abans de la constitució del nou Ajuntament, el dia 15 de juny.