Fàstic

Moltes persones hem coincidit a dir que sentíem fàstic tot escoltant les actuacions de la senadora del PP, la senyora Alicia Sánchez-Camacho, en relació a l'espionatge contra catalans, segons ella independentistes detestables. Una cosa és la ideologia política que pot tenir una persona i que et pot agradar més o menys, i l'altra és la utilització de la política per agredir l'adversari o aquell que pensa diferent a tu.

No hi ha paraules que puguin justificar actituds com la de la senyora Camacho, sabent que no és l'única que actua o ho ha fet d'aquesta manera, i és per això que tenim l'obligació de denunciar-ho i escopir-li a la cara (simbòlicament) pel que representa. Si tingués un mínim de consciència i moral, dimitiria de senadora, s'avergonyiria del què ha fet i demanaria perdó pel seu comportament. És clar que si tingués dignitat tampoc hauria actuat de la manera que ho ha fet.

Quina confiança pot merèixer una persona com l'esmentada senadora, després de conèixer tot el que ha fet mentre ha exercit el poder el seu partit polític? No soc innocent i sé que no és l'única ni la pitjor de tots els polítics que hem tingut i tenim al nostre país, però quan se saben les coses cal dir-ho ben alt i deixar en evidència la poca categoria i la immoralitat de la persona que s'ha aprofitat d'un càrrec polític, d'un sou amb diners públics, per denigrar la democràcia que tant ens està costant de consolidar al nostre país.

Mai m'ha agradat la senyora Camacho i sempre he desconfiat d'ella, però podies creure que eren prejudicis i el fet de no combregar amb les seves idees. No em sento representat ni simpatitzo amb totes les persones a qui ha traït i fet mal, però en la línia del respecte a la discrepància, em solidaritzo amb els afectats per denunciar una pràctica immoral i corrupte que no hauria de quedar impune.

La senyora Camacho és una vergonya més del món polític del nostre país, i no hauria de tenir l'atreviment de passejar pel carrer sense que tothom la mal mirés i la rebutgés com a membre de la nostra societat. La llàstima de tot plegat és que malgrat l'evidència del seu mal obrar, no deixarà de tenir qui li donarà suport i permetrà que una persona tan fastigosa com ella pugui continuar vivint de la política i cobrant el sou que tots plegats li paguem. Fàstic i ràbia perquè situacions com aquesta siguin tan usuals i que no en paguin les conseqüències. Aquest país no té futur, i anem cada vegada a pitjor!

L'espionatge per etapes

La trama de l'espionatge, inicialment centrat en nacionalistes catalans, va passant per diferents etapes, algunes d'elles amb missatges contradictoris, i qui dia passa any empeny. Si al principi Espanya va fer el sord, i els mitjans de comunicació ni en parlaven, ara que diuen que l'espionatge afecta a més gent, entre els quals destaquen el president del govern espanyol i la ministra de defensa, s'ha començat a publicar, però traient importància al fet català.

Hi ha molts dubtes sobre la veracitat de les escoltes als representants del govern espanyol, i hi ha qui hi veu la manera de girar-li la volta. Els botxins es converteixen en víctimes, i d'aquesta manera no se'ls pot acusar de res.

Estem massa acostumats a la guerra bruta de l'estat espanyol, i el govern socialista, el més progressista de la història, no és cap excepció en aquesta especialitat. Si repassem els missatges de la ministra de defensa ens adonarem que l'explicació més plausible és que es tracti d'un conjunt de mentides, una rere l'altra, per intentar tapar la veritat. Primer negava l'espionatge i després el justificava.

El dubte que podem arribar a tenir és si realment el govern socialista és tan incompetent com per desconèixer que està essent espiat, o bé que prefereix jugar al victimisme, per no haver de donar la cara a uns fets greus que en qualsevol país democràtic provocarien més d'una dimissió.

És ben clar que contra l'independentisme tot s'hi val, i això ho hem de tenir molt present. No ens ha de venir de nou tot el que ens puguin dir ni fer. Ja fa cinc anys que parlem de venjança, repressió i autoritarisme. La sort que tenen és que nosaltres ens hem desinflat, i el govern català de torn, des de llavors, ha estat incapaç de donar la cara, d'una manera conjunta i assenyada, i hem quedat en terra de ningú. La trama de l'espionatge és un episodi més d'un procés de fracassos i inseguretat. El nostre futur continua molt negre.

Votar en contra per a què?

El vot en contra d'ERC a la proposta de mesures econòmiques del govern per contrastar els efectes de la guerra d'Ucraïna no va servir de res, perquè Bildu hi va donar suport i d'aquesta manera el govern va superar la prova. La pregunta que ens fem és si tot plegat estava pactat, o bé és un fracàs d'ERC en la seva lluita per ser alguna cosa davant del PSOE.

ERC volia marcar paquet i fer veure al president del govern espanyol que els necessita per tirar endavant la legislatura. A la primera ocasió que hi havia per votar una proposta del govern, ERC hi va votar en contra, al marge del contingut de la proposta, només per fer enfadar al govern, o fer-li veure que estaven enfadats per l'espionatge il·legal del CNI.

Potser sí que ERC va pactar amb Bildu perquè donessin suport al govern i d'aquesta manera les mesures previstes tiressin endavant, i tot quedés en una amenaça. El fet, però resulta una mica estrany i fa dubtar de la seva eficàcia. Realment ERC fa por al govern socialista? Li interessa a ERC fer caure el govern de Pedro Sánchez i anar a eleccions anticipades?

Ja ho vaig escriure fa uns dies, que tot plegat és un risc. L'amenaça de l'alternativa de govern amb PP i Vox agafats de la mà no és cap garantia per a la nostra tranquil·litat. És cert que no jugar-hi vol dir acceptar tot el menyspreu del govern socialista, que sap que no ens agrada l'alternativa. Aquesta lluita de veure qui aguanta més, qui estira més la corda sense que s'arribi a trencar, és un perill constant per a la nostra seguretat.

Continuo pensant que el govern català ha de prioritzar la gestió que ens ha de treure de l'atzucac que estem ficats des de fa anys, sense oblidar-se de tot el que passa, i en tot cas treballar la manera per deixar amb el cul a l'aire qui hagi actuat de manera il·legal. Cal tot el suport necessari per descobrir qui hi ha al darrere i fer pagar la culpa, però no jugar amb foc davant de qualsevol ocasió que es presenti. El desgast del govern socialista és clar, i no només per l'actitud que puguin tenir els socis que els varen donar la majoria, sinó per la força que està agafant l'extrema dreta a Espanya i que amenaça en consolidar-se de cara a un futur molt proper.

Més sobre qualitat democràtica

Darrerament no es fa estrany trobar-te escrits que parlin sobre la qualitat democràtica, no només al nostre país, sinó també a Europa. El fet que l'extrema dreta tingui tanta empenta i comenci a ser present a molts llocs, ens fa plantejar si realment estem fent bé les coses. Una manera de poder entendre la situació en què ens trobem és precisament analitzant si realment la nostra democràcia està bé de salut, o si hi passa alguna cosa que ho posa en dubte.

A casa nostra hem pogut experimentar moltes situacions que han fet dubtar d'aquesta qualitat democràtica, sobretot quan veus què està fent el govern espanyol davant dels reptes que planteja el catalanisme polític. Ja sé que és un tema difícil i que no és nou d'ara. Portem segles amb el dilema i sense trobar una solució que resolgui l'encaix de Catalunya dins d'Espanya. El cert és, però, que actuacions com el que s'ha descobert amb l'espionatge, no són la millor manera d'abordar el problema en busca de solucions.

Al meu entendre no queda justificat un espionatge per combatre l'anhel independentista d'un bon grapat de catalans, sobretot quan s'ha vetat accions que podrien considerar-se de nivell democràtic acceptable, com és un referèndum d'autodeterminació, el qual no hi ha un resultat garantit, però sí una manera de defensar la democràcia d'un estat.

El govern socialista no ho té fàcil, però tampoc el govern català, que fa aigües des de fa molts anys. En tot cas, però, no resulta gaire exemplar qualificar la democràcia de plena quan t'adones que hi ha unes escletxes que ho posen en dubte. La història d'Espanya té un cigró negre a la sabata que no hi ha manera de treure, i s'arrossega sense que es vagi a fons del problema.

Tal com ja vaig dir el primer dia, quan es va conèixer l'espionatge als líders catalans, el tema no es resoldrà, i s'apagarà com tants d'altres que han anat passant, però això farà que no avancem en la solució del problema. Estem condemnats a viure amb aquesta llosa que no es podem treure de sobre, però en cap cas podem deixar de creure que la salut de la nostra democràcia necessita millorar, i això ho hem d'aconseguir entre tots. Hi ha dies que et fa ràbia haver d'estar donant voltes sobre el mateix tema, quan es podria avançar amb molts d'altres aspectes, que resultarien prou gratificants.

Sortir del foc per caure a les brases

"Sortir del foc per caure a les brases". Aquesta frase és molt popular i l'hem tingut en compte en moltes ocasions. No sempre l'alternativa és millor i a vegades fins i tot és molt pitjor. En aquests dies, en què el PSOE s'ha anat tancant en banda respecte a les reivindicacions dels partits polítics catalanistes, ens ve molt a la memòria què passaria si el vot independentista fes caure el govern socialista de Madrid.

La por que molts tenim a l'alternativa de la dreta espanyola, tan ancorada a l'extrem, ens fa ser molt cauts a l'hora de censurar l'actuació dels socialistes espanyols. Hi ha qui creu que quant pitjor estan les coses és més fàcil solucionar els problemes, però al meu entendre és una teoria molt arriscada i que no sempre funciona correctament. Agreujar la situació dels catalans per aconseguir solucions resulta perillós i probablement enganyós.

També és cert que haver d'estar acceptant el menysteniment del govern socialista espanyol per no caure en mans de la pitjor dreta d'Europa, no és cap consol i fa mal. Com es pot resoldre? Quina ha de ser la nostra actitud? Continuar empassant gripaus per no haver de penedir-nos de l'alternativa?

Aquesta reflexió se l'ha de fer el govern català, i de manera especial ERC que és qui està donant suport al PSOE, però també ens l'hem de fer nosaltres a l'hora d'opinar. És molt fàcil deixar-ho en mans dels nostres polítics i criticar-ne les conseqüències.

Sempre he pensat, i ho he escrit en més d'una ocasió, que no és el mateix tenir un govern socialista a Madrid que no pas del PP, encara que els primers no ens agradin i tinguem mala experiència, tant amb Felipe González, com amb el president Zapatero o l'actual Pedro Sánchez. Mai hem estat la nineta dels seus ulls i simplement ens han suportat amb més o menys estima i consideració. La dreta espanyola, però, i sobretot ara que Vox juga un paper important, és una amenaça per a Espanya, però sobretot per a Catalunya. 

L'espionatge descobert contra dirigents catalans, és una prova més a superar. No es pot permetre viure a mercè dels nostres polítics, sense que se'ns respecti la nostra intimitat personal i política. Cal insistir en demanar responsabilitats i forçar una altra manera de fer política. L'amenaça de fer caure el govern espanyol, no pot ser presa a la lleugera. Demanaria molt de diàleg, encara que sé que avui aquesta paraula ha perdut molt de significat. La solució no és gens fàcil, però hem d'evitar de sortir del foc per caure a les brases!

Una democràcia plena

No és la primera vegada que escoltem l'afirmació que Espanya és una democràcia plena, davant la crítica de manca de democràcia a l'estat espanyol. Avui era el ministre d'Interior, el senyor Fernando Grande-Marlaska, d'un passat més que dubtós. Aquestes afirmacions són molt difícils de discutir perquè són massa ambígües, i hauríem de començar demanant què s'entén per democràcia, i sobretot per democràcia plena.

Voldria recordar les ensopegades de diferents institucions espanyoles a l'hora d'actuar i prendre decisions, i que han posat en dubte la plena democràcia de la seva actuació. No hi ha dubte que el sistema polític espanyol és un sistema que s'emmarca en el model democràtic, i amb l'experiència que tenim del passat franquista, encara massa recent, faltaríem a la veritat si ho neguéssim. Una altra cosa és puntualitzar que és plenament democràtic sense especificar què significa.

Dubtar de les interferències entre els diferents poders polítics i posar en evidència la seva manca d'independència no és anar gaire equivocat. Tenim prou exemples que ho podrien ratificar, sense entrar a parlar del Procés i tot el que envolta el món de l'independentisme català. L'historial del Poder judicial, amb uns jutges amb passat gens democràtic i decisions que encara ho posen més en dubte, poden ajudar a afirmar que la nostra democràcia no és plena, que hi ha moltes coses a corregir i d'això n'hauríem de ser tots conscients.

Ara l'afirmació de la plena democràcia s'ha utilitzat per defensar-se de l'acusació per l'espionatge il·lícit de polítics i activistes independentistes, els seus advocats i persones afins. És un espionatge que es podria justificar plenament per la por al trencament de la sagrada unitat d'Espanya. Això, però encara costa d'acceptar públicament, tot i que sigui molt present a la consciència dels que hauran dirigit l'espionatge.

Ens quedarem en les formes, perquè no hi haurà manera d'entrar en el contingut. Espanya, i amb això inclouria totes les institucions públiques, però també mitjans periodístics i molt bona part de la societat civil, no acceptarà mai que s'exerceix una pressió i també repressió contra els catalans que demanen l'autodeterminació com a solució a la voluntat política d'uns quants d'aconseguir la independència. És per això que es primarà la unitat del territori a la qualitat democràtica de l'exercici polític dels diferents poders i institucions. Amb això està tot dit, i totes les preguntes respostes. No cal esperar res més.

Espiats de dia i nit

Avui ha aparegut la notícia que moltes persones del món independentista català han estat espiats a través del programa Pegasus que, segons diuen, es de fabricació israeliana i es ven únicament a governs estatals, la qual cosa fa que es culpi l'estat espanyol d'estar al darrere d'aquest espionatge.

La notícia, que hem pogut llegir a les xarxes socials, parla de presidents de la Generalitat, polítics independentistes, els seus advocats i persones de la societat civil catalana, que haurien estat espiats a través del seu mòbil. Una notícia que no és nova, ja que farà un parell d'anys ja es va parlar en el cas del qui llavors era president del Parlament català, Roger Torrent.

Es tracta d'una notícia creïble i que no ens hauria de venir de nou. Sabem tot el que ha fet l'estat espanyol a través dels seus serveis d'intel·ligència, de manera molt barroera, com per creure que també hagi estat usuària d'aquesta forma d'espionatge contra el moviment independentista català.

També sabem que malgrat l'alarma que s'ha creat i tota la indignació, no passarà res. Estem massa acostumats a ser al bàndol que rep les patacades i que ho té tot en contra per aconseguir que la Justícia li sigui favorable. Tampoc ens trobem en una situació d'empatia ni que els contraris tinguin cap tipus de compassió, ni es posin al nostre costat. Sigui per mala traça, o perquè ens toca anar en contra del poder establert, tenim les de perdre i la indignació durarà el que durarà, però al final quedarà com una anècdota més de tota la història del moviment catalanista.

Sí que caldria deixar d'anar amb el lliri a la mà, i és per això que resulta ofensiu veure com actua el nostre govern, en relació amb el govern espanyol, i aquesta actitud de feblesa i concessió sense obtenir res a canvi. Ha estat també durant aquests dies que s'ha tornat a parlar de la poca predisposició del govern socialista d'asseure's a parlar amb el govern català, i el mateix ministre de Cultura, el senyor Iceta, ho ha deixat molt clar.

L'episodi que s'ha comentat avui, de l'espionatge, hauria de fer reflexionar els nostres polítics i prendre mesures dràstiques a l'hora de relacionar-se amb els seus interlocutors, prioritzant la recuperació dels nostres drets, lluitant per millorar la situació econòmica i social del nostre país, i desconfiar de tot el que pugui venir des de les institucions espanyoles. 

El president del Parlament, espiat

L'espionatge al president del Parlament català, el senyor Torrent, forma part d'un episodi més de les actuacions de l'Estat espanyol, això es creu, per intentar controlar qualsevol moviment que puguin fer les principals autoritats catalanes. No és nou, però ara ho sabem abans. Les notícies costen més de passar desapercebudes.

Aquesta desconfiança constant no és un bon senyal per a les relacions entre els governs espanyol i català, però ningú hi confia. Vull dir que tots sabem que no hi ha cap interès, per part del govern espanyol, en confiar en el català per a res. La taula de diàleg famosa, que s'havia de reprendre aquest mes de juliol, no deixa de ser una excusa més per anar allargant en el temps la crítica situació de desencaixament.

Que l'aparell de l'Estat es dediqui a espiar el president del Parlament, no és sinó una mostra més d'aquesta realitat antagònica i rebuig a la democràcia com a base del sistema polític. La recentralització del poder de l'Estat, arran de l'epidèmia del coronavirus, és un exemple més del pensament centralista de Madrid. La desautorització judicial de què parlava ahir, sobre el confinament decretat per la Generalitat, també és una altra demostració del poc interès en la potenciació de les comunitats autònomes, més enllà d'una descentralització administrativa i encara controlada.

No sé si arribarem a conèixer més detalls de l'espionatge descobert al president del Parlament, però com a mínim podem estar segurs que hi ha més gent a la llista, que tard o d'hora coneixerem. Es vol controlar qualsevol gest, abast que els seus impulsors el puguin fer, escarmentats per com va anar la preparació del referèndum de l'1 d'octubre, tot i el suposat control que hi havia per part de l'aparell de l'Estat.