Cs, l'endemà de les eleccions

Ahir m'hi referia d'esquitllada quan parlava dels resultats electorals a Andalusia. La desaparició de Cs al Parlament andalús és una nota destacada dels resultats electorals d'aquest passat diumenge i se suma a la davallada que ha protagonitzat el partit polític des de les darreres eleccions generals. La notícia tampoc no va sorprendre gaire, doncs era la tendència dels darrers anys i tot feia pensar que aniria d'aquesta manera. En tot cas es podia dubtar si desapareixerien del tot o bé obtindrien una important davallada. 

No és la primera vegada que en el meu blog parlo de Ciutadans, i qui em segueix sap que acostumo a criticar-los sempre. Una cosa és discrepar d'una ideologia o partit polític i l'altra considerar que es tracta d'un projecte rancorós i ple d'odi sense res de positiu que l'avali. El partit polític va néixer a Catalunya per anar en contra la llengua i el país, i realment ha fet molt mal. Al començament no prevèiem el ressò que podria tenir, i va arribar a ser el partit polític més votat en unes eleccions al Parlament català. 

Cs ha fet molt mal a Catalunya, però al meu entendre ho ha estès a la resta d'Espanya. Volia ser un partit nou que acabés amb el bipartidisme espanyol, i va fer mans i mànigues per pactar amb qui fos per tal de guanyar adeptes i poder. Crec sincerament que quan les coses es fan malament i no hi ha una base positiva per tirar endavant un projecte, difícilment s'obté l'èxit, encara que a curt termini pugui semblar el contrari. El seu líder Albert Rivera i també l'actual Inés Arrimades, han ocupat posicions polítiques de pes en el panorama català i espanyol, però en pocs anys s'han desinflat. El mal ja està fet.

Ara Inés Arrimades anuncia reformes importants i m'ho crec. Poden arribar a reformar els seus principis ideològics, si és que mai n'han tingut. Amb la dimissió d'Albert Rivera ja es va voler canviar la tendència, però tampoc ha reeixit. No sé quin serà el nou discurs, però estic segur que s'enfocarà a tornar a enganyar tothom per tal de recuperar seients als parlaments autonòmics, que hauran d'escollir nous diputats l'any vinent, i intentar recuperar-ne també al Congrés i Senat espanyols, a finals de l'any vinent.

Es juguen el sou públic si no volen haver de buscar-se la vida al món privat, i per això no estalviaran esforços a costa dels militants de base que en última instància són els que acaben pagant el plats trencats. De moment els càrrecs electes han anat reduint-se, i amb ells tot el conjunt de càrrecs de confiança que viuen de la política. Malgrat que alguns no podem estar contents amb els resultats andalusos, sí que és un bon senyal el fracàs de Cs, un partit que només ha buscat la bronca per fer mal als que no pensen com ells. No som adversaris polítics, sinó enemics, i això és el que no hauria de ser en un sistema realment democràtic.

Un ple del Congrés de pur tràmit

Pràcticament no he seguit el debat del Congrés de Diputats, perquè el guió estava escrit i es tractava de pur formalisme. En vaig asseure davant del televisor just en el moment que parlava el portaveu d'ERC, el senyor Gabriel Rufian, i m'hi vaig quedar fins a la rèplica del president en funcions, el senyor Pedro Sánchez, després ja vaig desconnectar. Haig de reconèixer que varen ser dues intervencions assenyades, però previsibles. Si hagués enganxat un altre moment del debat, per exemple la intervenció de la senyora Arrimadas, segur que hauria tancat el televisor.

Diuen que la senyora Arrimadas va fer riure els diputats quan va parlar de la gran pèrdua d'escons del PSOE i Podemons... És ben bé allò de la palla a l'ull de l'altre.

Com que ja està tot escrit, ara només cal esperar la votació de dimarts i la proclamació de Pedro Sánchez com a president del govern, després de molts mesos interí. L'altra cosa a veure serà els canvis d'actitud del PSOE respecte al pacte amb ERC, i els moviments que faran des de l'extrema dreta, que sembla que se la discuteixen els tres partits de dreta. Qui és més extremista?

Cadascú farà el que voldrà, però crec que faria bé el senyor Casado d'escoltar unes paraules que li va adreçar el president en funcions, en relació a buscar la línia del centre-dreta per aconseguir recuperar els vots que ha perdut durant el seu trànsit a l'extremisme. Jo també penso que en trauria més bon profit. De fet, seria tornar al bipartidisme, ara desempallegats de l'extrema dreta del senyor Abascal.

Les misèries d'Albert Rivera

Cada dia que passa es fan més visibles les miserables actituds d'Albert Rivera i de C's en general. Cada vegada observem millor el seu engany, la seva nul·la moralitat i els veritables objectius del seu partit o projecte polític. A Catalunya va quedar clar des d'un començament, però amb l'entrada a Espanya va intentar enganyar amb els veritables objectius. Semblava que anava seriosament el seu plantejament de trencar amb el bipartidisme i presentar un projecte més lliberal i engrescador. Ha costat més del que podíem esperar alguns, però finalment s'ha demostrat que tot és mentida.

El comportament miserable, políticament parlant, de Rivera i Arrimadas ha arribat a uns extrems que sembla impossible que puguin recuperar el prestigi que per alguns han pogut arribar a tenir. Amb l'engany sobre la simpatia del president francès Macron sobre els seus pactes amb VOX ha arribat a un punt que per a molts és increïble. Com es pot ser tan mentider? 

Penso que, al punt que han arribat, es creuen les seves pròpies mentides, perquè sinó resultaria estrany que comprometessin el president francès amb un engany com aquest. A partir d'ara qui se'ls podrà creure? Malauradament la política espanyola està tan desprestigiada que ja no ve d'aquí. Tothom ha posat el llistó tan baix que hi passa tot i la gent s'ho empassa sense cap mena de sentit crític. Només això pot fer entendre perquè personatges com Rivera continuïn en llocs destacats de la política. En una societat sana democràticament, Rivera, Arrimadas i uns quants més ja haurien caigut del cavall i començaríem a oblidar-nos de la seva existència.

Corrupció i males arts massa generalitzades

Les clavegueres de l'Estat no són un fet nou ni sorprenent. Malauradament l'Estat espanyol té molta experiència en el mal ús del seu poder i institucions perquè ara ens pogués venir de nou. La resposta a per què això passa i no es combat no és altra que la generalització i implicació de les forces polítiques d'ambdós costats. Si l'alternativa a un poder corrupte fos un poder demòcrata i net, es podria acabar amb la corrupció, però això no és així.

El PSOE ha tingut passatges prou significatius en les males arts de l'Estat. La nostra simpatia vers uns partits o uns altres ens pot enganyar i només culpar-ne els que més detestem, però hem de ser objectius i, sobretot, tenir memòria. L'Estat en mans del PP i del PSOE ha tingut la seva claveguera molt activa.

A Podemos li pot haver anat bé, electoralment parlant, tot el que s'ha descobert i escampat aquests darrers dies. Podemos és una força que va sorgir a l'ombra del 15-M, però que no ha reeixit. No desapareixerà, però haurà estat inútil en l'intent de trencar el bipartidisme. Potser no tenim només dos partits, però sí que hi ha una dreta, a mans de tres propostes força homogènies, i un socialisme que li cal una crossa per mantenir-se a dalt, i aquesta podria ser la de Podemos, encara que de moment tot fa pensar que és insuficient.

O Susana o l'extrema dreta

La presidenta del govern andalús, la senyora Susana Díaz, diu que o ella o el trio de la dreta, i penso que té tota la raó. El panorama sembla força evident i només una sorprenent reacció de Podemos podria canviar-ho. Un pacte del PSOE amb C's, com ha estat aquests darrers anys, no és creïble sobretot ara que C's ja s'ha desvergonyit i es veu com a germà bessó de Vox.

El pitjor de tot, per als catalans i altres ciutadans de la resta d'Espanya, és que el panorama que es presenta a Andalusia és molt semblant, per no dir idèntic, al panorama espanyol. Unes eleccions generals, que probablement celebrarem l'any vinent, ens presentarien una mica el mateix dilema. Podemos no ha aconseguit reflotar-se i s'enfonsa per acabar sent un partit força residual i difícilment necessari per decantar el govern entre els dos blocs restants.

Un dia es va dir que el bipartidisme havia mort i que entraven nous partits a la pista. Ara veiem que no ha estat ben bé així, potser el canvi, de moment, és en la composició de la dreta, que ha virat molt més a l'extrema dreta i que es composa de tres forces que tard o d'hora confluiran en una dreta més radical i més nostàlgica de la dictadura que, malgrat els quaranta anys, encara és latent.

Els grans partits espanyols i la corrupció, un frau democràtic

La lògica, el sentit comú haurien de col·locar C's molt lluny de les primeres posicions ens unes hipotètiques eleccions generals. El seu descarat engany hauria de fer enrere els milers de votants que va tenir i deixar-los a l'estacada. Aquesta seria la reacció lògica si a l'hora de depositar el vot a l'urna cadascun dels electors repassés quines varen ser les promeses de C's i quin ha estat el seu comportament, però aquesta lògica no succeeix.

C's es va presentar per trencar el bipartidisme amb un missatge clar: fer fora de la política els partits i personatges corruptes. El seu compromís era no pactar amb els corruptes i això podia entusiasmar a més d'un, en un país on la corrupció està en l'ordre del dia.

Aquest compromís no s'ha complert. C's continua donant suport al PP encara que pensi guanyar-lo en les properes eleccions. C's no ha tingut oportunitats de comportar-se de manera corrupta, però no ha complert la seva promesa de deixar de donar-los suport. A la Comunitat de Madrid ha quedat clar que no tenen intenció d'actuar com ens varen prometre. La creació d'una comissió d'investigació és una manera de dissimular el seu posicionament i permetre que la presidenta mentidera continuï al capdavant del govern autonòmic. Aquí el PSOE ha estat clar, però permeteu-me que tingui els meus dubtes a l'hora de valorar aquesta actitud. Crec que és purament estratègica, perquè on podria ser clau a l'hora de presentar una moció de censura, al Congrés de diputats, aquí no ho fa. Per què? Potser no ens ho voldran explicar, però la seva inacció també hauria de tenir-se present en el moment de dipositar el nostre vot en les següents eleccions. La conclusió és que els tres partits estan molt lluny dels interessos dels espanyols. La política espanyola és un frau democràtic que es repeteix des de fa molts anys.

C's aspira a ser la dreta del bipartidisme

L'alternança política no és novetat a Espanya, sinó que ha tingut lloc des de la reinstauració de la democràcia, després dels quaranta anys de dictadura. El PP i el PSOE han alternat el govern en les darreres legislatures quan han quedat ells dos com els grans partits espanyols, malgrat que darrerament varen aparèixer dos nous partits amb la pretensió d'acabar amb el bipartidisme. Ho hauran aconseguit?

Aquesta és la pregunta que ens fèiem no fa tant, i que novament ens haurem de plantejar. Els resultats de C's a les eleccions catalanes han rellançat el partit que semblava que s'havia convertit en una simple falca del PP. Ara ja hi ha qui diu que han superat el mestre i el podrien fins i tot avançar en unes hipotètiques eleccions generals. 

Quant a Podemos, ja es va poder veure que en la segona oportunitat la seva força havia anat de baixa, i en aquests moments, amb la recuperació del timó del PSOE per part de Pedro Sánchez i els molts problemes interns del partit, sumats els resultats a Catalunya, les previsions són que vagin encara més a la baixa.

Algú podria pensar que el futur d'Espanya tornarà a estar en mans de dos partits, on C's substituiria el PP. A mi, però, se'm fa molt difícil de veure. El PP està molt ben arrelat a l'Estat, amb molts militants i simpatitzants beneficiats amb càrrecs, i això fa que el canvi no sigui fàcil. L'única possibilitat passaria per un canvi de cromos total, és a dir, que es produïssin baixes a les files del PP per passar a formar part de C's, o el que seria el mateix, substituir Rajoy per Rivera.

Un canvi de partit en el govern provoca una moguda important de persones que viuen de la política i que han de córrer a buscar alternatives a la seva situació per evitar quedar despenjats de feina i sou. Aquests canvis, per mantenir la coherència, no són senzills, encara que també és veritat que en política la coherència no és una virtut que es practiqui gaire.

Què en serà dels dos partits que havien de revolucionar l'Estat?

Mentre esperem a veure com continua tot el tema de les inhabilitacions a càrrecs sobiranistes, seria bo recordar aquells moments en què apareixien dues forces polítiques per trencar el bipartidisme a Espanya, i practicar una política diferent a la dels partits de sempre. C's, a nivell estatal ja que nosaltres ja els patíem, i Podemos, varen dir-nos que el bipartidisme s'acabava amb ells, i també la manera clàssica de fer política del PSOE i el PP, que tant ens havia avorrit, fins al punt de desafectar una gran majoria de ciutadans.

Això passava no fa gaire temps i crèiem que podien tenir raó i a més aconseguir millorar la política del país, posant en qüestió certs tics comuns dels dos grans partits espanyols, no sé si pactats, però com a mínim de pràctica comú.

La història fins ara ens ha demostrat que certament Espanya deixava de tenir només dos grans partits polítics, i n'afegia dos més amb més pes que no tenia des de feia força temps Izquierda Unida. La segona promesa, la de fer fora la corrupció i canviar la manera de fer política ha quedat més en quarantena. Probablement la gent de Podemos, si hagués aconseguit més suport hauria pogut provocar més canvis, però el que tenim molt clar és que la gent de C's mai podrà ser un recanvi del PP, sinó tan sols un canvi de persones, però no d'ideologia.

Després d'observar la seva incapacitat de contrarestar la simbiosi de PP i PSOE, tot fa pensar que el seu futur és molt incert, sobretot pel que fa a C's, perquè el seu discurs ja el representa el PP. En el cas de Podemos la seva vida depèn bàsicament de dos factors. En primer lloc s'ha d'acabar de veure com resolen els problemes interns de lideratge i d'estructuració del partit a nivell estatal, i per altra banda només tindran èxit si són capaços de mobilitzar els protagonistes del 15M. Si se'n decanten el seu futur serà efímer.

L'engany de C's

Adormits amb el bipartidisme Espanya es va despertar pels crits d'uns regeneracionistes que es presentaven com els grans salvadors de l'estat, massa temps en mans de dos partits tatxats de corruptes i vivint d'esquena de la ciutadania. C's i Podemos venien a sanejar la política.

C's tenia molt clar que s'havia de frenar la corrupció (i el català) i fer fora de la política tots els polítics corruptes. Rajoy no podia continuar dirigint el país! És per això que va pactar amb el PSOE, tot i saber que no sumaven, i atacant Podemos per no posar-s'hi bé. No se'n varen sortir.

El següent pas era pactar amb el gran corrupte, ja no se'n recordaven, la qüestió era ser protagonista. Per això han estat setmanes pressionant el PSOE perquè s'hi posés bé i permetés un nou govern de Rajoy. On és la coherència? No n'hi ha! Els electors som prou babaus que ens ho creiem tot i no tenim memòria. Ja no recordem que Rajoy no podia ser novament president, No! Ara els perversos són els del PSOE perquè no canvien d'opinió. 

Jo sempre defensaré el consens i les negociacions. Això vol dir cedir, però no enganyar la gent. Si els votants de C's haguessin sabut que Rivera pactaria amb Rajoy, potser s'ho haurien pensat dues vegades abans de donar-los el vot.

En una cosa sí que s'ha de donar la raó a Rivera i els seus. El seu gran objectiu de fer fora el català de l'espai públic i retornar-nos al període predemocràtic no ha variat i, si pot pactar amb el PP, ho podrà treballar més còmodament. La corrupció però...

El deixar fer de Rajoy li funciona

Avui s'ha viscut una etapa més de la transició del no al sí a Rajoy de qui havia de regenerar el país, el senyor Rivera. El deixar fer del president del govern espanyol li està sortint bé i aconseguirà que aquell que pactava amb Pedro Sánchez per evitar que Rajoy, envoltat de corrupció, fos proclamat novament president, ara hi voti a favor i carregui totes les culpes a Pedro Sánchez.

És bo que prenguem nota de tot el que passa, de tot el que es diu, de totes les declaracions dels líders polítics, perquè d'un dia per l'altre es canvia tot, i allò que ahir pretenien convèncer-te, avui ja no interessa.

Encara que les darreres experiències han deixat en evidència les enquestes, quan aquestes surten, algun efecte o altre tenen. Em pregunto si aquesta reacció d'avui d'Albert Rivera no és la conseqüència dels mals presagis del CIS sobre la seva formació. Unes terceres eleccions sembla ser que reforçarien PP i PSOE i aquelles noves formacions que en certa manera han trencat el bipartidisme, no són capaces d'aixecar el cap.

El següent capítol tractarà de la pressió a Pedro Sánchez, que no és cap novetat, però que amb el gest d'Albert Rivera s'incrementarà.

Alerta per la llibertat d'expressió a Espanya

Avui, mentre llegia el titular, em fregava els ulls per assegurar-me que era cert el que estava escrit: "Alerta de grups internacionals per la llibertat d'expressió a Espanya". De sobte he retornat a un passat que ja creia oblidat. 

La notícia parla del deteriorament de la llibertat d'expressió en aquest darrer tram de la legislatura de Mariano Rajoy, amb una colla de decisions que signifiquen una pèrdua important de la qualitat democràtica del país. En concret esmenta la preocupació del International Press Institute (IPI) que ha marxat d'Espanya sense haver pogut parlar amb ningú del govern del PP.

L'informe de l'IPI parla de la politització descarada de RTVE, que reconec que no miro ni escolto mai i per tant no puc opinar; la manera de concedir les sis llicències de TDT que ho decideix el govern i no un organisme independent, encara que al nostre país això d'organismes independents no sabem què són; la nova llei de seguretat pública; la manera com es gestiona la publicitat institucional, i la pressió aplicada als propietaris de mitjans per controlar la seva línia editorial.

No ens resulta gens difícil trobar exemples d'aquesta tendència a limitar la llibertat d'expressió amb qualsevol excusa. És fruit de la incapacitat de dialogar, consensuar, pactar... esgrimint les lleis com a raó de tot, unes lleis que modifiquen i creen servint-se de la seva majoria absoluta i amb el suport del poder judicial, polititzat com mai.

Molts esperen el final, aquesta tardor, amb una derrota cantada de Rajoy i el PP, però no convé quedar-nos amb els braços plegats perquè les coses no es fan soles i hi ha qui té molt interès en què continuï la situació actual. Fins fa poc l'única alternativa era el PSOE, però en perspectiva veiem que no ens va resoldre tots els problemes que el PP ens havia ocasionat, i així ens va anar. 

Ara Rivera i Iglesias s'han llançat a la pista per intentar acabar amb el bipartidisme, afegir alternatives  i il·lustrar la diversitat del país, quaranta anys després de la caiguda del dictador. Els catalans, però no ho acabem de veure clar. No hi sabem veure cap opció que ens sigui favorable i d'aquí les eleccions del 27-S. Qui ho resoldrà?

C's es desemmascara

Em sorprenen certes reaccions de persones que tenen un bagatge important en política, com si s'adonessin tard d'allò que els més neòfits hem entès des del primer dia. Em refereixo a aquells que ara semblen adonar-se de qui són realment Ciudadanos.

Amb tots els meus respectes als simpatitzants i militants de C's de la meva vila, les persones que mouen els fils per sobre de Rivera saben molt bé el que volen, a Catalunya i a Espanya. Suposo que tothom recordarà com va néixer C's. Al darrere hi havia uns quants intel·lectuals i professors universitaris espanyolistes que es varen valdre de desconeguts perquè els fessin la feina bruta. 

S'ha de reconèixer que ho varen saber fer, amb l'ajuda d'uns inofensius radicals catalans que els varen popularitzar. Albert Boadella va trobar-hi també l'eina per continuar la seva guerra personal contra Pujol i, en aquells moments, el moviment autonomista. Va trobar dins de Catalunya allò que havia anat a buscar a Madrid.

En alguna ocasió ja he dit que C's eren molt més radicals contra el fet català que el mateix PP, perquè C's va néixer per portar la contrària, no pas als independentistes, que en aquells moments n'eren quatre, sinó als defensors de la llengua i cultura catalana. El gran dilema dels seus seguidors era saber si eren de dretes o d'esquerres. 

El creixement de C's no és bo per als interessos de Catalunya, perquè no creuen ni en federalismes ni en autonomies. C's creuen en una grande y libre Espanya. Resultarà que el bipartidisme espanyol era millor per als interessos independentistes, que no pas ara que en són quatre, també Podemos, a la contra.

Ens pot preocupar i fer témer el pitjor, però mai sorprendre'ns, perquè si una cosa ha deixat clara C's ha estat el seu posicionament sobre Catalunya, exercint una pressió sobre el PP que l'ha radicalitzat, com també en el tema xenòfob li ha fet PxC.

Bono i Aguirre parlen de Catalunya i Iceta s'hi posa d'esquena

Avui, Diumenge de Rams, primer dia de vacances per aquells que les poden gaudir. Un diumenge que hem continuat escoltant notícies sobre l'accident de dimarts als Alps, en relació al causant del sinistre i també als resultats de la recerca dels cossos de les víctimes i la segona caixa negra.

Avui, però, també hem pogut llegir l'entrevista d'Antoni Bassas a qui havia estat ministre socialista, el manxec José Bono. Un socialista que sempre he pensat que no desentonaria gens a les llistes del PP. I no és l'única persona que m'hi fa pensar. Sempre he considerat que la frontera del bipartidisme espanyol entre PP i PSOE a vegades resulta confusa i podries intercanviar personatges d'una a l'altra banda sense que es notés res significatiu. 

I també Aguirre ha opinat sobre Catalunya i l'Estatut. Ara reconeix que potser es varen equivocar. El problema és que no rectifiquen, i qui podria resoldre els problemes que ens va ocasionar, tampoc no està disposat a moure un dit. No sé qui ho deia un dia d'aquests, però potser tenia raó quan afirmava que Rajoy podria arribar a fer bo Aznar. Jo estic convençut que resultarà complicat trobar un president de govern espanyol pitjor que Rajoy.

Però a casa nostra no us penseu que som diferents dels altres. El senyor Alfred Bosch, alcaldable a Barcelona per ERC, també hi fica cullerada. Avui ha hagut de desmentir allò que acabava de dir per ràdio. Se n'ha adonat solet o bé li han fet rectificar? 

I no diguem què passa amb els socialistes catalans. Avui Iceta ha deixat clar que no permetrà que Catalunya tingui una llei electoral pròpia, perquè no els interessa com a partit polític. El que no s'adona és que el seu partit està desapareixent del mapa. Que no hi ha qui el salvi.

I a França Sarkozy torna i guanya. Els socialistes francesos no poden aguantar una posició ambigua que no han entès ni dretes ni esquerres. A França, el senyor Valls podria ser primer ministre del president Sarkozy sense que els francesos en notessin el canvi. On es troba la diferència entre esquerra i dreta? La resposta podria donar-la Espanya amb una entrada amb força de Podemos i C's.

C's i Podemos, els substituts del PP i el PSOE?

Fernando Trueba considera que Ciutadans podrà ser la dreta civilitzada que el país necessita i, junt amb Podemos, els partits que han de significar la renovació política d'aquest país. Sempre he pensat, i ho dit en aquest blog, que el PP ha estat el causant de que l'extrema dreta com a partit polític no tingués representació parlamentària a Espanya. El PP, fins fa molt poc, incorporava a les seves files les postures més extremistes de la dreta espanyola. Dic que incorporava perquè en les darreres eleccions, les europees, es va crear el VOX, on hi va anar a parar el més caspós del PP, sense cap tipus d'èxit, com calia esperar.

El mateix fet que el PP incorpori l'extrema dreta, també ha provocat que a Espanya no existís una dreta civilitzada a l'estil europeu, i potser és això el que Ciutadans pretén construir. Tot i que el seu inici a Catalunya no ha destacat massa per la seva civilització. Una altra cosa diferent pot ser una vegada instal·lats a la resta d'Espanya. S'haurà de veure.

Quant a si Podemos ha de ser protagonista de la renovació política a Espanya, tinc els meus dubtes. Els tinc perquè de moment no m'han demostrat que siguin una renovació de la mentalitat partidista actual. Si bé és cert que al nostre país li cal una política social, cultural i educativa diferent, també necessita un canvi en la manera de fer política i un perfil d'honestedat i transparència dels nostres polítics que no tinc gens clar que Podemos ens pugui aportar, si més no per l'experiència d'aquest poc temps transcorregut des de la seva aparició pública.

Algú creu que Ciutadans i Podemos esdevindran a Espanya els substituts del PP i el PSOE? Si aquest fos el futur que ens espera, no hi guanyaríem gens, perquè continuaríem amb els mals del bipartidisme, amb un simple canvi de noms i cares. Espanya necessita un temps llarg de correlació de forces diverses, amb necessitat de diàleg i pactes, per poder-ne aprendre, amb totes les tendències i maneres de pensar i actuar. Però el que més necessita el país és un acostament a la ciutadania, una transparència i responsabilitat clara, i això no ho donarà un sol partit o un bipartidisme, sinó que caldrà el concurs de més forces polítiques que es creguin que la sobirania resideix en el poble i que els escollits estan cridats a servir tota la població, sobretot els més necessitats.

El PP ha trepitjat m...

Quan diem que sembla que hagin trepitjat merda ens referim a la mala sort que afecta a les persones que cauen d'una desgràcia a l'altra. Acostuma a passar, però no sempre és casual. Jo diria, fins i tot, que té una certa lògica, sobretot quan no s'estan fent bé les coses.

Podríem pensar en el PP que se les prometia molt felices quan va guanyar les eleccions generals amb una àmplia majoria absoluta. Això, a la seva manera d'entendre la política, els donava dret a fer i desfer segons els convenia, sense tenir en compte a ningú. Els espanyols els havien votat i ho havien fet de manera majoritària a favor d'ells, per tant... no calia patir, tenien quatre anys de tranquil·litat per anul·lar les lleis que volguessin i aprovar totes aquelles que els beneficiés.

Amb l'excusa de la crisi, que és real, han procurat deixar sense contingut l'Estatut, que ja ens havien retallat, reduït les inversions a Catalunya, boicotejant la immersió lingüística, portant al Tribunal Constitucional qualsevol llei aprovada pel Parlament català... i després diuen, amb tot el cinisme del món, que ens estimen i ens volen el bé. Mentida! el que volen és que els mantinguem, perquè governs com el d'Extremadura puguin reduir impostos, ja que compten amb els nostres diners.

Ara que la societat civil i el govern de Catalunya els han plantat cara i es mantenen ferms, no s'ho acaben de creure. Ens han estat amenaçant, atemorint-nos perquè claudiquéssim, però no ho han aconseguit. Ara repeteixen mil vegades que tot ho fan per a nosaltres, perquè estem patint l'obsessió d'una minoria d'independentistes, que són uns il·lusos i que només ens poden portar al desastre.

Tant ens estimen? o ens necessiten?

El PP s'ha trobat que la majoria absoluta no els ha estalviat la crisi, ni que descobríssim la corrupció tan enraigada dins del partit, ni l'aparició d'un moviment que pot tirar per terra el bipartidisme que tan bé els ha anat com també al PSOE, i per acabar-ho d'adobar, el 'problema català'.

El PP ha trepitjat merda, sí, però ens ha esquitxat i si no estem alerta ens pot arrastrar al fons del clot. No és un joc i per això cal caminar amb molt de compte. Si no anem junts no ens en sortirem.

El PP i el PSOE incapaços de mantenir el bipartidisme

Tot fa pensar que Espanya està evolucionant del bipartidisme al multipartidisme, o si més no rebaixant d'una manera important el pes dels dos grans partits espanyols. Aquesta transició no és fruit de cap tipus de reflexió premeditada, sinó que és totalment circumstancial. El desastre del funcionament de les dues grans formacions, fa que cada vegada hi hagi més persones que desconfiïn de la seva capacitat de liderar la gestió política espanyola i busqui alternatives.

A Catalunya molts hem valorat positivament el fet que no hi hagués un bipartidisme, sinó que el Parlament fos viu amb la participació de diferents formacions polítiques, amb la necessitat de consensuar i pactar. Tot té els seus avantatges i inconvenients. Jo sempre he pensat que les majories absolutes no són bones, encara que pugui semblar que comporten més estabilitat. El mal ús que s'acostuma a fer de la majoria absoluta fa que no la persegueixi i em satisfaci aquesta necessitat del pacte i el consens.

Pactar no és fàcil i els nostres polítics no en saben prou. Això d'haver de cedir en algunes coses no agrada, però és completament sa per al país.

Tot i que les primeres eleccions que tenim a sobre són les europees, no hi ha dubte que tots els partits tenen els ulls posats en les eleccions de 2015, les municipals i autonòmiques, i les generals. Les d'aquest mes de maig, encara que no es vulgui reconèixer, són vistes com unes primàries i un assaig pensant en l'any vinent.

És per això que ja es comença a tenir clar quins seran els caps de llista de les municipals, i ja s'entrenen per a la gran cursa electoral. Les primàries del PSC han resultat en general força depriments, però això no treu que no sigui important el fet de consolidar-les. Esperem que en altres ocasions es presentin alternatives al candidat de l'aparell del partit, perquè ens acabem de creure que les primàries serveixen per a alguna cosa.

Aquest 25 de maig ens haurem de fixar en les conseqüències que pot patir el PP pel fet de presentar-se VOX i C's a les europees, i en el cas de Catalunya, la repercussió per al PSC de la crisi en què està immers, amb la desfilada de militants, crítics amb la seva direcció. Tot això farà que puguem viure unes eleccions europees molt més expectants del que acostumen a ser.