OPA hostil

És molt difícil destriar la política de l'economia. La línia que hauria de separar-ho és molt fina i hi ha massa interrelacions. De fet, la política ho abasta tot i, si no, fixeu-vos què passa entre el món judicial i el polític. Allò de la separació de poders ja no s'ho creu ningú. Els polítics pressionen tant com poden per influir en les decisions judicials, i els jutges, al nostre país sobretot, es dediquen a fer política. La imparcialitat ha desaparegut i les sentències tenen a veure amb la ideologia predominant dels jutges.

En el cas de les relacions econòmiques i les decisions que es prenen també hi ha una influència política important. En el cas l'OPA del BBVA al Banc de Sabadell, digueu-me si no hi ha una base política, sigui en la decisió de forçar-la, o en els arguments per anar-hi en contra. La darrera baralla la tenim entre Junts i ERC, pel vot favorable del representant de Junts a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC).

Tota la política que desenvolupa Trump en el seu segon mandat es basa en interessos econòmics de qui té el poder i els diners. No hi ha moviment que no hi tingui a veure i això ho veurem durant els quatre anys de la seva presidència.

Tornant al tema de l'OPA, podríem estar parlant de tots els moviments dels darrers anys, amb la desaparició de la xarxa de caixes d'estalvi, que era una singularitat del nostre país. El seu desmantellament ha estat, per a molts, una manera de desmantellar el país, treure-li poder econòmic i, en conseqüència, poder polític. Hi sabeu veure millores per a la ciutadania?

I aquí és on ens hem de fer les preguntes. Amb la fusió dels dos bancs, quins beneficis en traurem? Per una banda, els accionistes d'ambdues entitats, ja que no podem oblidar que són entitats privades que busquen el benefici, encara que desenvolupin activitats que entrarien en l'àmbit de servei públic. Oi que no podem prescindir de la banca? I és per això que caldria veure si els ciutadans, i les petites empreses en sortiran malparades. I això, en cas que hi hagi perill de sortir-ne perdent, ha de ser la justificació perquè el govern, com administració pública, encarregada d'equilibrar les disfuncions, intervingui d'una manera o altra. És evident que, faci el que faci, la interpretació sempre serà política.

No és qüestió de justícia, sinó de jutges!

Tot i que la notícia rellevant continua essent la mort del papa Francesc, i sobretot les quinieles sobre la seva successió, avui també podies llegir totes les trifulgues judicials, a l'Estat espanyol, per mirar de burlar un tribunal o un altre. Per als que no som bragats en l'assumpte ens resulta xocant i, fins i tot, frustrant, observar que la justícia no s'aplica de la mateixa manera en els diferents tribunals, o si més no això és el que sembla.

Analitzant el cas dels nostres polítics pendents de la llei d'amnistia, veus que el Tribunal Suprem no té cap intenció d'aplicar-la, i busca totes les excuses possibles per evitar que uns polítics, que no poden perdonar el seu atreviment, quedin amnistiats. Els seus advocats intenten dirigir-se cap al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, perquè els sembla més fàcil que ho tinguin a favor. No es fien de portar el cas al Tribunal Constitucional perquè, tot i que creuen que els donaria la raó, sembla que el Tribunal Suprem tindria l'última paraula.

Resulta que quan el Tribunal Constitucional estava dominat pels conservadors, era el tribunal model a seguir i obeir amb els ulls clucs. Ara que diuen que qui el controla són els progressistes, ara és un tribunal que no és de fiar. O sigui, que cadascú actua per interessos polítics, i estem parlant de l'àmbit judicial. Tot allò de la separació de poders no s'ho creu ningú.

I és que la política ho empastifa tot. La política entesa com el joc per fer valdre els interessos econòmics de qui pot controlar-ho tot. Fixeu-vos, per exemple, els comentaris i especulacions sobre la successió del papa Francesc. No té tanta importància el seu missatge evangèlic com la línia política que pugui seguir el nou papa. Les pressions i xantatges que rebran els cardenals que han de votar-lo, desprestigia l'ètica i moral que hauria de presidir la institució. Es tracta realment de l'elecció del nou cap d'Estat del Vaticà, i no tant del representant o vicari de crist.

Girem full?

Girem full de tot, però. El president Illa, quan encara no era ni candidat a la presidència, demanava girar full i oblidar-nos d'una situació d'estancament, arran del Procés i la repressió política i judicial posterior. Ho tenia clar, però era un girar full parcial, o si més no, d'una part dels afectats, perquè els altres continuaven la tramitació de denúncies i sentències condemnatòries.

Potser sí que fora bo girar full, però hauria de ser una decisió unànime, i acompanyada de la dimissió o el pas al costat, que queda molt bé dir, de tots els càrrecs institucionals, tant polítics com judicials. Si no és així serà impossible que aquest girar full sigui real i efectiu. 

Tenim uns tribunals, amb uns jutges parapetats, que fan impossible tancar l'episodi. No es tractaria d'oblidar-nos dels anhels de la ciutadania, sinó simplement de començar de zero. Però tots!

Que pleguin els polítics significats amb tot el moviment. Els favorables a la independència de Catalunya, però també els contraris. Que ho facin també els jutges, fiscals i magistrats de totes les institucions judicials. Són persones intoxicades que no poden exercir el càrrec sense el pòsit que arrosseguen i que no els permet ser imparcials.

L'única manera que tenim de començar a creure i confiar en la política i el sistema judicial és veure un relleu en els personatges que han anat remenant les cireres fins ara. Algú encara es creu allò de la separació de poders? Santa innocència!

I sap greu, perquè el país no avança en cap sentit. Ni ho fa econòmicament, ni tampoc socialment. Tenim uns problemes que s'han de resoldre i que caldria que tots ens arremanguéssim minimitzant els posicionaments ideològics. És cert que cadascú té una manera de pensar diferent, però parlant la gent s'entén, i si s'aconsegueixen majories estables, es pot tirar pel dret.

Avui et fas un tip de llegir notícies sobre discussions entre institucions, que només fan que intoxicar l'ambient. A veure si aquest girar full es fa efectiu, sense haver de renunciar als nostres drets i aspiracions, però fent neteja de tota la brutícia que s'ha acumulat durant els darrers 10 anys.

A propòsit de la separació de poders

Ens omplim la boca afirmant que la democràcia es basa en la separació de poders, però a l'hora de la veritat és força dubtós que aquesta separació sigui real, o si més no, que no hi hagi una barreja ideològica que tingui més presència que no pas la formació jurídica i, el que encara és pitjor, la manca d'imparcialitat i objectivitat a l'hora de repartir justícia pel món.

    S'ha desencallat l'òrgan suprem del Poder judicial, però com s'ha fet? Repartint cromos entre els dos grans partits polítics. Cada partit ha escollit aquells deu magistrats que li són afins, progressistes o conservadors, amb el detall que el PP hi ha col·locat els més bel·licistes. És així com s'ha de fer?

    Entenc que no és fàcil. Quan sento a dir al PP que els jutges s'haurien d'escollir entre ells, només hi sé veure la ideologia conservadora, per no anar a fons, de la majoria dels jutges espanyols. És evident que si es nomenen entre ells, el color es perpetuarà. I si ho fan els polítics? No és una ingerència a un altre Poder, que s'entén que és independent?

    Accepto que aconseguir la fórmula perfecta és una utopia i que s'ha de buscar la millor manera de sortir de l'atzucac. El que no hauria de tornar a passar és que el tribunal visqués cinc anys caducat per manca d'acord. Sigui el sistema que sigui, aquest hauria de ser automàtic i no a conveniència dels polítics.

    Tinc molt clar que el poble escull els polítics i no pas els jutges. Si no elegim els jutges hem de suposar que aquests actuen de manera imparcial i gens interessada. Si no fos el cas, els hauríem de poder escollir nosaltres, sigui directament o bé a través de les persones que sí que hem pogut votar. La qüestió està que la suposició d'imparcialitat és d'una innocència que fa tremolar. No només ha quedat clar amb tot el que ha passat arran del Procés d'independència catalana, sinó que ho hem vist en molts altres casos en què els conservadors ho han tingut tot a favor. Si arribem a la conclusió que no hi ha imparcialitat, i que la ideologia que persisteix és l'hereva del franquisme, podem afirmar que la separació de poders al nostre país és un engany. 

El jutge Manuel García-Castellón

M'imagino que no soc l'única persona que s'estranya de la feina que exerceix el jutge Manuel García-Castellón, i que dubto de l'objectivitat i la imparcialitat que se suposa que ha de presidir qualsevol actuació judicial. Entenc que pugui tenir un interès especial en aclarir passatges més o menys foscos, i que treballi a fons perquè la veritat surti a la llum, i si hi ha persones que mereixen ser jutjades i condemnades pels delictes comesos, això tiri endavant. La manera de fer-ho, en tot cas, pot generar suspicàcies.

Se'm fa difícil que un jutge amb tot el currículum que ell té, amb tota la seva vinculació a una ideologia determinada i uns partits polítics concrets, pugui tenir la capacitat de ser imparcial i desplegar la justícia com cal esperar d'un sistema democràtic com creiem que és el nostre. Però això forma part dels meus dubtes i, per tant, puc estar molt equivocat.

En el post d'ahir ja parlava de la separació de poders i em preguntava qui se l'estava carregant, sobretot perquè hi ha qui té molt interès en afirmar que els polítics, en aquests moments els socialistes, són els que es passen de frenada i intenten anul·lar la tasca dels jutges, però observant tot el que està passant, més aviat l'efecte és totalment el contrari. Qui és fica on no li demanen?

Al final la conclusió a què arribes és que no et pots fiar de ningú, ni dels polítics ni dels jutges, i per això estàs desemparat i a punt de rebre de tots cantons. Però m'agradaria que algú trobés la manera de posar-hi ordre, no sé si ha de ser un polític o un jutge. És curiós que el discurs de molts magistrats jubilats estan més en sintonia amb els polítics que amb els seus excol·legues. Resulta sospitós. Que potser la generació anterior impartia millor la justícia, i tenia els conceptes més clars? o és que tot això es veu quan ja t'has jubilat?

De moment ens toca anar seguint tots els moviments del jutge en qüestió, i esperar que si ell no n'és capaç en surti algun que li pari els peus. Tot això pel bé del nostre sistema judicial, el polític, i la salut general de l'Estat.

La guerra a Ucraïna continua

Feia dies que no llegia notícies de Ucraïna, no sé si degut a que tampoc estic tant atent a tot el que passa al món, en època d’estiu, o bé perquè ja ens hem acostumat tant a la guerra que ja res no ens impressiona, res és notícia. Avui, però, he vist la informació de l’atac a nous objectius civils, res militar, encara que els russos ho neguin. Ja no es tracta dels famosos efectes col·laterals, sinó que directament s’ataca als civils, probablement per sembrar la por i el desconcert. Per desanimar la gent. 

La crueltat de la guerra no té límits. Podies entendre que històricament hi havia unes víctimes, els soldats, que patien les conseqüències de les guerres, i els seus familiars ploraven la seva pèrdua. L’evolució de la guerra, i no és pas nou d’ara, ens ha portat a la destrucció i matança de les persones que no hi participen, i no és casualitat, sinó volgut.

No hi ha cap tipus de justificació per a la guerra i la destrucció. Tot el que es pot dir es pot rebatre fàcilment, però malgrat això les guerres continuen i en són moltes les que coincideixen ben entrat el segle XXI.

Nosaltres estem molt entretinguts amb tot el que passarà la setmana entrant quan s’haurà de constituir el nou Congrés de Diputats. No tenim la certesa de res, més enllà que l’actual presidenta no vol repetir, encara que tampoc tenia assegurada la cadira. I tot això passa mentre russos i ucraïnesos continuen en guerra, sense veure-hi un final proper. 

Ni els governs europeus ni les institucions internacionals són capaces d’aturar i fer servir el sentit comú. ¿Com es pot entendre un atac a un restaurant o a un edifici d’habitatges gens a prop de cap instal·lació militar que expliqués una falla en la direcció de l’obús?

Són les víctimes d’una guerra les que ens haurien de demanar responsabilitats. Als que han generat el conflicte i a qui no ha estat capaç de posar-hi remei. Ucraïna no és l’únic país que està patint la guerra. Etiòpia és un altre punt de conflicte, però tenim exemples de morts innecessàries i injustificades sense que s’hi hagi declarat la guerra, com pot ser Israel, que fa massa anys que duren. Fins quan haurem de patir aquesta xacra en algun punt o altre del planeta?

Molt em temo que la guerra forma part del nostre pa de cada dia, i que mentre hi hagi vida en aquest món no ens la traurem de sobre. És important que siguem conscients de la situació que pateixen molts pobles d’aquest món, i que siguem capaços d’aixecar la veu per reclamar un paper determinant als poders polítics i socials que hi poden fer alguna cosa per aturar la barbàrie i la manca de sensibilitat.

Una Constitució que no respecten ni els seus defensors

Els que defensem la independència dels tres poders, legislatiu, executiu i judicial, i creiem en la honestedat i bona fe dels polítics, ens avergonyeix veure tot el que està passant al voltant de la renovació dels jutges amb mandat caducat als diferents tribunals de justícia. En la mateixa línia que aquests dies expressava la necessitat que els polítics donin exemple de comportaments honrats i lícits a la ciutadania,  també caldria exigir-ho als jutges.

El que està fent el PP, bloquejant qualsevol canvi que els pugui perjudicar la majoria que ara tenen, d'amics jutges i afins, és una immoralitat i una manca d'ètica que hauríem de ser capaços de denunciar amb totes les nostres forces.

Està vist i demostrat que els nostres governants no tenen cap respecte a la Constitució ni als principis essencials de la democràcia. ¿Com poden tenir la barra d'exigir res a la societat a la qual serveixen, si són incapaços de complir amb la lletra de la Constitució que tant diuen defensar, i posen en evidència la correlació directa dels poders judicial i legislatiu? Una dependència que desmereix qualsevol creença en la bondat del nostre sistema polític.

Davant d'aquesta situació és completament lògic que desconfiem dels nostres polítics, però també del sistema judicial. Se'ns fa molt difícil respectar qualsevol sentència judicial, perquè ens entra el dubte de la honestedat dels jutges, de la seva bondat i l'aplicació justa de la justícia.

Avui sortia la notícia de la jugada que el PP està preparant, amb conveni amb els jutges conservadors, per evitar que el govern socialista canviï els cromos, cansat d'aquesta paràlisi de més de quatre anys. El PP ha intentat allargar fins a una possible victòria electoral i evitar que el color dels tribunals de justícia canviés. Siguin uns o altres els jutges que dominin el panorama, no deixa de ser un error en l'aplicació d'un sistema polític que es té per democràtic i just. 

La llàstima de tot plegat és que no hi ha una instància superior que vetlli pel bon funcionament dels òrgans polítics i judicials. La confiança que les institucions europees ajudarien a millorar el nostre sistema ha quedat en evidència. Per sobre de tot hi ha la defensa dels estats, que de manera corporativa es protegeixen i eviten denunciar allò que realment veuen, però que no els interessa reconèixer.

Hem de ser més exigents amb la nostra llengua

Dissabte, després d'un recorregut literari i una agradable visita al Museu del Cau Ferrat, vàrem decidir anar a dinar. Havíem de recuperar forces ja que el matí havia estat intens, encara que molt interessant. 

Desconeixíem els llocs més preparats per fer un bon dinar, ni quins eren més assequibles econòmicament, de manera que no ens prenguessin el pèl ni els diners. Havia estudiat bé on deixar aparcat el cotxe, però no havia previst on anar a dinar. 

Quan et trobes en una situació com aquesta et dediques a passar per davant dels restaurants i mirar la carta. Sobretot la seva varietat, les preferències, i els preus. Alguns llocs ja els descartes, doncs, no tots estan a l'abast de totes les butxaques. Però hi ha un element que no me n'oblido mai, i és la llengua o llengües que utilitzen a les seves cartes. Hi ha el català?

No soc molt radical, és a dir, no miro si el català és la llengua preferent de la carta, però sí que hi sigui present. Això va fer que alguns dels restaurants els descartéssim, perquè a Sitges encara hi ha restaurants que no utilitzen el català. No demano que em parlin en català, sinó que m'entenguin en la meva llengua, i que aquesta sigui present, si més no per escrit.

Amb això vull dir que la nostra actitud és molt important a l'hora de defensar la llengua. Tenim molts problemes per la pressió que ens ve de la resta d'Espanya, amb una forta radicalitat de les institucions estatals, però també d'institucions i poders que resideixen dins de Catalunya. La policia nacional, els jutjats..., però també empreses privades, siguin multinacionals o de petit volum.

No sempre tens la possibilitat de forçar que et deixin expressar-te amb la teva llengua, però el que no podem fer és no revel·lar-nos-hi i no exigir que ho puguem fer. I el més fàcil és a l'hora d'escollir què compres, on ho compres, on menges.

Si cadascú de nosaltres ens esforcem en defensar el català, i que aquest hi sigui present, farem un gran favor a la llengua i al país. Jo no canvio de llengua, i al mateix temps exigeixo que se'm respecti la meva llengua. Quan aquesta és absent, surto per la porta i busco una altra parada. Per cert, vàrem dinar molt de gust!

La hipocresia dels polítics

 El món de la política és un món d'hipocresia palpable que ens avergoneix. Tots coneixem exemples que ens porten a aquesta afirmació, però us en refereixo un que és novetat d'aquestes últimes hores. Estic parlant de la demanda al Tribunal Suprem del PP en contra del nomenament de Dolores Delgado, com a fiscal general, a qui considera parcial, havent estat ministra del govern pel PSOE i haver expressat opinions contràries al PP. I per què ho dic?

No defenso la imparcialitat de la nova fiscal general ni considero estrany que puguin considerar-la parcial des del PP, sinó que aquesta denúncia es faci només quan interessa i no es tingui en compte quan s'és part beneficiada. Cal que parlem de la representativitat dels membres del Tribunal Suprem, o del mateix Tribunal Constitucional? Oi que tenim exemples clars de la dependència, dels partits polítics que els han proposat?

Si d'una cosa ens queixem la majoria de mortals és de la manca de separació entre els poders judicial i legislatiu. El fet que els jutges que formen part d'un tribunal o altre siguin proposats i votats pels polítics de torn, ja és una sospita que no seran imparcials. Jo penso que podrien ser-ho igualment, si exercissin professionalment segons els seus coneixements, però sent on som, amb la corrupció manifesta i els interessos personals ben reforçats, és lògic que no hi sapiguem veure la imparcialitat necessària.

Tenim massa exemples per justificar els nostres temors. El cas del Procés català, però no només aquest, és una bona mostra de la parcialitat dels jutges a l'hora de dictar els seus veredictes. Europa ho ha estat observant i constatant també.

Hipocresia és quan es defensa una cosa saben que en altres casos no s'accepta la mateixa hipòtesi, perquè llavors no els interessa. Dieu-ne demagògia, però a mi em surt més hipocresia, perquè hi ha massa maldat camuflada i em provoca massa ràbia i impotència. El nostre model democràtic està corromput, i ho veig molt difícil de canviar.

No fem prou per al futur del nostre món

No acostumo a parlar del canvi climàtic perquè us haig de confessar que no hi entenc gaire, però crec en els perjudicis ocasionats per l'home i que cal conscienciar-nos més del problema per al futur del planeta. 

Avui sentia que, encara que el comportament dels estats fos el pactat a París, ja no podrem evitar l'escalfament de la terra per sobre dels 3 graus. Ho hem fet, doncs, molt malament, i qui més poder té més ho empitjora.

Encara recordo els comentaris de qui va ser president del govern espanyol, el senyor M. Rajoy, parlant del seu cosí que li havia dit que això del canvi climàtic era una collonada. De fet la trajectòria de Rajoy no ha estat massa brillant. Ja en vàrem tenir proves amb el "xapapote" quan era ministre.

Tornant a la conscienciació, haig de dir que sóc molt pessimista. La nostra societat és molt individualista i no fem cap sacrifici per millorar el nostre entorn. Això sense entrar a parlar dels interessos de les multinacionals i els poders econòmics. No som ni capaços de reciclar bé els nostres residus, una acció que només exigeix bona voluntat i interès per al medi ambient...

L'individualisme fa que només pensem en nosaltres i en el nostre anar bé, encara que en rebin les conseqüències els nostres descendents. Penso, i m'agradaria equivocar-me, que no hi ha res a fer, i que el futur serà el que serà, sense que la humanitat hi faci res per millorar-lo.

De què tenen por el Suprem i la Fiscal?

Podríem considerar-la una pregunta retòrica. És molt evident que hi ha sentiment de culpabilitat entre els magistrats que hauran de jutjar els polítics independentistes, però no poden fer marxa enrere, i l'únic camí és arribar fins al final, amb la confiança que el temps una cura tot. Juguen realment amb el temps.

Veurem què acaba passant i sí deixen que els observadors internacionals puguin entrar a seguir en directe, des de la sala, el judici als polítics catalans. El comportament de jutges i fiscals es basa en no afluixar, encara que es col·loquin fora de la llei, perquè d'aquesta manera no deixen que aquesta sigui ben aplicada. Si tens la paella pel mànec, no permetis que es posi en dubte cap de les teves accions i decisions. Evita que l'adversari, la víctima en aquest cas, pugui arrambar-se a cap branca que li pugui donar esperances.

És un morir amb orgull, encara que no sigui ni ètic ni moral. Això explica totes les excuses presentades des del primer dia fins avui. Qüestionen la jurisprudència del TDHE, però temen una possible sentència contrària. Es refien certament del temps.

No parlem d'independència, ni de sobiranisme, ni d'obediència. Aparquem-ho per un moment, i fixem-nos simplement en coherència, honorabilitat, sinceritat. Aquests valors trontollen davant el posicionament dels tribunals judicials espanyols, perquè només pensen en la defensa de la unitat d'Espanya, com si això estigués per sobre de tot, i aquí hi ha el greu i gran error de la conxorxa dels poders espanyols.

Hipocresia i maldat de molts polítics

Fets com els que estem vivint aquests dies et demostren la vergonyant realitat d’uns polítics que per justificar el seu posicionament fan el possible perquè passin incidents, els més greus possibles, o si més no desitgen que succeeixin.

La hipocresia d’unes persones que manifesten estar a favor del poble, quan el que volen és viure a costa del poble, defensant allò que més els plau. Hipocresia i maldat, perquè no tenen sentiments, ni els commou el dolor dels altres.

Què passarà divendres? No ho sap gaire ningú, però sí sabem què volen que passi C‘s i el PP. Els dos partits polítics estan esperant i desitjant violència per part dels CDR i, a ser possible, passivitat per part dels Mossos d’Esquadra. Els agradaria veure aldarulls, gent lesionada i, a ser possible, fins i tot algun mort.

Les persones que ens estimem el país desitgem que sigui una jornada de protesta contra tanta injustícia, però pacífica; amb enrenou, però sense violència. Som uns quants, una gran majoria, que volem que Europa s’adoni de quins dirigents polítics té Espanya, que els catalans no ens mereixem, però tampoc la resta de l’Estat. Volem que s’adonin també que la Justícia a Espanya està corrompuda, que la separació de poders és una quimera, que els són nomenats no pas per mèrits, sinó per amistat i familiaritat.

Desitjo que divendres la ciutadania es comporti de manera més intel·ligent que no pas els polítics que tenim ara. Que no caiguin en la trampa orquestrada des de Madrid. Que sortim al carrer de la mateixa manera que ho hem fet els darrers onze de setembre.

A part d'independència judicial cal reclamar més ètica

No sé què pensaran les persones que coneguin el tema, però la impressió que jo tinc del govern espanyol és que el seu president és un i la resta són cosa a part. No hi sé veure una complicitat entre tots els seus membres, i veig el president com si anés molt per lliure, prenent decisions sense haver-les consultat amb la resta del govern.

Ja dic que probablement estigui equivocat, però aquesta sensació em fa més àgil la presa de decisions del senyor Sánchez, al marge que hi estigui o no d'acord, però el veig molt resolutiu i accelerat, la qual cosa el diferencia de la normalitat política, i ja no diguem respecte al seu antecessor, que en aquell cas era justament el contrari, amb exageració.

La decisió de canviar la llei, després de conèixer la resolució i sentència final del Tribunal Suprem ha estat molt ràpida i contundent. Precisament aquests dies es parla una mica més de la necessitat de modificar les lleis, perquè generin menys dubtes a l'hora d'aplicar-les. És l'excusa de molts jutges, que acusen al Legislatiu de ser poc clar en la redacció de les lleis.

És cert que ens queixem dels jutges, i crec que tenim prou motius, però també és cert que caldria revisar moltes lleis, fins i tot el nomenament de jutges per als diferents tribunals. A Espanya es valora poc els mèrits i molt més l'amistat, l'amiguisme, per ser més clars. Algú ja ha posat en quarantena la capacitat de molts jutges per formar part del Tribunal Suprem.

Parlem de la nul·la independència dels poders, però en algunes ocasions caldria parlar més de la qualitat ètica de jutges que actuen més com a venjança que no pas administrant justícia, i això és igual que hi hagi dependència o no entre poders. Si no aconseguim un bon nivell de qualitat, imparcialitat, responsabilitat i coneixement de la realitat social, per part dels jutges que han d'administrar la justícia, el futur de la nostra societat no és gens engrescador.

Avui és el torn de la ministra d'Hisenda

La senyora Pepis que fa de ministra d'Hisenda d'on l'han tret? Què passa amb els dirigents socialistes? No n'hi ha de millors? Tan avall es troba el llistó?

Recordo encara exministres com Joan Majó, per nomenar-ne només un... en trobaríem tan sols un com ell en l'actual govern socialista? Ja us ho dic jo: No!

Com se li acut a la ministra d'Hisenda fer xantatge i posar la por al cos als magistrats del Tribunal Suprem per si gosen sentenciar en contra dels bancs? Qui s'ha cregut que és? Que no recorda que hi ha una cosa molt valorada, que sempre es diu que Espanya respecta que és la independència dels diferents poders de l'Estat? D'on l'han tret aquesta persona?

El futur d'Espanya continua sent molt negre, perquè si el socialisme que ens ha d'alliberar de l'extrema dreta que configuren VOX, PP i C's, és el PSOE actual, amb uns i unes ministres impresentables, no hi tenim res a fer. La dreta continuarà manant i legislant contra la classe mitjana i baixa. Només els grans milionaris continuaran vivint de renda a costa dels altres. Però senyors! el PSOE actua en contra de la ciutadania i a favor dels bancs! Quin tipus de progressisme prediquen? 

No és estrany que alguns vulguem marxar-ne. N'estem molt farts i ja fa molts anys que no ens sentim, no tan sols representats, sinó tampoc defensats ni tractats justament. 

Pressionar Brussel·les per Llarena per a què?

El PSOE, que ha recollit el testimoni del govern espanyol, actua amb pressa per demostrar que no té res a veure amb l'anterior govern, el de M. Rajoy. Actua o bé diu que actuarà. Parla de la memòria històrica, de il·legalitzar organitzacions que facin apologia del franquisme, que ha complert amb la llei tot acostant els presos polítics, que vol retornar competències usurpades pel PP... D'entrada sembla que hi posa més ganes que no pas el govern Zapatero. Serà que no té majoria absoluta? O bé que li queda poc temps?

Sempre hi ha el punt o punts de discòrdia, que en aquest cas un seria el ministre Borrell. De fet és la manera de fer bo el president. Borrell hi té molt poc a perdre i en canvi a Pedro Sánchez no li interessa fer-se mal veure.

Algú, però, em pot explicar a què ve pressionar Brussel·les per salvar el cul de Llarena? Quina història és aquesta? Amb que s'aguanta? En la separació de poders no, oi? Per què li interessa tant al govern del PSOE salvar els mobles del jutge Llarena? A canvi de quin cromo?

El PSOE hauria de veure que el PP està a la corda fluixa i no sabem qui i com el reflotarà, i al mateix temps Rivera continua atacant Catalunya i es val dels seus diputats al Parlament català per anar sembrant odi per aquí i per allà. Això, lluny de beneficiar-los els deixa malament i, al meu entendre, dóna ales als socialistes. Un partit centrat exclusivament en l'insult, l'atac constant amb les mateixes eines no aconsegueix adquirir simpaties, més enllà de la gent amargada que també té els seus límits.

No sé quina és la jugada del ministre Borrell, si li han fet fer o bé li ha sortit de dins. Qualsevol de les dues és creïble. No sé si veu, però que la patacada que rebrà d'Europa, Llarena, també li pot rebotir a la seva cara. Si això és el que vol...

La no-violència ha de ser la nostra filosofia d'actuació

Davant les informacions de diferents mobilitzacions programades per a aquesta tarda de diumenge convé recordar que el catalanisme s'ha caracteritzat sempre per la no-violència, les reivindicacions pacífiques i argumentades. Qualsevol desviació a la violència és contrària a la voluntat del nostre poble i una excusa per als nostres adversaris per justificar la seva repressió física i judicial.

És complicat mantenir-te raonablement pacífic davant de tanta agressió per part de l'Estat i els seus poders polítics i judicials, però és l'única arma que tenim per demostrar a tot el món que nosaltres no som violents, que no volem res més que poder exercir els nostres drets fonamentals, entre els quals hi ha el dret a l'autodeterminació. Que si el resultat d'un referèndum acorda mantenir-nos a Espanya, som capaços d'acceptar democràticament els resultats, però que exigim poder celebrar aquest referèndum.

En aquests moments el nostre president es troba detingut a Alemanya per l'euro odre de detenció dictada pel jutge que instrueix el cas de rebel·lió, sedició, malversació de fons i desobediència. Un cas de rebel·lió sense violència, o amb violència inventada per justificar l'acusació. Caldrà doncs veure què passa amb el tribunal judicial alemany que haurà de valorar l'extradició del president, de si com a Espanya hi ha contaminació política o veritablement a Alemanya hi ha separació de poders.

Esperem que aquest vespre no haguem de lamentar accions violentes de les persones que ens sentim maltractades injustament per un Estat repressor que ha sortit del sistema democràtic europeu.

La paciència té un límit i a vegades s'acaba

Tal com estan anant les coses, em fa pensar que estem arribant al punt d'inflexió a partir del qual començarem a restar adeptes a l'independentisme. Totes les coses tenen un límit, i és d'agrair la paciència i implicació de tantes persones al fet nacional. El marge de maniobra concedit als nostres polítics ha estat molt ampli, més del que ells podien haver imaginat. Ara, però la gent comença a estar cansada i a molts els entren les ganes de dir: ja us ho fareu!

Penso que si encara hi ha prou gent defensant l'independentisme és gràcies a Rajoy, el seu govern i els jutges que l'apadrinen. Estic convençut que si a Espanya no hi hagués un govern corrupte i no hagués desaparegut la divisió de poders, ja faria estona que molts catalans i catalanes haurien desistit i deixat Puigdemont amb el cul enlaire.

Probablement la distància no li deixa veure la realitat del carrer, però té prou gent que l'assessora que li ho podria explicar. S'han comès molts errors i tots s'han excusat i perdonat. Això és molt d'agrair, però no se'n pot abusar i ara toca ser transparent i efectiu, i davant la situació en què ens trobem, els símbols són molt bonics, però no ens solucionen els problemes.

No sé si els lletrats ens anunciaran que les properes eleccions estan a punt de caure, però en tot cas seria desitjable que Puigdemont i els seus prenguessin una decisió seriosa i "resultona". És cert que cada vegada hi ha més institucions, organismes i grups d'opinió que posen en dubte la constitucionalitat i legalitat de les mesures preses per Rajoy i beneïdes pels tribunals judicials i el Constitucional, però això no treu que haguem d'avançar, perquè els resultats trigaran a estabilitzar-se. Serà llavors quan la història explicarà l'autoritarisme antidemocràtic del govern del PP, però potser nosaltres ni ho podrem llegir.

El guió ens porta a parlar del Pressupost

Ahir podia estar parlant de la hipocresia i les incongruències d'una esquerra plorant i lloant la figura de Fidel Castro, encara que cadascú pensa el que vol i s'expressa com vol, sempre i quan els poders polítics i militars li ho permetin. Això a vegades hi ha qui no ho té massa clar. Avui hem de plorar la mort de setanta-cinc persones que sobrevolaven Colòmbia, entre elles un equip de futbol brasiler i els seus acompanyants.

La mort tràgica és sempre impactant i et fa trontollar pensant en com et pot canviar la vida en uns segons, o com la pots perdre. I és pensant en això que transcendeix quan trobes encara més absurd i inútil el joc polític que s'està vivint al nostre país, ara arran de l'aprovació, per part del govern català, del seu pressupost.

Parlo de joc polític perquè les regles estan establertes i el paper que cada partit polític ha de representar ja està escrit. Llegeixes les declaracions dels partits unionistes o de Catalunya sí que es pot, i no et vénen de nou, són les que toquen, sigui quin sigui el pressupost que se'ls presenti. Ja ho tenen escrit de fa temps, des de sempre.

Tampoc sorprèn el paper de la CUP, ells també fan el paper que se'ls ha reservat perquè interpretin. Són el corcó del govern de Junts pel Sí, i amb ells hauran viatjar sense treva. Són els que donen la nota de color i evitin que el resultat sigui del tot previsible. Amb la CUP no saps mai si acabaran en un bàndol o l'altre, i aporten una mica d'emoció, talment un partit de futbol que es guanya per la mínima i el contrari està abocat a la nostra porteria.

De la mort dels futbolistes i els seus acompanyants els nostres diaris no en parlaran gaire més, i només ho trauran per recordar els aniversaris, però dels nostres polítics i el pressupost en sentirem a parlar durant molt dies. Paciència!

El Gran Recapte remou consciències

Voldria creure que el titular d'aquest escrit és cert, que realment succeeix i que a més això passa a les persones que més possibilitats tenen de canviar el món. Què vull dir amb això? Quines són les consciències que ha de remoure? Les consciències dels ciutadans que aportaran aliments per donar a les famílies que tenen dificultats per menjar? Les consciències de les persones que rebran els aliments? Les consciències dels polítics i poders fàctics que no fan possible que tothom tingui una llar i menjar a taula?

En parlar del gran recapte i del voluntariat podem ser molt demagogs, molt falsos i hipòcrites. És fàcil criticar els altres i no ser capaços de fer una autocrítica per analitzar la part de culpa que tenim nosaltres. També és freqüent desentendre's de la campanya dient que són els polítics els que ho han de resoldre.

Ens cansem de parlar de les mesures socials, de les retallades pressupostàries, de les desigualtats socials i econòmiques, però no fem prou. Com és possible que un partit polític com el PP pugui estar governant mentre hi ha tanta misèria a l'Estat? No serà que tampoc els altres partits polítics no han donat solucions? Algú recorda les mesures econòmiques del govern socialista de Zapatero? Millor que no, oi?

Nosaltres formem part d'aquesta societat injusta que no aconsegueix solucionar la pobresa més extrema en un món occidental, i per tant ens pertoca una part de la responsabilitat. Quina? Cadascú hem d'analitzar-ho i després actuar en conseqüència. 

Hauríem de ser capaços de rebutjar l'existència d'aquestes campanyes, però no pas plegant-nos de mans. Mentre el nostre sistema polític i social no trobi solucions ens caldrà arremangar-nos i ajudar els que ho necessiten, sumant-nos als voluntaris eterns que substitueixen els poders polítics i econòmics del país.

Més enllà de la independència dels poders

Ja fa temps que vàrem perdre la confiança en un principi que ens havíem après de memòria, com és la separació de poders i la seva independència. L'experiència al nostre país ens ha ensenyat que el Judicial, el Legislatiu i l'Executiu van de la mà i es polititza la Justícia i es judicialitza la política.

El ciutadà de peu té molts drets, sovint reconeguts de manera teòrica, però no a la pràctica, i moltes obligacions, i no ens queda sempre clar a qui hem de recórrer. Com més confús millor, com aquell que amaga el llibre de reclamacions.

Hem descobert que la justícia no és igual per a tothom, o si més no, no s'aplica de la mateixa manera a tothom. També hem observat que la política fa amics i aquests es beneficien d'aquesta amistat en detriment de la majoria. Tot això ho hem anat mamant fins al punt de creure'ns que no pot ser d'una altra manera.

A Espanya, però, hi ha un altre problema greu, que ve de l'arrel, i que ara s'ha accentuat. Em refereixo a la divisió de competències entre les diferents institucions: la local, l'autonòmica i l'estatal. Aquesta divisió que hauria de servir per fer més àgil la resposta a les necessitats de la ciutadania, ha esdevingut un camp de batalla política per aconseguir acaparar el màxim poder de decisió. Això ha portat a un enfrontament, sempre polític, entre l'administració local i l'autonòmica o l'estatal, i també entre aquestes dues últimes.

El que està passant avui amb el CIE a Barcelona és preocupant, sobretot perquè s'està jugant amb persones, i precisament les més vulnerables. Fa vergonya veure com s'està desenvolupant la gestió pública, i és molt trist que les baralles entre polítics les haguem de pagar les persones.

El ciutadà de peu vol rebre un bon servei, i l'importa poc si la competència és local, autonòmica o estatal. Si més no, no li hauria d'importar ni ho hauria de notar. Malauradament, en la majoria dels casos, només la municipal, la que és més propera al ciutadà, és la que dóna la cara i fa el màxim per solucionar els problemes de cada dia. Això s'agreuja quan els qui manen són menys sensibles a la vulnerabilitat de les persones, i el PP n'és un excel·lent expert.